PREPARANT LA “MMS” PER PODER FER UNA “MMPT”

Traduint el títol de l'entrada (perquè la traducció del títol del llibre està ben clara, no ?):

Preparant la “MMS” (Mitja Marató de Sabadell), per poder fer “MMPT” (Millor Marca Personal de la Temporada). Només falten 4 dies.

Val, sí, estic d'acord: aquest repte està “tirat”... perquè aquesta és la primera cursa de la temporada, així que, evidentment, serà sens dubte la MMPT; però és què, a auto-motivació, no em guanya ningú !.

Preparant-me per la cursa de diumenge, avui m'he pujat a la cinta i he començat a córrer, en principi per fer

- 10 quilòmetres de carrera continua “a ritme marató” (6:00);

però a mida que anava corrent he canviat d'idea, per passar a:

- 5 a 6:00 i 5 a 5:27

però, tampoc; en arribar al quilòmetre 5 m'he dit:

- 5 a 6:00, 3 a 5:27, 1 a 5:00 i un darrer a 4:36;

però aquest cop, tampoc; en arribar al quilòmetre 7, canvi de plans...

... he acabat fent, finalment:

- 5 a 6:00, 3 a 5:27 i 2 a 5:00

Està clar que continuo corrent sense un criteri clar.

880 calories "cremades" en 56:30; quina suada, Deu meu !. Ha estat molt i molt reconfortant la llarga sessió d'estiraments que he fet en acabar (... i la dutxa, of course !).

Per aquesta setmana, ja n'hi ha prou, que no anem gaire bé de forces. El genoll no s'ha queixat, i això és una bona notícia; i una altra: per sort, sembla que diumenge no tans sols baixarà una mica aquesta temperatura enganxosa que tenim, sinó que sembla que fins i tot plourà ! Bé, perquè soc bon corredor amb aigua.

Tot i això, visto lo visto avui... patiràs, Txabi, patiràs de valent diumenge a Sabadell.

(C.Q.  1116  121-534-582)

.

BACK TO BLACK.... AMY



Clica  aquí  per veure el vídeo de la cançó (... i la seva traducció
al castellá si és que, com jo, no domines l'anglés).

He left no time to regret
Kept his dick wet
With his same old safe bet
Me and my head high
And my tears dry
Get on without my guy
You went back to what you knew
So far removed from all that we went through
And I tread a troubled track
My odds are stacked
I'll go back to black
We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to.....
I go back to us
I love you much
It's not enough
You love blow and I love puff
And life is like a pipe
And I'm a tiny penny rolling up the walls inside
We only said goodbye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to
Black, black, black, black, black, black, black,
I go back to
I go back to
We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to
We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to black.
.

ATRAPADO EN EL TIEMPO…

(pel·lícula erròniament coneguda per “El día de la marmota”)

I és que aquesta nit al Estadi, veient el partit contra el Villarreal (un equip de Champions i no un ja desnonat prematurament Saragossa) m’he sentit com en Bill Murray en “Atrapado en el tiempo”:

- “Txabi, aquest partit tu ja l’has vist; és un altra 5-0, com molts i molts de l’any passat, i l’altra... passant per sobre l’equip rival, després d’uns primers quinze/vint minuts de dubtes, espectacle en estat pur...”.

Tant li fa que a la banqueta estiguessin dos campions del món (Villa i Xavi), i que a la grada estiguessin Puyol, Alves, Piquè (uns altres campions del món); que juguéssim, no ja sense laterals, sinó amb només un defensa pur (Abidal). És igual, la màquina sembla que funciona sola.

És per tot això que us dic, i molt més que encara em callo (com deia la lletra d'aquella cançó de La Trinca) què el meu cor és blaugrana.   

.

AI BÓ, AI BÓ…

Doncs sí, com els nans del conte, avui he tornat a la feina tot cantant. El cel, solidaritzant-se amb mi, s’ha posat a plorar aquest matí (fet que ha motivat que tingués que agafar el cotxe, amb el què m'agrada !). Els primers 90 minuts a la feina me’ls he passat obrint, llegint, contestant, tancant, desant i/o esborrant correus electrònics que m'han anat arribant durant les vacances (això que tots, tots ells, ja els havia llegit -i contestat fins i tot alguns d’ells- des de la blackberry... així que, feina doble!). En sortir de casa d’un client a quarts de tres, m’he fotut una hamburguesa en una cafeteria al costat de F. Macià i he esperat a que sortís la Marta de la feina per portar-la fins a casa (passant abans pel súper, per poder emplenar la despensa de casa, buida i amb tranyines després de tants dies fora).  

A un quart de cinc ja era al club, però sense saber ben bé què fer; finalment, m’he decidit per pujar a la bici i fer 16 quilòmetres -en poc més de 42 minuts- cremant unes bones i molt necessàries 312 calories i rematant-t’ho tot amb una llarga sessió d’estiraments. Torno a estar en 81 quilos i hauriem "de deixar-ho" en 78-79... n'hi ha dos i mig que no sé ben bé què coi hi foten aqui, però que els noto al córrer).

D’aquí a una estona me’n vaig cap a can Barça per veure -i gaudir- del primer partit de la temporada de futbol, la quarta ja d’en Pep i d’aquesta generació irrepetible de jugadors; què lluny queda aquell primer Pep-partit, perdut, a casa del Numància la primera Pep-temporada, i amb els ais i uis de molts culés ! (entre ells, jo, mai me n’he amagat... i mira tu com ha acabat el tema: 12 de 15 títols guanyats !).

6 dies, només, per la  M M S  (Mitja Marató de Sabadell) amb un temps personal a batre de 1:50:04 (però sense gens de pressió, que només estem començant la temporada...).

(C.Q.  1.106  120-534-572)

SANSE

No, no he acabat les vacances a Sant Sebastià, ni a “Sanse” ni a “Donosti”, no; això vol dir que...

¡¡  S A N S E A C A B Ó  !!

... finitto, caput, niente... ya no hay más: s'han acabat les meves vacances d'estiu.

Divendres, dia de tranquil·litat absoluta (“DFN” en estat pur) i ja amb la Marta per Sant Julià. Dissabte “más de lo mismo”, tot i que la temperatura ha baixat una mica i “la tropa” ja s'ha anat posant els jerseis i la flassada al llit; a mig matí ja vaig acabar “La herencia de la tierra”, la novel·la històrica emmarcada a la Catalunya rural, des de 1815 i fins a 1881, seguint el desenvolupament d'una mina de carbó i d'una colònia tèxtil amb la revolució industrial de fons.

