AVUI . . . TEATRE !!!

Les dues i quart del migdia, sol al despatx, encara no he dinat...

Bona cosa aquesta de tenir “contactes” que et poden aconseguir entrades a CINC euros per poder anar a veure obres de teatre d’estrena; crec que ja us vaig dir que, si hi esteu interessats, m’ho dieu i quan hi hagi quelcom d’interessant, us ho faig saber.

L’obra d’avui, al Romea, es un “ma a ma de dues bèsties” de l’escena catalana, encara que no comparteixen escenari: l’ Emma Vilarasau i l’Àngels Gonyalons, un llibret escrit per Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert que no, no es familiar meva...).

Una altra oportunitat de poder fer quelcom junts “amb les meves dones”.

O sigui que, avui, no hi ha sessió de preparació de cursa. Ho deixarem per demà dimecres (encara que estaré per Girona i arribaré tard), ens relaxarem dijous (sauneta i jacuzzi ?) i farem una suau sessió divendres, per encarar amb certes garanties la cursa de diumenge.

Ja ho heu llegit, des d’avui, al marge d’aquest blog: l’objectiu es no passar de 47 minuts (o el que és el mateix, “esgarrapar 58 segons" al meu millor temps).

Apa, Txabi, que tu pots !!!
.

COMENÇA EL NEGUIT…. COMENCEN ELS NERVIS.

.

I es que… estem ja en setmana de Cursa. I quina Cursa !!!.

17.800 paios i paies apuntats/des. La nota de color diumenge al matí pot ser al·lucinant. Aquesta dels “Bombers” es l’única cursa en la que és obligatori el córrer amb la samarreta de la organització, on ja hi ha el teu dorsal imprés (l’any passat vermella per nosaltres, groga per elles).

Encara recordo de la cursa del 2008, com si fos ahir, dues coses:

- una: que li vaig dir a la Marta que s’animés a apropar-se a la Gran Via per veure’m passar (“...vaig de vermell ” li vaig dir en conya, perquè érem jo i uns 13.000 paios més amb samarreta vermella). Recordeu que aquella era la meva segona cursa i, per tant, no tenia “marca” com per col·locar-me dins d’un dels “corralitos de classificació per temps”; així ens va passar que l’Albert i jo varem creuar per l’arc detector del xip al cap de més de 4 minuts de donar-se la sortida oficial, del munt i munt de gent que teníem davant. I, es clar, la Marta va començar a veure passar gent, i més gent, i més gent... i tots vestits de vermell. Localitzar-me a mi, per ella, era una missió impossible. Però, tot i ja anar jo amb la llengua fora a aquelles alçades de cursa, jo sí que la vaig veure a ella i li vaig fer un crit a la cantonada de Gran Via amb Entença. Prova aconseguida !!!.

- i dos: amb el transcórrer la cursa t’avança gent, n’avances... així que hi ha un moment en que no saps ben be a quin lloc deus anar; i recordo que, estan a Plaça Urquinaona, poc abans de torçar per baixar per Via Laietana, li vaig comentar a un “pibón” que corria al meu costat: “crec que anem bastant bé...”; abans ho dic, abans girem per Via Laietana i veiem davant nostre la immensa taca vermella que anava des de Urquinaona fins a Correus (deuríem portar davant nostra uns 5.500 paios); i li dic a la noia: “em sembla que aquesta avui no la guanyem...”.

Aquest any, la cosa pinta una mica millor. Gràcies al meu “tiempazo” a la Jean Bouin, sortiré des d’un dels “corralitos per temps”, el que em permetrà -sí més no- poder començar a córrer i agafar ritme des del principi, i no com l’any passat, en que no varem començar a córrer l’Albert i jo quasi fins arribar a l’alçada de Correus, més de cinc minuts després de donar-se la sortida.

A partir d’aquest dimecres dia 1 ja es poden recollir les samarretes (de quin color aquest any ? ... i amb quin “slogan” ?) i la “bossa del corredor”, que aquest cop cal recollir a l’Estació del Nord. S’ha de portar el teu xip groc i el comprovant oficial del temps que dius que tens.

La cama/cuixa va millor: avui al club he fet 20 minuts de bici (10 quilòmetres) i exercicis de braços, abdominals i resistència de cames (d’això últim, poquet per no forçar la cuixa).

¡¡¡ Seguiremos informando... !!!

“... pensa en mi, menuda pensa en mi, quan les bruixes t’esgarrapin de matí. No et faré més tebi el fred, ni més dolç el cafè amb llet, però pensa en mi, menuda; pensa en mi quan no t’arribi el sou, o quan t’arrambin en el metro a quarts de nou.... badallarà mandrosa la ciutat quan marquis l’hora i obris les finestres del despatx i t’espolsis els ocells que fan niu dels teus cabells; et diu el cor que l’ocell engabiat mor. Ells em duen a les plomes somnis i batecs quan colpegen els meus vidres els seus becs... (JMS-Menuda, 1973)
.

JA HO RECORDO, JA SÉ QUÉ ÉS EL QUE HA PASSAT . . .

.

Primer creia que la punxada a la cuixa era deguda a haver forçat una mica el ritme en les mini-sèries de dimecres; però avui, fa una estona, tombat a la sauna relaxadora de molts diumenges per la tarda, m’ha vingut el flashback del què va passar i quan:

va ser dilluns jugant a soft-raquet amb en Jordi en anar a buscar una deixada; recordo que vaig sentir llavors la punxada, tant intensa que fins i tot em va “fallar la cama”... però com que en calent no em va tornar a molestar, ho vaig oblidar. I el dimecres, en córrer, es deuria “despertar” la petita trencadissa que em deuria fer (perquè quelcom passa aquí dins la cuixa, os ho dic jo...).

El d’avui sí que ha estat un diumenge tranquil. De panxing total... que ja convé de tant en tant.

Aquesta d’avui, diuen els “serratistes més frenètics” que és la cançó més “rodona” d’en Serrat (jo en discrepo...).

“... i es que quan passa pel meu carrer fins els geranis li acluquen l’ull. L’aire es fa tebi amb el seu alè i les llambordes miren amunt sa pell morena. Quan passa Helena. Quan ella mira saps que la font quan ella vol, la dóna. Quan ella plora saps què és el dol. Quan ella calla, tot jo tremolo. Quan ella estima, l’amor pren vol. I entre teulades es gronxa el sol i els passerells dels fils de la llum miren gelosos com riu i es mou, color d’espera llarga i perfum de lluna plena la meva Helena, però.. fa dies que estar dret em fa mal, el reuma em trenca els dits i ha fugit el darrer pardal” (JMS-Helena, 1971)
.

JIUSTON, JIUSTON… " TENEMO UN POBLEMA " !!!

... perquè el que ahir -i ja des de dimecres- era una lleu molèstia, al vespre ja era “dolorcillo” i avui al matí una “punxadeta inquietant”. Veureu.

Ahir per la tarda, en tenir que estar d’hora al sopar d’aniversari del pare, no vaig anar al Club per sortir a córrer amb el runners com cada divendres; el que sí vaig fer, però, va ser anar-me’n des de casa fins a La Creu de Pedralbes a molt bon ritme (per a mi, es clar...). Crec que, entre anar i tornar, son poc més de cinc quilòmetres...

Mentre corro no tinc tanta molèstia però, en quant acabo, la punxada a la cuixa es important. Segons els esquemes i quadres que he consultat de la musculatura de la zona, tinc tota la pinta de haver-me fet “quelcom” al muscle recte del fèmur (o a la part alta del quàdriceps femoral... vete tu a saber). I, per acabar d’arreglar-ho, el tibial anterior continua emprenyant-me. Els hi preguntaré als “gurús” (l’Albert, en Marco, en Pau...) què es el millor, si descansar un parell de dies i reprendre l’exercici dimecres, o bé no parar però sense forçar, per no perdre ritme de cara a la Cursa dels Bombers (s’admeten comentaris de tot tipus... del tipus "...t'ha esho un esguínze !!!").

Dia plujós avui, i sembla que demà també i la primera meitat de la propera setmana. M’agraden aquests dies... sempre em ve al cap, mirant per la finestra, la vella cançó d’en Serrat “Temps de pluja”, melangiosa, tendre, “amorosa” (que diria un cubà). Així que, si sortiu... tapeu-vos !!!.

“... cuando el canal era un río, cuando el estanque era el mar y navegar era jugar con el viento. Era una sonrisa a tiempo fugándose feliz de país en país entre la escuela y mi casa. Después el tiempo pasa y te olvidas de aquel barquito de papel. Barquito de papel, en qué extraño arenal habrán varado tu sonrisa y mi pasado vestidos de colegial... (JMS-Barquito de papel, 1971).
.

