ÚLTIM ASSAIG

Sort que -per poder anar a la FNAC a veure cóm podia fer per descarregar/actualitzar mapes pel navegador GARMIN del despatx- he sortit abans d’hora perquè… collons quin xàfec que ha caigut, pel que sembla, a Badalona i rodalies !.

Ja arribant club (per allà encara no plovia) el que he fet per preparar la Cursa Nocturna de L’Hospitalet del proper dissabte al vespre ha estat no sortir a córrer, però sí en canvi fer 14 quilòmetres en bici, a un bon ritme. En sortir del club sí que plovia -i cóm- així que he arribat ben xop a casa; a sobre avui, i per primer cop en anys, havia deixat el casc lligat a la Triumph, en lloc de -com faig sempre- deixar-lo a la recepció del club (puto Murphy i les seves lleis !).

Des d'aquest matí tinc molèsties -dolor- a la part superior del peroné que, en principi, no m’impedeix córrer; primer creia que era cosa de tendó, però sembla ser que és del os (i no recordo haver-me donat ni un sol cop). Veurem cóm evoluciona d’aquí a dissabte per la nit. L'Albert m'ha recomanat posar-hi fred.

(C.Q.  623  65-361-262)
.

ELL SÍ QUE ÉS ... LO PUTO AMO !

Un excel·lent, màgic, virtuós, jugador de futbol....

 un... ? 



FORÇA BARÇA !

manquen només 10 minuts perquè "arranqui" el partit al Bernabéu. Pasi el que pasi... 

FORÇA   BARÇA !

.

ALICE’S MUSIC...

Avui, en arribar al club, m’he trobat amb una grata sorpresa: a recepció, només entrar, m’han donat un CD -perfectament personalitzat amb la meva caricatura berlinesa, i amb dedicatòria inclosa- que Ali m’havia gravat; són 105 cançons “amb marxa d’spinnig” perquè m’acompanyin a partir d’ara mentre corro. Si soc capaç de passar les cançons del CD al ordinador i d’allà a la carpeta d’Ipod, podré gravar-les després al mini Ipod que faig servir per córrer. Thanks, Ali ! (encara que ja te les he donat “in person”).

Una altra sorpresa, la segona del dia al club, ha estat “el nou Tri-traje” del Tribanda Team; com ja va avançar-nos l’Albert “són justos de talla”; jo diria que són més que justos, tant, que jo en el meu “no hi entro” (no, no és “per la meva nova panxeta navarro-riojana”, no); el problema no és d’ample: per a la meva llargada -des de la cintura fins a l’espatlla- per a mi és curt; gaire bé no puc ni arribar a posar-me els tirants; el proper cop que ho intenti, o rebento un tirant, o la tela del vestit... o rebento la cremallera; el que és segur és que quelcom rebenta. Aquest tipus d’equipaments han d’anar ajustats, sí... però és que jo, en el meu, no hi entro. Però és el meu Tri-traje i me’l quedaré, encara que sigui com a record, a la taquilla del Club (a menys que s’afegeixi al grup algun nou component i, és clar, no en tingui i en vulgui un... llavors li traspassaré el meu, que estarà sense estrenar; pren-ne nota, Albert).

El dubte, en arribar al vestuari ha estat: sof-ràquet, o bici ?. Finalment m’he decidit a fer 10 quilòmetres en bici, l’últim d’ells a resistència 13 de pedals i a una mitja de 105 rpm. i un altra munt de calories “navarro-riojanes” cremades. I, com sempre, una bona sèrie d’estiraments i, com a novetat, una tanda -curta- d’abdominals.

Demà al vespre, primer assalt de la semifinal de la Champions; continuo pensant que perdrem el partit, i m’apunto a la filosofia d’en Pau: perdre, però “sortir vius” del Bernabéu, per poder encarar en condicions el partit de tornada del proper dimarts, que serà dur, dur, dur de collons, sigui quin sigui que hagi estat el resultat del partit d’anada de demà; com a mal menor, firmo un 1-0 (encara que millor un 2-1... o millor un 1-2).

(C.Q.   609  64-347-262)

.

QUÈ ÉS ALLÒ QUE DEIA EN VAN GAAL ?

“… tú ni tienes gitmo… fuega, fuega, fuega !”

I crec que és això el que em passa. Des de que vaig punxar a la Marató, i seguint tots els consells “habidos y por haber” de deixar de córrer durant una temporada, de la necessitat de descansar, he perdut el ritme (i, sobre tot, em noto les cames moooolt pesades). He deixat d’anar pel club amb la freqüència en que hi anava (o a córrer, o a fer exercicis de reforçament, o a fer bici, o a jugar a soft-ràquet) o sigui, he deixat de fer exercici amb regularitat... “y me he salido alarmantemente de forma”. Em trobo pesat, lent, feixuc... A sobre, per acabar de rematar-ho, em regalo la “gira gastronòmica” navarro-riojana.

Bé. Per tractar de trencar amb aquest cercle viciós en el que havia entrat des de la Marató, avui he començat a posar-hi fil a l’agulla. I amb més mandra que altra cosa, me n'he anat a córrer 5 quilòmetres al club (2 a 6:00, 2 a 5:27 i 1 a 5:00); feia dies que no corria i tampoc era cosa de fer-ne 10... i menys amb la meva panxeta actual. He acabat cremant 440 calories “navarro-riojanas” en 28 minutets i m’he regalat una llarga sessió d’estiraments. Per rematar-ho, en lloc de dutxa, me n’he anat cap a la zona d’SPA per fer una dutxa - jacuzzi - pileta d’aigua freda - dutxa; ara que hi penso, feia força dies que no “jacuzzinitzava” (he estat a punt d’incloure-hi, també, 15 minuts de sauna, però m’ha fet mandra tant d’estovament).

Objectiu a partir d’ara: recuperar el ritme de “tornar a fer coses sovint”. No cal matar-se a córrer: puc fer -els necessito- exercicis de reforçament de cames (sobre tot) i exercicis de braços i terç superior; bici, jugar a soft ràquet -poc, per culpa de la meva maleïda esquena- i perquè no, córrer, ja sigui a la cinta o per fora.

