I SI PROVO DE FER …

… sencera (els seus 21,097 quilòmetres) la Mitja Marató de Sabadell d’aquest proper diumenge ? (en lloc de fer, com pensava, només els 10 quilòmetres finals acompanyant -encara que és un dir lo de "acompanyant"- al Alberto). Penso que podria ser una bona “piedra de toque” per comprovar cóm estic realment de forces; en cas de fer-la sencera, encara em quedarien 21 dies (tres setmanes completes !) per recuperar-me de cara a la Marató de Berlín.

(qui m’havia de dir -i no fa pas gaire, i als meus 53 “tacos”- que algun dia arribaria a plantejar-me d'intentar de fer quelcom semblant...!).

No ho sé, m’ho pensaré d’aquí a diumenge i ho comentaré també amb l’Albert, a veure què en pensa i perquè m’aconselli. L’únic “però” que jo li veig, ara mateix, és que sembla que diumenge encara fotrà força calor, i a mi la calor em mata per córrer...
.

C.E. 26

Contra el que normalment és podia esperar després dels 15 quilòmetres d’ahir, em trobo de conya avui -molt i molt millor que després de qualsevol de les nombroses curses de 10 quilòmetres que he fet fins ara- sense cap tipus de les seqüeles físiques “tradicionals” (agulletes, rampes, tirons, dolor a les articulacions...). Es veu que el fet d’haver acumulat quilòmetres durant el mes d'agost sembla que comença a donar els seus fruits.
Bé, Txabi, bé... aquest és el camí.

.

IM – PRE – SSIO – NANT !!!

.

Digueu-me exagerat si voleu, però si jo avui fos en “Macario”, el ninot d’en José Luis Moreno, segur que diria:

Res feia preveure, després de fer la sèrie d’ahir, que avui tornaria a córrer. I amb la intenció de fer una mica de “recuperació activa” però, sobre tot, de fer exercicis de reforçament de cames, me n’he anat cap al Club. Però...
No em pregunteu el perquè però al vestuari, després de pensar-ho un parell de segons, en lloc de calçar-me les Wilson (les que no faig servir per córrer) m’he calçat les Asics i he fet quelcom que mai, fins avui, havia fet:

m’he pujat a la cinta -a la avorrida cinta- i marcant una "velocitat ideal de marató berlinesa" (6:00 minuts el quilòmetre) he fet una tirada ininterrompuda de 15 quilòmetres en 1 hora i 29 minuts (i 1.290 caloríes...).

Sí, ja ho sé, aqui hi falta un minut, perquè 15 quilòmetres en cinta a 6:00 es fan en 1 hora 30 exactes; què ha passat ? doncs molt fàcil: és que a sobre, i “con un par”, el darrer quilòmetre l’he fet incrementant la velocitat a 5:00 el quilòmetre, com imaginant-me que, allà lluny, a l’altra costat del mirall, ja hi veia una imaginària Porta de Brandenburgo berlinesa... I tot això sense música !!! (m’he deixat l’iPod a casa, perquè en principi no anava a córrer).

Mai, ni de lluny, havia estat tant de temps corrent en cinta (és avorrit de collons... i ja ni t’explico fer-ho durant una hora i mitja !). I contra el que jo mateix em pensava he anat bé tota l'estona, molt bé: freqüència cardíaca i respiratòria gens descontrolada en cap moment i les meves cames també han aguantat bé, molt bé; potser una mica sobrecarregats els bessons i els soleus a partir del quilòmetre 8-9, però totalment suportable mentre corria (demà, ja veurem...). El que sí he tornat a sentir -i ja sembla quelcom crònic darrerament- és el dolor a la part baixa de la tíbia dreta, que -com sempre- ha desaparegut cap allà el quilòmetre 2,8 i després ja no ho ha tornat a fer, però lleument, durant uns centenars de metres del quilòmetre 11 al 12: és aquesta sensació de “com si em fallés la cama” que, per sort, em passa en quan s’ha escalfat el muscle. L’esquena, per contra, no m’ha molestat gens.

Estic satisfet, molt satisfet del entrenament d’avui (per lo inesperat i pel resultat); i fent cas a l’Albert m’acabo de cruspir un gran plat de pasta (per reposar els hidrats de carboni perduts) i de beurem gaire bé un parell de litres d’aigua mentre sopava (que s’afegeixen als altres quasi 2 -entre Aquarius i aigua- que ja m’he pres al Club en acabar de córrer i mentre estirava...).

Repeteixo el que deia al principi: digueu-me exagerat, però jo estic exultant, ja no tant pel què he fet (aquests 15 quilòmetres "del tirón", després de la -exigent per a mi- sèrie d’ahir) sinó per les sensacions, tant mentre corria com després de córrer.

Visto lo visto, no puc avançar què faré demà... tinc tant poc criteri !. I amb aquest mateix poc criteri, ves a saber tu què faré finalment diumenge a Sabadell: 10 quilòmetres? 15 ? la Mitja sencera...?.

..

C.E.: 27; DONCS ALLÀ... TAMPOC.

Com que a nosaltres, normalment, ell ja ens parla en xinés, el paio és creia que si se n’anava a Shanghai, a la Xina, l’entendrien perfectament... però allà els xinesos tampoc se’n van “enterar de ná” del què els deia; o sigui, exactament igual que quan ens parla a nosaltres aquí.

Per cert que el nou “projecte triomfador” d'en Florentino ( i ja en van...) aquest cop amb en Mourinho, ja està en marxa amb un triomfal “empatinho” a zerinho a Mallorca...
A veure si aquest any encara ens ho posaran fàcil...!

.

WOODY ALLEN…

… en estat pur. Si us agrada el cine d'aquest novaiorquès, la seva última pel·lícula ("Conocerás al hombre de tus sueños") no us defraudarà, tot i estar ambientada a Londres i no a la "seva" ciutat. I què gran l’Anthony Hopkins...

Ah!... i com deia el "merengón" d'en Julio Iglesias: "La vida sigue igual...": ara mateix s'ha acabat el partit Racing-Barça amb un clar

0-3

amb tres gol-assos d'en Messi, Iniesta i Villa.
.