A QUE NO DIRIEU MAI . . .

… quin aspecte tindré i a qui m’assemblaré jo quan faci els (com els farà demà el meu pare) 80 “tacos” ?.

Be, la veritat es que el meu canvi en el aspecte físic ja fa anys que no representa cap sorpresa per a mi: ho sé per avançat...

- als 30, jo ja era com era mon pare als 30;

- als 40 ja era com era mon pare als 40;

- i ara que en tinc 50 + IVA soc igualment com ell era a la mateixa edat...

I pert tant, si arribo als 80... ja sé cóm seré !!!.

Ho dubteu ?.

Aquesta nit li fem un “sopar sorpresa” amb un munt de gent que l’estima, l’aprecia... Coneixent-lo com el conec, “farà figa”, s’emocionarà...i estic segur de que no en té ni idea, perquè no s’ho espera ni de conya...

Felicitats, pare !!!

JA LA TINC . . . ! ! !

Després d’un munt de dies…

ja la tinc !!!.

No es pot dir que la gent de “Fotoinstant” siguin gaire ràpids en els seus lliuraments de producte (la cursa va ser el dia 15 de març i avui ja es 26...); però aquí està, aquí la tenim:

La meva entrada en acabar la “Mitja Marató Costa Barcelona Maresme”

amb la meva “naranjito-runner-can_mèlich” posada, el puny -esquerra, obviament- enlaire, i amb carona i expressió de:

“coño, esto ya s’acabao y sigo vivo...”

... i passant olímpicament del crono del canell, perquè ja sabia que havia baixat de l’hora cinquanta cinc...

“... no llores porque no me voy a quedar. Me diste todo lo que tú sabes dar: la sombra que en la tarde da una pared y el vino que me ayuda a olvidar mi sed. Qué más puede ofrecer una mujer. Es hermoso partir sin decir adiós, serena la mirada y firme la voz. Si de veras me buscas, me encontrarás. Es muy largo el camino. Para mirar atrás. Qué más da, qué más da aquí o allá”. (JMS-Vagabundear, 1971).
.

TRANQUIL, EDU, JA SOC AQUI ....

... després de dos dies sense entrades al blob, quina novetat !!! (es una broma entre l’Edu i jo, tranquils...).

Després de que dilluns “soft-raquetegès” (amb pallissa inclosa), dimarts vaig arribar a casa “tocat”, no per l’esforç del dia anterior, ni molt menys: vaig arribar amb un mal de cap horrorós. Volia sortir a córrer pels voltants de casa (volia, realment... ?), però no estava “gaire fi”, així que -per sort- vaig llençar la moneda de 50 cèntims d’euro a l’aire i em va sortir creu. Em quedo a casa !!!; i vaja si em vaig quedar: a les 21,15 ja estava al llit, sense tele, amb la llum apagada i el meu inseparable iPod sonant fluixet a les orelles per “acaronar-me” mentre m’adormia (que deuria ser al cap de 2, màxim 3 minuts...); la Marta havia sortit a sopar fora amb unes amigues, així que el llit era tot meu !!!. Per tant, de escriure dimarts al blog, nasti de plasti.

Ahir dimecres vaig passar pel club, tot i el mal crònic d’esquena (lleu) que tenia; vaig fer unes petites sèries a la cinta (12, 14, 12 i 12... només quatre quilòmetres) i després estiraments i abdominals. Però, en arribar a casa “les meves dones” tenien ocupats els ordinadors de casa, així que ahir, tampoc.

I ara, que son poc més de les 14,00, estic al despatx, havent ja dinat i després d’assistir aquest matí i fins passat la una del migdia a una “conferència trampa” a l’Agencia Catalana de Protecció de Dades, m’he dit: recupera la normalitat d’entrades (no podia fallar-li un dia més al Edu ... jeje).

Tinc unes estranyes sensacions físiques de cara a la Cursa dels Bombers: em sembla que em fa mal una miqueta tot: el maluc esquerra, l’isquiotibial esquerra també, una punxada -des d’ahir- a sobre la cuixa dreta, ben be al mig... i lleugers “tocs” als turmells, a tots dos. Serà que em faig gran...?. Tot i així, igual m’animo a anar-me’n aquesta nit al Passeig de Gràcia a fer la "sortida nocturna dels bombers” proposada per Nike... No sé, ja veurem, depèn amb l’ànim amb que surti avui del despatx.

Però la Cursa del dia 5 no me la perdo... !!!

.

AVUI TOCAVA… SOFT RAQUET

Sí, perquè des de feia més de quatre mesos que no agafava la raqueta (aquesta de la foto no ho es...).

Ja hi anava de “preparat” però, en fer-me un embolic amb les sabatilles de córrer (creia que el dissabte, quan vaig anar a deixar roba neta a la taquilla hi havia portat les ASICS per deixar-les allà), resulta que he arribat al Club i ni ASICS ni SACONY: els dos parells estaven a casa; així que m’he calçat les Wilson amb la intenció de primer de fer una mica de bici i després veure si hi havia algú amb qui jugar; però en sortir del vestuari ja m’he creuat amb en Jordi Castro i ens hem liat a jugar partides (5 en total, de les que només n’he guanyat una i justet-justet... quin bany que m’ha donat !!!); i es que, si ja quan jugava sovint em costava “trobar el lloc” a la pista, després de més quatre mesos sense jugar, ni us ho explico: una “peonza” girava menys que jo per la pista... A més, em notava els peus “com clavats al terra”, lent de moviments, amb els reflexes “adormits”...

Però ha anat bé; ja portava massa temps amb la rutina de només córrer i anar amb bici. A partir d’ara, al menys un dia a la setmana tornaré a les pistes, i he de recuperar els exercicis de força de braços (així no em tornarà a passar el que em va passar a la Mitja Marató...).

“...no hay nada más bello que lo que nunca he tenido. Nada más amado que lo que perdí..... tus recuerdos son cada día más dulces; el olvido sólo se llevó la mitad, y tu sombra aún se acuesta en mi cama con la oscuridad entre mi almohada y mi soledad” (JMS-Lucía, 1971).
.

DUES IMATGES . . .

La primera, la del Albert (sí, sí... perquè el de la foto no es l'Iniesta, no, es l'Albert...) que tot i el seu "esplèndit bronzejat" ha fet una fenomenal Duathló aquest matí.

I la segona, cóm no, pels “fantàstics” de Can Barça. I es que aquests pobres nanos del Barça tenen una manera de ser tant generosa amb els rivals que és realment d’envejar. I sabeu perquè ho dic això? doncs veureu:

per tal de que a la gent del Reial Madrid no se’ls hi oblidi a quants punts estan del Barça, van aquests bons nanos culerots i els hi ho recorden de la manera més gràfica possible:

1, d’en Xavi – 2, d’en “Tití” – 3, d’en Messi (collons, quin gol !!!) - 4, d’en “Samu” – 5, d’en Alves .... i 6, altra cop d’en “Samu”.

6 golets . . . com 6 son els punts que els hi porten !!!

Què... son o no son considerats aquets "culers", donant-los referents gràfics als "merengots" perquè recordin -i no oblidin-a quans punts estan ?. El que jo dic, son uns bons nanos...

Pressió per part dels jugadors del Madrid... ?; per pressió, la de la olla en la que la Marta fa l’escudella...

Apa, a dormir, que demà es “Sant Tornem-hi”...
.

I DEMÀ…. DUATHLÒ !!!

Sí… però de “mirón”; acabo de parlar amb l’Albert per veure a quin hora “arrancava” demà la seva Duathló (5 quilòmetres corrent, 20 quilòmetres en bici per acabar, crec, fent 2,5 quilòmetres altra cop corrent).

Surten del Pavelló de la Mar Bella a les 10 del matí i allà hi seré jo; penso filmar-lo a la sortida de la primera cursa a peu, en arribar a la primera “transició” (quan agafi la bici), quan surti a fer “la pedalada” i, segons com vagi jo de temps, igual em quedo per filmar-lo cóm arriba altra cop, fa la segona “transició” (quan deixi le bici) i es pegui el darrer “tute” corrent... i arribi triomfant a meta.

I com veieu a la foto.... canvi de mitjons per les curses !!!.

He passat del model “900”,més gruixuts, més d’hivern, al model “800”, més adequats per les templades temperatures que ja corren (...però no pas avui per la tarda, que fotia un fred que pelava).

Au, siau !!!

.

DONCS JA LES HE ESTRENAT…

Ahir per la tarda ja vaig sortir a córrer amb les meves noves SAUCONY.

