C.E.: 12

TORNANT “A LA FEINA”...

.

Aquesta tarda me n'he anat al Club a estirar una mica les cames ( una mini-sèrie “in crescendo” de 4 quilòmetres a ritmes 10, 11, 12 i 13 ) i a fer uns estiraments. Ah!, per cert: ahir a Puig-l'Agulla vaig veure un cartell que deia que, per el GR 2 (el camí de la carena) des del Santuari i fins a Sant Julià de Vilatorta -i que és el que jo faig sempre- la distància és de 6 quilòmetres (i no de gaire bé cinc, com he cregut tot aquest temps); per tant, ahir, i tot l'estiu, el que vaig fer van ser 12 quilòmetres entre pujar i baixar (... i amb aquelles maleïdes Adidas).

Vull sentir els vostres aplaudiments de reconeixement:

L'Albert va acabar el seu “Extrem Man” (una “Mitja Iron-Man”, parlant en plata) en un esplèndid temps de 5:10:07 ! (millor marca personal).

Eren 290 inscrits, i es van classificar finalment 236 i... l'Albert va acabar a la 60ª posició final (l'ultim va fer un esgarrifós temps de....7:25:57 !); l'Albert va fer el tram de natació (1.900 metres) en 34:50 acabant en el lloc 70; el tram en bici (90 quilòmetres) en 2:42:04 en el lloc 85; i va recuperar temps en la cursa a peu (una mitja marató, amb els seus 21,095 quilòmetres) en 1:50:07, acabant en el lloc 66.

Quina passada ! ... i quina enveja !.

.

C.E: 13....

... mal número aquest 13, mal número ( però, què hi farem: un compte enrere és un compte enrere, i no hi ha qui el pari...! ).

I, a sobre, el número del compte enrere d'avui coincideix exactament amb el número del dia del mes, perquè avui - com molt bé sabeu- és... 13 de setembre.

AVUI FA EXACTAMENT 2.500 ANYS ...

.

... de la Batalla de Marató; s'ha calculat que el 12 de setembre de l'any 490 A.C. grecs i perses van lluitar a la platja de Marató; van guanyar els grecs i va néixer “el mite de Marató”: Filípides, soldat grec, va córrer des del lloc de la batalla fins a Atenes (... uns 42 quilòmetres) per donar la noticia; però no només per anunciar la victòria, sinó per evitar una enorme desgràcia; i és que els perses havien dit, abans de la batalla, que després de derrotar als grecs anirien fins a Atenes a matar a tots els seus fills i violar i matar a totes les seves dones. Els grecs van decidir, a Atenes, que si no tenien notícies de la batalla, ells mateixos es matarien (dones i nens); és per això que Filípides va córrer i córrer després de la batalla, per evitar una desgràcia.

I va néixer el mite de Marató, en arribar a Atenes i morir després d'anunciar la victòria i evitant així la massacre per part dels propis grecs.

Potser és per això, pel fet de ser aquest any 2010 el d'un aniversari tant “sonat”, pel que jo estava predestinat, gaire bé obligat, a córrer -precisament aquest any- la que serà la meva primera Marató, afegint-me així als actes de tan magna celebració. És cosa dels déus...

Cap de setmana “santjulianero”; ahir, barbacoa amb els companys del Cau per celebrar l'aniversari de la Marta (i en van...); avui, pujada i baixada per la carena fins al Santuari de Puig-l'agulla, com he fet tot aquest mes de d'agost. Aquest matí ja m'havien desaparegut les agulletes als abdominals i a les cames pels exercicis de dijous (les vaig arrossegar divendres i dissabte), així que ja era hora de tornar a córrer; però creia que a Sant Julià havia deixat “les meves velles Asics”... i no era així, per tant he tingut que sortir a córrer amb unes Adidas, més velles encara, però del tot inadequades per córrer. I vaja si m'hi he notat ! (en la petjada, que no en els temps: sota un sol de justícia, he pujat caminant en 52 minuts, m'he pres a dalt el Trina de rigor, i he fet la baixada, corrent, en 31).

Em queden dues setmanes completes per la Marató de Berlín. Demà parlaré amb l'Albert per veure què faig durant els propers 12 dies (per exemple, si és bo o no el que corri el proper diumenge la Cursa de la Mercè: serien 10 quilòmetres per “anar escalfant”...).

Del Barça, ni en parlem, si us plau...

.

C.E.: 14

... cada cop falta menys !.

COM SEMPRE...

.

... genial en FORGES a la seva vinyeta d'avui a El País.

Aquesta és la interpretació gràfica real de la reconstrucció que ell mateix s’ha fet d’en Pepe,"el dinosaure geperut" que han descobert a Cuenca:

NO era una "gepa" el que tenia a l'esquena. Sent "espanyol" com era, és veu que això "del cazo", del "parar la ma" ja ens ve de lluny...

Genial !.

C.E.: 16

AVUI, CANVI DE RUTINA...

.

Ahir dimecres no vaig fotre ni brot; vaig anar al club, sí... però només per anar a buscar el cinturó que m'havia deixat dimarts tirat pel terra al vestuari.

Continuo sense córrer ni un metre després de la Mitja de Sabadell i la meva “cintilla” (amb l'ajuda del meu bon amic Normulen) m'ho està agraint, perquè el dolor és gaire bé només un mal record.

Avui he decidit que, al club, em tocava fer “reforçament de cames” (i si no, que li preguntin als meus quàdriceps, ben adolorits que els tinc ara) i ho he rematat amb un parell d'exercicis de màquina de reforçament de braços... i la classe d'abdominals amb l'Albert. Però córrer, el que és córrer... ni un metro. Demà a la tarda-nit, igual surto a córrer per Sant Julià... perquè Berlín és cada dia més aprop. I cada cop tinc més clar que la correré amb les Saucony, tot i la sensació de menys amortiment que crec que ja tenen (però és que “no me'n refio” de les noves Asics).

.

C.E.: 17

... tic-tac, tic-tac
el rellotge avança, i avança... tic-tac, tic-tac.

2:03:59 .... A PER ELL !!!

Haile Gebrselassie, Berlín 2007

.

... és conya, clar.

30-09-2007: Haile Gebrselassie bat el rècord del món de Marató a Berlín, aturant el crono en 2:03:59 (no és just: jo vaig fer diumenge només Mitja Marató en 2:01:10, gaire bé en el mateix temps que ell en fa una de sencera !); i ho va fer només un any després de batre el rècord del món, també a la Marató de Berlín, en un temps de 2:04:26. Gebrselassie va assolir, als seus 35 anys (... jo ara en tinc els mateixos, però “canviats” : 53) trencar la barrera del les 2:04:00 i aconseguint un rècord del món de Marató d’una altra dimensió. L’any 2006 va aconseguir prendre-li el rècord mundial a Paul Tergat (que també l’havia aconseguit a la Marató de Berlín, però el 2003). Per tant, els tres últims rècords del Món de Marató s’han batut a Berlín. (2003-2006-2007).