I dissabte vinent, cloenda de temporada amb la “Nocturna de l’Hospitalet”; intentaré preparar-la bé aquesta setmana, per acabar-la en un temps “decent”.

Demà passaré pel club perquè.... ja han arribat els Tri-trajes !!!  (o sigui que, a baixar panxeta toquen).

(C.Q.   599  63-337-262)

.

SENZILL EXERCICI DE MATEMÀTIQUES…



Quant va de 79,5 a 82... ? doncs, exactament 2,5... o sigui, com els 2 quilos i mig que “he agafat prestats” (espero que temporalment) menjant com un verro aquests dos dies i mig de Setmana Santa per Navarra i La Rioja.

Ai senyor, els quilòmetres que em tocará córrer per treure-me’ls de sobre... !.

Però és que un cop allà no te’n pots estar, ni de la quantitat, ni de la qualitat; i si a això li afegeixes la cervesseta d’aperitiu mentre esperes el dinar o el sopar, i després el vi, rematant-t’ho tot amb un assortiment de postres que no te l’acabes, el miracle és que només hagin estat 2 quilos i mig en -precisament- dos dies i mig. I a sobre, sense córrer ni un sol metro, ni per terres navarreses ni per terres riojanes; tot i que portava la roba al cotxe; i això que ho vaig intentar provocar al menys (el sortir corrent) perquè estava dissabte en una cafeteria, veient el partit del Barça, completament rodejat d’aficionats del Osasuna i no me’n vaig poder estar de donar un sorollós cop de puny al taulell i de cridar -sí, cridar- goooool !! quan en Messi va fer el segon, després d’una segona part d’angoixa i sentint “a la penya pamplonica” dient convençuts tota l'estona:

- les empatamos, Patxi, ya verás como les empatamos; eso si es que no damos la campanada al final y les ganamos...

Abans d’això, vaig poder escoltar un tros de la roda de premsa d’en Mourinho; però aquest cop la meva esbroncada no va per ell sinó per un periodista de Madrid; perquè s’ha de ser absurd com per preguntar-li:

- Lo que parece claro es que, si esto dura un mes más, atrapáis al Barça...

 i el paio es queda tan ample. Què passa ? que en aquest suposat “mes afegit” el Barça no jugaria també partits, o es que allargarien la Lliga un mes, però només pel Madrid ?. S’ha de ser idiota.

.

PERÒ QUE TORPE... !

Deu ser per la falta de costum d'aixecar Copes !.
.

AHIR UNA DE CALENTA...

Marató de Nova York 1983

... i avui, una de freda; i les dues al voltant de la Marató. Si ahir lloava la gesta d'en Mutai, i el seu estratosfèric temps a la Marató de Boston, ahir de matinada -i als 57 anys- s'apagava l'espelma de "la Reina de la Marató de Nova York": GRETE WAITZ, l'atleta noruega dels cabells llargs sempre recollits en una cua, va guanyar fins en 9 ocasions la Marató de Nova York des del seu debut a la prova l'any 1978 quan la va córrer per primer cop (sense haver corregut mai abans cap marató). Aquella seva primera Marató, la del 78, ja la va guanyar ("arribar i moldre" que se'ndiu); el seu marit recordava que en creuar meta li va dir:

- "estic ferida, estic boja, estic enfadada; mai més...".

comentaris que, en arribar a meta després d'una primera marató "em són familiars".

La seva última victòria a Nova York va ser l'any 1988, deu anys després de la primera... També va guanyar la Marató de Londres en dos cops (1983 i 1986) i també va guanyar 5 Campionats del Món de Cross.

.

“TIEMPAZO” DE FINALS DE SEGLE XXI A LA MARATÓ DE BOSTON DE DIUMENGE

El corredor de Kenya Geoffrey Mutai es va convertir diumenge en l’home més ràpid en córrer mai una Marató... però tot i així el rècord oficial el manté, des de 2008 a Berlín, Hayle Gebrselassie amb els seus excel·lents 2:03:59.

Geoffrey Mutai va acabar la seva marató a Boston en un “estratosfèric” temps de 2:03:01. Però aquesta “estratosfèrica” marca no pot ser reconeguda com a “oficial” perquè el recorregut de la Marató de Boston no està homologat per la IAAF, en haver-hi més desnivell del permès -en baixada- des de la sortida al punt d’arribada.

Manda güevos ! (però, estic segur, el somriure no se li ha esborrat de la cara, encara avui, al bo d’en Geoffrey Mutai... a mi també em passaria).

.

VIGÍLIA DE FINAL

Demà, més o menys a aquesta hora, i després d'haver anat a córrer una bona estona per La Marbella, estaré ja preparant-me a casa del Nacho per veure el començament de la Final de la Copa del (seu) Rey, Final que guanyarem per 2-1, amb 2 gols de... Pedro. Com que demà ja correré, avui en plegar me n’he anat directament cap a casa, sense passar pel club a jugar a soft-ràquet (és dimarts) ni sortir ni a donar un vol en bici, ni sortir a córrer una eston pels voltants de casa: ja correrem demà (tot i que el piramidal esquerra “s'ha despertat amb força” des de diumenge al vespre). I molt em sembla a mi que lo d’anar a córrer per Navarra aquest dies que venen, ni parlar-ne: amenaça pluja tots els dies; de tota manera, i per si les mosques, ens emportarem “l’uniforme de runner sencer”, així com també calçat i roba de muntanya, per si hem de sortir només a caminar.

I ara que parlo “d’uniforme runner”... què se’n sap del nou “Tri-traje” ?; si no recordo malament, en principi hauria d’haver estat llest la setmana passada. Si arriben abans de dijous, me l’enduré a Navarra per provar-lo.

(ah!.. si sancionen -que no ho crec- a Iniesta amb un partit -a la Champions- i no pot jugar a l'anada, hi haurà un daltabaix, ho aviso !).

.

