JA TORNO A SER AQUÍ...

Després de quatre intensos dies amb Marta per Lisboa ja torno a ser a casa, sense preses per arribar-hi en jornada electoral perquè ja vaig sortir dijous “amb els deures fets”.

Tot i que les sabatilles, la samarreta i els pantalons va ser el primer que vaig posar a la maleta, cap d'ells no ha fet aparició aquests quatre dies pels carrers de Lisboa (per tant, i pel que diuen els de la Nike local en el seu cartell, sembla ser que m'he perdut una molt bona experiència no havent sortit a córrer ...). Però que consti que em va faltar ben poc per sortir a córrer el mateix dijous quan vaig arribar.  I és que, en una plaça del Barrio Alto, hi havia una “fragoneta” dels de Nike, no només promocionant aquestes sabatilles, sinó que estaven allà per ser el punt de sortida d'una “Moon-running Nike”, és a adir, una Cursa Nocturna d'Orientació pels carrers de Lisboa; cursa individual, amb instruccions-pistes per anar completant el recorregut (d'hora-hora i mitja de durada); la punyeta va ser que la cursa arrancava a les 20,30 i eren ja passats tres quarts de vuit quan me'n vaig assabentar, i no tenia temps de tornar al hotel, canviar-me i arribar-me fins allà altra cop. Ara que, pensant-ho bé, si m'hi arribo a apuntar igual a hores d'ara -tres dies després- potser encara estaria donant voltes per Lisboa amb el paperet de les instruccions a les mans i més perdut que en Wally en qualsevol dels seus dibuixos.

Així que córrer, el que se'n diu córrer, no hem corregut gens; ara, caminar.... deu n'hi do !.

I és que Lisboa és ciutat per caminar-la.

Lisboa, una ciutat inimaginable sense els seus vells i tronats tramvies, amb les seves pujades i baixades per qualsevol de les seves “siete colinas”.

Lisboa, un lloc on -per poc- no se'm salten les llàgrimes en pagar per un cafè 60 cèntims d'euro (i, a sobre, un bon cafè); no recordo ni haver-ho fet ni en el mateix moment de l'entrada en vigor del euro !.

Lisboa, una ciutat acaronada per un riu enorme (el “Tejo”, que en diuen ells).

Lisboa, una ciutat amb quatre línies de metro que et porten arreu, amb un sistema de targetes de transport força més avançades que les de casa nostre.

Lisboa, una ciutat “de dolços” (pastisseries a dojo).

Lisboa, una ciutat de fort mestissatge, d'acolliment de gent de color -negres, però que moooolt negres- de les seves antigues colònies (és el “peatge” a abonar per un passat de navegants-viatgers-conqueridors-evangelitzadors-sotmetedors, com els passa als anglesos, i a nosaltres amb els sud-americans).

Lisboa, una ciutat que parla “un gallec tronat”... però que s'entén força.

Lisboa, una ciutat de la que no t'has de perdre el anar a menjar a “Ruca”, un bareto dels de les estovalles de paper, a la Rua Conceiçao, on et fotràs un bacallà a la brasa i unes gambes “al ajillo” com mai no els tornaràs a tastar.

Lisboa, una ciutat de la que he aconseguit sortir-ne sense escoltar -en viu i en directe- ni un sol “fado” (em deprimeixen).

Lisboa, una ciutat que somia amb en Messi, posant-lo (un cop i un altra) al costat d'en CR-7.

... Lisboa, una ciutat de gent amable; pro-merengue, però amable.

PROPAGANDA ELECTORAL

Aquest matí he anat a donar el meu vot per a les eleccions generals de diumenge dia 20. És el segona vegada que voto per correu (l’anterior va ser ara fa justament un any, a les eleccions al Parlament de Catalunya, perquè em coincidia amb la Marató de Donosti). Aquest cop és pel viatge a Lisboa.

No té sentit. Quina despesa més inútil. En general em refereixo a tota la despesa de propaganda electoral: cartells, banderoles, anuncis, díptics, pamflets, tanques publicitàries, anuncis als diaris, a les emissores de ràdio, a la tele, samarretes, bolis, globus, dossiers que ningú llegeix...

Vosaltres coneixeu a algú, al voltant vostre, que es llegeixi la propaganda que us arriba a casa ? és un sobre per a cadascun dels de la família que hi estan censats (no n’hi hauria prou amb un sol sobre per domicili ?). Així, ahir, vaig rebre tres sobres de Convergència i tres de Esquerra Unida... avui -suposo- m’arribaran els del PSC, ERC i PP, dimecres la resta... que han anat -i aniran- directament al cubell de les escombraries sense obrir-los. Perquè... a qui li interessa el que diuen ? Si l’altra dia -a Catalunya- varen veure més persones “El Convidat” amb en Charly Rexach, que el debat (irrisòria expressió aquesta)  d’en Mariano i Alfredo.

Heu pensat els milions i milions d’euros que ens costa tot això ? (perquè surten de les nostres butxaques, és clar).

