ESTIC FENT BONDAT…

.

... i no estic fent gens d’exercici aquesta setmana; tracto, així, de “despistar” al genoll, de fer-li “oblidar” el mal que em feia, a veure si així millora en no forçar-lo. La veritat és que de molèsties encara en tinc, però no tantes com diumenge i dilluns. Crec que si faig bondat tota aquesta setmana -i realment no és res greu lo del genoll- i no faig exercici (de cames, al menys) potser la cosa no vagi a més. I el cas és que dilluns i dimarts vaig a Madrid (en cotxe) i poca cosa també podré fer. De tota manera, aniré al traumata el dia 14.
Creuem els dits...

.

NO HI HA CURSA ... !

.
Me’n acabo d’assabentar: aquest any no hi haurà “Cursa Popular de la Barceloneta”.
Per problemes de dates (era per aquest proper diumenge dia 4 d'octubre) i de recorregut, l’han hagut de suspendre.
Sniff !
.

QUE VENEN ELS RUSSOS …! ! !

.

Encara recordo aquell matí, ja llunyà, en que en arribar a la Bodega Montferry del carrer Sepúlveda -i per fer conya, tot i que no havia vist la nit anterior el partit ni en tenia ni idea del resultat- vaig dir-li al Josep:
- Posa’m una “ensaladilla rusa”.
I es que la nit anterior, a la Champions, havíem jugat contra el Dinamo de Kiev (partit fàcil, fàcil)... però sense tenir en compte que a la nostre porteria jugava la “starlette” d’en Vítor Bahía !. Total, que en Shevchenko ens va fotre un hat-trick... i eliminats de la Champions d’aquell any; aquell paio, el portuguès Vítor Bahía, ha sigut l’ùnic capaç de fer-me marxar del Camp Nou (emprenyat, molt emprenyat i maleint-lo) molt abans de que acabés un partit... i quin partit ! justament el d’en “Pizzi macanudo”, en la eliminatòria gloriosa de la Copa "del que te dije" contra l’Atlético de Madrid (i es que després de la seva enèsima “cantada”, la del últim gol del Atlético -i amb lo que ens havia costat remuntar el partit que en Pantic ens havia posat tan muntanya amunt fent-nos a casa nostre QUATRE gols- n’hi havia per matar-lo... o no ?).
Aquesta nit altra cop els mateixos russos, i altra cop (amb uns anyets més a sobre, això sí) en Shevchenko. Esperem però que avui, en Víctor Valdés no es transfiguri en un nou Vítor Bahía...

Ah... i en “Murphy” ha tornat a aparèixer: ahir ja vaig demanar hora al traumata pel dia 14... i avui ja no em fa gens de mal el genoll; no he corregut, però sí que he baixat fins al pàrquing de casa per les escales... i no he tingut cap molèstia. Aquesta tarda, al Club, “em provaré” una mica a veure què tal reacciona el genoll (què bé si pogués córrer la Cursa de la Barceloneta...).

.

LA JODIMOS …!!!

.… i aquest cop sembla que va de veres.
Divendres per la tarda (per cert, la distància des de casa al club i tornar és de 5 quilòmetres 300 metres) vaig sentir -en baixar per sota al pont, ja gaire bé arribant a casa- que "em fallava la cama esquerra", pel genoll concretament. I durant tot el cap de setmana la cosa ha anat a més: té tota la pinta de ser quelcom -seriós- al lligament lateral; sense ser-ne un expert, jo diria que no té bona pinta. Potser, descansant, fent repòs una temporadeta i “no forçant”, la cosa no vagi a més, però -sincerament- no ho crec. Em falla massa sovint (baixant escales, entrant al cotxe...). Ja li he demanat a la Marta que em demani hora al traumata per -sí més no- poder fer-me una ressonància per tal de poder conèixer l’abast de la lesió; però, repeteixo, no té gens de bona pinta.
Mai millor dit: quina mala pata ! (i diumenge que hi ha la Cursa de la Barceloneta; em feia il·lusió fer-la, perquè encara no la he corregut mai; sort que no m’havia apuntat encara...).

Ahir per la tarda vaig anar altra cop a “can Perico”; ensopit, un partit moooolt ensopit; i a sobre, sense gols amb el Xerez i, el que és pitjor, sense gaire bé ocasions de fer-ne. No han pogut els “pericos” arrodonir la seva particular “setmana fantàstica” (volien guanyar els tres partits).

.

UN RECORREGUT INÈDIT

.

Ahir divendres, per primer cop, vaig fer corrent el trajecte des de casa fins a Can Mèlich (anant per la carretera general a l'anada i tornant pel carrer Major amunt i per sota el pont); deuen ser gaire bé quatre quilòmetres. Per una setmana en que gaire bé no havia fotut ni brot, ja ha estat bé.

També ahir, la meva Martona va rodar un anunci per Telefónica (una oferta de ADSL) i no només surt, sinò que també canta un “rap”; i, pel que m'ha explicat, no és "una más entre un montón de gente" a l'anunci, sinó que té un bon primer pla mentre ella canta, amb la seva pròpia veu, el rap (en aquest anunci, pel que es veu, la Martona és una mica "la prota").

A veure què tal quedarà l'anunci quan finalment surti per les teles.

Esta es mi niña !.

(per cert: no us perdeu la peli d'en Tarantino/Brad Pitt: "Malditos bastardos"...).

.

AIXÒ ÉS LA PERA... !!!

.

Si hi ha algú que odii anar de compres a IKEA, aquest -sens dubte- soc jo. Doncs be, avui que és festiu a Barcelona (la Mercè) i que m'he donat festa -i demà- se'm ha ocorregut anar-hi, jo solet, per comprar un joc de paelles noves.
Després de passar per l'ambulatori de la SS (no, d'aquella no, de la seguretat social vull dir) per anar a recollir el part de confirmació de la baixa de la Marta (fins dimecres que ve, al menys, estarà de baixa) me'n he anat cap a l'Hospitalet (repeteixo, l'Hospitalet i no pas Barcelona)... i els d'IKEA tenien tancat !!! Tocat els collons... Així que, ja que estava al carrer, m'he dit: “aprofita i ves a deixar els papers al despatx de la Marta”... però els festius no tenen porter !!!. Total, com deien aquells, “si hay que ir, se va, pero ir p'á ná...”. Doncs això.

Dilluns i ahir, "festa" a nivell d'activitat esportiva (no vaig fotre ni brot); però dimarts al vespre vaig “descobrir” un circuit urbà al costat de casa força interessant (asfalt, travesses de fusta, terra i gespa, tot entremaliat); vaig sortir de casa, vaig donar dues voltes al perímetre de la finca, creuant pel parc que hi ha al darrera, i després vaig baixar pel carrer dels Sometents, carretera d'Esplugues, creuant el pont i baixant pel revolt de sota el mateix pont (per darrera del ajuntament) per la zona enjardinada que van arreglar ja fa temps; pujada per la part esquerra de la zona de l'església (força pujada i amb esglaons), per tornar a baixar i fer el trajecte de “la riera” del costat de casa (ara ja perfectament enjardinada) per acabar pujant per la llarga graderia que va fins al mateix carrer de casa (força empinada). Deu ser recorregut d'uns quatre quilòmetres i escaig, però ben exigents; ho repetiré sovint, perquè per a mi és un bon reforç per la potència de cames.

Aquesta tarda “trauré a passejar” una estona a la Marta (està bastant millor, però fins "els mismísimos" d'estar tombada al llit des de fa 10 dies); anirem a veure “Malditos bastardos”, per recomanació de l'Andrea.

.

ALARMA … !!!

Corren veus que diuen que, després de la desesperant i decebedora fase de classificació d’Argentina pel Mundial de Sud-àfrica, en contraposició del estratosfèric començament de temporada d’en Messi amb el Barça, en Maradona està intentant nacionalitzar com a argentins a Xavi, Iniesta, Busquets... e inclús al mateix Keita perquè li passin pilotes al Messi quan juga "amb l'albiceleste" (sense adonar-se de que el principal problema de la selecció argentina... és precissament ell, en Maradona, clar exponent de lo difícil que és ser entrenador de futbol).

Collons quin segon gol el d'ahir d'en Messi !!! (Racing Santander 1- Barça 4). 4 de 4... bon començament de Lliga.

.

ESPAÑA (amb “ñ”)… OR ?.