C.E. 28 “SPRINT-SÈRIES BERLINESES”…

Aquest matí de diumenge he canviat “hamaca i piscina” per “cinta i suar com un verro” al Club. La Marta i jo hi hem anat cap allà d’horeta; ella s’ha quedat a la piscina llegint i prenent el sol i jo he baixat a la sala per fer unes sèries. En principi volia fer-les descansant un parell de minuts entre una i l’altra, però finalment n’he acabat fet una, però “del tiron”. Ha estat una sèrie ràpida de 5 quilòmetres (“ràpida” en versió Txabi, és clar...):

- he anat alternant 500 metres a 5:00 i uns altres 500 metres a 4:16 -i així durant quatre quilòmetres i mig- per acabant fent els darrers 500 metres sprintant a 4:00 (com si estigués veient una imaginaria línea de meta allà al fons...); total: 416 calories cremades (i suades...) en 23:11 minuts i bones sensacions. Després dels estiraments i de la reconfortant dutxa (i per primer cop en més de 4 anys sent soci del Club !) me n’he anat una estona a la piscina -a l’ombra, això sí- fins l’hora de dinar (per cert que, ja al marxar, he pogut comprovar que a la meva girl-esquaix preferida li ha provat força l’estiu...).

D’aquí a una estona tinc una cita amb en Woody Allen i la seva nova película “Conocerás al hombre de tus sueños”; em fot més por que una pedregada però...

..

C.E.: 29

.
... 29

Dia "perro" el d'avui dissabte: tenia que sortir a córrer, però... "va a ser que no"). I no és excusa el que em continuin les molèsties a la part baixa de la tibia, perquè se'm pasen justament als 10 minuts de córrer....

.
.

CADA COP FALTA MENYS...!

TOT I TENINT EN COMPTE QUE…

"… el fútbol es sólo un deporte"
"… no hay enemigo pequeño"
"… se pueda ganar, se puede perder o se puede empatar"
"… al final, siempre son once contra once y todo puede pasar"
"… la pelota no quiso entrar"
"… el fúmbol es fúmbol" (variant: "el fúmbol es así").
"… no hemos tenido suerte"

… i tantes d’altres profundes reflexions metafísiques dites una i mil vegades pels protagonistes del espectacle al voltant d’aquest esport, espero que coincidireu amb mi en que ahir el Barça va tenir força sort en el sorteig de la primera fase de la Champions, tot i la repetició com a adversari del Rubin Kazán (que la temporada passada ja ens va fotre quatre dels sis punts en joc entre nosaltres dos a la lligueta… i tres d’ells guanyant-nos el partit al Estadi).

...Wembley ja ens espera !!

.

COMPTE ENRERE...

.
...30
.

I ARA... UNA DE POR

ESTÀ CLAR…

.

... que jo soc “de lletres” i això de portar bé “els números” no es lo meu, perquè avui sí: avui sí que només manquen 31 dies per la Marató de Berlín. Així que, avui 26 d'agost, el compte enrere comença amb...

31

.

(el que realment va passar és que ahir, quan vaig escriure l'entrada, jo creia que ja erem dijous... i no).

.

UNA ALTRA FORMA DE FER “IN CRESCENDO'S”...

Dilluns va ser un “in crescendo” de ritme; avui ha estat un “in crescendo” de quilòmetres pel que fa a dilluns: he fet, a la cinta, una mini-cursa de 8 quilòmetres a “ritme constant ideal de Marató” o sigui, a un ritme constant de 5 minuts per quilòmetre. He tingut que fer, però, una parada “tècnica” de dos minuts al quilòmetre 5 perquè m'estava -literalment- deshidratant: quina calor que he passat avui corrent al club !, quin tip de suar la samarreta ! (mai, mai en ma vida havia suat tant i tant...). Per cert que en aquesta “parada tècnica” he pogut comprovar -un cop més- que tinc seriosos problemes per beure líquid: gaire bé impossible fer-ho corrent però avui, que ho he fet “parat”, els problemes els he tingut quan he tornat a la cinta a córrer per completar els últims 3 quilòmetres de la sèrie, amb l'Aquarius pujant-me i baixant-me -com gaire bé sempre- per l'esòfag, sense acabar de assentar-se al estómac. No sé cóm resoldre aquest tema, però ho hauré de fer... i aviat, perquè hidratar-se en cursa és vital.
Acaba de començar el partit del Trofeu Gamper... amb llum de dia! ;recordo que, “en mis tiempos”, quan eren els "Gamper de bocata i cervessa" i el disputaven quatre equips en dues jornades consecutives, el partit del Barça de la primera de les jornades començava, com a molt aviat, a las 22,30.
Demà dijous "le daré descanso a este cuerpo serrano que Dios m'ha dao"; apart de que ho agrairé, serà perquè m'he regalat dues entrades per anar amb la Marta a veure... Toy Story-3 ! (sí, la de dibuixos animats... què passa?).

.

TEMA A DEBAT... O NO CAL (?)

.

Com que encara estem a l'estiu -i com aquest és com és, i sembla com que tenim més temps per "perdre" o sí més no, per "divagar"- i només com a tema de reflexió per aquells que així ho vulguin, us deixo un parell d'enllaços a dues entrades (de juliol 2009 i d’avui mateix) de la meva coneguda bloguera, La Moli, que tracten de les temàtiques:

- parir de manera "natural"

- els pares "anti-vacunes"

ja veureu que, de comentaris posteriors a les entrades, n'hi ha de per tot...
Aquí us ho deixo, sense més...

.

COMENÇA EL COMPTE ENRERE…

31...
Avui, 25 d’agost, falten exactament 31 dies per córrer la Marató/Mitja Marató (?) de Berlín 2010. Inexorablement, el compte enrere “ja no te marxa enrere” i els dies aniran caient (30, 29, 28, 27, 26, 25, 24....) fins arribar al “1” i, amb ell, la nit del dissabte 25 de setembre, en la que romandré -fins ben entrada la matinada- inquiet, desvetllat, intranquil, neguitós, insomne, nerviós... com un nen petit la Nit de Reis; sempre em passa el mateix la vigília d’una cursa, tingui aquesta la importància que tingui. I, finalment, arribarà el “0”, el matí del 26 de setembre, el gran dia, el dia de la Marató/Mitja Marató (?).
Però... ja tindrem temps de parlar-ne d’aquí al 26.
El compte enrere ja està en marxa... i ja no hi ha què, ni qui, que ho pari.

(espero...).

.

I AVUI… B I C I !!!

.