Deia abans que avui he anat a votar per correu; més “despilfarro”: m’han enviat una papereta electoral de cadascuna de les 32 formacions polítiques que es presenten per la circumscripció de Barcelona, UNA DE CADA !. Us recordo que -pel Congrés dels Diputats- votem “llistes tancades” (però aquest seria un altre debat...) així que jo voto o Convergència, o PSC o PP o qui sigui dels altres 29... no tinc opció a escollir quina persona vull que surti per Convergència, o pel PSC, o PP o per qui sigui; llavors, en el vot per correu... perquè no fan com en el Senat (un sol full), en el que has de marcar fins a tres persones de les candidatures que vulguis?. En aquest full del Senat hi son totes les formacions polítiques i tu hi poses -en el cas de península- fins a tres creus a qui tu vols, encara que no siguin del mateix partit. Podrien fer el mateix amb el Congrés i posar en un sol full totes les formacions polítiques que es presenten (no calen els noms, perquè -recordeu- no ens donen opció) i que només haguéssim de posar una creu a la opció política escollida. Doncs no, jo he rebut les paperetes de tooooots els 32 partits, i les he llençat totes directament a la brossa de l'oficina de Correus menys una (i el mateix faran totes les persones que votin per correu, que cada cop son més).

Quin desgavell...!  quina manera de llençar els calers, els nostres calers...!.

Perdoneu, però algú ho havia de dir...

MINI SÈRIE

Després de no haver corregut gens ni dijous, ni divendres, ni dissabte ni diumenge (i tot i que l’esquena torna a donar-me pel sac, i amb intensitat) avui tornant de Girona me n’he anat al club a córrer una mica; com sempre, sense una idea predefinida del què fer.

Total, que m’he pujat a la cinta i he corregut 5 quilòmetres; el primer, d’escalfament, a 6:00, per començar tot seguit una sèrie de 500 metres a 5:27, 500 metres a 4:36, 500 metres a 5:27, 500 metres a 4:36... i així fins a completar una sèrie de 4 quilòmetres en poc més de 20:15 i suant -i cremant- 432 calories. M’he pres, amb molta cura, la sessió -llarga- d’estiraments posteriors, per no “despertar a l’esquena”.

Corrent, l’esquena m’ha deixat tranquil; ara ja fa estona que estic a casa i continua “endormiscada”, sense que s’hagi reproduït el dolor d’ahir, que s’ha perllongat durant tot el dia d’avui (tot i el “xute” de Reflex gel, Robaxisal i Espidifen). És un dolor diferent al habitual de sempre: és més de maluc, d’os (més que muscular al voltant de les vèrtebres) i a la part dreta (quan normalment “em toca el que no sona” a l’esquerra i sent més un dolor muscular...). Què hi farem !.

Mala setmana aquesta per córrer: demà encara podria tornar a fer quelcom, però dimecres estic tot el dia a Madrid; i dijous, divendres, dissabte i diumenge me'n vaig amb la Marta a Lisboa.

I el 27, la Mitja Marató "Ciutat de Tarragona"...  Ai senyor !. 

(C.Q.  1.302  145-589-713)

MOTO I DUATLÓ

En un diumenge amb més núvols que sol, he repartit el meu temps en fer una escapada en moto en solitari i acompanyar als companys veient la seva participació a la Duatló de Viladecavalls.

Feia dies, forces dies, que la meva Triumph “no sortia a fer carretera” i, de tant anar només per ciutat, s’estava “adormilant”; així que -vigilant els radars- he anat a “treure-li la carbonilla als carburadors”... Me n’he anat fins a Montserrat, però sense creuar l’entrada del pàrquing, i he girat cua altra cop per arribar-me fins a Viladecavalls on, a les 10,30, havia arrancat la “Duatló”, en la que –per part del Tribanda Triatló- hi participaven l’Alberto “esparraqués”, en Luís (germà d’en César), en Gerard i en César. El temps ens/els ha acompanyat, perquè no ha estat fins el final de cursa quan han començat a caure quatre gotetes fines.

Per ordre d’arribada, molt bé l’Alberto -encara que s’ha ofegat ell mateix en la primera tirada a peu; bé en Lluís i en Gerard (són els tres que han puntuat per l’equip Tribanda, que ha acabat 13é de 19 equips); pel que fa al César, ha estat de mala pata: ell i uns 50 corredors més “s’han perdut” en varis trams de la bici i han acabat fent uns 5 ó 5,5 quilòmetres de més en tenir que retrocedir (i quelcom semblant, encara que en menys distància, els ha tornat a passar en el segon tram de cursa a peu). Ha acabat ben emprenyat amb l’organització, per la deficient senyalització d’alguns dels trams. És queixarà.

Acabada la duatló, i en previsió de que plogués més i ens mulléssim i ens fotéssim de fred dinant -a la part de fora- a la “La Vinya Nova” de Collbató, l’Albert i la Elia han variat els plans i hem acabat dinant -molt bé, per cert- al Restaurant del Club de Pàdel, també de Collbató. No m’ha plogut, però fins allà hi he arribat amb la part baixa dels texans ben molls (per l’aigua que aixecaven els vehicles del meu davant). He dinat amb un ull al plat i l’altra a la finestra, perquè no ha parat de ploure mentre dinàvem; per sort, ha parat de fer-ho quan sortíem i he pogut arribar a casa totalment sec. Diumenge, per tant, sobre rodes... i sota l'aigua.

TXABI RETURNS !

