JA EN TENIM UN ALTRA...

.
... en el punt de mira (pel ja proper 15 de novembre):

PUNYETERES “SAUCONY” !!

Aquest matí -lluitant, i de quina manera, contra les ganes de quedar-me al llit dormint una bona estona més- me'n he anat al club amb una idea molt clara després de més d'una setmana sense córrer, des de la “Human Race” de dissabte passat, i només havent fet en aquest mateix periode les deu partides de soft-ràquet de dimarts:

provar-me en una sèrie llarga a la cinta (... ja ni recordava el darrer cop que vaig córrer a la cinta !).

I això he fet. He arrancat fent un escalfament d'un quilòmetre a velocitat 11, per continuar fent -seguits- 4 quilòmetres i mig a velocitat 13 (a ritme 4'36'') i acabant els darrers 500 metres a velocitat 14 (4'12''). He acabat bé, sense anar amb la llengua fora cap a les dutxes, ni ofegat (... però suant com un verro, això sí). Però, després d'una bona sèrie d'estiraments, ha aparegut la constatació d'un fet que ja sospitava feia un temps:

quan corro amb les Saucony se'm carrega -i de quina manera- el solear (en castellà, sóleo)

d'ambdues cames, els de l'esquerre més que els de la dreta. Ja m'ho havia semblat altres vegades, però creia que eren manies meves; però no: mai, quan corro amb les meves estimades Asics, acabo tenint molèsties al solear només acabar la cursa i/o l'exercici, mai; puc acabar rebentat, cansat, fet pols o amb rampes... depenent de la duresa de la Cursa en qüestió; però molèsties al solear, mai. Tornaré a provar-ho un parell o tres de vegades més, per a constatar-ho fermament, però em sembla que no hi ha cap dubte: les Saucony, per a mi, són unes “tocasolearons”.

Per un foradet, m'ha semblat veure -al rebedor de la casa d'en Pelegrini- unes maletes preparades al costat de la porta; a partir de les 19,45 hores, i depenent del “descosit” que els del Getafe els hi facin al Bernabéu al partit d'avui, pot ser una feina que ja tingui feta... I després, a les 20,00 els culerots tenim una interessant partit al Reino de Navarra amb l'Osasuna de Pamplona que -en principi- no hauria de representar cap tipus de problemes perquè aconseguim els tres punts. Però s'ha de jugar.

UN FINAL DE FESTA...

.

...remullat.

Després d'arribar-hi en moto, de bon matí, he acompanyat durant tot el dia als companys en les seves pujades i baixades a les atraccions de Port Aventura. Jo només he entrat al “Túnel del Terror” (tot una pressa de pel...) i, quan semblava que tot acabaria amb final feliç, no se'ns passa altra cosa pel cap que pujar als “Rápidos” (la única atracció d'aigua que hi havia oberta avui); resultat: en l'últim dels revolts... splashh!!, m'he quedat ben xop; i xop he tingut que pujar a la moto i anar fins casa.

Ha estat un dia solejat, lluminós... i hem de felicitar la Marta per l'organització: el dinar, els cartellets individualitzats per a cadascun de nosaltres (a mi m'ha tocat ser el personatge d'una de les novel·les d'en Stephen King, “IT”, el d'un pallasso assassí ...).

Apa... fins l'any que ve, en que tindrem un altra “Happy day”.
.

I DEMÀ ....

...Happy Day a Port Aventura !!!.

No és que em faci gaire il·lusió, ni en tingui gens de ganes, ni crec que sigui una bona idea el lloc, però... s'hi ha d'anar; és la sortida anual amb els companys del despatx “per fer pinya” (és per això que crec que la elecció no ha estat bona, perquè cadascú camparà per les seves i, “de fer pinya” poca cosa, ja veureu...).

Avui al matí he estat per Girona i per la tarda -ja a Barcelona- he batut el meu rècord absolut d'aguantar la xerrada d'un client, però no ha estat en plan ploraner -ell- sinó amb ganes i temps -ell- de xerrar; m'ha sorprès el cóm i el bé que he aguantat les gaire bé... quatre hores i mitja que m'ha tingut davant seu, assegut en un còmoda sofà, i sense que jo hagi dit més enllà que deu o dotze frases en tota l'estona (que aquest sí que és un altra rècord...). Tant a Girona com a Barna, he tancat bussines, el que ha compensat els rècords de la tarda.

Volia anar al Club a córrer una mica perquè demà, amb lo de Port Aventura, no podré sortir a córrer amb els companys... però he acabat arribant a casa prop de les deu i quart del vespre (perquè, abans, he tingut que passar per casa d'un familiar per resoldre un “problemilla doméstico”).

.

EL PRIMER GRAN REPTE...

Acabo d'inscriure'm a la mitja marató per excel·lència, a la que -diuen- és la millor Mitja Marató d'Espanya: la Mitja de Granollers (“la mitja dels Cobardes”, ja que la majoria d'ells són de per la comarca).

Serà la meva segona “mitja”, amb un difícil repte a superar: 1:54:02, que va ser el temps de la meva primera -i única- que he fet fins ara (la Mitja del Maresme 2009). I dic “difícil de superar” perquè aquella va ser plana, planeta, plana... i la de Granollers té un perfil de pujadeta continua fins a la meitat, per anar baixant a la segona part.

No sé, ho provarem. Aquest cop però, per preparar aquesta -per a mi- exigent Mitja, seguiré amb l'Albert un pla d'entrenament seriós perquè, sinó, puc “fer figa” d'una manera escandalosa. La cursa que possiblement no faré serà la de Sant Vicenç dels Horts del dia 15 de novembre, perquè el 8 tinc la de Sants... i el 29 la Jean Bouin, amb el repte de superar el meu millor temps fins ara en curses de 10 quilòmetres (els meus “esplèndids” 47'58'').

Però, sigui com sigui... Granollers, allá voy !!!

Nota: no sé com acabarà la cosa, però el Barça sembla que n'ha aprés del ridícul d'ahir dels merengones i ha sortit ben endollat al partit amb els lleonesos en el partit de Copa del que te dije (minut 30 de la segona part, guanya 0-2, tots dos gols d'en Pedro).
.

COM BÉ VA DIR UN COP EN BERND SHUSTER . . . .

