UN ALTRA MATÍ DE CURSA...

... i tornen a ser un cop més les set del matí i ja he esmorzat, però menys que de costum (cereals amb cafe -doble- amb llet i mel). Tot i l'hora que és, estic assegut escrivint això només amb els pantalons “berlinesos” ja posats, però encara sense la “samarreta imperio berlinesa” i, tot i així, una pel·lícula fina de suor, enganxosa, cobreix la meva pell; el Sol encara no llueix al cap-dalt, però ja ens està donant una idea del que serà el dia d'avui: calor, molta calor, i el que és pitjor, una xafogor espantosa (les condicions "ideals" per córrer...!).
Per cert, i per primer cop a l'història, BarçaÑa jugará una semifinal del Campionat del Món de Futbol (i, cosa estranya, aquest cop va marcar en David Villa). I “sorpresón” l'eliminació d'Argentina, no tant per l'eliminació en sí mateixa, com per la pallissa: Alemanya 4 – Marad-tina 0. Els alemanys seran els nostres rivals en semi-finals, en una reedició de la final del passat Campionat d'Europa...

(faig una pausa, me'n vaig a córrer i després reprenc la narració amb el desenllaç de la cursa; fins ara...)
..
NOMENCLATOR:

- MAQUIS, también conocido como la guerrilla o GE (Guerrilleros Españoles), fue el conjunto de movimientos guerrilleros antifascistas de resistencia en España que comenzó durante la Guerra Civil. El casi inmediato estallido de la Segunda Guerra Mundial sorprendió a gran parte de los excombatientes republicanos en territorio francés; muchos de ellos se incorporaron a la Resistencia francesa. A partir de 1944, con los ejércitos alemanes en retirada, muchos de estos guerrilleros reorientaron su lucha antifascista hacia España. Pese al fracaso de la invasión del Valle de Arán en ese año, algunas columnas consiguieron progresar hacia el interior y enlazar con las partidas que habían permanecido en el monte desde 1939.
- MAQUINISTA, centre comercial que organitza -ja per tercer any- “La Cursa de la Integració”: amb un recorregut o de 5 quilòmetres o de 10 quilòmetres, o el que és el mateix, donar una volta al circuit (fer un "MAQUI"), o donar-ne dues (fer un "MAQUINISTA"). Aquestes dues terminologies me les acabo d'inventar...
- MAKINAVAJA, conocido también como Maki, es el personaje protagonista de una historieta homónima creada por el dibujante español Ivà y que se publicaba semanalmente en la revista El Jueves. El personaje está inspirado en "Mack the Knife" (Mack Cuchillo en inglés), adaptación inglesa de "Mackie Messer" (Mackie Cuchillo en alemán), una conocida y versionada canción alemana cuya letra original, atribuida a Bertolt Brecht, relata las andanzas de un despiadado asesino de los bajos fondos; la canción se incluyó en la obra de teatro "La ópera de los tres centavos". Brecht se habría basado en MacHeath, personaje delictivo proveniente de la ópera de baladas inglesa "The Beggar's Opera", escrita por John Gay en 1728. En español, la canción de Rubén Blades "Pedro Navaja", popularizada en España también por la Orquesta Platería, es una revisión de este famoso bandido callejero de ficción.

i per fi....

- en MAQUI-TXABI: un paio que avui, fent-li més cas al cap que al cor, ha optat per fer un "MAQUI" en lloc de fer un "MAQUI-NISTA".

I és que a última hora, en l'últim metre del final de la primera de les voltes al circuit, he decidit sobre la marxa deixar-ho així, en una cursa de 5 quilòmetres, que he acabat en 24'35'', tot i que no he forçat gens el ritme, perquè en principi no pensava “plegar” a la primera volta i m'he quedat ua estona per la zona de meta veient arribar als “primeros espadas”, ex-olímpics, ex-campions d'Europa...

I bé. Ha estat una bona decisió el plegar, sense traumes, sense defalliments, sense quedar-me “xafat”... ("no hemos veido a este mundo a sufrir..."). M'he trobat, abans de la sortida, amb en Joan i la pel-roja i pigarda Ariana, amb en Vicenç (el “berlinés”) i una companya; amb en Paco (no el veia des de la cursa de Sant Vicenç dels Horts)... i amb un altra runner, que el tinc molt vist però del que no en sé el nom... i, en acabar elles la seva cursa, amb les meves dues “cobardes” favorites, les germanes Montse i Maria José (que avui “han punxat”, segons m'han comentat)

Ara bé, digueu-me “tiquis-miquis”, maniàtic... però amb aquestes noves Asics Gel Nimbus 10 “no hi corro bé”. D'acord, sí, vaig dir el mateix amb les Saucony quan començava a córrer amb elles, i ara en canvi hi estic encantat. Suposo que també amb aquestes necessito temps per acostumar-m'hi (sobre tot en l'encaix del peu al interior de la sabatilla). Si en començar a córrer amb les Saucony “notava” que el taló em tocava molt abans a terra en fer la petjada, amb aquestes Asics (apart del “no encaix” de la part interna del taló esquerra a la plantilla) la meva petjada és diferent: utilitzo tota la sola, des del taló a la punta (cosa que no és dolenta, perquè així m'impulso millor... però em costarà acostumar-m'hi, segur...).

Senyores, senyors... la temporada s'ha acabat !. I d'aquí a no rés... BERLÍN !!!.

.

I COM NO PODIA SER D'ALTRA MANERA...

... demà diumenge podré córrer finalment “LA CURSA PER LA INTEGRACIÓ” (a La Maquinista). No vull ni imaginar-me la calor que fotrà demà al matí a les nou. La de l'any passat va ser brutal... Cal recordar que aquesta és la cursa -i això que ja era la 15ª cursa que corria- que ostenta el més que dubtós honor de ser la cursa més lenta (uns penosos 54'52'') de les que he fet fins ara, pitjor encara que la del meu debut el desembre de 2007. Però és que la calor va ser brutal (i demà la cosa no sembla que pinti millor); recordo que l'any passat, en ser dues voltes al mateix circuit, vaig estar a punt de deixar-ho estar al final dels primers 5 quilòmetres.
Confio, demà, en poder fer 48'40''... el repte ja està llençat !.

(torno a no estar inscrit “oficialment” a la Cursa -a menys que m'ho deixin fer demà mateix al matí abans de començar- així que el temps que faci serà “el meu”, el del meu propi crono). Recordeu, 48'40''. Veurem !.

.

SÍ MÉS NO…

… el tema és ben curiós.
S’està fent una intensa campanya de “conscienciació” a la ciutadania barcelonina, i també adreçada cap els seus visitants i turistes, perquè no vagin “a pecho descubierto” i sense samarreta pels carrers de la Ciutat.
Però, curiosament, a les ordenances municipals de la ciutat de Barcelona no hi ha cap prohibició d’anar en boles pel carrer.

Curiós, no ?.

Ahir, la regidora Mercè Homs es va creuar a la Barceloneta amb els 3 habituals “pilotaris” que durant gaire bé tot l’any recorrent aquells indrets (i la ciutat sencera si cal, ja que no es tallen gens...).

A la pregunta, encuriosida (i “simplona”, afegeixo jo) de...

- “perquè van despullats...? ”,
la resposta va ser també molt simple:
- “Som nudistes i així anem més fresquets...”.

I aquí comença i acaba la cosa.

Jo no hi entro ni en surto... però és curiós, no ?.

.

CORRIENDO VOY, CORRIENDO VENGO...

.
... y echo polvo me voy cayendo !.