Cap al vespre, soparet a “Les set fonts”, amb los cuñaos i la sogre. En tornar a casa vaig començar ja amb el cinquè llibre del estiu (amb les seves 526 pàgines): “Las huellas imborrables”, de la sueca Camilla Läckberg, i que recull les noves peripècies del policia Patrick Hedström i la seva dona, l'escriptora Erica Falck (dels que ja he llegit en dos estius anteriors “La princesa de hielo”, “Los gritos del pasado” y “Las hijas del frio” tres títols ja clàssics de la novel·la negre que ens arriba del fred, i sempre amb un rere fons de nazisme suec, no sempre conegut/reconegut).
Dues “Mourinhades” al respecte del tema llibres:

"COLLITA"  LITERARIA  DEL  MES  D'AGOST



  -Perquè no hi ha un estàndard de cos (tamany) de lletra en els llibres ? (el cos de lletra més petit d’aquest estiu meu ha estat, precisament, el del llibre més extens, el d’en Follet i també el de format de full més gran).

  -Perquè no es foten d’acord, d’una vegada per totes, en com escriuen el nom del llibre i del autor en el llom, perquè quan els tinguis tots als prestatges de la llibreria de casa puguis llegir tots els títols en el mateix sentit i no posant a prova les teves cervicals ?.  

Avui he matinat; tocava sortir a córrer amb el cuñao; com que surt d'una operació d'hèrnia inguinal, i fa prop de sis mesos que no corre, s'ho ha pres amb la calma, tot i que els dos primers quilòmetres ha anat seguint el meu “ritme marató” no gaire ràpid. Després, jo ja he anat tirant i ell ha anat caminant i corrent i jo l'anava esperant. Hem fet, i li ha encantat, la “Ruta dels Molins”.

A mig matí han arribat “los otros cuñaos amb la troupe”; hem dinat tots plegats i, abans que em donés “la modorra” post-dinar, i quan tots començaven a “sestejar” pels sofàs i els llits, he agafat la moto i... cap a Esplugues, que hi falta gent !.

Així han acabat els meus dies de vacances estiuencs; i al mateix temps comença el compte enrere per la Mitja Marató de Sabadell de diumenge que ve (... on patiràs de valent, Txabi, patiràs, perquè no vas fi).

(C.Q.  1.090  119-518-572)
.

JORNADA DE TRANSICIÓ

Dijous, 24 d'agost

Unes marxen, d'altres arriben...

Avui, després de dinar, l'Andrea i la Martona ja han tornat cap a Barcelona (l'Andrea “s'estrenava” amb el cotxe), després d'haver passat els tres plegats un altre dia de plàcid “DFN” (dolce fer niente) llegint cadascú el seu llibre a ran de piscina; per cert, del meu ja n'han caigut 425, així doncs ja he creuat el seu “equador” només en el segon dia de lectura (el que dona una idea ben clara d'aquest “DFN” del que parlo). Abans, però, al matí he baixat a Vic a actualitzar el blog i a llegir-ne d'altres, i correus, que tenia pendents des de feia dies (i així de pas la Marta, des de Barcelona, ha pogut llegir i saber el què hem fet per aquí des de diumenge en que ella va marxar).

Però avui era dijous... i tocava sortir a córrer per complir amb el pla previst. No he fet, però, la “Ruta dels Molins”, sinó que m'he decantat a última hora per anar-me'n -per carretera d'asfalt- fins a Vila-lleons (8 quilòmetres anar i tornar); però me n'he cansat -del asfalt- al quilòmetre i mig i he agafat el trencall que tirava amunt cap a la finca de La Carena (i quan dic “tirava amunt” vull dir que “tirava amunt”); quan he arribat dalt, a la finca, he agafat ja (continuant també cara amunt) el camí habitual de la carena fins allà on ara permeten les obres del Eix Transversal. En arribar-hi he donat mitja volta i llavors ja he baixat corrent fins el castell, sense parar, i d'allà ja fins a Sant Julià. Calculo que, entre una cosa i l'altre hauré fet uns 5/6 quilòmetres però ho contarem com a 5.

Una nova constatació (dues, més ben dit):

- tinc els bessons força carregats, endurits, pesats (sí Albert, sí, ja estiro en acabar...) i

- realment, “quelcom passa” amb el meu genoll esquerra; no sé el què, però “no va fi”.

Deia al principi que “unes marxen, d'altres arriben...”; i és que demà divendres torna la Marta, per quedar-se fins diumenge; i no només ella: dissabte arriben “los cuñaos formenteriles y la peque” i diumenge “los otros cuñaos y toda su troupe”. Del idíl·lic “DFN” tranquil i relaxat, amb un reduït stock (només la sogre i jo) passarem a viure un cap de setmana, de fi de vacances per a mi, amb un stock de: dona, sogre, quatre criatures, quatre cunyats... i jo. Però per això estan les famílies, no ? per conviure-hi, encara que només sigui uns pocs dies. O no ?.

Una NO noticia: en Messi, escollit millor jugador d'Europa de la temporada passada, guanyant per a 38 a 3 a C.R. (a algú li estranya ?). I, amb la sort dels campions, en el sorteig d'avui de la primera ronda de la Champions, ens han tocat el A.C. Milan (... en Ibrahimovic “torna a casa”) i dos autèntics desconeguts: el BATE Borisov bielorús i el VIKTORIA PLSEN, "els cervesers xecs".

Aquest cap de setmana, com cada any a Sant Julià, és “el cap de setmana del volei”; però jo, com des de fa tres anys (des de que ja corro “en serio”) no hi participaré; però sí que aniré a veure'ls, i a arbitrar algun dels molts partits que és juguen i a animar. L'any passat ja no vaig jugar "per no jugar-me-la" amb una torçada de turmell o de genoll, o amb alguna altra lesió a tants pocs dies vista de la Marató de Berlín (... després de tot el que havia entrenat !); i aquest any, ”más de lo mismo”: el diumenge següent ja tinc la Mitja Marató de Sabadell i, a sobre, no vaig gaire fi.

Se m'acaben les vacances ! (... les d'estiu, és clar).

(C.Q.  1.084  118-518-566)

..

VINT-I-CINC ANYS ENRERE...

Dilluns, 22 d'agost

25 anys enrere avui era divendres, i no dilluns; aquell matí havíem anat a la piscina. Va fer molta calor aquell estiu del 86, de llarga i nerviosa espera com a “pares primerencs” que érem; i tot i que estava desaconsellat, la Marta va dir que ja no aguantava més... i és va banyar-remullar a la piscina; evidentment, al vespre ens en varem tenir que anar cap a la Clínica Tres Torres. Ara, quan escric això, és un quart d'onze de la nit; aquell any, l'any 1986, una hora i quart més tard que avui, a dos quarts i cinc minuts de dotze, ensenyava per primer cop el seu caparró al mon la meva princess, l'Andrea. 