Gebrselassie va dir en acabar que tot havia estat perfecte: el clima, les “llebres” i els espectadors, que el van animar i recolzar durant tot el recorregut, durant els 42,195 quilòmetres; el pas per la mitja marató ja el va fer en 1:02:04, o sigui, 26 segons més ràpid que l’any 2006 (està clar que va “apretar” a la primera meitat de la cursa, "calcant" el temps de la segona part de la Marató del 2006, perquè va millorar el seu propi rècord en 27 segons...).

Està clar : no podia haver escollit un millor escenari per debutar en una Marató.

.

C.E.: 18

... majoria d'edat !.

Divuit dies, ja només falten divuit dies...

JA TINC DORSAL PER LA MARATÓ DE BERLÍN.. ! ! !

Doncs sí, el meu dorsal berlinés serà el :   30.968 

I per "celebrar-ho", i donat que la punyetera "cintilla" encara em donava guerra ( molt alleujat el dolor, però, pel miraculós efecte del antiinflamatòri  "Normulen" ) en arribar al club m'he donat un bon tute, a ritme suau, de 20 quilòmetres en bici, rematats amb una sèrie d'exercicis de reforçament de braços a les màquines i acabant-ho amb la clàssica sessió d'estiraments (he "passat" de fer la classe d'abdominals amb en Pau...).

Em trobo bé, força bé, fort... amb ganes !.

.

C.E. 19: CANVI DE DÍGIT… ! ! !

... i Berlín cada dia més a prop

(i jo, mentrestant, ben “xutat” de Myolastan, Normulen i un protector d’estòmac per culpa de la punyetera “cintilla”...).

RETROBAR-SE AMB UN VELL AMIC…

.
... no té perquè ser -necessariament- un moment de joia, d’alegria. I ho sé del cert, perquè ahir em vaig retrobar amb un “vell amic”: el dolor a la cintilla tibial de la cama esquerra!. Ja ho vaig notar durant l’últim terç de la Mitja Marató d’ahir a Sabadell, però es que avui, ja en fred -i en baixar escales sobre tot- el ja conegut i odiat dolor ha tornat amb força. Sort que, al menys, ja sé el que em toca: donar-li descans, cosa, però, que “frenarà” el ritme de preparació per la Marató de Berlín i el objectiu previst “d’anar afegint quilòmetres” a les meves cames.

El “parte de guerra” d’ahir: apart “de lo de la cintilla”, tinc força carregats els soleus i els quàdriceps de les dues cames, però "ho porto bé"; per contra, no tinc cap sensació “d’esgotament” i l’esquena no m’emprenya: n’he sortit bastant ben parat d’aquesta Mitja Marató.

Sabeu el que va ser lo més “descollonador” en arribar ahir a meta ?. Doncs el pensar que a Berlín, d’aquí a 20 dies, quan arribi al quilòmetre 21,097 (que estarà específicament marcat) això no s’haurà acabat per mí, sinó que hauré de tornar a fer, sense aturar-me, uns altres 21,097 quilòmetres !. Ahir, sincerament, m’hagués costat un horror el intentar fer-ho, no crec ni que ho hagués intentat; però confio en que “la màgia berlinesa”, l’emoció del moment, l’ambient que s’hi respirarà, i el fet de ser la meva primera vegada, em donin ales, forces i empenta per a completar sencera la Marató (al meu ritme, però completar-la).  Per cert, crec que una cosa sí que em va quedar clara ahir: si vull parar per hidratar-me i descansar una mica -com segur hauré de fer a Berlín- el que no haig de fer és “parar” (anar caminant) sinó afluixar el ritme el màxim que pugui, a “trote cochinero” si cal, però no parar ni un segon de “trotar”: ahir, els dos cops que vaig aturar-me per beure i anar una bona estona caminant, em va costar després un bon esforç durant 150/250 metres el “tornar-me a posar a córrer”, el tornar-me a posar a ritme de cursa. Afluixar, molt si cal, el ritme sí; parar i caminar, no; aquesta és la clau.

Bé, com que amb el tema de “lo de la cintilla” avui estava fotut lo de córrer, el que no m’he resignat és a no fer l’habitual “recuperació activa” post cursa: així que per "fer moure les cames" m’he fet 12 quilòmetres en bici i la, avui més necessària que mai, sessió d’estiraments.

En Pau ja ha tornat de vacances; l’Albert no va poder completar ahir la Triatló de Banyoles (per uns problemes abdominals durant la cursa de bici, però que la va acabar; així que va fer la seva particular “duatló”: natació i bici; ja té al cap la seva EXTREME MEN Triathlon a Menorca); i l’Alberto va acabar finalment la seva Mitja d’ahir en un temps de 1:37:02, a un ritme de 4:36. Alberto, “con tus ojos me gustaría llorar”...

.

C.E.: 20.... A PUNT JA DE CANVIAR DE DÍGIT.

Tres setmanes... només tres setmanes i les soles de les meves sabatilles (siguin les que siguin, perquè ahir no vaig quedar gaire satisfet de cóm em va anar amb les Asics *) ja "trotaran" de bon matí per Berlín i la seva Marató !.




(*) a mitja cursa, i ja fins el final, "se'm van adormir" els dos dits menuts dels dos peus, potser per no pitjar bé en córrer; no sé, però era una desagradable e incòmode sensació...
.

C.E. 21 ... I, SI ARA SÓN TRES QUARTS DE VUIT...

... (que ho són); si avui és diumenge (que ho és); si estic a Sabadell (que hi estic); si estic dins del cotxe escrivint en el portàtil (que ho estic); i si el cotxe està aparcat, com sempre, a prop de la línia de sortida (que ho està) això vol dir que...

TENIM UNA NOVA MITJA MARATÓ PER CÓRRER !!!.

He quedat a dos quarts de nou amb l'Alberto al Poliesportiu de la Plaça de la Creu Alta, lloc de lliurament de dorsals (per ell, perquè jo no hi estic inscrit) per donar-li la caixa de gels  “quelevantanaunmuertoamediamaratónyyanitecuentoenunamaratónentera”.

M'he llevat avui amb tantes ganes de córrer com de llençar-me per un barranc... però què hi farem, així van les coses. He vingut fins aquí amb el cotxe tot el camí badallant, mig adormit (i això que, contra pronòstic, he dormit d'una tirada tota la nit).

Me'n vaig cap allà; quan acabi la Mitja i arribi a casa continuo...

.....

... doncs, ja soc aquí, a punt per dinar.

Què cóm ha anat la cosa ?, doncs jo diria que bé.

