Sí, ja ho sé...

... s’ha d’entrenar. Si vols córrer bé, i fer-ho en progressió, s’ha d’entrenar. Però, què voleu què us digui ? a mi entrenar m’avorreix, i molt. És més, puc fer 5 quilòmetres entrenant, sol (com gaire bé sempre) i acabar rebentat, esgotat, fet pols;  per contra, si en aquell mateix moment, en aquell mateix instant o situació, el que hagués tingut al davant -en lloc d’un trist entrenament- hagués estat una cursa, o fins i tot una mitja marató, l’hagués fet -la faig- sense problemes. És curiós el que em passa, no ?.
D’aquí a no rés faré 57 anys. Vaig començar a córrer tard, molt tard, amb 51, i sense haver corregut mai abans en ma vida; i no tan sols això: ho trobava quelcom gaire bé estúpid (córrer ? perquè ? a què treu cap ?). I no només això; no tan sols vaig començar a córrer molt tard, sinó que -al cap només de 2 anys- em vaig enfrontar (i aconseguir acabar en 4:13:29) la meva primera Marató, a Berlín l’any 2010. I ho vaig fer i aconseguir... sense haver corregut mai , mai, més de 21 quilòmetres seguits abans  d’enfrontar-me als duríssims 42,195 quilòmetres d’una marató!. Recordo que aquell dia -plovent, com he corregut 3 de les meves 4 maratons- vaig fer la primera part de la Marató -la mitja- molt “suelto”, sense gaire bé esforç, i que em vaig dir a mi mateix: “bé, Txabi, i ara què ?... mai abans has passat d’aquí” (el meu “extra”, una setmana abans d’anar a Berlín, va ser córrer 15 quilòmetres a la cinta del club, a ritme 6:00). I a Berlín, en creuar la mitja vaig anar tirant, tirant... i, segons el crono, cada 10 quilòmetres una mica més ràpid (una mica) que els 10 anteriors. I la vaig acabar. I no us podeu ni imaginar el que per a mi va representar fer-ho, allà sol, en mig d’aquella multitud de runners desconeguts que m’envoltaven, i que ens miràvem, i que amb les nostres mirades ens ho dèiem tot, sense dir-nos rés.
Bé, al que anava. D’aquí a no rés en faré 57 deia... i crec que conec el meu cos. I crec que sé fins a on el puc portar. I sé que el meu cos respon a estímuls; i, per córrer, no conec cap millor estímul pel meu cos que la competició. I no pel fet de competir en sí mateix, sinó per tot el que rodeja a la competició, ja sigui una cursa, una mitja marató o, ja ni què dir-ho, una marató (en porto ja 3 i ¾ , perquè a la de Barcelona de 2011 vaig “petar” al quilòmetre 30): l’ambient -el previ, el durant i el després- els companys, els desconeguts al teu costat al calaix de sortida, els que vas avançant o t’avancen... I, sobre tot sobre tot, el saber que tinc “premi”; i el premi és, ni més ni menys, el acabar la cursa; independentment del temps en que l’acabi (...si milloro marca, ja ni us ho explico). El premi és arribar al final.
I és això, precisament, el que em manca quan entreno: que quan acabo “no hi ha premi”. Fins i tot aquest febrer passat, el fet de córrer la “Maratest” se’m va fer molt muntanya amunt (tot i que vaig fer-la en un temps molt més que digne 2:53:10, per sota de les tres horetes): sabia que estava corrent 30 quilòmetres “p’a ná”; que acabaria la cursa i em diria a mi mateix, com finalment em vaig dir: “val, has corregut 30 quilòmetres... i ?”.

Al que anava. Vaig córrer diumenge passat, i no gaire... i no he tornat a fer rés més ni dilluns, ni dimarts, ni dimecres ni avui. I demà tinc la duríssima “Cursa de la Amistat”; i no només això: d’aquí a 10 dies, la no menys dura “Behobia-Sant Sebastià. I las faràs sense entrenar ?. Doncs sí, gaire bé sí. Però és que la competició és el meu entrenament. És cert que podria haver sortit “a estirar les cames” una estona aquest dimarts, per exemple... però no m’hagués aportat rés: guardo forces. I la cursa de demà “em serveix d’entrenament” per la Behobia. Ja l’any passat, inconscientment, em vaig apuntar a la Cursa de la Amistat (de 18 quilòmetres, amb desnivell continuo positiu des del quilòmetre 4,5 i que la vaig acabar en 1:44:19) sense adonar-me’n de la proximitat de la Behobia-SS, a la que ja estava inscrit de temps enrere  (de 20 quilòmetres, de “tobogans” contínues, i que vaig acabar-la en 1:49:45). Doncs bé, recordo que mentre pujava cara amunt per Vallvidrera em deia: “Txabi, l’has ben cagat... fotràs el préssec a Behobia”. I no; contra el que em pensava, la dura Cursa de la Amistat va ser una bona prova de foc -un bon entrenament, competint- per afrontar amb garanties la Behobia-SS.

