"RECUPERACIÓ ACTIVA" POST-MALLORCA

Tot i que cada nit, cada nit, a Mallorca, per sopar vaig menjar amanides i més amanides (amb algun "additiu",  tot cal dir-ho) avui he continuat fent bondat i m’he “cruspit” 7,5 quilòmetres corrent a la cinta, en una sèrie “in crescendo”: he començat fluixet (2 a 6:15 d’escalfament) per continuar després amb uns altres 2 a 6:00, 2 a 5:27, 1 a 5:00 i els darrers 0,5 a 4:36; i no he volgut forçar més la màquina. Una bona suada de 43:40 minuts cremant “un dimoni” de calories (666). Mentre corria, l’Albert m’ha fet saber del Sopar d’Estiu del proper dia 8 de juliol al Club, al que -és clar- m'hi he apuntat (hi aniré amb la Marta, com els darrers dos anys).

No voldria estar en la pell d’en Florentino (quin cabreig deu portar el paio !): el BARÇA de basquet ha guanyat el tercer partit del play-off i ja és el nou... CAMPIÓ DE LA LLIGA ACB !!!  Després de la Lliga Catalana, la Supercopa i la Copa del Rei, el Regal Barça tanca la temporada amb la Lliga ACB. Què hi farem !.

(C.Q.  825  88-458-367)
.

ENTRE CAMPS DE COTÓ…

… la bona gent de Spanair ens ha dut fins a casa de tornada. I el meu bon amic “Murphy” ha tornat a ser present; veureu.

Quan la Marta va fer la reserva dels bitllets per internet és a equivocar, i en lloc de ALBERT BECA, JAVIER va posar ALBERT BECA, ALBERT. Ens en varem donar compte l’endemà i aleshores ja era tard: varem topar amb la nefasta secció de “Desatenció al client” i no va haver-hi manera de poder-ho canviar. Això deixava molt en risc el que jo pogués embarcar, doncs no coincidia el nom de la reserva amb el DNI, i tal com estant de tocacollons als aeroports, millor no jugar-se-la. Així doncs, varem comprar un altra bitllet, només per a mi, en el mateix vol tant d’anada com de tornada (a un molt bon preu, tot cal dir-ho).

Com gaire bé sempre passa en aquests casos, l’agencia ens va canviar el vol, avançant-lo, el dia de marxar. Tot i així, ho varem provar: ens presentem al mostrador; targeta d’embarcament, DNI, “comprovació visual” d’ambdós documents ...i sense cap problema: p’alante ! (quin collons de comprovació va fer ?). I avui de tornada, “más de lo mismo”: m’han demanat el DNI, l’han mirat al costat de la targeta d’embarcament... i p’alante!; i aquest cop, a l’hora d’embarcar, me l’han tornat a demanar (no ho van fer a l’anada); l’han “mirat”, i també sense problemes, p’alante !. I dic jo... de què serveixen aquest emprenyadors controls si realment no controlen rés ?.

Si no haguéssim tret l’altra bitllet segur que no em deixen passar i em quedo a terra!.

Bé, ja som a casa; vaig a donar un cop d’ull als diaris digitals, perquè no tinc ni punyetera idea del què ha passat pel món en aquests quatre dies (tret del que he anat llegint pel twitter).

.

LAST NIGHT IN MALLORCA...

... de la que “en surto ben cremat” per cert. I és que aquest matí ens hem quedat a la piscina del hotel (jo, com cada dia, totalment a l'ombra sota les palmeres), però cap a les dotze “tocava platja”, perquè havíem quedat amb la Mònica i les seves tres bestioles (en Gerard, l'Oriol i la Maria) a cala Mondragó, al sur de la illa, a uns 70 quilòmetres del hotel. I és clar, jugant a la sorra amb els nanos sense la protecció solar adequada, la cremada estava servida (a l'esquena, majorment) el que m'obligarà a “guardar ombra” demà al matí a la piscina del hotel...

I ara que parlo del hotel: és un lloc totalment RE-CO-ME-NA-BLE; si voleu passar uns dies en un ambient tranquil, de cert nivell “luxuris”, on el personal és molt, molt, amable -cambrers inclosos- i el menjar d'un nivell altíssim, l'Hotel Spa-Oasis SON CALIU **** és el vostre lloc.

Però la cremada no ha estat el únic imprevist d'avui; però així com la cremada ha estat molesta, “lo altra” ha estat genial: després de perdre-les a la sorra de la cala, he recuperat per sorpresa e inesperadament les meves velles ulleres de sol Ray-Ban, aquestes, les que em vaig comprar a Tenerife l'any 1988 (23 anys enrere) quan vivia a les illes Canàries; me n'he donat compte de que no les tenia quan ja portàvem gaire bé 20 quilòmetres de tornada cap a l'hotel. Hem trucat a la Mònica, que per sort encara no havia marxat de la cala... i al cap d'una estona m'ha dit que els del “xiringuito” on havíem dinat les havien trobat. Avui era el meu dia de sort sens cap mena de dubte.

I demà a mitja tarda... cap a casa !.

.