Doncs sí; després d'haver-m'ho proposat, avui -després de molts i molts dies- he sortit a córrer amb els companys. I bé, m'he trobat bé, força bé. Fins i tot he forçat el ritme, he anat ràpid, alegre, “sueltecillo”... tot i que el recorregut -per a mi al menys- era exigent: hem anat des del club fins al Parc de Cervantes, però no anant per la carretera, sinó fent la variant “cole alemán”, o sigui, tot pujadeta des de que enfilem el carrer Major de Sant Just. M'he enganxat al Enric i al Ramon, intentant -i aconseguint- que no se m'allunyessin. L'anada, 4 quilòmetres, ens l'hem cruspit en 20 minutets, força bon temps “anant cara amunt”. La tornada, uns altres quatre quilometres, però feta ja per la ruta habitual, més planera. La tornada l'he fet gaire bé en solitari, perquè “locomotora Cèsar” ha engegat a córrer tot sol i ha estat “visto y no visto” (ha acabat fent una mitja de 4:30); l'Enric i jo hem anat plegats, un rere l'altre, fins gaire bé la Nestlé, però allà ell ha ja donat una bona accelerada i l'he perdut; pel darrera meu quedaven l'Albert -acompanyant la Maria- un nano del que ara mateix no recordo el nom i la Belen, cadascú al seu ritme.

He acabat satisfet; o sigui... “Txabi returns”, com -en conya- em deia l'altra dia l'Alberto... Espero i confio en que no sigui flor d'un dia i reprengui amb assiduïtat setmanal les sortides nocturnes dels dimecres amb els companys (els divendres sortiré a córrer la setmana que, pel que sigui, no pugui sortir el dimecres).

(C.Q.  1.297  144-589-708)

" PARE I FILLA "....

... entrant a meta diumenge a  "La Cursa de la Dona".

Hem comentava avui en Gerard, en veure la foto:

   - Txabi, sembles cansat...

I jo li he dit que no, que no era que estès cansat... és que la rinxolada Inés, com que anàvem corrent i per tal de no caure, m'agafava tant fort que m'estava ofegant ! (...portàvem corrent així des de la benzinera del carrer Lleida).

(la foto està penjada a la web oficial de la cursa).

HE TORNAT ! (... o això espero).

Sí, he tornat; perquè la Mitja de Tarragona està a tocar i portava ja una setmana sense trepitjar el club i sense córrer (perquè, ni del que vaig fer dissabte per la tarda, ni del que vaig fer ahir pel matí se’n pot dir “córrer”). Així que m’he plantat al club per “tornar a la normalitat”; poc a poc, però tornar-hi. 5 quilòmetres (4 a ritme 6:00 i el darrer a 5:00) cremant 435 calories en 29:02.

Em trobo “pesat” corrent; i és que no hi ha manera de treure’m aquest poc més de 2 quilos de més que porto a sobre des de l’estiu (hauria de recuperar els 78-79... i estic més a prop dels 81-82, i m'ho noto, encara que idealment hauria de mantenir-me en 77-78 com a tope). Dimecres m’he proposat, aquest cop sí, tornar a sortir a córrer amb els companys, com abans...

Acabo de mig aguantar la primera part del “debat cara a cara d’en Rubalcaba i en Rajoy”; i és el que jo deia aquest matí: és quelcom totalment inútil. El barbes gallec no es mulla en res, de res de res, ni llençant-lo vestit a una piscina olímpica... i el barbes socialista sembla tenir -miraculosament- totes les solucions... que no ha sabut aplicar quan podia fer-ho.

No recordo on vaig veure una vinyeta, ahir o dissabte, que representa cruament i ben bé la realitat:

Diu en Rubalcaba: “Qué he hecho yo para merecer esto...”. I diu en Rajoy, a la vinyeta del costat: “Qué he hecho yo para merecer esto...”.

La vaig trobar genial, cruament real.

(C.Q.  1.289  143-589-700)

MARATÓ DE NOVA YORK

En una solejada cursa, i amb més de 47.000 corredors, l’atleta de  Kenya Geoffrey Mutai (segon l’any passat) ha guanyat i establert un nou rècord a la Marató de Nova York, amb un temps de 2:05:06.  En categoria femenina ha guanyat la etíop Firehiwot Dado amb un temps de 2:23:15 (debutava a Nova York, encara que ja ha guanyat tres cops de la Marató de Roma).

E S P E C T A C U L A R ... !

Ha estat la d'avui una cursa a la que també s’hi ha volgut afegir la pluja (intensa i forta moltes estones); i una cursa a la que, a gran part de les corredores, se’ls hi havia fins i tot oblidat treure l’etiqueta de les sabatilles comprades segurament ahir mateix a darrera hora al Decathlon (ja que, per a moltes d’elles, aquesta era la primera cursa que corrien en sa vida). Però l’espectacle d’avui pel matí a “La Cursa de la Dona” ha estat immens.

Ens hem llevat plovent, ens en hem anat cap a la plaça Espanya plovent, han anat elles a recollir el seu xip plovent i hem esperat pacientment gaire bé tres quarts d’hora -sota la pluja- el tret de sortida. Al meu voltant, plou que requeteplou, només hi veia que nenes, noies, dones... mares, filles, avies, cunyades, nebodes, tietes... Mai, mai, en ma vida m’havia vist rodejat de tantes i tantes dones (aquí i allà, algun que altra com jo, solidari, al costat de tanta dona... però només en seriem uns 10 ó 12 entre milers i milers de dones). Us asseguro que no té preu el haver pogut veure les cares de totes elles, rialleres, il·lusionades, emocionades, sota la pluja, neguitoses algunes, esperant el tret per arrancar a córrer. El matí gris quedava enllumenat pels seus somriures, les seves ganes de gresca, de xerinola, cridant, ballant i botant al so de la música minuts abans de les 10... sota la pluja, és clar.