... y no hace falta decir más nada.

MUNDO DEPORTIVO : ¡ Humillación !

AS : El ridículo del siglo…

MARCA : El Alcorcón humilla al Real Madrid…

SPORT : El Madrid humillado en Alcorcón…

A veure si això ens serveix aquesta nit a nosaltres a mode de: ¡¡¡ oído cocina...!!! i no ens “enxampen” els de la Cultural Leonesa amb una empanada mental i ens passa sí més no el mateix...

Nota per els que no son "futboleros": l'Alcorcón és un equip de Segona B, amb un presupost de 1.200.000 euros (només en Cristiano Ronaldo li va costar al Madrid més de 95.000.000 euros... tot plegat, vergonyós !).
.

QUIN TUTE EL D'AVUI ...

.
Continua la temperatura elevada, massa per l'època de l'any en la que estem (avui, cap allà les 11 del matí estava trucant pel mòbil d'esquena al sol... i era com si estiguéssim al mes de juliol !).

He arribat al club i, mentre esperava a Susanna per el nostre habitual match setmanal de soft-ràquet, un dels del fitness (amb qui no he jugat mai) m'ha vist amb la raqueta a la ma i m'ha preguntat si mentre no arribava ella volia que juguéssim... i, al lío !!!; hem acabat jugant 5 llargues partides (3-2 al seu favor); el paio era com el “conejito de Duracel”: incansable... hi arribava a tot !!!. Després, he empalmat amb la Susanna (vull dir que ha estat acabar de jugar amb ell com començar a jugar unes altres cinc partides amb ella). 10 partides en total... i el meu peu, sense problemes, perquè amb les sabatilles de córrer, o amb les de soft, no es “marca” gaire el gest de doblar els dits del peu en caminar o córrer i, per tant, gens de mal (però no així amb les sabates “d'anar pel carrer”...).

A l'Andrea ja la podem veure per Internet, perquè televisió de L'Hospitalet ja es pot veure “on line”, o “a misses dites”, com vulguis ( aquest és l'enllaç per veure el seu reportatge del cap de setmana passat: http://www.digital-h.cat/web/televisio/programa ).

Siau !

.

"COBARDES" en la HUMAN RACE de dissabte passat...

Els "Cobardes" que corren junts, gaudeixen junts...!!!.

Un esplèndit i soleiat matí d'octubre, fent junts allò que -esportivament parlant- més ens agrada... córrer !!!.

VAYA VERANITO QUE TENEMOS …!!!

.

… i això que ja som a 26 d’octubre. Està clar que quelcom de veritat hi ha d’haver en això del tan “cacareado” canvi climàtic.

Anem a pams:

VALENTINO ROSSI: Quina passada de paio... 9 títols de Campió del món (1 en 125, 1 en 250 i la resta entre 500 i Moto GP). I a sobre, un paio de lo més “normal”, sense anar de “divo”... Chapeau, Valentino, ahir més que mai, “The Doctor” !.

BARÇA – SARAGOSSA: Després del espectacular 6-1 d'ahir al vespre, millor una imatge que no tot el que jo pugui dir....

LA CHICA QUE SOÑABA CON UNA CERILLA.... Al igual que en la primera de les pelis de la trilogia, no en surts gens decebut (cada cop m’agrada més el personatge de la Lisbeth...).

PROPERA CITA ESPORTIVA: El XXXI Cros Popular de Sants, el proper dia 8 de novembre. A veure si aquest cop no ens plou com l’any passat (un autèntic xàfec d’aigua... però una cursa excel·lent).

El cartell és de la edició del 2006.

.

QUINA PALISSA ... !

El Barça li va passar ahir per sobre als de la Penya: 92 - 59

I ara, a veure com li van als "futboleros" aquesta nit amb el Saragossa. Seria bo el poder aprofitar-se de les ensopegades ahir (0-0) tant dels Sevilla com del "realísimo"...

.

AMB UN PARELL DE... CORDONS !!!

.
Sí, perquè tot i les meves molèsties al peu, ha estat superior a mi...

... i he acabat corrent, sencera, la Human Race Nike d'avui al matí !!!.

I és que no ho he pogut evitar: en quant he arribat i he vist el grup de corredors a la porta del “Bikila” esperant per recollir la seva samarreta vermella per la cursa, el “gusanillo” de la competició m'ha començat a recórrer per dins. Així que, quan una de les col·laboradores de la Cursa ens ha dit:

-“Anem cap el punt de sortida, a dins del Parc de la Ciutadella”...
... no m'ho he pensat dues vegades i me'n he anat amb ells. I no us ho perdeu: a sobre he acabat fent un molt bon temps, tenint en compte les “especials condicions” del meu peu esquerra.

Han estat 10 quilòmetres, resultat de fer 5 voltes a un circuit de 2 quilòmetres que ens havien preparat els de Nike per dins del Parc (i tota l'estona corrent per sorra, humida en molts dels trams, el que amortia encara més la petjada, una cosa molt bona pel meu peu...).
La idea inicial, quan m'he llevat aquest matí, era només el anar a buscar la samarreta i veure l'ambient que s'hi respirava (però -by the flys- ja hi he anat “preparat i equipat per córrer”, com veieu); però en estar ja dins del Parc, fent els estiraments a la mateixa línia de sortida, m'he dit:

- va, fes la primera de les cinc voltes i entorna-te'n cap a casa “amb la satisfacción del deber cumplido”... Però un cop travessat el primer pas per meta, m'he dit:
- va, al menys un altra volta més i prou (però tampoc aquest cop no he parat de córrer...).
Després he pensat, en estar el quilòmetre cinc al costat de la mateixa sortida del Parc:

- vinga, va, fés el cinc quilòmetres, i cap a casa (...però tampoc no ho he fet). I he continuat en cursa.

No anava malament, la molèstia era lleu, així que he anat tirant, tirant... I a sobre, al passar pel quilòmetre sis, portava un temps de 30 minuts, insospitat i totalment inesperat en les meves condicions físiques; en aquells moments, la meva Asics esquerra ja no enfundava cap peu, sinó un autèntic “Botifarró ("morcilla") de Burgos de ceba i arrós”, per lo inflat que ja començava a estar el peu... però no em feia mal, així que he continuat corrent.