SEGONA JORNADA MALLORQUINA

La climatologia ens ha acompanyat avui... aixi que sol, piscina i platja... i a menjar com a verros ! (ja ho "cremarem" a Barcelona quan tornem). Després d'una necessària “spanish-siesta”, tarda de compres per Palma. I demà, jornada de platja i “chiringuito” amb la Mònica i els seus nanos.

PRIMERA JORNADA MALLORQUINA

Després d'haver sortit amb tres quarts d'hora de retard (havent-nos llevat a dos quarts de cinc del matí) Mallorca ens ha rebut amb núvols i, per tant, avui de platja i prendre el sol rés de rés: cotxe i a donar una volta per Andratx, per la costa nord de la illa (no la coneixia i és una passada) i fins a Valldemossa.

Hem dinat a mig camí de tornada i per la tarda, sí, el sol ha vingut a saludar-nos a la platja privada del nostre hotel, el Son Caliu Spa, tot i que jo al cap d'una estona me n'he anat cap a l'habitació a clapar una mica perquè, en tenir que anar al sopar “dels del cole” ahir al vespre, només havia dormit tres horetes després d'un dia en gaire bé 700 quilòmetres de cotxe al damunt. Al sopar d'ahir varem aconseguir que vinguessin 5 dels nostres antics professors, als que feia 40 anys -que és diu aviat- que no vèiem...

Hem sortit amb la Marta cap el tard -ella a caminar, jo a córrer una estoneta- i els dos hem acabat al gimnàs del hotel, on he fet 7 quilòmetres de bici per moure una mica les cames.

A veure què ens reserva la climatologia per demà.

(C.Q.  818  87-458-360)

.

JA TORNO A SER A CASA

Amb uns altres més de 650 quilòmetres de cotxe a sobre, ja torno a ser a Esplugues després de quatre dies “madrilenejant”...

Tot i que estava fet pols, ahir vaig tornar a anar a córrer pel Retiro, fent el mateix recorregut que dilluns, però en sentit invers (menys cansat, el que va reportar el poder fer-ho en gaire bé 10 minuts menys). Renoi... quina gentada -de tot tipus- que hi ha corrent pel Retiro !.

D’aquí a una estona tinc un sopar “amb els del cole”, el primer que no convoco jo després de gaire bé 7 anys... I és que vaig deixar la convocatòria del sopar de primavera-estiu “en stand by”, a veure si algú reaccionava... i finalment ho va fer la Gispi; i, pel que anuncia, hi ha alguna sorpresa. No m’hi podré quedar gaire estona perquè demà al matí a les 05,10 hem d’estar amb la Marta al aeroport perquè ens en anem fins dilluns a Palma, de mini-vacances; per tant, la Martona es queda de “reina i senyora” de la casa, amb tota la colla d’amics... que Déu ens agafi confessats !.

(C.Q.  811  86-451-360)

SI VAS A "TREURE EL NAS" ...

... per la Puerta de Sol de Madrid aquests dies, pot passar que "quedis retratat".

(foto feta ahir per la tarda, sota les carpes de l'acampada i en plena asamblea, apareguda avui a la edició de El País Digital... i crec que també a la edició en paper: semblo ben bé tot un "segurata" o un "infiltrat de la secreta", no ?).

Me'n vaig a córrer una mica altra cop pel Retiro, ara que ja és fosc, que demà torno a tenir uns altres 600 i pico quilòmetres per davant per tornar a casa...

(bones jornades -i profitoses- de feina aquests tres dies a Madrid).

.

QUILÒMETRES... I QUILÒMETRES

He posat el cul al seient del cotxe a un quart de set del matí; he fotut d'una tirada els primers 400 i pico primers quilòmetres camí de Madrid; parada per un esmorzar “lleuger”: una enoooorme ració de truita de patates -impressionant de bona-, amb uns pebrots verds fregits, una cervesa i un tallat. I, d'una altra tirada, directe cap a Madrid. He arribat als voltants de dos quarts d'una; he passat per l'hotel, he deixat la roba i me n'he anat cap a Les Rozas/Les Matas. Dinar, visita client, tornada a Madrid, entrevista amb un futur proveïdor/col·laborador... i altra cop cap a l'hotel, ja passades les sis.

L'hotel el tinc molt aprop del Retiro, així que m'he canviat i me n'he anat a fer corrent tot el perímetre interior del parc -uns cinc quilòmetres mal comptats- sense idea del temps en que ho he fet, perquè no duia rellotge. El temps -el climatològic- m'ha respectat, perquè ha estat plovent gaire bé tot el dia a Madrid, però no ho feia quan he sortit a córrer; i no ho ha tornat a fer fins que ja tornava caminant a uns 20 metres d'arribar al hotel.

Avui necessitava sortir a córrer: estava “encarcarat” de tantes hores i quilòmetres tancat dins del cotxe. Demà no, però dimecres hi tornaré.

(C.Q.  806  85-451-355)

.