A DOS DIES DE LA FINAL

Si ahir van ser 7 quilòmetres corrent (després de tota una setmana sense fer-ho), avui he fet una espècie de “recuperació activa”: 10 quilòmetres en bici, a molt bon ritme i a forta resistència de pedals, rematat amb una bona sessió d’estiraments.

Recordeu els meus pronòstics: dissabte empatarem (i varem empatar), i dimecres guanyem la Final de Copa (que la guanyarem). Em “des estressaré” les dues hores prèvies al partit corrent per la zona de la Platja de la Marbella, perquè he quedat amb en Nacho de veure la final a casa seva: sortiré a les set del despatx, aniré fins a casa seva, em canviaré de roba, sortiré a córrer i tornaré a casa seva per dutxar-me, sopar i veure el partit (... tot això li diré d’aquí a una estona, perquè ell no en sap rés).

Per cert, avui ho he dit en veu alta parlant amb Carolina mentre pedalàvem: la “punxada” a la Marató de Barcelona m’ha fet més mal anímicament que físicament; sí, d’acord, anava just de forces... però la davallada posterior ha estat més de coco que física. M’ha deixat ben tocat !. Perdoneu, però algú ho havia de dir...

I, "visto lo visto", aquesta pot ser una de les imatges del partit d'anada de la semi-final de Champions al Bernabéu... pobres Messi, Xavi, Iniesta, Pedro: no se'ls veurà !.

(C.Q.  594  (62-337-257)
.

DIUMENGE “PRENYAT”... (*)

(*)... o el que és el mateix: " EN CINTA ".

Ja ni recordo el temps que feia que no trepitjava el club en diumenge. Aquesta tarda ho he tornat a fer, després d’estar sense córrer -preventivament- des de diumenge passat a la cursa dels Bombers.

M’he pujat a la cinta per còrrer 7 quilòmetres: n'he fet 2 a 6:00, 2 a 5:27, 2 a 5:00... i fent l’últim dels set a 4:36, per acabar cremant, en 37:40 minuts, 596 calories, que bona falta em feia (m’he engreixat gaire bé un quilo i mig ! ... o això em sembla a mi al menys). M’he trobat bé corrent, tot i la calor que he passat: ni un “amago” de dolor al genoll esquerra -ni tampoc ara en acabar- ni tinc ni més ni menys molèsties a l’esquena -piramidal- que abans de córrer. I si he anat avui a córrer és perquè aquesta setmana ve com ve: dimecres ni podré ni voldré anar-hi (2on. “asalt” contra els "merengones" a la Final de la Copar del Rey) i divendres marxem amb la Marta -mano a mano- cap a Pamplona/Iruña i rodalies fins diumenge o dilluns (està encara per veure quan tornarem). Alguna sortida per allà per la muntanya sí que farem, i alguna sortideta -jo- a córrer, també; per sort, en el “peazo hotel” que ens hem reservat hi ha sauna, jacuzzi, piscina i gimnàs; tot això ens anirà de perles per cremar tot el munt de bon menjar que -segur- ens fotrem entre pit i esquena tots aquests dies.

MOURINHO (per cert, altra cop patètic a la roda de premsa d'ahir): Diu que està fart d'acabar jugant amb 10 quan juga contra el Barça; i que fins i tot ja fa assaigs durant els entrenaments per jugar amb 10; aquest suposo que serà el discurs cap els seus jugadors quan prepara aquests "assaigs" (que no s'ho creu ni ell...):

- com que sou tan tontets i, un cop més, algun de vosaltres farà que l’expulsin, assajarem ara una estona jugant 10 contra 11 (ara que a mi ja m’està bé que n'expulsin a algun: així em doneu una bona excusa per poder tonar a fer el ploraner, que és el que millor se fer...).

Perquè, té collons la cosa: expulsen -sempre, sempre, sempre, amb tota justícia- a jugadors seus... i la culpa és del Barça !.

Li acabo d'adreçar fa una estona un parell de correus electrònics “als Jiménez” (tant al Jiménez del Oso, com al Iker Jiménez de “Cuarto Milenio”): i als dos els preguntava dues coses, per tractar de desvelar aquests misteris:
- Cóm és pot explicar el que una bestiola descarrilada, salvatge i agressiva com en Pepe acabi els partits sense veure una sola targeta ? (i que en moltes de les seves jugades-agressions, no li senyalin ni tan sols falta).

- Cóm és possible que un equip que surt a jugar, a crear i -inevitablement- a rebre coces, empentes i cops de colze,  sigui l'equip que acabi rebent les targetes ? (i que la premsa canallesca madrilenya parli, a sobre, de "favoritisme arbitral", "villarato" i tonteries per l'estil).

Estic a l’espera de les seves respostes, que ja us faré arribar...

.

PRIMER ASALT...

... ja "només" ens en queden tres !.
.

NI UN SOL MOT QUE NO SIGUI....

G U A N Y A R E M ... !!!

.

LA ADMINISTRACIÓ....

ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA

... i quina millor manera de celebrar-ho que fent una “CATA DE CERVESES” com la que m’havien regalat els meus companys pel meu aniversari fa menys d’un mes.

He fet, que jo recordi, tast de vins, de formatges, d’olis, de cafès... i ara, de cervesa. I avui, un cop més, he comprovat que “catis el que catis” te n’adones de que no en sap rés de la matèria en qüestió, o de que aquesta és tot un món, tot un iceberg enooorme del que tan sols hi veus -li coneixes- la punteta.

El tast ha estat de 6 tipus de cervesa (una d'elles artesanal, gironina, "MOS KA"), molt diferents entre elles i gens habituals “por estos lares”. N’he “aprovat” a dues, n’he qualificat com a “necessita millorar” a 3 d’elles, i he “enviat a setembre” a la sisena, que -a sobre- ha estat la última de la sessió (a la foto, la de l’ampolla com de cava).

Si us agrada la cervesa, no us perdeu l’ocasió de fer-ne un tast com el meu d’avui.

I és clar, avui,  en un “día tan cervecero”, de tornar a córrer rés de rés perquè, a sobre, s’ha confirmat com a constant i sever el dolor al genoll esquerra (te pinta d’un petit pinçament al lligament intern) que ja vaig sentir en acabar de jugar a soft-ràquet dimarts; toca descansar.