Ja han passat 25 anys des d'aquell divendres !. Encare avui recorden a la Clínica Tres Torres, com si fos ahir, els crits d'un boix, corrent escales amunt des del paritori, dient:

- És una nena, és una nena...!.

Avui, 25 anys després d'aquella nit tant i tant especial, ho hem celebrat a Barcelona tots plegats amb un dinar; jo, per sorpresa, he fet un ràpid viatge des de Sant Julià -en moto- per anar a dinar “amb les meves donetes”: cóm podia quedar-me “panxa al sol” a Sant Julià i perdre'm la celebració d'un aniversari tant i tant especial de la meva princess ?.

A les sis, ja de tornada a Sant Julià, he anat a un funeral. Era la missa funeral per un SENYOR, amb majúscules; era un senyor d'aquells dels que ja en van quedant pocs; era l'autèntic “pal de paller” de tota la seva ample nissaga familiar. Tot i ser ell “de la colla dels meus sogres” (tenia 88 anys) i tenir-ne contactes molt esporàdics amb ell, molt a “temporades” (... i també de veure'ns molts cops al bar de Tribuna del Camp Nou, com a bon culé que era en Jordi) jo me l'apreciava molt i, n'estic convençut de que ell també m'apreciava: és quelcom que un sent “per dins”, sense necessitat de paraules (i estic segur de que només ell i jo n'érem coneixedors d'aquesta relació “especial”, tot i la diferència generacional, i la molta intermitència de les nostres trobades/retrobades tant espaiades en el temps). D.E.P. Jordi.

Entre la sortida amb els “Osona Runner's” d'ahir (de la que m'he recuperat força i força bé, sense “seqüeles”) la baixada i pujada a Barcelona i el funeral, avui no he sortit a córrer (... encara que tampoc pensava fer-ho); l'idea és tornar-hi, però ja sol, com sempre, dimarts i dijous; el dissabte, en canvi, sortiré a córrer amb “el cuñao Albert” (si no diu el contrari, anirem a fer la “Ruta dels Molins”, la mateixa que faré dimarts i dijous).

Demà arriben “les meves dues peques” a Sant Julià, per passar tots tres junts dimarts, dimecres i dijous. Tres dies ara i quatre dies passats a Florència: no recordo els anys que feia que no estàvem tants dies junts a l'estiu. Soc feliç !.

Avui, per fi, m'he "costumitzat" la meva vella caçadora Levi Strauss texana (comprada l'any 1991, just abans de marxar de Canàries després de viure-hi gaire bé quatre anys) i que és la que porto sovint per anar en moto si no fa gaire fred. Ha quedat “xula”, no ?.

Dimarts, 23 d'agost

Avui a mig matí han arribat les peques en cotxe (quin atabalament la Martona conduint per Barcelona ciutat, amb pujades considerables i infinitat de “calades”, amb les conseqüents “pitades” dels vehicles del darrere); no gaire activitat durant el dia per a tots tres (llegir, “siestear”, no fotre rés...); a les set del vespre he tornat a fer “La Ruta dels Molins” (els 7 quilòmetres en 37 minuts... i amb la constatació -novament- de que estic molt fora de forma i de que no he baixat encara els 2/3 quilos “florentins”); després, al vespre, hem anat fins a Sant Marc a sopar, convidats per l'àvia, per celebrar l'aniversari d'ahir de l'Andrea.

Tot tornant de sopar he acabat “La conspiración del Templo”, d'en Peter Harris (amb les seves 430 pàgines) que vaig començar a llegir diumenge a mitja tarda. Poc, ben poc m'ha durat el pobre...

Dimecres, 24 d'agost

Baixada matinera amb les peques cap a Vic per anar a comprar llibres. Després d'aprovisionar-nos d'embotits a Can Vilada (“... aquest lloc és com una joieria”, se li ha escapat a la Martona, davant de les seves vitrines plenes i plenes d'exquisideses), ens hem apropat fins a “La Tralla” i ens hem “firat” tots tres:

-Per l'Andrea, “Cuentos Completos” d'Oscar Wilde.

-Per la Martona, dos clàssics-clàssics: “Siddhartha”, de Hermann Hesse (que jo li demanaré quan l'acabi, per tornar-lo a llegir per enèsim cop) i “Lolita”, de Vladimir Nabokov.

-i per a mi, un molt esperançador “La herencia de la tierra”, primera novel·la històrica d'Andrés Vidal, un altre “totxo” de 770 pàgines (que serà ja el meu quart llibre del estiu, després de “El verano de los juguetes muertos”, “La caída de los gigantes” y “La conspiración del templo”).

(tot això pel “mòdic” preu de 45,40 euros... desprès és queixen de que la gent no llegeix!).

Tarda “a la italiana” (dolce fer niente...); avui, que no fa gaire sol però sí molta xafogor, em toca descans; demà dijous repetirem “Ruta dels Molins”, com ahir i com tambe faré dissabte.

(matinada de dimecres a dijous): acabi d'arribar de Vic amb l'Andrea de veure “SUPER 8”: totalment recomanable. I de “La herencia de la tierra” ja m'he cruspit dels seves primeres 250 pàgines...

(C.Q.  1.079  117-518-561)

.

" OSONA RUNNER ' S "

Dissabte, 20

A mig matí “ha caigut l'últim full” de “La caída de los gigantes” d'en Ken Follet. Reitero: recomanable, molt recomanable. Espero la ràpida sortida del segon llibre de la trilogia.

Aquesta va ser tota la meva activitat d'ahir...

Diumenge, 21

Doncs sí; avui finalment, a les set del matí, ha sonat el despertador: sí, avui sortiria a córrer amb els amics d'en Joan el jardiner, els que he anomenat jo “Osona Runner's”. I, sense saber cóm eren ni qui eren, tenia un mal pressentiment:

     - Txabi, et matxacaran, avui patiràs !.

He fet un esmorzar lleuger (un bocata de pa amb tomàquet amb pernil dolç, un bon tros de formatge fresc i un cafè amb llet amb força sucre). He estat fent temps “zappingueando” mentre no eren dos quarts de vuit, hora de reunió.