He arrancat a córrer -plovent- de la ma de la menuda Inés, mentre que Olga -la seva mare- ha fet la cursa “en serio”. M’ha sorprès Inés, als seus gaire bé 6 anyets, corrent tot el que ha corregut de la ma amb mi (calculo que han estat uns 3,5 quilòmetres, perquè hem anat “tallant” per alguns carrers, fent-nos-la més curteta). En arribar a la benzinera del carrer Lleida, al Paral·lel, me l’he pujat a collibè i així hem fet els darrers 500 ó 600 metres fins a creuar la línea de meta, mentre pels altaveus, un “agosarat” speaker anunciava:

-“... i ara veiem entrar somrient a un pare amb la seva filla a coll, que no ha volgut que aquesta es perdés la cursa d’avui. Molt bé, molt bé...”. (sic).

Hi ha dones que han trigat gaire bé una hora en completar la cursa (d'uns 6 quilòmetres mal comptats), l’han fet potser fins i tot caminant... i què ?. L’objectiu era participar en un gran acte solidari, com ha estat el d’aquesta “Cursa de la Dona” del plujós matí avui.

Espectacular.... Felicitats a totes !.

DEMÀ, "CURSA DE LES DONES"

... i no hi faltarem !. Ara me'n vaig a córrer una estona, que porto una setmaneta "de lo més mandra".

ESTIC CANSAT…

…desganat, sense esma, mig adolorit; m’estaré fent -més- gran ?. Des de dimarts tinc dolor als malucs; més que dolor, una sensació de molèstia. A sobre, la setmana no ha ajudat, amb aquest punyeter dimarts festiu de pel mig, per animar-me a sortir a córrer. I, com sempre que estic dies sense fer rés, em trobo molt pitjor, em venen tots els mals... Necessito l’activitat !.

Txabi, has de trencar aquest cercle viciós ( i lo fotut del cas és que demà tampoc podré sortir a córrer amb la colla, perquè vaig de convidat com a públic als estudis de RAC-1 per viure en directe el seu programa “Versió RAC-1”, amb en Toni Clapés i tota la seva gent...).

EN MESSI CONTINUA EN CRI... SIS !

Estic preocupat, mooolt preocupat. I ho estic, perquè "desde la meseta" van saber veure, abans que ningú en el mon mundial, que el nostre pobre Leo Messi entrava en cri...SIS. I l’han encertat de ple els paios, perquè sí, en Messi està en cri...SIS; ha marcat SIS gols en tres dies, o el que és el mateix, dos hat-tricks consecutius en dos partits seguits... (i ja en porta tretze, de hat-tricks, com a blaugrana).

Tenien raó els punyeters "mesetarios": en Messi està en cri...SIS.

Doncs... que li duri !.

DIA DE DESCANS...

... de descans relatiu, és clar. Perquè avui he “passat la grip de cada primer de novembre”: fer el canvi d’armaris. Quina mandra em fot, any rere any, el canvi d’armaris (fins i tot més el d’estiu a hivern, que no al inrevés, o sigui, el d’avui).

És el moment de, un any més, tornar a treure del traster, i tornar a penjar al armari, aquella roba que ja fa tres o quatre temporades que fa aquest mateix recorregut, i a la inversa, amb el canvi de temporada, sense que te l’hagis posat ni un sol cop cap d’aquests tres o quatre anys transcorreguts. Però avui he fet un esforç i m’he inflat a llençar roba (bé, no llençar, sinó apartar per dur-la als contenidors corresponents de recollida).

Avui he fet només la fase 1 (o sigui, la "roba de feina", les jaquetes i els abrics i les sabates); m’he deixat pel cap de setmana la roba d’esport...

Clar que tot seria molt més fàcil si tingués un vestidor com aquest, que no és el cas...   

PERQUÈ TOTS PORTEM UN NANO DINS…

o…. avui, vigília de festa, “cauran” les aventures hollywoodienses d’en Tintin: aquest vespre anirem a veure, en versió digital:
“El secret del Unicorn”

que és en realitat -o això diuen els que ja l’han vist- una “melange Spielbergriana” de bocins de més d’un dels llibres del genial Hergé.

Per la meva generació, i juntament amb “Cavall Fort”, les aventures d’en Tintin (traduïdes del francès pel insigne Joaquim Ventalló) van ser del poc que om podia llegir en català (penseu-hi: anys seixanta, amb “lo Paco” vivito y coleando en su pleno apogeo, quan el català sobrevisqué -en gran part- en continuar parlant-se a les cases, gaire bé de portes endins; i no és que vulgui "polititzar" aquesta entrada...).

HA TORNAT EL SOL (collons... !!)

El sol, el meu “gran amic” per a les curses, ha tornat avui al Cros de Sants. A les deu del matí jo crec que estàvem a uns 24-25 graus i amb un sol espatarrant. Tot i així, aquesta cursa-entrenament selectiu no m’ha anat gens malament: he fet un simpàtic capicua final de 50:05 (*)  i acabant amb calor, moooolta calor (realment, eren gaire bé poc abans de les dotze del migdia quan creuava meta). A veure si arriba aviat el fred d’una punyetera vegada i podem començar a córrer “en condicions favorables”.

El Cros de Sants arranca primer amb una “cursa pitufina”, per a quintxalla de zero a sis anys; i allà que hi estava corrent Inés (la del mig, la dels rinxols), la filla d’Olga, que va ser voluntària, com jo, als Campionats d'Europa d'Atletisme l'estiu passat. Olga és la tia més riallera que conec; tant, que és capaç d'arribar al final d'una cursa de 10 quilòmetres, gaire bé rebentada, i fer els darrers 100 metres creuant meta -sota un sol de justícia- amb un somriure d’orella a orella.