(amb “b”, no amb “v”…)
He fet “tarda de club”; poc abans de les sis me n’he anat a llegir una estona el totxo “Dime quién soy” (per lo del pes, no perquè sigui un “tostón”) a l’ombra dels para-sols de al terrassa del club, al costat de la piscina. La lectura s’ha acabat al cap d’uns vint minuts quan un punyeter mosquit “se ha ensañao” a picotejades a la planta del meu peu esquerra (és el que té el anar amb xancletes...).
Un cop a la sala de fitness, moment “Hamlet”, moment de dubte: o repetir la mateixa correguda d’ahir a la cinta o fer avui una altra cosa (perquè, depenent de si corro o de si faig exercicis de reforçament, m’haig de posar unes sabatilles o unes altres). Finalment m’he decidit per fer 12 quilòmetres en bici estàtica:
- 5 quilòmetres a ritme 9, 1 a 13, 5 més a 9 i acabant la sèrie amb un darrer quilòmetre també a ritme 13.
He completat l’entrenament amb dues sèries de 30 repeticions a cadascun dels quatre aparells de reforçament de braços i del terç superior, una lleugera taula d’abdominals, una llaaaarga sessió d’estiraments i... cap a la dutxa !.
Demà sí, demà tornaré a la cinta, perquè fins a mitjans de setembre no tornarem a sortir a córrer “per fora del club” ni els dimecres ni els divendres: encara hi ha runners de vacances i fa moooolta calor.
(per cert, “bones sensacions” en la retrobada amb les Asics ahir a la cinta...).

.

TORNEN LES... “IN CRESCENDO”

Ja ni me'n recordava del temps que feia que no corria a la cinta... I avui ho he tornat a fer; 5 quilòmetres “in crescendo”, que vol dir:

- 2 quilòmetres a velocitat 5:00,

- 2 quilòmetres a 4:36...

- i el darrer quilòmetre a 4:16

en un temps total de 23:35.... i cremant 295 calories.

Quina suada !. En començar a córrer he tornat a sentir la molèstia a la part baixa de la tíbia dreta, fins al punt de tenir la sensació de que fins i tot “em fallava la cama”; però he anat tirant i al cap de poc més d'un quilòmetre corrent la cosa ja ha anat millor; he acabat amb una bona -i necessària- sessió d'estiraments.
Avui també era el dia de la “rentrée” a la feina... Prova superada !. Des d'avui i fins el 31, totes les tardes lliures per poder continuar amb els entrenaments “berlinesos”, ara ja al club, al costat de l'Albert, perquè “em guii”; ell creu que hauria de començar la Marató “piano-piano” (a 5:40/6:20), per tal de no arribar fos al quilòmetre 30/32, i sense posar-me cap objectiu de temps per a fer-la: el meu objectiu, l'únic ara per ara, ha de ser el d'acabar-la. I punt. Hi rumiaré.
L'Alberto va tenir un ensurt ahir, al maluc... està entrenant fort, molt fort, i comença a notar tants i tants entrenaments continuats. Diu que es posarà a prova el 5 de setembre a la Mitja Marató de Sabadell. Igual el vaig a veure i a córrer amb ell els darrers 5/6 quilòmetres.

.

MEDALLA DE BRONZE...

... dels 3000 metres obstacles al Campionat d'Europa d'Atletisme "Barcelona 2010": José Luis BLANCO, de Lloret de Mar (aquest any, al desembre, aniré a córrer a Lloret de Mar la "Sant Silvestre lloretenca" que ell mateix organitza des de fa uns anys).

ENTRENAMENTS "BERLINESOS" (4): CAP A CASA...!

.

Finalment ahir dissabte vaig sortir a córrer... i en bona hora se'm va ocórrer fer-ho !.
Van ser 8,6 quilòmetres intensos, però complicats. Anem a pams.
Vaig recordar que tots aquests dies aquí, a Sant Julià, havia corregut per muntanya, per camins de terra, amb pols, fang, pedres (ja haureu endevinat que m'encanta pujar fins a Puig- l'Agulla per la carena...). Així que tocava “fer una mica d'asfalt”.
Diversos errors en la sortida que vaig fer (aquests 8,6 quilòmetres des de casa, cap a Calldetenes, baixant fins a la cruïlla del Eix Transversal, anant per el ampli voral d'aquest fins gaire bé la sortida de Roda de Ter i mitja volta):
1- Eren les dotze del migdia, una hora “ideal” per córrer un 21 d'agost (per tant, vaig córrer amb handicap “S”... amb “S” de sol, de punyeter sol d'agost “en tóo lo alto”).
2- Vaig sortir a córrer sense gorra, el que em va obligar -de tornada- a enroscar-me la camiseta al cap (del tipus “beduino del desierto sin camello”) i córrer “a pecho descubierto” fins a casa (com en Murakami a la portada del seu llibre, per cert...).
3- No portava el crono, i per tant, no vaig poder saber el temps de l'anada (que volia controlar).
4- ... i el pitjor de tot: em vaig deixar l'iPod ! i això sí que era greu, perquè "jo no sé córrer" sense música; m'atabalen tant el soroll de les meves pròpies petjades, com el sentir-me la meva pròpia respiració.

Total, que vaig arribar fet caldo al jardí de casa on, a la gespa, vaig fer una llaaarga sessió d'estiraments, ahir més necessaris que mai. Dir, però, que a la tornada -això sí, de manera intermitent- vaig fer uns 1,5 quilòmetres caminant a bon ritme però sense córrer (la pujada des del Eix i fins a la cruïlla, la pujada fins a Santa Margarida i un tros del tram final d'entrada a Sant Julià: tampoc era cosa de “destrossar-me”).
Vaig notar una cosa preocupant: corrent per asfalt vaig tenir la sensació de que les meves estimades “Saucony” han perdut amortiment, em “retruca” molt més la petjada als turmells i genolls sobre tot; té collons la cosa !: estava decidit a córrer a Berlín tot “aSauconyat” (sabatilles, pantalons, samarreta), però crec que a partir de demà hauré de sortir a córrer amb les meves noves Asics Gel Nimbus 10 , que gaire bé no he fet servir. Preocupant, perquè ja m'havia “acomodat”, i molt, a les Saucony. Però encara no està dita la última paraula...