Dieu-me “travelo” si voleu, però davant d'un grup nou, desconegut, de corredors, en el primer que em fixo és en les cuixes; i el meu mal pressentiment s'ha fet realitat: les meves dues cuixes juntes eren una única cuixa de qualsevol d'ells; i no tenien bessons: eren trigèmins !. Per sort, n'he vist un dels meus (fibrós, no excessivament musculat) i m'he dit: menys mal, un dels meus. Un dels meus ? i uns collons !; el paio era en Colomer, cinquè classificat del Campionat del Món de Cros de Muntanya de fa tres o quatre anys, !!!. El paio entrena amb en Kilian Jornet, fent tirades de muntanya de 40 i 60 quilòmetres, amb desnivells de 4.000 metres. Un dels meus ? Ja !.

Hem sortit del passeig amb un bon sol ja a aquelles hores... i de seguida me n'he adonat de que avui patiria: hem anat gaire bé tota l'estona per camins de muntanya, amb pujadetes, amb no gaire desnivell, però llargues, perllongades. Hem entrat al polígon, en direcció cap a Sant Marc però sense arribar-hi, i cap a l'esquerra cap a Saladeures, per senders de muntanya cara amunt, passant per davant del nou cementiri i voltejant Saladeures. El grup, érem 7, anava bastant compacte perquè els primers ens anaven esperant. En arribar al pla del darrere de Saladeures (+/- quilòmetre 5,5) en R.C. ha dit que tenia que girar cua perquè havia d'estar de tornada a menys quart... i jo m'hi he afegit, i més després de saber que els altres cinc anaven a pujar (i ara, sí de valent) cap a Puig-l'agulla.

En R.C. i jo hem continuat per senders i caminets (toboganet darrera de toboganet, això sí) fins a la carretera de Vila-lleons a Sant Julià, a un quilòmetre de la primera, així que hem acabat la sortida amb uns 3,400 per asfalt (allò ja era “el meu terreny”, tot i la calor que fotia), per acabar en el mateix lloc d'on hem sortit i havent fet un total de 10,400 quilòmetres en 1:02.

Collons amb els “Osona Runner's” !. Tot i així, com que cada diumenge del any és troben al mateix lloc i a la mateixa hora per “anar a fer la cabra pels voltants”, no serà el darrer cop que m'hi apunti amb ells quan estigui per Sant Julià.

Una bona notícia i una constatació de fet:

-El genoll esquerra “no m'ha grinyolat” gens.

-Soc un corredor de pla (i quan dic pla, vull dir de pla, pla, pla...). D'asfalt o de muntanya, però de pla.

El ritme d'avui no ha estat molt ràpid, això no, però ha estat força exigent per a mi: anar cara amunt “em mata” i “em desfonda”. Des de sempre, encara que sigui en pla, els dos/tres primers quilòmetres son mortals per a mi, em noto “mort” de seguida; sot que recupero aviat (ara menys, perquè ja que em controlo més; abans sortia com un boig, a ritmes de 4:15/4:20); avui, a sobre, després d'una curta baixadeta, hem encarat tot seguit un sender força cara amunt, que m'ha deixat ja amb la llengua fora a poc menys de 700 metres de la sortida i m'he confirmat allò de...

- “Txabi, avui patiràs...”

i és en moments com aquest quan em pregunto -i em meravello- de cóm cony vaig ser capaç de fer, i acabar -en uns temps força i força decents- dues Maratons, en només mesos, fa poc més d'un any.

El que sí he constat també és que respiro diferent quan corro a la cinta de quan corro al aire lliure: quan corro per fora “boquejo més”, vaig amb la boca ben oberta per respirar, com un peix fora l'aigua, i sembla com si tot l'aire m'acabés a la panxa (em vaig notant “inflat” i pesat), cosa que no faig, ni em passa, corrent a la cinta; rarament “m'ofego”, encara que hi faci sèries ràpides; ho hauré de comentar am l'Albert, per veure si és normal i cóm ho puc solucionar.

D'aquí a justament 14 dies tinc la meva PPT (Primera Prova de la Temporada), segons el calendari que jo mateix m'he planificat: La Mitja Marató de Sabadell.

Sabent que és una Mitja, sé que sortiré amb aquesta predisposició així que ja ho portaré millor, sense “agobios”: sé que n'hauré de fer 21,097... i en faré 21,097; aquest serà el meu objectiu d'aquell dia, la meva predisposició ja de sortida; i correré -i em dosificaré- pensant que són 21,097 i que no hi ha volta de full; bé, sí... també puc “tirar la tovallola” abans d'acabar (una enoooorme “temptació” passant aquest any tres cops per línia de meta...) però ara mateix això no entra en els meus plans. El que sí desitjo, demano, imploro, és que no faci calor... quelcom complicat de poder-se fer realitat corrent-se la cursa un 4 de setembre (l'any passat va ser “criminal”). Aquest any el recorregut és diferent (són 3 voltes en lloc de 2 i per tant més curtes, sense baixar tant avall de la Rambla de Sabadell). Però hauré de seguir entrenat fort fins aleshores, perquè sinó faré figa !.

Demà la meva Andrea fa ja 25 anys !!!  (... i jo aquí a Sant Julià).

(C.Q. 1.072 116-518-554)
.

HI HA DUES COSES...

(Dijous, 18)

De ben petit, el meu pare em deia:

- “Txabi, la confiança costa molt de guanyar... però molt poc de perdre”.

Cóm és nota que el meu estimat pare no corria i que, d'esport, poca cosa o res. Perquè amb els anys he descobert que no és només la confiança; hi ha -com a mínim- una altra cosa que costa molt i molt, però que molt de guanyar, i que costa poc, molt poc, però que molt poc, de perdre: la forma !.

Sincerament, crec que -tot i no competir en els darrers mesos- vaig acabar la temporada en molt bona forma. Fresc. Estava realment “en forma”. És més, vaig seguir entrenant fins a finals de juliol inclús.

Però avui me n'he adonat que he tornat de Florència una mica “passat de pes” (punyetera pasta fresca al dente “no cremada com cal” i punyeters “filets a la florentina”) i que he perdut la forma d'una manera espatarrant; i només en menys d'un parell de setmanes !.

Avui he tornat a fer “La Ruta dels Molins”; he sortit passades les vuit del vespre perquè la calor -i sobre tot la humitat- eren insuportables avui. He fet el camí d'anada a bon ritme, en poc més de 16 minutets; però, renoi, a la tornada se m'ha fet molt “cara amunt” (real i literalment). M'he volgut “enganyar a mi mateix” durant una bona estona dient-me “no corris, que ja és fosc -això era veritat- i et pots fotre de cap per aquests senders entre arbres, i aquesta hora ja no passa ningú per aquí”, així que he anat algunes estones caminant. Però la realitat era que anava una mica fos i, a sobre, ha tornat el dolor-molèstia al genoll esquerra.