Marta, la "pibona" que em va acompanyar ahir al futbol, avui també ens ha acompanyat a la cursa i ha fet de "reportera gràfica".

Per la tarda, després d’una “siesta reparadora”, me n’he anat cap al club a fer una bona estona de sauna i una llaaaarga sessió de jacuzzi per estovar les cames.

I ara mateix, com nou...

El proper cap de setmana, diumenge, toca "cursa solidaria": tot i que no tinc dorsal, faré els 5 quilòmetres de La Cursa de la Dona, tot un espectacle.

(C.Q.  1.284  142-589-695)

(*) Temps del meu crono, perquè oficialment no hi estava inscrit ...

LA CRISI DEL LEO…

Me n’enfoto jo de “la crisi d’en Leo Messi”.

Crisi ?, doncs tooooma, toma y toma hat-trick !. Tres gols en 18 minuts. Partit plàcid avui al Estadi. I una nova maneta al Camp Nou, en un partit al que hi he anat amb aquest autèntic “pibón”.

Demà, a córrer el Cros de Sants i, sembla ser, que sense pluja; veurem cóm és lleva finalment el dia de demà, després d’una nit en la que haurem dormit una hora més, pel punyeter canvi horari. La correré amb esperit “d’entrenament selectiu” perquè, un altra cop, no he corregut gens aquesta setmana...

AQUESTA…

… no estava prevista en el meu calendari inicial però, com a preparació de la Mitja Marató de Tarragona... la correré aquest proper diumenge !.

Es tracta del “Cros Popular de Sants”, una cursa històrica (aquesta la edició número 33 de la “nova era”). I és que el Cros Popular de Sants és una de les curses més arrelades i amb més tradició de les que es disputen a Barcelona. L’origen el podem trobar l’any 1934, quan l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va decidir celebrar el Primer Gran Premi de Sants, una prova atlètica pels carrers de Sants, evidentment. El inici de la guerra, però, va acabar amb la cursa, de la qual només es van arribar a disputar dues edicions. Posteriorment, amb la dictadura, fins i tot l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va desaparèixer.

El inici de l’època actual de la cursa es remunta al 1979 quan un renascut Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va voler tornar a recuperar "la seva cursa". L’Ateneu en va celebrar dues edicions en solitari, l’any 1979 i 1980, i a la següent edició s’afegiren membres del Foment Català d’Ajut i Serveis i de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta, amb l’objectiu d’engegar la Festa Major al carrer Badal.

És aquesta una cursa que ja vaig córrer els anys 2008 i 2009 (aquest darrer any en un temps de 49:08); recordo que la del 2008 va ser la meva primera cursa correguda sota pluja; i quina pluja ! amb llamps i trons inclosos, des d’abans de començar i fins molt després d’arribar a casa (no vaig veure caigudes ni rés de gent “lliscant” a les corbes i/o amb les tapes de les clavegueres !). I pel que ha dit fa una estona “en Molina de TV-3”, per aquest diumenge más de lo mismo: aigua a dojo !. Ho sento, però m’encanta córrer sota la pluja; què voleu que hi faci, em va la èpica!.

Aquesta cursa té un cert no sé què especial per a mi, perquè transcorre per molts dels carrers per on de nano, i fins els 27 anys, hi vaig córrer, caminar, jugar (sí, sí, jugar, perquè a Sants, de petits, jugàvem pels carrers, quelcom impensable avui), passejar, comprar...

I és que jo, com tots els elegants... soc de Sants !.

RECUPERANT SENSACIONS…

Tot i continuar tenint les cames ben “tocades”, avui ja he començat a recuperar sensacions. I es que m’he arribat fins al club, no per córrer, i sí per reforçar cames i braços, com feia ja força temps que no feia (... i cóm és nota quan t’hi poses !). I no només he fet això, els exercicis de “màquines”: també m’he pujat una estona a la bici per desentumir la musculatura de les cames, per “deixar-les anar”, i he acabat fent 5 quilòmetres, però amb una bona resistència de pedals; i acabant amb unes breus sèries d’abdominals i, com no, amb una llaaaarga, i avui molt necessària, sessió d’estiraments.
En altra ordre de coses, ja tinc hora pel cardiòleg (la Dra. Rius, com l’any passat), per passar revisió (o sigui, fer-me els tradicionals electrocardiograma, ecocardiograma, prova d’esforç, analítica completa...) com ja vaig fer l’any passat abans d'anar a córrer la Marató de Berlín i com penso fer cada any. I ja que hi era, he afegit també una visiteta al uròleg pel mateix dia, el 25 de novembre... dos dies abans de la Mitja Marató de Tarragona (espero poder aplaçar la prova d’esforç com a mínim una setmaneta, passat el mega-pont de desembre...).

Des d’aquí un reconeixement, personal i esportiu, cap a una persona del nostre Club, de Can Mèlich, a la que ja vaig lloar aquí mateix mesos enrere; parlo d’en Oriol Salviá, el nostre “monstre del esquaix”: intractable, acaba de proclamar-se, per onzena vegada consecutiva, Campió de Catalunya Absolut. Onze anys seguits, un rere l’altre, sense que ningú li tussi... quins pebrots, Oriol, quins pebrots !. Enhorabona... i a per la dotzeneta, que només te’n falta un !.

(C.Q.  1.274  141-589-685)

EL PARTE DE GUERRA...