SENSE PARAULES

QUATRE MAL COMPTATS…

Ahir vaig viure una experiència nova: córrer per la Carretera de les Aigües amb la Marta. Sortosament (per ella, és clar) ara li ha donat -per fi- per fer exercici, i ho fa en forma de “caminar”. I s’hi ha posat en serio; i quan dic “en serio” vull dir "amb continuïtat". I ahir per la tarda varem pujar tots dos cap a la Carretera de les Aigües, a fer-ne “un troçet”. Varem anar junts una estona caminat -fins a la primera font- i després jo vaig arrancar a córrer fins a completar els tres primers quilòmetres; però com que del que es tractava era “de passar l'estona junts”, en arribar-hi vaig girar cua i vaig esperar que arribés fins al lloc des de on llencen els avions teledirigits. I un cop va arribar-hi varem tornar, jo corren i ella caminant; per no quedar-me parat suant, en arribar jo a la font vaig tornar a fer marxa enerere corrent fins a torbar-la, per acabar fent, ja junts, caminant tot el camí de tornada fins el cotxe. Per això encapçalava amb aquest “quatre mal comptats”.  

A Marta li va agradar “les Aigües”, cosa que vol dir - inequívocament- que hi tornarem...

(C.Q.  801  84-451-350) 

Parlem de Vic. I només “ho deixo anar”: actualment "és una població que et permet viatjar per tot el món sense moure’t del país". Ahir al matí hi varem anar amb la Marta (quin xàfec ens va caure al damunt, pedregada inclosa!). Varem entrar a un supermercat i, us ho ben juro, de les 45-50 persones que hi havia (dependents inclosos) érem els únics, no ja catalans, sinó espanyols. Podies fer l’exercici de tancar els ulls i, al obrir-los, imaginar que estaves de vacances comprant queviures a Guinea, o a un dels molts països sot saharians, o al Marroc, a Romania, a Albània, a Xile, Perú, l’Equador, a l’Índia, a Bangladesh... No sé, va ser una sensació ben estranya... I, de veritat que no dic més que això: una sensació ben estranya.

.

PER UNA ÚNICA COPA ...

… que guanya en Florentino en cinc anys al front del  Real Madriz, mireu cóm la van deixar; és exactament el mateix número de Copes que, en el mateix període de temps, han guanyat Betis, Espanyol i Saragossa i menys que les que han guanyat Sevilla i Atlético de Madriz (...però sense gastar-se, cap d’ells, l'esgarrifosa xifra de 720 milions d’euros !) com s’ha encarregat avui de recordar-li/refregar-li per la cara l’expresident Ramón Calderón

Està exposada, “para mayor escarnio”, al Museu de la Federació Espanyola de Futbol.

DONCS AVUI…

… una bona pedalada de 20 quilòmetres en bici !. 52:50 minuts fotent-li als pedals (verbigràcia: “se m’ha adormit el cul”, és clar...) amb una bona resistència de pedal, i per acabar cremant 425 calories.

(C.Q.  797  83-451-346)

Avui vull portar-vos “un luxe”; perquè per un club com el nostre, el tenir entre nosaltres a un paio com l’Oriol Salviá és tot un luxe (a les imatges, amb samarreta taronja). Perquè si posem en una balança la seva vàlua esportiva i la seva vàlua com a persona, la cosa està força equilibrada; i això diu molt de l’Oriol com a persona, perquè estem parlant del actual campió d'Espanya i del nº 2 actual del ranking nacional d’esquaix, guanyador dues vegades del Campionat d’Espanya (disputant altres 5 o 6 finals) i sent nombroses vegades nº 1 espanyol.
El porto avui aquí perquè, fins avui, no me n’he adonat de que l’Oriol, “l’Ori”, és la única persona del club que em diu, des de sempre, “Xavier”, quan tota la resta del club em coneix com a Txabi. Fins i tot en això és únic. Aquesta que hi ha aquí baix reproduïda és part d’una entrevista que li van fer fa pocs mesos: és una passada la seva trajectòria professional.

Endavant, llegiu, llegiu...

UN EJEMPLO DE SACRIFICIO Y PROFESIONALIDAD

A sus casi 36 años, es el actual campeón de España absoluto y es el jugador que más torneos del circuito nacional ha ganado en los últimos 10 años. Víctor Montserrat: El día 29 de Abril cumplirás 36 años. Llevas mucho tiempo, no?
Oriol Salvia:  Madre mía!  Empecé a jugar a los 8 años y hasta la fecha son casi 28 años.
V.M:  Porqué el Squash?
O.S:  Si te soy sincero, por casualidad. Mi padre jugaba al tenis y en Can Mèlich Club, muy cerca de dónde vivíamos. Se construyeron pistas de Squash y era un deporte en ese momento desconocido, pero al que poco a poco toda mi familia se aficionó. De hecho mi madre sigue jugando 2 veces por semana a Squash y mi padre juega a Softracket.
V.M: Tu hermana también fue una gran jugadora..
O.S: Si, si, mi hermana, Núria, jugó muchos años en el equipo español absoluto y fue campeona de España en categorías inferiores.

