La NO Cursa dels Nassos

A falta de temps de cursa "no feta" i, per tant, de crónica per escriure, us deixo unes imatges.

Enveja sana de veure els companys "...desde la barrera".

 

Tot a punt de començar...




Póker de "Behobianos", però aquest cop a Barcelona...
(Mónica, Sergi, Susanna, Txabi)



Un "mini-jo" ha corregut per mi...
el nebot de Trini (1ª cursa per ell)

Susanna "volant" cap a meta...



Amb la bona gent del "No te pares..."
 

Mialgia diferida…

… o el que tota la vida li hem dit:

“agulletes”.

Després de 40 dies seguits sense fotre ni brot, la petita tirada experimental de poc més de 5 quilòmetres que vaig fer ahir pel matí m’ha produït, ves per on, “mialgia diferida”:   

Las agujetas (nombre médico: mialgia diferida) es el nombre coloquial de un dolor muscular llamado dolor muscular de aparición tardía (DMAT) o dolor muscular postesfuerzo de aparición tardía (DOMPAT), en inglés DOMS (delayed onset muscular soreness) acompañado de una inflamación muscular.[1] [2] Aparece comífica.[3] Existen algunas teorías acerca del fundamento de la mialgia diferida:

-Micro roturas de fibras musculares: esta teoría es la más aceptada por la comunidad científica;[4] menciona que el dolor muscular y la inflamación se producen debido al número de micro fibras rotas durante la práctica del ejercicio. El término micro rotura o rotura se puede usar independientemente del daño causado en la fibra.

-Temperatura incrementada localmente en los músculos: esta teoría menciona que durante la práctica del ejercicio el músculo se calienta y en algunas zonas se producen «micro lesiones». Posee cierta similitud con la teoría de las micro roturas musculares y la comunidad científica está pendiente de más investigaciones al respecto.

-Acumulación de ácido láctico: esta teoría, menciona que el ácido láctico resultante de la actividad metabólica en las células musculares acaba «cristalizando», y es ésta la causa final del dolor muscular, debido a la presencia de estos cristales intersticiales en el músculo.[5] Sin embargo, esta teoría se ha demostrado ser falsa, ya que personas con la enfermedad de McArdle también experimentan el dolor.

 

Avui pensaba anar al gym a fer una mica de bici i estiraments… però tinc “mialgia diferida” a les natges, entre d’altres molts llocs (engonals, quàdriceps, isquiotibials... ); així que ho he deixat córrer, perquè després de 40 dies, ja no venia d’un dia més inactiu.

I demà, a veure a la colla com corren "Nassos"...

 

Passant la quarantena…

Aquest matí, exactament 40 dies després d’haver corregut per últim cop (el 20 de novembre), les meves Saucony han tornat a trepitjar l’asfalt. 40 dies sense córrer ni un sol metre, sense “sentir-me corredor” (...quan m'he posat el Garmin al canell, després de tants i tants dies sense fer-ho, gaire bé se'm posa a plorar el paio).

¿És què estic millor de la ruptura d’abductor i del dolor als abdominals (recte i obliquo)?. La resposta és NO. Avui quan m’he llevat continuava -continuo- amb el dolor (la punxada) quan, en córrer pel passadís de casa, la cama dreta està avançada fent el pas i l’esquerra està al darrera estirada, fent tensió als abductors. Per tant, el que he pensat fer ha estat “vestir-me de runner” (per tornar a “sentir-me’n”) tot i què només pensava sortir a caminar una estona. Però...

La coneguda frase yonkie del:

- "...tranquilo, yo controlo",

no és gens aplicable quan en Txabi es posa les sabatilles de córrer. 

I és que, immediatament després de que Marta em fes la foto (amb el meu flamant stop-wind nadalenc, estrenat avui) he arrancat a córrer Ronda de Sant Pau avall; primer fent la passa ben curta, per “provar-me”. En veure que “no tibava” com per impedir-me córrer, he anat allargant-la i incrementant el ritme en direcció al Paral·lel, i amunt cap a Plaça Espanya. I com que realment soc un yonkie-runner i “no controlo”, el primer quilòmetre, cara amunt i després de 40 dies “en el dique seco”, l’he fet a 4:37. Però, collons, cóm es nota la pèrdua de “fondo”!.

