domingo, mayo 9

DOS QUARTS DE VUIT DEL MATÍ...

.
...i ja estic aparcat al costat mateix de la línia de sortida, a Cardedeu. Ja tinc i tot el pitral. Evidentment, no he trobat gens de tràfic a l'autopista per arribar fins aquí, però crec que la cosa haurà anat de una mitja horeta com a molt, perquè gent en aquella direcció (Montmeló) ja n'hi començava a haver.
Casualment (o potser no tan casual) ara mateix sona per la radio del cotxe “We are the champions”, de Queen, cançó que, si tot va bé -i després del magnífic resultat d'ahir a Sevilla- cantarem un i mil cops a l'estadi i per tot el país, el proper cap de setmana perquè, després de la magnífica temporada que hem fet, el Barça no fallarà contra el Valladolid de Clemente, tot i que aquests es jugui la permanència a Primera. No, no fallarem (...però haurem d'haver aconseguit 99 punts per quedar campions... a la darrera jornada !).

Fot fresqueta, força, però no sembla que hagi de ploure. El dia és gris, amb un pel de vent. I tinc sensacions contraposades pel que fa a la cursa: vull fer un bon temps (seria fantàstic un 49:00/49:10) però, abans que rés, vull “sentir-me bé” corrent, ja que per a mi això és el important; no hem vingut -ni ara, ni en cap cursa- a patir !.
Córrer sol no és el mateix que quan hi anem tota la colla. Tot i que, en sonar el tret de sortida, el que faig només és veure'ls-hi el clatell a tots ells, mentre no sortim xerrem, escalfem junts, ens fem fotos... Però quan la cursa és com avui “en solitari”, se'm fa llarga i ensopida l'espera fins l'hora d'arrancar a córrer. I parlant d'escalfar... me'n hi en vaig d'aquí una estona.
.
DOS QUARTS D'ONZE...
Això ja s'ha acabat. Estic dins del cotxe, descansant, esperant l'hora del sorteig entre els corredors (pernils de jabugo, un viatge, obsequis varis...). I ja m'he cruspit l'entrepà de botifarra que, com l'any passat, ens han donat en acabar.
I la cursa... cóm ha anat ?. Doncs, triple lectura:
-la positiva: he fet gaire bé 3 minuts menys que l'any passat !.
-la negativa: “lo puto cinc” m'ha enxampat altra cop.
-la realística: aquesta és -de llarg, i sens cap tipus de dubte- la carrera més dura que corro de totes les que faig; tot i que el circuit d'aquest any era una mica més urbà, des del quilòmetre 1,500 i fins +/- el 6,800 és una “pujadeta-tocacolloni-constanti” fins arribar a les afores de Sant Antoni de Vilamajor. I des del quilòmetre 4 i fins al 8,500 anem per camins de terra (per sort, avui sense pols i sense bassals). He arribat al quilòmetre 5 en poc més de 25 minuts, que no estava gens malament sent el recorregut “cara amunt”. En arribar al quilòmetre 9 el crono crec que marcava 45:37 i ja anava “tocadet”, però m'he dit, en pla Nadal, ....Vamos !!, i aquest cop “no m'he deixat anar” com sí que vaig fer l'any passat.
Total, que he creuat meta -somrient i força satisfet- en 50:47 (a falta de confirmació oficial de temps).
Me'n vaig a veure si m'ha tocat “quelcom” en el sorteig i després cap a casa...
.

No hay comentarios:

Publicar un comentario