Qué dir-vos: després de més d’un any donant tombs amb les meves estimades ASICS em vaig sentir... estrany, tant per l’acomodament del peu dins la sabatilla, com per la petjada, com per l’amortiment, com per la nova sensació de córrer no portant "ajustades al peu" les sabatilles i fer-ho amb un numero de calçat més gran del habitual (9,5/43 unes, 8,5/42 les altres) i que “m’afecta” bàsicament en que els dits del peu els porto més “sueltos”: mai havia portat un 43, ni quan jugava a futbol; però, recoi, son bones, molt bones sabatilles aquestes SAUCONY. Fent cas a l’Albert, l’has aniré alternant tant per entrenar com per les curses.

El dubte, més sentimental que altra cosa, es: "Bombers" amb SAUCONY o amb ASICS ?; crec que, a mode de “acomiadament, agraïment i pre-jubilació” ho faré amb les ASICS, com l’any passat, en que també vaig córrer amb elles la que va ser la meva segona cursa de 10 quilòmetres (però la primera "calçat com cal"...).

Sense ser-ho, sembla que les soles de les SAUCONY son més gruixudes que les de les ASICS i que tinc la sensació d’anar "més alt". I ahir, en córrer, notava que “el taló em tocava al terra més aviat” que abans, com si “talonés”. I també certa diferència en el contacte dels palpis dels dits en recolzar-se a les plantilles; i que no m’ajustava bé la forma de la sabatilla amb el “pont” del peu ... Falta de costum en ser noves, espero. Ens hem "d'aclimatar" les unes a l'altra, està clar.

Ahir pocs runners en acció (5): per una banda en Xavi Celma i en Pau "a su bola" (l’Albert havia passat pel dentista i estava “tocat”) i aquesta no era altra que la d'anar a un ritme altet pasats els primers 2 quilòmetres; per altra banda l’Enric -“l’averiao”- i jo anant quasi bé al trote; i tancant la sortida, la Belén.

L’Enric, jo i la Belén varem arribar-nos fins la Font de Cervantes (però ella, a la anada, per la "variant muntanya"); en tornar, però, tots tres varem fer-ho per "muntanya", encara que jo vaig intentar anar a un ritme més fortet, per provar-me, i vaig acabar distanciant-me d’ells, perquè l’Enric anava “tocat” del genoll, i la Belén no forçava el seu ritme perquè aquest proper diumenge té “la Cursa del Barça”, que aquest any jo ja no corro.

Per cert que ahir vaig localitzar, a la web de Fotoinstant, el moment de creuar jo la meta de la Mitja Marató de diumenge passat (sense haver-hi “borinots pel davant” tapant-me); ja me la he demanat i la “penjaré” aquí en quan m’arribi.

“...hace más de un año ya que en casa no está tu pequeña; un lunes de noche la vi salir con su impermeable amarillo, sus cosas en un hatillo y cantando “quiero ser feliz”. Te dejó sobre el mantel su adiós de papel tu pequeña. Te decía que en el alma y la piel se le borraron las pecas y su mundo de muñecas pasó. Pasó veloz y ligera como una primavera en flor.... y hoy te preguntas por qué un día se fue tu pequeña, si le diste toda tu juventud, un buen colegio de pago, el mejor de los bocados y tu amor. Amor sobre las rodillas, caballito trotador. Qué va a ser de ti lejos de casa, nena qué va a ser de tí...(JMS-Qué va a ser de ti, 1971)
.

LA CANÇÓ DE L'ENTRADA DEL BLOG D'AVUI ESTAVA "CANTADA"... NO ?

.

... i es que, sent el dia que es avui, no en podia ser una altra.

D’aquí a una estoneta, quan torni de córrer amb els runners (la nostra sortida habitual dels divendres) ja us podré dir si les meves estimades ASICS han perdut o no “amortiment” ja que com us vaig dir, avui estreno per fi les meves noves sabatilles SAUCONY "Voladores"... Després us ho explico. O demà, què collons...

.

"...m’hauria agradat estar despert aquell matí que, amb un vestit verd, entre uns bladars, ell va arribar. Venia xiulant, com un infant. Tenia plenes d’ocells les mans i cel amunt els anava escampant. El voltaven les abelles. Duia un barret de roselles i a la bandolera em duia la primavera el vint de març.
M’hauria agradat estar despert o haver deixat els balcons oberts i, en el meu son, intuir com..., teules i branques s’omplen de nius i el roc eixut torna a mullar-se al riu i el crit agut d’una perdiu. I del conill la mirada, i olorar la matinada que, a la bandolera, ens va dur la primavera el vint de març.
M’hauria agradat estar despert. Jeure damunt d’un roc com un lluert de panxa al sol i amb un flabiol, i haver sortit a rebre’l com cal i guarnir amb flors de paper els portals com si fos temps de carnaval.
Però aquell matí jo dormia tranquil, perquè no sabia que a la bandolera em duia la primavera el vint de març.... (JMS-20 de Març, 1970).

.

DEMÀ… D’ ESTRENO !!!

Doncs sí; em podeu dir “tradicional”, però a mi els regals m’agrada -sí més no- estrenar-los quan toca, i això no es altra dia que “el día de autos” o bé després, encara que me’ls hagin donat dies i dies abans, com es el cas de les meves Saucony noves, les meves noves “sabatilles voladores”... Així que, demà divendres, ja sortiré a córrer amb elles. Tinc ganes ja de comprovar si realment les meves estimades Asics han perdut “amortiment” amb el temps o no; i també de comprovar què tal es corre amb unes sabatilles un número més gran del que normalment porto. El desenllaç ? demà al capvespre, quan tornem els runners de la sortida setmanal dels divendres.

Acabo de venir amb la Marta del Gran Teatre del Liceu. Continuo pensant que es un marc incomparable, un lloc excepcional, màgic, únic... tot i el “tostonazo” d’espectacle que m’he empesat. Era una companyia de dansa holandesa (la “Nederlans Dans Theater I”, que arribava amb una crítica immillorable) gens tradicional, us ho asseguro. La primera part de l’espectacle (de 45 minuts), amb dalt i baixos, però més que acceptable. Però els llaaaaargs 25 minuts de la segona part (després d’uns reparadors 20 minuts de descans) ha estat un autèntic conyás !!!. Evidentment, les entrades ens les havien regalat (això sí, fila 7, privilegiades...).

“...da todo lo que puede dar, su casa está de par en par. Quien quiere entrar tiene un plato en la mesa; pero no os cambia el cielo por la Orden de la Legión de Honor que le dió la República Francesa.... y aún tiembla con los motores, las muchachas y las flores, con Vivaldi y el flamenco. Tiene de un niño la ternura y de un poeta la locura y aún cree en el amor” (JMS-Tío Alberto, 1971).
.

AVUI, 18 DE MARÇ, EN FAIG ....

... ho hauríem de "remullar", no... ?
.

L’ORGULL DE SER EL PARE D’UNA FILLA COM LA MEVA ANDREA….

.
Andrea, encara no 23 anys, la meva filla gran; el curs passat va acabar Humanitats i aquest any ha començat Periodisme. Com a un que jo conec, li agrada molt escriure, però ella ho fa realment be. I li apassiona el que fa; es molt llançada davant totes les iniciatives “que se le ponen a tiro”; així que quan la Seu del Comitè Europeu de Barcelona va convocar un Concurs periodístic amb la temàtica de “Les eleccions al Parlament Europeu” (entrevista, reportatge, assaig, article... el que el participant lliurement escollís) evidentment s’hi va llençar de cap. El resultat ? aquest capvespre ha sabut que la seva entrevista ha estat escollida -de entre els només vuit treballs seleccionats- entre els tres primers (no hi ha ni primer, ni segon ni tercer); així que, com a premi, el mes d’abril se’n va tres dies a Brussel·les amb una llarga representació de periodistes especialitzats de les principals capçaleres dels rotatius nacionals; i, havent quedat entre els tres primers, això comporta –addicionalment- la publicació del seu treball a la revista “Presència”, que es com el “magazine” de cap de setmana dels rotatius diaris catalans. Per a una ferma aspirant a periodista... us imagineu una experiència i un premi millor ?.

El meu orgull de pare, i just la nit abans del meu aniversari, està més que desbordant com podeu arribar a imaginar-vos...