Per la tarde, la Marta “em va deixar tirat” en lo d'anar a San Pere de Casserres, així que -en moto- me n'hi vaig anar tot sol... i a ple sol (poc després de les cinc). Despistat, em vaig “saltar” la sortida un cop arribat ja a Roda de Ter, així que vaig decidir anar tirant, tirant... amb la intenció d'arribar-me fins a Rupit; però vaig aturar-me a Cantonigros amb l'esperança de poder sorprendre en Pau, ja que la seva família (després vaig saber que materna) estiueja allà des de fa molts anys. Després de preguntar per ell al bar del poble, em van indicar on era casa seva; però no hi va haver sort: l'avi Triadú em va dir, molt amablement, que “ni está ni se le espera”... però en català, és clar. Així que vaig girar cua de tornada i, ara sí, encertant al sortir de Roda amb el trencall per anar cap a Sant Pere de Casserres. Visita ràpida i cap a casa. Vaig arribar a Sant Julià amb temps suficient com per donar-me una refrescant dutxa, vestir-me i arribar a la festa de la B. Una nit perfecta d'ambient, temperatura, companyia, sensacions, emotivitat...

Per cert, oi que jo vaig dir ahir: “... i demà, Campions de la Super Copa” ? dons ho varem ser !.
I oi que vaig dir també: “el resultat: 4-0” ? i... quin va ser el resultat final ?.
Si es que....

Després de dinar, jo baixo en moto cap a Barcelona i la Marta amb el cotxe, carregade amb totes les maletes.

"Collite de llibres" d'aquestes gaire bé tres setmanes:

- "La caja negra" - Amos Oz

- "Lo que esconde tu nombre" - Clara Sánchez

- "De qué hablo cuando hablo de correr" - Haruki Murakami

... i les 243 primeres pàgines (de les 1.097 que te) de:

- "Dime quién soy" - Julia Navarro, que te molt bona "pinta" (i molt bona i unànime crítica) i que, a sobre, m'ajudará "a fer bíceps", perquè... collons cóm pesa el llibre !.

Aquestes vacances d'estiu 2010 -fase 1- ja s'han acabat !.

.

AIXÒ S'ACABA...

... i s'acaba de la millor manera que poden acabar unes vacances d'estiu: amb un festorro, una festa “sorpresa” més de 50 aniversari (i en van ja...). Aquesta tarde-nit celebrem a casa d'ella, al aire lliure (que no plogui !) els 50 anys de la B..... i per “confondre-la” l'han enviat d'excursió a Camprodon amb la família d'ella i, perquè en T... pugui organitzar-ho tot i quedar-se aquí amb les seves dues filles, hi ha hagut -pel que sembla- una “bronca monumental” entre ell i la B.... del tipus

-“és que passes de la meva família”...
-“en M.... em sentirà”...
(i és que "l'excusa", per no anar-hi en T, és que havien preparat una sortida amb BTT i en T... no se n'havia recordat).
Avui faré (sembla que la cama va bé) el darrer entrenament “santjulianero”... i a ple sol: ara quan torni (estic a Vic), agafaré la carretera de Sant Julià fins a Calldetenes, em desviaré pel voral de l'Eix Transversal... i fins on les forces m'arribin i tornar. Calculo poder fer uns 5-7 quilòmetres, la majoria d'ells planers, excepte la pujada a Sant Julià des de la cruïlla del Eix.
Aquesta tarde, abans de la festa, anirem amb la Marta fins a Sant Pere de Caserres; a mi m'agradaria fer-ho en moto, però ella no n'està gaire per la labor (i és que, ja se sap, la meva Triumph no és especialment còmode per l'acompanyant, pel que va de “paquet”... ).
Tot això jo us ho comentaré demà... però ja des de casa.
Ah! i, aquesta nit, Campions de la Super Copa !!! (Barça 4 – Sevilla 0).

.

PUNXADA... !

- Divendres, 20 d'agost
Aquest matí m'he llevat a la sana intenció de sortir a córrer, tot i la calor que fotia; però abans i tot de començar he sentit un dolor/punxada a la part baixa del múscul de sobre de la tíbia dreta... i per precaució “m'he recomanat descans”.
Però... ja tenim ja la samarreta estampada per córrer per Berlín.
I diumenge... cap a Barcelona, donant ja per acabat aquest primer tram de tres setmanes de vacances d'estiu.

POLVORITZAT... !!!

- Dimecres, 18 d'agost
No, jo no... el que he “polvoritzat” és el rècord del meu temps de baixada per la carena des de Puig-l'Agulla fins el Castell; si dilluns ja estava exultant pel nou rècord (27:50), avui -i amb només un dia de descans de pel mig- he aconseguit parar el crono en...

27:20

Estic fort, em trobo i em sento realment fort, i -el que és millor- em recupero bé... sí, la cosa va realment bé; si del que és tractava era d'anar acumulant quilòmetres i quilòmetres a les cames, a fe que ho estic aconseguint; no recordo haver estat tant constant com aquestes dues darreres setmanes, a poc més d'un mes per la important cita berlinesa. Espero poder continuar així fins a mitjans de setembre.
La tarde ha anat així: com que elles no recordaven per on s'hi anava, la Marta, la Paloma i la Vicky m'han convençut perquè les acompanyés fins a la Font de la Riera (corren veus que diuen que, amb l'ampliació prevista de l'Eix Transversal, se la “carregaran” i per elles aquest és un “lloc històric de records d'infància santjulianera”). I cap allà que hem anat tots quatre caminant tot xino-xano, a velocitat de “tortuga reumàtica escaldada dels engonals”; sont 2 quilòmetres exactes. Les he deixat allà i jo he tirat corrent cap amunt, cap a la carena camí del Santuari, però pel costat llarg. El recorregut, des de la Font de la Riera i fins dalt, és una mica més curt que des del Castell però força més exigent... i molt més avorrit (fins enllaçar amb la carena, en lloc de per corriols i senders puges per camins de muntanya, amples, on poden passar-hi tranquil·lament els cotxes, però són camins empinats, força empinats). Total, que he arribat a dalt en 25:25; una ampolleta d'aigua (no freda)... i cap avall que fa baixada. I, en arribar-hi, “el sorpresón”: aquests màgics 27:20.
En altra ordre de coses, i sense intentar equiparar-me amb ningú, ni molt menys, m'ha deixat tranquil algunes de les reflexions que en Murakami escriu en el seu llibre “De qué hablo cuando hablo de correr”; concretament pel que fa a lo malament que ho passa en començar a córrer: jo ho passo realment malament els dos-tres primers quilòmetres; m'ofego, em fa mal gaire bé tot... fins i tot abans, quan em lligo els cordons de les sabatilles i penso: “però si et fa mal tot... on vas nano ?”. Però després d'aquest funest arrencament, i conforme vaig “empassant-me” els quilòmetres, vaig recuperant el ritme de la meva respiració i el to correcte de les pulsacions, i sembla que els muscles es van escalfant, van trobant el seu lloc, recordant “la seva feina”. I potser, com diu en Murakami, el què cal fer amb el teu cos es “parlar-hi”, fer-li saber què vols d'ell i cóm aconseguir-ho... i forçar-lo, poc a poc, però forçar-lo, que sàpiga que no hi ha marxa enrere, que el que fa avui “no és una flor que fa estiu”, sinó un engranatge més de la cadena que estàs construint.
CONS-TÀN-CIA, aquesta és la paraula: no es tracta de “rebentar-ho tot” un dia i després “sestejar” una setmana; jo no crec que -avui per avui- sigui capaç d'arribar al ritme d'aquest japo -amb una mitja de 10 quilòmetres diaris, sis dies a la setmana; però sí que serà bo que (com a la mítica frase dels genets del Pony-Express: “ni el viento, ni el frio, ni la lluvia...”) m'acostumés a partir d'ara a sortir a córrer 5 dies per setmana fent, sinó 10, sí al menys 6/7 quilòmetres diaris, per arribar a fer una mitja de 30/35 quilòmetres per setmana, una setmana darrera l'altra (plogui, faci fred, vent o calor...). Si vull arribar a ser un -encara que modest- corredor de fons, “m'haig d'educar, m'hi haig d'aplicar”, tot i que cal recordar, i recordar-me, que són ja més de 53 anys els que arrosseguen les meves cames, impulsades per un cor i uns pulmons també de més de 53 i que, fins els 51, aquestes cames no havien corregut en sa vida.
CONS-TÀN-CIA, Txabi, constància; no ho oblidis...

