(… i mai millor dit, us ho asseguro).
Avui m’estrenava com a voluntari al B-12, dins
de l’àrea de transports. El vehicle que m’han assignat ha estat el nº 27, una
Mercedes Benz “Viano” (que no “Vito”) de 7 places.
El primer servei ha estat anar des del Estadi
fins el Aeroport (T-1) a recollir l’únic representant de Madagascar (Lucka Raherindrainy) un atleta
que correrà els 400 metres (i que sembla ser que té bona marca). D’entrada, me l’han
canviat d’hotel: l’havia de portar al Expo Hotel i en arribar ens han dit:
- "Antes del cheeck-in, tiene que acreditarse
en la 3ª planta".
Així doncs, i sense tenir perquè fer-ho, l’he
acompanyat a ell i la seva maleta a la tercera planta.
- "Os traigo al único representante de Madagascar
para que le acreditéis", els he dit...
- "No, Madagascar lo han trasladado al hotel
Barceló Sants" (per sort, a menys de 200 metres).
Hem tornat a pujar al cotxe i me l’he endut
cap al nou hotel.
- "Os traigo al único representante de
Madagascar para que le acreditéis", els he dit en aquests també...
- "No, no, las acreditaciones son sólo en el Expo
Hotel" (en aquest moment volia matar a la noia del Expo Hotel que podia
haver-nos dit "se acredita aquí, pero el hotel en el que se va a alojar es otro").
He aconseguit que li deixessin fer el
cheeck-in sense acreditació, li he dit que anés a deixar la maleta a l’habitació
i, en baixar, l’he tornat a portar altra cop al Expo Hotel (a tot això, el paio
parlava un fluixot francès i un deplorable anglès...). Els he explicat la
situació als companys d’acreditacions i com que, abans que ell, hi havia encara
uns 30 atletes per acreditar-se, allà l’he deixat, tot dient a la gent d’acreditacions
que me’l cuidessin, que el paio anava sol, sense familiars, ni directius, ni
entrenador. En anar-me’n, els ulls del madagascarí (de poc més de 17 anyets) eren tot un poema, com dient "no em deixis
aquí sol..."; però li he explicat que tranquil, que els companys no el deixarien i que
jo tenia que anar-me'n cap el aeroport (no vull ni imaginar-me el què li hagués
passat al pobre madagascarí si, com fan tota la resta de companys, en lloc d’acompanyar-lo
fins a dins del hotel l'arribo a deixar a la porta perquè s’espavilés sol...).
Però no, aquesta no ha estat "la primera en la
frente", no.
El segon servei ha estat, un cop aparcat altra
vegada al Aeroport, portar al Director del Equip dels Jutges- Àrbitres del Campionat, un
paio “molt campechano y jovial”; tant, que ha volgut pujar ell mateix la maleta
al vehicle, tot i jo insistir-li que ja ho feia jo. Estaven tots dos al darrera, i jo he obert el porton de la Mercedes
i ell, calculant malament el temps i la distància, s’ha ajupit per agafar la maleta just quan el porton s’aixecava
per obrir-se i ... pata-pam ! s’ha fotut una hòstia de mil parell de collons al
front amb el canto viu del porton, que li ha fet un trau d’uns 5 ó 6 cms, que no feia més que
sagnar i sagnar. Me l’he endut als banys del aeroport perquè s’hi fiqués aigua
i s’ho netegés, i li he dit que es tapés la sangria apretant-se el trau amb un gran troç de paper
higiènic i me l’he endut, a tota castanya, cap al hotel Aire BCN (Gran Vía cantonada
amb carrer Mèxic). Durant el trajecte, jo li anava preguntant
- “¿ qué cómo va...?”, “¿se marea...?”, “¿sigue
sangrando...?” “¿se encuentra mejor...?”
I tot i que ell, amb la seva veu, volia
transmetre’m tranquil·litat, veia la seva mirada assassina pel retrovisor del
cotxe clavada al meu clatell. He “llençat” literalment el cotxe sobre l’acera,
hem entrat a l’hotel i li he demanat als de recepció que el curessin, o que li
donessin quelcom per fer-s’ho ell mateix (finalment li han donat Betadine, unes
gases, cotó fluid, i una tirita); m’he acomiadat d’ell repetint-li que em sabia
molt de greu i, amb la veu continuava tractant de tranquil·litzar-me, tot i que
la seva mirada continuava volent-me assassinar, tot i que la culpa havia estat
del tot seva (en aquells moments ja no era només el tall profund, que
continuava sagnant, sinó el “chichón” enorme que ja tenia al front i que demà diumenge serà com una pilota de ping-pon).
El que jo deia: "la primera, en la frente !"
He donat “el parte del accident” a la gent del
Estadi (tranquilo, m’han dit...) i he sabut que fins a les nou no hi hauria cap
més servei, així que me n’he anat cap al Estadi “a fer temps” en lloc d’anar-me’n
a fer-lo al aeroport. I al cap de poca estona d’estar a la sala de voluntaris,
nou servei: acompanyar a dos representants de la delegació sueca des del Expo
Hotel al Hotel Vinci, a la zona de Diagonal Mar. Un cop recollits i deixats a
lloc, he tornat altra cop al Estadi, i d’allà ja no m’he mogut perquè no ha
calgut. He sopat una mica amb tres companys (un pic-nic ad-hoc preparat per a
nosaltres els voluntaris) i després hem anat aparcant tots els vehicles a un pàrquing
diferent, al costat del Estadi.
Per ser el primer dia, no ha estat malament. I
demà diumenge, tornem-hi !.
I et dius: “quina passada”, oi ? sí, ho és; doncs bé,
ella sembla que no en té prou, perquè avui m’ha dit que descansarà un parell de
dies... i que s’arribarà tot pedalant (suposo que pel Camí de Santiago) fins a
Santiago de Compostela, o sigui, pedalant gaire bé uns altres 800 quilòmetres més!;
és clar que, coneixent-la, no s’aturarà aquí i continuarà pedalant fins a Finisterre
(“el final de la tierra”, “donde acaba el mundo”... “la Finis Terre”) per haver pogut
així completar un recorregut que l’haurà dut des del punt més oriental de la
península ibèrica i fins al punt més occidental; i si no, ja ho veureu. 