Doncs, què voleu que us digui; ha estat un equip que, format per:
En Ricky Rubio, en Joan Carles Navarro, en Rudy Fernández, en Pau Gasol ( 53 punts entre tots ells i en el « cinquet » inicial, amb en Pau com a MVP i ell i en Rudy en el “cinquet ideal” del campionat), i per en Raúl López (2), en Marc Gasol (6), en Llull (5) i en Mumbrú (0)…. o sigui, 8 paios “d’aquí”, 66 dels 85 punts "d'España", per si sols ja superen els 63 que va fer Sèrbia. Els altres 19 punts -ara sí, d’España”- se’ls han repartit els 4 “espanyols”: Garbajosa (3), Felipe R. (7), Cabezas (7) i Claver (2).
Si els fa il·lusió als de la capital del reino el dir “España Campeona”, allà ells... la realitat, si nosaltres poguéssim competir com a nació (en aquest i d’altres molts esports) seria una altra ben diferent.
O no ?.
.

NO HAN ESTAT 48…

… però al menys “ lo puto 5 ” ha desaparegut.
Ja és el segon cop que el pulsòmetre-crono no es posa en marxa en començar la cursa (o que pitjo malament el botó) així que he anat corrent sense referència exacta del meu temps, però jo crec que no he anat molt més enllà de 49’45” que seria el meu sisè millor temps i el meu quart “49” (recordo que, fins ara, només he pogut fer 2 “48” i un “47”).

Anem a comprovar-ho...

Lloc: 2535 Temps: 49:42 Parcials (23:40-26:03) Mitja/qm... 4:59

Bingo !.... 3'02" menys que l'any passat !

Fins al quilòmetre 5 jo ja sabia que anava bé, en temps (23'40") per a poder fer una marca per sota de 50 sobrat... però com sempre, del quilòmetre 6 al 7 m’he vingut una mica a baix (pel tram del carrer Ausiàs March) perdent el minutet de millora que portava al sarró...

Finalment, han entrat a meta un total de 8.553 corredors.

Ara fa una estona que he arribat de fer una reconfortant sessió de sauna i jacuzzi, per “estovar” la musculatura de les cames, bastant engarrotades a la part dels bessons, a la zona del sòleo. I cada cop més, el més relaxant de la sauna i el jacuzzi és la immersió a la pileta d’aigua freda: et deixa nou !.

Ara ve una “setmaneta curta”, ja que dijous és “la Mercè” i m’he agafat divendres com a festa; la llàstima es que -estan com està la Marta- no crec que ens moguem de casa... Igual agafo la moto el dijous o el divendres i me’n vaig a fer un tomb... D’aquí a fi d’any tinc varis divendres o dilluns agafats com a festa, per poder fer “cap de setmana llargs”, no per fer rés en especial, sinó per “desconnectar”.

A PUNT DE SORTIR A CÓRRER...

És un quart de vuit del matí; ja fa estona que l'esmorzar habitual m'ha “espavilat” (però cóm em costa, només llevar-me, fotre'm unes torrades amb pernil dolç, el suc de taronja, el plàtan i el cafè -doble- amb llet amb mel i els cereals). És el ritual habitual de cada cursa.
Ara, veient la tele amb el só ben fluixet, m'he adonat de que la cursa és a les 09,30 (creia que era a les nou); i també he vist els 5 golets del Barça del partit d'ahir (5-2) enfront l'Atlètic de Madrid, gols fets pels quatre jugadors de la foto (en Messi, 2); però ens podríem haver estalviat la segona part, la veritat, després del excel·lent primer temps (4-1).

Recordem: temps a batre a la cursa d'avui: 52,44... però -sobre tot- baixar de 50 !. D'aqui a 20 minutets... som-hi !.

.

ARRIBA UNA NOVA "CURSA DE LA MERCÈ"

.

Torno a córrer diumenge -per segon cop- la Cursa de la Mercè, que va ser la tercera de les meves curses de 10 quilòmetres i que, en el meu ranking particular, és la número 11 en temps de les 15 curses que fins ara he fet des del ja llunyà desembre 2007.
El temps a superar en aquesta “Cursa de la Mercè 2009” és de 52’44’’ (però la intenció és fer-ho en poc més de 48'). No sé, ja veurem.

(abans de la Cursa, foto de grup amb els “Cobardes”... en la que serà la primera trobada de grup).

AVUI, DESCANS....

.
... així que, una cançoneta; és un altra de les meves preferides d'en JMS:

Es varen dir:

"cal guanyar temps als somnis, cal anar molt més enllá de les paraules. Ser tal com som de soca-rel. Cremar les naus, navegar a pèl a cavall de la cresta de l'onada.

Amor valent per tu, per guanyar temps a la vida i contemplar-la, compartint-la.

Fins que cal dir-se adéu. L'un dins l'altre i cadascú al seu lloc. Pensar en veu alta i tastar-ho tot".

I ho varen fer guanyant temps als somnis i compromesos, només, en les coincidències i la mútua complicitat. Eren llavor d'eternitat compartint les joguines i les vivències.

Amor valent per tu, va cap on va, dura el que dura. No hi ha marges ni mesures.

Fins que cal dir-se adéu. L'un dins l'altra i cadascú al seu lloc. Pensar en veu alta i tastar-ho tot.

Fins a la fi cal guanyar temps als somnis. Cal anar molt més enllá de les paraules, ser tal com som i dir-se adéu si el cada da ha fet lo seu i ens ha canviat les coses i a nosaltres.

Fins que cal dir-se adéu. Amor valent per tu, per guanyar terrenys a la vida i esgotar-la, i exhaurir-la.

Fins que cal dir-se adéu. (JMS- 1980)

.

EVIDENTMENT...

.
...després de la cursa de diumenge, el haver estat dos dies i mig a la clínica (per la intervenció quirúrgica de la Marta) no ha estat la millor manera de fer la “recuperació activa” prevista. Avui, per fi, m'he pogut apropar pel club per fer una sessió “diferent” de recuperació.
.

He començat fent 5 quilòmetres en bici i després, a la cinta, he improvisat sobre la marxa una sèrie de 4 quilòmetres de “reforçament” de cames:

-500 metres de “trote” a velocitat 12, per passar a pujar la inclinació de la cinta a “2” i, mantenint aquesta inclinació, he anat fent:
-500 metres caminant a velocitat 6,5
-500 metres corrent a 12,
-500 metres altra cop caminant a 6,5
-500 metres corrent a 12,
-500 metres caminat a 6,5
-per acabar corrent 1.000 metres a velocitat 12.
.

Falten 4 minuts per acabar el partit Inter-Barça i la cosa va 0-0 (el Barça, amb un 66% de possessió a la segona part... però sense xutar un sol cop entre els tres pals). A veure com acaba això.
S'ha acabat el partit: 0-0... i tots contents (?).

.

TEMPS DE RETROBADES (o d’anar enrere com els crancs...)

Quan érem petits i tornàvem a l’escola després d'un llaaaarg estiu, el mes de setembre era el mes de les “retrobades”:
-amb els companys del cole,

-amb els “profes”,
-amb el tornar a llevar-nos d’hora...
i ara, ja de gran i com a “runner”, setembre continua sent un mes de "grans retrobades":
- la retrobada amb la vella molèstia al isquiotibial de la cama esquerra (en acabar la cursa, però) i, sobre tot...
- la retrobada amb el puto 5 !.

(evidentment, la foto s'ha fet molt després d'acabar...).

A la cursa d’aquest matí (correguda -com a una mena de "retrobada sentimental"- amb les meves velles i estimades Asics) he acabat amb uns "esmirriats" 52’27”... que per ser la primera cursa de la temporada tampoc és un temps com per queixar-se massa, perquè encara em manca “ritme de competició” (que dirien els tècnics). El cas és que les sensacions no han estat tan dolentes com “amenaçava” i, per sort, el dia s’ha llevat “encapotat” o sigui que no hem corregut amb sol, cosa que és d’agrair en aquest “inici de curs” runner.
He buscat, buscat i buscat... però no he vist a cap “Cobarde”, ni pels voltants de la sortida ni en acabar la cursa, així que “he defendido el fuerte yo solo” en aquesta primera aparició pública -en cursa- d’una samarreta "Cobarde".
Com veieu a la foto, els polítics “també corren” al costat dels "cobardes". Per a ells el mes de setembre també és mes de retrobades... sobretot amb la "bronca" política (i no, aquest no és el Joan Herrera ecologista del "Polònia", no; aquest és el Joan Herrera "de veritat", el diputat a Madrid per ICV-Verds).

Demà em toca “recuperació activa”, perquè sinó, no hi haurà qui em mogui dimarts...