He anat tirant, corrent, intentant mantenir un ritme de creuer còmoda, ateses les meves circumstàncies físiques. Un cop a Pl. Espanya, he girat per Gran Via en direcció Plaça Universitat... però he parat en arribar al carrer Urgell, després de córrer 3,200 en 15:35, perquè he decidit “no passar-me”, i parar i anar caminant una estona, no fos cosa que l’assumpte empitjorés després de tants dies d'inactivitat (tot i que, ja a Ronda Sant Pau, al cap de ben pocs metres d’arrancar a córrer i amb la musculatura calenta, ja no sentia gens la tibantor als abdominals).

He anat caminant per Gran Via des del carrer Urgell fins a Plaça Universitat i, un cop allà, he arrancat a córrer altra cop, carrer Pelai avall cap a Rambles (craso error, perquè estaven “a petar” i semblava més un esquiador d’eslàlom baixant muntanya avall que un runner, perquè he hagut d’anar sortejant a mil i un guiris mentre corria, dificultant-me el "anar a ritme"); he continuat corrent per Nou de La Rambla, Paral·lel i altra cop Ronda de Sant Pau, perquè havia quedat amb “el meu harem” per fer plegats el vermouth al Tres Tombs.

Finalment he acabat fent els meus primers 5,350 quilòmetres “després de passar la quarantena” en 26:40, o sigui, a 4:59. Gens, però que gens malament si tenim en compte

-a/ el meu estat físic i l'inactivitat durant 40 dies,

-b/ el llarg eslàlom trenca-ritme que he hagut de fer per Les Rambles,

-c/ ... i que els darrers 350 metres els he fet "a trote cochinero de recuperació", a 5:23 (els 5 quilòmetres previs els havia acabat fent  a 4:37, 5:11, 4:47, 5:06 i 5:06). De no ser per aquests darrers 350 metres "cochineros", el ritme promig final -en lloc de 4:59- hagués pogut estar de 4:53 +/- 

Bé, Txabi, bé... tenint en compte com estàs.

 

 

Llàstima, perquè uns dies abans i hagués arribat a temps per córrer "Nassos". És més, estic convençut ara mateix de que dimarts podria córrer-la... però fent un temps llastimós, gaire bé semblant als 54:22 de la meva primera cursa (i també primera "Nassos"). I el que és pitjor, patint i posant en risc tot el pla previst pels dos primers mesos de 2014:

 19 de gener, Cursa de Sant Antoni

2 de febrer, Mitja Marató de Granollers

16 de febrer, Mitja Marató de Barcelona

23 de febrer, Maratest 30 km. a Badalona

Està clar que avui no calia córrer riscos, com tampoc no ho faré dimarts corrent "Nassos", però sí que hi aniré per animar a les diferents colles (Tribanda, BDR, habituals...).

I tot això d’avui al matí després d’haver anat a sopar ahir al vespre amb Susanna i Rubén (cantina-restaurant mexicà) i aprofitant per fer-hi allà mateix unes “cates de Margarita” (de les millors, sinó les millors, de Barcelona).

(C.Q.  900   89-175-725)

Demà farà ja un mes…

Sí, demà farà ja un mes que em faig fotre la trompada amb la moto; i avui fa un mes que vaig fer el darrer entrenament, exitós entrenament amb les companys del Tribanda, seguint la molt bona línea que vaig portar durant tot el mes de novembre amb Cursa Amistat (millorant temps any anterior), Cross de Sants, Behóbia-Sant Sebastiá (millorant temps any anterior) i Cursa del Clot, amb MMP inclosa en aquesta, i tot això en tan sols 17 dies).

Era un mes esplèndid, ho estava sent... fins a les vuit del matí del dia 21 a la Ronda de Dalt. Però, cóm se’t pot girar tot en un instant, no?. I pel davant encara tenia la Jean Bouin el dia 24, amb l’esperança -certa- de tornar a millorar marca. I la Cursa de la Sagrera el passat diumenge dia 15, altra cop possiblement amb la meva fantática súper llebre al meu costat, per anar-me motivant, “picant”, controlant, fi ent-me millor corredor... i acabant l’any amb la Cursa dels Nassos. Però tot es va girar aquell matí del 21.