V.M: Que recuerdos aquellos eh?
O.S: Y tanto, tú lo sabes igual que yo. Tengo unos recuerdos magníficos de esa época. Vivíamos 24 horas, 7 días de la semana por y para el squash. Me pasaba el día en el Club jugando.... Por Can Mèlich pasaron jugadores de la talla de Jahangir Khan, Jansher Khan, Ross Norman,.... En 1985 Can Mèlich organizó el Campeonato de Europa por países !!!
V.M: Cómo te fuiste metiendo en la competición?
O.S: Poco a poco fui jugando torneos. Quedé campeón de España de todas las categorías inferiores (sub-10, 12 ,14 y 16) y 2 veces campeón de España Júnior.
V.M: Cuál es tu mejor resultado o recuerdo en una pista?
O.S: Con total seguridad, fue en 2001 cuando gané el Campeonato de España absoluto. El torneo más preciado y soñado por cualquier jugador.
Nueve años después, en 2010 repetí. Seguramente un regalo a mi trayectoria. Jugué el mejor torneo de mi carrera!
V.M: También has competido internacionalmente. Cómo fue?
O.S: A nivel internacional en 1995 empecé a jugar el circuito internacional PSA hasta 2003. Fueron 8 años increíbles. En menos de 1 año me coloqué el número 82 y estuve siempre en el top 100. Fue una experiencia de por vida.
He ganado 2 torneos PSA (Barcelona 2008 y 2010), 1 final en el Open de Macao 1997, y varias semifinales (en especial Cincinnati Open 1998). He sido más de 150 veces internacional con la selección española (2 europeos júnior, 9 europeos absolutos, 1 mundial junior y 3 mundiales absolutos). También conseguí la medalla de bronce en los juegos del mediterráneo (Bari, Italia 1997) juntamente con Albert Codina, Salva Miró y Natalia Meneu.
V.M: A nivel internacional solo compites en los torneos que se hacen en Barcelona. Porqué?
O.S: Quizás ese fue el momento más difícil de mi carrera deportiva, cuando dejé de jugar torneos PSA en el extranjero. Tenía claro que quería dejar de viajar y de jugar torneos en el extranjero, pero aún tenía y tengo muchas fuerzas e ilusión para seguir compitiendo. Hasta ese momento había tenido dedicación absoluta al squash de competición. En pocos meses encontré lo que yo le llamo el equilibrio perfecto: “estoy trabajando en Can Mèlich Club -el Club de toda mi vida-, puedo seguir entrenando y jugando los torneos nacionales”. Y sobretodo puedo estar con la familia mucho tiempo (además en 2 meses seré padre por segunda vez !!!!). Me considero un afortunado y un privilegiado de todo lo que he podido hacer gracias al squash y de poder vivir del squash.
V.M: Y este año qué?
O.S: Este año 2011 me centraré en hacer un buen Campeonato de España absoluto, en intentar revalidar el título de campeón de Cataluña y en conseguir un buen resultado en el Open PSA "Ciutat de Barcelona" a celebrarse en pista de cristal en el centro comercial Illa Diagonal. Mis próximos torneos serán Copa Gijón (18-20 marzo), Copa de España en Tenerife (8-10 abril) y Open Torrevieja (15-17 abril).
Del 25 al 27 de marzo iré como entrenador al Campeonato de España su-13 y sub-17 de Pontevedra con 5 jóvenes jugadores de mi Club. Me encanta poder transmitir mis conocimientos a los futuros campeones.
 .

LA PLUJA …

… i la moto, enemics irreconciliables.

A sobre, avui he anat només amb la americana; o sigui, “a pecho descubierto”, i no vegis la que m’ha caigut al damunt aquest migdia !.

No hi ha "seqüeles" per les sèries fetes ahir. I és que sento que cada cop em costa menys la recuperació post-esforç... això si faig esforços amb relativa regularitat, és clar; perquè, si només els faig als postres (o sigui, "de uvas a peras" vull dir) la cosa ja canvia.
.

RÀPID, RÀPID...

He arribat al club amb la intenció de córrer a la cinta “in crescendo” a 6:00, 5:27, 5:00 i 4:36... però m’he anat engrescant i he acabat fent una sèrie ràpida de 6 quilòmetres a un promig de 5:04

1 quilòmetre a 6:00, 1 a 5:27, 1 a 5:00.... i els 3 últims “volant” a 4:36 !!!.

Ho sento, però per a mi, això és una sèrie ràpida (els 3 quilòmetres a 4:36, vull dir) completant els 6 quilòmetres en 30:25, cremant 511 calories; i el millor de tot és que no he anat “petat” (sobre tot després d’haver-ne corregut ja 10 dilluns). Està clar que aquest és el camí: anar incorporant, al meu dia a dia, velocitats més altes de “creuer”. El proper pas: anar, ja des de primeres, a 5:00 durant una bona estona, durant 3 o 4 quilòmetres i acabar completant-ne 10 a ritme constant de 4:36 (suposo que començaré completant-ne primer només 7, més endavant 8, algun dia 9 i, finalment, els 10). Sí més no, aquest és un bon objectiu: anem a per ell !.

(de tota manera, el que està clar és que normalment vaig més ràpid per fora, en cursa, que corrent “indoor” al club, ja que si estic fent temps de 48:15-49:00 en curses de 10 quilòmetres, això és anar més ràpid de 5:00 el quilòmetre de promig...).

(C.Q.  777  82-431-346)
.

P L O U... ! ! !

… i això és sempre una mala noticia per a nosaltres, els “motoristes urbans”. M’ha trastocat tots els plans del dia, entre ells, el poder anar pel club a fer quelcom d'exercici per un tema logístic de recollida solidària de Marta al despatx.