Del quilòmetre 7 al 9, com sempre, he sofert el lleu “bajonazo” ja habitual, amb pèrdua de la mitja de temps, però aconseguint fer el darrer quilòmetre a un bon ritme, recuperant temps, i per acabar creuant la meta en un temps de 51'22''. Tot un èxit per a mi en les condicions físiques en las que em trobava.

Abans de començar la cursa m'he retrobat amb quatre “Cobardes”; i no tans sols això: la única de las “cobardes” que ha fet la cursa amb nosaltres ha estat la primera noia en creuar la meta (amb medalla inclosa per ella, per tant).

En acabar la cursa me'n he anat cap el Club a fer una mica de bicicleta, per “estirar” les cames, i després m'he estat una molt bona estona al jacuzzi, he fet un quart d'hora de sauna i he acabat submergint-me a la pileta d'aigua freda (que continuo pensant que és lo millor de les sessions que faig al SPA...).

I d'aquí a una estona tinc una nova cita amb la Lisbeth Salander, i la segona peli de la trilogia d'en Larsson: “La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina”; ja us explicaré què tal.

I demà, partit al Estadi a les nou del vespre amb el Saragossa.
..

MIREM CAP ENRERE UN MOMENT …

.

25 de setembre: darrer dia d'exercici “normal”; vaig sortir a córrer des de casa fins a Can Mèlich i tornar (5,300 quilòmetres a bon ritme); però, per primer cop, vaig sentir la molèstia “la cintilla iliotibial” al genoll; decideixo -encertadament- fer repòs.

Però...

- 7 d’octubre: caiguda de la moto, peu esclafat a sota, cop i rascada al turmell...

- 10 d’octubre: com que rés no em fa mal, provo a veure com va el peu sortint a córrer uns 4 quilòmetres i mig d'asfalt "puro y duro" pels voltants de Sant Julià (sorprensivament, cap molèstia...).

- 11 d’octubre: torno a provar-me el peu i baixo caminant-trotant per la carena, des del Santuari de Puiglagulla i fins a Sant Julià; altra cop, no problem...

-15 d’octubre: em dona el còlic nefrític de matinada.

-16 d’octubre: estant a casa, em dona la “fiblada” a l’esquena, que em deixa encarcarat.

-17 d’octubre: apareix, per sorpresa i sense cap motiu ni raó aparent, el dolor al peu... deu dies després de la caiguda (cóm s’entén ?).

-20 d’octubre: el dolor ha anat “in crecendo” i el peu em fot un mal horrorós, gaire bé no puc caminar; vaig ben bé coix cap al concert d’Elton John...

-23 d’octubre (avui): des de fa dos dies el peu ja va una mica millor i he tornat al gimnàs aquesta tarda, a fer 10 quilòmetres amb bici (no haig de “doblar” els dits del peu al pedalejar, així que cap molèstia), exercicis de força de braços i -sobre tot- estiraments, molts estiraments, perquè estava encarcarat de tant de temps sense fer exercici.

Com en deia avui l’Albert “menudo regreso de las vacaciones de verano, nen...”. I és que és veritat perquè com veieu, des de finals de setembre sembla que “Pepe el brujo” l’ha pres amb en Cristianito Ronaldo i amb mi...

I demà... la Human Race de Nike al Parc de la Ciutadella; per descomptat que hi aniré (i equipat per córrer, of course !) però dubto que pugui fer la cursa perquè ara el peu no em fa mal , però només si no faig el gest de doblar els dits (cosa que sí faré corrent); però, qui sap ?, igual amb les meves velles Asics, ben ajustades al peu, la cosa va millor; no sé, ja es veurà, però anar-hi, hi aniré...!.

.

QUÈ PERILLOSA ÉS LA PREPOTÈNCIA...

... la supèrbia (*), la vanitat i -sobre tot- el insult denigrant, gratuït, ofensiu i innecessari. Perquè, normalment, acabant girant-se’t en contra teu... i sinó, veieu:

http://link.brightcove.com/services/player/bcpid25718286001?bctid=45785942001

Ahir, una de les emissores de ràdio dels de la “caverna mediàtica nacionalista” (que diria l'impresentable Jan Laporta) és va passar tot el partit d’ahir, entre “el Realísimo” i el A.C.Milan, dient-li “gordo” a Ronaldinho i “mi abuela” a Seedordf, jugadors ja “veteranets” del A.C. Milan... Dons bé; tots els pecats (i la supèrbia ho és) tenen la seva penitència; així que és genial la narració següent:

- ... minuto 83, tiene la pelota “mi abuela” en el vértice del área, se revuelve, centra y ... gooooool de Pato; Madrid 2-“geriàtric” del A.C.Milan 3 ... que -sortosament- representava el resultat finalment definitiu del partit de Champions d’ahir al Bernabéu. Si es que...

-(ah... i per “abuela”-però en plena força i sobrat de facultats- el nostre Touré YAYÁ, però que de tant en tant hauria de descansar el pobre...).

-(ah...-bis- ahir, a la Euro Lliga de basquet, tot un passeig pel Barça contra el Fenerbahçe turc, per 59-82.. el dia del 19é aniversari d’un Ricky estelar...).

-(ah… -tris-, el meu peu ja va molt, moooolt millor; ahir ja només tenía lleugeres molèsties i avui, gaire bé rés de rés... sincerament, no ho entenc: suposo que deu ser degut al descans absolut que estic fent... i del tute d’antiinflamatoris, relaxants musculars, ibuprofeno, i reflex gel que porto a sobre des de dilluns...).

(*) Soberbia (del Latín, superbia)
La soberbia es considerado el original y más serio de los pecados capitales, y de hecho, es también la principal fuente de la que derivan los otros. Es identificado como un deseo por ser más importante o atractivo que los demás, fallando en halagar a los otros. Según la Biblia, este pecado es cometido por Lucifer al querer ser igual que Dios. Genéricamente se define como la sobrevaloración del Yo respecto de otros por superar, alcanzar o superponerse a un obstáculo o situación o bien en alcanzar un status elevado y subvalorizar al contexto. También se puede definir la soberbia como la creencia de que todo lo que uno hace o dice es superior, y que se es capaz de superar todo lo que digan o hagan los demás. También se puede tomar la soberbia en cosas vanas y vacías (vanidad) y en la opinión de uno mismo exaltada a un nivel crítico y desmesurado (prepotencia).