.

NO !

“SIESTA DEL BORREGUITO”



Per quart any consecutiu,
a semifinals de la Champions !.

Avui, excepcionalment, he dinat a casa; i com que tenia una mica de temps, en acabar m’he estirat una estoneta al sofà... i m’he quedat endormiscat, atrapat per la coneguda “siesta del borreguito” (fins i tot amb la babeta caient-me per la comissura del llavi). Ha estat un “siesta-express”, curta, però intensa (de la que m’ha tret -sobtadament- el despertador del rellotge); però ha estat siesta amb somni inclòs:

que el partit d’aquesta nit a Londres acabava 4-0, el que obligava a jugar pròrroga; i a la pròrroga el Tottenham s’avançava 5-0... però un gol en pròpia porta del Tottenham, en el últim minut de la pròrroga, deixava el resultat en 5-1 i per tant classificava als “merengones” però, això sí, amb un desgast psicològic de mil parells de collons i amb el culet ben apretadet !

(un presagi del patiment que els espera en els dos pròxims partits contra el millor equip del món mundial, final de Copa del Rei apart, que guanyarem segur !).

Un somni, només era un somni... però, a que estaria bé ?

.

SI AVUI ÉS DIMARTS...

... "tocava" anar a jugar una estoneta a soft-ràquet; finalment he jugant cinc partits amb la Mercedes, però amb una variació important: avui no he jugat (ni ho tornaré a fer més) amb les sabatilles "Wilson", ho he fet amb les meves velles Saucony, no fos cosa que tornés a tenir problemes amb els dits del peu, com fa dues setmanes.
(no es juga ben bé com en Nadal a la foto, però és divertit el soft-ràquet...).

“ TXABI PRONÒSTICS ”

.
Dissabte, empatarem al Bernabeu (... cap problema).
Dimecres, guanyarem la Copa del Rei.

I a la Champions:
-   Perdrem el partit del Bernabeu...
-   ... però guanyarem, i ens classificarem per les semifinals, al Camp Nou !!!.

Ea, ja ho he dit !.
.

JORNADA de “RECUPERACIÓ ACTIVA”

Per recuperar les forces d’ahir, aquest vespre m’he pujat a la bici al club per fer uns altres 10 quilòmetres amb una forta resistència de pedals i a bon ritme, el que m’ha comportat una bona suada de mil parells, perquè -continuo dient- a la sala de fitness fot calor, moooolta calor... o és que a mi m’està canviant el metabolisme, i molt.

Estic encuriosit per veure el vídeo que Nike farà de la cursa dels Bombers d‘ahir perquè, estant jo recolzat distragudament en un dels fanals de l’acera fotent-me el plàtan de rigor previ a la cursa, el càmera de Nike em va filmar i em va comentar que "estigués atent" al vídeo quan sortís (confio en que, en el muntatge definitiu del vídeo -o dels fulletons promocionals- jo finalment no hi surti).

(C.Q.  577  60-327-250)
.

BOMBERS... ALGUNES FOTOS MÉS

 .... cursa acabada; preparant ja la del any vinent !

CURSA DELS BOMBERS (2)





En Marco, jo i en Pau (en Xavi, com gaire bé sempre,
ha arribat tard per la foto)



Està clar que no era gens exagerada la imatge de "sol i termòmetre" que havia posat en l’entrada anterior d’avui, prèvia a la cursa perquè...

COLLONS, QUINA CALDA QUE HA FOTUT AVUI !!!.

Mai he vist, en cap cursa, a tanta gent “tirada” pel terra, asfixiada, amb cops de calor... (al tram de Via Laietana sobre tot, gaire bé a final ja de cursa); les ambulàncies, a l’arribada, no donaven a l'abast. I és que, calor apart, aquesta és una “cursa de principiants”; per molta gent, aquesta dels Bombers és la primera cursa de 10 quilòmetres que corren. I vistos els resultats, per a força d’aquest “principiants” ( i ho dic amb tot el respecte lo de principiants) aquesta haurà estat la primera... i la última, fosos com hauran acabat.

(valgui com a dada el que, dels 20.441 corredors inscrits, han creuat meta només 17.706; això vol dir que 2.735 corredors no l’han acabat...).

Calor apart, per a mi avui era un “córrer per sensacions”; i tant és així que, com m’havia promès, he corregut sense cronòmetre... i sense música. I ha estat una bona experiència: quan anava bé, accelerava una mica, quan no, afluixava... i així han anat passant els quilòmetres; el pas pel 5 (25:42), després d’haver-me parat gaire bé un minut per beure’m relaxadament un got de Gatorade al avituallament dels 4, m’ha donat una lleugera idea de cóm anava, perquè hi ha un crono instal·lat a la vorera; però aquesta ha estat la meva única referència. Anava, però, en pla “metrònom”, com gairé bé com sempre que corro mirant el crono. La Gran Via, com sempre, se m’ha fet llarga i pesada (sort que correm per l’ombra). I en arribar a Plaça Urquinaona (i encara fent "rotets" des del avituallament... haig de poder acabar per superar això de poder beure en cursa corrent!) i enfilar la llarga baixada per la Via Laietana, ni tan sols he forçat la màquina, m’he deixat anar pel que em demanaven el cos i les cames... i, en girar a baix de tot i enfilar la llarga recta d’arribada, he vist el “51 i pico” al rellotge de meta allà al fons i ja no he vist la necessitat de forçar la marxa, acabant fent els segons 5 quilòmetres una mica més lent, a 26:55, per acabar creuant meta en un temps de 52:37
(en 28 curses de 10 quilòmetres corregudes des de desembre 2007, aquesta ha estat la meva cinquena pitjor marca... però avui tant se me’n donava el temps !).

Resultats de la colla de companys, amics i coneguts:

40:25 Xavi Celma, a 4:03, quedant en el lloc 855 de la General... bé !.

43:52 Pau Aragonés, a 4:24, el 2.198 (bon entrenament per Mallorca !)