La d’avui no era una Mitja Marató per millorar marca sinó per “acumular quilòmetres” de cara a Berlín; però tot i això no em puc queixar: la he fet en 1:54:10, gens malament tenint en compte la “soleá” que queia. El que passa és que el meu temps “real” de sortida y arribada a meta ha estat de 2:01:10 perquè, amb bon criteri i amb el cap fred, en creuar el quilòmetre 10 el que he fet ha estat “ir un rato andando para repostar líquidos” -durant 3 minuts exactes- i prendre’m el sobre del gel

 “quelevantanaunmuertoamediamaratónyyanitecuentoenunamaratónentera”;

aquests primers 10 quilòmetres els he fet en 54:10, massa ràpid inclús del “temps ideal de marató” que hauria d’haver portat a ritme “dièsel”: 1:02.30, que voldria dir que hauria anat a un ritme de 6:15 el quilòmetre enlloc dels 5:24 a que he anat (haig de saber “refrenar-me”, si no vull acabar ofegat a Berlín...). Després, més tard, ja en l’avituallament del quilòmetre 17, he tornat a caminar durant 4 minuts i uns tres-cents metres, per poder beure aigua tranquil·lament i afrontar “sense arrastrar-me” els darrers quatre quilòmetres “en continua pujadeta punyetera” per la Rambla i fins a meta.

Dues novetats:

- sembla que ja sé, a poc a poc i a “glopets”, beure aigua mentre corro sense ofegar-me (avui ho he aconseguit fer sense problemes), tot i les dues parades que he fet (perquè hi havia quatre avituallaments).

- i que, per molt que els simpàtics bombers de Sabadell (gràcies, nanos) hagin improvisat una “font refrescant” per a nosaltres per quan passàvem per davant de la seva caserna, NO t’hi has de ficar a sota: me’n he escapolit de fer-ho a la primera volta, però no així a la segona; tot i que s’agraïa amb la calor que feia (sobre tot ja a la segona volta), l’aigua “t’empapa” i acabes corrent amb la desagradable sensació d’anar sentir el xof-xof de les teves petjades en tenir els teus mitjons xops dins les sabatilles (i la samarreta empapada i enganxada al cos).

Ah!, com sempre, en arribar jo a meta l’Alberto ja no hi era, o jo no l’he vist (ha degut fer un temps proper a 1:25, així que no era qüestió de refredar-se i d’anar-me esperant a mi més de mitja hora després...).

Una altra Mitja Marató al sac ! i ja en van cinc (dues del Maresme, “la de Barcelona”, la de Granollers i aquesta). Qui m’ho havia de dir a mi que les correria com aquell que va a buscar el diari ! (“fantasmades” apart, m’ho diuen fa dos anys això de córrer mitges maratons i no m’ho crec...).

.

C.E.: 22 ... I TOT A PUNT PER SABADELL...

El compte enrere continua avançant, tic-tac, tic-tac...

Només 22 dies per poder trotar finalment pels carrers de Berlín.

Demà, com “aperitiu”, la Mitja de Sabadell, a la que -ja és definitiu- fotrà calor, moooolta calor... serà una bona prova de foc per poder calibrar el meu estat real de forma... i de forces.

. 

ESTIRANT LES CAMES i ... “EL GRAN DUBTE”

.
Com que la Mitja Marató és diumenge, avui el que he fet és anar a “estirar les cames” al Club: 10 quilòmetres en bici, a ritme suau, per “estovar” i desengarrotar una mica la musculatura de les cames i fer després una tanda d'estiraments.

És curiós el tema: estic a menys de 36 hores de córrer una Mitja Marató i jo aquí tant tranquil i, a la vegada, tant confiat (tot i que sembla que sí, que diumenge ferà calor); és curiós que el fet d'afrontar una cursa de 21 quilòmetres em sembli tan “normal”, i més tenint en l'horitzó més proper la meva primera Marató sencera; i, a sobre (o precisament per això) després de la setmana d'entrenaments que he fet:

- la sèrie ràpida de diumenge de 5,5 quilòmetres,

- l'hora i mitja i els 15 quilòmetres de dilluns a la cinta,

- i els 6 quilòmetres "seriats" de dimecres.

(que tot junt ja són 26,5 quilòmetres en 4 dies, una mica més d'una “mitja marató per etapes”) i rematant-ho amb els 10 quilòmetres en bici d'avui.

-D'això se'n diu “estat de forma”, Txabi ...

... m'ha dit l'Albert mentre jo pedalejava i comentàvem temes varis; i té raó: el fet de “no haver parat de córrer” durant l'agost, i tal i com he començat corrent aquest setembre, sembla ser que està donant els seus fruits: recupero bé i puc fer dos entrenaments exigents en dies alterns “sense morir” ni patir-ne les conseqüències físiques. És confirma, doncs, que això de córrer té més a veure amb “cap” que amb les “cames”, i jo -està clar- ja tinc ficats dins del cap els 63 quilòmetres de cursa (21+42) que tinc per davant en els propers 22 dies ... i als que hauré d'afegir-hi els quilòmetres d'entrenament entre mig de la Mitja de Sabadell i la Marató de Berlín.

El Gran Dubte

I el gran dubte.... córrer amb les  SAUCONY  o amb les  ASICS ?.

Està clar que vaig més còmode amb les Saucony, les tinc “més fetes” als meus peus, s'acoplan molt millor, tot i que tinc la sensació de que ja han perdut una mica d'amortiment (no gens greu en una cursa de 10 quilòmetres, però sí com per pensar-s'ho en una Mitja, i ja no et dic, en una Marató).

Per contra, amb les noves Asics sempre he tingut la sensació, des del primer dia, que el peu esquerra -la part interna del taló- no s'acomodava bé a la plantilla ergonòmica de la sabatilla, sensació que em desapareix -gaire bé sempre- als pocs quilòmetres de córrer; però el que és segur és que l'amortiment d'aquestes és molt millor per estar molt menys desgastades. I és amb aquestes, les Asics, amb les que he estat entrenant tota aquesta dura setmana.

Així les coses, diumenge a Sabadell correré la Mitja Marató amb les Asics Gel Nimbus 10 “naranja chillón”, a veure què tal aguanto amb elles la distància.

.

C.E.: 23

.... i ja van faltan menys i menys dies per la

MARATÓ de BERLÍN 

I aquest diumenge, cap a Sabadell per córrer -espero que sencera- la seva Mitja Marató.

(sí, esteu en lo cert: qui escriu això és un paio que, fins fa poc més de dos anys, no havia corregut mai...).
.

C.E. : 24 .... I EL MEU "COMPI BERLINÉS"

Gràcies, Alberto, per acompanyar-me en aquesta meva primera aventura maratoniana a Berlín...

List of participants Berlin Marathon 2010

3244 Albert, Reinhold - 1960

3245 Albert, Stefan Spiridon Frankfurt - 1960

3246 Albert, Thiemo - 1974

3247 Albert, Uwe Turbo-Schnecken, Lüdenscheid - 1951

3248 Albert, Wolfgang Carrier GmbH - 1969

........ Albert, Xavier Can Mèlich Runner´s - 1957 (no vaig poder "colar-hi" el TXABI pel tema del DNI...)

(el que no sabia era que tenia tanta "familia" a Alemanya... i el que no sé és perquè encara jo no tinc assignat dorsal... "Presiento", però, que me'n tocará un de "capicúa").
.

C.E.: 25

ALBERTO: “ NI P’A TI, NI P’A MI ”…

.