Començant pels quàdriceps, continuant pels abductors... i acabant amb el bessons i els sòleus (tots ells durs com a pedres i adolorits), tinc les cames fetes "misto" com no recordo haver-les tingut mai des de que corro.

Està clar que sortir a córrer, sense haver sortit a fer-ho en 10 dies, no és la millor tàctica.

Si és que no n'aprens, Txabi !. Està clar que, per Tarragona t'has de preparar... i ben preparat.

RECORDEU...

...aquella “sèrie rapideta” de dies enrere, del 5 d’octubre, del dia en que vaig “jubilar les Asics-berlineses” ?. Va ser una sèrie de 5,5 quilòmetres en tirades alternes de 500 metres a 5:00 i de 1 quilòmetre a 4:36, i fent els darrers 500 metres a 4:16 ?. Doncs del "post-sèrie" d'aquell dia en aquí teniu el vídeo, gentilesa d’en Pau. Està clar que s'ha de saber -i poder- recuperar l'alè i les pulsacions amb tranquilitat... i aquests esglaons del Club em van de conya després de baixar de la cinta, per descansar, hidratar-me i recuperar-me (i per aguantar, assegut, les conyes de la colla ! ).

¿ MMM ?, no; MMMMM, sí…

Matí perfecte per córrer el d’avui; gens de sol, uns 17 graus de temperatura, i més de 5.000 corredors per participar-hi avui, ja fos a la cursa de 10 quilòmetres, a la Mitja Marató o bé a la Marató (sortíem tots plegats, el que ha provocat un gran "embús" en els primers quilòmetres...).

Hem quedat amb en César al costat de l’arc de sortida per donar-los els seus pitrals (el seu i del Toni, el seu germà); allà també hem coincidit amb la Maria i el seu marit... però entre els escalfaments d’uns, i els escalfaments dels altres, els quatre hem anat cadascú pel seu costat a l’hora de posar-nos a la línea de sortida.

He fet la MMM ?, doncs no, no he fet la Mitja Marató del Mediterrani.

Què és el que he fet llavors ?, doncs he fet MMMMM, o sigui, Menys de la Meitat de la Mitja Marató del Mediterrani ("speaking silver": he acabat fent només el recorregut de la cursa de 10 quilòmetres, que és una mica menys d’una mitja marató que, com sabeu, és de 21,097).

I és que no m’he trobat bé corrent ja a partir del quilòmetre 6. Tenia els quàdriceps semblant a les pedres que carregaven els bastaixos per construir la Catedral del Mar. Per sort, de cardio i de respiració sense problemes, però era com anar arrossegant les cames, un córrer sense esma, perquè no em responíen. I a partir del quilòmetre 6,5 he decidit que accelerava una mica el ritme i que plegava al creuar la línea d’arribada dels 10 quilòmetres.

Però el problema de sortir a córrer una Mitja Marató (jo al menys) és que agafes de sortida una “velocidad de crucero” per fer això, una Mitja, o sigui -en el meu cas- anar a ritme constant de 5:40/5:45 fins el quilòmetre 18 +/- i, en funció de cóm hem trobo, accelero tot el que puc aquest ritme en els tres quilòmetres finals per tractar d'anar a buscar marca; i és clar, si -com avui- decideixes deixar-ho als 10, a sobre amb el que et trobes és que has fet un temps de pena: 51:34, o sigui, a 5:09 el quilòmetre de promig (... i perquè he “apretat” una mica als 2 quilòmetres finals per tal de poder arribar a “maquillar” el penós resultat, que és el mateix temps que ja vaig fer el 2008 a la cursa de 10).

D’aquí a un mes i escaig, la Mitja Marató de Tarragona, nova per mi. I a aquesta no hi puc anar en les mateixes condicions en les que hi he arribat avui: sense preparar-la, sense entrenar-la... Haig de retornar als exercicis de reforçament de cames apart de córrer, sinó, faig figa.

A hores d’ara, no sé cóm han acabat els Roda-brothers ni la Maria.

Des d'aquí, un record per en Marco Simoncelli, mort aquest matí al circuit de Sepang, en un desgraciat accident a la segona volta del Gran Premi de Malàisia.

(C.Q.  1.269  140-584-685)

TOT A PUNT ...

Vaig a fotrem ara mateix un gran plat de pasta i una mica de fruita... i després cap al Camp Nou a veure -confio- un altra recital blaugrana; però, collons, jugant a les 10 del vespre poc dormirem avui, perquè m'he de llevar demà a dos quarts de set per esmorzar i anar-me'n cap a Castelldefels per córrer la Mitja Marató del Mediterrani (la samarreta, com veieu, més aviat penosa; sort que no haig de córrer amb ella...).

El meu temps l'any passat en aquesta Mitja Marató va ser de 1:50:19 (la meva segona millor marca personal en Mitja Marató); així que ja tinc un nou repte per demà. Bé, millor dit, en tinc dos: baixar la marca del 2010 en aquesta mateixa prova... i baixar la meva millor marca personal en Mitja Marató, que és de 1:50:04 de Granollers d'aquest 2011 (sense oblidar, però, que vinc dels penosos 2:03:52 de la Mitja de Sabadell d'aquest passat mes de setembre; el repte és important doncs...).

I DIUMENGE ...