.

DIFERENTES MANERES…

.

… d’analitzar el resultat del partit de Champions d’ahir, en el que el Barça va perdre 1-2 amb els tàrtars del Rubin Kazan.

EL MUNDO DEPORTIVO: …“Aviso al Campeón”

SPORT:…”El Barça sigue líder en el grupo más abierto”

MARCA:…”Revolución rusa en el Camp Nou: el Barça también sangra”

AS:..."No es el Campeón".

.

CRÒNICA “EN CALENT” ...

... del concert del Elton John de fa una estona: Professional, però no càlid...
Inici amb puntualitat suïssa, a les nou en punt. Dues hores exactes de concert, d'una sola tirada; repertori per tots conegut (m'ha mancat “Cocodrile rock" com a “fi de festa”); ni un sol bis (tampoc la gent "s'hi ha matat" demanant-los...).
Alguns excessos en els accessoris al escenari... Molt bons els vídeos d'algunes de les cançons (Rocket man, Daniel i Candel in the wind...). Edad mitja del públic: altota, "dels meus" i més... encara que també molta gent jove, no coetània del Elton (suposo que la influència paterna, com ha estat en el cas de l'Andrea i la Marta, hi ha tingut molt a veure...).

En un altra ordre de coses... el peu em fot un mal HO RRO RÓS !!; demà passaré per la Teknon perquè hem facin unes radiografies, perquè no és gens normal el que em passa. Veig les estrelles quan camino...

.

QUINA MERDA ... !!!

.
Està clar que “estic en ratxa”: no en surto d'una, que me'n foto en una altra:

-caiguda de la moto, amb trompada a cama i, sobre tot al peu,
-dolor/inflamació a la “cintilla iliotibial”,
-còlic nefrític
-“clavada” de l'esquena...

i tot en menys de dues setmanes. Després d'anar dimarts passat al traumata i de dir-me que lo del peu no era res (i jo me'l vaig creure, perquè ja gaire bé no em feia gens de mal) ahir al matí em va començar a tornar a fer mal el peu... i avui, ja ni us ho explico. En caminar i fer el gest de doblegar els dits del peu en fer el pas (en tenir el taló aixecat i doblegar els dits) veig les estrelles... El dolor és fort e intens, un pas rere l'altra... Veurem en què acaba tot això, perquè si no milloro o s'alleuja molt i molt el dolor, de la Human Race de Nike de dissabte, “nasti de plasti”...

Triatló de Barcelona d'ahir: resultats “estratosfèrics” dels runners del club, dels nostres “Tribanda”: en David va acabar en unes brutals 2 hores 12 minuts; l'Albert en 2 hores 17 i en Xavi (crec) que en 2 hores i vint-i-poc... Temps molt més que increïbles. Enhorabona a tots tres !.

I demà... Elton John in concert !!! (i, per tant, em perdo el partit de Champions a l'Estadi... li he deixat el carnet al Martín, el meu veí forofo argentí). Serà un concert totalment “en familia” perquè hi anem els quatre: la Marta i jo, a la graderia (com el dia del Rod Stewart), però les peques han agafat entrades “de pista”, per poder ballar i saltar... Em sento plenament “responsable/culpable” de que a les dues els hi agradi tant l'Elton John: les dues han crescut sentint-lo a tot hora (a casa, al cotxe, al ordinador...) i fins avui.
.

LA CURSA QUE NO HA POGUT SER ...

FINALMENT AVUI NO HI HA HAGUT “BIKILA” ...

...perquè m'he despertat/llevat a les deu del matí. Per tant, no he pogut anar a veure l'entrenament de la gent de la Human Race de Nike per la cursa del proper dissabte 24.

A sobre, com sempre que estic més d'un dia al llit, fent repòs, l'esquena em passa factura. Fa temps que em pregunto: si no fes esport, no podria ni moure l'esquena del mal que em faria ?. I es que aquesta punyetera vèrtebra lumbar que tinc de més a la columna (i que a sobre es bífida, o sigui, que en néixer no es va arribar a acabar de tancar del tot) no para de donar-me la guitza; segons algun gest que faig, insignificant (una torsió de la columna en un grau exacte concret, i no necessàriament gaire exagerat), em fot una “fiblada” que em deixa "encarcarat com un quatre" uns tres o quatre dies. Per sort aquest cop, en donar-me ahir al migdia (mentre parlava, tranquil·lament assegut, per telèfon) anava xutat d'antiinflamatoris i relaxants musculars pel tema del còlic de dijous, així que avui només m'he llevat “semi-encarcarat”.

Ah... demà hi ha la Triatló de Barcelona (3.500 inscrits !), amb tres variants:

-Supersprint (400 metres de natació a mar obert - 10 quilòmetres de bici i 2,5 quilòmetres corrent).
-Sprint (750 metres de natació - 20 quilòmetres de bici i 5 quilòmetres corrent).
-Olímpic (1,5 quilòmetres de natació - 40 quilòmetres de bici i 10 quilòmetres corrent).

triatló que també es poc fer amb la variant “per equips” de 3 atletes (un que neda, l'altra que pedaleja i el tercer que corre). Crec recordar que l'Albert i alguns més del Club hi participen a modo individual.

Per demà dubto què fer: o me'n vaig a Sabadell a veure la Cursa que jo no podré fer... o me'n vaig a veure la Triatló (demà ho decidiré sobre la marxa...).

I d'aquí a unes horetes, València-Barça, que veurem tot sopant a casa del Nacho i la Carolina. Si guanyem, ja seran SET de SET aquesta temporada (i no parlo de tennis): és que haurem guanyat, seguits i per primer cop a l'història del Club, els primers set partits de Lliga. I ho farem !.

..

SÍNDROME DE LA CINTILLA ILIOTIBIAL.

.
Dons vaja, ara resulta que allò que us deia ahir de la “cintilla” no és un terme col·loquial entre els traumatòlegs, sinó que existeix de veritat dins la terminologia mèdic-traumatològica. Pel qui li pugui interessar, o pel tingui una molèstia similar a la meva, que sápiga que...