I no, l’Andrea no es filla única. I no, no es la meva “nineta dels ulls” (ja que en tinc dos, tant de filles, com d’ulls, com de ninetes...). No, no es tracta d’això. Els fills et donen maldecaps (les menys de les vegades en el nostre cas) i també enormes satisfaccions (les més de les vegades, i molt sovint). I avui l’Andrea me’n ha donat una “de sonada”, com temps enrere ho va fer la Martona amb el tema d'”Annie”, o la mateixa Andrea quan -poc mesos abans de fer-ne 17- ja se’n va endur dos dels premis en els Jocs Florals d’Esplugues l’any 2003. Així que no hi busqueu en aquesta entrada al blog lectures de “favoritisme paterno-filial” de cap tipus (mai hi he jugat, ni mai hi jugaré a això); però avui es el moment de la meva Andrea, un moment molt important per ella i per mi, i es per això que avui hi apareix aquí.

Pel que fa al meu estat físic (i encara amb el somriure fluix a flor de llavis, què voleu que hi faci...) avui he continuat “no estant-me quiet”, així que tornant -tard- de Girona he anat una estoneta al Club a no deixar que les meves cames descansessin, a no deixar que s’acostumessin a no fer rés. I he fet (en el que des d’ara en endavant sempre denominaré com a “el meu ritme”, o sigui, velocitat de cinta 12) un parell de quilòmetres; em sentia els bessons “durs” i no els he volgut deixar que s’adormissin; però, fonamentalment, el que he anat a fer es a estirar.

Des d'avui, la casa es un petit daltabaix: estem pintant i això comporta buidada i moviment d’estris, mobles i demés d’una habitació a l’altra (o tot rejuntat al menjador) i anar-ho movent mentre es va pintant ara una habitació, ara una altra... Espero que en tres dies això estigui llest, perquè ara mateix escric amb el teclat sobre les cames, ja que demà li toca pintura al despatx i el tinc tot desmuntat.

“...y las muchachas hacen bolillos buscando, ocultas tras los visillos, a ese hombre joven que, noche a noche, forjaron en su mente. Fuerte para ser su señor. Tierno para el amor. Ellas sueñan con él, y él con irse muy lejos de su pueblo. Y los viejos sueñan morirse en paz, y morir por morir, quieren morirse al sol... (JMS-Pueblo Blanco, 1971).
.

THE DAY AFTER…

.
Ho sento, no puc evitar-ho: vaig tot el dia amb el somriure fluix a la cara... I amb unes ganes incontrolables d‘explicar-ho a tothom:

- que la he fet... que he fet la meva primera Mitja Marató, i la he acabat, i en un temps collonut... i amb 52 “tacos” !!!.

Sé que estaré uns quants dies de lo més “pesadet”, em conec, gaire bé insuportable la veritat però... es que la he fet, la he acabat... !!!.

Avui no he pogut evitar anar pel Club; perquè ahir vaig estirar ben poc, amb la conya dels massatges en acabar la Cursa; i he fet el que en Pau m’ha definit com a “recuperació activa”, es a dir, fer-me 10 quilòmetres en bici en 22 minutets i cremant 172 calories (que no sé cóm, després del d’ahir, em quedava quelcom per cremar...). I he estirat com Déu mana.

El braç esquerra va una mica millor, però no s’ha recuperat de la pallissa d’ahir, encara tinc molèsties segons el gest que faig. I les cames “s’estan comportant, com unes jabatas”, no tinc gaire sensació de cansament.

LA HE FET... SÍ SENYORS, SÍ, LA HE FET ! ! !

"...pero ella es más verdad que el pan y la tierra. Mi amor es un amor de antes de la guerra. Para saberlo la mujer que yo quiero no necesita deshojar cada noche una margarita... con ella quieren dármela mis amigos, y se amargan la vida mis enemigos" (JMS-La mujer que yo quiero, 1971).
.

OBJECTIUS PLENAMENT ASSOLITS . . . ! ! !

(avui l'entrada es una mica llarga, aviso....)

- Objectiu 1, acabar -viu- la Mitja Marató.... FET !!!
- Objectiu 2, fer una cursa “amb el cap” ( o sí més no, sense perdre’l).... FET !!!
- Objectiu 3, anar a un ritme “dièsel” constant tota la Cursa, chaca-chaca-chaca.... FET !!!
- Objectiu 4, arribar a poder aconseguir beure aigua mentre corria.... FET !!!
- Objectiu 5, acabar la Cursa en menys de dues hores.... FET !!!
- Objectiu 6, creuar la línea d’arribada somrient.... FET !!!
- Objectiu 7, fer-ho en un temps més que decent.... FET !!! (o així ho crec jo).
- Objectiu 8, acabar la Cursa amb la meva autoestima pel núvols... REFET !!!

TEMPS FINAL DE LA MEVA PRIMERA MITJA MARATÓ :

Ara entenc, encara més, la irreprimible emoció i la satisfacció desbordant d’en Jose i en Marco en acabar la seva Marató, perquè jo tan sols n’he fet la meitat... i no hi ha qui em baixi del núvol en el que estic pujat !!!. I es que, per un “más que cincuentón” que mai no havia corregut, MAI, més de 10 quilòmetres, lo d’avui de fer-ne un xic més de 21 ha estat únic, una passada !!!.
Les sensacions, abans de la Cursa, no gaire bones. Mentre escalfava (amb la Marta voltant per allà, fent-me costat) s’han anat “despertant” dolors a muscles ja malauradament coneguts: l’isquiotibial de la cama esquerra (que feia dies que no em donava pel sac); el cap del fèmur esquerra, de la caiguda de divendres passat; el recentment “descobert” tibial anterior de la cama dreta i, per acabar de rematar-ho, el dolor plantar del peu dret que mai, mai, em feia mal en córrer, sinó en acabar les curses.
Però nois, tot ha estat arrancar a córrer com desaparèixer tots els mals (igual era més suggestiu que altra cosa...).
Fer una cursa “llarga” (per a mi, aquesta distància ho es, què voleu que us digui) té el problema “psicològic” de que quan ja n’has fet la meitat... saps que encara te’n queda una altra tros de igual, però ara ja més justet de forces.
Però, sorprenentment, he anat fins el quilòmetre 10 com una seda, corrent “amb cap” tal i com l’Albert, en Juan Carlos, en Pau i en Xavi m’havien aconsellat (els primers 10 els he fet en 52’25’’... perfecte). Es en aquest punt on hem donat la volta, i hem deixat d’anar cap el nord per tornar cap el sud, altra cop cap a Calella (la temperatura a aquelles hores ja era d’uns “agradables” 21 graus, i ni gota de vent).
Al quilòmetre 12, però, m’ha donat un petit “bajonazo” transitori, que el meu inseparable amic, l’Ipod, s’ha encarregat d’ajudar-me a remuntar: just creuant la marca al terra del quilòmetre 12, pels auriculars ha sonat el “Macho-macho-men”, dels Village People, i ha estat com una injecció d’oxigen. A partir de llavors, he continuat mantenint el ritme, sense afluixar ni defallir (ja sabeu, com un motor dièsel, chaca-chaca-chaca... tot i el sol de justícia que queia), empassant-me quilòmetre a quilòmetre molt millor del que em pensava (el quilòmetre 15 l’he fet en 1 hora, 19’ 40’’). El que sí he comprovat, però, es que no puc portar aquests mitjons -els meus mitjons de la sort- quan ja no es l'hivern (em bullien les plantes dels peus).
El llarg tram de platja i el Passeig de Pineda s’ha fet llarg i avorrit, amb poca gent als marges i amb ganes ja d’arribar altra cop a Calella. Chaca-chaca-chaca... i per fi enfilo ja, encara bastant bé de forces, la llarga recta del carrer Església; al fons es veu ja el crono lluminós...

- Ho faré, ho faré en menys de 2 hores, què collons... !!!

i el millor (e insospitat) es que realment anava bé, sense molèsties muscular ni un excessiu cansament a les cames. Ha estat aquest el tram en el que hi ha hagut més gent: cridant, aplaudint i amb un grup de “charanga” tocant timbals, trompetes, tenores... què n’és d’important aquest suport de la gent a aquestes alçades d'una Cursa !!!.
A menys de 500 metres m’ha passat fugaçment -més pel cor que pel cap- l’idea d’intentar accelerar una miqueta -tan sols una miqueta- el ritme, fer com una mena de “mini-sprint” (em trobava amb forces per fer-ho) però de nou el cap ha guanyat i m’ha tremés l’ordre, imperiosa, de:

-“ no siguis gilipolles i no et provoquis innecessariament una rampa, ara que ja et falta tan poc, i tan sols per esgarrapar uns estúpids e inútils segons...”.

I li he fet cas al meu cap (... es veu que encara m’hi arribava l’oxigen pel que sembla) cosa que m’ha permès creuar la línia d’arribada amb un somriure i amb la imatge de la Marta, justament en front meu, emocionada, e immortalitzant el moment. I quin moment !!!.