No he fet la tirada en bici que pensava fer avui en arribar al club, ni tampoc no he fet els 8 quilòmetres corrent "a buen ritmo" que m’aconsellava de fer l’Alberto: el que finalment he fet ha estat pujar a la cinta i plantejar-me (així, "a bote pronto") una sèrie de 6 quilòmetres "in crescendo-decrescendo" bastant atípica:

1 quilòmetre a ritme 10,5 - 1 a 11 - 1 a 11,5 - 1 a 12 - 1 a 11 - 0,5 a 10 .... i, "como p'a chulo, yo", he acabat la sèrie amb un esprint final de 0,5 a... 15.

M’he tornat a trobar bé, encara que -com en "Puyi"- el soleu de les dues cames els tinc força carregats; no m’impedeix córrer, però és una molèstia del tipus "toca-collons/mosca cojonera" que fa que hi hagis d'estar pendent mentre corres. Però tot i així, si rés no canvia (i encara que no hi estic apuntat "oficialment" i, per tant, no tindré ni obsequis ni temps "oficial") diumenge correré amb l’Alberto la Mitja Marató de Sabadell, però amb tranquil·litat, "al meu ritme", sense pressions de cap tipus (espero que no foti gaire calor), amb l’únic objectiu d’anar afegint, acumulant, quilòmetres a les meves cames de cara a la Marató de Berlín de 3 setmanes després (que segons m'ha dit l'Albert, és temps suficient per a recuperar-me).

La cosa va bé... va bé.

.

I SI PROVO DE FER …

… sencera (els seus 21,097 quilòmetres) la Mitja Marató de Sabadell d’aquest proper diumenge ? (en lloc de fer, com pensava, només els 10 quilòmetres finals acompanyant -encara que és un dir lo de "acompanyant"- al Alberto). Penso que podria ser una bona “piedra de toque” per comprovar cóm estic realment de forces; en cas de fer-la sencera, encara em quedarien 21 dies (tres setmanes completes !) per recuperar-me de cara a la Marató de Berlín.

(qui m’havia de dir -i no fa pas gaire, i als meus 53 “tacos”- que algun dia arribaria a plantejar-me d'intentar de fer quelcom semblant...!).

No ho sé, m’ho pensaré d’aquí a diumenge i ho comentaré també amb l’Albert, a veure què en pensa i perquè m’aconselli. L’únic “però” que jo li veig, ara mateix, és que sembla que diumenge encara fotrà força calor, i a mi la calor em mata per córrer...
.

C.E. 26

Contra el que normalment és podia esperar després dels 15 quilòmetres d’ahir, em trobo de conya avui -molt i molt millor que després de qualsevol de les nombroses curses de 10 quilòmetres que he fet fins ara- sense cap tipus de les seqüeles físiques “tradicionals” (agulletes, rampes, tirons, dolor a les articulacions...). Es veu que el fet d’haver acumulat quilòmetres durant el mes d'agost sembla que comença a donar els seus fruits.
Bé, Txabi, bé... aquest és el camí.

.

IM – PRE – SSIO – NANT !!!

.

Digueu-me exagerat si voleu, però si jo avui fos en “Macario”, el ninot d’en José Luis Moreno, segur que diria:

Res feia preveure, després de fer la sèrie d’ahir, que avui tornaria a córrer. I amb la intenció de fer una mica de “recuperació activa” però, sobre tot, de fer exercicis de reforçament de cames, me n’he anat cap al Club. Però...
No em pregunteu el perquè però al vestuari, després de pensar-ho un parell de segons, en lloc de calçar-me les Wilson (les que no faig servir per córrer) m’he calçat les Asics i he fet quelcom que mai, fins avui, havia fet:

m’he pujat a la cinta -a la avorrida cinta- i marcant una "velocitat ideal de marató berlinesa" (6:00 minuts el quilòmetre) he fet una tirada ininterrompuda de 15 quilòmetres en 1 hora i 29 minuts (i 1.290 caloríes...).

Sí, ja ho sé, aqui hi falta un minut, perquè 15 quilòmetres en cinta a 6:00 es fan en 1 hora 30 exactes; què ha passat ? doncs molt fàcil: és que a sobre, i “con un par”, el darrer quilòmetre l’he fet incrementant la velocitat a 5:00 el quilòmetre, com imaginant-me que, allà lluny, a l’altra costat del mirall, ja hi veia una imaginària Porta de Brandenburgo berlinesa... I tot això sense música !!! (m’he deixat l’iPod a casa, perquè en principi no anava a córrer).

Mai, ni de lluny, havia estat tant de temps corrent en cinta (és avorrit de collons... i ja ni t’explico fer-ho durant una hora i mitja !). I contra el que jo mateix em pensava he anat bé tota l'estona, molt bé: freqüència cardíaca i respiratòria gens descontrolada en cap moment i les meves cames també han aguantat bé, molt bé; potser una mica sobrecarregats els bessons i els soleus a partir del quilòmetre 8-9, però totalment suportable mentre corria (demà, ja veurem...). El que sí he tornat a sentir -i ja sembla quelcom crònic darrerament- és el dolor a la part baixa de la tíbia dreta, que -com sempre- ha desaparegut cap allà el quilòmetre 2,8 i després ja no ho ha tornat a fer, però lleument, durant uns centenars de metres del quilòmetre 11 al 12: és aquesta sensació de “com si em fallés la cama” que, per sort, em passa en quan s’ha escalfat el muscle. L’esquena, per contra, no m’ha molestat gens.

Estic satisfet, molt satisfet del entrenament d’avui (per lo inesperat i pel resultat); i fent cas a l’Albert m’acabo de cruspir un gran plat de pasta (per reposar els hidrats de carboni perduts) i de beurem gaire bé un parell de litres d’aigua mentre sopava (que s’afegeixen als altres quasi 2 -entre Aquarius i aigua- que ja m’he pres al Club en acabar de córrer i mentre estirava...).

Repeteixo el que deia al principi: digueu-me exagerat, però jo estic exultant, ja no tant pel què he fet (aquests 15 quilòmetres "del tirón", després de la -exigent per a mi- sèrie d’ahir) sinó per les sensacions, tant mentre corria com després de córrer.

Visto lo visto, no puc avançar què faré demà... tinc tant poc criteri !. I amb aquest mateix poc criteri, ves a saber tu què faré finalment diumenge a Sabadell: 10 quilòmetres? 15 ? la Mitja sencera...?.

..

C.E.: 27; DONCS ALLÀ... TAMPOC.

Com que a nosaltres, normalment, ell ja ens parla en xinés, el paio és creia que si se n’anava a Shanghai, a la Xina, l’entendrien perfectament... però allà els xinesos tampoc se’n van “enterar de ná” del què els deia; o sigui, exactament igual que quan ens parla a nosaltres aquí.

Per cert que el nou “projecte triomfador” d'en Florentino ( i ja en van...) aquest cop amb en Mourinho, ja està en marxa amb un triomfal “empatinho” a zerinho a Mallorca...
A veure si aquest any encara ens ho posaran fàcil...!

.

WOODY ALLEN…

… en estat pur. Si us agrada el cine d'aquest novaiorquès, la seva última pel·lícula ("Conocerás al hombre de tus sueños") no us defraudarà, tot i estar ambientada a Londres i no a la "seva" ciutat. I què gran l’Anthony Hopkins...

