Sí, però després d’un petit terratrèmol, la cosa realment ha quedat en un...
PMV
Perquè avui, ni MMPT, ni MMP, ni molt menys aquest MVP... el que avui ha passat és que he fet PMV, perquè he fet la
Pitjor Marca de la meva Vida
en Mitges Maratons (2:01:32, a falta de confirmació oficial; mai havia arribat a fer 2 hores, ni en la primera !).
Anem a pams...
Amb un bon plat d’espagueti ja a sobre, he arribat a Sabadell a les vuit del matí i el termòmetre ja marcava 22 graus. Faltant deu minuts per les nou he vist l’Arc de Sant Martí més nítid i colorit de tota la meva vida; a menys 5 minuts per les nou ha començat a plovisquejar. Bé ! ... però a menys 3 ja ha parat, per no tornar a fer-ho ja més.
Tres voltes a un circuit de poc més de 7 quilòmetres, amb sortida conjunta amb els corredors de la Cursa Popular de 7,5 quilòmetres: resultat ? un tap de collons a la sortida i fins passats els dos primers quilòmetres. Marxa lenta doncs; però, tot i així, he fet els primers 10 quilòmetres en 55:45, parant-me un parell de minuts passats els 10 per prendre’m el tubo de gel i beure com cal; en arribar al final de la segona volta, i en sentir un dolor -nou- a la planta del peu esquerra, he estat a punt de deixar-ho córrer allà mateix... però també allà mateix m’he decidit a acabar-la perquè em servís, al menys, d’entrenament qualitatiu (...ja veia que no baixaria de 1:50:04). He encarat la tercera volta amb moltes ganes, parant-me per caminar i beure, poc més d’un minut cada cop, als quilòmetres 16 i 19 (en aquests darrer per “amenaça” de pujada del bessó de la cama dreta) però encara bastant bé de forces; he passat pel quilòmetre 20 en 1:54:50 ... però em faltava el darrer quilòmetre “i pico”. Ha estat passat en el quilòmetre 19, precisament, quan en Sergi (el de la foto, un nebot del meu cunyat), després de dur-lo tota l’estona al darrera, m’ha avançat i ha acabat entrant a meta uns 15-20 segons abans que jo (... tot i que no sé si, finalment, jo he fet menys temps que ell, perquè he sortit des de molt enrere).
El recorregut ? doncs amb els avantatges i desavantatges dels recorreguts repetitius, de fer-lo tres cops: ja saps amb el que t’aniràs trobant; un primer tram, amb una llarga i lleugeríssima baixadeta; un canvi de sentit i un segon tram amb una llarga i no tant lleugeríssima pujadeta. Bé, però el prefereixo al del any passat, de dues voltes més llargues. Per cert, pels carrers, gaire bé ni un gat animant.
Què no s’ha de fer mai abans d’una cursa ?: trencar amb les rutines. I si jo vaig al bany el dia de cursa, només llevar-me, i un altra cop després d’esmorzar.... perquè avui m’he saltat la segona de les visites ?. I, és clar, el cos no n’entén de canvis de rutina, així que poc abans de les nou “ha començat a donar-me guerra”. Per sort, a uns 150 metres de la línea de sortida està “Cal Pare”, el lloc on sempre que vaig a Sabadell, per feina, em foto un excel·lent bocata de botifarra amb un porronet de vi. Li he fet quatre “zalamerías” a la propietària... i he pogut completar el meu ritual pre-cursa en el seu -net, molt net- bany.
Ay senyor...!.
En fred, i només en fred, el genoll esquerra m’ha començat a donar pel sac... a veure si aquesta setmana contacto amb el “traumata”.
La primera Mitja de la temporada ja està al sac; el proper 18 de setembre, “La Mercè”; i, ja el 23 d’octubre, la Mitja del Mediterrani.
Estic cansadet, moooolt cansadet !.
I crec que, malauradament, avui he fet una trista constatació: definitivament haig “d’aparcar”, i col·locar en el meu museu particular, les meves velles i estimades Saucony berlineses. I és què ja fa un parell o tres de sessions que, l’endemà de córrer amb elles -i això que és a la cinta- tinc molèsties als ossos del peu; i crec que és perquè les meves companyes a Berlín, les que van xapotejar amb mi en mig de la pluja durant més de 42 quilòmetres, ara fa un any a la Marató, ja han perdut gran part del seu amortiment a les soles i el peu crec que se’m ressent. Per “caminar por ahí” no hi cap problema però, per córrer, ja han donat de sí tot el que tenien que donar... i de quina manera !. 