D’aquí a no rés en faré 57, deia... i només espero que, un any més tard, les coses no canviïn per a mi, i que demà faci una bona cursa i que pugui gaudir, d’aquí a 10 dies, de la enoooooorme festa que és la Behobia-San Sebastiá.

 

... i continuo desitjant que el córrer i jo puguem envellir plegats !.

Ah... i un dia, no sé quan, però a aquesta Marató hi aniré ! (com em dic Txabi).

http://bit.ly/1aKUpTR  (mireu-lo, val la pena).

Go, Txabi, goooo !

Halloween ?, nooooo... Castanyada, collons !!!

Sortideta prèvia a L’Amistat

Avui, a les 8, que eren realment les 9 (p… canvi d’hora!) m’he llevat per fer una tiradeta curta (6 quilòmetres, però amb desnivell), prèvia a la Cursa de l’Amistat que, com que  sempre es corre l’1 de novembre (caigui el dia de la setmana en que caigui) aquest cop la correrem en divendres (per tant, "em tocarà" tornar a sortir a fer uns quilometrets aquest dimarts).

Tot i que som ja a 27 d’octubre i que he sortit d’horeta... collons quina calda !. Tenia intenció prèvia “de fer unes Aigües” però visto lo visto amb el "Lorenzo" brillant i escalfant des d'allà el cap de munt, he decidit quedar-me per aquí baix. Sense aturar-me, me n’he anat des de casa i fins a la Creu de Pedralbes; he baixat fins a la Diagonal i he tirat Diagonal amunt fins el Parc de Cervantes. He fet una paradeta per “recuperar el resuello” (anava ja ben xop) i he creuat el Cervantes cara amunt i altra cop fins a casa.

Com d’aquí a divendres això no canvií (pel que fa a temperatura) les passaré ben putes pujant fins el Tibidabo !.

 

I de veritat que no exagero: aquesta foto és d’avui mateix, a quarts de dues, a la platja de La Barceloneta: estàvem a uns 30 graus, amb la platja plena a vessar de gent, i amb força gent banyant-se... un 27 d’octubre. Érem allà per fotre’ns una paelleta prop del mar.

 

I del partit d’ahir, què ?
Primer de tot, el mosaic, quina passada !.
Segon, el cant del himne “a capela”, què ja és tot un clàssic quan ve el Real Madrid al Camp Nou...
i tercer el resultat: 2-1 i els merengones ja a 6 punts a aquestes alçades de la temporada (... que podrien haver estat 8 de no haver fet nosaltres “el passerell” la setmana passada contra Osasuna).
Que lo d’en CR7 va ser penalty ? potser sí; però recordo perfectament una jugada, encara molt més clara, fa un parell de jornades sobre Neymar i llavors allò es va titllar de “piscinazo”; doncs el d’ahir també es deuria considerar “piscinazo” (...o és que es canvia de criteri segons el color de la samarreta?).
I la ja clàssica trepitjada “Pepera” a Cesc  dins l’àrea...?  
i el perdonar la segona groga a Sergio Ramos només començar de la segona part...?.
Del partit, però, em quedo amb la “sotana” d’Alves a CR7 (i si a sobre la jugada acaba en gol, ja ni us ho explico !).
I, per descomptat, amb el golás d’Alexis, una vaselina magistral!.

(C.Q.  831  83-175-656)

No t’enfadis...

... no et facis mala sang; no li donis voltes; no perdis el temps... no pensis el perquè ho ha fet, el perquè ha dit o ha pensat així, o què pots haver fet o haver dit tu per haver arribat a aquesta situació. Potser no et mereix ni la pena. El cas és que t’ha decebut.

La meva amiga, lla exitosa bloguera  Moli  (heu de visitar, avui mateix sens falta, http://www.cosasqmepasan.com i us fareu al acte "Moliadictes", i de la que us recomano que llegiu el seu primer i exitós llibre: "Cosas que le pasan a una madre sin superpoderes")   s’ha “inventat” una expressió, un lloc, què us convido a visitar, a conèixer. Us pot ser útil.

Moli és madrilenya, molt de Madrid, així que li perdonarem que ho hagi escrit "en la lengua del Imperio". I no la traduiré, perquè aquí la majoría tenim l'avantatge de dominar -al menys- dues llengües...

Endavant, passeu, passeu cap el seu...

B Barranco de la Indiferencia   

El camino hacia el barranco de la indiferencia es largo.

Caer en el barranco de la indiferencia es el final. Nunca saldréis de ahí. Jamás voy a sacaros. Aunque soy malísima persona, en mi barranco de la indiferencia no hay mucha gente. Hay algunos y, contra lo que muchos puedan pensar, he tardado muchísimo en echarlos allí, en darme la vuelta y pirarme. Para mí, la peor sensación que me puede provocar alguien es serme completamente indiferente. Si me haces feliz, me diviertes, te quiero, me haces reír, me enseñas, es obvio que no me eres indiferente. Pero si me cabreas hasta sacarme de mis casillas, si me pones de una mala leche que haces que me rechinen los dientes, si no te soporto, si por tu culpa lloro hasta ahogarme…tampoco estás en el barranco de la indiferencia.