Demà sembla que para, per tornar-hi dijous... què hi farem !.

.

AVUI 10 QUILÒMETRES EN CINTA

Sense haver-m’ho plantejat abans d’arribar al club, avui m’he fet una sèrie de 10 quilòmetres corrent a la cinta (5 a 6:00,  4,5 a 5:27 i els darrers 500 metres a 4:36); una bona suada de 57 minuts exactes, per acabar cremant 870 calories; això dona una mitja de 5:42 el quilòmetre que per un entrenament “per  anar agafant-mantenint fons”, que és el que volia fer, no està gens malament.

Tot això després d’haver felicitat a l’Albert per la seva “machada” d’ahir a la Half Challenge de Calella: un temps final de 4:59:59... brutal ! per nadar 1.900 metres, fer en bici 90 quilòmetres i córrer una mitja marató de 21 quilòmetres. Sense cap mena de dubte, es va venjar de “lo de Mallorca”. 

(C.Q.  771  81-431-340)

CAMINADA PER LA FAM

Avui “tocava” Caminar per la Fam; i cap allà que ens hi hem anat la Marta i jo; no hi havia inscripció prèvia, ni xip, ni res de res: podies fer una aportació econòmica totalment voluntària (o no) i et donaven una samarreta i una ampolla d’aigua, per fer un recorregut "circular" de 5 quilòmetres caminant: Arc del Triomf, Ronda Sant Pere, Plaça Catalunya, Rambles, Passeig de Colon, Marqués Argentera, Passeig de Picasso i acabant altra cop a l’Arc del Triomf amb entrega d’una bossa amb obsequis de patrocinadors del acte; hem degut ser un centenar de persones tirant llarg, entre elles l’Olga i la menuda Inés.

(C.Q.  761  80-431-330) 

.

EL PERQUÈ D' UN RESULTAT...

                    3 - 1 =  4

                 WEMBLEY  1992                   WEMBLEY   2011                                  CHAMPIONS

                   PARÍS   2006

                   ROMA   2009

.

" PITONISO TXABI "

Ho vaig dir, i escriure, el dijous dia 20;  ho vaig tornar a escriure dijous passat; i em vaig reiterar ahir mateix: 

... que el Barça guanyaria aquesta Champions per  3 – 1

Ja tenim "el póker de Champions".. i totes "en color" !.

Soc genial !

(ara provaré també de fer-ho amb la Primitiva i l'Euromillón...)

.

NOMÉS ENS EN MANCA UNA…

… pel nostre “poker de Champions”. Anem-hi per ella !  (són les 20,40)

EL DIA ÉS DEMÀ !

Després de tants i tants dies d’espera, de tensa espera, el desitjat partit ja és aquí, a tocar. Exactament d’aquí a 24 hores -quan escric això- la pilota ja rodarà per la verda gespa del nou Wembley.  És “La Final de la Champions”, el millor partit possible entre els millors equips possibles. No hi haurà por per part de cap dels dos; ni hi haurà treva, tampoc, per part de cap dels dos: “Roma 2009” estarà molt present, per raons ben diferents, en el cap, el cor i les cames dels jugadors d’ambdós equips.

La meva aposta ? ja la sabeu fa dies:   3 - 1

Jo el partit el veuré, i és clar... però encara no sé on, ni amb qui. Pel matí marxaré -sol- cap a Roda de Barà en moto, per poder gaudir del...

“party-festorro-barbacoa-piscina-jardí-begudaimésbeguda” per celebrar el 40 aniversari d’en Marco, que va ser dimarts passat. Per diversos motius, del Tribanda Team sembla que finalment només podrem anar-hi l’Alberto, en José i jo. Em podré quedar allà fins a les set de la tarda, com a molt tard, perquè hauré de retornar a casa per poder veure el partit amb Marta... però -repeteixo- encara no sé on ni amb qui (en Nacho, finalment, marxa en bici demà al matí amb una colla i no torna fins diumenge, així que, dels plans de veure’l a casa seva, nasti de plasti).      

NO HAN ESTAT 10...

... però sí que me n'he fet 7 de quilòmetres corrent a la cinta: els 2 primers a 6:00, els 3 següents a 5:27 i els 2 finals a 5:00, o el que és el mateix, 36:15 corrent per acabar cremant 615 calories... i deixant completament xopa la samarreta i el que no és la samarreta. M'he trobat bé, però he sentit una sensació “estranya” al genoll de la cama dreta (sempre que he tingut molèsties ha estat al genoll esquerra); és per això que ho he deixat en 7 en lloc d'acabar fent els 10 previstos.

Per cert, m'he quedat a “cuadros” amb la declaració de la meva ciutadana, la Chacón espluguenca; i encara més amb la rapidíssima reacció de la gent del Polònia aquest vespre. Genials !.

(C.Q.  756  79-431-325)

.

ÉS DE NIT, SÍ, NO FARÀ CALOR…

… però no estic per la labor de córrer-la (apart de que he arribat tard per a fer la pre-inscripció i ja està tancada): fer-me 18 quilòmetres, per muntanya, amb un desnivell de 650 metres i tenir que fer-ho en menys de tres hores no està al meu abast avui per avui, tot i que en tenia moltes ganes. Aquesta és la primera edició de "L'Endimoniada": l’any que ve, segur, m’hi apunto -a temps- i la faig, segur !.

