Aquí hi escric de coses del córrer... i de poques coses més. I és que, com crec que deia en Murakami... "jo corro perque vull. I fins i tot corro quan no vull; perquè -si segueixo- vull; tant que, finalment, continuo, encara que ja gaire be no puc".
Doncs no, no he acabat la Mitja Marató de Barcelona per sota de 1:50 i, ni molt menys, per sota de 1:49; és més: de les 10 Mitges Maratons que he corregut fins ara -des de aquella primera del Maresme del març del 2009- la d’avui ha estat la meva 9ª pitjor marca, només “superada” per la de Sabadell de 2011. He acabat en un temps oficial de 1:55:38. (visionar Garmin). Té collons la cosa: l’any en que ja en faig 55 (d’aquí a 20 dies) puja el 55 “al casillero”; espero que no sigui un presagi del que m’espera d’aquí en endavant: l’any que ve, fer-ne 1:56, el següent, 1:57... i així successivament.
Tot i així, bones sensacions les d’avui (tot i la calor que ha fotut des del primer quilòmetre); els quatre primers quilòmetres fregant la mitja del 4:55 i, fins el 10, cap per sobre de 5:30; del 10 al 14 fregant tots -per dalt i per baix- el 5:30. En arribar al avituallament del quilòmetre 15 he decidit parar per beure “a consciència” (he perdut un minut exacte, però la meva hidratació corporal m'ho ha agraït). Al quilòmetre 16 m’ha avançat "la llebre del 1:50" i, poc a poc, la he vist anar allunyant-se (però jo, “a lo mío”, intentant mantenir el meu ritme, sense baixar la guàrdia). Els 18,19 i 20 han anat fregant el 5:50 i m’he deixat anar -cansat com estava- del quilòmetre 20 al 21, per tal de poder fer una entrada “digne”, sense arrossegar-me fins a meta.
I com li ha anat a la resta dels Tribanda ?; doncs, força bé: 
-M’he cruspit un enooooorme plat de pasta i un “no gens menys” gran bocata (que diria en Montilla... Montilla ? qui coi era en Montilla ? em sona...)
I aquí el teniu. S’ha refet; encara manté fulles reseques i, sí, les noves fulles li creixen descontroladament, salvatges (el pobre estava mort i ara no se’n sap fer a l’idea, ha de ser tot un shock...), però l’he recuperat !. D’aquí a uns dies el portaré a un “bonsaiaire” perquè me’l “trasquili”, me’l iguali “i me’l deixi ben maco”. I prometo que el cuidaré, perquè no se’m torni a morir (no crec que superés una nova “resurrecció”). Us aniré informant de cóm va evolucionant la criatureta...
… només 17 dies més i ja estaré trotant pel nou recorregut de la Mitja Marató de Barcelona; i no és que m’estigui preparant massa bé, que diguem: sí que he reprès els exercicis de reforçament de cames… però córrer, el que se’n diu córrer, no estic corrent tot el que hauria de fer-ho. 
 |
| Cicatriu “no cicatritzada”... |
“El somni mirandí” sembla ser que s’esvaeix: acabada ja la primera part, 3-0 pels “leones”, que han etzibat 3 “zarpazos” en només onze minuts... Demà és el torn blaugrana enfront el València. Veurem (... patirem !).
No els cau la cara de vergonya als d’aquí ?. No, és clar que no: és merengue ( ...però si encara ni ha complert el primer cicle de targetes amb tota la primera volta de la Lliga ja jugada !!!).
Avui, en lloc de córrer la Mitja Marató de Granollers (-4 graus en el moment de la sortida) me n’he anat a fer una estona la cabreta pel Parc Natural de Sant Llorenç de Munt, pujant el Montcau, en un matí gris i fred en el que no hi ha mancat la neu. Excel·lent resposta de la Marta a la “encerrona” (li havíem dit que és tractava d’una sortida “planera”, d’anar xino-xano tranquil·lets); hem fet un total de 3,800 quilòmetres de muntanya-muntanya; però sí, sí planers: en un tram de 500-600 metres hem salvat un desnivell cara amunt de 183 metres fins arribar al cim del Montcau (on fotia un fred i un vent de mil parells...). De baixada, i arribant a Mura per anar a dinar a "Cal Carter", la neu ens ha volgut acompanyar una bona estona.
Una bona jornada amb els companys del Cau, companys que ho som des de que teníem 15 anys (... i, per tant, no vull ni sumar els anys que ja fa que ens coneixem i que anem corrent per aquestes muntanyes i camins... !).
Però morirà el fred i naixeran roses i veurem més noies fer llum pels carrers. Quan s’acaba el fred desperta la terra i els rius baixen amples. S’ha acabat l’hivern. Quan s’acaba el fred desperten els homes, els arbres, les bèsties, les flors del passeig... Quan els ocells tornen, en morir el fred, la blanca muntanya es vesteix de verd. 
Després d’un -profitós- dia passat per aigua per Malgrat, Girona, Montcada i Valldoreix, i tal i com havia previst, avui he començat amb el pla de “reforçament de cames”; en principi havia previst fer-los els dimarts, però com que ahir no va poder ser, “m’ha tocat” fer-ho avui. I molt millor del que m’esperava: he fet exercicis en 5 de les màquines (... inclosa la dels isquio) i, a sobre, n’he fet també de reforçament de braços en 3 de les màquines. I no content amb això, m’he cruspit 10 quilòmetres en bici a bon ritme.