Collons, cóm m'he cansat avui, renoi !. Si dilluns parlava de “la sèrie” de la bici (els 10 quilòmetres en sèries de 9 i de 15) a partir d'avui parlaré (pel que fa al córrer) “el recorregut”, que no és altra que el que ja vinc fent sovint:
Esplugues-Tres Molinos-Parc Cervantes-Diagonal-Pl. Francesc Macià... i tornada; els gaire bé 9,3 quilòmetres. Quan parli de “el recorregut”, m'estaré referint a aquest.
Dir que, “de baixada” a Francesc Macià el temps ha estat de 25 minuts. I no m'he trobat bé, la veritat; feia molta calor (27 graus i sol intens tot i l'hora que era) m'he notat cansat, engarrotat... tant que m'he dit “fins a El Corte Inglés i mitja volta...”, però no, he continuat; “fins a l'Illa i mitja volta...”, però no, he continuat, tot i que continuava no anant bé. I, per acabar d'arreglar-ho, en estar fent estiraments a Francesc Macià, amb la cama dreta estirada sobre una tanque d'obres (a més de 90º amb respecta a la cama dreta) en voler baixar-la “se m'ha encallat” i m'he fotut una bona estrebada al quàdriceps... Uns minutets de repós i cap amunt, que fa pujada!. Val a dir que durant els 3 quilòmetres tres-cents metres de tornada per la Diagonal, he tingut que parar i caminar -en un parell d'ocasions, per un total d'uns 400 metres- per no acabar anant tota l'estona “al trote”. I tot i que, mentre hi arribava, m'he dit: “però de creuar el Parc Cervantes corrent, ni pensar-ho...”, l'he acabat creuant corrent cara amunt, esglaons finals inclosos i amb una remulladeta ràpida a la font per poder encarar l'últim quilòmetre fins a casa, en que -mentre el feia- m'he dit: “però de pujar corrent la rampa fins a arribar a casa, ni parlar-ne...”; però, finalment, també “me l'he cruspit” corrent cara amunt.
Però he acabat cansat, molt cansat i fos (jo i la calor, un amor impossible...). Per sort, havia previst la logística d'un modus genial: en sortir de casa ja he deixat a la gespa de la piscina la tovallola i el banyador; així doncs, en tornar ja no he pujat a casa sinó que he anat directament a la piscina: uns estiraments a la gespa, una dutxa d'aigua freda reparadora i una llarga capbussada a la piscina.

Ah! i avui ja he corregut amb el meu nou “uniforme berlinès”: de conya; els pantalons són molt i molt còmodes i la “samarreta imperio” també.
.

CÓRRER....

... haig de córrer !.

Cada cop tinc més clar que quan no corro (o estic uns dies sense fer-ho), estic més fet pols que quan gaire bé no descanso "entre toma y toma". Per cert, que la natació d'ahir em va anar de puta pena per l'esquena...

Aquest vespre, quan arribi, tot i amb la calor que fot.... a córrer !!!.

Ara a sobre (i gràcies a un descobriment que m'ha fet "la Moli") amb un programa de Google -gmap.pedometer- ja puc calcular la distància, gaire bé al milímetre, que faig cada cop que surto a córrer...

..

DE CONILL CORREDOR.... A CARPA NEDADORA !

.
Avui en principi em tocava sortir a córrer; però he arribat tard a casa, fotia calor, moooolta calor, i finalment he canviat les sabatilles de córrer, els pantalons i la samarreta per les espardenyes, el banyador i la tovallola i me n'he anat de cap a la piscina de casa.
Refrescant ho ha estat molt, però no recordava lo molt avorrit i ensopit que és això de nadar. Un cop més, i mira que en som de veïns, el jardí era un desert i a la piscina no hi havia ningú, així que tota soleta per mi. I he començat “nada que te nadaré” amunt i avall, amunt i avall... Repeteixo, ja no recordava lo molt avorrit que és el nedar: la meva estimada Moli comenta que ella ho feia amb uns mp3 preparats per anar per sota l'aigua: això sí que és d'agrair si has de fer metres i metres nedant cada dia (que ni és, ni serà, el meu cas).

Per cert, aprofitant que Hisenda ja m'ha retornat els 18.456 euros de la meva declaració de Renda (... és conya, només han estat 14.332 *) i que hi estava aprop, m'he arribat fins a la botiga Wala per “firar-me” l'equipament amb el que correré la meva Mitja Marató de Berlín. I no ha estat ni Adidas, ni Nike, ni Reebok, ni New Balance, ni Lotto, ni Fila, ni Joma... finalment m'he decidit per una meravellosa samarreta (tipus “imperio”-tot i que, excepte la blanca que em vaig comprar fa poc, jo no les porto mai així- perquè encara farà força calor a Berlín al setembre) d'un preciós i "llampant" color vermell, de la marca Saucony i uns pantalons (pantalons, que no maillot) negres amb un detall igualment del mateix color vermell, també Saucony; i he decidit -allà mateix, sobre la marxa, però convençut- que serà amb les meves velles Saucony (i no amb les noves Asics) amb les que correré a Berlín; ara només haig de creuar els dits perquè la samarreta que ens donaran a la Marató no sigui també de color vermell... Aquest cap de setmana ho estrenaré tot (no es pot fer una mitja marató “amb roba neta per estrenar, sense haver-la rentat abans”...) a veure què tal, sobre tot els pantalons, perquè fins ara m'he negat sempre a comprar-me'n que no fossin maillot, llar o curt: aquests que m'he comprat avui son de “runner de llarga distància”.... toma ya !.

(*) ... també és conya.

.

QUE NINGÚ HO OBLIDI...

BARÇAÑA 1 - OS ILUSOS 0

.
A veure, que jo recordi, el partit ha acabat així:
Pujol, Piqué, Busquets, Iniesta, Xavi, Villa (i més tard, també en Pedro); tots aquest jugant plegats sumen 7 “culés”, dels 11 en total que juguen. Està clar: “ells” li diuen EspaÑa a la selecció que ja està a quarts de final; per nosaltres -per a mí al menys- és el BarçaÑa (el del toque, toque i toque...) el que continua endavant; vull creure que és per això, i només per això, que tot i el enorme pal d'ahir dels del Tribunal Constitucional, també se senten petards i coets pels voltants de casa cada cop que algun “culeÑol” marca (són els únics que, fins ara, han marcat).

Avui, després de moooolt de temps “tocava” soft-ràquet... però he arribat al club i, suposo que per lo del partit (ja gaire bé eren tres quarts de vuit) no hi havia massa gent per jugar; he escalfat fent quatre quilòmetres i mig en bici, esperant que algú quedés “lliure” i finalment he pogut jugat 4 partits; cóm es nota quan deixes de jugar amb assiduïtat ! N'he perdut 3 (dos d'ells molt ajustats) i n'he guanyat, bé, 1.

I demà... a córrer, que és dimecres. A veure si “tinc sort” i dissabte plou i podem tornar de Sant Feliu de Guixols al vespre cap a Barcelona, per així poder córrer diumenge, encara que sigui plovent (millor encara) la última cursa de la temporada, la de “La Integració” a la Maquinista.

Per cert.... convocada ja oficialment "la mani" (no cal explicar el perquè...) pel proper dia 10 de juliol, a quarts de set, a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb Diagonal. Passa-ho !. A veure si aquesta la podem fer unitariament, sense divergències entre partits...

.

I QUATRE ANYS DESPRÉS…

(edicions digitals)

....(EL MUNDO)
El Tribunal constitucional avala la mayor parte del Estatut de Catalunya

(m’ha sorprès el to moderat i gaire bé conciliador del titular, com dient: "després del que li han fet al Estatut, a sobre no anem a fer sang...).
El Constitucional dicta que el concepto de “nación” utilizado en el preámbulo del Estatut carece de “eficacia jurídica”.
....(LA RAZÓN)
El Tribunal Constitucional desinfla la “nación “ catalana del Estatut.

(… titular en la seva línea; no enganyen als seus lectors...).
El Tribunal Constitucional declara inconstitucionales 14 artículos.
....(ABC)
El Constitucional purga el Estatuto de Cataluña

( otro que tal….).
Declara inconstitucionales 14 artículos y reinterpreta 35 de los 114 artículos recurridos por el PP. Mantiene el término nación en el preámbulo, pero recalca que carece de “efecto jurídico”.
....(EL PAÍS)
Montilla y Más negocian la protesta contra el dictamen del Estatut.

(ni blanc, ni negre: molt “zapateril”…)
El fallo permite aplicar la norma, pero niega el término “nación” .
....(EL PERIÓDICO)
Volem l’Estatut!

(però escrit amb tipografia gran, amb majúscules i cos de lletra molt superior a la resta)
Catalunya convoca una gran manifestación contra la sentencia.
El Tribunal Constitucional anula 14 artículos y reinterpreta otros 23 que afectan a la lengua, justicia, financiación y Síndic.
....(LA VANGUARDIA)
El Tribunal Constitucional rebaja las aspiraciones de Catalunya en lengua, justicia y tributos catalanes.
La sentencia del Tribunal Constitucional impide declarar “preferente” la lengua catalana, tener un poder judicial autónomo y ampliar competencias fiscales.