Echar a alguien al barranco de la indiferencia no es fácil y no todo el mundo es capaz.

Obviamente alguien empieza a pedir a gritos que le muestres el camino a ese abismo cuando empieza a putearte. Para que alguien empiece a putearte antes ha tenido que tener algún tipo de relación “cercana” contigo (vale...los políticos son de otra especie) ya sea de amistad, de parentesco, de trabajo, en el gimnasio, de vecindad, lo que sea. Esa relación de cercanía de algún tipo se ha fraguado porque tú te has dejado o porque no te ha quedado más remedio, en el caso de los compañeros de curro y la familia, pero aún así la oportunidad de que lo que haga esa persona te afecte emocionalmente se la has dado tú. En algún momento pensaste que merecía la pena esa cercanía, en algún momento te abriste un pelín la coraza y tuviste confianza. Por eso mismo, cuando alguien empieza a putearte tiendes a pensar que no lo hace aposta, que seguro que todo se arregla o que en el fondo no te afecta tanto. Pero sí, te afecta y mucho, por una parte por lo que el otro está haciendo y por otra porque te sientes mal por haber sido tan pardillo de haberte confiado. Jode darse cuenta de que te equivocaste en tu apreciación… Cuando el puteo, el sufrimiento y el dolor continúan en el tiempo lo normal, si no eres un masoquista absurdo, es cabrearte e indignarte. Cuando caes del limbo de buenismo que traemos de serie, y que te hace pensar que ser malo es malo, lo suyo es cabrearte mucho con esa persona, enfadarte, gritar y elucubrar posibles escenarios en los que el otro sufra y tú lo veas. El sufrimiento y el cabreo no son etapas sucesivas en el camino hacia el barranco de la indiferencia, se van alternando durante un periodo más largo o más corto dependiendo del roce entre esas personas y del aguante que tenga la que está más puteada. Hay gente increíblemente fuerte que es capaz de aguantar ese ritmo durante años y años pasando de un extremo a otro del espectro, pasando del cabreo absoluto a las lágrimas más amargas aderezado todo con unas gotas de “buenísimo paralizante” que le hace decir cosas como: yo no voy a ser como él/ella.

Yo no.

Yo alterno esas dos etapas un tiempo hasta que un día, normalmente, después de un cabreo monumental de los que me hacen vomitar, un rayo de lucidez me atraviesa la cabeza y empujo a esa persona al barranco de la indiferencia.

La oigo caer y aterrizar en el fondo.

No se espachurra ni se muere. No desaparece. No dejo de saber que existe. Es mucho peor. Sé que existe. Sé que sigue viviendo, puedo incluso saber lo que le sucede de bueno o malo, pero me es completamente indiferente. Me resbala. No me afecta. Por supuesto caer en el barranco de la indiferencia supone que jamás volveré a verte, puedo encontrarme contigo por la calle y mirar a través de ti. No es que seas transparente, es que no te veo. Puede incluso que me hables y puedo oír tu voz, pero no te escucho. Todo lo que esa persona era en mi vida, desaparece en el barranco de la indiferencia sin dejar rastro. La persona y todo lo que le rodea se convierte en nada. Me da igual lo que le pase. No me alegra lo bueno que le pase y no me da pena lo malo. Sencillamente no siento nada. Me afecta más lo que le ocurra a un desconocido en la calle, al personaje de un libro, a Meg Ryan en una película, a Bob Esponja, que lo que le ocurra a esa persona. No es una sensación desagradable. No tengo remordimientos ni nada. Encuentro extrañamente placentero el hecho de que cuando esa persona persiste en su empeño de hacer algo para putearme, ese algo me de exactamente igual.

Cuando tiro a alguien al barranco de la indiferencia, sencillamente me doy la vuelta y respiro tranquila.

Es liberador.

Es en defensa propia.

"Comodón"...

- “Ding-dong... Señores pasajeros, anunciamos la salida del vuelo de la compañía Vueling con destino San Sebastián-Fuenterrabia…”

 

Sí nois, sí, m’he tornat “comodón” i, en lloc de fotrem la pallissa d’anar-me’n fins a Sant Sebastià  en cotxe per córrer la Behòbia (BSS) com l’any passat, aquest cop he decidit anar-me’n en avió dissabte a les 7 del matí, córrer diumenge la cursa i tornar el mateix diumenge a un quart de vuit del vespre. Em faig gran, què voleu que hi faci ! (tot i que jo prefereixo dir que “em torno més pràctic”). Ara només falta trobar un lloc per dormir la nit del dissabte (i que em deixin estar fins que torni de la cursa, per dutxar-me i canviar-me). Faré una crida per mitjà dels de @correnmiciudad, que tant bé m’ha funcionat fins ara.