.

AVUI, DESCANS...

Així que aprofitant que la Marta ha baixat a Barcelona (i que amb ella, després, pujaria l'Andrea) i que fotia un dia collonut, he fet una escapadeta en moto fins al Pantà de Sau (a vessar d'aigua, per cert, com és veu a la foto, en que del campanar ni és veu escassament un metre).
M'he cruspit avui “de un tirón” el llibre d'en Murakami... no, no estic tan boix com creia pel fet de que m'agradi córrer, ni pel fet dels sentiments que em recorren quan ho faig (pel que veig, és quelcom comú).
Demà, tornem-hi !, uns altres 10 quilòmetres "muntanya amunt"m'esperen !.

.

RÈCORD... !!!

(continuació de "Entrenaments Berlinesos 3")

A la correguda prevista per aquesta tarde, tot ha anat sobre rodes, genial. Prèviament a la sortida havia baixat a Vic per comprar -per fi- el llibre de Haruki Murakami “De qué hablo cuando hablo de correr” però que encara no he fullejat (ah!, un incís: el Nadal que us recomanava abans, fluixot-fluixot en les seves últimes 20/25 pàgines; la novel·la està bé, però el seu final és fluixot-fluixot).
Com deia al principi, la correguda d'avui, genial. A les set en punt de la tarde he arrancat a córrer des del Castell, al inici de la carena, i he pujat corrent fins dalt a Puig-l'Agulla en uns excel·lents 35:40 (he anat corrent, cara amunt, un 75/80% del recorregut; la resta, caminant a bon pas). En arribar a dalt m'he pres una ampolla d'aigua i al cap de cinc minuts d'arribar he arrancat a córrer altra cop fins el Castell de baixada en...

27:50

un temps brutal per a mi, tot i amb el handicap afegit de que el sol baix de les vuit del vespre m'enlluernava mig de front-mig de costat i no em deixava veure bé el terra per on baixava corrent, i per tant m'era difícil el poder anar sortejant els sots, les arrels, les pedres, els desnivells... Però, com dirien aquells... un tiempazo, Txabi, un tiempazo !.
Ah!, per cert, els homes del temps l'han cagat definitivament altra cop: ha fet durant tot el dia un esplèndid sol (una mica de fresqueta a l'ombra per la tarde, però un dia radiant).
Demà, descans.

.

ENTRENAMENTS “BERLINESOS” (3)

- Dilluns, 16 d'agost
Realment, lo d'ahir diumenge va ser la exaltació pura i dura del més estricte “dolce fer niente”: no vaig fotre ni brot en tot el dia, perquè vaig estar tot el dia a la piscina (llegint, prenent el sol matí i tarde, banyant-me, “siestejant”...). I a sobre, degut “a aquest l'esgotament que portava de tanta activitat”, a les deu del vespre ja estava al llit, llegint una estona i endormiscant-me ja al cap de deu minuts de llegir un dels capítols finals d'una novel·la que us recomano (“Lo que esconde tu nombre”, de Clara Sánchez, editorial Destino i Premi Nadal 2010). Per cert, la recomanació de “la Moli” del llibre “La caja negra” de Amos Oz és també altament recomanable: estrany, diferent, però recomanable.
Com que l'ungle del peu ja no m'emprenya, aquesta tarde em toca ja sortir a córrer altra cop: accelerant el ritme, el que intentaré fer avui serà pujar i baixar corrent per la carena fins a Puig-l'Agulla; altra cop els homes del temps “l'han cagat” dient que avui fotria fresca i núvols (i amb pluja fins i tot), que són les condicions -per a mi al menys- ideals per córrer; però el matí s'ha llevat frescot, sí, però amb un sol de collons... així que no sortiré a córrer fins la tarde.

Aquest matí, festivitat de Sant Roc -copatró de Sant Julià de Vilatorta- hem tingut la tradicional cerimònia religiosa a la seva restaurada mini-ermita... més plena aquest any que mai per dins i per fora: serà perquè, en acabar la cerimònia, hi ha una “xocolatada amb xurros” a l'esplanada del costat preparada i servida gratuïtament, ni més ni menys, que per en Nando Jubany, del restaurant “Can Jubany”, guardonat des de ja fa anys amb una estrella Michelin ?; sincerament, jo crec que sí (perquè aquí a Sant Julià, quan prenem xocolata amb xurros, no en prenem una de qualsevol...).

Ah! ... vaig dir 2-1 i finalment el resultat va ser de 3-1 ( ...però vaig encertar en el gol de l'Slatan); així que dissabte toca remuntada i ...a patir !.
.

JA TINC ELS BITLLETS... !