El que sí "s'hi ha tirat de cap" només dir-li ha estat en Jose (des de la seva brutal Ultra Trail de l'altra dia està imparable !).

Wembley... ja només a 2 dies !!!

(però, recordeu: guanyarem 3-1).

Avui aniré a córrer, si puc, 10 quilòmetres a bon ritme a la cinta... però ja ho veurem.

.

CREC QUE NO HO SUPERARÉ MAI...

El meu cul i el seient de la bici estan en conflicte permanent. Tot i que al seient li poso la tovallola, el cul se m'acaba “adormint” i em queda adolorida tota la zona. Però, tot i així, després de no haver fet res ni dilluns ni dimarts, avui m'he fotut a les cames uns altres 20 quilòmetres: 56 minuts “martiritzant” el meu cul, per acabar cremant 415 calories.

Diumenge faré, amb la Marta, la caminada popular “Camina i lluita contra la fam”; és una caminada popular de 5 quilòmetres, amb sortida i arribada a l'Arc del Triomf; és una caminada promoguda pel Programa Mundial d'Aliments de les Nacions Unides que es farà conjuntament a 250 ciutats d'uns setanta països i l'objectiu és recaptar diners pel “Programa”.

(C.Q.  749  78-431-318)
.

AVUI ÉS COMPLEIXEN 34 ANYS...

 

... de la seva estrena (molts anys després ens en hem assabentat de que, aquest primer "La guerra de las Galaxias" era realment "l'episodi 4")

FELICITATS, PALENTINA !

Marta Domínguez
a Barcelona 2010

Avui és un gran dia per la meva "rosa tenyida preferida" : ahir va ser mare per primer cop !.

(ja sabeu que tinc debilitat per aquesta atleta des d'abans del nostre “momentasso” als Campionats d’Europa d’Atletisme Barcelona 2010; i pels mal pensats, dir-vos que, el que li hagi posat precisament Javier al seu primer fill, és quelcom totalment casual, rés que tingui a veure o que el relacioni amb mi... mal pensats !).
.

A BUFAR… !!!

Ja ens podem posar a bufar tots els culés, mirant cap a Andorra, per tal de què el núvol de cendra del punyeter volcà islandès no els hi aixafi la guitarra a tots els culés que hagin de volar cap a Wembley divendres, o el mateix dissabte, per poder veure la Final de la Champions.

Guardiola: "...al loro", no juguis amb foc aquest cop !.

.

HE VOTAT…

…per sortir a córrer aquest matí, tot i la calda que fotia (24 graus quan he sortit i amb un sol de justícia !). He fet un recorregut de 6,226 quilòmetres en 30:25, que “con la que estaba cayendo” no està gens malament; ho he fet en tres “etapes”:

-  Casa-Parc de Cervantes-Creu de Pedralbes-Avda. Pedralbes-Diagonal – 3,680 quilòmetres en 18:15
(amb paradeta a la font per remullar la gorra i glopejar una mica d’aigua).
-  Diagonal-Parc de Cervantes – 1,379 quilòmetres en 6:15
(amb una altra paradeta a la font per remullar la gorra i glopejar una mica d’aigua; travesso caminant, cara amunt, el Parc ).
-  Parc Cervantes-Casa – 1,167 quilòmetres en 5:55

Ahir va haver-hi el sopar de Primavera al Club, força animat i amb unes 70 persones, que no està gens malament, i compartint taula amb el -possiblement- el nou alcalde de Sant Just a partir d’avui, el convergent i propietari de la cadena de fleques Ciabbatta. Jo, que voto a Esplugues, no podré donar-li un cop de ma.

A la tarda, abans de marxar cap a la comunió d’en Guillem, pasaré pel col·legi electoral a deixar la meva opinió al respecte d’aquestes eleccions.

Apa... a votar !.

(C.Q.  729  77-411-318)

.

S’HA ACABAT LA LLIGA…

… la tercera Lliga d’en Pep; i la tercera guanyada. I d’aquí a set dies, final de la Champions a Wembley.

Tres Lligues, una Champions, una semifinal de Champions (ens van “birlar” la final anulant aquell gol a Bojan a poc d’acabar el partit)... i novament en portes d’una nova final. Com diuen en les subhastes:

“... alguien da más ?”.

AVUI FA 19 ANYS...

... del gol de Ronald Koeman a Wembley, el mes de maig de 1992, l'any olímpic.

... i d'aquí a 8 dies tornem a Wembley, al "nou" Wembley.
Serà per a nosaltres el "nou" trofeu de Champions ?.

Sí !    (guanyarem 3-1). No ho dubteu.

.

TRENCANT...