(penseu en el "decalatge" del crono...)

El sorprenent del cas es que, repeteixo, de cames i cansament general estava relativament bé (tot el bé que es pot estar després de córrer 21 quilòmetres, es clar). Però el que sí m’ha fet un mal horrorós (i tan sols al cap d’un parell de minuts d’acabar la cursa) el que m’ha fet un dolor realment insuportable i que m’ha intranquil·litzat un munt, han estat els braços, concretament les espatlles (deltoides, tríceps, sub-escapular, pectoral menor... i no sé quans més muscles m’han dit): no els podia ni aixecar i quasi ni moure: el dolor era senzillament brutal !!! totalment engarrotats, endolorits, durs com una pedra. Així que, com veureu a les fotos, m’he apuntat a la sessió de quiro-massatge que hi havia a final de Cursa (en principi, només per a cames, però els he “plorat” de tal modus suficientment convincent què -només a mi- m’ho han fet extensible a les dues espatlles). Ara mateix han passat ja una mica més de 7 hores i l’espatlla dreta ja va bé, però l’esquerra encara li costa “tornar a lloc”. Veurem demà què tal amb la moto.

Senyors, senyores.... aquesta de la Mitja Marató del Maresme ha estat una experiència brutal, única, enriquidora. Una Mitja Marató es quelcom que potser algun cop m’havia plantejat (...anant molt begut, suposo) però que fins que no la he fet, no he sabut el que representa a molts nivells (esportius, emocionals, d’autoestima...). I el fer-ho per primer cop, i en portes de fer-ne 52, ja ni us ho explico.

Concurs: un dels runners "quasi l’ha clavat”: vint minuts abans del tancament del "concurs" (que era a les onze del matí d’avui), l’Albert ha apostat perquè jo faria un temps de 1 hora, 55 minuts, 30 segons; ha “fallat” per només 1 minut i 27 segons, i es el que més s’hi ha apropat; i tenint en compte la seva circumstància particular, el premi previst inicialment dels “3 parells de mitjons tobilleros de 3 euros d’oferta del Decathlon” li canviaré per uns peücs pel pitufo/a que ja els ve en camí...

I un aclariment del perquè d'haver carregat l’Ipod d’avui amb música-disco dels 70-80:
A part de que perquè té molta marxa, i et marca bon ritme de cursa, heu de saber que l’hàbitat de la zona de Maresma -precisament aquella zona i en aquella època- era “territori de caça” d’en Txabi... Avui mentre corria, recordant algun dels encontres “relacionals-amistosos con derecho a roce findesemanero” tinguts en aquella època “gloriosa”, quasi m’he emocionat... Aquest ha estat el motiu del perquè de la musiqueta que portava avui a les orelles.

Com que sé que en Víctor entrarà a llegir avui o demà el blog, avui aquesta va per ell:

“... y uno se cree que las mató el tiempo y la ausencia. Pero su tren vendió boleto de ida y vuelta. Son aquellas pequeñas cosas que nos dejó un tiempo de rosas en un rincón, en un papel o en un cajón; como un ladrón te acechan detrás de la puerta. Te tienen tan a su merced como a hojas muertas que el viento arrastra allá o aquí, que te sonrien tristes y nos hacen que lloremos cuando nadie nos ve” (JMS-Aquellas pequeñas cosas, 1971).
.

TRANQUILS, NO PATIU PELS MEUS MUGRONS DEMÀ ....

Per cert, a la mitja part els "lleons" i els "merengues" empaten a 2 a San Mamés, amb Yeste expulsat per empentar a San Iker, que ha fet un "teatre" gens habitual en ell...
Potser per compensar-ho, en Casillas s'ha "menjat" el segon gol dels euskaldun. Paso de veure la segona part; me'n vaig al llit per començar el que sé que serà una llaaaaaarga nit...

L’ÚLTIMA NIT ...

Bé, això ja està llest, ja no hi ha marxa enrere.

Si normalment ja coneixeu el meu estat d’excitació-nervis-angoixa abans d’una Cursa, podeu imaginar-vos cóm estic hores abans de córrer la meva primera Mitja Marató: més de 2 milions cent i pico mil centímetres corrent !!! (¿ ... a que acojona ? vist així)

Sí, ja sé, no es rés de l’altra món però què coi, mai no he fet seguits vint i pico quilòmetres corrent. I, per acabar d’arreglar-ho, sembla que demà farà un dia de conya.. de conya per estrenar la platja !!!: sol, temperatura elevada i humitat... els factors ideals per córrer una cursa.

M’he anat “a firar” uns nous estris al Decathlon (foto); davant de la meva impossibilitat de beure "a morro" mentre corro de les ampolles d’aigua recollides pels llocs d’avituallament, m’he comprat un cinturó amb botelletes de les “peques” (que reompliré amb Aquarius); a més, també m'he comprat "un parell de no sé què” (una espècie de compota de fruites per quan arribi la primera hora/hora i quart de cursa). I també una gorra transpirable (faig col·lecció de gorres -en dec tenir un centenar-, alguns ja ho sabeu, però no en tinc cap de realment transpirable i lleugera per córrer); i també he comprat un nou braçal, transpirable, per portar el meu imprescindible l’Ipod al braç (per demà, carregat amb tres recopilatoris de musica disco dels anys 70 i els 80).

D’aquí una estona me'n aniré a sopar (sí, Albert, sí, hidrats de carboni, com aquest migdia...) i espero que, després, l’Atlethic de Bilbao alegri la meva primera nit pre-Mitja passant-li per sobre, altra cop en pocs dies, al Madrid.

Ahir vaig posar en marxa, entre els companys runners del Club, un concurs anomenat:

“Jo crec que en Txabi no baixarà de...”

perquè fessin les seves prediccions sobre el meu temps de demà a la Mitja Marató. Les prediccions que ja m’han anat arribant estan així:

-ALEXIS MARTÍNEZ 1 H. 47’ 35’’
-XAVIER CELMA 1 H. 50’
-PAU ARAGONÉS 1 H. 57’ 20’’
-PER KVAM i BELÉN GARÍ 2 H. 03’
-JUAN CARLOS DE MINGO + de 2 Hores (sense precisar més; per no ser massa cruel, suposo...).

Per cert, en Juan Carlos m’ha dit que ja ha superat el seu problema amb la inscripció “by the face” a la Cursa dels Bombers amb el codi VIP; espero que tant l’Albert com en Pau facin el mateix.

Per cert (bis): acabo de venir del cine de veure: “El Gran Torino”; realment recomenable.

Apa, que Dios reparta suerte !!!

“...y te acercas y te vas después de besar mi aldea. Jugando con la marea te vas, pensando en volver. Eres como una mujer perfumadita de brea que se añora y que se quiere, que se conoce y se teme. Si un día para mi mal viene a buscarme la parca, empujad al mar mi barca con un levante otoñal y dejad que el temporal desguace sus alas blancas. Y a mí enterradme sin duelo entre la playa y el cielo...” (JMS-Mediterráneo, 1971).
.

DEMÀ, JORNADA DE REFLEXIÓ…

Fa una estona que he tornat del Club; perquè entre no forçar (per deixar descansar el punyeter “tibial anterior”) i no fer res, hi ha tot un abisme. Així les coses, me’n he anat a fer uns quilòmetres (8) amb bici, una llaaaaarga sauna reparadora i una encara més llarga sessió de jacuzzi (per “estobar-ho” tot).

Xerrant amb en Pau i l’Albert, m’han dit que no han pogut fer la inscripció “by the face” a la Cursa dels Bombers amb el codi que els he donat a cadascun (al Juan Carlos li ha passat el mateix, que són els quatre que finalment he aconseguit); no sé què és el que pot ser, perquè jo he fet sense cap tipus de problema la meva inscripció amb el codi que m’ha donat el meu amic-bomber Lluis aquest matí. En el cas de l’Albert i Juan Carlos, crec que en Jordi (l’altra amic-bomber) es va oblidar de dir-me que possés al final de cada codi un signe de =; però en el codi d’en Pau aquest sí que hi era, i li he donat, i en Pau m’ha dit també que no ha pogut.
Misteris de la cibernètica...

El caxondo d’en Marco ha acabat penjant a You tube, per a tot el món mundial que el vulgui veure, el vídeo (i a sobre, editat i amb músiqueta de cuchufleta) de “l’entrada triomfal” d’en Pau d’aquest passat diumenge a Esparreguera; i a l’Albert li ha faltat temps per penjar-s’ho en el seu blog de Tri-banda. Però tranquils, he vist en Pau prou resignat, com dient: “què hi farem...”; no us preocupeu per ell...