 

(parèntesis: estic meravellat del Google Chome; el blog està escrit, com ja veieu, en català... i el paio ho identifica com a tal, t’indica -expressament- que està escrit en català, et dona la opció de traduir-ho -al castellà- i ho fa gaire bé al 100% correcte, paraula per paraula, tot i que la meva manera d’escriure és bastant col·loquial, poc acadèmica...és  al·lucinant !. Si el teniu, proveu-ho, perquè, ja dic, a mi em té meravellat; tanco parèntesis).

La importància del “saber córrer de nit”. M’explico. No és tant saber córrer, sino saber cóm t’has de vestir per sortir a córrer per la nit; perquè fa una estona no me n’he endut a quatre pel davant amb la moto, en un pas de vianants, i perquè el cinquè, que tancava el grup portava una samarreta “pelín fosforito” i l’he vist de chiripa, perquè els altres quatre anaven amb samarretes fosques, molt fosques i, literalment, no els he vist. Compte amb això, nanos!.

D’aquí a una estona, Champions i -altra cop- un sempre interessant i intens (amb Balotelli o sense) AC Milan-FC Barcelona. Esperem que “lo de Pamplona” només hagi estat un mal son...

Deixeu-me, per acabar avui, posar-vos la lletra d’una cançó; jo sé perquè ho faig...

 

“… hace más de un año ya que en casa no está tu pequeña. Un lunes de noche la vi salir, con su impermeable amarillo, sus cosas en un atillo y cantando: “quiero ser feliz”. Te dejó sobre el mantel su adiós de papel. Te decía que en el alma y la piel se le borraron las pecas y su mundo de muñecas pasó; pasó veloz y ligera como una primavera en flor. ¿ Qué va a ser de ti lejos de casa, nena qué va a ser de ti ?. Esperaste en el sillón, y luego en el balcón, a la pequeña; y de punta a punta de la ciudad  preguntaste a los vecinos y saliste a los caminos… quién sabe dónde andará.Y hoy te preguntas porqué un día se fue tu pequeña, si le diste toda tu juventud, un buen colegio de pago, el mejor de los bocados y tu amor, amor sobre las rodillas, caballito trotador. ¿ Qué va a ser de ti lejos de casa, nena qué va a ser de ti ? ”

Avui tenia dues opcions…

Xavier's...

… després de la Mitja Marató d’ahir:

-quedar-me a casa “llepant-me les ferides” (avui tinc els quàdriceps ben trinxats),

-...o fer una sessió de “recuperació activa”.

i m’he decidit per lo últim.

He sortit de casa amb la idea d’anar-me’n muntanya amunt cap a la Plaça Mireia i fer un tros de la Carretera de les Aigües (caminant), però sobre la marxa he canviat d’idea i he decidit “matar dos ocells d’un sol tret”:

Susanna

Me n’he anat fins a casa els pares, a fer-los una visita expréss. Total, poc més d’una hora i quart, caminant a un ritme promig de 10:10 fent 7,5 quilòmetres, els darrers 3,5 d’ells de fort desnivell positiu i constant (ni un sol “repechoncito”) des de la benzinera de Collblanc i fins arribar a casa a Esplugues.

M'encanten, particularment, aquestes dues fotos fetes ahir, després de la Mitja Marató d'ahir: la de dos grans corredors, dos enoooormes runners,  dues grans persones, dos amics... que corren -confío en que només momentàniament- curses diferents ara per ara...

 

Confirmada, definitivament, la meva inscripció per a la “Behobia-Sant Sebastiá 2013”; li he pagat, via Pay-Pal al fotógraf Mauro A. Fuentes els 38€ de la inscripció i ell m’ha fet el canvi de titularitat del dorsal (que serà “blau”), i que posteriorment m’ha re confirmat la organització via e-mail. Només haig d’intentar ara canviar la talla de la samarreta. (ell es va demanar una "M" i jo nescessito una "L"). 

 

Això ja no hi ha qui ho pari !.

(C.Q.  825  82-175-650)

Una altra Mitja Marató al sac !

Tot i la previsió de pluja per avui al matí, el temps no ha fet cas de les prediccions i “lo puto Sol” ens ha volgut fer companyia aquest matí durant la Mitja Marató del Mediterrani. Com sempre, els del temps "l'han cagat"...

Abans que res, les bones notícies, com sempre :

El meu temps final ha estat de...

  11:55:43  

que vol dir que l’he corregut gaire bé 7 minuts més ràpid que la de Sant Cugat de fa tres setmanes.

L’altra bona noticia ha estat, altra cop, les sensacions. Què bé que em trobo ara corrent i, sobre tot, cóm ha canviat el meu ritme “chaca-chaca” a les curses llargues: i és que avui, excepte en el quilòmetre 15 (el del avituallament, on he caminat una estoneta a ritme ràpid mentre em fotia gaire bé tot un Aquarius de mig litre jo solet, acompanyat del últim dels tres gels), no he corregut cap quilòmetre per sobre de 6:00.

