AMB UN PARELL DE... CORDONS !!!

.
Sí, perquè tot i les meves molèsties al peu, ha estat superior a mi...

... i he acabat corrent, sencera, la Human Race Nike d'avui al matí !!!.

I és que no ho he pogut evitar: en quant he arribat i he vist el grup de corredors a la porta del “Bikila” esperant per recollir la seva samarreta vermella per la cursa, el “gusanillo” de la competició m'ha començat a recórrer per dins. Així que, quan una de les col·laboradores de la Cursa ens ha dit:

-“Anem cap el punt de sortida, a dins del Parc de la Ciutadella”...
... no m'ho he pensat dues vegades i me'n he anat amb ells. I no us ho perdeu: a sobre he acabat fent un molt bon temps, tenint en compte les “especials condicions” del meu peu esquerra.

Han estat 10 quilòmetres, resultat de fer 5 voltes a un circuit de 2 quilòmetres que ens havien preparat els de Nike per dins del Parc (i tota l'estona corrent per sorra, humida en molts dels trams, el que amortia encara més la petjada, una cosa molt bona pel meu peu...).
La idea inicial, quan m'he llevat aquest matí, era només el anar a buscar la samarreta i veure l'ambient que s'hi respirava (però -by the flys- ja hi he anat “preparat i equipat per córrer”, com veieu); però en estar ja dins del Parc, fent els estiraments a la mateixa línia de sortida, m'he dit:

- va, fes la primera de les cinc voltes i entorna-te'n cap a casa “amb la satisfacción del deber cumplido”... Però un cop travessat el primer pas per meta, m'he dit:
- va, al menys un altra volta més i prou (però tampoc aquest cop no he parat de córrer...).
Després he pensat, en estar el quilòmetre cinc al costat de la mateixa sortida del Parc:

- vinga, va, fés el cinc quilòmetres, i cap a casa (...però tampoc no ho he fet). I he continuat en cursa.

No anava malament, la molèstia era lleu, així que he anat tirant, tirant... I a sobre, al passar pel quilòmetre sis, portava un temps de 30 minuts, insospitat i totalment inesperat en les meves condicions físiques; en aquells moments, la meva Asics esquerra ja no enfundava cap peu, sinó un autèntic “Botifarró ("morcilla") de Burgos de ceba i arrós”, per lo inflat que ja començava a estar el peu... però no em feia mal, així que he continuat corrent.

Del quilòmetre 7 al 9, com sempre, he sofert el lleu “bajonazo” ja habitual, amb pèrdua de la mitja de temps, però aconseguint fer el darrer quilòmetre a un bon ritme, recuperant temps, i per acabar creuant la meta en un temps de 51'22''. Tot un èxit per a mi en les condicions físiques en las que em trobava.

Abans de començar la cursa m'he retrobat amb quatre “Cobardes”; i no tans sols això: la única de las “cobardes” que ha fet la cursa amb nosaltres ha estat la primera noia en creuar la meta (amb medalla inclosa per ella, per tant).

En acabar la cursa me'n he anat cap el Club a fer una mica de bicicleta, per “estirar” les cames, i després m'he estat una molt bona estona al jacuzzi, he fet un quart d'hora de sauna i he acabat submergint-me a la pileta d'aigua freda (que continuo pensant que és lo millor de les sessions que faig al SPA...).

I d'aquí a una estona tinc una nova cita amb la Lisbeth Salander, i la segona peli de la trilogia d'en Larsson: “La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina”; ja us explicaré què tal.

I demà, partit al Estadi a les nou del vespre amb el Saragossa.
..