A partir d'ara, per tornar-me a posar en forma sortiré a córrer, dia sí-dia no, “al estil del estiu del 2010”: caminant a bon ritme cara amunt cap al Santuari de Puig-l'agulla i baixant corrent (... si el genoll em respon). Espero no fotrem de cap.

Tornant, breument i només de passada, al “ditet del Mourinho”; el millor de tot és que no cal dir rés, que no cal afegir-hi res: amb la sola visió de les imatges ja ni ha prou i suficient. Penós, vergonyós, humiliant...

Del llibre d'en K. Follet li han caigut avui unes altres 88 pàgines (avui poc temps per la lectura); ja anem per la 758 i cada cop falta menys per arribar a les 1.017 que té (“ja estem” a mitjans de juny de 1917 i en Lenin acaba de tornar a Rússia després del seu exili suis i comença amb la seva revolució bolchevique; i a Anglaterra s'acaba d'aprovar -de la ma dels conservadors i només per pura “estratègia matemàtica electoralista conjectural del moment”- el vot per a les dones, tot i que amb grans limitacions encara; no és encara el sufragi universal).

(Divendres, 19)

Ni brot, no he fotut ni brot en tot el dia (llegir, llegir, piscina.... vacances !).

Al pobre Follet li manquen ja menys de 100 pàgines... demà dissabte l'acabo; si us interessa descobrir el perquè, els què, el cóm, el qui, les obscures, desconegudes i secretes (i no tan obscures. ni desconegudes ni no tant secretes) intencions i aliances -conegudes i descunegudes- dels diferents països que varen provocar l'enfrontament de la Primera Guerra Mundial, aquesta és una novel·la molt didàctica. El que sembla realment increïble és que, havent passat el que va passar (i amb tants cents de mils de morts inútils per part d'uns i dels altres) -i sabent els perquè va passar- hi tornessim a caure només 21 anys després. De veritat, aquesta novel·la és molt didàctica pels que no estàvem avesats en els “tejemanejes” que van provocar el primer conflicte bèl·lic mundial.

Què estúpid, inconscient i irracional pot arribar a ser l'home (... i “l'homo-politicus” ja ni us ho explico).

Avui me n'he assabentat de que, des de fa ja uns deu anys, cada diumenge a les 08,30 un grup (de 4, 6, 8 ó 10...) és troben a la font del passeig per sortir a córrer. No hi ha “convocatoria”: qui el diumenge pot anar-hi, hi va. Arranquen a les 08,45 amb els qui hagin arribat i corren una hora/hora i mitja (uns dotze-quinze quilòmetres, normalment per muntanya). Son “gent gran” (passen tots dels 40) i tenen diferents “nivells”, però durant el recorregut “és van esperant”. Si em desperto a temps, i m'hi veig amb ganes -i el genoll esquerra em deixa de donar pel sac- aquest diumenge m'hi apunto.

Per cert, cau foc del cel des de dimecres ! Collons amb l'airet africà, que fa que estigui fotent una calor espantosa i molta humitat, que no sembla que hagi de canviar fins, precisament, diumenge.

.

CONTROLS ALS AEROPORTS i... BARÇA

Dimecres, 17 d'agost:  No dic que no siguin necessaris; no dic que s'hagi de "baixar la guàrdia"; no dic que siguin inútils... El que dic és que, apart de no servir gaire bé de rés, són un “coñazo” i una incomoditat totalment innecessària perquè crec -sincerament- que no compleixen amb el seu objectiu de prevenció i detecció a aquestes alçades del partit... i sobre tot perquè no es fan rigorosos (tot i la parafernàlia "d'atrezzo" que ens munten a tots i cadascun de nosaltres quan “creuem l'arc” i passem l'equipatge de ma pel control de càmeres).

D'entrada, els ordinadors personals han d'anar fora l'equipatge de mà; expressament, i per provocar, vaig deixar el meu notebook a dins; doncs va passar la maleta pel control de càmeres... y aquí no ha pasao ná, tira p'alante !. L'Andrea portava, a la maleta que va pujar al avió, el seu necesser amb colònia, desodorant en spray... va passar la maleta pel control de càmeres... y aquí no ha pasao ná, tira p'alante !. Menges (és un dir) el menú a bord... i et donen coberts -ganivet inclòs.

Algú creu sincerament que si algun “terrorista dolent” volgués pujar al avió un explosiu líquid ho faria dins d'una ampolla d'aigua ? si ja li hem dit que li prendrem abans de pujar!. I sort que ja han acabat amb aquella bajanada estúpida de fer-te treure les sabates.

I què me'n dieu de les “restriccions de pes” dels equipatges de ma ?. Perquè, per una banda (i viatjant a l'anada i a la tornada amb la mateixa companyia, “Meridiana fly” amb unes hostesses totes elles encantadores i amables, per cert) al aeroport de BCN no ens van ni pesar l'equipatge de ma (pel que sembla, podíes portar fins a 8 quilos a cabina i embarcar -sense pagar- una maleta de fins a 20 quilos); però al tornar de Florència sí ens les van pesar: la meva, 13,9 quilos i la de l'Andrea 9,3. Solució ? Treure de la meva, i portar a la ma, la preciosa jaqueta de pell de búfal que em vaig comprar al mercat de San Lorenzo i “passar altres coses” de la meva maleta i de la de l'Andrea a les de la Marta i Martona, que “anaven sobrades” de limitació de pes. Un cop satisfetes les exigències de pes per maleta de la companyia (tots els quatre equipatges de cabina ja amb menys de 8 quilos) varem anar fins a la cafeteria del aeroport... i varem tornar a posar altre cop totes les coses dins de cada maleta inicial. Quina bajanada, si és que no ens tornen a pesar les maletes abans d'embarcar, no ?.

Abans de seure'm a veure el partit han “caigut” unes altres 170 pàgines més del llibre (... i ja en van 670).

I, ho sento, però no me'n puc estar: com molt bé va dir “la voz de su amo” (el pobre i patètic Karanka, el segon d'en Mourinho):

- “hay cosas que no cambian”.

I és veritat: oé, oé, oé, oé, oé, oééééé, oééééé !!! campions de la Supercopa d'EspaÑa per tercer any consecutiu.

I és que, és veritat, hi ha coses que no canvien: ni jugant força i força bé, el Madrid aconsegueix guanyar-nos (... si és que no hi ha “prórroga”, és clar).