SÍNDROME DE LA CINTILLA ILIOTIBIAL: "También conocido como el "síndrome del limpiaparabrisas", es una afección característica de los corredores de fondo y a veces en los ciclistas. Se trata de una tendinitis de la banda iliotibial que puede acompañarse en algunos casos de una bursitis. En la carrera de fondo, la repetición de flexoextensiones de la rodilla provoca microlesiones de las mismas fibras colágenas y, a veces, una bursitis de la bolsa serosa situada entre la bandeleta y el cóndilo. Clínicamente, este síndrome se traduce por dolor en el compartimente externo de la rodilla, que se irradia, a veces, hacia la cara exterior del muslo. Las molestias aparecen, al principio, después de varios kilómetros de carrera, aumentando en terreno ondulado o en superficies duras no planas. Es frecuente que estas molestias aparezcan al aumentar la zancada. Posteriormente, son cada vez más precoces y molestas en actividades cotidianas y su intensidad puede obligar al corredor a interrunpir su actividad.Se puede poner de manifiesto por problemas estáticos, como un genu varo más o menos asociado a un calcáneo varo, en apoyo unipodal o bipodal. Un exámen del calzado puede desvelar un desgaste anormal del borde externo entre un zapato y otro..."
.

CONVALESCÈNCIA TRANQUIL·LA A CASA ... (repòs)

.
Després del ensurt d'ahir, he passat la nit tranquil, sense dolor ni punxades (també és cert que vaig “xutat” de calmants, relaxants musculars i antiinflamatoris..). Estic fent bondat, perquè la cosa no vagi a pitjor. Però, té collons la cosa: estic en una etapa de la meva vida en la que, precissament, estic bebent aigua com mai (i no em refereixo a les curses o entrenaments, sinó en el dia a dia quan estic al despatx) ... i va i faig ara, justament ara, “arenilla”.

¡ hay que joderse !.
Febre no n'he tingut en cap moment des de ahir però el que sí vaig tenir va ser una “acollonidora” suor freda ahir a la matinada quan em va arrancar el dolor. Així que crec que, de moment... “prueba superada”; però les conseqüències de tot aquest enrenou són lo pitjor, ja que segons els experts, en cas de problemes de còlics:

-Fora el cafè (ja !, ho tenen clar... ).
-Fora els formatges (cap problema, puc prescindir d'ells...).
-Fora el tomàquet (gaire bé com lo del cafè; segur que aquesta recomanació no la va fer cap uròleg català perquè, prohibir el pa amb tomàquet, ... no te nom !).

Si em trobo bé -com espero- demà a matí m'aproparé amb cotxe fins a Bikila, que és la tenda d'esports d'on surt l'entrenament que tenía previst de la Human Race, per poder veure l'ambient que s'hi respira, ja que jo no el podré fer. Espero poder estar en forma per la cursa del proper dissabte pel recinte del Parc de la Ciutadella (dues voltes a un circuit de 5 quilòmetres). I diumenge m'aproparé fins a Sabadell per veure la Cursa del Club Natació, que tampoc no podré fer ( i per recollir la motxilla d'obsequi i fer l'esmorzar de germanor, que ja vaig pagar en el moment de la inscripció...).

Per sort, la cordura s'ha imposat i el “Comité Antiviolencia” de la RFEF ha prohibit el continuar emetent l'anunci del València CF en que animàven als seus seguidors a anar a Mestalla a veure el partit de demà contra el Barça (el primer cop que el vaig veure, vaig pensar que els “naranjitos chés" aquests s'havien tornat boixos...).

.

CENTRE MÈDIC TEKNON: SESSIÓ DOBLE... !!!

.
Ahir, cita amb el traumatòleg. Tranquil·litat absoluta, no hi ha rés. Ni al genoll, ni al turmell, ni al peu. He descobert, però, que tinc una cosa que és “la cintilla” (deu ser un terme col·loquial entre traumatòlegs). És la prolongació del múscul de la cuixa, que baixa pel lateral del genoll, que és on tinc molèsties, però rés greu. Sí que em va comentar el traumatòleg que, el millor que vaig poder fer, va ser “parar” durant gaire bé dues setmanes.

La segona cita a la Teknon ha estat pitjor: aquesta matinada (bé, a les 06,15) m'he despertat amb un dolor terrible, intens, realment insuportable, a la part baixa dreta del abdomen. Auto-diagnosis immediata que jo mateix m'he fet sobre la marxa, mentre em queien els "llagrimots": apendicitis. Hem sortit amb la Marta -volant- cap a la Clínica i després de analítiques, calmants directament en vena, radiografies i ecografia... el dictamen ha estat de un CÒLIC NEFRÍTIC. En els meus 52 anys no havia sentit mai un dolor tan fort, tant intens (tant “cabronàs”) com el d'aquest matí. Segons diuen, ara ja estic preparat per parir.

En principi no es detecten pedres, pel que creuen que potser només serà “arenilla” i que amb un parell de dies de repòs i antiinflamatori, protector d'estómac i Buscapina Compósitum hauria d'aturar-se el tema. I el que sí haig de fer-me la propera setmana és una nova analítica complerta, perquè m'ha sortit un índex de sucre molt alt (ets diabètic ? m'ha preguntat el metge en veure els resultats de les analítiques).

Així que, entre altres coses... se'n ha anat a norris la cursa del diumenge a Sabadell.

Quan ja estava de retorn a casa, m'han trucat els de la Cursa “Nike Human Race” per dir-me que aquest dissabte hi ha un entrenament, a la Ciutadella, de tota la gent que el dissabte 24 farem la Cursa (si ja em trobo bé, aniré a veure-ho, però per descomptat no podré fer aquest entrenament).

Ens fem grans... !
.

RECORDEU....

... a algú de vosaltres li pot interessar una BMW exactament igual que aquesta ? (però en gris metalitzat en lloc d'aquest llampant color groc); és el model F650 GS, amb matrícula 1527 DFH, amb ABS, punys calefactors i només 12.000 quilòmetres i, per tant, está nova-noveta-nova.

Ja em direu...

DE QUI VA SER LA IDEA ...