Salut !

QUATRE “CANYES”...

...realment l'Espanyol té "quatre canyes" i, o molt canvíen les coses, o patiran d'allò més altra cop aquest any. Perquè sense fer rés, de rés, de rés, el Madrid els ha passat per sobre sense cap tipus de dificultat; un aclaparador 0-3 com “estrena” del seu Estadi... un estadi preciós per altra banda, molt acollidor, d'aquells que “acollonarà” al equip contrari, perquè l'afició dels “pericos” anima molt i força tot el partit, amb una gran varietat de càntics.
I nosaltres, pel que he sentit en arribar a casa passades les deu del vespre, a lo nostre: 0-2 al camp del Getafe (Ibra i Messi); no sembla haver estat un partit gaire lluit, però s'ha resolt favorablement, amb "ofici", que és el que reat importa (i ja "líders" a la segona jornada).
D'aquí a mitja horeta, cap a dormir... que demà hi ha cursa !.

.

ALTRA COP A CAN MAJÓ ..

.
Ahir, finalment, vaig acabar sortint a córrer pels voltants de casa i em reafirmo: em noto "pesat", "inflat" com fora de pes, encara que no és una realitat sinó una sensació; és curiós, però des de que he deixat la cervesa i m'he passat al gremi del aigua, em noto més "barriguitas"... no sé. I, a sobre, aquesta matinada cap allà les quatre, mentre dormia, m'ha donat una súper rampa al bessó de la cama esquerra que m'ha fet veure els estels, apart de desvetllar-me ja fins a l'hora de llevar-me.

Comença a ser una destinació habitual aquesta de Can Majó a la Barceloneta; avui hi hem anat amb els pares, però no hem pogut dinar a la terrassa perquè estava “a tope” (tot e intentar reservar-ho ahir... viva la crisi !).

Doncs bé, fa una bona estona -després del dinar a Can Majó- que he tornat del Club i de retrobar-me amb la sauna i el jacuzzi, que no els “cataba” des d'abans de vacances. M'he quedat com nou. Ara demà descans (amb partit "perico" cap el vespre) i diumenge cursa d'inici de temporada, amb no gaires bones sensacions, la veritat. No sé, ja veurem.
.

JA SOC UN AUTÈNTIC “COBARDE” …

… amb totes les de la llei. Aquest matí m’han lliurat la gent de MRW la meva “Samarreta COBARDE”. I, com els vaig prometre a la gent d’aquest “club de runners virtual”, és amb ella amb la que correré la Cursa del Poble Nou d’aquest diumenge dia 13, la primera de la temporada.
Ahir, vaig canviar l’ordre de les rutines: en lloc de córrer sèries, vaig fer els meus 5 quilòmetres en bici i els exercicis de força de braços i estiraments. I avui... no en tinc ni idea; ara quan surti, el més segur és que surti a córrer pels voltants de casa.
Siau !

LES MEVES CREDENCIALS PER DISSABTE ...

.

QUINA PALLISA !

.

Doncs no, la Susanna no ha vingut avui (segon "plantón"). Però hi ha hagut soft-ràquet... collons si n'hi ha hagut. Han estat 5 partits en els que "he suat la cansalada"...

He guanyat el primer fàcil, a un paio que no coneixia.

- "Amb aquesta raqueta no m'entra res..." anava dient el paio, un cop i un altra a cada pilota fallada. Total, 15-3.

Però, ai senyor!... en els altres quatre partits, quina revolcada ! ...he acabat reventat ! a veure quan la meva maleida "competitivitat" deixa pas -d'una punyetera vegada- al seny i, si veig que no arribo ni de conya a una pilota baixa, curta, a ran de planxa, i engantxada a la pared quan jo estic al fons de la pista, doncs no hi vaig i punt, en lloc de fer l'esforç inútil per arribar-hi i fer-me la "rebrincada" a l'esquena que tant mal em fa després durant dies i dies...

I és que jo soc així, no puc evitar-ho...

.

DUBTE EXISTENCIAL….

.

… i potencialment perillós per a la meva integritat física.

El proper dissabte per la tarda, per anar a “ca’n Perico”, tinc dues opcions:

A - Anar-hi disfressat amb la samarreta “perica” d’en Pochetino i animar l’Espanyol com un “perico” més en el seu partit contra el Real Madrid...

B - ... o bé anar-hi vestit amb la meva flamant samarreta del Barça, com un “bon culer”, i xiulant tota l’estona al Real Madrid, que és el que tot bon “culer” ha de fer, sigui allà on sigui (ca’n “Perico” inclòs).

Encara que crec que el que dicta el sentit comú (que, per altra banda, és el menys comú dels sentits) es decantar-se per l’opció...

C - ... que és la d’anar-hi vestit de carrer, sense cap distintiu “futbolero”, i no fer gaire fresa a la graderia (fer com a la mili: “no ser ni el más alto ni el más bajo, ni el más listo ni el palurdo de turno, ni el más gracioso ni el soseras del grupo: pasar lo más desapercibido posible... para sobrevivir”).

Pensant-t’ho fredament, l’opció “B” és la més suïcida de totes, perquè ja no tant sols em poden “escalfar” els “pericos” per una banda i els “merengues” per l’altra, sinó que poden arribar a fer-ho tots dos junts ! (som l’enemic comú d’ambdós).

.

BUEEEENO, NO HA ESTAT TANT MALAMENT...

.
... no, no ha estat gens malament. He fet carrera continua durant 19 minuts amb tirades de 500 metres a velocitats 12-12,5-13-13,5 i tornem-hi: 12-12,5-13-13,5... Total 4 quilòmetres, una bona suada, bones “sensacions” i 245 calories cremades. I demà, bici i soft-ràquet.

Retrobada avui amb “papà Albert”, que s'ha "recuperat molt bé" del part. I males noticies pels “triatloneros” a Puigcerdà ahir: en Pau va tenir que sortir de l'aigua als 400 metres de cursa per culpa d'unes rampes als bessons que el van espantar força, perquè s'ensorrava. I en Xavi Celma diu que va “punxar” en fer 1h 17' (el seu millor temps fins ara, 1h 12'), en “fallar” -diu ell- a la bici. Jo crec que no n'hi ha per tant, era cursa exigent.

Dissabte... 12 de setembre... 20,00 hores... Estadi Cornellà-El Prat... Partit “Espanyol-Real Madrid” : i en Txabi hi serà !!! perquè, malauradament, en Josep Lluís no estarà en condicions físiques per poder-hi anar i avui li ha donat el seu carnet al pare perquè me'l doni a mi i que jo hi pugui anar en el seu lloc. I hi aniré !. I, a més a més, amb la samarreta "perica" signada d'en Pochetino posada, perquè “si hay que ir, se va, pero ir p'a na...” així que, amb samarreta posada i tot ! (com un “perico” qualsevol...). I és que, en el fons, tots tenim un passat... I jo tinc un llaaaaarg passat "perico" al meu vell i estimat Sarriá.
.

SETMANA D’INICI DE TEMPORADA DE CURSES !

.

Dilluns 7 de setembre (dia en que vaig “pronosticar” que naixeria el nano de la meva companya de feina Irene i son ja les 14,50 i no en tenim notícies...). El proper diumenge, a dos quarts de deu del matí, primera cursa de la temporada: els 10 quilòmetres de la XIV Cursa Atlètica de la Festa Major del Poble Nou.

Sensacions? Dolentes, la veritat; suposo que serà qüestió d’anar agafant ritme de competició, i això només s’assoleix corrent i corrent. Tot i que, coneixen cóm m’agrada la competició (que no els entrenaments), igual m’emporto una sorpresa i faig un temps més que acceptable. No sé, ja veurem.

Cap de semana “amb familia política” gaire be al complert a Sant Julià, fent la bestiesa -ahir en tornar- de tornar amb la moto... amb pantalons curts i xancletes ! des de Sant Julià i fins a Barcelona !!!. No, si fresquet ja hi anava, sí... però en cas de caiguda haguéssim rigut d’allò més.

Avui quan surti intentaré seguir el “pla d’entrenament setmanal” previst, així que faré 7 quilòmetres (encara que no crec que els aguanti) a ritme més o menys de 12,5-13-13,5-12,5-13-13,5.... en sèries de 500 metres. Demà, els 5 quilòmetres amb bici i els quatre partits de soft-ràquet amb la Susanna; dimecres altra cop la sèrie de 7 quilòmetres; dijous exercicis de cames, braços i abdominals; i divendres sortida amb els runnners... (crec que aquest divendres ja n’hi haurà). Aquest és el pla: veurem si finalment es materialitza.