El pas per quilòmetre ha estat: 4:48, 4:51, 5:03, 5:10, 5:18, 4:58, 5:16, 5:14, 5:25, 5:20, 5:42, 5:24, 5:36,  5:38, 6:17, 5:38, 5:42, 5:47, 5:44, 5:49 i 5:36... una passada !  (...per a mi, és clar); ppromig final de 5:26 , amb temps de pas als 5 quilòmetres de 25:40 i als 15 de 1:20:43. Al final he entrat en la posició 1.180 (de 1.820 corredors que l’han acabat), he estat el 1.095 en categoria homes ("només" han entrat -davant meu- 85 noies/dones... si no ho dic, “rebento”) i he estat el 96é classificat en la meva categoria, la dels “juràssics runners”.

No ha estat, ni de lluny, la meva Mitja més ràpida (la meva MMP són 1:50:04); n’hi han unes altres 9 pel davant, de les 17 que ja porto corregudes, però sí que en aquesta “no he patit gaire bé gens” i he acabat molt més enllà de “viu”, que era com em passava i sentia fins ara en acabar-les. Sí, l’he gaudit molt -de sensacions- aquesta avorrida mitja.

I continuo corrent sense música.

Bé, Txabi , bé...!

Abans el meu ritme mig “normal” era molt més alt i ara, tot i que continuo sortint com una cabra boja els primers quilòmetres, aguanto molta més estona un ritme més ràpid i constant, i sense anar “estossegant”, ni amb el cor “disparat”, doncs he anat amb una freqüència cardíaca mitja (FCM) de 162, amb un parell de “puntes” a 167 molt breus coincidint, crec, amb la pujada pels ponts. Només com a curiositat, haig de comentar aquestes dades el proper dijous amb la meva cardiòloga, a veure què en pensa...

La Mitja del Mediterrani continua sent una Mitja “avorrida”, que només té l’al·licient de que pots anar-te creuant amb els companys: en Xavier, en Javi, en Jorge, la Su, en Ruben, tots ells -com sempre- amb molt bons temps avui també. Capítol apart per Laura (que pel que es veu, ja s’ha integrat en un altra grup runner, al marge de la bona gent del BDR) que, tot i estar lesionada, ha volgut córrer la mitja marató sencera; i ho ha acabat fent gaire bé un quilòmetre pel davant meu... deuen ser els avantatges de tenir 30 anys menys, suposo; però li passarà factura, perquè no està bé.

Tema gels: m’he acostumat a prendre’n a les Mitges; però recordeu-me que escanyi al venedor de “Evasion running” perquè, dels tres gels que vaig comprar per avui (“...llévate estos, que son mucho más líquidos”) el primer d’ells -que a sobre, com que “era más líquido”, me l’he pres sense aigua, perquè ho he fet abans del quilòmetre 7 i l’avituallament era al 5, aquest primer gel, dic, era pura “mermelada de manzana de la de mi abuela”, d’aquella que gaire bé havies de treure del pot amb una pala enlloc de poder fer-ho amb la cullera: era espès i dens de collons el puto gel ! (però de bon gust, això sí). Qui el va parir al paio ! (els altres dos no, els altres dos sí que eren molt més líquids).

Altra cop, agrair a Lady-flash-papparazzi-Núria l’esforç d’anar-nos “buscant” per la cursa, per tal d’immortalitzar-nos en alguns dels nostres patidors moments... i també dels moments previs i post-cursa (que em proporcionen aquest material que veieu).

 I d’ara en endavant què, Txabi...? 

Doncs a entrenar (hauré de buscar a la Wikipedia què coi vol dir això) ...i entrenar bé, de cara a la Cursa de l’Amistat del 1 de novembre i la “Behòbia-Sant Sebastià” del 10 novembre.

 Cóm i cóm m'agrada córrer...! 

(C.Q.  818  81-175-643)

Vigília de Mitja Marató…

Sembla com si fos ahir que vaig córrer la Mitja Marató de Sant Cugat (29 de setembre)… i ja hi tornem a ser-hi demà amb aquesta altra Mitja del Mediterrani, havent-hi hagut pel mig abans la “Correbarri” diumenge passat; i tenint encara pel davant:

-l’1 de novembre la Cursa de l’Amistat, de Montjuic al Tibidabo,

-la Behóbia-Sant Sebastiá 10 dies després,

-i la Jean Bouin com a punt final d’aquest apretat calendari el 24 de novembre:

2 Mitges Marató, una cursa de 20 km, 1 cursa de 16 km i 1 cursa de 10 km en menys de dos mesos. Pas mal!  què diria un francés.