Ah!... i com deia el "merengón" d'en Julio Iglesias: "La vida sigue igual...": ara mateix s'ha acabat el partit Racing-Barça amb un clar

0-3

amb tres gol-assos d'en Messi, Iniesta i Villa.
.

C.E. 28 “SPRINT-SÈRIES BERLINESES”…

Aquest matí de diumenge he canviat “hamaca i piscina” per “cinta i suar com un verro” al Club. La Marta i jo hi hem anat cap allà d’horeta; ella s’ha quedat a la piscina llegint i prenent el sol i jo he baixat a la sala per fer unes sèries. En principi volia fer-les descansant un parell de minuts entre una i l’altra, però finalment n’he acabat fet una, però “del tiron”. Ha estat una sèrie ràpida de 5 quilòmetres (“ràpida” en versió Txabi, és clar...):

- he anat alternant 500 metres a 5:00 i uns altres 500 metres a 4:16 -i així durant quatre quilòmetres i mig- per acabant fent els darrers 500 metres sprintant a 4:00 (com si estigués veient una imaginaria línea de meta allà al fons...); total: 416 calories cremades (i suades...) en 23:11 minuts i bones sensacions. Després dels estiraments i de la reconfortant dutxa (i per primer cop en més de 4 anys sent soci del Club !) me n’he anat una estona a la piscina -a l’ombra, això sí- fins l’hora de dinar (per cert que, ja al marxar, he pogut comprovar que a la meva girl-esquaix preferida li ha provat força l’estiu...).

D’aquí a una estona tinc una cita amb en Woody Allen i la seva nova película “Conocerás al hombre de tus sueños”; em fot més por que una pedregada però...

..

C.E.: 29

.
... 29

Dia "perro" el d'avui dissabte: tenia que sortir a córrer, però... "va a ser que no"). I no és excusa el que em continuin les molèsties a la part baixa de la tibia, perquè se'm pasen justament als 10 minuts de córrer....

.
.

CADA COP FALTA MENYS...!

TOT I TENINT EN COMPTE QUE…

"… el fútbol es sólo un deporte"
"… no hay enemigo pequeño"
"… se pueda ganar, se puede perder o se puede empatar"
"… al final, siempre son once contra once y todo puede pasar"
"… la pelota no quiso entrar"
"… el fúmbol es fúmbol" (variant: "el fúmbol es así").
"… no hemos tenido suerte"

… i tantes d’altres profundes reflexions metafísiques dites una i mil vegades pels protagonistes del espectacle al voltant d’aquest esport, espero que coincidireu amb mi en que ahir el Barça va tenir força sort en el sorteig de la primera fase de la Champions, tot i la repetició com a adversari del Rubin Kazán (que la temporada passada ja ens va fotre quatre dels sis punts en joc entre nosaltres dos a la lligueta… i tres d’ells guanyant-nos el partit al Estadi).

...Wembley ja ens espera !!

.

COMPTE ENRERE...

.
...30
.

I ARA... UNA DE POR

ESTÀ CLAR…

.

... que jo soc “de lletres” i això de portar bé “els números” no es lo meu, perquè avui sí: avui sí que només manquen 31 dies per la Marató de Berlín. Així que, avui 26 d'agost, el compte enrere comença amb...

31

.

(el que realment va passar és que ahir, quan vaig escriure l'entrada, jo creia que ja erem dijous... i no).

.

UNA ALTRA FORMA DE FER “IN CRESCENDO'S”...

Dilluns va ser un “in crescendo” de ritme; avui ha estat un “in crescendo” de quilòmetres pel que fa a dilluns: he fet, a la cinta, una mini-cursa de 8 quilòmetres a “ritme constant ideal de Marató” o sigui, a un ritme constant de 5 minuts per quilòmetre. He tingut que fer, però, una parada “tècnica” de dos minuts al quilòmetre 5 perquè m'estava -literalment- deshidratant: quina calor que he passat avui corrent al club !, quin tip de suar la samarreta ! (mai, mai en ma vida havia suat tant i tant...). Per cert que en aquesta “parada tècnica” he pogut comprovar -un cop més- que tinc seriosos problemes per beure líquid: gaire bé impossible fer-ho corrent però avui, que ho he fet “parat”, els problemes els he tingut quan he tornat a la cinta a córrer per completar els últims 3 quilòmetres de la sèrie, amb l'Aquarius pujant-me i baixant-me -com gaire bé sempre- per l'esòfag, sense acabar de assentar-se al estómac. No sé cóm resoldre aquest tema, però ho hauré de fer... i aviat, perquè hidratar-se en cursa és vital.
Acaba de començar el partit del Trofeu Gamper... amb llum de dia! ;recordo que, “en mis tiempos”, quan eren els "Gamper de bocata i cervessa" i el disputaven quatre equips en dues jornades consecutives, el partit del Barça de la primera de les jornades començava, com a molt aviat, a las 22,30.
Demà dijous "le daré descanso a este cuerpo serrano que Dios m'ha dao"; apart de que ho agrairé, serà perquè m'he regalat dues entrades per anar amb la Marta a veure... Toy Story-3 ! (sí, la de dibuixos animats... què passa?).

.

TEMA A DEBAT... O NO CAL (?)

.

Com que encara estem a l'estiu -i com aquest és com és, i sembla com que tenim més temps per "perdre" o sí més no, per "divagar"- i només com a tema de reflexió per aquells que així ho vulguin, us deixo un parell d'enllaços a dues entrades (de juliol 2009 i d’avui mateix) de la meva coneguda bloguera, La Moli, que tracten de les temàtiques:

- parir de manera "natural"

- els pares "anti-vacunes"

ja veureu que, de comentaris posteriors a les entrades, n'hi ha de per tot...
Aquí us ho deixo, sense més...

.

COMENÇA EL COMPTE ENRERE…

31...
Avui, 25 d’agost, falten exactament 31 dies per córrer la Marató/Mitja Marató (?) de Berlín 2010. Inexorablement, el compte enrere “ja no te marxa enrere” i els dies aniran caient (30, 29, 28, 27, 26, 25, 24....) fins arribar al “1” i, amb ell, la nit del dissabte 25 de setembre, en la que romandré -fins ben entrada la matinada- inquiet, desvetllat, intranquil, neguitós, insomne, nerviós... com un nen petit la Nit de Reis; sempre em passa el mateix la vigília d’una cursa, tingui aquesta la importància que tingui. I, finalment, arribarà el “0”, el matí del 26 de setembre, el gran dia, el dia de la Marató/Mitja Marató (?).
Però... ja tindrem temps de parlar-ne d’aquí al 26.
El compte enrere ja està en marxa... i ja no hi ha què, ni qui, que ho pari.

(espero...).

.

I AVUI… B I C I !!!

.