- Dissabte, 14 d'agost
Aquest matí he baixat en moto a Vic (per cert, quin xàfec em va enxampar l'altra dia tornant de Vic en moto per la tarde) a la ja clàssica cafeteria amb connexió wi-fi que vaig descobrir dimecres per intentar resoldre el tema dels bitllets d'avió. Finalment, els poc més de 300 euros que m'oferia la Jéssica del RACC s'han quedat, gràcies a e-Dreams, en 197 € :
El divendres 24, a tres quarts de tres i volant amb Swiss Air faré el Barcelona - Zürich - Berlín (Tegel); tindré una escala de 4 hores per poder donar-me un tomb per Zürich. La tornada el dilluns 27, amb Lufthansa, a les set del vespre será Berlín - Frankfurt - Barcelona (amb una escala d'una hora, i per tant, sense poder moure'm del aeroport ); això vol dir que, si no m'he mort a la cursa -i les “agulletes” em deixen- podré aprofitar gaire be tot el dilluns per veure més coses de Berlín, ciutat que ja m'hauré “patejat” dissabte seguint les “instruccions detallades” de la meva cicerone a distància, la Moli, la meva coneguda blogera que vaig descobrir temps enrere gràcies a la Belén i que us recomano (http://molinos1282.blogspot.com)
Definitivament, el Myolastan i el Normulén són miraculosos ! ...perquè avui ja no em sento gens adolorits els quàdriceps, ni sento cap punxada al genoll, ni l'esquena m'emprenya gaire... llàstima del mal que em vaig fer ahir a l'ungla del peu amb les tisores (espero que dilluns ja estigui millor el tema i ja pugui tornar sortir a córrer).
D'aquí a una estona estrenem la temporada futbolera, i a la manera clàssica: veient el partit des del bar del poble “per fer ambient”, un Sevilla-Barça partit d'anada de la Super Copa, i sense cap dels vuit Campions del Món culers, que s'han quedat tots a Barcelona; el resultat final ?: jo crec que 2-1 (marcant el nostre gol l'Slatan, per acabar de complicar les coses de la seva possible sortida/no sortida del Club...).
.

ENTRENAMENTS “BERLINESOS” (2)

-Divendres, 13 d'agost (... quina por !)
Tot i que tenia pensat el repetir el mateix recorregut de dimecres, al final he fet un canvi: he pujat caminant cap el Santuari de Puig-l'Agulla (que és així com realment s'escriu) per la carena (en 50 minuts), fent-ho amb una sospitosa punxada a la cara interna del genoll dret i un indefinit dolor-punxada al “empeine” dret... però he pogut anar tirant fins dalt sense problemes. En arribar al Santuari m'he pres un Trina de taronja (avui sí que me n'havia recordat d'agafar calers per pagar-lo), he descansat un parell de minuts i tot seguit he desfet el camí de tornada però CORRENT cara avall per la carena i d'una sola tirada, sense cap aturada, en uns excepcionals 30 minutets.

Tema esquena: com que visc permanentment amb el dolor i/o la molèstia, ja ni me'n recordo de mencionar-ho, però l'esquena em fot força la guitza, dia sí, dia també. No se'n va mai, sempre és aquí, amb mi. És el problema de tenir una vèrtebra lumbar de més i, a sobra, el que aquesta vèrtebra sigui “bifida” (que no s'acabés de tancar), el que em provoca un dolor i/o molèstia constant, que s'agreuja quan “forço la màquina”: la carretera “trencaquàdriceps” que deia dimecres m'obligava a baixar corrent amb l'esquena no ja recte, sinó gaire bé tirat enrere, per compensar el fort pendent de baixada per l'asfaltada carretera. Conclusió: dimecres després de córrer, ahir, i aquest matí, el dolor m'emprenyava bastant, així que he optat per la solució “pastillera”: me n'he anat al CAP del poble a que em donessin una recepte de Myolastan i de Normulen... i tira millas.

Tema dormir (o millor dit, no dormir): Al igual que em passa amb l'esquena, de tant patir-ho ni ho menciono; però la realitat és que, des de fa ben be any i mig, em puc despertar-adormir-despertar-adormir... uns 10 ó 12 cops durant la nit-matinada; el primer cop acostuma a ser cap allà les 2 (si no abans) i ja és un seguit d'adormir-me al cap d'una estona, despertar-me altra cop, adormir-me, despertar-me.... vaig veient a la tauleta de nit el despertador marcant implacable les hores i jo allà despert. I és clar, al llevar-me estic fos, rebentat. Hauré d'acabar anant “al metge de la son” perquè s'aventuri a dir-me qué cony passa amb les meves nits, amb la meva son/no son (perquè tant li fa que estigui cansat com descansat, que vagi a dormir d'hora com que hi vagi tard... cada nit és el mateix).

Aquesta tarde de divendres decidiré si quedo inscrit en el club dels qui els ha apassionat i convençut “Origen”, d'en di Caprio, o dels que la consideren abominable, horrible...

Les fotos:

- Naturaleza muerta, després de córrer els 10 quilòmetres d'avui i abans de la refrescant i reparadora capbussada a la piscina de casa a Sant Juliá...

- L'immens avet del jardí sota el que practico el meu irrenunciable “siesting estiuenc”.

(sempre m'han agradat els títols "curts" per les fotos...).

Per cert: si necessiteu ulleres per llegir, o per veure-hi de aprop, no deixeu de posar-vos-les si és que us heu de tallar les ungles del peu: avui per poc em destrosso el dit gros amb les tisores ! (per tant, a deixar que és curi la destrossa que m'he fet, i a descansar de córrer demà dissabte i diumenge).

.

JORNADA TÍPICA D'AGOST A SANT JULIÀ ...

.