Hem anat pel matí a Vic, i per la tarda a recollir els dorsals (el meu, el d’en Javi, en Jordi i la Laura). Allà m’he trobat, per fi, amb la menuda e incombustible Rosa Sánchez, que avui i demà no farà de runner, sinó de voluntària; Rosa va ser la corredora que vaig portar al meu davant a la primera Mitja Marató, el març de 2009: em va fer “de llebre”, sense ella saber-ho, des de més o menys el quilòmetre 5 i fins el 13 ó 14 (va ser una gran ajuda, i un molt bon al·licient per a mi, pel seu ritme chaca-chaca constant, com un metrònom musical).....  I ara, a continuar escoltant el Barça -mal partit avui- i sopar una mica de pasta i cap a clapar aviat !.

 

Un parell d'imatges i...

… un parell de bones notícies !

 Per una banda, ahir us parlava de la Myrna Mates, l’alma mater de la Cursa de la Amistat. Doncs aquí la teniu, atractiva, tota vitalitat, tot simpatia... Ella avui m’ha ensenyat el model de sabatilles Mates que jo vaig tenir a principis dels 70 (les blanques, amb la filigrana M blava... i que encara fabriquen !) i que resulta ser que el seu pare, el gran Francesc Mates, va crear quan ella va néixer l’any 58: fetes en pell, amb els tres “forats” a la sola, de color blanc (com ara ja és el seu curt cabell, i que li escau molt bé) i blau (com els seus ulls profunds, intensos, sincers): és per això que el model es diu “Myrna classic”; me n’he oblidat de fer-ne una foto in situ, i això que les he tingut a la mà (...però l’acabo de trobar al seu catàleg).

Bona noticia (1)

  Torno a la Behòbia-Sant Sebastiá !!!   

Un company meu de feina, en Jordi, va veure ahir a twitter que jo demanava si algú tenia ja assignat dorsal i que, per les raons que fossin, no pogués córrer finalment la cursa... i dit i fet: un conegut seu de Madrid li ha confirmat “que me’l passa” !!. Així doncs, un any després, tornaré a Donostia per córrer i viure una de les curses amb més ambient del món mundial. I, amb una mica de sort, fins i tot puc aconseguir baixar de 1:49:45, que va ser el meu temps (gens dolent) de l’any passat sota la intensa pluja. Ara només haig de trobar un lloc per clapar... que no serà gens fàcil.

Bona noticia (2) - ...i la prova de resistència que tenia que fer avui, què ? .

Doncs, tot sota control: com sempre, engego a córrer ja amb les pulsacions força altes (74-76) per posar-me, ràpidament, a 110-115... però difícilment arribo/sobrepasso els 140. El metge m’ha dit que:

“...Txabi, ja firmava jo -ara mateix- estar com tu a la teva edat” .

Així doncs:  -ecocardiograma (...com un torete) -electrocardiograma (...com un torete) -pressió controlada i equilibrada (13-8) -prova d’esforç (...com un torete).

Em falta encara per veure els resultats de l’analítica completa que em vaig fer, i que analitzarem conjuntament amb la meva cardiòloga la setmana vinent.

(...amb tant “torete” podria acabar muntant una “ganadería de reses bravas”).

Bé, Txabi, bé.. !  

No em direu que no és maco !

 

Un altra cop, i ja serà el meu segon any, m’he inscrit a la   Cursa de l’Amistat  .

Ara mateix, no se’m acut cap altra nom millor per definir aquesta cursa tant i tant especial.

Pels que no la conegueu, us en faré cinc cèntims:

-És una cursa gratuïta (... cóm s’escandalitzaria en Núñez del Cracòvia!).

-No hi ha cronometratge “comme il faut”, ni xip que controli el temps, ni alfombreta detectora de temps ni en sortir ni en creuar meta.

-No pots fer la teva inscripció telemàticament via Internet, no; has d’anar -en persona- a lliurar el teu full d’inscripció a la botiga d’Esports MATES.

-Has de portar tu, obligatòriament, quelcom pels avituallaments per la mitja cursa i pel final; sobretot, aigua: és una cursa amb recursos molt limitats, i els espònsor que aconsegueixen fan el que poden els pobres. Aquest gest dels corredors que s’inscriuen emmarca, perfectament, el nom d’Amistat de la cursa (jo he dut dues ampolles d’aigua, tres bricks de suc de taronja i una caixa de barretes Hero de xocolata).

-No hi ha copa ni medalla pel vencedor... el què hi ha és una “Orquídia”; i alguns obsequis dels espònsors.

-Des de fa 33 anys sempre es celebra l’1 de novembre, caigui quan caigui de dia de la setmana (aquest any, en divendres... el que gaire bé segur em portarà “tomàquet” a casa perquè “esguerro” un cap de setmana de tres dies).

-Des de fa 23 anys es commemora el “Memorial Francesc Mates”, de la ma de la seva incansable, voluntariosa i engrescada filla Myrna, excel·lent successora de la tradició encetada per aquest gran atleta i artesà del calçat esportiu que va ser en Francesc Mates (crec que ja vaig dir l’any passat que van ser unes “Mates” les meves primeres sabatilles esportives “de marca” que vaig tenir a la meva vida, amb 12 ó 13 anys, anys  70-71, quan era una autèntica fera jugant a ping-pong federat).