(amb “b”, no amb “v”…)
He fet “tarda de club”; poc abans de les sis me n’he anat a llegir una estona el totxo “Dime quién soy” (per lo del pes, no perquè sigui un “tostón”) a l’ombra dels para-sols de al terrassa del club, al costat de la piscina. La lectura s’ha acabat al cap d’uns vint minuts quan un punyeter mosquit “se ha ensañao” a picotejades a la planta del meu peu esquerra (és el que té el anar amb xancletes...).
Un cop a la sala de fitness, moment “Hamlet”, moment de dubte: o repetir la mateixa correguda d’ahir a la cinta o fer avui una altra cosa (perquè, depenent de si corro o de si faig exercicis de reforçament, m’haig de posar unes sabatilles o unes altres). Finalment m’he decidit per fer 12 quilòmetres en bici estàtica:
- 5 quilòmetres a ritme 9, 1 a 13, 5 més a 9 i acabant la sèrie amb un darrer quilòmetre també a ritme 13.
He completat l’entrenament amb dues sèries de 30 repeticions a cadascun dels quatre aparells de reforçament de braços i del terç superior, una lleugera taula d’abdominals, una llaaaarga sessió d’estiraments i... cap a la dutxa !.
Demà sí, demà tornaré a la cinta, perquè fins a mitjans de setembre no tornarem a sortir a córrer “per fora del club” ni els dimecres ni els divendres: encara hi ha runners de vacances i fa moooolta calor.
(per cert, “bones sensacions” en la retrobada amb les Asics ahir a la cinta...).

.

TORNEN LES... “IN CRESCENDO”

Ja ni me'n recordava del temps que feia que no corria a la cinta... I avui ho he tornat a fer; 5 quilòmetres “in crescendo”, que vol dir:

- 2 quilòmetres a velocitat 5:00,

- 2 quilòmetres a 4:36...

- i el darrer quilòmetre a 4:16

en un temps total de 23:35.... i cremant 295 calories.

Quina suada !. En començar a córrer he tornat a sentir la molèstia a la part baixa de la tíbia dreta, fins al punt de tenir la sensació de que fins i tot “em fallava la cama”; però he anat tirant i al cap de poc més d'un quilòmetre corrent la cosa ja ha anat millor; he acabat amb una bona -i necessària- sessió d'estiraments.
Avui també era el dia de la “rentrée” a la feina... Prova superada !. Des d'avui i fins el 31, totes les tardes lliures per poder continuar amb els entrenaments “berlinesos”, ara ja al club, al costat de l'Albert, perquè “em guii”; ell creu que hauria de començar la Marató “piano-piano” (a 5:40/6:20), per tal de no arribar fos al quilòmetre 30/32, i sense posar-me cap objectiu de temps per a fer-la: el meu objectiu, l'únic ara per ara, ha de ser el d'acabar-la. I punt. Hi rumiaré.
L'Alberto va tenir un ensurt ahir, al maluc... està entrenant fort, molt fort, i comença a notar tants i tants entrenaments continuats. Diu que es posarà a prova el 5 de setembre a la Mitja Marató de Sabadell. Igual el vaig a veure i a córrer amb ell els darrers 5/6 quilòmetres.

.

MEDALLA DE BRONZE...

... dels 3000 metres obstacles al Campionat d'Europa d'Atletisme "Barcelona 2010": José Luis BLANCO, de Lloret de Mar (aquest any, al desembre, aniré a córrer a Lloret de Mar la "Sant Silvestre lloretenca" que ell mateix organitza des de fa uns anys).

ENTRENAMENTS "BERLINESOS" (4): CAP A CASA...!

.

Finalment ahir dissabte vaig sortir a córrer... i en bona hora se'm va ocórrer fer-ho !.
Van ser 8,6 quilòmetres intensos, però complicats. Anem a pams.
Vaig recordar que tots aquests dies aquí, a Sant Julià, havia corregut per muntanya, per camins de terra, amb pols, fang, pedres (ja haureu endevinat que m'encanta pujar fins a Puig- l'Agulla per la carena...). Així que tocava “fer una mica d'asfalt”.
Diversos errors en la sortida que vaig fer (aquests 8,6 quilòmetres des de casa, cap a Calldetenes, baixant fins a la cruïlla del Eix Transversal, anant per el ampli voral d'aquest fins gaire bé la sortida de Roda de Ter i mitja volta):
1- Eren les dotze del migdia, una hora “ideal” per córrer un 21 d'agost (per tant, vaig córrer amb handicap “S”... amb “S” de sol, de punyeter sol d'agost “en tóo lo alto”).
2- Vaig sortir a córrer sense gorra, el que em va obligar -de tornada- a enroscar-me la camiseta al cap (del tipus “beduino del desierto sin camello”) i córrer “a pecho descubierto” fins a casa (com en Murakami a la portada del seu llibre, per cert...).
3- No portava el crono, i per tant, no vaig poder saber el temps de l'anada (que volia controlar).
4- ... i el pitjor de tot: em vaig deixar l'iPod ! i això sí que era greu, perquè "jo no sé córrer" sense música; m'atabalen tant el soroll de les meves pròpies petjades, com el sentir-me la meva pròpia respiració.

Total, que vaig arribar fet caldo al jardí de casa on, a la gespa, vaig fer una llaaarga sessió d'estiraments, ahir més necessaris que mai. Dir, però, que a la tornada -això sí, de manera intermitent- vaig fer uns 1,5 quilòmetres caminant a bon ritme però sense córrer (la pujada des del Eix i fins a la cruïlla, la pujada fins a Santa Margarida i un tros del tram final d'entrada a Sant Julià: tampoc era cosa de “destrossar-me”).
Vaig notar una cosa preocupant: corrent per asfalt vaig tenir la sensació de que les meves estimades “Saucony” han perdut amortiment, em “retruca” molt més la petjada als turmells i genolls sobre tot; té collons la cosa !: estava decidit a córrer a Berlín tot “aSauconyat” (sabatilles, pantalons, samarreta), però crec que a partir de demà hauré de sortir a córrer amb les meves noves Asics Gel Nimbus 10 , que gaire bé no he fet servir. Preocupant, perquè ja m'havia “acomodat”, i molt, a les Saucony. Però encara no està dita la última paraula...

Per la tarde, la Marta “em va deixar tirat” en lo d'anar a San Pere de Casserres, així que -en moto- me n'hi vaig anar tot sol... i a ple sol (poc després de les cinc). Despistat, em vaig “saltar” la sortida un cop arribat ja a Roda de Ter, així que vaig decidir anar tirant, tirant... amb la intenció d'arribar-me fins a Rupit; però vaig aturar-me a Cantonigros amb l'esperança de poder sorprendre en Pau, ja que la seva família (després vaig saber que materna) estiueja allà des de fa molts anys. Després de preguntar per ell al bar del poble, em van indicar on era casa seva; però no hi va haver sort: l'avi Triadú em va dir, molt amablement, que “ni está ni se le espera”... però en català, és clar. Així que vaig girar cua de tornada i, ara sí, encertant al sortir de Roda amb el trencall per anar cap a Sant Pere de Casserres. Visita ràpida i cap a casa. Vaig arribar a Sant Julià amb temps suficient com per donar-me una refrescant dutxa, vestir-me i arribar a la festa de la B. Una nit perfecta d'ambient, temperatura, companyia, sensacions, emotivitat...