45:49 Montse “cobarde”, a 4:35, la 3.385

46:38 Per Kvam, a 4:40, el 3.921 (continua "que se sale")

47:29 Mª José “cobarde”, a 4:45, la 4.490

48:26 Marco Garcia, a 4:51, el 5.200 (sembla ja oblidada la seva punyetera pubàlgia)

51:36 Gerard Rams, a 5:10, el 7.658  (bon debut !)
52:37 Txabi, a 5:16, el 8.472

54:58 Vicenç Allué, a 5:30, el 10.352 (el meu company maratoniá a Berlín).

55:56 Lluís Galí, a 5:36, el 11.005

56:37 Esther Lopez, a 5:40, la 11.463
58:10 Olga Aceña, a 5:49, la 12.475

58:55 Belén Garí, a 5:54, la 12.934

1:00:23 Trini Salvador, a 6:03, la 13.764

1:00:38 Joan Lladó, a 6:04, el 13.894

.

CURSA DELS BOMBERS (1)

Com aquell que no vol la cosa, són les vuit en punt del matí i el termòmetre ja marca 17 graus. Per tant, sembla ser que avui el sol “picarà de valent”. Aquí a Esplugues, per la finestra del despatx, veig que -al menys- bufa el vent, fent moure força les branques dels arbres del jardí.

He canviat les habituals torrades amb pernil per les restes d’un plat de la pasta fresca que em vaig fer per sopar ahir al vespre tot arribant de can Barça; l’he acompanyat del clàssic bol de cafè (doble) amb llet i els cereals i m’enduré -com sempre- un plàtan per prendre-me'l tot esperant el tret de sortida.

En principi, m’he de trobar davant de l’entrada del calaix dels "sub-40", amb en Marco, l’Alberto (?), la Belén, en Per, en Xavi i l’Esther (del club); possiblement també em trobaré per allà a l’Olga i la Trini (del B-10), i espero que també amb la Montse i la Maria José (les meves dues “Cobarde sisters”, que tampoc se’n perden una) i amb en Lluís i en Joan, del despatx. Encara que, entre més de 25.000 corredors, això de “trobar-se” pot arribar a ser tota una quimera...

Comença, un any més, l’espectacle dels Bombers !.   Som-hi !.

.

VICTÒRIA TREBALLADA...

... però victòria; i cap a Madrid amb VUIT punts d'avantatge.

.

SENSE PRESSIÓ…

…. però amb orgull de runner !

BOMBERS 2008 – 50:48, cursa de “debutant”, amb les meves primeres i estimades Asics.

BOMBERS 2009 – 49:14, encara no corrent amb les noves Saucony.

BOMBERS 2010 – 49:56, ja amb les noves sabatilles Asics, a les que no m’he acabat acostumant, tot i córrer -i patint- amb elles la Marató de Donosti.

BOMBERS 2011 – ( ? )... però intentant aconseguir una nova MMP en curses de 10 quilòmetres, o sigui, intentar baixar dels 47:58, vigents des de la Jean Bouin de novembre 2008.

Però, si no és pot, no és pot... i no passa rés.

.

DIVENDRES DE DESCANS . . .

... previ a la Cursa de diumenge.
.

AVUI N’HAN CAIGUT 10

Doncs sí, avui n’han caigut 10, però no tots corrent a la cinta. Amb molta calor, però que moooolta, m’he pujat a la cinta i he escalfat corrent 500 metres a 5:27, per acabar fent després 1 quilòmetre a 5:00; he baixat -xop- i me n’he anat a la bici a fer 7 quilòmetres amb una bona resistència de pedals; novament xop, he baixat i he corregut altra cop a la cinta els darrers 2 quilòmetres, també a 5:00. Sessió suau d’estiraments, cap a la dutxa, i arribant a temps per poder veure l'últim partit de la final del Open d’esquaix (ha guanyat el “yogurín” Edmon per un clar 3-0).

A migdia, abans de dinar, he anat a recollir la samarreta-dorsal (15.089) de la Cursa de Bombers de diumenge, aquest any és groga fosforito a rabiar, amb mànigues negres (no he vist de quin color serà “la d’elles”). Ja he passat, en les ja quatre edicions en les que m’he inscrit des de 2008, per samarreta vermella (per mi, la millor), blanca (molt light, sosa), blava amb mànigues grises... i la "fosforito" d'aquest any.

Demà i dissabte, descans i  diumenge...  a córrer !!!.

(C.Q.  557  58-317-240)
.

.

VOSALTRES QUATRE ?...

… doncs nosaltres  C I N C .

Tot i que... si no marquem tan aviat,

tot i que… si en Valdés no fa aquella oportuna sortida fora l’àrea amb el 1-0,

tot i que… si en Keita no empata tot seguit d’haver fet ells el 3-1,

tot i que... si ells no foten la pilota al pal amb el 4-1.

Està clar que, en el futbol, tot acaba sent el resultat d’un cúmul de circumstàncies, de petits -i a vegades no tan petits- detalls; i així els resultats, llegits fredament, poden ser enganyosos (perquè... què més clar que un 5 - 1). Però, “en otros momentos de mal fario” (què bé coneixem a can Barça) la cosa avui podria haver acabat, fàcilment, amb un 4-2... i a patir en el partit de tornada.

Si “els mesetarios” creuen que ahir ens van acollonir, la nostra resposta, avui, no ha pogut estar més contundent:

tu  quatre ?...  jo  CINC.

.

CÓRRER PER SENSACIONS

Sí, avui corrent a la cinta ho he decidit: diumenge, a la Cursa dels Bombers correré “per sensacions”; i la millor manera de fer-ho serà el córrer, per primer cop, sense portar el meu crono al canell, corrent sense estar pendent del temps, sense voler saber si vaig bé o malament, sense pressió de cap tipus, deixant-me anar per les sensacions que vagi notant, que vagi sentint, que vagi tenint... Serà tota una nova experiència per a mi.