Dues diferencies del partit ?:

- tres autèntiques obres d'art blaugranes (Iniesta, Messi, Messi) enfront de dos “xurros” merengues, en fora de joc un i de multirebots l'altre.

- un Senyor enfront d'un “barriobajero arrabalero ploraner”.

Ah, i d'en Messi, ja ni en parlem (p'a qué ?).

Ha quedat demostrat que hem passat “de la maneta” d'en Piqué, quan el 5-0... al “ditet” d'en Mourinho. Perquè algú li troba alguna explicació, mínimament raonable tenint en compta que hi ha càmeres per tots llocs, al que ha fet aquest xulo piscines de pa sucat amb oli ?. Algú tenia encara dubtes de qui era el que “dirigia i manava donar” les coces, cops de colze, agressions i brusquedats dels jugadors del Madrid ? o de qui és que ha aconseguit que un jugador “normal” com en Casillas, quan li pregunten què ha passat a la tangana final digui que: “...alguien del equipo rival se ha tirado al suelo, lo de siempre. Viene de lejos”...” ? (quina cara li quedarà al pobre Iker quan vegi per la tele la brutalitat, totalment innecessària, de l'entrada d'en Marcelo a Cesc ?); és que ningú del Madrid veu el mal que està fent a la institució aquest paio ?. 

Ah, i tranquils, que la Real Federación Española de Fútbol, aquest cop (ells no son la UEFA), no actuarà d'ofici... és l'entrenador del Madrid.

Però és el millor que ens pot passar a nosaltres, els culés :

- ¡ Mourinho quédate, no te vayas ! (amb tu, ens va de conya !)

.

ODA A LA TASSA...

... i no a la de cafè, precisament.

No, no vull fer una entrada escatològica, ni molt menys. Però sí voldria deixar constància d'un fet que m'ha sorprès, i molt. Veureu (ve, ja ho veieu a la foto, millor dit...):

Normalment, a tots els llocs on he estat al llarg de tots aquests anys ...i han estat molts llocs arreu del món, sempre m'he trobat les tasses ancorades al terra; poden ser més o menys grans, tenir una forma o una altra... però sempre estan ancorades al terra (entre d'altres motius, suposo, que per facilitar la feina del baixant del desaigüe). Però a Florència, ves per on, no; a Florència (al menys en el nostre hotel) les tasses estan “penjades” a la pared. I no penjades d'una manera “normal”, no: estan penjades a 47 centímetres del terra !. Aquesta és la distància que hi ha des del terra i fins a la primera de les tapes. 47 centímetres !. Això vol dir, gaire bé, “tenir que fer-ho amb els peus penjant”, com en una mena de retorn a la infantessa, a aquells primers cops en que ens hi assentaven “per aprendre a fer-ho com ho fan els grans”. Jo encara he tingut sort, perquè soc un cama-llarg... però per a la majoria de la gent deu de ser ben bé això: “un retorn a la infantessa” (amb la consegüent “adormida” de cames si és que s'hi han d'estar molta estona...).

Ah!, ja hem tornat de Florència. Hem continuat, un dia més, “patejant-nos” carrers, esglésies, museus... Florència, tasses apart, val molt i molt la pena (tot i la meva “decepció inicial”).

I quin ha estat el meu entrenament florentí “de comiat” d'avui ?: doncs pujar els 414 esglaons del campanar de Sta. Maria di Fiore (el "Duomo florentí"), des d'on tens les millors vistes de la ciutat... però un bon tute pels bessons i pels quàdriceps.

I demà en moto cap a Sant Julià, a gaudir dels últims 12 dies de les meves vacances d'estiu (pujant i baixant de Puig-l'agulla, anant i tornant per la Ruta dels Molins...).

.

DIEU-ME INSENSIBLE...

... però Florència m'està “deixant fred“; potser és perquè, com passa sovint que esperes molt d'una cosa o persona, quan t'hi trobes dius: doncs, no n'hi havia per tant !. I és que de tant sentir a parlar de “la maladie Stendhal” (que és aquella sensació d'opressió al pit, d'angoixa, que t'atrapa, davant de la visió de tanta bellesa junta en tant poc espai com deia que et pasava el primer cop que anaves a Florència...) que a mi, particularment, m'ha decebut, o més ben dit: n'esperava més. Ojo, Florència és preciosa, encantadora, mil·lenaria, ben conservada, amb encant... però tant i tant amunt me l'havien posat que, ja dic, m'ha deixat una mica fred. Però, no us enganyeu pel que dic: pels que encara no hi heu estat, dir-vos que hi aneu, val molt i molt la pena !.

Il Duomo florentí és monumental, una autèntica passada... Posar-te als peus d'en David de Miquel Àngel, al interior de l'Acadèmia, tota una experiència; Il Ponte Vecchio, una meravella en caure el sol...

(per cert: ni passejant ahir al vespre, ni passejant durant tot el dia d'avui, no m'he trobat per terra dels carrers de Florència trossos del fetge ni d'en Marco ni de l'Alberto, que crec què se'l van deixar per aquí "tirat" fa dos anys quan van venir a córrer la Marató...).

Demà, més.

.

JORNADA DE TRANSICIÓ

Avui és un d’aquells dies que és poden definir com a “dia perdut” de vacances. Com que demà marxem cap a Florència, hem baixat de Sant Julià a mig matí; dinar amb els pares, fer 15 quilòmetres en bici al club, anar al cine (... aquest cop, sense comentaris) i vetllar armes a casa fins demà migdia que sortim.

No m'acompanyarà a Florència el totxo d’en K.Follet -del que ja m’he cruspit en tres dies 503 de les més de mil i pico pàgines que te el paio- perquè per viatjar és incomodo de collons (pel que pesa).

Evidentment, dependrà de que hi hagi o no wi-fi al hotel per poder anar fent, i penjant, crònica diària del viatge. Veurem !.

Ah... lo puto Cesc sembla que ja el tenim aqui. Discrepo totalment del seu fitxatge, però sembla que -d'una punyetera vegada, i pagant el que des de un principi demanava l'Arsenal- això ja està coll avall; no cal que em busqueu a les graderies del Estadi el dia que el presentin...

(C.Q.  1.058  114-518-540)

AVUI DIJOUS, DOS D'UNA TACADA ...

... perquè, com que estic en un “forat negre” de les telecomunicacions, no puc connectar-me des de Sant Julià per poder actualitzar el blog i m'haig d'esperar a baixar a Vic per poder-ho fer des d'un cafè amb wi-fi. Endavant, endavant, passeu, passeu...

9-8, primer dimarts de vacances i ...

....menos lobos caperucita !.