. ... d'anar avui AMB MOTO a Puigcerdà ?. Collons, quin fred que he passat !!!
He sortit de casa poc després de les 6 del matí; en entrar als Túnels de Vallvidrera -a les 6,26- el termòmetre marcava 16 graus; en sortir dels Túnels,els graus ja n'eren 11. Era negra nit encara i els quilòmetres anaven caient, però sense tenir jo constància de cóm anava caient cap avall la temperatura conforme m'apropava més i més als Pirineus. No en tenia constància visual en cap rellotge o termòmetre per la carretera... però sí en tenia constància física a les meves cames, peus, pit i coll. Total, en arribar a Bagà el termòmetre d'abans de l'entrada dels Túnels del Cadí marcava ... UN GRAU !!! (el meu cós, però, ja feia estona que ho havia sospitat...).
En arribar a les 8,20 a Puigcerdà al bar “4 Carreteres”, que és d'un amic, he tardat gaire bé mitja hora en deixar de tremolar, de tenir esgarrifances, agafat a un café amb llet bullint...
Espero que, al menys, d'aquí a uns dies tingui “fumata blanca” amb el client que he anat a veure, perquè -a sobre- en sortir de la visita he arrancat la moto amb “la pinça” posada al disc de la roda, s'ha doblegat el “piuet” i hem trigat ben bé una hora en rebentar-la (la pinça, vull dir).
I per la tarda, soft-ràquet: un partit amb el pare del Oriol, un altre amb en Jordi i tres amb la Susanna; una bona suada... preparant la visita al traumatòleg demà al matí. No me'n he ressentit de res, tret d'un lleu dolor al peu, com a començament de setmana. A veure què em diu demà.

Pla de la setmana, curta per la festa d'ahir: demà, descans (o sauna i jacuzzi, ja veurem), dijous faré unes sèries a la cinta d'uns 4 ó 5 quilòmetres i divendres una sessió suau de cinta i bici i dissabte, jacuzzi i sauna... perquè diumenge tinc la Cursa del C.N.Sabadell; pel que he vist al planell del recorregut, hi ha dos llaaaargs trams de pujadeta suau, però constant; la majoria dels “runners” del Club no vindran, perquè ells repeteixen cursa a Gavà (Marató del Mediterrani i una cursa de 10 quilòmetres alhora, que és el que varem fer tots l'any passat).
.

MIG I MIG ...

.

... no ha estat el dia "cultural" com jo esperava, ja que al final ha estat bastant de "panxing"; pel matí visita "humanitaria" a una bona amiga de la Marta que está ingresada en una residència i després, a mig dia, "vermouthet" al Club; dinar, siesta llaaaarga... i cap a les set he sortit a córrer per voltants de casa fins a Sant Just i tornar (3,5 quilòmetres); demá toca anar a Puigcerdà molt d'hora... i volía no estar "engarrotat" de no fer res; depend de cóm torni, pasaré pel club a fer unes partidetes amb la Susanna a soft-ràquet.

He consultat fa una estona la web del "meteocat" i sembla que per demá no hi ha risc de pluja, així que me'n hi en vaig amb moto.

Creueu els dits !.

.

EL NOSTRE COS ...

(dissabte, 10)

... cóm s'acostuma de ràpid a les coses, a les rutines... i cóm les troba a faltar.

Fa una estona he sortit a córrer pels voltants de Sant Julià en caure la tarda i marxar el sol. Bàsicament ho he fet per poder constatar (o no) dues coses:

-Que el dolor del peu no tan sols havia desaparegut definitivament, sinó que no em molestava per córrer (confirmat; ni rastre de dolor)
-I per veure què tal responia el genoll després de 16 dies sense córrer (confirmat: no me'n he ressentit de rés corrent, tot i que tinc molèsties segons com poso o giro el genoll després de córrer).

Han estat uns 4 quilòmetres i mig, camí de Vilalleons, per carretera, asfalt pur i dur. I deia que el nostre cós s'acostuma ràpid a les rutines perquè... collons, cóm m'he cansat després de 15 dies justos sense córrer ! (bé: sense fer gaire bé absolutament rés, de rés, de rés, tret de la pallissa a soft ràquet de dimarts, que també va ser una passada després d'onze dies totalment parat). Acostumat com tinc el cós a un mínim de tres/quatre cops per setmana de fer exercici (ja sigui corrent, fent exercicis d'esforç, estiraments, abdominals, soft-ràquet, bici...) passar de cop a 16 dies d'activitat “zero” ha estat tot un shock; i t'hi notes quan reprens l'activitat (i a sobre, pel mig, la caiguda amb la moto). Collons si t'hi notes !.

El que sí hem fet, a mig dia, ha estat “menjar com a verros” a Sant Marc... renoi, quin fart de menjar... (potser és que, com a “penitència” he anat a córrer per la tarda).
Tranquil·litat el capvespre/nit perquè... la tele no anava ! (coses de l'antena). Així que a llegir cadascú el seu llibre (jo estic immers en “Afán de Gloria”, de Luis del Val, una novel·lada visió de la vida d'Ignacio de Loyola, del fundador dels jesuïtes) , i aprofitar per anar-se'n a clapar aviat aprofitant la no-tele

(la foto és la de la típica imatge del terra del bany abans de la dutxa, després de qualsevol sortida a córrer, ja sigui cursa o entrenament (jo ho titulo quelcom com: “Naturaleza muerta después del esfuerzo...”).

(diumenge, 11)

Matí tranquilot; avui era -hagués estat, millor dit- el 50é aniversari de boda dels meus sogres, així que hem acompanyat a la Mari Carme fins a l'església de La Gleva on es va casar; i d'allà... altra cop a mejar com a verros, aquest cop al restaurant del Santuari de Puiglagulla. Renoi, cóm estaven els rovellons a la llauna !. I potser altra cop com a penitència pel molt que he menjat, ha estat que els he dit que jo baixava del santuari caminant, per la carena, com faig tants i tants cops al estiu (tot i que el calçat que portava no era el més adient); tot i el sol que feia (per sort, més del 90% del recorregut el fas sota bosc), les sabates que duia -el handicap més gran- i la panxa plena que bambolejava a cada pas, he aconseguit baixar els quatre quilòmetres i mig llargs, muntanya a través per caminets, en 50 minuts.