Avui es “viernes 13” i a molts ordenadors se’ls hi ha “despertat” el famós virus maligne, que a algun hacker melancòlic li ha donat per recordar... Aneu amb compte si veieu “coses rares” al vostre ordinador (però tranquils, la Amy Winehouse es així realment, no és cosa de cap virus estrany...).

Diumenge faré una mica més de 21 quilòmetres; i dimecres -"ole tus güevos, Txabi"- en faré 52 ( ...però no 52 quilòmetres precisament, sinó 52 anys...).

Qui m’ha embolicat a mi per ficar-me en aquest merdé a aquestes alçades del partit ?.


“...un vespre quan l’estiu obria els ulls, per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt d’un pam de sorra s’alçava una foguera per San Joan; llavors un tros de fusta era un tresor, i amb una taula vella ja érem rics; pels carrers i les places anàvem de casa en casa per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan”. (JMS-Per San Joan, 1970)
.

AIXÒ JA ESTÀ AL CAURE . . .

Avui he fet bondat i he anat una estona al Club a fer uns quilòmetres (3) a la cinta, a la velocitat 12 (la meva mitja de 5 minuts/quilòmetre que espero poder aguantar diumenge).

Els quàdriceps, bé; el maluc, bé... però ha aparegut una molèstia que només recordava dels endemà de jugar partits de futbol: el muscle tibial anterior (cama dreta) m’està emprenyant al córrer. Quan jugava a futbol pensava que era la clàssica molèstia post-partit com a conseqüència de xutar, xutar i xutar (ah, no us ho havia dit: soc esquerrà “integral”; tot, tot, tot, absolutament tot, ho faig amb l’esquerra... excepte jugar a futbol, toca't els nasos !!!); però mai me’n havia ressentit per córrer. I segons m’ha dit en Pau, el problema es que no es un muscle fàcil d’estirar.

Veurem d’aquí a diumenge com evoluciona el tema.

Diumenge... ja corren veus pel club de que “ més d’un, a partir de les 15,00 estarà cercant el meu nom a la classificació per comprovar el meu temps”; diuen -amb molta sorna- que començaran a buscar pel final de la llista i que aniran pujant; tingues amics per això !!!.

El tema “Cursa dels Bombers by the face” es complica, perquè els han limitat las invitacions a “dos per bomber”; un dels meus amics bombers, en Jordi (a qui vaig passar una llista amb 10 noms de runners del Club) ja m’ha donat avui DOS codis: un per l’Albert i l’altra pel Juan Carlos; espero que demà l’altra amic bomber, el Lluis (amb una altra llista de 10 runners) me’n pugui donar un parell més o tres, entre ells el meu...

Ja hi ha més de 12.000 atletes apuntats a la Cursa dels Bombers ... quina passada !!!. I encara falten més de tres setmanes...

“... como el viento, la lluvia y el trueno, la parieron al sereno a la sombra de un nogal. Con helechos le hicieron su cuna, la abrigó un rayo de luna y a lo lejos la mecía el mar. Abestu Edurne, abestu Edurne euskal herria surekin abesten du” (JMS-Edurne, 1970)

.

TRES TEMES . . .

.
- ½ MARATÓ DE DIUMENGE
- EL PARTIT D’AHIR DEL BARÇA
- … LA FEINA !!!

Per parts.

LA CURSA: El dilluns, quàdriceps “tocats”, però vaig poder fer una petita sessió de “recuperació” post-cursa. Dimarts, entre que vaig acabar tard i amb l’excusa de veure “destrossar” al Madrid (continuava “tocat” dels quàdriceps), no vaig fer res. Ahir dimecres, Barça: tampoc vaig fer res. Casi tres dies de “panxing”, amb la primera ½ marató de la meva vida a menys de tres dies.
O avui ja em poso les piles, o diumenge les passaré magres (té tota la pinta de que farà una calor de collons...). Així que, quan surti de la feina, cap el Club.

EL PARTIT: Cóm m’agrada el poder tenir la facultat de tenir perspectiva de les coses. Perquè avui no paro de llegir: “... els 45 minuts primorosos del Barça” (i, a partir d’aquest “piropo”, els demés son encara més engrescadors); però... si el Barça no va xutar a porta (ja no dic entre els tres pals) fins passat el minut 20 i pico llarg, com a poc !!!; si a la grada anàvem dient (els culers som així):

- no anem bé... aquest francesos ens foteràn un nyap...

Altra cosa es que, després, tinguéssim uns 18 minuts “endimoniats” i els hi endinyéssim quatre golets com quatre solets, els passéssim per sobre i que després tot fossin flors i violes.. fins que ens van marcar ells (...el puto marcatge en zona !).
I al descans, al bar, tots amb el somriure fluix i amb la baba caient llavis avall... I, començant la segona part, plas ! una altra badada i (ningú ho reconeixerà), a patir perquè no ens fotissin el tercer, perquè aleshores, ja l’hem palmat (repeteixo, els culers som així).
Sort dels “peloteros”, que van adormir als francesos i els van “desquiciar” (què n’és de bo en “Gusiluz”...).
Ara, a esperar al sorteig de quarts... “y que Dios reparta suerte !!!”.

LA FEINA: Se’m està posant dura (la resistència dels clients a acceptar les meves propostes, vull dir); cada cop haig de fer més... per aconseguir menys. A atarse los machos se ha dicho.
.

QUE N'ÉS D'IMPORTANT L'HUMILITAT . . . ! ! !

... perquè sinó, et pot passar això (i que et quedi una cara de "gili" com la d'aquest....).

I encara van tenir sort de Sant Iker. De no ser per ell, a la mitja part ja se'n podíen haver anat a les dutxes amb 4 ó 5 golets... Tan me fá que el penal no fos penal: quàntes vegades hem viscut nosaltres, jugant contra ells, situacions similars ?. Ara, que es fotin !!!.

L'any que ve que ho tornin a provar...

Me'n vai cap a Ca'n Barça, a veure quina cara ens queda a nosaltres quan s'acabi el partit amb l'Olympique de Lyon (el meu pronòstic: 2-1... i patint).

C H O R R E A R :

.
Segons el Diccionari de la "Reial Bolulengua" Espanyola més rancia:

- Dícese de la acción de llevar a tu equipo de figuritas de pesebre a Anfield (Liverpool) y que te metan ... C U A T R O ! ! !

(tot i la greu crisi econòmica actual, el Reial Madrid està a punt de recuperar al seu tradicional patrocinador "NISSAN": Ni san llevado la Copa, ni san llevado la Champions...).
.

MAL DE MUCHOS…

… epidèmia !!!.

I jo que creia que era només a mi a qui em tenien fregit els meus quàdriceps !!!. Ahir, en arribar al Club per estirar una mica les cames i fer alguns abdominals, “ l’epidèmiaesparragueril ” havia fet estralls entre els runners del Club. Apart de per la relativa duresa del traçat, la conclusió a la que varem arribar es que entre els ji-ji/ja-ja d'un cop acabada la cursa, i ja dins del pavelló, cap de nosaltres va fer els estiraments que tocava... amb les conseqüències posteriors que ara ja coneixem: ays i uys a l’endemà.

El meu “treball” d’ahir van ser 3 quilòmetres a velocitat 12 (la que espero poder mantenir, constant, diumenge a la Mitja) i la classe sencera d’abdominals amb l’Albert, acabant amb els estiraments. I avui, “vacances”, perquè penso arrepanxingar-me davant de la tele per veure com el “reds devils” del Liverpool passen per sobre dels “merengues”, sí, aquells que els tenien de “chorrear”...

Sensacions per la Mitja Marató de diumenge: bones, molt bones i molt il·lusionat per fer-la, encara que avui continuo amb els quàdriceps ben tocats.
Tinc la cursa dins del coco, imaginada, visionada... en Txabi funcionant com un motor dièsel, chaca-chaca-chaca-chaca, a velocitat constant, ni gaire ràpid, ni gaire lent, amb l’objectiu a l’horitzó de baixar de les 2 hores ( 1 hora 45 minuts estaria força be).

Tinc dubtes sobre la camiseta que he de dur; m’agradaria córrer amb “la naranjito” dels runners del Club, però -si com diuen- el diumenge fot sol puc passar-les magres, perquè no és de teixit ideal per la transpiració que diguem... El que sí he de dur es una gorra, i recordar no oblidar-me de les ulleres de sol (la Cursa es, tota l’estona, a ran de mar).

Només falten 4 dies... !!!

.

"...dicen en el pueblo que un caminante paró su reloj una tarde de primavera. Adios, amor mío, no me llores, volveré antes que de los sauces caigan las hojas. Piensa en mí, volveré a por ti...". (JMS-Penélope, 1970)

.