Logo de la samarreta

I sembla ser que no hi aniré sol; el César correrà la Cursa de 10 quilòmetres amb el seu germà (jo els hi recullo demà els pitrals i els obsequis).Per si vol "fer pinya", li deixaré una de les meves samarretes "Tribanda" al germà d'en César; la Maria també correrà la de 10, però ella va a buscar-se el seu pitral demà amb la canalla. Tots quatre prendrem la sortida a les nou del matí, d’un matí de diumenge que espero que -tot i la galipandria que encara porto a sobre- es llevi fresquet, perquè la fresqueta és la meva millor aliada quan corro. Sol, solet...? no, gràcies.

PROVANT-ME…

Després de no haver corregut ni un sol metre des del dilluns dia 10 (avui feia, justament, 10 dies) m’he passat pel club per “provar-me” a veure què tal estava per córrer la Mitja Marató de diumenge. Hi he anat després de passar-me tot el dia assegut a les sessions del Fòrum d’un gremi professional del que som assessors, i al que he assistit com a convidat oïdor; i en acabar a mitja tarda, i abans d’anar pel club, he anat -ja per tercer cop en quatre setmanes- al Tanatori.

10 dies sense córrer son molts dies abans d’enfrontar-te a una Mitja Marató; i a sobre, amb la galipàndria que porto  al damunt (l'avantatge, però, és que -com que ja no respiro mai pel nas- el fet de tenir el nas tapat no m'incrementa el handicap !).  

Finalment m’he “currat” 5 quilòmetres “in crescendo”: 2 a 5:27, 2 a 5:00 i el darrer a 4:36, en 26:40 i cremant 430 calories. Tornava a fer calor avui al club (i així de xopa ha quedat la roba).

Diumenge sortiré a córrer “a veure què tal”; que em trobo bé ?... faré i acabaré la Mitja; que veig que la cosa “no va fina” ?... a la que arribi altra cop al Canal Olímpic després de la primera volta i creui la línea dels 10 quilòmetres, plego i em quedo tan ample (perquè, com cada any, hi ha prevista alhora -sortint tots junts- la cursa de 10, la Mitja Marató i la Marató sencera, segons el pitral que portis).

Perquè, com deia aquell: “no hemos venido a este mundo a sufrir”; o com deia aquell altre: “Si hay que ir, se va, pero ir p’a ná...”

(C.Q.  1.259  139-584-675)

DONCS SÍ QUE ANEM BÉ !

Tinc febre, em fa mal el cap, em fa mal l’esquena, em fan mal els braços, em fan mal les cames, em fa mal tot el cos... 

¡ menudo trancazo llevas, chaval... !.

Així que avui, de sortir a córrer pels voltants de casa, ná de ná. A dormir d’horeta, a suar-la... i a veure si demà ja estic millor.

Som-hi !.

CONFIRMAT !

Una setmana sense fotre ni brot… i estic fet caldo. És ben curiós això. Contra el que cabria pensar, una setmana de repòs hauria d’anar bé; el dia que t’hi poses t’hauries de trobar fresc, amb ganes... però no: estic “xafat”, desganat, “aplatanat”. Està vist que “desacostumar” el cos no és bona cosa i si, normalment, faig activitat física tres o quatre dies per setmana, el fet de “parar en sec” em deixa, paradoxalment, “destrossat”. Haurem de posar-hi remei, perquè diumenge “toca Mitja Marató”, tot i que el calendari de la setmana no m’és gaire favorable: demà, per una petita intervenció quirúrgica familiar, no podré anar a córrer; dimecres hi ha Champions al Camp Nou; dijous sí, sortiré a córrer o aniré a córrer al club; i divendres i dissabte descansaré; així que ja veieu quina serà la preparació per la Mitja (de tota manera, intentaré sortir a córrer demà al vespre pels voltants de casa en arribar de la clínica, sigui l’hora que sigui...).

Per acabar d'arreglar-ho, no he recordat que ja m’havia endut a casa la setmana pasada les “Asics donostiarres” de la taquilla del club, així que avui no tenia sabatilles per poder córrer; per tant, m’ha tocat posar-me les “Wilson de tennis” per fer 10 quilòmetres en bici i després una sessió lleu d’estiraments.

Anem bé per diumenge...!.

(C.Q.  1.254  138-584-670)

RENOI, CÓM PASSA EL TEMPS ...

Avui fa ja 25 anys d'aquelles 5 màgiques paraules:
"A la ville de Barcelona"

QUART PARTIT A CASA...

... sense encaixar un gol (i crec que ja en son 21 a favor); ah!, i continuem sense que ens xiulin un penalty a favor.

Avui, al mateix Camp Nou, li he donat al pare de Xavi Hernández (compartim fila a Tribuna, ell i la mare uns set o vuit seients més enllá) la carta que havia preparat explicant-li i demanant-li a veure si pot fer quelcom per aconseguir-me, amb la gent d'Adidas, el "tallavents" de la Marató de Berlín de l'any passat. Ha estat súper amable i m'ha dit que no em preocupi, que ell mateix se'n ocupa.

A veure si ho aconseguim !.

REUNIÓ - SOPAR.....

... de pre-temporada del  "TRIBANDA Team ":

NO SÉ EL PERQUÈ…

… a les màquines expenedores de begudes de la Terminal 2 del Aeroport del Prat (la de sempre, la de tota la vida), no hi apareix el nom de cap Marca comercial, no hi ha publicitat de cap Marca (encara que puc endevinar fàcilment el perquè ).