Avui està sent el típic dia “santjulianero”: matí lluminós, radiant, amb un sol espaterrant... i per la tarda cel encapotat, grisós, amb el clàssic vent anunciador de pluja i finalment... pluja (ara mateix, un quart de sis, no li dono ni mitja hora perquè descarregui amb força). Pel matí he baixat a Vic a veure si podia connectar-me a la xarxa i trucar pel mòbil (recordeu que estiuejo en un “forat negre” pel que fa a les telecomunicacions, per la punyetera mania dels veïns de Sant Julià de no deixar instal·lar antenes); i és que tenia que posar fil a l'agulla a un tema que se m'havia passat per alt:
NO HAVIA FET, ENCARA, CAP RESERVA DE BILLETS D'AVIÓ PER BERLÍN !!!
Creia que quan varem començar a parlar-ne amb en Marco, en Jose i l'Alberto (varem mirar fins i tot tarifes, distintes possibilitats...) ja ho havíem deixat tot enllestit, o reservat al menys... però no. Només havíem fet el tema dels dorsals (100 €) i la reserva del hotel (uns altres 363 €, per tres nits). I avui que ho recordava he caigut en que seran tres nits perquè l'Alberto (l'únic de la colla que finalment correrà amb mi) aprofitava per anar-se'n amb la família ja el divendres i tornava dilluns; i, pel que sembla, jo vaig decidir fer el mateix... però sense haver fet cap pas per reservat els bitllets d'avió.
Avui he començat a fer les gestions oportunes per aconseguir els bitllets (307 €, amb Suiss-Air, fent escala a Zurich), però d'aquí a una estona tornaré a baixar a Vic, al mateix bar amb connexió wi-fi d'aquest matí per tractar, via Internet, de trobar quelcom més econòmic.
Amb tota aquesta despesa, si finalment només acabo fent Mitja Marató a Berlín (amb els seus 21,097 quilòmetres)... no vegis a quant em sortirà cada uns dels quilòmetres que correré !.
(i falten encara falta comptar els àpats dels quatre dies i els litres i litres de cervesa que em prendré...).
Avui “toca descans”, segons el pla previst; demà divendres repetiré el mateix recorregut d'ahir: Sant Julià-Santuari de Puiglagulla (per la carena) - Puiglagulla-Sant Julià (per la carretera). Uns altres 10,2 quilòmetres...

.

ENTRENAMENTS "BERLINESOS" (1)

- Dimecres, 11 d'agost:
Després d'arribar ahir a Sant Julià i apuntar-me, per un dia, al “dolce fer niente”, avui ja tocava “posar-s'hi en serio”.
Sota un sol de justícia, a les cinc -després de la primera llarga siesta de la temporada sota l'avet immens del jardí- ja estava a l'entrada del camí de can Solà per començar la pujada per la Carena fins al Santuari de Puiglagulla (els gaire bé 5 quilòmetres mal comptats “campo a través” i cara amunt); avui, però, ho he fet caminant, a bon ritme, però caminant (47 minuts); en arribar a dalt he fet una paradeta de 2 minuts i tot seguit he enfilat la “trencaquàdriceps”, o sigui, la carretera asfaltada de baixada des del Santuari, de forta pendent fins a Vilalleons. He acabat fent els 5,2 quilòmetres des del Santuari fins a l'entrada de Sant Julià en uns molt més que acceptables 25:20 després “d'haver-me fet” prèviament la carena. Però, la veritat, estic fos !.
Per ser el primer dia, això de fer deu quilòmetres tant “durillos”, i amb sol, no sé si ha estat la millor de les idees per començar...

Demà dijous, descans. Divendres, "sant tornem-hi".
.

MEDITERRÀNIAMENT

Com si del anunci d’Estrella Damm d’aquest any és tractés, avui hem posat punt i final a quatre intensos dies per Menorca:
-Maó cultural i platgeta a prop de Ciutadella divendres, el primer dia a l'illa, amb sopar a can Puig,
-dissabte, més platja (gaire bé 5 hores !, tot un rècord per en Txabi) i el ja clàssic mega-festorro dels de “Son Quatre” a Ciutadella (és precisament aquesta l’excusa -el festorro- per anar a passar cada any quatre dies a l’illa),
-sortida amb barca diumenge (gràcies pel radiant dia a la mar passat amb vosaltres, Enric i Gemma),
-i avui dilluns, cloenda amb una jornada -per fi- a la finca Mongofre (gràcies Ignasi i Carolina, encara que hagin hagut de passar gaire bé 30 anys per fer-vos la visita...).

I demà... cap a Sant Julià de Vilatorta fins acabar les vacances d'estiu; pel davant, sensacions contraposades: per una part descans i lectura i, per l’altra, molts quilòmetres per córrer (Berlín és cada cop més a prop). Sant Julià, “forat negre” per les connexions telefòniques de mòbil i per Internet (gaire bé ancorada a “l’Edat Mitjana” de les telecomunicacions...).

.

QUÈ MÉS PUC DEMANAR...

.
... tenint a aquestes tres preciositats al meu costat ?. Soc o no soc el paio més afortunat que coneixeu ?.

(sopar d'aniversari de la Marta, ahir al vespre).

.

TRENCANT AMB LA RUTINA…

… que portava darrerament. Apart de que a partir de demà “menorquearemos” durant uns dies amb la Marta, avui cap a les cinc i mitja me n'he anat cap el Club, bàsicament per “estirar les cames”; m’he fet els ja clàssics 10 quilòmetres en bici i els quatre aparells de reforçament de braços i terç superior; dues sèries d’abdominals i, per acabar, els estiraments, una llaaaarga sessió d’estiraments (tenia la musculatura -cames, esquena, braços- tota engarrotada de tants i tants dies de no fer res). Les Saucony, els mitjons, les samarretes i els pantalons curts ja són dins la maleta menorquina: com que l’activitat nocturna serà frenètica les tres nits que hi estarem, em tocarà sortir a córrer pels matins, que tampoc està gens malament abans d’esmorzar; total, tampoc dormo gens per les nits (un tema aquest altament preocupant... del que no me’n estic ocupant gens, per cert).
Amb mi viatjaran el iTouch, la punyetera Blackberry i el Note-book portàtil, així que no crec que pugui “desconnectar” gaire...

.

RESULTATS...

.
... de totes les proves del

Campionat d'Europa d'Atletisme " Barcelona 2010 "

.

SI EN TXABI COMENÇA VACANCES...

.

... això és sinònim automàtic de:

DONCS… AIXÒ JA S’HA ACABAT !.

.