Deia “avui corrent”... i és que -com m'havia programat- avui he anat a córrer a la cinta; per sort, “per prescripció facultativa”, l’Albert no m’he deixat fer els 10 quilòmetres que tenia previstos, sinó que he parat als 5 (fent 1 a 6:00, 3 a 5:27 i el darrer a 5:00). Una bona sessió d’estiraments, i cap a la dutxa. Dijous hi tornaré, amb els mateixos ritmes i distància.

Ah, no ho recordava: dijous passat vaig “desempolsar” la meva bici del traster; és una bici totalment “de passeig”; vaig netejar-la una mica al túnel de rentat manual del costat de casa i me’n vaig anar tot xino-xano fins el club (5,300 quilòmetres anar i tornar)... però sense poder moure el seient de com l’havia deixat  la Martona el darrer cop que la va agafar, així que vaig haver d'anar pedalejant amb els genolls a l’alçada del pit (semblava la Daisy de “Verano azul”). La opció bici -la de carrer, no la estàtica del club- serà una bona alternativa al córrer, no com a substitutiu, sinó precisament com això, com a alternança, o també com a mitjà habitual per anar i tornar del club. 

(C.Q.  547  56-310-237)

.

PLA SETMANAL “ PRE - BOMBERS”

Avui, ni brot; en acabar la feina me n’he anat cap a casa amb tota la tranquil·litat del món; he estat en un tris de baixar a córrer pels voltants de casa, però “he vist la llum” i ho he canviat per una llaaaaarga dutxa, pantalons curts i samarreta “cobarde”, però a dins de casa, tranquil·let, amb la Marta mano a mano.

Demà aniré a córrer a la cinta al club, intentant fer 10 quilòmetres a ritme 6:00 el quilòmetre, com per acabar la cursa de diumenge en una hora.

Dimecres, Champions al Camp Nou: rés més a dir, ni a fer...

Dijous tornaré a anar a córrer a la cinta, uns 8-10 quilòmetres, però altra cop xino-xano.

Divendres i dissabte, repòs.

Diumenge, Cursa dels Bombers, en la que serà ja la meva quarta “bomberada” ...

.

POTSER ...

A... 5

... la gent del Madrid haurien d'anar pensant en canviar de "sponsor": amb aquests d'AUDI no els va gaire bé !.  (sort que el 8 és el més alt de la gama...).



A... 7



A... 8

 


PUNT D’INFLEXIÓ.

No vaig comentar rés dimecres; ni tampoc dijous, ni divendres, ni ahir dissabte. No volia fer-ho “en calent”; però ara ja n’estic segur, perquè aquesta és la sensació que tinc: estic “buit”, m’he buidat completament, no tinc forces... ni lloc de on treure-les. Estic al·lucinat.

Sincerament, crec que el meu fracàs a la Marató de Barcelona ha marcat un punt d’inflexió. Primer de tot moralment (el no acabar-la ha estat un pal molt fort, la veritat); però ha anat acompanyat d’una davallada física acollonant. Ja no he tornat a fer res de bo des d’aleshores. I és que les cames no em van, les cames no em responen... em sento “buit”; és com si, de cop, m’haguessin caigut deu anys a sobre. No m’ho explico... o potser sí.

Crec que m’he passat de voltes, que he corregut massa des de setembre i fins a la Marató de Barcelona; he anat “molt sobrat” i he forçat massa la màquina, sense una bona preparació de fons... i al final el sac s’ha quedat buit i ja no hi ha rés més per treure’n. Després de la lesió a la Mitja Marató del Maresme, vaig fer el intent de descansar de córrer una setmana, per veure si “aquest sac s’omplia altra cop”... i ho vaig aconseguir; però per contra vaig tornar a jugar a soft-ràquet (però no en pla tranquil, sinó fotent un munt de partides cadascun d'aquests dos darrers dimarts). Aquest divendres vaig anar a córrer amb els companys per Collserola... i ho vaig tenir que deixar al cap de dos quilòmetres: “no anava”, les cames no anaven, em notava sense forces, "buit"... (apart del mal al dit del peu esquerra, a resultes del sangtraït).

Haig de parar; haig de donar-me un descans, un llaaaaarg descans i, quan hi torni, fer-ho amb més cap: no puc tornar a acumular, en poc més de 6 mesos, 3 Maratons, 4 mitges maratons i tres curses de 10 quilòmetres. Perquè això és el que m’ha passat: que el meu cos m’ha acabat passant factura. I el pitjor de tot és que, tant a la Marató de Barcelona, com a la Mitja Marató, com a la mateixa sortida de divendres, les sensacions en cursa han estat negatives, no he gaudit de la carrera (a la Marató de BCN, però, vaig anar molt bé fins el quilòmetre 25, però a partir d’aquí, tot va ser negativisme). I això no m’havia passat mai abans, sempre he corregut “en positiu”. I m’ha deixat “tocat” aquest negativisme que he sentit corrent; les cames “no em van”, però sembla ser que “el coco” tampoc les acompanya ni de lluny.

Així que, visto lo visto, el proper diumenge correré la Cursa dels Bombers, però per plaer, sense cap tipus de pressió... un córrer per córrer, gaudint del “ambientasso” que sempre l’envolta, com a comiat de la temporada; i, depenent de com em trobi, de les sensacions, clouré definitivament la temporada a finals de mes a la Cursa Nocturna de l’Hospitalet.

Txabi... t’has passat i ara toca parar. No ho oblidis.

.

EN SERGIO RAMOS I LA RESTA DE JUGADORS DEL MADRID…

... s'han fet "fans incondicionals" de l'escriptora Katherine Neville, i del seu gran èxit literari:

LA MÍTICA "RUTA 66"

Viatge Harley-Davidson®   Ruta 66 pels EE.UU.

Viatge per la Ruta 66 en Harley-Davidson® : 15 dies des de Chicago a Los Ángeles (o a l'inrevés) en moto per la històrica Ruta 66, amb allotjament en ruta i amb un furgó d'assistència al darrera.