Per cert, oi que jo vaig dir ahir: “... i demà, Campions de la Super Copa” ? dons ho varem ser !.
I oi que vaig dir també: “el resultat: 4-0” ? i... quin va ser el resultat final ?.
Si es que....

Després de dinar, jo baixo en moto cap a Barcelona i la Marta amb el cotxe, carregade amb totes les maletes.

"Collite de llibres" d'aquestes gaire bé tres setmanes:

- "La caja negra" - Amos Oz

- "Lo que esconde tu nombre" - Clara Sánchez

- "De qué hablo cuando hablo de correr" - Haruki Murakami

... i les 243 primeres pàgines (de les 1.097 que te) de:

- "Dime quién soy" - Julia Navarro, que te molt bona "pinta" (i molt bona i unànime crítica) i que, a sobre, m'ajudará "a fer bíceps", perquè... collons cóm pesa el llibre !.

Aquestes vacances d'estiu 2010 -fase 1- ja s'han acabat !.

.

AIXÒ S'ACABA...

... i s'acaba de la millor manera que poden acabar unes vacances d'estiu: amb un festorro, una festa “sorpresa” més de 50 aniversari (i en van ja...). Aquesta tarde-nit celebrem a casa d'ella, al aire lliure (que no plogui !) els 50 anys de la B..... i per “confondre-la” l'han enviat d'excursió a Camprodon amb la família d'ella i, perquè en T... pugui organitzar-ho tot i quedar-se aquí amb les seves dues filles, hi ha hagut -pel que sembla- una “bronca monumental” entre ell i la B.... del tipus

-“és que passes de la meva família”...
-“en M.... em sentirà”...
(i és que "l'excusa", per no anar-hi en T, és que havien preparat una sortida amb BTT i en T... no se n'havia recordat).
Avui faré (sembla que la cama va bé) el darrer entrenament “santjulianero”... i a ple sol: ara quan torni (estic a Vic), agafaré la carretera de Sant Julià fins a Calldetenes, em desviaré pel voral de l'Eix Transversal... i fins on les forces m'arribin i tornar. Calculo poder fer uns 5-7 quilòmetres, la majoria d'ells planers, excepte la pujada a Sant Julià des de la cruïlla del Eix.
Aquesta tarde, abans de la festa, anirem amb la Marta fins a Sant Pere de Caserres; a mi m'agradaria fer-ho en moto, però ella no n'està gaire per la labor (i és que, ja se sap, la meva Triumph no és especialment còmode per l'acompanyant, pel que va de “paquet”... ).
Tot això jo us ho comentaré demà... però ja des de casa.
Ah! i, aquesta nit, Campions de la Super Copa !!! (Barça 4 – Sevilla 0).

.

PUNXADA... !

- Divendres, 20 d'agost
Aquest matí m'he llevat a la sana intenció de sortir a córrer, tot i la calor que fotia; però abans i tot de començar he sentit un dolor/punxada a la part baixa del múscul de sobre de la tíbia dreta... i per precaució “m'he recomanat descans”.
Però... ja tenim ja la samarreta estampada per córrer per Berlín.
I diumenge... cap a Barcelona, donant ja per acabat aquest primer tram de tres setmanes de vacances d'estiu.

POLVORITZAT... !!!

- Dimecres, 18 d'agost
No, jo no... el que he “polvoritzat” és el rècord del meu temps de baixada per la carena des de Puig-l'Agulla fins el Castell; si dilluns ja estava exultant pel nou rècord (27:50), avui -i amb només un dia de descans de pel mig- he aconseguit parar el crono en...

27:20

Estic fort, em trobo i em sento realment fort, i -el que és millor- em recupero bé... sí, la cosa va realment bé; si del que és tractava era d'anar acumulant quilòmetres i quilòmetres a les cames, a fe que ho estic aconseguint; no recordo haver estat tant constant com aquestes dues darreres setmanes, a poc més d'un mes per la important cita berlinesa. Espero poder continuar així fins a mitjans de setembre.
La tarde ha anat així: com que elles no recordaven per on s'hi anava, la Marta, la Paloma i la Vicky m'han convençut perquè les acompanyés fins a la Font de la Riera (corren veus que diuen que, amb l'ampliació prevista de l'Eix Transversal, se la “carregaran” i per elles aquest és un “lloc històric de records d'infància santjulianera”). I cap allà que hem anat tots quatre caminant tot xino-xano, a velocitat de “tortuga reumàtica escaldada dels engonals”; sont 2 quilòmetres exactes. Les he deixat allà i jo he tirat corrent cap amunt, cap a la carena camí del Santuari, però pel costat llarg. El recorregut, des de la Font de la Riera i fins dalt, és una mica més curt que des del Castell però força més exigent... i molt més avorrit (fins enllaçar amb la carena, en lloc de per corriols i senders puges per camins de muntanya, amples, on poden passar-hi tranquil·lament els cotxes, però són camins empinats, força empinats). Total, que he arribat a dalt en 25:25; una ampolleta d'aigua (no freda)... i cap avall que fa baixada. I, en arribar-hi, “el sorpresón”: aquests màgics 27:20.
En altra ordre de coses, i sense intentar equiparar-me amb ningú, ni molt menys, m'ha deixat tranquil algunes de les reflexions que en Murakami escriu en el seu llibre “De qué hablo cuando hablo de correr”; concretament pel que fa a lo malament que ho passa en començar a córrer: jo ho passo realment malament els dos-tres primers quilòmetres; m'ofego, em fa mal gaire bé tot... fins i tot abans, quan em lligo els cordons de les sabatilles i penso: “però si et fa mal tot... on vas nano ?”. Però després d'aquest funest arrencament, i conforme vaig “empassant-me” els quilòmetres, vaig recuperant el ritme de la meva respiració i el to correcte de les pulsacions, i sembla que els muscles es van escalfant, van trobant el seu lloc, recordant “la seva feina”. I potser, com diu en Murakami, el què cal fer amb el teu cos es “parlar-hi”, fer-li saber què vols d'ell i cóm aconseguir-ho... i forçar-lo, poc a poc, però forçar-lo, que sàpiga que no hi ha marxa enrere, que el que fa avui “no és una flor que fa estiu”, sinó un engranatge més de la cadena que estàs construint.
CONS-TÀN-CIA, aquesta és la paraula: no es tracta de “rebentar-ho tot” un dia i després “sestejar” una setmana; jo no crec que -avui per avui- sigui capaç d'arribar al ritme d'aquest japo -amb una mitja de 10 quilòmetres diaris, sis dies a la setmana; però sí que serà bo que (com a la mítica frase dels genets del Pony-Express: “ni el viento, ni el frio, ni la lluvia...”) m'acostumés a partir d'ara a sortir a córrer 5 dies per setmana fent, sinó 10, sí al menys 6/7 quilòmetres diaris, per arribar a fer una mitja de 30/35 quilòmetres per setmana, una setmana darrera l'altra (plogui, faci fred, vent o calor...). Si vull arribar a ser un -encara que modest- corredor de fons, “m'haig d'educar, m'hi haig d'aplicar”, tot i que cal recordar, i recordar-me, que són ja més de 53 anys els que arrosseguen les meves cames, impulsades per un cor i uns pulmons també de més de 53 i que, fins els 51, aquestes cames no havien corregut en sa vida.
CONS-TÀN-CIA, Txabi, constància; no ho oblidis...