___________________________________
I aquest és “només” el resultat del recurs presentat pel PP; encara falta que "analitzin" i "jutgin" el recurs presentat pel “Defensor del Pueblo”, en Múgica, i per cinc Comunitats Autònomes (casualment, totes governades pel PP).

Val i ara, què fem ? ... ens quedem tots de braços plegats ?.

TORNEM A LA FEINA !

.
Avui ha fet calor, moooolta calor; la punyetera ha tardat en arribar, però collons !. A sobre avui he estat tot el dia donant voltes pels carrers; o sigui que “lo que me pedia el cuerpo” era anar-me'n cap a casa en acabar i llençar-me de cap a la piscina i no sortir-ne'n fins l'hora de sopar... Però Berlín és cada dia més aprop i no em puc permetre anar perdent dies.
Així que me n'he anat cap al Club i he fet en bici “la sèrie” (des d'avui li diré així): els deu -10- quilòmetres fets en 5 sèries de 1,5 quilòmetres a 9 i 0,5 quilòmetres a 15. El que jo us dic: “la sèrie”. Ho he rematat amb una sessió de reforçament de braços i una llarga sessió d'estiraments. I bevent aigua, mooolta aigua tota l'estona, com ja havia estat fent tota la tarda, de bar en bar, entre visita i visita.

Per cert: estant l'inefable Villar al front de la comissió dels àrbitres de la FIFA... a algú li estranya el que va passar ahir ? (gol legal, per gaire bé un pam, d'Anglaterra no donat... i gol, sí donat, en claríssim fora de joc, d'Argentina); i a tot això, els àrbitres veient-ho a peu de gespa pels vídeo-marcadors gegants del Estadi en temps real i no rectificant !. FIFA segueix sense voler introduir les noves tecnologies (i així poder evitar-se el tenir que patir els ridículs de la mida dels que van fer ahir...). Té collons la cosa !.
.

CAP DE SETMANA MIXTE...

Divendres vaig viure una experiència nova en els meus més de 53 anys de vida: vaig anar al “pedicuro”, o sigui, el que les iaies en deien “anar a fer-se els peus”. I perquè mai fins ara ?. Doncs perquè tot i que tots els oficis son nobles i legítims, n'hi han uns que, tot i amb aquesta premissa, em fan sentir “incòmode” com usuari del servei: un d'ells, els dels “limpiabotas”: veure a algú ajupit als teus peus és quelcom que no aconsegueixo superar, excepte amb dos “limpias” en concret: el de la cafeteria Amèrica, de Sevilla (tot una institució en que quan t'estave ell netejant les sabates et senties part de tota una “tradició en mans d'un mestre”) i el de la cafeteria Goya del carrer Velázquez de Madrid, un altre tipus “cum laude” dels sector. Excepte aquest dos "primeros espadas", mai no he deixat que ningú -ni a casa- em netegi les sabates; es quelcom que sempre, sempre, m'he fet jo.
I apart dels “limpias”, i per la mateixa raó, el dels “pedicuros” era un altra dels gremis que sempre havia “esquivat”. Però divendres per la tarda no varem marxar al final cap a Sant Julià i em vaig decidir a anar-hi: una perruqueria xinesa de Sants (sense “happy end”, tranquils/les... tot i que hi havia una escala sospitosa de la que anaven pujant i baixant homes de fer-se “massatges”...). Em van quedar els peus com nous !.
En sortir, me'n vaig anar a la FNAC a canviar-reclamar per segon cop que els auriculars del meu Ipod Shufle, el que faig servir a les curses i els entrenaments tornava a estar "chungo" (es bloqueja i ni puja ni baixa el volum, i no pots avançar ni repetir cançons.... oi que sí, Marco ?). I ja que estava a la FNAC, vaig entrar a comprar el llibre "La caja negra", del israelià Amos Oz, recomanació de la meva bloguera hiperlectora (i ara també "runner") la Moli, del que soc un entusiate seguidor del seu interessant blog (...tal vez una de las novelas de ejecución más implacable de Amos Oz; o, en todo caso, una de las más bellamente descarnadas, que por momentos alcanza una jerarquía "shakesperiana").
Ahir divendres, ja a Sant Julià, vaig aprofitar que se'n va anar el sol cap allà les sis de la tarda per sortir a córrer; una sortida curta (no crec que fossin ni 5 quilòmetres), però sí exigent: vaig sortir ja corrent de casa i fins agafar la carretera de "La Casilla" i ja allà amunt, amunt sense afluixar, fins el desviament cap a La Font de la Riera, deixant ja l'asfalt i trepitjant camins de terra; en arribar a la font vaig agafar el desviament, muntanya amunt fins al encreuament del camí de la carena que va fins a Puiglagulla i d'allà fins el Castell i cap a casa altra cop. Xop... vaig arribar totalment xop a casa, mentre feia els estiraments a la gespa del jardí.
I aquest matí de diumenge, fent el dropo: esmorzar al bar Núria amb la Marta, comprar pa i diari, lectura a la piscina, Formula I.... i anar deixant passar les hores fins anar a dinar; peli entre endormiscada i endormiscada "siestera" i, a les sis, cap a Barcelona altra cop, que això ja s'ha acabat (el fi de setmana, vull dir...).
.

“MUGRONS D’ATLETA”…

Crec recordar que va ser després de la Marató de Barcelona de 2009 (la primera d’en Marco i en José) que vaig fer un comentari, esgarrifós, dels "mugrons sagnants", tot i que ja em va semblar veure’n a la cursa de Sant Antoni d’aquell mateix any.

I té collons la cosa, perquè sembla ser que per molt que han cercats els metges, no en troben la causa que ho provoca, ja que no tan sols passa per canviar el tipus de camiseta que portis. Pel que diuen en aquest blog de salut esportiva al que m’ha adreçat la B., les causes son encara desconegudes i hi ha algú que apunta a que la única solució coneguda, i provada amb èxit, és la del bandatge lleugerament tibant tapant els mugrons. Elles, veus, ho tenen millor i més ben resolt que nosaltres, amb els tops tan ben parits que els hi fan ara per anar sota la camiseta.
Per tant, això que veieu a la foto no és un “disseny fashion” de camiseta d’un paio que corria per la Marató de Portland (la d'USA, no la dels ciments...) sinó la camiseta d’un atleta a qui li sagnen els mugrons... i de quina manera !. I, pel que sembla, és tota una patologia i que n’hi ha un munt !. Jo, de moment, vaig "escapant" a les Mitjes Marató untant-mel's amb vaselina...

.

EL PROPER DIA QUE EM QUEIXI…

... perquè estic cansat-esgotat després de córrer (ja sigui en cursa o entrenant), només tinc que recordar-me’n d’aquest parell per avergonyir-me de les meves queixes... !.
Un partit, en primera ronda de Wimbledon, entre el nord-americà J. Isner (guanyador) i el francès N. Mahut que l’han jugat durant tres dies; 11 hores i 5 minuts per acabar fent els 5 sets, i acabant l’últim amb un històric marcador de 70-68 (no hi ha “tie-break” en el cinquè set en els trofeus del Gran Slam); aquest últim set ha durat 8 hores i 11 minuts.
Al·lucinant !.

.

REVETLLA “CASERA”…

… no vull dir que amb "gasosa", sinó a casa; i és que aquesta tarda, cap a les cinc, m’ha trucat Marta des del CAP; hi havia anat per unes receptes però ja que estava allà, el auxiliar infermer que l’ha atès li ha vist el bandatge a la cama (no sé si us ho havia dit, però fa uns 8 dies va caure amb la moto al garatge de casa i va quedar a sota de la seva BMW, cremant-se la cama una cosa seria...). Doncs bé, quan li ha destapat, l’auxiliar li ha sentenciat el dramàtic:

- Uy, això s’ha de netejar ben netejat...
... i rasca que te rasca, li ha netejat. Si Marta ja es mareja només en pensar que ha d’anar al metge, podeu imaginar-vos l’escena (... i sentir-la). Total, que l’he tingut que anar a buscar fins el CAP (estirada en un llit a un dels box me l’he trobat) perquè mentre la curaven ha cridat, ha jurat "en arameo", s’ha marejat... i l’han deixat allà perquè és tranquil·litzés fins que jo he arribat. I ens en hem anat, xino-xano, sense preses amb les dues motos, tenint cura de que no caigués. Total, que dels plans que teniem d’anar al teatre/cine i a sopar, rés de rés. En arribar a casa he fotut una ampolla de cava a la nevera i hem acabat fent una "revetlleta casolana" mano a mano ella i jo.