  1 Chicago (Arribada)

  2 Chicago - Springfield  324 km. 

  3 Springfield - St Louis 161 km.

  4 St Louis - Joplin  462 km.

  5 Joplin - Oklahoma City  417 km. 

  6 Oklahoma City - Amarillo  282 km.

  7 Amarillo - Santa Fe  452 km.

  8 Santa Fe  0 

  9 Santa Fe - Gallup  319 km.

10 Gallup - Grand Canyon  414 km. 

11 Grand Canyon - Laughlin  320 km.

12 Laughlin - Las Vegas  159 km.

13 Las Vegas - Victorville  295 km.

14 Victorville - Los Angeles  171 km.

15 Los Angeles (Tornada)

Distància total  3.776 km.

Algú s'hi apunta ?. Qui s'apunti, que pagui lo meu també...

.

PUPA NENE…

Ahir, en un dels últims partits de soft-ràquet que vaig jugar amb la Susanna, vaig patir un petit incident: en intentar arribar a una deixada, la sabatilla del peu més avançat, l’esquerra, no va lliscar com hauria d’haver fet pel parquet i el peu es va moure per dins la sabatilla fins anar a picar , el dit gros, contra la part frontal interna de la sabatilla. De seguida li vaig comentat a Susanna:

- em sembla que m’he rebentat l’ungla...

... però vaig continuar jugant (el mal ja estava fet). Preveia que, en descalçar-me, em trobaria l’ungla del dit gros de color negre; però no. Només em feia mal el dit, però no hi havia cap senyal. Avui he tingut dolor tot el dia: en caminar, en canviar de marxes a la moto... I quan he arribat a casa he vist el què: la part frontal de la punta del dit gros (però no l'ungla) estava negre, negre, negre... color que anirà canviant, amb el decurs dels dies, a violeta, groguenc... Però “he salvat l’ungla”, que no és poc, tenint com tinc la Cursa dels Bombers a 10 dies vista.

Collons !.

.

SI AVUI ÉS DIMARTS… TOCAVA SOFTRÀQUET

Tot i que inicialment no era el que estava previst, ja que tenia una “jornada” al Col·legi d’Advocats de Barcelona a la que hi venia de ponent el Subdirector de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, al que conec des de fa força temps; encara recordo la meva darrera estada a Madrid, quan em vaig presentar -sense avisar- a l’Agència; volia saludar-lo i no se’m va ocorre altra cosa (ja em coneixeu per aquestes coses) que dir-li per telèfon a la seva secre (des del “garito” del guarda de seguretat):

- “Soy Xavier Albert, de Logic Data Consulting, de Barcelona; por favor, dígale al Subdirector que soy su coartada para bajarse a fumar un cigarrillo aquí abajo en la calle...”.

i el paio, més content que un “xinxo”, va baixar a fumar-se una cigarreta a baix a l’acera, davant l’entra de la AEPD !. Varem xerrar una estona i vaig aprofitar per tornar-li a agrair el que, el darrer cop que vaig estar a Madrid -també sense avisar-lo- tingués uns minuts per mi i m’ensenyés la seu de l’AEPD, que està en un palauet senyorial al barri de Salamanca que déu n’hi do...

Avui, com sempre, ha fet una bona ponència, que s’ha allargat, però, més del que estava previst; per tant, anava justet per arribar al aeroport per retornar a Madrid; i què és el que he fet ? doncs dur-lo jo amb cotxe, i així poder xerrar una estona més -mano a mano- de temes de Protecció de Dades (i, de pas, saltar-me la segona part de la “jornada”...).

Així que, sense estar previst, he pogut anar pel club a fer unes partidetes; i mira que m’havia promès a mi mateix “no passar-me”... però al final he jugat 9 partits, entre els que fet amb la Susana i la Mercedes.

L’esquena em fot mal... però em fot mal jugui o no jugui, faci exercici o no en faci; així que passo d’ella i vaig a la meva.

.

L’ ORIGEN DE TOT…

Doncs sí, la “culpa” de tot la té aquest, en “kili”, el majestuós Kilimanjaro tanzanes, de 5.896 metres d’altitud (al qui, per cert, se li estan fonent les que, fins fa poc, eren “las nieves eternas del Kilimanjaro”... puto canvi climàtic !).

I és que era la primavera-estiu del 2005 quan, en una de les trobades amb els vells company scouts (en Jaume, la Carme, en Xavi...), varem apuntar la possibilitat d’anar l’estiu del 2006 a fer el cim del Kilimanjaro. Tot i els seus prop de 5.900 metres sobre el nivell del mar, ho tenen molt ben muntat per pujar-hi en 5 ó 6 dies, amb acompanyants, camps-base preparats... I, en previsió de no fer figa, va ser aquest el motiu pel que -la mateixa nit del 31 de desembre del 2005 ( i tres mesos abans de fer-ne 49) i unes hores abans del “festorro” de fi d’any- cursés la inscripció a Can Mèlich amb la intenció de que, amb l’entrada del any, “em reforcessin les cames” per afrontar la pujada amb garanties d’èxit.

Finalment no vàrem anar ni al Kilimanjaro... ni a Sitges. Però jo ja estava engrescat, ja m’havia "fet meu" el club, hi anava tot sovint, encara que el que menys feia aleshores era córrer; els primers mesos del 2006, però, van “destapar” el mal estat del meu menisc intern, literalment fet pols, que va provocar que m’operés a finals de juliol; recuperació ràpida i efectiva... Durant el 2007 vaig començar -més o menys- a córrer amb certa regularitat. I el desembre de 2007 vaig disputar la meva primera cursa, la dels Nassos (sense haver jo corregut mai més de 5 quilòmetres seguits... coses del Albert). I, des d'aleshores, fins aquí. Runner-man.