.

AVUI, DESCANS...

Així que aprofitant que la Marta ha baixat a Barcelona (i que amb ella, després, pujaria l'Andrea) i que fotia un dia collonut, he fet una escapadeta en moto fins al Pantà de Sau (a vessar d'aigua, per cert, com és veu a la foto, en que del campanar ni és veu escassament un metre).
M'he cruspit avui “de un tirón” el llibre d'en Murakami... no, no estic tan boix com creia pel fet de que m'agradi córrer, ni pel fet dels sentiments que em recorren quan ho faig (pel que veig, és quelcom comú).
Demà, tornem-hi !, uns altres 10 quilòmetres "muntanya amunt"m'esperen !.

.

RÈCORD... !!!

(continuació de "Entrenaments Berlinesos 3")

A la correguda prevista per aquesta tarde, tot ha anat sobre rodes, genial. Prèviament a la sortida havia baixat a Vic per comprar -per fi- el llibre de Haruki Murakami “De qué hablo cuando hablo de correr” però que encara no he fullejat (ah!, un incís: el Nadal que us recomanava abans, fluixot-fluixot en les seves últimes 20/25 pàgines; la novel·la està bé, però el seu final és fluixot-fluixot).
Com deia al principi, la correguda d'avui, genial. A les set en punt de la tarde he arrancat a córrer des del Castell, al inici de la carena, i he pujat corrent fins dalt a Puig-l'Agulla en uns excel·lents 35:40 (he anat corrent, cara amunt, un 75/80% del recorregut; la resta, caminant a bon pas). En arribar a dalt m'he pres una ampolla d'aigua i al cap de cinc minuts d'arribar he arrancat a córrer altra cop fins el Castell de baixada en...

27:50

un temps brutal per a mi, tot i amb el handicap afegit de que el sol baix de les vuit del vespre m'enlluernava mig de front-mig de costat i no em deixava veure bé el terra per on baixava corrent, i per tant m'era difícil el poder anar sortejant els sots, les arrels, les pedres, els desnivells... Però, com dirien aquells... un tiempazo, Txabi, un tiempazo !.
Ah!, per cert, els homes del temps l'han cagat definitivament altra cop: ha fet durant tot el dia un esplèndid sol (una mica de fresqueta a l'ombra per la tarde, però un dia radiant).
Demà, descans.

.

ENTRENAMENTS “BERLINESOS” (3)

- Dilluns, 16 d'agost
Realment, lo d'ahir diumenge va ser la exaltació pura i dura del més estricte “dolce fer niente”: no vaig fotre ni brot en tot el dia, perquè vaig estar tot el dia a la piscina (llegint, prenent el sol matí i tarde, banyant-me, “siestejant”...). I a sobre, degut “a aquest l'esgotament que portava de tanta activitat”, a les deu del vespre ja estava al llit, llegint una estona i endormiscant-me ja al cap de deu minuts de llegir un dels capítols finals d'una novel·la que us recomano (“Lo que esconde tu nombre”, de Clara Sánchez, editorial Destino i Premi Nadal 2010). Per cert, la recomanació de “la Moli” del llibre “La caja negra” de Amos Oz és també altament recomanable: estrany, diferent, però recomanable.
Com que l'ungle del peu ja no m'emprenya, aquesta tarde em toca ja sortir a córrer altra cop: accelerant el ritme, el que intentaré fer avui serà pujar i baixar corrent per la carena fins a Puig-l'Agulla; altra cop els homes del temps “l'han cagat” dient que avui fotria fresca i núvols (i amb pluja fins i tot), que són les condicions -per a mi al menys- ideals per córrer; però el matí s'ha llevat frescot, sí, però amb un sol de collons... així que no sortiré a córrer fins la tarde.

Aquest matí, festivitat de Sant Roc -copatró de Sant Julià de Vilatorta- hem tingut la tradicional cerimònia religiosa a la seva restaurada mini-ermita... més plena aquest any que mai per dins i per fora: serà perquè, en acabar la cerimònia, hi ha una “xocolatada amb xurros” a l'esplanada del costat preparada i servida gratuïtament, ni més ni menys, que per en Nando Jubany, del restaurant “Can Jubany”, guardonat des de ja fa anys amb una estrella Michelin ?; sincerament, jo crec que sí (perquè aquí a Sant Julià, quan prenem xocolata amb xurros, no en prenem una de qualsevol...).

Ah! ... vaig dir 2-1 i finalment el resultat va ser de 3-1 ( ...però vaig encertar en el gol de l'Slatan); així que dissabte toca remuntada i ...a patir !.
.

JA TINC ELS BITLLETS... !

- Dissabte, 14 d'agost
Aquest matí he baixat en moto a Vic (per cert, quin xàfec em va enxampar l'altra dia tornant de Vic en moto per la tarde) a la ja clàssica cafeteria amb connexió wi-fi que vaig descobrir dimecres per intentar resoldre el tema dels bitllets d'avió. Finalment, els poc més de 300 euros que m'oferia la Jéssica del RACC s'han quedat, gràcies a e-Dreams, en 197 € :
El divendres 24, a tres quarts de tres i volant amb Swiss Air faré el Barcelona - Zürich - Berlín (Tegel); tindré una escala de 4 hores per poder donar-me un tomb per Zürich. La tornada el dilluns 27, amb Lufthansa, a les set del vespre será Berlín - Frankfurt - Barcelona (amb una escala d'una hora, i per tant, sense poder moure'm del aeroport ); això vol dir que, si no m'he mort a la cursa -i les “agulletes” em deixen- podré aprofitar gaire be tot el dilluns per veure més coses de Berlín, ciutat que ja m'hauré “patejat” dissabte seguint les “instruccions detallades” de la meva cicerone a distància, la Moli, la meva coneguda blogera que vaig descobrir temps enrere gràcies a la Belén i que us recomano (http://molinos1282.blogspot.com)
Definitivament, el Myolastan i el Normulén són miraculosos ! ...perquè avui ja no em sento gens adolorits els quàdriceps, ni sento cap punxada al genoll, ni l'esquena m'emprenya gaire... llàstima del mal que em vaig fer ahir a l'ungla del peu amb les tisores (espero que dilluns ja estigui millor el tema i ja pugui tornar sortir a córrer).
D'aquí a una estona estrenem la temporada futbolera, i a la manera clàssica: veient el partit des del bar del poble “per fer ambient”, un Sevilla-Barça partit d'anada de la Super Copa, i sense cap dels vuit Campions del Món culers, que s'han quedat tots a Barcelona; el resultat final ?: jo crec que 2-1 (marcant el nostre gol l'Slatan, per acabar de complicar les coses de la seva possible sortida/no sortida del Club...).
.