No tenia intenció (i la veritat, ni ganes) d’anar avui pel club; però com que amb tot això de la Marta he acabat arribant a casa passades les sis, ja no he tornat al despatx a Badalona. Era dimecres i els dimecres sortim amb els companys a córrer "per fora". Així que cap el tard me n'he anat cap allà i finalment "han caigut" 8 quilòmetres "mano a mano" amb l’Albert (l'Enric se'ns ha despenjat ben aviat) des de Can Mèlich i fins al Cervantes i tornar. A l’anada, després de fer el primer quilòmetre a 5:25, hem acabat fent els 4 quilòmetres en 20 minuts clavats, el que vol dir que els tres restants els hem fet a una mitja de 4:42 que no està gens, però que gens malament, per a mi. La meva tornada, una mica més lenta (i ja sol, perquè l’Albert "ha volat" a uns estratosfèrics temps de 3:36 / 3:40... está fortíssim el paio !), i la he feta en poc més de 21 minuts.

La coca de crema, deliciosa... i l’ampolla de cava finalment s'ha quedat a la nevera sense obrir (la coca, amb llet freda, és molt més bona !).

Noticia sorpresa: avui, convocant per mail als antics companys de batxillerat (de quan teníem de 11 a 15 anys...) he “picat” a Vicenç A. dient-li que me n’anava a córrer a la Marató de Berlín; doncs resulta que el paio també ja hi està apuntat (al novembre ja va fer la de Nova York), així que ens trobarem a Berlín per prendre’ns tots junts unes "birritas alemanyes" abans i després de la Marató.

.

JORNADA DE RELAX...

.

...inicialment volía sortir a córrer una estona amb en R. (el tenim "d'okupa" a casa, perquè está fent un curs de formació de la feina a Barcelona); però en arribar a casa, ell també hi ha arribat al cap d'uns minuts... de córrer, precissament. Així que "m'ha fotut mandra" i m'he quedat a casa tranquilament (a sobre, tinc avui una lleugera molèstia a la punyetera "cintilla"). Demà ja veurem què fem, però "pinta xungo", perquè és verbena de Sant Joan i em sembla que "em toca teatre i soparet" amb la Marta.

Ahir, després de més d'una setmana d'haver començat, vaig veure el primer partit del Mundial de futbol de Sud-àfrica, el partit de "la Roja" (2-0 contra El Salvador.... ay no, contra Honduras, amb 2 gols del nou "culé" Villa, que a sobre va fallar un penalty i va llençar un xut al pal...). Jo encara estava "verge" de partits "mundialeros" però, segons les cròniques, no m'he perdut rés fins ara: partits avorrits i sense gens de "chispa", apelant tots al "resultadismo" (França, la vigent sots-campiona del món, ha dit avui adéu al Campionat, precipitada però previsiblement, en perdre també contra els sud-africans...).

.

ENTRENAMENT EN BICI “SELECTIU”…

.

… que diria en Pau.
Normalment, els habituals 10 quilòmetres en bici els estic fent a velocitat nivell 8. Però avui, jornada de “recuperació activa post-cursa”, he fet una variació que ja mantindré sempre a partir d’ara:
- 4 sèries d’ 1,5 quilòmetres a nivell 9 i 0,5 quilòmetres a nivell 15 (8 quilòmetres) i fent un penúltim quilòmetre a 9 i un últim quilòmetre final a 15. Ho he rematat amb una llarga sessió d’estiraments i reforçament de braços amb peses... i cap a casa.
Després de més d’un mes amb l’indicador encès de que “algo te pasa con el neumático del coche, chaval”, avui me n'he adonat de que el que hi havia era un clau a la roda... pinchazo!; i és que amb els punyeters pneumàtics “run flat”, no és veu desinflada, i pots anar tirant sense que el control del cotxe noti que vas “chungo”... però divendres vaig inflar les rodes i avui la del darrera de la dreta tornava a estar a 1 (en lloc de 2,1).

.

SI AQUEST ÉS . . .

... el tamany d'un "calabacin" del hort del meu amic Xavi a casa seva, a Cubelles, imagineu-vos cóm era el tamany dels melons, o el tamany dels seus pebrots (... dels del hort, no dels d'en Xavi).
.

8ª MMP i MMPA …!!!

.

A veure si a mi el que em van son els “obstacles” ?. Perquè la d’avui ha estat la meva vuitena millor cursa (molt, molt a prop dels temps de la 5ª, 6ª i 7ª) i, per descomptat, la meva Millor Marca Personal de l'Any: 49:18
El sol lluïa força i amb ganes però en ser a les nou del matí l’hora de la sortida estava encara baix, i això ens ha permès córrer moltes estones per l’ombra dels edificis.

Jo he matinat, però “la cintilla iliotibial” ha fet el mandrós, i no s’ha “despertat” fins el quilòmetre 4 però -per sort- deuria tenir ressaca de son de l’agitada nit passada i s’ha adormit passat el quilòmetre 5. El bessó, però, no m'ha molestat gens.

La cursa ha estat un anar i venir, en paral·lel, pels carrers del antic Poble Nou sur, ara direcció Girona, ara direcció Barcelona, tornem-hi cap a Girona, altra cop cap a Barcelona, per acabar encarats finalment cap a Girona.

Llàstima ! si hagués “apretat el culet” una mica més al darrer quilòmetre (i crec que podia fer-ho) hauria aconseguit baixar dels 49’. Però ha estat bé, una cursa plana, ràpida i molt, molt calorosa (i amb no gaire gent, cosa que també s'agraeix...).

Crec que serà aquesta “la darrera cursa del curs” perquè molt em sembla que la Cursa de la Maquinista la correrà sa tia, perquè aquella sí que és “a pleno sol” el 90% del recorregut. No sé, ja veurem (tampoc tenia que córrer aquesta i ja veieu...).

Apa, cap a Cubelles, a fer un dinar de 50 aniversari amb els de "la colla muntanyenca".

.

CURSA D'OBSTACLES...

Són dos quarts de vuit del matí. Ja he esmorzat (menys que de costum, només cafè -doble- amb llet i mel i cereals i un plàtan) i estic, com sempre, “fent temps” fins a l'hora de marxar cap a la cursa.
Deia allò de “cursa d'obstacles” perquè sembla ser que aquesta d'avui no serà només una cursa de 10 quilòmetres...
D'entrada aquesta nit, cap allà les tres, m'han donat dues rampes seguides al bessó de la cama esquerra, quin mal, collons !. En llevar-me, m'he fet unes bones fregues amb Reflex gel, però el tinc força adolorit (primera “tanca”).
Després de les rampes, ja m'ha costat molt dormir, i lo poc que ho he fet ha estat a estones entretallades; així doncs que tinc son, molta son... (segona “tanca”).
El homes del temps sembla que aquest cop “no l'han cagat”, i està clar que tindrem un matí de sol, de molta calor... (tercera “tanca” i, potser, la més “alta”).
I per acabar d'adobar-ho, aquesta cursa no es fa controlada per “Champion Chip” (així que no s'ha de córrer amb el teu propi xip groc habitual); per tant, en acabar has de tornar el xip blanc que t'ha donat l'organització en inscriure't (arriba a meta, agenollat, descorda't la sabatilla...) el que produeix, segur, un bon embús a la línia de meta; jo, com que no soc “oficial” en aquesta cursa, hauré d'anar sortejant corredors tirats per terra en arribar (quarta, i espero que ultima, “tanca”).
Després de tot això... objectiu d'avui: intentar baixar de 49'.
La gent “de la part baixa de la dreta del Eixample” estaran “contents” avui: no només nosaltres tallarem -de bon matí i per unes dues horetes- els carrers del barri, sinó que després inundaran -i tallaran també els carrers- les prop de 18.000 Harley-Davidson que aquest cap de setmana han fet la seva “segona trobada europea” a Barcelona...
Vinga, va... anem cap allà !.
.

I DEMÀ, SI TOT VA BE . . .