Ara, ja de tornada a casa, hem trucat al RACC per veure d'engegar la BMW de la Marta, que s'ha quedat sense bateria; la va posar nova el juliol passat (...però del 2008) però des d'ençà crec que ha agafat la moto només 3 dies... (en més d'un any!) i a sobre ara ja feia mesos que ni la engegava. Resultat: Baterium mortus est !. Dimarts -o ja divendres- haurem de trucar altra cop al RACC (grua) per dur-la al taller a posar una bateria nova.

Per cert, a algú l'interessa una BMW exactament igual com aquesta (però en gris metalitzat en lloc de groga), model F650 GS, matrícula 1527 DFH, amb ABS, punys calefactors i amb només 12.000 quilòmetres i, per tant, nova-nova-nova ?. Ja direu...

Demà festius (la “Pilarica”), així que dedicarem el matí a alguna activitat cultural, que buscaré ara al diari (museu, exposició...).

I dimarts, a les 9 del matí haig d'estar a... Puigcerdà. Estaré demà atent als homes del temps, perquè crec que hi aniré amb moto (em ve de gust fer, de tornada, la Collada de Tosses). Portaré, però, “la disfressa d'aigua” a la maleta, no fos cosa de que -com de costum- els del temps s'equivoquin.
.

MIRA QUÈ BÉ …

.

… al final, el cop al peu sembla que quedarà en això: en un fort cop i prou, perquè avui ja no em fa gens de mal. Sí que tinc encara endolorit el turmell i m’he descobert un dolor muscular a l'alçada del sóleo, a sota del bessó de la cama esquerra, que també va quedar atrapat sota la moto; però només em fa mal si m’ho toco (per tant, en no tocar-ho, solucionat). El que em va fent encara la guitza és el genoll, a estones, perquè per exemple, pujo i baixo escales corrent i no me’n ressento ni em falla... però a estones tinc molèsties. Dimecres en sortirem de dubtes.

Aquesta tarda, fa una estona, he passat pel club amb la sola intenció de deixar-hi roba de recanvi a la taquilla ("reposar stocks" que en dic jo)... però en sortir i passar per davant del SPA no m’he pogut resistir i he entrat a donar-me una llaaaaarga sessió de jacuzzi; amb immersió a la pileta d’aigua freda en acabar (continuo creient que és el millor del jacuzzi: aquest contrast de l’aigua freda -molt freda- de pileta en sortir del jacuzzi d’aigua templadeta).

Definitivament, demà al matí cap a Sant Julià. Les peques es queden per aquí “guardando el fuerte”; tornarem diumenge a mitja tarda.

.

F E S T A . . . ! ! ! (?)

.

Avui és divendres... però me l'he agafat de festa ! (divendres, dissabte, diumenge i dilluns); en principi, hom pensava que de "panxing" total, per anar-me'n de museus, però:

- haig de trucar i esperar que vingui "el de la antena" per tractar de que em sintonitzi més canals de TDT dels que ara hi han "captats", ja que no podem veure, per exemple, TV L'Hospitalet... i per tant no podem veure a la nostra Andrea, la reportera más dicharachera (perquè l'han "fitxat" els de TV L'H com a reportera -fixa- pels informatius del cap de setmana, després de que hagués fet amb ells práctiques el mes d'agost !). Així ara tinc, d'una manera o d'altra, a les meves dues filles a la tele: a la Martona fent l'anunci del ADSL de Telefònica i cantant un rap, i a l'Andrea fent reportatges pels informatius... toma ya !.

- haig d'anar a fer la compra setmanal; això sí, avui sense preses ni "aglomeaciones" perquè serà a mig matí, només amb quatre "marujas" comprant com jo.

- ... i no paren de trucar-me clients, o d'enviar e-mails, per la blackberry ! (perquè l'hauré possat en marxa aquest matí en llevar-me ?).

Per tant, els museus tindràn que esperar... perquè aquesta tarda, o demà al matí, marxem cap a Sant Juliá a pasar el llarg cap de setmana.

Siau !

.

.

AQUEST COP, SÍ…

.

… aquest cop sí que m’he fet mal; ahir, en calent, no ho semblava tant, però aquest matí me’n he adonat de que m’he fet mal al peu.
Fins al vespre, el que tenia inflat era el turmell esquerra (“rascada” apart); i alguna lleugera molèstia al peu sí que tenia ... però des d’aquest matí em fot molt mal el peu, el que em va quedar atrapat, esclafat, a sota de la moto.
Si fem apostes, jo aposto per una fissura a la part externa del peu, just a l’altra bada “del pont”, a l’alçada externa del final del metatarsià on es junta amb el cuboide (sic), encara que veient el dibuix, aposto més per una fissura (esperem que només fissura, o millor, un sol cop) al metatarsià. I en caure, també deuria girar malament el genoll i, com a conseqüència, s’ha despertat el dolor, que ves a saber tu què serà (continuant amb les apostes, jo aposto per una destensió del lligament extern... creuem els dits). Dimecres vinent, al matí, espero sortir-ne de dubtes de tot en la visita ja programada al “traumata”.
Si es que....

.

UN ALTRA COP PER TERRA ! (… i ja en van tres en un any)

.

Anem a pams...

Ahir, després d’onze dies sense fotre ni brot (sense ni moure una “pestaña”) a nivell d’exercici físic, vaig anar al club i, després d’una llarga sessió d’estiraments previs, em vaig donar una palissa a soft ràquet (6 partides amb Susana i 4 amb en Jordi); vaig aguantar bé, sense gens de dolor al genoll (... avui ja és una altra cosa).

Però avui, ... ai avui ! hem començat el dia torts: en arribar al despatx m’he fotut de cap amb la moto altra cop. I tot per voler fer les coses bé. Normalment, la gent aparca (cotxe o moto) i, tal qual s’hi posem, així que ho deixen; jo no, jo ho haig de fer “correcte”; dons bé, al fer la correcció, creia que ja abans havia posat el cavallet lateral (i, està clar, no ho havia fet....) i, pata-pam ! pel terra (la de la foto no és de la meva moto, però la imatge que donava era semblant, per lo de patètica) . Al final, algun dia em faré mal de veritat.