Bye !

AIXÒ NO VA BÉ...

.

...D'acord, he canviat (un cop més !) la sèrie: aquest cop la he fet, a més, amb desnivell 1 e “in crecendo”: 12-12,5-13-13,5 en trams de ½ quilòmetre cadascun...
...d'acord, fotia una calor espantosa al club...
...d'acord, m'avorreix un munt l'entrenament a la cinta...
...d'acord, l'esquena m'està fent la guitza des de dimarts, que em vaig fer algun tipus de contractura...
...d'acord, creia que estava en forma tot i haver deixat les vacances enrere (encara que crec que he guanyat "un quilet")...

...però la veritat és que estic bastant baix de forma. Em canso aviat, perquè m'ofego, em costa respirat (tinc el nas “taponat”) i tinc melangia de la competició !!! (... i de les sortides dels divendres amb els companys). Sort que d'aquí a un parell de diumenges arranca la temporada amb la Cursa del Poble Nou i, al següent diumenge, la Cursa de La Mercè.

Per cert que a la Cursa de La Mercè es produirà la primera trobada dels “COBARDES”(amb foto de grup inclosa). És un grup de gent, de runners: principiants, actius, ocasionals o “professionals”, que ens hem reunit virtualment al voltant d'una web (www.cobardes.org); fa un parell de dies ens van comunicar que ja tenien llestes les samarretes dels “Cobardes” i avui me l'he comprat (la rebré d'aquí a una setmana). A La Mercè hi aniré amb els runners del Club, però abans m'aproparé fins al lloc de reunió dels “Cobardes” per a fer-nos la foto. Ja la “penjaré” quan ens la passin.

.

DE VACANCES … ? que se’n ha anat de vacances ?

.
Té collons la cosa: acabo de llegir que el nostre "flamant secretari tècnic", l’inútil d’en Txiki Begiristain.... se’n ha anat de vacances !!!.

De vacances ???, però si ja ha estat de vacances (o sense fotre rés) durant tot l’any !!!; encara que, la veritat, és que ho ha estat gaire bé des del mateix moment en que va agafar-se (i ben agafat) al "xollo" de ser el secretari tècnic...

Quin tros d’inútil... !!! ( això sí: un inútil molt ben pagat però...) .

(ja ho haureu comprovat: estic en plena campanya "anti-inútils"...)

.

JA SOM UNA MICA MENYS “RICKYS”….

... (perquè ens ha costat una "pasta"), PERÒ JA TENIM EN RICKY RUBIO !!!

Sincerament jo no crec que n’hi hagi per tant; però el cas és que ja el tenim amb nosaltres, amb el 9 a l'esquena.

D’això se'n diu AUSTERITAT !!!, en paraules del de “... al loro, que no estamos tan mal”; doncs està clar que ell i jo no compartim el mateix criteri lingüístic, vist el que finalment hem pagat tant pel Ibrahimovic, com pel central ucraïnès de nom impronunciable (el nou “Hleb” d’en Guardiola d'aquest any) i ara, per en Ricky Rubio, que és tot un récord europeu... i tot un "baló d’oxigen" pels pobres de La Penya, tot sigui dit.

I és que, cóm se’ns omple la boca de vegades ! i total per acabar semblant això una recreació de la vella fábula d'en Samaniego “La zorra y las uvas”, que deia que no se les menjava perquè estaven verdes; què coi ! no se les menjava perquè no hi arribava !!!; doncs nosaltres, el mateix:

-Nosaltres no som de gastar-nos aquestes burrades, ni de “rebentar” el mercat...

... quan el que realment ens passa és que, com que no havíem fet els deures en el seu moment (i parlo ara del inútil d’en Txiqui) ara no podíem pagar el que se’ns demanava, en veure els “venedors” les nostres necessitats de “comprar”; però, ai ! en quan se’ns ha posat a tret alguna peça.... pum-pum!. I gastant-nos “un pastón”. I, a sobre, els que han marxat no ens han aportat diners... com sempre, els hem “regalat” (Txiquiiii, collons, què fas durant tot l’any...? inútil !!!).

Colla d'inútils tots plegats... !.

.

HE VIST UN ÀNGEL !

Sí, els àngels existeixen; son dolços, angelicals (com no!), amb unes mans suaus, una veu encisadora, una mirada tranquil·la, càlida, relaxant... Sí, avui tocava dentista (higienista dental), i m'ha tocat un àngel. He sortit flotant d'allà. Mai, en tots els meus anys fent-me neteges bucals anuals m'havien tractat tant i tant bé estirat en la -en principi- cadira de la tortura. Però la Estefanía ho ha fet angelicalment. No he pogut menys que felicitar-la per la seva feina, tant per la feina en sí, com per com la ha feta. Un deu (10)!. (Centre Dental Agrupació MÚTUA, Pau Claris 102).

Tarda de soft-ràquet frustrada... No he trobat amb qui jugar (la Susanna s'estava “matxacant” a la sala i no tenia gaires ganes -ni forces- per jugar... però sí que ja hem quedat per dimarts que ve), així que he estat una bona estona pilotejant jo sol a la pista. I després m'he fet els meus bons 5 quilòmetres en bici, el darrer a molt bon ritme.

Sèrie, decisió final: seran sessions de 7 quilòmetres, però en “tirades” de 0,5 - 1 - 0,5 quilòmetres a ritme de cinta 12,5 - 13 i a 13,5 (i tornem-hi) que està molt més d'acord a les meves possibilitats físiques actuals, però anant forçant-me una mica per tal poder agafar una “velocidad de crucero” molt més enllà dels meus ensopits quilòmetres a ritme 12 de cursa. A veure què tal se'm dona aquesta sèrie.

Pla d'entrenament setmanal: (d'aquí a fi d'any al menys...)
* Dilluns – Sèrie de 7 quilòmetres.
* Dimarts – 5 quilòmetres en Bici i 4 partits de soft-ràquet.
* Dimecres – Sèrie de 7 quilòmetres (demà m'estreno).
* Dijous – Exercicis de força de cames, braços i abdominals.
* Divendres – Sortida amb els “runners”.
* Dissabte – A veure-les venir... o sauna, jacuzzi i abdominals.
* Diumenge – Sauna, jacuzzi i abdominals o .. a veure-les venir.
No està gens malament, no ?. A veure si puc mantenir aquest ritme, al menys, fins a fi d'any.

Siau !
.

“XULERIES”, LES PRECISSES... !

.
Estava clar que dues sessions seguides fent la mateixa sèrie ja era massa avorrit per mi.

Aquest matí m'he “envalentonat” jo solet i m'he proposat a mi mateix una nova sèrie:
0,5 quilòmetres a velocitat 12,5 i 1 quilòmetre a velocitat 14...i així successivament fins arribar a completar els 10 quilòmetres; són, doncs, 6 quilòmetres a ritme 14 i 4 a ritme de 12,5 per a poder fer un esplèndid temps de 44'48''

Això, avui per avui per a mi, és una autèntica quimera !.

Però ho he provat sense por... i he fet dos quilòmetres; això vol dir que, per primer cop, he fet tot un quilòmetre seguit a velocitat 14 (a un ritme de 4'16'', molt fort per a mi), “emparedat” entre dos mitjos quilòmetres a 12,5. Com que esbufegava molt -i no estic per patir- he preferit deixar-ho per avui, plantejar-me un “afluixar” la sèrie, i fer avui exercicis de màquines pels braços i quàdriceps i peses als braços, acabant amb una llarga sessió d'estiraments.

D'aquí a poc més de 20 minuts s'estrena el Barça a la Lliga al Camp Nou (perquè no li possen, definitvament "Txabi's Stadium" ?); però jo avui no hi vaig: el meu cunyat m'ha demanat que li deixés el carnet per deixar-li ell a un alt directiu ianqui de la seva empresa, i no m'he pogut negar, així que el sentiré per las ràdio; però ja us avanço el resultat:

3-1

(veurem què passa, perquè per ser líders ja a la primera jornada hauria de ser un 4-1).

.

CINC... QUE PODEN SER SIS !

Curiós, no ? Les dues "Súper-copes" aconseguides son, curiosament, les dues més petites !.

Però... quin goig que fan les cinc juntes, oi ?.

Abans d'acabar l'any, l'antiga "Copa Intercontinental", ara reconvertida en "Mundial de Clubs"... i ja en seràn 6 de 6 !.

.