No tindré temps "oficial", ni sortiré en cap llista, perquè no m'he apuntat "oficialment" a la cursa; però valdrà el temps que jo digui, que per alguna cosa tinc un crono.

El que sí faré és passar calor, moooolta calor... I si no la acabo, no passa rés.

.

RESSACA... !!!

.
Ahir nit, diabòlica combinació:

-sopar a la “terracita” de casa d'en Marco a Sarrià,
-encarats a Collserola,
-en una nit de temperatura agradable,
-amb el cel -mig estelat- per sostre,
-amb “pinchitos” a la barbacoa,
-rodejat de bona gent (Marco, Alberto, Xell, David, Albert, Laia, Gilbert, José, Ana i Xavi)
-amb la taula plena d'ampolles de vi, de molt bon vi,
-i una “sobremesa” llarga en petit-comitè (amb més vi, és clar),
-i jo, que no perdono una copa de vi (ni abans, ni durant, ni després del sopar),
-i amb el rellotge tocant quarts de tres...
... ressaca segura !!!

Però... ¡¡¡ qué bien me sabe !!! .

“MOTEROS” : VAL, SÍ, HO RECONEC. . .

... els “moteros” som gent... cóm dir-vos-ho: diferents ? ... peculiars... ?.
Hi ha un cosa, un gest, que sempre m'ha agradat de nosaltres, els “moteros”: aquesta solidaritat quan ens creuem a la carretera. Però... és una solidaritat un tant “peculiar”. M'explico.
Tots vosaltres haureu observat -anant en cotxe- que quan dues motos es creuem sempre ens saludem (alliberant la ma esquerra del manillar i fent algun tipus de gest amb ella, ja sigui estenent dos dits, o fent la “V”...). A que sí ?.
Ja més tard, dels “motards francesos” nosaltres varem “adoptar” aquí el saludar-nos també quan un motero avança a un altra motero (traient el peu dret del estrep i estirant la cama), gest que també fem quan -rarament- algun cotxe ens facilita un avançament apropant-se cap el voral . A que sí, també ?.
Tots aquests gestos ens provoquen a nosaltres els moteros “solidaritat”, “camaraderia”, “germanor sobre dues rodes”, “esperit de tribu”... però, com deia, d'una manera un tant “peculiar”; i és “peculiar” perquè només funciona les vigílies i els festius; és allò que jo en dic “solidaritat de cap de setmana”. Jo, que des de fa gaire be 30 anys vaig en moto 7 dies sobre 7 a la setmana, només saludo -i em saluden altres moteros- els caps de setmana i els dies festius: de dilluns a divendres, per molts que siguin els moteros amb els qui em creuï, no ens saludem mai. Raó: cap...

Som o no som... “peculiars” els moteros ?.
.

UN, DOS, TRES, PROBANDO, PROBANDO....

.

Com que caminant no em fa mal “la punyetera cintilla iliotibial”, ni en tinc molèsties, d’aquí a una estona sortiré a córrer pels voltants de casa i, si va bé, fins i tot diumenge correré la Cursa de la Vila Olímpica a veure què tal ho aguanto (encara que, a sobre, diuen que fotrà una calor de mil parells...); ara vinc, me'n vaig a córrer.

Ja soc aquí altra cop. Sembla que “la cintilla iliotibial” s'ha acollonit i avui, corrent, no ha donat senyals de vida. He sortit a córrer pel parc del voltant de casa però, sobre tot, he fet una molt bona sessió de reforçament de cames: quan he acabat de córrer he pujat i baixat el tram d'escales del parc 6 vegades (12 en total, a 75 esglaons cada vegada... 900 esglaons !!!). I la cama, i el genoll, han reaccionat bé, sense dolor; cansat, sí, adolorit, no. Això té tota la pinta de que, diumenge, correré la Cursa.

Per altra banda, dir-vos que ahir em van confirmar com a...

VOLUNTARI per l'Àrea de PROTOCOL i CERIMÒNIES.

pel proper Campionat d’Europa d’Atletisme (B10) del proper mes de juliol. Em fa molta il·lusió, perquè aquesta és l’àrea que jo havia escollit com a primera opció i... bingo !. Hauré d’agafar-me com a “vacances” les tardes del 22, 26, 27, 28 i 29 de juliol (per compensar-ho, no faré el pont del dia 25 d’aquest mes).

.
(Premi pel qui em trobi a la foto...).
.

US IMAGINEU…

.

…quin “momentazo” deu ser creuar corrent (esgotat, ja al final de la Cursa, d’una Mitja Marató en el meu cas) per sota del marc incomparable d’aquesta majestuosa e histórica Porta de Brandenburgo ?. Quina passada !. Ja se’m van posar “los pelos como escarpias” creuant per sota l’Arc del Triomf a la Mitja Marató de Barcelona, així que ni us ho explico el que puc arribar a sentir aquest mes de setembre a Berlín...

Berlín m’espera... ¿ t’has enterao, “cintilla iliotibial” de los cojones ?, doncs a veure si espaviles d’aquí a una setmaneta; no et dono més temps.
.

QUI ÉS, AVUI, EL PAIO MÉS FELIÇ DEL MÓN MUNDIAL ... ?

..

... doncs sembla clar que aquest no pot ser un altre que el Cap de Marqueting de MEDIA-MARKT després d'aquest recent

ESPAÑA : 0 ("zero zapatatero") - La potentíííísima SUÏSSA : 1

("porque... yo no soy tonto"; però un rato "acollonit" sí que ho deuria estar...).

Però... no havíem ja guanyat aquest Mundial abans i tot de començar a jugar-lo ?. Toma ya !

(el consol -com si jo en necessités algún, que no és el cas- és que sembla que, de continuar així, ja no es podrá cometre el disbarat de pagar la "morterada" d'euros que teníen reservats per pagar a cada jugador... era, senzillament, immoral).

.

PELS QUE JA TENIU FILLS (... o pels que penseu tenir-ne )

.

Leopoldo Abadía (autor de "La crisis Ninja") va dir el següent en un del seus sempre encertats artícles:

Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos. Que no sabe qué hacer: si dejarles herencia para que estudien o gastarse el dinero con su mujer y que "Dios les coja confesados". Lo de que Dios les coja confesados es un buen deseo, pero me parece que no tiene que ver con su preocupación. En muchas conferencias, se levanta una señora (esto es pregunta de señoras) y dice esa frase que me a mí me hace tanta gracia:

-"¿ qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos...?"

Ahora, como me ven mayor y ven que mis hijos ya están crecidos y que se manejan bien por el mundo, me suelen decir

-"¿ qué mundo les vamos a dejar a nuestros nietos...?"

Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido:

- "¡ y a mí, ¿ qué me importa ? !"

Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco. Yo era hijo único. Ahora, cuando me reúno con los otros 64 miembros de mi familia directa, pienso lo que dirían mis padres, si me vieran, porque de 1 a 65 hay mucha gente. Por lo menos, 64. Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar fuera de casa (cosa fundamental, de la que hablaré otro día, que te ayuda a quitarte la boina y a descubrir que hay otros mundos fuera de tu pueblo, de tu calle y de tu piso), se volcaron para que fuera feliz. Y me exigieron mucho.

Pero ¿ qué mundo me dejaron...? Pues mirad, me dejaron:

1. La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización
.....

Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro. ¿ Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar ? ¡ Si no se lo podían imaginar !.

Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante: intentar darme una muy buena formación. Si no la adquirí, fue culpa mía. Y eso es lo que yo quiero dejar a mis hijos, porque si me pongo a pensar en lo que va a pasar en el futuro, me entrará la depre y además, no servirá para nada, porque no les ayudaré en lo más mínimo.

A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales; lo que por ahí se llama "buena gente".

Porque si son buena gente harán un mundo bueno. Y harán negocios sanos. Y, si son capitalistas, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano (si son mala gente, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano, pero que ellos son unos sinvergüenzas). Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación: que sepan distinguir el bien del mal, que no digan que todo vale, que piensen en los demás, que sean generosos. En estos puntos suspensivos de antes podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.

Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho más qué hijos íbamos a dejar a este mundo. A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar. Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.

Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar "en grande") o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.

Pero lo fundamental es lo otro: los padres. Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado. Lo sé todo. TODO. Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.