Aquesta imatge de la darrera entrada...

 

només va ser un...........

 

 

 

 

 

i, per tant, l’ imatge que més s’assembla ara mateix a la meva situació actual és aquesta...

... en el dique seco !

Tot i que avui, amb la traumatòloga de la mútua -i després de “toquetejar-me” ella la zona del pubis i l’abdomen- hem arribat a la conclusió de què el tema de la ruptura del abductor està ja resolt... i que el dolor, la punxada, “el que em tira” ara i em molesta és la zona muscular del abdomen (la part baixa del abdominal recte i l'abdominal obliquo).

I és que, apart del “supermorao” a la cuixa esquerra que ja coneixeu per foto, al cap d’una setmana de la trompada em va sortir un mega-morao a la zona del pubis (...del que mai no hi ha hagut foto) que és el que ara m’està provocant la molèstia. Així doncs, toca esperar i no córrer -com a poc- en deu dies. No arribo, ni de conya, a “Nassos”.

I ja que no corro, al menys menjo... bé i en molt bona companyia: ahir varem fer un dinar plegats, pre-nadalenc, a “El Bocao” (mega recomenable, cliqueu a l'enllaç) amb Susanna i Rubén, els meus ja inseparables companys d'asfalt des de la increíble "Cursa de l'Amistat" (...per cert, delirant la conversa dels de la taula del darrera; impossible no escoltar-los). Tot i així, i després de 30 dies sense córrer ni un sol metre... el 78 encara no l’he vist ni un sol dia a la bàscula. Tot controlat !.

A veure si ja s'acaba d'una vegada aquest punyeter, complicat, dur i entremaliat any 2013 i entra amb aire nou el 2014 (que ja m’espera, de moment i abans de que acabi el mes de febrer, amb la Cursa de Sant Antoni, la Maratest  30 km a Badalona i les Mitjes Maratons de Granollers i Barcelona... “p’a ir abriendo boca”).

Salut i quilòmetres...   

Compte enrere…

Avui sí; avui realment, després de 22 dies des del accident i trencada del abductor, és el primer dia en que aquesta imatge reflecteix el què i el cóm realment em sento avui: veient clarament ja, molt propera, la llum al final del túnel.

La molèstia ja no és constant, persistent i dolorosa; tot el contrari: hi ha estones, i estones llargues (ja sigui dret, assegut o caminant) en que "ni me entero" de que hi tinc rés.

El que per descomptat no faré ara, és sortir corrent per arribar-hi abans. Se m’està fent mooooolt llarg i pesat tot això com per engegar-ho tot a passeig per accelerar-ho estúpidament.

El que sí he fet avui és anar a recollir la moto al taller, per tal de retrobar sensacions i/o temors. Sensacions? bones, no problem; temors? cap ni un. Ara, això sí, si enxampo una “primitiva” o un “euromillón” em canvio la meva estimada Triumph per un scooter tipus Yamaha T-Max (o quelcom per l’estil...).

En Rajoy sembla ser que -per un cop, i només pel que fa referència a mi- l’ha encertada:

sí, ja es veu la llum al final del túnel... del d'en Txabi al menys !

Tots tenim...

... els nostres "petits grans herois"; i aquests són, i han estat sempre, els meus.

(hauríeu de poder ser capaços de recordar, reconèixer, descobrir, quins són i han estat els vostres perquè, segur, que els heu tingut i els continueu tenint; potser “amagats”, “endormiscats” dins vostre, però segur que hi són).

Abductor, abductors… segur ?

… perquè a mi, el que realment em fa mal ara és el múscul   piramidal del abdomen   (gràcies, "Doctor" Google). Un dolor "en vertical".