MÉS DE 2 MESOS SENSE EN J.M. SERRAT . . . !

.

M'en acabo d'adonar que -des del 24 de juny- he "abandonat" el costum d'acabar les entrades amb una canço d'en JMS. En "acto de desagravio", aquí en teniu una de les llargues... i aquest cop, complerta (sinò, no té sentit per estrofes soltes); és una de les meves preferides:

" Mil años hace que el sol pasa reconociendo en cada casa al hijo que acaba de nacer, que el monte dibuja perfiles suaves, de pecho de mujer, que las flores nacen discretas y las bestias y la luz también. Mil años para nuestro bien.

En cada valle una gente. Cada cala esconde vientos diferentes.

Mil años, que el hombre y la guerra dieron lengua y nombre a la tierra y al pueblo que rindió a sus pies la plata del olivo griego y la llama persa del ciprés. Que el musulmán lo perdió todo: la casa, el sueño y la heredad en nombre de la cristiandad.

Íberos y romanos, fenicios y griegos, moros y cristianos...

En paz descansen esplendores de amor cortés y trovadores. Dueños del camino del mar, no había pez que se atreviese a transitarlo sin llevar las cuatro barras en el lomo. Descansa en paz, ancestral grey (*), vendida por tu propio rey.

De mártires y traidores enlutaron tus campos los inquisidores.

Mil años hace que el sol pasa pariendo esa curiosa raza que con su llanto hace un panal. Y de su sangre y su derrota día de fiesta nacional. Que con la fe del pregrino jamás dejó de caminar, de trabajar y de pensar.

Empecinado en buscar lo sublime en lo cotidino.

Mil años hace y unas horas que con manos trabajadoras se amasa un pueblo de aluvión. Con sangre murciana y de Almería se edificó una exposición. Ferroviarios, labradores, dulces criadas de Aragón, caricias de este corazón.

Y con lágrimas oscuras de los andaluces. Y la dictadura...

Patria pequeña y fronteriza, mil leches hay en tus cenizas, pero un soplo de libertad revuelve el monte, el campesino, el marinero y la ciudad. Que la ignorancia no te niegue, que no trafique el mercader con lo que un pueblo quiere ser.

Lo están gritando siempre que pueden, lo andan pintando por las paredes".

- Por las paredes (mil años hace) - JMS, 1978

(*) Conjunto de individuos que tienen algún carácter en común, como los de una misma raza, región o nación.

.(*)

CONTINUEN LES SÈRIES...

.
Avui no hi havia gaire bé ningú a Can Mèlich per la tarda (sembla que tenim un seriós problema de baixa ocupació del Club en general, i del gimnàs en particular, els caps de setmana...).

Em sembla que és el primer cop que faig la mateixa sèrie dos cops seguits. I la sèrie d'avui se'm ha fet més “cuesta arriba” que l'altra dia... però no he afluixat i l'he acabat; i haig de aconseguir fer-la dia si/dia no d'aquí a la cursa del dia 13, per agafar un bon fons. Es més, si veig que vaig bé, en lloc de 12 i 14, la sèrie la passaré a 12,5 i 14. Actualment, faig aquests 5 quilòmetres en 24 minuts clavats (*), “cremant” 430 calories, que després del estiu no va gens malament. Això -el cremar calories- i el que hagi decidit ja fa uns 15 dies el “abandonar la cervesa” com a beguda habitual quotidiana i substituir-la per aigua freda, ha de contribuir a fer desaparèixer el petit “flotador” que amenaça en sortir-me d'un més ençà (perquè, entre el dinar i el sopar podien caure, fàcilment, un parell de litres de cervesa -amb o sense gasosa- i això sense comptar les canyetes de mig matí o mitja tarda... ).

(*) per això continuo "al·lucinant" amb els meus 47'58'' de la passada Jean Bouin, ja que el ritme d'aquesta sèrie que ara faig és per fer els 10 quilòmetres en 48'... i ara només en faig 5 i acabo bastant tocat.

És curiós: porto tota la tarda pensant en que som diumenge en lloc de ser dissabte... Deu ser pel partit d'ahir, perquè té collons jugar un partit en divendres ! (i en aquell “patatal”...).

.

CINC DE CINC ...

SUPERCAMPIONS D'EUROPA !

... i "suma y sigue". Avui ens ha costat, però es que és important també saber guanyar partits "trabats" com el d'avui.

I els "altres títols" també es van acumulant: "Pentacampions", "el nou Barça de les cinc copes", "el Barça del repòker", "els del cinquet"...

I, altra cop, acabant el partit amb 8 jugadors "de casa" (Víctor, Puyol, Piqué, Xavi, Busquets, Messi, Pedro... i el meu Bojan).

.

L'ESTIU JA S'ACABA....

.
... i amb ell, les vacances (per a la majoría).

I què ens quedarà d’aquest estiu 2009 ?.

Doncs està clar que coses diferents a cadascun, en funció de cóm li hagi anat l’estiu...

Però segur que a tots, a TOTS, ens quedarà això.... Oi que sí ?.

(versió llarga, complerta, de gaire bé 3'40''... la mateixa que el primer dia que la sentíreu vareu dir: “aquesta d’aquest any no val res”, sense recordar que -cada any, el primer cop- ens passa el mateix... ).

http://www.youtube.com/watch?v=1VRZlSSIrwY

I recordeu sempre que " lo bo mai s’acaba si hi ha quelcom que t’ho fa recordar...".

(està clar, BLN, que tinc encara una “assignatura pendent” amb això de pujar-me vídeos... oi ?)...

TORNEN ELS ENTRENAMENTS....

.
... "seriosos": tornem a les mini-sèries !. I es que el dia 13 de setembre -1ª cursa de la temporada- està ja “a la vuelta de la esquina” i cal començar a preparar-se a fons; perque la següent és ja l'altra diumenge, el 20: d'això se'n diu començar fort la temporada !.

He arrancat avui amb una mini-sèrie (que mantindré tot el setembre) de 5 quilòmetres, amb la cadència següent:

1,5 - 0,5 - 1,5 - 0,5 - 0,5 - 0,5 a velocitats 12, 14, 12, 14, 12 i acabant a 14 (pels no coneixedors del tema, anar a velocitat de cinta “14” és un com anar a ritme de 4'16” el quilòmetre, encara bastant ràpid i forçat per les meves possibilitats físiques actuals). Però, d'aquí a fi d'any haig de poder “donar-hi la volta” a la sèrie i acabant fent 7 quilòmetres a 1 - 0,5 - 1 - 0,5 - 1 - 0,5 - 1 - 0,5 - 1, o sigui, 5 quilòmetres a 14 i uns altres 2 a 12, de recuperació, per acabar -ja a la primavera- amb sèries de 10 amb aquesta mateixa cadència. Bon repte !.

Ja tenim rivals per la primera fase de la Champions i com no podria ser d'altra manera (els culers som així, tenim sovint aquests “encontres casuals” amb la deessa Fortuna), ens retrobarem amb en Samuel Eto'o i... l'inefable Mourinho.
.

SORTIR A CÓRRER …?

.

Aquesta era sens dubte la intenció a mitja tarda; però cap allà les set he trobat (per fi !) la web de la gent que va fer les fotos a la NEW YORK HALF MARATÓ.
Però, quin desastre !. M’he tingut que mirar (en blocs de 24 fotos cada meitat de “pantallazo”) prop de 38.000 fotografies ! que, a sobre, estaven col·locades sense cap ordre ni concert... totes desendreçades: ni per temps, ni per zones de cursa... Per sort per a mi, la cursa la vaig córrer amb una samarreta groga d’allò més llampant, cosa que m’ha facilitat avançar amb rapidesa... però tot i així he estat gaire be tres horetes (els ulls se’m sortien de lloc).
Resultat? N’he trobat, acceptables, 3 fotos: 2 de molt bones de l’arribada (cadascuna feta des de cada costat, i sortint -en una d’elles- el “meu temps oficial per a la història”) i 1 foto davant del cartell de la cursa, ja amb la “immerescuda medalla” penjada al coll.
Ara a veure cóm m’ho faig per demanar-les.

Ahir per la tarda vaig intentar “la missió impossible”:
vaig entrar a la web de “Continental Airlines” i al apartat de “Atenció al client” els vaig fer el prec de que em gestionessin el retornar-me la navalla suïssa que va quedar “retinguda” al aeroport de San José de Costa Rica. Els he demanat si, per “valija interna” me la poden dur a l’oficina de la companyia al aeroport del Prat. Ja veurem cóm es comporten... o si al menys em contesten.
(ja fa anys, al Brasil, em vaig deixar sobre el taulell de VARIG a Rio de Janeiro una de les meves gorres favorites.. i vaig aconseguir que me la retornessin al Aeroport de Manaus... encara que un any després me la vaig oblidar en un restaurant de Cannes; així que no perdo l’esperança de retrobar-me amb la meva navalla).