DIA POST-CURSA . . .

.
Tinc els quàdriceps fets pols !!!.

Fins ara, no m’havia passat mai després de cap Cursa; els tinc dolorits i “engarrotats”.

(la d’Esparraguera una cursa per millorar marca ?, per fer temps ? … ja t’atraparé jo a tu Albert.
.

SEGONA MILLOR MARCA . . . ! ! !

Però si un dia abans d’una Cursa us creueu amb l’Albert i us diu:
- Aquesta Cursa es per fer temps, per millorar marca...
engegueu-lo a pastar fang i no us el creieu ni de bon tros.

Què aquesta era una Cursa per millorar marca ?. Però si hem anat tots amb la llengua fora des del quilòmetre 2 i fins el 5, i del 6 al 7 !!! Quines pujadetes tant llaaaargues i perllongades, renoi !!! (primer per dins del poble i després pel polígon industrial).

El cas es que, tot i la “duresa” de la cursa, el meu temps oficial ha estat de 48’24’’, o sigui, la meva segona millor marca fins ara, 25’’ més que a la Jean Bouin; i es que he aprofitat els últims dos quilòmetres de suau pendent cap avall per recuperar el temps perdut, i l’he acabat “adecentant” amb aquests 48’24’’.

El temps que ens ha fet ha estat esplèndid, tant a l’hora de la Cursa com durant l’àpat i la llaaaarga sobre taula a la Vinya Nova. Per 24 euritos del ala, poc més podíem demanar !!!

I ara, aquesta setmana que entra, a preparar “amb cap” la Mitja...

(per cert, per You-Tube ja deu córrer a hores d’ara el vídeo amb l’arribada “evangèlico-triunfal” d’en “Benedicto-Pau III” a meta...).

“...si la muerte pisa mi huerto ¿ quién firmarà que he muerto de muerte natural ?. ¿ quién lo voceará en mi pueblo, quién pondrá un lazo negro al entreabierto portal ? ¿ quién será ese buen amigo que morirá conmigo aunque sea un tanto así ? ¿ quién mentirá un padrenuestro y, a rey muerto rey puesto, pensará para sí? ¿ quién cuidará de mi perro, quién pagará mi entierro y una cruz de metal...” (JMS-Si la muerte pisa mi huerto, 1970).
.

NIT “PRE CURSA” . . .

.
... i ja hi som com sempre, inquiet, intranquil, nerviós, sense poder dormir. Per més curses que faci, no ho puc evitar; no trobo el moment d’anar-me’n al llit, perquè sé que començaré a donar voltes entre els llençols, emprenyant la Marta que dorm al costat... És el de sempre: com un nen petit la Nit de Reis.

Veurem demà cóm surt la Cursa; el maluc, el colze i el peu no m’estan donant gaires problemes per la caiguda de divendres, però el genoll... Espero poder escalfar bé abans de sortir demà i que l’adrenalina de la Cursa compensi el dolor. Va dir en Jordi, el meu germà, que igual venia a veure’m córrer aquesta cursa (ell viu a El Bruc, a quatre passes d’Esparraguera). Ja veurem.

El que està clar es que res em traurà la gana... i arrasarem La Vinya Nova !!!.

Esparraguera, tremola ... els Runners de Can Mèlich s’apropen !!! (i en serem uns 14 ó 16, i tots vestits de “naranjitos” espero).

Per cert, “la persecución blanca” ha sofert un entrebanc: han acabat empatant a 1 amb els “colchoneros”, mente nosaltres sembla que hem tornar a posar-nos les piles i hem guanyat sense problemes als lleons bilbaïns. Tornem a estar 6 puntets.

"... de nada sirvieron las monjas, ni los caprichos y lisonjas que tuvo a granel, señora. No la educó, ya me hago cargo, p'a un soñador de pelo largo. Qué le va Ud. a hacer, señora... Póngase Ud. un vestido viejo y, de reojo en el espejo haga marcha atrás, señora. Recuerde antes de maldecirme que tuvo Ud, las carnes firmes y un sueño en la piel, señora" (JMS-Señora, 1970)
.

MERDA , MERDA , MERDA . . . ! ! !

Segona vegada que vaig per terra amb la moto en pocs dies...

Aquest migdia, sortint del despatx, un desgraciat s’ha saltat un “ceda el paso”, ha frenat a meitat de l’encreuament i jo -per no xocar amb ell, que hagués estat pitjor-, cop de freno, roda davantera que es gira i patina sobre d’una tapa de ferro de la claveguera i... patapam !!! un altra cop per terra; i altra cop pel mateix costat, amb patacada forta al mateix colze que l’altra vegada (és el que més mal em fa en aquests moments), cop al mateix maluc, cop i ferida al mateix genoll, i al mateix peu...

I la imatge post-caiguda era d’allò més kafkiana: jo allà al terra, amb la moto a sobre (m’han tornat a quedar el peu i la cama atrapats a sota) i el paio que baixa el vidre de la finestreta i, sense baixar del cotxe, em diu:

- què noi, estàs bé.. ?

Si serà gilipolles !!!; evidentment, li he fotut un crit perquè baixés del cotxe i em tragués la moto de sobre. I després de fer-ho, se’n ha anat tan panxo, mentre jo em llepava les ferides, adreçava el retrovisor i verificava que (altra cop) res, absolutament res li havia passat a la meva Triumph (“... algo es algo, que dijo un calvo” ).

Ara, en fred (això ha passat fa poc més de cinc hores) només tinc inflat, i em fot mal, el colze però pateixo “per l’endemà”, tant pel maluc com pel peu i el genoll...
Prendré un antiinflamatori aquesta nit, perquè jo la Cursa d’Esparraguera del proper diumenge no me la perdo !!! (ni l'àpat a la Vinya Nova, es clar...).

Apa, que vagi bé....

“...para la muchacha es básico ese veraneo clásico en una aldea de mar, típicamente cantábrica, alejada de esas fábricas que no dejan respirar” (JMS-Muchacha típica, 1970).
.

AIXÒ ES TENIR CRITERI ! ! !

ELS TRES "TENORS"


Avui, mal dia; sempre que plou, pels “motards”, es un mal dia. Anar en cotxe em posa dels nervis… I, per acabar d’arreglar-ho, m’he deixat els llums oberts en baixar del cotxe cap allà les dotze i quan he anat a las cinc i pico a recollir-lo, la bateria fosa !!!. Sort del RACC, que en un plis plas m'ho han solucionat; però ja se’m ha espatllat la tarda i de tot el que volia fer (i per culpa de la fotuda Ronda Litoral) només he pogut arribar-me fins l’Hospitalet a fer-li signar un full d’autorització a un client.

Plovia, eren ja les set i m’he dit:
-nano, cap a casa...

I amb aquest ferm criteri inicial, el que he fet ha estat... anar-me’n al club.
Mentre arribava m’he dit:
-una estoneta a la sauna i cap a casa.
Però en arribar, el criteri ha estat el de:
-una estoneta amb bici i cap a casa.
Però tot aquesta sèrie de ferms criteris se’n han anat a prendre pel sac quan, en entrar al gimnàs, l’Albert m’ha dit:
- què, vens ? d’aquí a una estoneta sortim. I jo en sé d’un que ha de fer una “mitja” d’aquí no res, i si no entrena...

Així que el ferm criteri inicial d’anar-me’n avui cap a casa, ha acabat en una sortida de 8 quilòmetres fins al Parc Cervantes. Genial !.

Amb això d’avui, aquest tres darrers dies post- marató, el que he fet ha estat:
- Dilluns: reprenc les sèries, suaus: a ritme constant de velocitat 12 durant 4 quilòmetres i mig, fent els darrers 500 metres “sprintant” (je !) a 14. Estiraments i abdominals.
- Dimarts: 14 quilòmetres amb bici. Estiraments (això que, inicialment, el que volia fer era jugar unes partides a soft raquet, que fa més de quatre mesos que no jugo).
- I avui dimecres, lo dit: sortida fins al Cervantes (variant “muntanyeta”, com la de divendres passat).

I diumenge... Esparraguera !!!. Ara mateix escriuré un mail a tots els Runners perquè portin “la naranjita”, la samarreta del Club; sí més no, per fer-nos la foto (n'hi ha alguns que no la volen per córrer... no sé el perquè).