Ahir, quan a les quatre de la matinada -rebentat- em fotia al llit, donava per acabada la meva participació com a voluntari dels Campionats d’Europa d’Atletisme “Barcelona 2010”.
El matí no podia haver començat millor: cap a les dotze és van presentar en Johannes, en Giuseppe i l’Estela pel “Txabi’s Party” a la piscina de casa. Pel sol que fotia, varem estar més estona dins l’aigua que a fora (tot i així, el front em va quedar bastant del color “gamba langostinera, versió turista alemany a Calella”). I com esteva previst varem baixar a dinar al buffet del costat de casa: en Johannes i -sobre tot en Giuseppe- encara se’n fan creus !. Tot allò, safates i més safates de menjar, i més menjar, a “tutti plen”, podent aixecar-te de la cadira i anar-hi en cop i un altra sense que ningú et digui rés; fred, calent, carn, peix, amanides, marisc, beguda, postres (tots el que t’imaginis) cafè... i tot per menys de 20 euros ! “y que bueno que está todo... y más yo que llevo comiendo una semana bocadillos y bazofia...”, no parava de repetir el Giuseppe. En Johannes, com sempre, no deia rés, només reia, menjava, reia, tornava a menjar...
En arribar al Estadi jo ja sabia que "hi hauria marro". En Ferran encara no sabia que jo m’havia apuntat la nit anterior a la Cerimònia de Clausura i que, per tant, no podria estar a les darreres sis hissades de banderes finals. Quan ja tots reunits a la sala, i amb les llistes dels torns penjades i amb en Ferran molt nerviós perquè no hi havia llum des de feia una hora, li vaig dir i em va sortir amb una caixa de trons destemplades, fruit -suposo- dels nervis. I què és el que no s’ha de fer mai quan hi ha benzina pel terra ?. Doncs posar-hi un llumí. I això és el que vaig fer: quan en va dir que si me’n tenia que anar abans, ja me’n podia anar ara mateix, molt tranquil·lament li vaig dir que cap problema, que me’n anava i tots tant contents... Resultat d'aquest “no enfrontament” verbal ?, doncs que ell solet va reconduir la situació i finalment no va passar res i jo -amb en Giuseppe, la Carme i la Paula- varem marxar cap tres quarts de deu cap a la preparació de la Cerimònia de Clausura.
L’anècdota del dia ?. Just en l’acte de lliurament de medalles en la que en Montilla estava a dalt del podi amb els atletes, en hissar les banderes una de les dues de França és va quedar enganxada en un puto cargol del suport de baix (cargol que, des del primer dia, varem demanar que es tallés i/o recobrís amb cinta). En accionar el mecansme el tècnic i pujar la bandera, la part de baix de l’esquerra -la que estava “lliure de cargol” va anar pujant amunt, amunt... i anant-se torçant la tela, perquè la part dreta continuava enganxada a baix. Amb el temor reflectit a les cares de tots sis, vèiem com el mecanisme continuava pujant i aquella part de la bandera continuava enganxada allà baix i la tela és tensava, és tensava i és tensava... fins que va passar el que tenia que passar: que la tela de la bandera es va trencar per baix (és va rajar) perquè veient el que estava passant, qui tenia que estar per la labor (el tècnic) no va reaccionar i no va caure en pitjar el botó per aturar el mecanisme i permetre que alliberéssim, no ja en Willy, sinó a la bandera del seu cargol. El cas és que la resta d’aquesta cerimònia és va fer amb una de les banderes franceses onejant lliurament al vent, amb la barra de la part inferior penjant -amb un tros de bandera enganxada- i les altres dues banderes correctament agafades amb els seus mosquetons corresponents per dalt i per baix. Però, rés greu.
Va començar la Cerimònia de Clausura i haig de dir ben alt una cosa: és vergonyós que en un acte com aquest, que és fa per homenatjar als atletes... aquests no s'hi presentin. Quan és va anunciar per megafonia:
- i rebem amb un fort aplaudiment els autèntics protagonistes del Campionat: els atletes !...
... només van sortir a la gespa sis atletes ucraïnesos, un o dos de suissos i -això sí- gran part dels del equip espanyol (sense alguns dels seus “primeros espadas”). És que ni els finlandesos van sortir, que son els del proper país en fer els Europeus d’Atletisme al 2012 a Hèlsinki.
Els atletes ja havien marxat i per això no van desfilar ?. Què va. A la festa posterior que és va celebrar a la zona del Fòrum per a Voluntaris, Atletes i organitzadors, allà hi estaven gaire be tots (... i totes) vestiditos de punta en blanco per gaudir de la festa... festa que va allargar-se molt més enllà de les tres, perquè quan jo i la menuda Olga varem marxar en moto, allò no tenia pinta de que s’estigués acabant.

(abans de marxar del Estadi, quan em vaig poder “colar” entre el grup d’atletes espanyols a la gespa, vaig poder fer una cosa per en Víctor, el meu company de despatx: com que sé que em llegeix a vegades, no diré el què vaig fer, dir o pssar però -com ja li he avançat per telèfon aquest matí -punyetera blackberry, que no coneix de vacances- al•lucinarà ! (be, literalment li he dit: “te vas a cagar”!, per ser exactes...).

I com deien al final dels dibuixos animats... “ y eso es todo amigos”.
Fer de voluntari als Europeus d’Atletisme ?. Una experiència -en tots els sentits- de les que tarden a oblidar-se... si és que mai ho aconsegueixes fer (el proper voluntariat a Hèlsinki 2012 ?...).

La russa-rosa de la foto de dalt és Inga ABITOVA, sots-campiona dels 10.000 metres.

.

PENÚLTIMA JORNADA DELS CAMPIONATS…

… i “sin novedad en el frente” pel que fa a incidències remarcables (encara que hem estat a punt de pujar la bandera italiana “cap per vall” creient -erròniament- que s’havia repassat la correcte posició de les franges verda, blanca i vermella a dins abans de sortir a podi (... i mira que s’ha dit vegades i vegades!).
No m'ha tocat fer-ho a mi però avui dissabte s'ha pogut sentir l’himne espanyol per primer cop (pel primer lloc als 1.500 metres d’Arturo Casado) i per tant, hissar també per primer cop la bandera espanyola al centre del podi, en el lloc d’honor... i crec que poques vegades més ho farem si segueixen les coses com fins ara (i demà això ja s’acaba).
Demà diumenge serè “luxemburguès per un dia”; sí, perquè finalment m’he afegit al grup de voluntaris que participaran a la cerimònia de clausura i serè el voluntari qui portarà la bandera d’aquest país. Per tant no podré estar al podi en las dues o tres últimes cerimònies de hissada de banderes dels Campionats, perquè no tinc el do de la ubiqüitat i no puc estar a dos llocs al mateix temps: hissant banderes al podi i portant la bandera luxemburguesa per la gespa del Estadi.
Primer pensava que no, després que sí, ara mateix crec que no, però suposo que serà finalment que sí, que aniré a la “festa grossa de fi de Campionat” al Fòrum.
Finalment demà vindran a casa 5 dels “Trapo’s Team” (Giussepe, Estela, Johannes, Rosa i un altra que ara mateix no recordo) per estar una estoneta a la piscina i per anar després a dinar per aquí a prop.
.