Apa, me’n vaig a clapar, que els ulls no m’aguanten de plorosos, vermells i irritats...

.

UNA COSA ÉS NO ANAR AL CLUB....

.

…i una altra ben diferent és no fer res.
De l’esquena estic millor (falsa alarma) però les cames em pesen, les tinc “engarrotades”... tot i això, d’aquí a una estona -cap allà les vuit del vespre, quan faci menys calor- sortiré a córrer pels voltants de casa (faré allò que l’Albert en diu: “recuperació activa”). I es que és veritat: si després d’una bona “tunda” (i lo del soft-ràquet d’ahir, per a mi, ho va ser) em quedo “parat”, encara em costa més recuperar-me (apareixen les “agulletes”) que ja vaig tenint una edat...

LEO MESSI, MVP Champions League 2008-2009

L’argentí rebrà el guardó que l’acredita com a "Millor Jugador" de la passada edició de la Champions League, així com el de "Millor Davanter". El català Xavi Hernández haurà de “conformar-se” amb el guardó de "Millor Mig-campiste".

RICKI RUBIO, blaugrana

Sembla ser que el Regal Barça y el DKV Joventut de Badalona han arribat a un acord pel traspàs (per uns 3,5 milions) del jove jugador. És una xifra rècord a la Lliga ACB.

I sembla ser que aquest central ucraïnès de nom innombrable DMYTRO CHYGRYNSKIY, (amb aquesta pinta de Jesucristo SúperStar) també està al sac (per uns 25 "quilos"...).

I d'aquest, d'en Txiqui... què me'n dieu ?.

Quin paio més inútil !. Perquè, de fitxar en "Tití" o en "Ibra" -pagant una "morterada"- també en sé jo, què collons...

CÓM M’HA FET SUAR …!

.

Com estava previst, he anat a jugar a soft-ràquet amb en Jordi Castro. Dels quatre partits que hem jugat, els dos primers molt ajustats (14-17 i 17-14, deixant-me remuntar un 9-14 !) però m’ha guanyat, i bé, els altres dos; renoi, quina suada !. He acabat bastant cansadot,i suant i suant fins ben bé més de mig hora després d’acabar i és que fotia molta calor allà baix.
Demà, descans... m’he ressentit de l’esquena en fer un mal gest en anar a buscar una pilota baixa i millor no forçar...

Pel matí, lo esperat: 144 correus electrònics per obrir, llegir i desar, o per llençar directament sense obrir-los, tant a la blackberry com al ordinador del despatx; total que fins gaire bé les onze sense fer altra cosa. La resta del matí, tranquil·let, mooolt tranquil·let; és agost i la gent no està perquè la vagis “emprenyant”, així que em guardo “les municions” per quan arribi setembre, que falta em farà.

Apa, siau !

.

REPRENEM L'ACTIVITAT ESPORTIVA “NORMAL”...

.

Aquesta tarde m'he retrobat amb la gratificant quotidianitat esportiva habitual: a mitja tarda (encara estic en “jornada intensiva”), cap a Can Mèlich a suar una estona. M'ho he pres com una “toma de contacto”, així que -després de explicar-li a més de un “lo de la meva Mitja Marató de Nova York”- el que he fet ha estat pujar a la bici i fer 5 quilòmetres a bon ritme (per cert, ja sé que mai, mai, faré una triatló: m'avorreix sobiranament la bici i no en tinc gens de traça, em cansa molt); després he fet dues repeticions de 25 dels tres exercicis de màquines pels braços... i para de comptar, que era el primer dia. Però ja he quedat amb en Jordi per jugar, demà, unes partidetes a soft-ràquet.
La primera cursa la tinc d'aquí a 20 dies (la de Sant Martí, el 13 de setembre, i la següent el 20, la Mercè) i tampoc és cosa de començar “fent el préssec” i tornant al puto 5, així que aquests cinc darrers mesos del any m'ho prendré en serio, però sense passar-me, seguint un pla de treball per arribar en les millors condicions a cadascuna de les curses que tinc, que en son un grapat d'aquí al 31 de desembre. I això, entre d'altres, vol dir retrobar-me amb les sèries.

M'han acceptat el recurs !... però no de la multa que jo esperava. De les dues multes que em va posar el mateix mosso consecutives amb 3 minuts de diferència, m'han comunicat l'acceptació del recurs de la que NO tenia amenaça de retirada de punts (suposo que la resolució de la que SÍ tenia amenaça de retirada m'arribarà d'aquí uns dies... confiem que amb el mateix desenllaç per a mi). Està clar que això comença a semblar-se cada cop més als EEUU: no importa si tens o no raó davant la justícia, o de la injustícia: el que importa és que tinguis, o no, un bon advocat (encara que siguis “culpable”). Té collons las cosa!.

Demà dimarts 25 em reincorporo a la feina; ja sé que em passaré més de mig matí obrin, desant i/o esborrant e-mails, i a sobre per partida doble, ja que m'arriben tant per l'ordinador del despatx com per la blackberry (que aquest any, per primer cop, he “aparcat” al despatx i no me la he endut amb mi de vacances, per poder gaudir d'això, de "vacances").

Que em sigui lleu... Venen cinc mesos díficiles, "complicaos" y marrulleros, com diu la lletra aquell tango.
.

GAIRE BÉ L'ENCERTO... PERÒ EL PRIMER AL SAC !

Acabo d'arribar del camp. No ha estat un 3-1, com jo preveia, però sí un encara millor 3-0, amb el resolutiu Messi com a obrellaunes.

El primer títol ja el tenim al sac; encara que crec que és un error, és lògic també destapar l’eufòria i començar el compte enrere dels SET (7) i no dels SIS (6) títols que disputarem aquest any:

- SUPER COPA D’ESPANYA
- SUPER COPA D’EUROPA
- COPA INTERCONTINENTAL
- COPA CATALUNYA (... també compta, i fa no sé quan que no la guanyem)

... i la cançoneta ja per tots coneguda:

- COPA,

- LLIGA i

- CHAMPIONS (que, recordeu, es jugarà la final al Bernabéu !).

De moment, aquest d’avui ja no ens el pren ningú.

I del suec què me’n dieu ?. Donem-li temps, però collons ...si li arriba a entrar aquest remat !

.

... JA SOM A CASA !

.

Desprès de passar gaire bé una setmaneta a Sant Julià (amb dues sortides a córrer -dimarts i dijous- i una pujada a peu a Puiglagulla)... ja som a casa !. Això de les vacances s'acaba.

(per cert, cóm m'estimen els bancs i caixes, quantes cartes he rebut de tots ells en aquestes vacances ! una de les cartes rebudes és un avís de correus: m'ha arribat un certificat “el "Servei Català de Trànsit"; espero que sigui per confirmar-me que han acceptat el meu recurs davant les dues multes -consecutives, el mateix dia i en el mateix lloc- que em van posar a la carretera del aeroport... perquè perillen 2 punts del meu carnet de conduir...).

Una trilogia ja llegida (la d'en Larsson) ha deixat pas aquestes vacances a una altra, d'una escritora també “arribada del nord” (la sueca Camilla Läckberg) i els seus “La princesa de hielo”, “Los gritos del pasado” i “Las hijas del frio”, que és la que estic acabant ara. Realment recomanable aquesta sèrie de novel·la negra (vistas com el que son, novel·la negra)

Després de passar pel tràngol de desfer la maleta, desar la roba, endreçar-la, passar les fotos del mini-book al ordinador i llegir la quantitat de correspondència rebuda (jo creia que, al mes agost, “tot s'aturava" en aquest país, però què va...); després de tot això, deia, toca d'aquí a una estona anar a celebrar el primer títol de la temporada: el de la Súper Copa d'Espanya. ¿ El meu pronòstic ?,

Baby Barça 3 - Athletic de Bilbao 1

La meva Andrea ahir va fer 23 anys... quants n'han passat ja des d'aquesta foto feta a Las Palmas cap l'any 89 !

.

SENZILLAMENT AL·LUCINANT !

Aquesta és la última crònica del viatge Costa Rica-New York però... quin final de viatge:

Corrent A la Mitja Marató de Nova York !