… amb una regla “no escrita”, polititzaré una mica aquesta entrada:

Malauradament, no passarà rés, rés després de diumenge amb l’acampada a Plaça de Catalunya i d’altres llocs d’Espanya. Els de sempre ho tenen tot tant lligat i ben lligat, que no hi ha qui els hi faci deixar anar... I tinc una inquietud molt gran pel que passarà aquesta nit si finalment es du a terme el desallotjament de la plaça “per no desvirtuar la jornada de reflexió”... ja !. És que també retiraran de presa i corrent, aquesta mateixa nit, tots els cartells que hi ha enganxat dels carrers “perquè no desvirtuïn la nostre reflexió” ? és que demà no hi haurà la foto típica/tòpica dels “alcaldables” de Barcelona a la portada de La Vanguardia ?. Reflexió... ? què hem de reflexionar a aquestes alçades que no sapiguem ja ?. Només de pensar en els cents de milions d’euros dilapidats (...i pagats amb els nostres diners) en cartells, edició de programes que ningú llegeix -entre d’altres motius perquè tothom sap que no els compliran- cartes, banderoles, globus, bosses, samarretes, clauers, bolígrafs, i mil i un gatgets diversos, etc... em poso de més mala llet encara; jo no donaria ni un sol euro als partits polítics per gastar-los en “propaganda electoral” (bé, jo no els donaria ni un euro per rés: que busquessin l’euro porta a porta): si volen el vot en campanya electoral, que surtin a buscar-lo debatent a Ràdios, Televisions, donant entrevistes als diaris, fent mítings a poliesportius i places perquè, qui vulgui escoltar-los, hi vagi; que s’ho guanyin !. Ah!... i llistes obertes d’una punyetera vegada ! (i ni un sol imputat en elles, per descomptat).

He passat per plaça Catalunya aquest migdia; he dit la meva en forma de cartell; I no sé ben bé què dir-vos del que he vist... He trobat grups de gent molt dispersats, molts “grupuscles”, cadascun d’ells “a la seva”... i majoria de “perro-flautes” (no és un menyspreu, creieu-me; és tan sols una imatge gràfica per arreu de la plaça): m’ha faltat trobar-hi gent jove, universitària, gent jove que està molt i molt preparada, la millor preparada que mai ho ha estat en aquest país nostre i que avui malviu a casa dels pares, o amuntegats en pisos amb d’altres “mileuristes universitaris”, i amb "sort" tenint un treball de merda, si és que el tenen. Només espero que a darrera hora no s’hi afegeixin els “anti sistema radicals” a fotre la bulla, i que ho espatllin... (perquè he “arreplegat al vol” algun comentari que m’ha fet posar els pels de punta, referits a què fer si evacuaven la plaça a mitja nit).

Això, per descomptat, no és ni Tiananmen ni la plaça Tahrir de El Cairo... (ni l’escenari del país és, ni remotament, el mateix); però el que està clar és que quelcom s’havia de moure, quelcom s’havia de fer perquè “els de sempre” no seguissin creien que “tot si val” i que rés no els passarà per fer el què fan i pel cóm ho fan (la imatge dels escons del Congrés vuits, mil i un cops repetida, mentre hi ha un debat em treu de polleguera, per exemple...).

Com he posat jo en el cartel que he deixat penjat a la plaça...

                  Si jo “la cago”, pago... que paguin tots ells també !.

Aquest cop ho han fet els més joves, i això està bé: demostren estar “vius”, ser inconformistes.

Ja ha passat a Islàndia (govern al carrer i banquers i financers entre reixes, expiant les destroces que han fet). Perquè no podem somiar en quelcom semblant aquí algun dia ?.

.

NO...

... no ha tingut sort "lo Pelat". Finalment, el seu cos ha dit: "prou". 

Avui, en roda de premsa, ha anunciat la seva retirada definitiva del món del futbol després de 16 temporades com a professional (... les últimes tres gaire bé "en blanc").

El meu reconeixement cap a un gran, un immens  jugador, que no ha tingut sort amb les lessions.

UNA CURSA “PRIVÉE” DE 10 QUILÒMETRES...

Avui, última sessió “indoor” de la setmana, rematada corrent, a la cinta, 10 quilòmetres:

3  a  6:00  -  3  a  5:27  -  3,750  a  5:00   i “esprintant” els darrers 250 metres  a  4:36.
No està gens malament; i és que, des de dimarts passat, he fet:

   - Dimarts, 10 quilòmetres corrent.

   - Dijous, 5 quilòmetres corrent.

   - Diumenge, 20 quilòmetres en bici.

   - Dilluns, 6 quilòmetres corrent.

   - Dimarts, 20 quilòmetres en bici.

   ...i avui dimecres “rematant-ho” amb aquests altres 10 quilòmetres corrent (i cremant 870 calories en 54:20 minuts).

Total, en sis sessions “indoor” (no vaig fer rés ni dimecres, ni divendres ni dissabte passat) he fet 71 quilòmetres.
Des de primers de gener he fet ja 723 quilòmetres, en 76 sessions: 411 quilòmetres en bici i  312 quilòmetres corrent (entre entrenaments, curses i algunes sortides per fora).
Doncs... vaya con el “agüelo” !.

Avui, seguint amb la meva falta de criteri habitual, havia arribat al club amb la intenció de, només, fer exercicis de reforçament de cames; mentre em canviava m'he dit: va, corre una mica; mentre pujava per les escales ho he canviat per un: reforçament de cames, reforçament de cames... Quan m'he pujat finalment a la cinta estava decidit a fer 10 quilòmetres, però “al meu ritme cansino de marató” (a 6:00). Però ja un cop dalt he acabat fent aquests 10 quilòmetres en sèries de 3 quilòmetres, d'acord que no gaire ràpides, però sí “in crescendo” i a sobre, “xulo” que és un, fotent els 250 metres finals a un ritme de 4:36. Ni cal que us digui cóm ha acabat avui de xopa la roba...