“...tenía cuatro sacramentos y un ángel de la guarda amigo; y un Paris-Hollywood prestado y mugriento escondido entre los libros. Tenía una novia morena que abrió a la luna mis sentidos jugando a los juegos prohibidos a la sombra de una higuera. Crucé por la niñez imitando a mi hermano, descerrajando el viento y apedreando al sol. Mi madre crió canas pespunteando pijamas, mi padre se hizo viejo sin mirarse al espejo, y mi hermano se fue de casa por primera vez. Y ¿ con quién y dónde fue mi niñez ?” (JMS-Mi niñez, 1970).
.

ALGUNES REFLEXIONS …

.
. . . de la Marató d’ahir.

La primera:
- La distància.

Penseu-hi be: una miqueta més de 42 quilòmetres... 42 !!!. I corrent.
Per fer-vos una idea, memoritzeu un trajecte habitual vostre -amb cotxe o moto- d’aquesta distància, e imagineu-vos-ho fent-la vosaltres corrent. A que ja sueu ?. A que ja esteu rebentats només de pensar-hi ?.

La segona:
- L’esperit de patiment dels corredors.

I no em refereixo al grapat “d’Iniestas” que encapçalaven la Marató, sinó la dels corredors “de a peu”, dels amateurs, dels que no es dediquen professionalment a això e, inclús, els que sovint ja corrent... I ja no diguem d’aquells que, perquè juguen a futbol o son bons esportistes -que no “corredors”- uns dies abans de la Marató es diuen:
- “ què la correm ?”,
i van i s’apunten amb els col·legues de torn... Tindríeu que haver vist les seves cares ja al quilòmetre 10, quan encara els quedaven uns altres 32 !!!.

La tercera:
- El misteri de la Marató.

Encara que sigui en tres, quatre, cinc... o més de sis hores, la gent hi arriba, acaba la Marató (la van acabar 8.229 !!!, la darrera corredora en un temps de 6 hores, nou minuts !!!).

La quarta:
- La gent.

Jo, que ja començo a acumular curses, sé el que “t’empenta” el caliu de la gent a les voreres, amb els seus aplaudiments, els seus crits d’ànim... (i també cóm ho enyores en els trams –perquè que n’hi han- en que no hi ha ningú, en que corres sol); així que ni què dir-vos, per la gent que corre una Marató, el que representa el no arribar a sentir-se mai sol durant tot el llaaaaarg recorregut a fer.

Jo vaig tenir molta sort, perquè els quasi quatre quilòmetres finals que vaig fer amb en Marco i l’Albert van ser uns quilòmetres plens, molt plens de gent pels voltants, pels balcons... cridant, pitant, aplaudint, tocant clàxons, tot tipus d’instruments...
El tram final del carrer Sepúlveda (abans de sortir a Plaça Espanya) es va convertir ja en un passadís molt estret, amb gent a banda i banda dels corredors, al ben mig del carrer, com passa sovint a les curses de bici quan els corredors estan a punt de coronar un duríssim port de muntanya i la gent, coneixedora del esforç, “els empeny” amb el seu caliu, amb el seu alè, els seus ànims, els seus crits... Va ser, com diria l’estimat Johann, per posar “la gallina de piel”, emocionant, us ho ben prometo; i ja no us dic res en quant varem sortir al tram final del Paral·lel, ja a tocar de Plaça Espanya (a basar de gent) i en els darrers 200 ó 300 metres, passant per entre mig de les torres Venecianes i fins arribar a creuar la meta, amb molta, molta, molta gent... L’èxtasi !!!

La cinquena:
- La germanor, la complicitat dels corredors.

En creuar la meta, tan se val si coneixies o no al que portaves al davant o al que arribava darrera teu. Es miraven els uns als altres, amb la satisfacció desbordant-los per cada plec de la cara, un somriure permanent però refrenat (cansament ?) i comentaris còmplices entre desconeguts... Com un:

Ho hem fet, què collons... !!!.

que es quasi el mateix (el mateix esperit, vull dir) que comenta el meu desconegut Joan en el seu blog “Cops de ploma”:

... el mite diu que aquell corredor llegendari va coronar la distància i després, va morir per l’esforç. Però abans de traspassar va tenir temps d’anunciar la victòria i deixar una frase que, avui, es pot aplicar a tots aquells que han aconseguit completar la cursa:

“ Enorgulliu-vos, sou victoriosos “

Avui -n'estic ben segur- el llegendari corredor grec, en lloc d’això, també diria:

...ho hem fet, què collons !!!.

La veritat: es per estar-ne d'orgullós... us ho ben juro.
.

SORT DE LES NOVES TECNOLOGIES . . .

M’he quedat realment “acollonit” de la quantitat de paios (homes) que han acabat la Marató de Barcelona amb la camiseta tacada de sang… de la sang dels seus mugrons !!! (i no parlo de un o dos...).

No és que portessin camisetes “juràssiques” com la d’aquest jove i ja premiat Txabi de l’any 1965; però, per suposat, està clar que no portaven una camiseta “tècnica”, amb teixits de nova tecnologia, per tal de que els seus mugrons no se’ls hi encetessin, i acabessin sagnant en anar-se refregant contra la tela de la seva camiseta durant els llargs més de 42 quilòmetres de la Marató...

Gràcies Nike, gràcies Asics, gràcies New Balance, gràcies Adidas... i a tants i tants d’altres fabricants: els nostres mugrons estan en deute permanent amb tots vosaltres.

Sí més no, si no voleu fer una despesa (no gaire gran, la veritat) en una bona camiseta tècnica, el que heu de fer abans de posar-vos la camiseta i sortir a córrer, es passar-vos pels mugrons (o que us passin, que es millor...) una bona crema/gel hidratant, o glicerina o vaselina, el que sigui... quelcom que faci lliscar -sense refregar- el vostre mugró contra la camiseta.

Esteu avisats...

(ah, per cert: ahir, els pericos, com sempre, es van “cagar”...).

“... y nada vale nada a su alrededor; creen que inventaron el amor. Guardan la llave del misterio a medias con el adulterio..... susurran aquel nombre como una oración y se acurrucan en su habitación para vestir el dulce anzuelo con un manto de terciopelo” (JMS-Los debutantes, 1970)
.

QUINA MARATÓ . . . ! ! !

Senyores i senyors... fins que no has viscut “des de dins” una Marató, no te’n pots fer ni una lleugera idea del què es (...i això que jo, realment, es pot dir que no la he corregut).
Entenc perfectament la desbordant il·lusió-satisfacció a les cares d’en Jose i d’en Marco en acabar.

M’he llevat d’hora, com si jo l’hagués de córrer. I he esmorzat com si l’hagués de córrer. I m’he vestit com si l’hagués de córrer.

Abans de les 9 del matí ja havia aparcat el cotxe al carrer Numància, una mica per sota de la Diagonal. Ha començat a plovisquejar... He vist passar primer els corredors amb minusvalidesa i les seves “cadires de rodes supersòniques”. I al cap d’una estona, qui si no: els africans, destacats, ja mooolt destacats. Això era el quilòmetre 5, davant mateix de L’Illa; la cursa ja anava -a aquelles alçades- molt estirada al capdavant.

Per molt que ho he intentat, no he localitzat ni en Jose ni en Marco; he baixat després fins a Numància amb Travessera, després fins a Numància amb Avda. de Madrid i per fi a Tarragona amb confluència amb el carrer Aragó, on hi havia un dels avituallaments. I en tots llocs, sempre animant a la gent (les seves cares, algunes ja totalment desencaixades, ho demanaven a crits).

He deixat el cotxe a Rocafort cantonada amb Sepúlveda, i me’n he anat al trote fins a Les Drassanes, perquè allà era on vaig quedar amb l’Albert que m’afegiria a la Marató, acompanyant a Marco en els seus quilòmetres finals (Paral·lel, Rda. Sant Pau, Sepúlveda i final a Plaça Espanya). Hi he arribat a les 10,30... i m’he tingut que esperar bastant més d’un hora (bastant cascadet per la “rasca” que feia allà paradet) per poder veure aparèixer al Jose i en Pau (qui se li ha “afegit” en els darrers 18 quilòmetres) i al cap d’una estona al Marco i l’Albert.

Aquella era la meva hora, la “meva Marató” i a ells dos m’he afegit, animant (i filmant, sobre la marxa) a en Marco -que ja anava “tocat” del maluc des del quilòmetre 18- corrent amb ells dos des d’allà i fins a creuar la mateixa línia d’arribada a l’Avinguda Maria Cristina.

Quina passada, nois !!! (i això que, repeteixo, jo “no la he corregut” més que en els seus pocs quilòmetres finals).

Espero que en Marco pugui gaudir, guardar i conservar, les seves imatges corrent i creuant la meta de la seva primera Marató

Enhorabona Jose (3 h.19'50'' ), enhorabona, Marco ( 3 h.23'40'' )
..