Diumenge 16: SENZILLAMENT AL·LUCINANT. No em baixeu del núvol , si us plau...!!!

La cosa ha anat així.
M'he llevat molt d'hora (per ser diumenge i no tenir res més que fer fins a les 10,30 en que obrien les portes del MOMA, que era l'objectiu d'aquest matí).

Diuen que les coses no passen mai per casualitat, que sempre hi ha un perquè, una raó. I sembla que la desconeguda raó per haver-me llevat tan d'hora era que, aquest meravellós darrer dia a Nova York, em tenia preparada una grata i del tot inesperada sorpresa:

AVUI CORRERIA  A  LA MITJA MARATÓ DE NEW YORK CITY !
(la NYC-HALF MARATHON, que diuen ells... de 13,11 milles).

 I és que, només sortir del hotel, veig que la 7th Avenue (la següent a la meva) estava bloquejada al pas... 

I ho estava perquè per allà passava la Mitja Marató (a tan sols un carrer del meu hotel ! amb lo gran que és la ciutat de Nova York !). 
Eren poc més de les 07,40 del matí i els primers corredors ja trotaven per la 7thAv. 
M'ho he pensat tres o quatre segons (no gaires més), he saltat la tanca i m'hi he llençat de cap.
He entrat a la cursa a la milla 6,2 (o sigui, amb 9 quilòmetres i 976 metres ja recorreguts pels altres corredors, així que encara quedaven 11 quilòmetres i 116 metres de Mitja Marató, que són els que jo he fet, o sigui, un 53% del seu recorregut).

Però mentre corria la Mitja Marató pels carrers de Nova York - i m'allunyava del hotel més i més- anava pensant:
     -Nano, no portes a sobre ni un puto dòlar i no saps on collons acaba això ...cóm tornaràs a l'hotel si no et podràs pagar ni el bitllet del metro ?; ni tampoc tens un mòbil per trucar a la Marta i avisar-la del què estàs fent (...amb lo patidora que és la Marta).
Però m'he dit sobre la marxa (i mai millor dit):
     -Ho resoldré en arribar a meta, perquè des de dins la cursa tampoc no hi puc fer-hi res.
M'ha tocat anar corrent -acompanyat de no gaires corredors perquè, a sobre, “corria amb els bons”, amb els primers- per tota la 7thAv des de Central Park, arribar fins a Times Square (quina passada la quantitat de gent que hi havia a aquelles hores del matí, quina brutalitat de música a tota castanya !); he girat a la dreta per la 42thSt fins al West River side i he anat baixant, baixant per gaire bé tota la 11thSt, bordejant la “zona zero”, per finalment arribar -en olor de multituds- fins a Battery Park, a la part més baixa de Manhatan, enfront mateix de l'estàtua de la Llibertat (i a sobre, en menys de 55 minuts).

No us podeu fer ni una lleugeríssima idea del “subidón”: poder córrer pels carrers de Nova York la seva Mitja Marató, envoltat de gent xisclant-te amb anglès, animant-te, tocant música...

La història dirà (perquè així ho reflectirà el vídeo) que he creuat la meta en 1 hora 40 minuts, encara que -està clar- aquest no ha estat el meu temps, perquè jo no he fet sinó que una mica més de mitja marató (per això abans he escrit “correria A la mitja marató” i no que “correria LA mitja marató”). 
Però... i a mi què ? que me quiten lo bailao !. Un regal increïble, impagable i totalment inesperat ! I, a sobre, m'he endut la meva (immerescuda) medalla i m'he fet la “foto oficial” davant del photo-call de la Mitja Marató de Nova York 2009.

I a tot això... a on era la Marta ?. Doncs la Marta dormint a l'hotel, aliena a tota aquesta “moguda”, perquè el MOMA no obria fins a les 10,30 (que estava a tres carrers del nostre hotel, però a la mateixa 54th St); jo li he dit en sortir de l'habitació:
- “Ara torno...”,
perquè del que realment és tractava inicialment era només d'anar a trotar una estoneta per Central Park com a “comiat” i tornar al hotel (cosa de mitja horeta/tres quarts...).
En creuar meta, recollir medalla i fer-me les fotos, a dos quarts de deu passats, i acabada feia estona la cursa, he començat a buscar catalans entre el públic -o espanyols- pels voltants de meta (el dia abans n'estava “a petar”); però en Murphy ha acabat fent acte de presència i avui no ni havia ni un !. Jo cridava:
     -¿ ... algún español ?,

però rés de rés.
Per sort, introvertit i tímid que és un, m'he enrotllat amb un corredor ianqui, mulatito ell -en Joaquín- que parlava espanyol (era de mare dominicana, que estava allà amb ell a meta). Li he explicat el meu cas (no money, no phone, dona preocupada...) i s'ha ofert a trucar amb la seva blackberry al hotel; hem trucat a la Marta...però ella ja no hi era a l'habitació. M'ha dit en Joaquin que no em preocupés, que ell em pagava el bitllet del metro i que aniríem junts (ells també tenien que agafar la mateixa línia que jo per anar a casa seva, la línia 2 cap el Bronx). 
Camí de l'estació m'he creuat -per fi- amb una parella que parlava en català; els hi he explicat el què em passava i els hi he demanat de fer un trucada amb el seu mòbil: cap problema... si no fos perquè la Marta no ha contestat la trucada. Els hi he dit si no els feia rés que li envies un SMS i el noi mateix me'l ha escrit i enviat. Ja estava més tranquil...

Després d'un bon recorregut amb metro, en arribar a la meva estació i dins del vagó m'he tret la meva samarreta i li he regalat al Joaquín com agraïment (no tenia altra cosa); així que he sortit del metro, i arribat al hotel, caminant per Broadway St durant quatre carrers amb el cos nu... i la meva medalla penjada al coll !.

Després de la necessària, reconfortant i pertinent dutxa, he fet la meva maleta (ja eren gaire bé les onze) i les he baixat a la recepció del hotel, moment en el que la Marta entrava (venia del MOMA, de treure les entrades).
Ens en hem anat a esmorzar (jo encara amb la meva medalla penjada del coll i amb un somriure d'orella a orella permanent de satisfacció) i després a veure (durant un parell d'horetes) el MOMA, bàsicament l'exposició de la dècada de 1880 i la dècada de 1940 (Cézanne, Picasso, Monet, Dalí, Giacometti, Van Gogh, Kandinsky, Monet, Rousseau, Miró i molts d'altres).

Ja amb el temps a sobre ens en hem anat a donar un darrer tomb per Central Park (“a petar” de gent en aquest diumenge assolellat), ens hem fotut un parell de “perritos calientes” a peu de carrer, hem anat cap al hotel, ens han enviat una limusina negre impressionant... i aquí em teniu, al aeroport fent temps per sortir volant cap a Barcelona (embarquem d'aquí a una hora i quart).

                                Si us plau, NO em baixeu del núvol... !!!

...perquè el que m'ha passat avui al matí amb la Mitja Marató no té nom; ni en el millor dels meus somnis podia imaginar que em podia passar una cosa així !. Ho preparo expressament i no em surt tant bé (perquè en dos dies que portàvem a Nova York no havia vist ni un punyeter cartell que ho anunciés...).
Al·lucinant, senzillament al·lucinant; llàstima -per haver acabat d'arrodonir la festa- que avui no corria amb la samarreta “naranjito” del club, perquè estava bruta i suada de l'altra dia...
Cambio y corto !
Estem ja dalt l'avió; sortirem amb 40 minuts de retard. Per davant, 6.300 quilòmetres i set hores i escaig de vol. Tornem a estar asseguts, com a l'anada, a la fila 16 (que és la còmoda sortida d'emergència, per poder estirar les cames i reclinar els respatllers).
Si tot va bé, aterrarem a BCN a les nou i deu del matí de demà dilluns 17.

Cambio y corto... per darrer cop !

.

SOMNI REALITZAT. . . !

.

Les meves cames ja han "trotat" per Central Park; haurem d'anar pensant en un altra somni, perquè aquest ja está al sac !.
Tres dies "desconnectat"... així que aixó d'aquí baix és la crónica del darrer matí a Costa Rica i els dos dies a Nova York.

”Part SEVEN” - dies 13, 14 i 15 d'agost de 2009”
Merda, merda i merda... !