-El recorregut, des de ja fa uns anys, de “uns 16 quilòmetres” va des de la porta del Castell de Montjuic fins al interior del Parc d’Atraccions del Tibidabo; forts desnivells ja des de que creuem la Ronda del Mig per encarar el barri de Sarrià, “vive Dios” i en arribar a la Ronda de Dalt i encarar la pujada cap a Vallvidrera, és ja un no parar...

És una cursa dura, però que l’any passat em va anar de conya per preparar la meva primera Behobia-Sant Sebastià només deu dies després, què és el mateix que faré aquest any (si finalment aconsegueixo un dorsal, que està ben fotut).

-El nombre d’inscrits es limita a 800 participants... Avui era el primer dia per anar a buscar el dorsal i, quan jo hi he anat cap a les set de la tarda, ja m’han donat aquest preciós 444. Sempre hi ha una amplia llista d’espera (el meu dorsal de l’any passat provenia d’aquesta, del darrer dia).

-És una cursa “artesana”, d’amistat, del córrer per córrer; hi ha corredors que ja fa un munt d’anys que la fan. Espero afegir-me a la llista...

La Cursa de l’Amistat... una cursa diferent !  (per sort).

Tot el puto dia…

… amb la punyetera motxilla amunt i avall amb la roba d’esport (una de les moltes desavantatges de no tenir taquilla al club i haver d’anar avui en moto). 
Arribo al club. 
Obro taquilla, buido la bossa: deixo tota la roba i les sabatilles al banc i, per aquest ordre: em trec la americana, em trec les sabates, em trec el mitjons (no em trec mai els pantalons, mai de la vida, abans de treure’m els mitjons... no vull semblar l’Alfredo Landa a les pelis dels seixanta-setanta), em trec la camisa, em trec els pantalons... i em poso els pantalons d’esport, em poso la camiseta, em poso els mitjons... els mitjons ? On cony són els mitjons ? Hòstia, m’he deixat els mitjons a casa !. 
Conseqüentment, i per aquest ordre, em toca rebobinar: em trec la camiseta, em trec els pantalons d’esport, em poso els pantalons del carrer, em poso els mitjons, em poso les sabates, em poso la camisa, torno a guardar la roba d’esport a la punyetera motxilla, em poso  la americana,.. i cap a casa !. 
I un cop a casa, tornem-hi:
Em trec la americana, em trec les sabates, em trec el mitjons, em trec la camisa, em trec els pantalons... i altra cop em poso els pantalons d’esport (avui n’he estrenat uns de molt xulos, que potser porti també diumenge a la Mitja Marató del Mediterrani), em poso la samarreta, em poso -ara sí- els mitjons (sí, a casa sí que en tinc un fotimé de mitjons) i em poso finalment les sabatilles (bé, no és realment així; realment és: em poso el mitjó dret, em poso la sabatilla dreta, em poso el mitjó esquerra i em poso la sabatilla esquerra... maníes? costum? no ho sé, però sempre, sempre, és així, en aquest seqüencia).

Per cert, fins avui no me n’he adonat de la coincidència de que “Triumph” és la marca de la meva moto, i de que “Triumph” és també el model de les sabatilles Saucony amb les que, tant i tant bé, corro ara. Quines coses...

Però estava clar que avui, a efectes del córrer, la cosa “anava girada”. He anat corrent des de casa fins a Can Mèlich (i a molt bon ritme per cert) aprofitant per pagar-li a Albert la jaqueta Tribanda que des de fa temps volia Susanna; i és  que estava “híper-emperrada”, des de que la va veure, en tenir-ne una, tant pel disseny -que li encanta- com pel teixit i l’escalfor que dona... i això últim, per una híper-fredolica-recalcitrant com és ella, és quelcom bàsic, fonamental; doncs ja la té; era la última que quedava al magatzem dels Tribanda; i ja no n'hi haurà cap més, perquè d'aquí a no rés canviem el disseny de tota la equipació: de la camiseta running, del tri-traje, del maillot de bici, de la jaqueta...).

De tornada, tot xerrant amb en Per al parquing, m'he despistat i he arrancat a córrer sense adonar-me'n de que no s'havíen activat els satèl·lits del meu Garmin, així que he pogut mesurar finalment el temps... però no la distància correguda; i és que no ha estat simètrica la tornada a l'anada perquè, després de la pujada del carrer Major no he anat cap a casa pel mateix camí, sinó que després de la rotonda he continuat pujant cap el Cole Alemany, per baixar després per Avda. J.Esteva Fontanet i enfilar "com a fi de festa" la pujada des de la rotonda de la Nestlé i fins a casa. De tota manera, en arribar-hi, i amb l’ajuda de Google-pedometer, he pogut “passar comptes”, amb el resultat final d'haver corregut finalment 6,200 quilòmetres (amb importants rampes/desnivells, això sí) en 30:36... que vol dir haver anat a un ritme promig, prou bo, de 5:05 +/- i, si és promig, és que hi ha hagut quilòmetres a 4:43 i 4:47).