Demà i divendres (crec) que descansaré i dissabte sortiré a córrer “por ahí” (gaire bé amb tota seguretat, per la Diagonal). I (crec) que ho faré estrenant el “tritraje Tribanda”, a veure què tal s'hi corre amb ell.

(C.Q.  723  76-411-312)
,

N O T I C I Ó N... !

Tot i que això no canviarà el meu pla previst de “cuidadín con las cervecitas que te tomas chaval”, avui he rebut un notición molt reconfortant; recordeu els 78-82 de l'altra dia ?; jo creia que eren quatre quilos de més en UN any... i no: resulta que la revisió mèdica la vaig fer fa DOS anys, així que he guanyat quatre quilos (...jo vull creure que “de múscul”) sí, però en 2 anys i no pas en 1 de sol.

I com que vull “retornar als 78” (compte: tant els 78 com els 82 eren amb roba posada... què us pensàveu ?), avui he continuat fent feina: uns altres 20 quilòmetres més en bici, amb una cremada de gaire bé 400 calories en 44 minuts, més ràpid que diumenge, en que vaig fer els mateixos 20 quilòmetres en 53 minuts, tot i que la resistència dels pedals d'avui ha estat forta (10) i constant tota l'estona... uns estiraments, dutxa i cap a casa.

(C.Q.  713  75-411-302)
.

ANY NOU.... SAMARRETA NOVA !

Un any més, samarreta nova; ja ens hi anirem acostumant, suposo...

A mi, particularment, m’agrada... excepte per lo de portar el logo d’UNICEF “al cul”; gaire bé tots els jugadors porten la samarreta per fora dels pantalons, però els que no ho fan -com és el cas d’en Piqué- amagaran dins dels pantalons el logo, més a prop encara “del cul” (...és que no hi ha pensat ningú en això...?).

.

EN HAILE GEBRSELASSIE…

… s’ha quedat sense el seu successor natural a la Marató perquè avui, en un desgraciat accident (?) ha mort l’atleta keniata SAMUEL WANJIRU, l’actual campió olímpic de Marató a Beijing 2008 (...que és aquella ciutat a la que tota la vida li havíem dit Pekín) i que era el més ferm aspirant a succeir a Haile Gebrselassie, “l’estratosfèric” i menut corredor maratoniá etíop, que -després de “punxar” a la Marató de Nova York d’aquest any i anunciar que és retirava de la competició- ha fet marxa enrere (i no, no és aquesta una nova modalitat atlètica) i ja és prepara a fons pels Jocs Olímpics de London 2012, olimpíada en la que ja no podrà competir amb el malaurat Samuel Wanjiru.

Pel que fa a mi, i després de passar-me tot el dia amunt i avall per terres gironines, si ahir vaig fer 20 quilòmetres en bici, avui n’he fet 6 corrent (1 a 6:00 i 5 a 5:27) en 33:25 minuts i cremant 426 calories, que ja està força bé "per la meva panxeta". He estat corrent i, a la vegada, intentant aixecar els ànims de l’Albert, que va patir un punyeter i desgraciat incident a la Iron Man 70.3 de Mallorca: va rebentar la coberta de la roda del darrere al quilòmetre 70; quina putada!. Per la resta de “Tribanderos”, bones noticies:

en David per poc baixa de les 5 hores (5:08:22), l’Alberto va lluitar com una bèstia (5:50:26), i en Pau va acabar-la molt, però que molt dignament (6:02:06); l’Alberto i en Pau debutaven en la distància.

Tots quatre van deixar, tots, el pavelló TRIBANDA ben alt !

(llàstima de "lo de l’Albert", perquè estava molt il·lusionat, i esperançat en poder baixar de les 5 hores; s’havia preparat prou bé... i -a sobre- anava bé, molt bé, fins a la “rebentada”).

(C.Q.  693  74-391-302)

.

FOTEM-LI 20 !

(entrada de diumenge al vespre)

Des d’ahir em fot molt mal l’esquena, a la zona lumbar; ara feia dies que no m’emprenyava (... haig de canviar, però ja, de matalàs !).

Així les coses, no volia passar un dia més sense fer rés (l’últim cop, els 5 quilòmetres corrent de dijous), així que a mitja tarda me n’he anat cap el club. Mentre arribava em deia:
- va, na estoneta de bici i plega...

- res de bici: sauna i jacuzzi...

- podries córrer una mica, sense forçar...

- no, el que has de fer són exercicis de reforçament de cames...

... total, que finalment el que he fet han estat 20 quilòmetres en bici, a bon ritme i amb bona resistència de pedals, durant 53 minuts i cremant 423 calories; i, en acabar, cap el Camp Nou a veure l’intranscendent partit amb el Deportivo (0-0), amb lliurament de la Copa de la Lliga 2010-2011 en acabar, “entrenament” pel proper dia 29, en que tornarem al Estadi per celebrar la Champions !.

(C.Q.  687  73-391-296)

.