P.S.
1. No he hablado de los nietos, porque para eso tienen a sus padres.
2. Yo, con mis nietos, a merendar y a decir tonterías y a reírnos, y a contarles las notas que sacaba su padre cuando era pequeño.
3. Y así, además de divertirme, quizá también ayudo a formarles.

.

SE JODIÓ EL INVENTO....

Em tocarà descansar, ja està decidit; i diumenge, de fer la Cursa de la Vila Olímpica, rés de rés. Perquè avui, a la que portava poc més de 3 quilòmetres corrent, la “molèstia” a la cintilla iliotibial dels pebrots ha passat a ser “dolor”. Ja de per sí, la meva manera de córrer és fent passes curtes i ràpides -soc de “zancada” curta- i no aixeco massa el taló del terra (jo crec que no formo ni un angle de 30 graus en doblegar el genoll) i que tampoc -per la “zancada” curta- faig gaire angle en obrir les cames en córrer. Però és que quan ha començat el dolor (just quan passava per davant del Palau de Pedralbes) gaire bé ni doblegava el genoll esquerra en tirar la cama enrere, tenia la cama com “encarcarada”, i dolor...

Tot i així he continuat sense parar fins a El Corte Inglés però, en arribar-hi, he tingut que girar cua. El cert però és que, de tornada, de pujada, m'ha fet menys mal que quan anava cara avall. És més, he pogut tornar a creuar corrent, cara amunt, el Parc Cervantes, escales incloses. Però está clar que haig de parar de córrer, hauré de descansar, deixar “reposar” la punyetera “cintilla”... no me la puc jugar de cara a Berlín, tot i que encara falten una mica més de tres mesos.

Merda !.
..

JA TENIM PRESIDENT... !

(és el de la dreta, amb camisa blanca...).

Tot i que jo, ja ho sabíeu, era "benedictino" (com el "Chartreuse")...

Felicitats Sandro !

Com deia ahir nit "el Follonero", has guanyat "arrasandro".

Ara... a fer-ho bé !.

Avui em "tocava" fer exercicis de reforçament de cames (a tope), alguns més de reforçament de braços... i els meus ja habituals 10 quilòmetres en bici els dies que no corro en cinta, deixant així "descansar la cintilla iliotibial", que continua adolorida. Ja sortiré a córrer demà dimarts (... perquè dimecres debuta "La Roja" i ho vull veure, així que no podré anar-hi).

.

ALEA JACTA EST...

Jo crec que "l'ordre final d'arribada" serà: Sandro, Benedito (seria tot un èxit per ell, amb tot el que l'han menyspreuat), Ferrer e Ingla. D'aquí a mig hora és tanquen les urnes. Veurem.

No hi ha hagut finalment sortida a córrer per la Carretera de les Aigues amb la Marta, perquè se m'ha "rajat"; a canvi -tot i que jo ja havia anat a votar pel matí- hem anat a donar un volt per l'Estadi (quin "ambientillo"); just abans de marxar hem pogut xerrar una estona amb l'Enric i hem pogut constatar, en primera persona, el favoritisme i la "tirada" de la gent cap en Sandrusco (quin munt de gent al seu voltant, anés on anés, fent-se fotos amb ell, abraçant-lo, cridant-li...). Jo crec que la gran decepció se l'emportarà en Marc Ingla. Sigui com sigui, a aquestes hores.... Alea jacta est !.

..

ALARMA CONFIRMADA...

Sobre tot, a la cama esquerra: el dolor a la “cintilla iliotibial” definitivament s'ha despertat. Ahir al vespre, i després de molt de temps, em vaig prendre un antiinflamatori per veure si la cosa era només un “amago temporal” i afluixava... però no. El dolor torna a estar aquí, estabilitzat, però hi és i -pel que sembla- no és només a la cama esquerra. Tot i que “lo que me pide el cuerpo” és un descans de 2/3 setmanes, demà al matí -sense forçar- me n'aniré a córrer per la Carretera de les Aigües però aquest cop amb “variant Marta” perquè crec que la he convençut perquè m'acompanyi i pugem fins allà dalt tots dos amb el cotxe i portant dins la bici plegable: jo faré el meu recorregut habitual per la zona corrent.... i ella “bicicletejant” fins on pugui. I a veure cóm reacciona el genoll.

I per la tarda... a votar !. Crec que en Benedito donarà la sorpresa, ja ho veureu.

.

TXABI'S CIRCUIT AGAIN... !

..

M'he adormit; després de dinar (tard, perquè he arribat a casa tard) m'he estirat al sofà, m'he quedat mig endormiscat mirant la tele, després m'he quedat “enganxat” mirant una peli .. i se m'ha fet tard per anar a córrer amb els companys. El dubte era: i ara què faig ? me'n vaig a córrer jo solet o passo...?. Tranquils: al cap de deu minuts ja estava corrent “pel meu circuit Diagonalino”. 23:30 a l'anada i 25:30 a la tornada. Gens malament.

¡¡¡ Alarma... !!! se m'ha “despertat” el dolor a la cintilla iliotibial, a la cama esquerra més que a la dreta. Ja va avisar-me dimarts i avui, quan ja tornava cap amunt, s'ha fet més intens, encara que no tant com impedir-me córrer. Potser m'he forçat massa; recordeu: son 53 “tacos” i he fet la mateixa setmana, dimarts i divendres, dos recorreguts de gaire bé 10 quilòmetres, intercalant-ho dimecres amb 10 quilòmetres en bici. Però Berlín bé val un esforç... i no penso defallir. I el que em sorprèn és lo bé que ara recupero, les “no agulletes” del dia després. Haig d'acabar puguen fer 3 sortides setmanals pel ja gaire bé familiar “Txabi's Circuit” (avui he tornat a creuar corrent, cara amunt, el Parc Cervantes, escales incloses).

Demà tinc la trobada de voluntaris del Campionat d'Europa d'Atletisme al Estadi de Montjuic; i també, demà, és la “jornada de reflexió” prèvia a les eleccions de diumenge a la presidència de Can Barça. Penseu-hi, aneu a votar diumenge... i, sobre tot,

voteu al Agustí Benedito

perquè crec, sincerament, que serà com obrir una finestra per deixar entrar aire fresc al nostre Club.

... i avui ha començat el Mundial de futbol, el primer mundial al continent africá.

..

I AVUI...

.
... rés, de rés, de rés. He "aparcat" el sortir a córrer fins demà divendres amb els de la colla perquè -pel que sembla- aquest cap de setmana plourà i no anirem a Sant Julià.
.

FENT ELS DEURES…

.

… o gaire bé. No tenia jo avui les cames per a molts exercicis de reforçament de cames, així que -intel·ligentment- “me’ls he saltat”, però he fet -en canvi- 10 quilòmetres a molt bon ritme en bici i després exercicis de braços, d’isquiotibials (que segueixen “curts”, com sempre) i estiraments.
Avui fotia molta calor -humitat sobre tot- al club; estava als vestidors canviant-me “per començar la feina” i ja anava xop. I és que la pluja d’avui ha enrarit molt l’ambient, perquè la temperatura s’ha mantingut alta.

Eleccions: parafrasejant la frase... tot per decidir !. Sembla encara clar que en Sandro guanyarà, però no arrasarà. Jo crec que aquestes eleccions les decantaran, cap a un o cap un l’altra candidat, el percentatge molt alt d’indecisos que encara hi ha a hores d’ara, de gent que no ho veu clar; només faltava avui el tema de la compra (per 18,5 "quilos") dels absurds terrenys a Viladecans... que teníen un valor real de 4,5 ... i a sobre, sembla que el 90% és terreny protegit -no edificable- per ser zona del àrea del delta del Llobregat. Això esquitxa en Ferrer i en Ingla, que eren a la directiva en el moment de fer-se la operació.

Per cert.... d’aquí a no res comença el Mundial de Sud-àfrica !. (aquest proper divendres, 11 de juny, els anfitrions contra Mèxic).
.

SI VAS CORRENT…

… no giris el cap enrere per intentar mirar “un bon culet” que se t’hagi creuat segons abans en sentit contrari al teu, perquè és més que probable que quan tornis a girar el cap endavant hi hagi un arbre amb el que no hi comptaves i llavors… pata pam !!; y para muestra, un “fotón”. Un mal horrorós... i un ridícul espantós si t’està mirant algú en aquell moment (cosa que, per sort, avui no m’ha passat a mi...). I si a sobre vas per terra, ni te cuento...