I altra cop, miraculosament, a la moto no li ha passat res, ni una ratllada, ni un cop... No puc dir el mateix del meu turmell esquerra (una bona rascada), ni del meu peu esquerra (m’ha quedat enganxat com sempre entre la moto i l’asfalt), ni de la meva americana (m’he fet una bona esgarrinxada, suficientment “vistosa” com per haver-la de llençar). I no sé si a conseqüència de la palissa d’ahir, o de la caiguda d’avui, el genoll esquerra em torna a grinyolar.

Així que avui toca fer bondat altra cop...

.

¿ PERO, DÓNDE ESTÁ … ?

Me habían dicho que la nominación olímpica de mi Madrid para el 2016 estaba por aquí, pero no la encuentro…y mira que hace rato que la busco, eh...

Con la que le han montado al pobre Gallardón por los tropecientos mil millones que "s'ha gastao" ! y total, p'a ná...

(dice el pobre osito deseperado...)

A ON HE ANAT AVUI... ?

(... anada i tornada en l'AVE en el dia). Vinga, va, aquí en teniu un parell de “pistes”; i reseu per que en Saura, l'inefable conseller, no hi pugi perquè sinó, això de l'alta velocitat s'hauria acabat i passaríem a tenir trens amb velocitat variable de 50-60 ó 80 quilòmetres hora...

Passejant avui per Madrid, no he sentit ni mú del “fiasco” Madrid 2016 i el seu “tengo una corazonada”... deuen d'haver anat al cardiòleg perquè els hi miri... (què se'n haurà fet de tot el merchandissing: samarretes, gorres, viseres, bufandes, pulseretes, rellotges, ulleres, bosses... ?). El que sí que encara hi ha per tot arreu -i fa mal de veure- son els cartells de “la corazonada”.

Ah, i de “lo del Sevilla” d'ahir, tampoc, ni un comentari, encara que sí un graciós titular amb lletres grans a la portada del AS: “Sin Cristiano, no hay paraíso”.

A partir de demà, tornem al exercici físic, amb calma, però tornem-hi: el 18 tinc cursa a Sabadell, no conec el recorregut i no vull fer el ridícul.
.

EXERCITANT L'INTELECTE...

Esport, el que se’n diu esport, com ja us he anat dient, no n’hauré fet aquesta setmana però… gimnàstica mental sí.

Divendres varem anar amb la Marta al Teatre Lliure a veure l’obre d’en Peter Morgan “Nixon vs Frost”, dirigida per l’Álex Rigola e interpretada en els seus principals papers per en Lluís Marco (un actoràs) i per Joan Carreras, un actor que a mi no em fa el pes, però que aquí fa molt i molt bé el seu paper.

Obra totalment recomanable, amb una posada en escena perfecte, distinta, sorprenent... Però ja us queda poc per poder anar-hi (crec que “plegan” el 18 d’octubre); compte si hi aneu en dijous, perquè la fan però en versió “realística”: mateix text, però amb una escenografia intimista, “unplugged”, gaire bé sense decorats.

I fa una estona acabo d’arribar d’anar a veure “Si la cosa funciona”, la darrera comèdia d’en Woody Allen; no us diré més que una cosa: aneu-hi ! (m’ho agraireu...).

.

SETMANETA DE “PANXING” TOTAL…

.

… tant a nivell esportiu, com a nivell d’activitat “bloguera”. Des de que vaig començar a escriure-hi (el llunyà 9 de desembre de 2008... gaire bé farà ja un any) aquesta ha estat la setmana menys prolífica de totes. I ho he trobat a faltar, no us creieu.
Avui és el dia “post-Madrid 2016”; en el fons, ha tingut que estar tot un pal pels “capitalinos”... i per segon cop consecutiu. No dic que me’n alegri (a pesar de tota la conya que ja he fet i continuaré fent) però sí que reconec que hagués estat del tot insuportable el tenir-nos que empassar durant els propers 7 anys ! les olimpíades madrilenyes, tenint en compte la “tabarra” que ja ens han donant entre tots (teles, ràdios, premsa...) davant de la gaire bé impossible elecció de la seva candidatura; i lo “gaire bé impossible” és ben bé cert, tenint en compte que:

-les anteriors (2012) haguessin estat a Londres -Europa- el mateix handicap que jugava en contra de Tokyo, per els recents Jocs a la Xina al 2008.
-i pel fet de que no s’havien otorgat mai uns Jocs Olímpics a cap país del continent sud-americà.
-...entre d’altres més que acceptables condicions pro-Rio de Janeiro (perquè no, no és veritat que la ciutat escollida finalment hagi estat “MeRiodeMadrid”...).

Això apart de que els membres del Comitè Olímpic, tant formals i seriosos ells, hauran preferit passejar per Copacabana e Ipanema -i poder veure a les seves “garotes”- que passejar pel Retiro o la Casa Campo o per Chueca, amb la possibilitat de trobar-se amb la Yola Berrocal, la Curri Valenzuela o la Belén Esteban... perquè no hi ha color. I a destacar el que, tot i la presència “lobby-pressió” d’Obama and family, Chicago se’n anés fora a les primeres de canvi.

I el que jo no sé és si Madrid ho tornarà a intentar (jo, d’ells, ja no hi tornaria, la veritat...).

Genoll: he fet bondat tota la setmana; ni una carrereta (ni al trote), ni un esforç més del necessari. Possiblement demà vagi pel club a “estirar” una mica i començar a córrer, suau, per cinta (tres de les darreres cinc nits m’han donat unes rampes als bessons d’allò més emprenyadores...). A l’horitzó només tinc, d’immediat, la Cursa del C.N.Sabadell el diumenge 18 i la Cursa Mundial de Nike del dia 24 pel Parc de la Ciutadella, que jo recordi.

I avui, partit: Barça - Almeria... i en tornar a casa, un combatiu i dur Sevilla – Real Madrid, que pot donar-nos ja una idea del “bluff” d’aquest Madrid quan juga amb equips de certa entitat... o començar a acollonir-nos si passen per sobre dels sevillans (un fet tant i tant habitual entre els “culers”...).

.

¿ MADRID 2016 . . . ?

.
... pues va a ser que no.
(algun dia els hi donarán, per "pesadets", pero serà, com molt aviat, d'aquí a onze anys com molt aviat).
Què hi farem !.
.