D’acord que, en un primer moment, se’m va ressentir l’abductor, no us ho negaré (tot i que no sé ben bé quin d’ells, la veritat); i és també veritat que tinc un fort “morao” a la zona de la pelvis. Però actualment, el que em continua fent mal (segons aquesta imatge) és el múscul piramidal del abdomen. Suposo que tot deu tenir relació, però avui per avui és la molèstia que tinc, apart d’un immens “morao” a la part posterior de la cuixa, gaire bé ja al darrera del genoll i que m’emprenya molt quan estic assegut, perquè justament és on es recolza la cama sobre el final del seient, sigui quin sigui aquest.
 
El que tinc ara és un dolor com de què “se m’estira quelcom”, un dolor com d’agulletes... no puc fer una passa llarga deixant la cama esquerra molt enrere, perquè "em tiba" (fer una passa llarga endavant amb ella, cap problema: el problema és quan la deixo -la vull deixar, millor dit- enrere).

Això és el que té de bo el fer esport: que quan et lesiones -o et fa mal quelcom-  acabes descobrin-te  via Google músculs que no sabies ni que existien, ni que tan sols sabies que tenies (perquè, siguem sincers: qui de vosaltres coneixia aquest "múscul piramidal del abdomen"?).

I és una llàstima el que encara estigui així, perquè avui  acabo de descobrir una sortida solidaria , dura de pebrots (amb 1.100 metres de desnivell positiu) pel proper 15 de desembre:

La pujada des de Monistrol de Montserrat fins al cim de Sant Jeroni

(el punt més alt de Montserrat) acompanyant a 20 esportistes que pateixen malalties neurodegeneratives, 4 d’ells amb cadires de rodes adaptades; cliqueu aquí per veure el vídeo:  

http://www.youtube.com/watch?v=FxZY6cWOJYA&feature=youtu.be

O molt m’ho sembla a mi, o no hi arribaré a temps... però us ho ben asseguro que m’agradaria fer-la... i molt !.

Orgull de pare...

H N M P L

Tant si us agraden els musicals com si no, i si a més a més sou dels de la meva època "Mecanera", aprofiteu un desplaçament a Madrid (o aneu-hi expressament, que amb l'AVE tampoc costa tants calerons) per anar a veure -a “viure”- l'espectacle musical:

« Hoy no me puedo levantar »

Tres hores i mitja de música, bon rotllo, bones interpretacions, un muntatge excepcional (“a lo Broadway”), un gran desplegament de mitjans... i l’agradable descoberta d’una jove i molt prometedora actriu: la excepcional barcelonina  Andrea Guasch , la protagonista del musical en el seu paper de “Maria” (interpreta, canta i balla com els àngels). I la seva parella en escena, al menys aquests passat dissabte, en  Xavi Navarro , li dona una rèplica excel·lent en el seu paper de “Mario”. La resta del elenc, molt i molt digne, grans professionals tots ells.

L'Andrea Guasch, radiant i feliç a la sortida del espectacle.
La jove i guapa actriu va voler fer-se una foto amb mi...i  no m'hi vaig poder negar.

Si no hi aneu, vosaltres us ho perdreu... (és que, si no ho dic, rebento !)

En un altra ordre de coses, el meu abductor “P.A.”, o sigui, que progressa adequadament; i seguirà fent-ho si continuo fent bondat (per exemple, oblidant-me d’anar en moto durant una temporadeta... i baixant i pujant del cotxe com una damisel·la cursi). I és que el problema d’aquesta lesió és que “s’ha de curar sola”, procurant no fer esforços, ni moviments bruscos, a la zona afectada. Per altra banda, els “moraos” van a la baixa i avui la doctora m'ha dit que prou a l’enzima que he estat prenent per indicació seva durant aquesta última setmana per tal de diluir-los. Ha funcionat.

Veurem si amb tot això arribo a temps -i en forma- per poder córrer “La Cursa dels Nassos”; forçar, no forçaré gens ni mica; però bondat sí que en faré, per tal de poder-hi arribar en condicions; perquè, si avui ja no em fes mal rés, seria incapaç de córrer demà durant 50 metres seguits: tinc les cames pesadíííííííssimes ! (com “adormilades” de no fer rés després d'onze dies... y lo que me queda!).

Comença el compte enrere, sense “agobios”:   29  dies pel 31.