Dura, dura, “duriya” la sortideta a córrer d’aquesta tarda/vespre, els gaire bé 9,6 quilòmetres del meu “Txabi’s circuit”:

Esplugues - Parc Cervantes i Diagonal fins a Francesc Macià... i tornar.

(... fins i tot creuant cara amunt corrent el Parc Cervantes de tornada, escales incloses, i acabant el circuit fent la punyetera pujada de la Nestlé fins arribar a casa !).

I m’he sorprès de lo bé que he acabat i amb la facilitat amb que “m’he menjat” aquests exigents gaire bé 10 quilòmetres en poc més de 50 minuts (i amb aquesta calor !). Millor, perquè haig de continuar perseverant i augmentant el ritme i les distàncies dels recorreguts d’entrenament, acostumar-me a córrer amb calor i aprendre a dosificar-me durant els primers quilòmetres.
I ahir estava “atontolinat” fent-me el planning de la setmana, perquè la Cursa de la Vila Olímpica no és aquest diumenge, sinó el proper, el dia 20; així que aquesta setmana he corregut avui, demà dimecres aniré al club a fer exercicis de reforçament cames i braços, dijous tornaré a sortir i dissabte correré -al capvespre- per Sant Julià. I la setmana de la cursa correré dilluns, dimecres (sortiré amb la colla) i ja no tornaré a córrer fins la cursa del diumenge 20.

Per cert, lo de la “trompada per girar-me per poder mirar un culet” era en conya... Sí que m’he fotut l’ostión que veieu a la foto, però ha estat contra una columna en sortir del ascensor de casa un client i anar llegint un missatge de la punyetera Blackberry (collons, ja semblo el Marc Ingla !). Però... a que havia quedat xulo així d’entrada...?.

.

.

ES - PEC - TA - CU - LAR ... !!!

.

Dediqueu-li sis minuts (només 6) a escoltar el que diu en Daniel Cohn Bendit al Parlament Europeu respecte a les "ajudes" a Grècia (és en francés, però subtitulat en castellá).

Demagògic ?. No, sincerament no he crec. Quan parla de la venda d'armes als grecs, sento vergonya aliena... Hipòcrites !.

.

QUAN EL QUE VENS ÉS FUM...

... quan algú obre una porta (la porta de "Catalunya Ràdio" ahir al matí, per exemple), el corrent d'aire s'emporta tot aquest fum... i el que queda és rés, rés del fum dels tres candidats “fumetas” (Rosell, Ingla -decebedor, presumptuós- i en Ferrer -penós, llastimós, trist...). Només els raonaments sensats, gens apassionats, sense estridències, però picant amb la seva paraula un cop i un altra,“com un martillo pilón”, pam-pam-pam, d'en Agustí Benedito van restar immunes a aquest corrent d'aire matiner. Això és el que té el "no vendre fum" i sí en canvi serietat, rigor... credibilitat.

Collons amb "l'outsider" !.

O molt m'equivoco -i crec que no- des d'ara els atacs dels candidats canviaran d'objectiu; perquè, des d'ahir, “l'enemic a batre” és en Agustí Benedito (AB). Els fa por. I amb raó. Ara, des d'ahir, n'hi ha tres de candidats acollonits, desconcertats, desarmats... i un quart candidat, també ben acollonit, però per raons diferents:

-“Mira que si al final guanyo... !” pensa, i amb raó des d'ahir, en Agustí Benedito.

Particularment, a mi gaire bé tant se me'n fot qui dels quatre guanyi diumenge, perquè a la llarga -tres, quatre anys després de seure's a la cadira, sino abans- tots, tots ells sense excepció, acabaran fent el mateix: creure's que el Club són ells i que qualsevol atac o crítica cap a ells és un atac al Club.

Però jo, des d'ahir, m'acabo de fer fan d' AB, i tinc el palpit de que aquest cop sí, que aquest serà diferent i ell sí farà nostre el que ja és nostre: el Barça. Seva serà la papereta escollida per mi per “profanar” l'urna el proper diumenge13 de juny... Allá vosaltres !.

... per cert, dia sense partit a l'Estadi, per obra i gràcia d'en Jan... que, ja ho veureu, a mida que durant la setmana es vagi desinflant el globus Ferrer, menys actes lúdics és convocaran al Estadi per animar a la gent a anar a votar; ximpleries estúpides, com la de fer aparèixer a les paperetes a Sandrusco com a “Alexander”; si serà ximple i patètic el paio...
.

JORNADA DE RELAX TOTAL...

(... pel que fa al esport, és clar, perquè de feina he anat a tope).
Nit de Junta General de la Comunitat de Propietaris... mala peça al teler per poder sortir a córrer. I, és clar, no he sortit. Per això deia ahir que sortiria a córrer dimarts i dijous per preparar la cursa de diumenge, cursa que -per cert- té tota la pinta de que serà passada per aigua, al igual que la trobada de “Voluntaris B2010” al Estadi de Montjuïc de dissabte.

Projecte per demà: córrer des de casa fins al Parc Cervantes, creuar-lo, agafar la Diagonal, avall, avall, fins a Francesc Macià... i tornar cap a casa sense parar. Uns nou quilòmetres. A veure què tal ho aguanto.

(canvi d'armaris: estava escrit... avui fotia fred pel matí).
.

JO CREC QUE HO HAN FET EXPRESSAMENT...

Sí, jo crec que no han volgut guanyar avui... perquè no els tornéssim a “rebolcar” nosaltres altra cop (... i ja en van). Aquest vespre, “els merengones” han perdut el cinquè partit amb el Caja Laboral (el Bascònia “de tota la vida”). I així s'eviten un nou ridícul; l'ambiciós projecte “Ettore Messina” d'en Florentino Pérez es queda.. en blanc !, igual que els seus companys "merengones del futbol": també en blanc... Està clar que el seu color !.

Per cert.... tiempazos dels Tri-banda (l'Albert i en Xavi), que han acabat a Suïssa el "Iron Man" en 5:35 i 6:02 respectivament.... Què bésties !. Demà al matí, en cotxe, ja tornen.

.

CANVI D’ARMARIS…

Com deia avui una pancarta a les graderies del circuit de Mugelo:

“Senza Vale, questo campionato non vale”

...en clara i simpàtica referència al punyeter i greu accident d’ahir d’en Valentino Rossi als entrenaments (fractura oberta de tíbia i peroné... cinc mesos ko ! i adéu al Campionat); és el primer cop, des de que va debutar l’any 1996, que es perd una cursa: les havia corregut totes, totes i totes, ja fos en 125 cc, 250 cc, 500 cc, i ara en Moto GP). De tota manera, sembla increïble que, tants anys corrent -i tant a poquet a poquet- aquesta hagi estat la seva primera fractura.
Torna aviat, “Dottore”...
Apart de les sempre presents i possibles caigudes, els que anem en moto -a mi al menys em passa- no trobem mai el bon moment per fer el “puñetero cambio de armarios”, ja sigui el del traspàs hivern/estiu o el d’estiu/hivern (per sort, “por estos lares”, només són dos cops l’any, ja que només tenim dues estacions...). I és que quan arriba el punyeter mes de maig (o el d’octubre/novembre), ara plou, ara no plou, ara fa calor, ara fa fred, ara que si sí, ara que si no... i “si ja has fet el canvi”, pels matins tens fred amb moto (o calor si es a la tardor) i a mig dia “et torres de calor” (o et geles); podem mig arreglar-ho tenint el clàssic “vestit d’entretemps” sempre omnipresent a l’armari, sigui l’època del any que sigui... però arriba el moment en que això ja no s’aguanta i has de fer el canvi. I avui, aquesta tarda, m’ha tocat. Abans però, després del siestorro reparador dominical, me n’he anat al club a fer una sauneta i una bona estona al jacuzzi, preparant la pallissa que m’esperava.
I per en Rafa Nadal, cinquè títol de Roland Garrós i recuperació del nº 1 mundial, gràcies en part a l’ensopegada d’en Federer a quarts, però que això no li treu, en absolut, cap mèrit. Què gran, Rafa !.

.

A QUIEN MADRUGA...

... Dios le ayuda.