Està clar que després de fer diumenge uns exigents 12 quilòmetres per muntanya, avui no podia fer-ne uns altres 7 així com així.

Avui ha estat el primer dia d'estiu, climatològicament parlant, amb força sol i calor. I per la tarda, tot i que m'havia dit a mi mateix que no tornaria a sortir córrer fins dimecres, he sortit a fer un trajecte nou en lloc de repetir pujada al Santuari de Puig-l'agulla. He fet La ruta dels Molins (cliqueu aquí al enllaç.... hi ha fins i tot un video) que m'havien “venut” molt i molt bé... i que no m'ha decebut gens. Sortint des de Les Set Fonts i fins a Calldetenes, amb una penúltima parada al Molí d'en Pujol, el recorregut és de 7 quilòmetres que passen pel mig del bosc, de senders, camins de terra, al costat sempre del rierol (que no riu), creuant-lo un i altra cop per petits ponts que et porten ara a la riba dreta, ara la riba esquerra... (i així fins a quatre vegades crec recordar) i passant per l'ombra durant el 90% del recorregut; amb desnivells “toboganeros” (tot i que a l'anada hi ha més trams de “baixadetes” que de “pujadetes” que, evidentment, s'intercalen els papers a la tornada) i amb un parell de trams d'escales, per acabar de completar un recorregut maco, maco, maco. L'haig d'acabar fent -abans d'acabar les vacances- en 35 minuts d'anada i tornada, i fent-lo d'una tirada. “non stop”.

Però el que deia al principi: "menos lobos, caperucita...". Perquè, independentment de que no coneixia el recorregut d'avui (i que per tant no sabia si podia mantenir un ritme constant o si hi havia llocs on “reservar” i llocs on “accelerar”) l'esforç de diumenge m'ha passat factura. El genoll esquerra -l'operat- “em grinyola” una mica, sobre tot durant els primers quilòmetres, per desaparèixer ja en calent. Però apart d'això, m'he notat cansat, una mica fos. Descansaré dimecres i dijous i ja divendres (a Esplugues) correré una mica pels voltants de casa; i dic Esplugues perquè divendres baixem de Sant Julià a Barcelona perquè dissabte, ben d'hora, ens en anem a Florència fins dimarts (en Txabi i “el seu harem” al complert, per primer cop en anys !).

Vaig acabar ahir “El verano de los juguetes muertos” (insisteixo, molt i molt recomanable) i avui he començat -i ja m'he cruspit- 149 de les 1.016 pàgines de “La caída de los gigantes” d'en Ken Follett, i què és la primera part d'una trilogia, “The Century”, que -segons ens diuen a la coberta- seguirà els destins entrellaçats de tres generacions de 5 famílies (una gal·lesa, una anglesa, una russa, una alemanya i una nord-americana... osti, tu, sembla un acudit d'aquells de quan érem petits !). Aquesta primera novel·la de la trilogia, que s'inicia el 22 de juny de 1911 però que “arranca” realment a la pàgina 47, el gener de 1914, està emmarcada en els crucials moments de la Primera Guerra Mundial i la Revolució russa. La segona i tercera part (sense publicar i sense nom encara... que jo sàpiga) continua amb les mateixes cinc famílies i es centren respectivament en la Segona Guerra Mundial i en la Guerra Freda. Ens diuen que “The Century” narra, en essència, el segle XX i que permet contemplar, en primera persona, una de les èpoques possiblement més convulses, violentes i determinants de la nostra historia. Això diuen, és clar: què han de dir sinó ells, si ens ho volen vendre, no ?. Però, pel que porto llegit -i per cóm està escrit- aquesta primera part de la trilogia pinta força bé.

(C.Q.  1043  113-503-540 )

10-8, primer dimecres de vacances ...

... i avui sí que li he donat plenament contingut a la castiza frase de “no pegar ni sello”: literalment.

Perquè no considero que sigui “activitat” de cap mena el avançar per unes altres 181 pàgines més de la novel·la d'en Follet (ja n'han caigut 330, gaire bé un terç) ni tampoc el pitjar el botó del comandament de la tele, gaire bé a mitja nit, per saltar-me els 8 “parons publicitaris” a CUATRO de la peli “Braveheart” (crec que aquesta era la vuitena o la desena vegada que la veia... és el que tenen les pelis “curtes” de gaire bé 3 horetes: que “t'atrapen”); i d'això s'en diu “no pegar ni sello”, perquè aquestes van ser les dues “activitats físiques”, i de qualsevol altra tipus, fetes ahir: passar fulls i pitjar el botó del comandament. Collonut, això són vacances !; però en el que encara no he “caigut” ha estat en fer “la vacaineta” perquè em conec: si m'hi poso, m'hi poso, i puc “planxar l'orella” gaire bé tres horetes... i això sí que ja no és seriós.

I demà dijous la cosa no sembla que tingui pinta de canviar massa... sortosament !.

PRIMER DILLUNS DE VACANCES

Amb una temperatura més de principis de primavera que de ple estiu, començo a desgranar les meves vacances.

Amb la plena convicció de que el resultat de la meva marató berlinesa de l'any passat va ser en gran part degut a les meves continues corregudes amunt i avall per les muntanyes, ahir diumenge per la tarda ja vaig inaugurar la temporada estiuenca “de fer el cabra pels turons i muntanyes dels voltants” i ja van caure al sarró els primers 12 quilòmetres.

La idea continua sent la mateixa de l'any passat: pujar fins a Puig-l'agulla des de Sant Julià (alternant el caminar a bon ritme i el córrer, al anar amunt) per després tornar corrent cara avall tota l'estona; però les obres d'ampliació del Eix Transversal “tallen” el meu camí habitual cap a la carena, així que vaig tenir que decidir-me per algunes de les diverses variants possibles per pujar fins el Santuari; i la escollida ahir va ser:

sortir ja corrent des de casa; enfilar la carretera -cara amunt- de Sant Hilari (la de "La Casilla"), i agafar el trencall a ma dreta de La Font de la Riera; a partir d'aquell punt, vaig començar a alternar el córrer amb el caminar ràpid -perquè el desnivell comença a ser important en pocs metres- fins arribar al trencall que enllaça ja amb el camí de la carena, a només dos quilòmetres del Santuari (enrere en deixava ja fets uns altres quatre): a partir d'aquell punt ja tornava a estar corrent pel meu “recorregut habitual”, carena amunt. En arribar al Santuari me'n vaig adonar de que, un altra cop, m'havia deixat els dos euritos per poder prendrem quelcom per refrescar-me. Així que després d'estirar una miqueta, i sense poder beure res... cap avall tot corrent, en el sentit literal de la paraula (en Miquel em diria després -quan ja vaig arribar a casa- que hi ha una font a la part de baix del Santuari, al costat dels gronxadors; ja ho sé per un altra dia).