Però és precisament en casos com aquest quan és demostra la importància de la Marca, el valor de la Marca i de la seva imatge, i, molts cops, el impagable valor del Disseny d’aquesta Marca, del seu codi de color. Perquè... a algú se li escapa quina Marca de refresc s’amaga a la màquina expenedora de la foto de l’esquerra ?. I, per contra, algú em sabria dir de quina Marca d’aigua en concret estem parlant en el cas de la foto de la dreta ? (o us penseu que és casual el disseny i el color de l'ampolla de "Perrier", per exemple?).

La Marca, un valor incalculable, que cal mimar. És per això que és tant important el registrar una Marca (el seu nom, el seu disseny, la seva imatge...).

Aprofito per dir-vos que si voleu registrar una Marca, des del despatx podem oferir-vos aquest servei. Si no ho feu, i després “ho peteu” amb la vostre Marca, qualsevol us la pot “birlar”... Penseu-hi !. Després no digueu que no us he avisat...   

D’aquí a una estona, sopar amb els Tribanda al Ateneu de Sant Just. Fent bondat tal i com vaig proposar-me ahir, ni avui, ni demà, ni diumenge sortiré a córrer, per deixar descansar una mica més aquesta “molèstia muscular” diagnosticada ahir.

Dilluns, ja en parlarem !.

AMB “H” DE HERNIA ?

No, per sort, no.

I és que des de fa uns 10/12 dies tinc molèsties a la part baixa del abdomen, però sense arribar a la zona engonal. No em molesta per córrer, no “fa mal”, però és una molèstia que va i ve; la sensació és la de que “quelcom s’ha endurit allà dins”. No sé, em tenia despistat el tema; i per això me n’he anat aquesta tarda a la Teknon perquè m’hi donessin un cop d’ull. Mentre hi anava, en moto, m’ha aparegut al fons del coco un “flash”: el dia de la Mercè, a S’Agaró, jo aixecant al vol, a la vegada, a tres de les meves nebodes: la Clara, la Emma i la Blanca. I m’he dit:

  - ja està, Txabi... això és que t’has herniat !.

Per sort, com he dit, no és cap hernia. Després d’exploracions, i de tactes fets pel cirurgià de guàrdia, hem descartat la hernia per deixar-ho en “molèstia muscular” (...i tan tranquil que s’ha quedat el paio); a tot això, han aprofitat per fer-me analítica de sang i orina; per cert, quan aneu d’urgències pel tema que sigui, i mentre espereu a que us cridin, NO aneu al bany per moltes ganes que en tingueu; sinó, us pot passar el que a mi avui, que un cop dins m’han dit:

- a part del anàlisis de sang, te’n farem també un d’orina per descartar que sigui cap tipus d’infecció...

...i aleshores, a veure de on treus tu el stock de líquid necessari per l'analítica, si te l’has deixat tot fora una hora abans...!.

Total: 3 horetes llargues a urgències per un diagnòstic “al voleo”. De moment, i per precaució, no tornaré a córrer fins dilluns que ve, per preparar la Mitja Marató del Mediterrani del diumenge 23.

ESTAREM A MITJANS D’OCTUBRE…

… però sembla que hi ha algú que no se n’ha assabentat !.

La foto és de dimarts passat, dins del cotxe, de baixada cap a Barcelona des de Girona (i no vaig arribar a temps a fer la foto quan marcava 36 graus !).

Sí, ja sé, és perillós anar fent fotos amb el mòbil conduint...

VELOCITAT “IN CRESCENDO”

Dilluns, dia “dur” per posar-se a córrer; tot i així, m’he pujat a la cinta i, improvisant com sempre, he corregut durant 7 quilòmetres, fent-ne 2 a 6:00, 2 a 5:27, 2 a 5:00 i accelerant el darrer quilòmetre fins a 4:16

Hauria d’haver fet aquest darrer quilòmetre en dos trams de 500 metres (a 4:36 i a 4:16)... però em trobava bé i "he volat"  durant tot un quilòmetre sencer després d’haver-ne fet ja 6 (perquè, per mi, anar a 4:16 és “volar”). La “cremada” ha estat de 602 calories en 37:15. Per ser dilluns, no ha estat gens malament, després dels 8 quilòmetres de dissabte al vespre.

Del que sí em faig creus és d'haver pogut córrer una Marató -la de Donosti 2010- amb aquestes Asics ! (i, a sobre, millorant en 10 minuts el temps de la de Berlín !).

Gaire bé "aparcades" dins d'un armari de casa des d'aleshores, son les que després de “jubilar les Saucony berlineses” havia portat divendres passat al club per entrenar:
- impossible, perquè els 10 dits dels peus em freguen contra la punta de les sabatilles.
Ja dic, sembla literalment impossible que corres tota una llaaaaaarga marató amb elles. La única explicació que li trobo és que aquell dia de finals de novembre feia fred, molt de fred (4-5 graus) i “els meus dits haurien estat encongits” durant els 42 quilòmetres; també és veritat que portava els “mitjons llargs micronosequé”, que impedeixen que “s’infli el peu”. Sinó, no ho entenc, la veritat !.  

Me las he endut del Club (no puc continuar corrent amb elles) i...

... les regalo a qui les vulgui.

Sí, estan usades, però només han fet una marató, cinc o sis entrenaments (amb el d’avui)... i para de comptar. No estan ni deformades, ni gastades, ni amb la forma dels meus peus (no han tingut temps). Estan en perfecte estat i son un 9 ½ (però semblen realment un 9, o que porten molt amortiment dins). Model Gel-Nimbus 1D. Si algú hi està interessat, ja m'ho dirà...

(C.Q.  1.244 137-574-670)