Val, sí, però també dorm menys. I el que és millor: no li agafa la pluja !.
Avui he complert amb la planificació. Vaig dir que em llevaria d'hora i sortiria a córrer per la Diagonal, i això és el que he fet. La veritat és que portava despert des de gaire bé dos quarts de sis, i que m'anava endormiscant, desvetllant, endormiscant altra cop... així que a tres quarts de vuit m'he dit: Amunt !.
He agafat el cotxe però aquest cop no l'he deixat a Arquitectura, sinó que me n'he anat fins a Francesc Macià; l'he deixat allà i he fet el recorregut a l'inrevés de com el faig normalment: avui, primer de cara amunt (en 13:45) i la tornada cara avall (12:40), per acabar completant els 5,4 quilòmetres en 26:25, que no està gens malament.
Però tot ha estat acabar els estiraments a la gespa i posar el cul al seient del cotxe, com descarregar un xàfec dels bons. El que jo deia: A quien madruga...!. Total, que ara mateix ja son dos quarts de deu i ja estic de tornada, dutxat, vestit, esmorzat i assegut davant la pantalla, fent temps a que la meva princesa es desperti i fem plans per aquest matí plujós (a veure si la convenço per anar a veure l'exposició sobre “La nova cançó” al Museu d'Història de Catalunya.

.

DISSABTE DE “PANXING”.

.

Poca història la d'avui: compres varies matinals, súper, semi-siesta, sortir a "descobrir" un nou centre comercial, peli al vespre a casa... rés en especial. I de córrer ? Rés de rés. Però això ho arreglem demà diumenge. Penso llevar-me d'hora (cap a dos quarts de vuit) i sortiré a córrer altra cop per la Diagonal abans de que el sol comenci a fer-me impossible el córrer. I és que haig d'acostumar-me a sumar i sumar quilòmetres, a agafar fons de cara a Berlín per poder fer una bona marca, i això vol dir sortir a córrer -invariablement- al menys 3 ó 4 cops per setmana i fer-ho, a més a més, a un bon ritme, com ahir el primer tram fins a la plaça Francesc Macià. I el que estic notant és que no em costa tant “recuperar-me” del esforç de córrer, al menys ja no tant com abans. Ja dic, demà sortiré a córrer i tornaré a fer-ho dimarts i dijous per Diagonal i dissabte o diumenge per Sant Julià. I la setmana següent, tornem-hi dimarts i dijous... perquè el diumenge -el 20- corro la Cursa de la Vila Olímpica.
... o al menys aquest és el pla.
.

ESTIC MOLT ORGULLÓS…

… de mi mateix. Veureu.
He tingut un bon, però intens, matí de feina i rematat, a sobre, amb un bon “pelotazo” en forma de comanda; que importants que són els resultats positius de les operacions comercials en l’estat d’ànim de “la gent que treballa al carrer” ! (i què poc que se'ls reconeix la feina... fins que ja no hi son). Per tant, he arribat ja passades les tres de la tarda a casa; així que fes-te el dinar i tenint el panorama del futur immediat de la tarda-nit ben clar: en acabar de dinar, cap al sofà, amb el comandament de la tele a la ma i “zappejant”, mig endormiscat... i així fins l’hora de sopar, en que em llevaria, em prepararia el sopar, altra cop cap el sofà, zapping... I es que tenía una tarda d’aquelles “perra, perra, perra”, d’aquelles en que no tens ganes de no fer res, de res, de res...

Però, “con un par” -i amb la cursa de Berlín al cap- he aconseguit trancar amb l’abúlia que m’impregnava -sol com estava a casa- i a les nou m’he calçat les Saucony, els pantalons i la “naranjito” ... i cap a la Diagonal, que hi falta gent. He corregut 6 quilòmetres en poc més de 28 minuts (descomptant les “paradetes” als semàfors). I a sobre el primer tram, des de Econòmiques i fins a la Plaça Francesc Macià, l’he fet a un ritme constant i bastant superior al meu habitual (calculo que l’he fet a un promig de 4:43/4:45, que per a mi és “supersònic”; però m’he trobat bé). En tornar a casa (xop, xop, xop com si m’hagués caigut a la piscina) me’n he assabentat -via facebook- de que, quan jo estaria començant a córrer per la Diagonal per una punta, en Marco estava acabant de córrer, també per la Diagonal... però per l’altra punta.

Tinc el meu “haren particular” vuit aquesta nit de divendres (be, ja m’han deixat tot sol a mitja tarda): la Martona camí de Sant Julià, l’Andrea de sopar i de festorra (una d’aquelles que acaben ja de bon matí) i la Marta a sopar i de copes amb una amiga.

Pues... qué bien !.

Em consolaré sentint aquesta versió del Empire State of Mind, de JAY-Z y Alicia Keys: no us la perdeu (amb els altaveus ben forts !!!)

.

DIT I FET !

Avui al vespre he arribat tard, així que... a córrer pels voltants de casa !. I què hi ha pels voltants de casa ?, doncs el preciós parc per on poder córrer tranquil, amb pujades, baixades... i amb el llarg tram d'escales de 75 esglaons. I, tal i com em vaig proposar ahir, només sortir he baixat les escales corrent, les he pujat, les he tornat a baixar (225 esglaons) i corrent he creuat a bon ritme el parc, pujant fins a l'ajuntament i anant a buscar el carrer peatonal, per tornar a sortir al parc per l'altra banda, tornar a creuar-lo i, tornem-hi !: puja les escales, baixa-les i torna-les a pujar (uns altres 225 esglaons... 450 esglaons a la carrera en total dins l'operació "reforçament de cames"); una carrereta curta fins a casa i estiraments fets al mateix portal, a l'acera (... i suant com un verro, això que el sol "ja dormia feia estona").

Noticia "cutre" del dia: la candidatura d'en Marc Ingla, diuen, està fiscalitzant fins a la ultima de les paperetes amb signatures de la pre-candidatura d'en Agustí Benedito. De què tenen por, que el volen apartar abans fins i tot de començar a córrer ?.

..

D’ACORD, SÍ, ELLS SÓN SUECS…

.
… però no em digueu que -amb aquest inusual "piano"- la cosa no te gracia !.

Creieu que, fent-ho a les de la sortida del metro de plaça Catalunya, acabaríem actuant nosaltres de la mateixa manera ?.

.

AHIR VAIG FER “CAMPANA”…

.

Normalment, els dilluns, dia “post-cursa”, és dia de “recuperació activa”... i ahir me’l vaig passar pel forro. Així que avui, a recuperar.
L’experiència, la mala experiència, de diumenge em va fer veure -un cop més- que córrer ja corro, ja; el que passa és que no tinc potència de cames. I és per això que quan la cursa és "cara amunt", jo "me’n vaig avall". Per tant, avui el que tocava era tornar a recuperar els oblidats exercicis de reforçament de cames... i això és el que he fet (he acabat bastant fos, també ho haig de dir). Però “d’aquí a Berlín” no els puc deixar d’anar fent, perquè no en tinc ni idea del perfil del recorregut (encara que diuen que és una Marató “per fer marca”, o sigui, bastant planera); però no me la vull jugar, així que seguiré insistint amb els exercicis de reforçament al gimnàs; i, a nivell domèstic, tornar a pujar i baixar corrent -tres o quatre cops- els 75 graons de les escales del parc de costat de casa (que em deixa els quàdriceps ben tocats, tot cal dir-ho...).

Sorpresa ! (agradable, per cert): encara que se les han vist i desitjat fins a ultimíssima hora, l’equip d’en Agustí Benedito ha aconseguit reunir les signatures mínimes necessàries per a proclamar-se també com a “candidat” a la presidència del F.C.Barcelona, juntament amb els ja esperats Rosell, Ingla i l’inefable “perrito faldero d’en Laporta”, en Jaume Ferrer. La cosa es decidirà doncs “a quatre bandes”; veurem ara cóm i qui “arrima su ascua a la sardina d’en Benedito” (és una llicència poètica, no una imatge gràfica...), perquè igual -al final- la cosa només va d’uns poquets vots a favor d’un o del altre. Vallbi... bona feina !!!.

El incommensurable equip de bàsquet del Barça ja espera rival per a la Final de l' ACB, després del 3-0 definitiu signat avui enfront l’Unicaja.

I en Federer ha dit avui adéu, en quarts de final, a Roland Garrós, el que li dona “chance” a Rafa Nadal per esgarrapar-li un bon grapat de punts... si ell no falla, és clar.

.