Avui, contravenint-me a mi mateix, he començat a córrer; poc -4 quilòmetres- però sí amb una variació (que no li ha passat per alt a l’Albert, que per això és un "pofesioná" del tema): els he fet canviant la meva manera de córrer, intentant fer “la zancada” més llarga i aixecant més els genolls i els talons. No em surt “de natural”, així que hi he tingut que estar-hi pensant contínuament, per no acabar corrent com ho faig sempre (amb les meves passes curtes, ràpides, però sense aixecar gaire ni els genolls ni els talons). Haig d'esforçar-me en continuar fent-ho així fins aconseguir que sigui la meva "zancada habitual": com més llarga, més ràpid !. Ho he rematat amb 2 sèries -de 50- a cadascun dels tres aparells de braços i en els dos aparells dels abductors i una darrera sèrie al aparell de reforçament del quàdriceps, i acabant amb uns bons estiraments.

L’esquena ? des de la Marató de BCN donant-me pel sac però, curiosament -ja ho havia dit aquí i notat- mentre faig exercici o corro “no es queixa, no grinyola”. És el que jo dic: visc permanentment amb aquesta molèstia (darrerament és com un “latigazo elèctric”, espasmòdic, que em recorre des del final de l’esquena, baixant per la natja esquerra i, fins i tot, arriba fins a mitja cama).

I "en kili" ?... doncs pujar-hi fins a dalt de tot és quelcom al que no he renunciat encara; ... algú s'anima a pujar-hi amb mi ?.

(C.Q.  537  55-305-232)
.

DUATLÓ D’ IGUALADA

Ahir, el festorro d’en Nacho no sé a quina hora va acabar; el que jo sí sé és que a quarts de tres em ficava al llit, o sigui que -amb el punyeter canvi d’horari- realment eren quarts de quatre. I amb molta força de voluntat, però que moooolta, em vaig posar el despertador per el cap de 3 horetes i mitja; per tant, avui a un quart de vuit del matí ja estava altra cop dempeus (sort que, en sonar el despertador no m’he dit allò tan clàssic de: “Va, Txabi, uns minutets més i et lleves...” perquè, d’haver-ho fet, encara estaria al llit.

Primera decisió encertada del matí, tot i la son que arrastrava: anar fins a Igualada en cotxe en lloc d’agafar la moto; però haig de reconèixer que ha estat una decisió “de chiripa”, perquè el que ha passat és que tenia la jaqueta "motard" al traster i m’ha fet mandra baixar-hi. I anant en cotxe m’ha enxampat l’aiguat que ha caigut en arribar a Molins de Rei i fins sortir del túnel del Bruc. Després, ni gota d’aigua.

He estat el primer en arribar; després han anat fent-ho en Tomás (primera duatló que feia) i Xavi, que no corria la Duatló per “pringao” (va esperar fins a darrera hora per inscriure’s... i és va quedar fora!); més tard, l’Alberto i després l’Albert. Un cop dins ens hem trobat també amb en David.

Bona Duatló de tots, dins de les possibilitats de cadascun: l’Albert deixant el crono en uns 1:07, en David en uns segons més, l’Alberto a 1:15 i en Tomás... tant li fot el temps que ha fet: l’ha acabat i molt dignament (i -mala llet- ha acabat justament en precís l’instant en que la pila de la meva càmera ha dit “prou”, així que no he pogut immortalitzar la seva arribada).

Son les dotze passades; fa estona que ja estic a casa, descarregant totes les fotos per poder-vos penjar aquestes.

FENT BONDAT…

Ni jo mateix em reconec; continuo sense córrer... però amb unes ganes immenses de poder tornar-ho a fer !. Però fins dijous vinent, rés de rés.

Toi i així, em noto cansat, em fa mal gaire bé tot... i és de no córrer, de no fer gaire bé rés. Contra tot el que pugui semblar, crec -sincerament- que he acostumat al meu cos a estar en activitat gaire bé continua, ja sigui corrent o entrenant... que quan no ho faig durant uns dies estic fet una piltrafa. I així estic ara.

El que sí faré (si trobo la clau del traster) és baixar a treure-li la pols a la bici i pujar-la a la terrassa: si haig d’anar en bici, deixaré de fer-ho en bici estàtica dins del club i sortiré a pedalejar per la Diagonal, o per Sant Just, o per la Carretera de les Aigües... tot i que em reafirmo en que el meu cul i el seient de la bici estan en perfecte des sincronització: és porten a matar !.

Demà ho tinc fotut per anar a Igualada a veure la Duatló: per si no n’hi havia prou amb la megafesta d’aquesta nit, a sobre -pel punyeter canvi d’horari d’estiu- haurem d’avançar una hora els rellotges, el que ens farà la nit encara més curta. No sé, ja veurem !.

.

TINC “MONO” DE CÓRRER…

Té collons la cosa !. Només fa cinc dies de la meva fallida mitja marató, o sigui, cinc dies només sense córrer (si es que del que vaig fer diumenge se’n pot dir córrer) ...i tinc “mono”  qui m’ho havia de dir a mi a aquestes alçades!.

Dilluns vaig descansar, dimarts vaig jugar a soft-ràquet, dimecres altra cop descans (bé, vaig fer una mica “d’exercici de colze”), ahir dijous vaig anar pel club a fer 10 quilòmetres en bici i alguns estiraments... i avui hi he tornat, fent uns altres 10 quilòmetres -però a un ritme molt més fort de pedalada que ahir- i alguns exercicis de reforçament de braços. I ja en començo a estar tip de tanta bici.

Se’m fa estrany estar “pululant” per allà i no pujar-me a la cinta i arrancar a córrer; però m’he promès fer bondat i deixar de córrer fins, al menys, dimecres o dijous vinent, per llavors, ja sí, començar a preparar La Cursa dels Bombers, penúltima de la meva temporada (i amb l’esperança de poder fer MMP, o sigui, baixar dels 47:58).

El que no sé es si finalment podré anar-me'n cap a Igualada diumenge a veure als companys del Tribanda, "secció triatló" (fent en aquest cas, una duatló); i és que dissabte al vespre tenim la festa de 50 aniversari d’en Nacho i no crec que la cosa acabi abans de les 3 ó les 4 de la matinada; i acabarà al ritme, està clar, de la cançó d’Elton John i la Kiki Dee “Don’t go breaking my heart”. Cliqueu aqui al enllaç, perquè el vídeo no té desperdici...

(C.Q.  533  54-305-228)
.