Apart de què aquesta variant d'ahir és dos quilòmetre més llarga que el meu recorregut “habitual”, el anar a buscar la carena per La Font de la Riera és molt més exigent, el recorregut és més empinat, més cara amunt. Però és molt millor per agafar força a les cames, tant a la pujada (ja sigui caminant, corrent o al trote) com sobre tot a la baixada, ja que has de forçar molt els quàdriceps en tenir que anar “frenant” per no fotre't de lloros; perquè aquesta és un altra: continuo anant-hi sol a córrer, i sense mòbil; sol, perquè no he trobat a ningú per sortir a córrer amb mi; i sense mòbil, perquè en aquest collons de poble no hi ha cobertura, així que... de què em serviria el portar-lo ? (apart de trencar-lo al fotrem de cap). El que sí m'hauré d'acostumar a fer és dir sempre, abans de sortir, quina de les variants faré aquell dia (perquè, si em foto de cap, em puguin venir a “rescatar”).

La idea, si les forces m'acompanyen, és “fer un Puig-l'agulla dia sí, día no”, amb una mitja d'11 a 12 quilòmetres cada vegada. Ahir, però, vaig acabar “tocadet”, la veritat.

Variants possibles a fer ?:
- La mateixa d'ahir.
- La d'ahir, a l'anada, però tornant per la carretera -asfalt- fins a Vilalleons i, també per carretera, fins a Sant Julià.
- La d'ahir, a l'anada, i en tornar fer cara avall 1 quilòmetre per la carena, agafar el trencall a ma esquerra cap a Vilalleons (per camí de terra) i fer per carretera d'asfalt els quatre quilòmetres fins a Sant Julià.
- I la més “dura”: per la carretera d'asfalt fins a Vilalleons, pujar per la carretera, també d'asfalt, fins al Santuari i, de tornada, fer el mateix camí que vaig fer ahir.

El que està clar és que no m'avorriré, tot i acabar pujant sempre fins el Santuari. Encara que ahir em van dir un recorregut molt ben parit, "La ruta dels molins" que -tota l'estona per l'ombra- va per la vorera del riu Tenes fins a Caldetenes...

(C.Q.  1.036  112-503-533).

66 ANYS...

...però el pas del temp no ha de fer que ho oblidem, per tal de no tornar-ho a repetir.

Avui fa 66 anys, els rellotges és van aturar a les 08,15 del matí -hora japonesa- pels ciutadans d’Hiroshima, i el món va viure un dels seus episodis més esgarrifosament demolidors. Aquí, a occident, eren un quart de dotze del vespre del dia 5: i és què, sí, el Sol surt per l’orient; però aquell 6 d’agost de 1945, a un quart de nou del matí, el Sol és va ocultar a l’Orient... i a la resta del món.

PER MOLTS ANYS !

Com cada 5 d'agost...  PER  MOLTS  ANYS  ! .

(has fet un pacte amb el diable, bandarra... però tot això que jo en surto guanyant !).

ELS MEUS COMPANYS…

Aquest parell que veieu aquí, m’acompanyen sempre al despatx de casa quan escric el blog.

“El osito piloto”, que és tot un històric a ca n’Albert, li vaig comprar a l’Andrea a Harrods fa més de 23 anys !.
El “borrachín Capità Haddock” (que, no us equivoqueu, fa més de 40 cms. d’alçada) porta a casa des de fa més de 15 anys; me’l van regalar la gent de Sanofi Beauté quan vaig complir els 39 (...al cap de tres mesos, plegava; millor dit “em plegaven”, en la que va ser la meva primera i duríssima experiència a l'atur, després de 25 anys ininterromputs "currant"... sí, sí, des dels 14, en tres companyies diferents).

Els tinc els dos a sobre de la impressora, al costat de la pantalla de l’ordinador, assegut i mirant-me un, dret i cantant en silenci sense parar l’altra, però seguint tots dos, com muts i fidels espectadors, les correries amunt i avall d’en Speedy...

PERQUÈ NO TOT HA DE SER CÓRRER…

…. d’aquí a una estona :

JAM SESSION CARIBEÑA

Organitzada/liada per l’Esteve al antic "Zacarías de Calvo Sotelo" (l'actual Francesc Macià). La convocatòria és a les 20,30 així que em queda molt poca estoneta.

I parlant de córrer, una reflexió.

Avui, després d'estar una estona llegint a la piscina del Club, m'he tornat a pujar a la cinta (poc abans de les cinc de la tarda); evidentment, no hi havia ningú a la sala de fitness. I he acabat fent els meus ja habituals 10 quilòmetres, una mica més ràpids, inclús, que els de dimarts passat, perquè els d'avui els he fet en 56 minuts clavats, i cremant (i suant de valent) 876 calories. El ritme ha estat:

5 quilòmetres a 6:00,  3 a 5:27,  1 a 5:00 i un darrer quilòmetre a  4:36.

I és sobre això del que volia reflexionar: 10 quilòmetres.

Fins fa no gaire, aquesta era una distància “només de curses”, distància per la que em preparava a fons setmanes abans de cadascuna d'elles (Bombers, Nassos, Mercè, Jean Bouin...); ara, en canvi, comença a ser la meva distància habitual d’entrenament. I és que pujar a la cinta per fer 5 quilòmetres em sembla poc més que ridícul, i fer-ne 7... escàs. M’he "plantat" en aquests 10 quilòmetres per sessió i, a sobre, accelerant el ritme en els dos quilòmetres finals, i d’aquí ja no em moc des de fa un grapat de dies. Cóm són les coses, no ?.

Altra tema és quan pujo a la cinta pel que jo en dic “fer sèries ràpides” (entrenament “qualitatiu” que diu l’Albert) a ritmes de 5:00, 4:36 i, sobre tot, a 4:16; aquí sí que puc fer només -i amb la cara ben alta- 5 quilòmetres, perquè és forzar molt el meu ritme normal habitual. Però si haig de fer una tirada al que jo en dic "a ritme marató" (de 6:00 ó 5:27)... què menys que fer-ne 10, no ?.  Pues eso.

Oficialment, des de dos quarts de tres de la tarda d'avui dijous, estic de vacances !. Les entrades al blog, a partir d’avui, seran menys freqüents i espaiades (recordeu que la zona de Sant Julià és un “forat negre de les telecomunicacions”).

(C.Q.  1.024  111-503-521)