Dijous haig de  passar la prova d’esforç a Clínica Teknon; és per això que avui he anat a córrer, en lloc de fer-ho demà amb els companys de Tribanda, què és "el que tocaria" (... però em conec el meu cos, i crec que ha estat molt millor fer-ho així).

Tornaré a fer una "trotadeta" divendres, perquè... diumenge hi ha una Mitja altra cop !. A veure si puc rebaixar el  1:50:04  de Granollers 2011, que és la meva MMP en Mitja Marató (...però, "sin agobios").

(C.Q.  797  80-175-622)

CORREBARRI 2014: A quien a buen árbol se arrima…

Comencem per les bones notícies: a la “Correbarri 2013” d’avui he aconseguit la meva tercera millor marca personal (MMP) absoluta en curses de 10 quilòmetres:

 48:24 

(tot i que, al pas pels 10 quilòmetres/via Garmin, el meu temps ha estat de 47:57, o sigui, 1 segon menys que la meva MMP... però això no compta a efectes “oficials”).



Tot esperant la sortida...

Ens hauríem de remuntar al mes de febrer 2012 per trobar el meu darrer sub-50 (49:53) a la BDN Running, si no contem la “poc valorada perquè fa baixada” Cursa DIR de la Diagonal, amb 49:39 del maig d'aquest any. El temps d’avui rebaixa en 4:33 el meu temps de la Correbarri 2012, que va ser d’uns llastimosos 52:57.
Enteneu doncs que estigui exultant, oi?.

Sembla ser que al final tindrà raó l’Albert amb allò de que “... entrenant, es millora”.

El títol de l’entrada d'avui té un perquè...

La meva "madrina" avui, Laura Ester Ramos,
la millor portera del planeta aigua,
Campiona del Món de Waterpolo.

Perquè... quí va guanyar la Correbarri-2012 ?: Sant Martí.

Al costat de qui m’havia de posar avui ?

Doncs del de la bona gent del BDR de Sant Martí, “a ver si se me pegaba algo”, of course !:

-Javi (que, preparant la seva Marató de NY, ha intercalat la cursa entre uns altres 20 km),

-Xavi (...sembla que vagi en moto el paio),

-Susanna-Rubén (...de preparació concienzuda),

-Pere (...en busca del xip perdido),

-Jorge (...millor i més ràpid cursa a cursa)

...i sense oblidar-me de

-“lady-flash-paparazzi-Núria” actualment "fora de combat", al igual que també ho estan Trini i Laura (us esperem a totes tres ben aviat corrent al nostre costat):

a tots els BDR, gràcies pel vostre recolzament !.

El matí d'avui era ideal per córrer; una mica de fresqueta, que sempre va bé, digui el que digui MambaSu.

Com sempre, he sortit com una cabra boja (... parlant sempre al meu nivell, és clar); i és que Susanna i Rubén tenien previst-planificat un pla de treball per aquesta cursa molt clar: el d'anar a ritme constant de 4:30 ...i a mi no se’m acut altra cosa que anar gaire bé a roda d’ells els dos primers quilòmetres, tot i haver d'anar sortejant a un bon grapat de corredors. Però em trobava be, així que anat tirant “a un ritme constant”.

El millor de tot ? les sensacions, igual que dimecres.

I això m’ha portat, crec que per primera vegada en la meva història com a "runner tardio", a completar tota una cursa de 10 quilòmetres no corrent, cap ni un d’ells, per sobre de 5:00 (és més, n’estic segur d'això); avui  he anat a:

4:41, 4:46, 4:48, 4:52, 4:52, 4:40, 4:55, 4:59 (uuii, per què poc!) 4:44 i 4:39

que m’ha reportat un ritme promig final de 4:47.

¡ A la vejez, viruelas , Txabi!.

Per cert, Sant Martí (...els de la samarreta més gay avui, "a las pruebas me remito") ha tornat a guanyar la Correbarri, tot i que a nivell individual la cursa l’ha guanyat un corredor dels de Ciutat Vella; els elegants, els de Sants, hem quedat tercers (...espero haver-hi aportat el meu petit granet de sorra, tot tenint en compte que estàvem al costat de la platja).





 

  

 A sobre, a la “colla pessigolles” (sempre estem d'un humor excel·lent)  els de BTV ens han regalat els nostres “segons de glòria televisiva” baixant-nos del photo-call (minut 1:04).
http://www.btv.cat/btvnoticies/2013/10/13/correbarri-curses-populars-atletisme-barcelona/

Repeteixo, les sensacions d’avui han estat immillorables (què bé corres quan corres bé !), al igual que ho ha estat la companyia d’aquests boixos pel córrer que són els companys del BDR: estic fent meva, gràcies a ells, la frase aquella del  “... you’ll never run alone, Txabi” a la que ja m’havia acostumat.

(C.Q.  791  79-175-616)