Algun dia em tenia que passar... i avui m'ha passat. Escric des de l'avió que ens porta de San José a Nova York i portem unes 3 hores de vol (com m'avorreix l'avió, collons !).
Ens hem llevat poc abans de les set. Després d'esmorzar al majestuós saló del Gran Hotel Costa Rica, hem agafat per darrer cop el cotxe per arribar-nos fins a Arajuela, a uns 8 ó 10 quilòmetres de San José; a un parell de quilòmetres del aeroport teníem que retornar el cotxe a Adobe Rent a car (com tota la gent del país, súper amables en tot moment). Hem arribat allà molt abans de les 10, hora prevista per retornar el cotxe, així que -acompanyats per personal d'Adobe- hem arribat poc abans de les 10 al aeroport... quan el vol no sortia sinó fins a les 13,45 hora local.
Hem passat l'estona llegint, fent les darreres compres (samarretes i cafè) i llegint el hotmail de cadascun de nosaltres a veure què hi havia (una connexió súper ràpida la del wi-fi del aeroport).
En arribar el moment d'embarcar he estat escollit, aleatòriament entre tots els passatgers, per passar un control de seguretat addicional de la companyia (Continental) del equipatge de ma... i, merda! havia desat la meva vella navalla suïssa -que sempre duc amb mi a tot arreu- a la butxaca de la motxilla. I es que aquest matí la Marta me l'ha donat, en lloc de deixar-me-la ahir nit dins el meu necesser, i com que jo ja tenia la meva maleta tancada, sense pensar-hi l'he guardat a la motxilla. Merda !.
He demanat, implorat, demanat que no me la fessin deixar allà, que no se la quedessin, que per favor, si li podien donar al comandant del avió i que me la tornessin altra cop en arribar ja a Nova York; que no era tant pel valor de l'eina, com pel seu valor sentimental (feia mes de 17 anys que la tenia; la vaig comprar a Gibraltar aprofitant una visita de feina; ho recordo perfectament com si fos ara). Doncs, ni por esas: el comandant ha dit que na-nai, que ell no la volia agafar... així que la meva estimada navalla suïssa s'ha quedat de record a Costa Rica.
Merda !.
I pensar que, en el viatge d'anada, aquesta mateixa companyia ens va donar -amb el menjar- uns fantàstics forquilla i ganivet de metall, com “els de casa”, molt més perillosos que la meva navalla...
D'aquí a poc més d'una horeta i mitja aterrarem a Nova York.
Cambio i corto.
We are (per fí...) on the big apple ! (amb aterratge a Newark més de mig hora abans del previst).
Quin contrast, collons... venim d'un lloc tranquil, de natura pura i dura, amb la gent més amable que m'he topat mai, i aterrem aquí amb uns polis duaners de lo més bordes (com acostuma a ser habitual).
A Newark és genial el tema taxis: primer dius on vas a una assistant (de lo més borde també) que et diu el preu exacte que has de pagar i et dona el rebut corresponent. A nosaltres ens ha tocat de xofer el doble d'en “Dany Gloover”(el poli negre de la saga “Arma Letal”) un haitià que portava sintonitzada una emissora de ràdio en francès, que no ha parat de parlar pel mòbil (en francès) que ens ha portat a tota llet fins a l'hotel (passant-se pel forro, i de molt, les limitacions de velocitat) i que a sobre s'ha encabronat quan al pagar li hem donat només 4 dòlars de propina... (creiem que “ens l'havia colat” en afegir-nos al import de 57 dòlars uns altres 11 dòlars dels dos peatges pels que hem passat, túnel de Lincoln inclòs... i era correcte).
L'hotel, en situació immillorable (Theater District): la 54th amb Broadway, a tres passes mal comptades de Times Square, així que en arribar i deixar les maletes, hem fet la obligada visita nocturna a la zona; aquest sí que no n'entenen (o tan se'ls hi en fot) de “contaminació lumínica”; com sempre, Times Square plena de gom a gom. Estem també igualment a unes altres quatre passes (tres carrers) de...Central Park ! així demà al matí compliré el meu somni de córrer per allà. La roba ja està llesta, només cal que surti el sol, que me la posi, esmorzi i que comenci a córrer Central Park amunt, Central Park avall.
Per cert, aquest puto hotel no té wi-fi de franc... i no penso pagar el 14$ per dues hores de connexió; té collons la cosa, a Costa Rica sempre de franc a tot arreu (entenen el que és “donar servei”) i aquí en canvi només entenen de “bussines”. Però... sempre trobaré per aquí un “Starbucks”.
Cambio y corto !

Divendres 14: Running day.... i shopping day at New York !
Què pots fer a Nova York sinó córrer i anar de compres ?, doncs això (bé, n'hi ha més... però això queda per demà dissabte).
Poc abans de les deu del matí la camiseta “naranjito” de Can Mèlich ja trotava, primer pels carrers de Nova York i després per Central Park. Quina quantitat de gent corrent ! Joves, nens, avis, nois, noies... Jo he entrat a Central Park per la porta que hi ha al costat del Hotel Plaza, a la cantonada de la 5th avinguda amb Central Park South. He anat des d'allà fins al llac gran (“The Reservoir”), l'he rodejat, i he tornat per l'altra banda, bordejant el Metropolitan Museum i el Zoo (que es troben dins mateix del recinte del parc). Una horeta de trote i una suadeta considerable perquè feia un dia esplendorós, amb un sol de justícia (sort que més de tres quartes parts del trajecte les fas per sota els arbres).
I després del running... shopping, des de les onze del matí fins a les cinc de la tarda, amb una breu paradeta per dinar a la frontera del barri de Tribeca i el de Soho, a Canal St. a les portes de Chinatown. Si córrer cansa... anar de shopping amb la Marta ni us ho explico !. Ens hem cruspit, apart d'aquests tres barris, part de Little Italy, Nolita i de Greenwich Village west, que és on la Marta ha dit prou, hem parat un taxi i cap al hotel (bé, n'hem parat dos, perquè el primer que hem parat ens ha demanat on anàvem i ha passat de nosaltres...).
Ara estem fent una paradeta al hotel, per dutxar-nos i recuperar forces. Ja veurem cóm acabem el dia.
Ens queda tant per veure...
Cambio y corto.
Ens acabem de fotre una de les millors pizzas que m'he menjat en ma vida: a “Angelo's Pizza”, a Broadway St., cantonada amb la 54th, al costat mateix del nostre hotel (abans, però, la Marta m'ha donat una pasejadeta fins a “Abercrombie & Fitch”... una bogeria de gent comprant-hi toooot el sant dia (aquest matí, minuts abans de que obrissin, la cua arribava a donar la volta a la cantonada).
Segueixo sense poder connectar. Demà o tornarem a intentar.
Cambio y corto.

Dissabte 15: Visita turística.... i més shopping at New York !
El dia s'ha enlairat molt assolellat, amb una calor enganxosa; hem esmorzat, prop de Times Square a un autèntic “cafè-bar dels de les pelis”, amb els cambrers fotent crits als de la cuina, i aquests passant les comandes per la finestreta.
El darrer cop que vàrem baixar fins el downtown, les Torres Bessones encara estaven dempeus. Avui, després de gaire bé 8 anys d'aquell episodi, el solar on hi havien les dues enormes torres encara és un espai vuit, desolador, en obres...
Ens hem arribat fins al pont de Brooklyn (com no!) i ens hem entretingut a la zona de Fulton St. on hi havia (a Watter St.) un “mercadillo dels de la Marta”; abans però, al mateix Fulton St.... un altra botiga de Abercrombie & Fitch ! i aquest no me'n he pogut lliurar: la Marta m'ha tingut que acabar comprant una samarreta (i es que corren veus de que aquest any, si arribes al aeroport i declares que NO has comprat res a A&F, et fan tornar a NYC i no pots sortir dels EEUU fins que hagis comprat quelcom allà a la botigueta de marres!).
Hem dinat al mateix Fulton St.; per cert, els americans estan grassos, sí... però és que les racions que et posen, sigui del que sigui, son “extra-king-size!” (que vols Coca-cola per dinar ?, doncs, que sigui de 591 cl).
Per tornar hem agafat el metro, però justament l'única línia que no teníem que agafar... i gaire bé acabem al Bronx!. Recuperada l'orientació, hem aterrat a Times Square i, després de treure altra cop el nas pel fotimer de botigues que hi ha per allà, estem una estona a l'hotel recuperant l'alè.
Avui és la darrera nit que passem a Nova York. Demà... cap a casa !. Depèn de cóm em llevi, faré un altra corredissa per Central Park, potser no tanta estona com ahir, però sí per “acomiadar-me” del meu somni.
Cambio y corto !
.