10 QUILÒMETRES…

… per acabar la setmana. Algun dia hauria de poder-me gravar el que jo mateix em vaig dient a mi mateix, en silenci (contradient-me la majoria dels cops) cada vegada que pujo a la cinta per començar a córrer. Puc passar del:

"avui només una estoneta corrent", al  "a partir d’ara, correràs a “ritme marató”, però amb inclinació de cinta per agafar força" al "no et passis, que després ja veuràs: fes-ne cinc, xino-xano i cap a casa...", o al "millor fas sèries, per anar agafant fons i velocitat i prou..."...

... per acabar fent finalment, com avui, una “cursa privée” de 10 quilòmetres a la cinta, en 55 minuts, corrent-los directament a ritme 5:27 els primers 9,5 quilòmetres, per acabar fent els darrers 500 metres a 4:36 (i amb 867 calories “foses”).

És curiós amb la relativa facilitat amb la que, sense pensar-ho, em poso a córrer -com si res- 10 quilòmetres; avui els he fet en dos trams: un primer de 5 quilòmetres; he parat, sense baixar de la cinta, uns 45 segons per beure -estava xop, xop, xop- (encara no he superat el poder beure corrent) i he fet els segons 5 quilòmetres com si rés, és més, "sprintant" fins i tot durant els 500 metres finals. L’únic que sí he notat és que els exercicis “heavy” de reforçament de cames de dimarts m’han deixat ben adolorida l’esquena, però que no m’ha molestat gaire per córrer.

Repetiré l’experiència dels 10 quilòmetres en cinta; contra el que és pugui pensar, passen ràpids !. I, a mida que vagi agafant forma, en lloc de dos tirades de 5, podré acabar fent-ne 3, per completar 15 quilòmetres, que ja començaran a ser paraules majors si és que ho sovintejo.

Per tant, acabo aquesta setmana havent fet 30 quilòmetres: 10 en bici (de la “duatló” de dilluns) i 20 quilòmetres corrent, en les tres sessions de dilluns, dimarts i avui dijous. El compte quilòmetres de peu d’entrades (el C.Q.) s’apropa ja inexorable e imparablement als 1.000 quilòmetres -entre correguts i pedalejats- des de l’1 de gener i fins avui, 30 de juny (dels 181 dies transcorreguts des d’aleshores, 98 -més de la meitat d’ells- he corregut o pedalejat, o ambdues coses).

Txabi... te veo bien !.

(però demà, dissabte i diumenge crec que estaré... de panxing !).

(C.Q.  904  98-478-426) 

.

JA SÉ PERQUÈ…



"la de baix., la dels 80 quilos.."

… feia tant de temps que no m’exercitava a les màquines heavy de reforçament de cames: tinc l’esquena feta pols !. I és que tinc tendència, a cada exercici que faig -el córrer inclòs- a forçar l’esquena per la zona lumbar, el meu "tendó d'Aquiles deslocalitzat". I ahir no van ser només les dues màquines heavy de cames sinó també la màquina dels pectorals (aquí hi forço molt i molt la zona lumbar -tot i que l’exercici és de braços- per ajudar-me). I és que, a més a més, tots els exercicis de braços són per a mi “descompensats” perquè s’han de fer, lògicament, amb els dos braços a l’hora i jo, des del accident de moto de fa ja un munt d’anys, tinc els braços, la força dels braços, molt, però que molt, descompensada (al braç dret, com a poc, tinc tres dels seus muscles “desapareguts” i això fa que, conscientment inconscient, m’ajudi de l’esquena per acabar de completar l’esforç a fer.

"la de dalt, menys heavy"

A grans mals, però, grans remeis: el que està clar és que els haig de continuar fent (al menys un cop per setmana), però disminuint la càrrega; ahir, a la heavy de cames de baix vaig fer una tirada de 100 aixecades, en quatre sèries de 25, aixecant 80 quilos cada un dels 100 cops... “y tampoco es eso”. Per tant, perseverança, però a menor càrrega.

Avui descans “obligat”(que agrairé): Junta General Ordinària Anual de Veïns.... tostonazo en estado puro ! (però, què hi farem, és només un cop l’any !).

.

FELICITEU-LO….

…. perquè avui és el seu sant; en PEDRO va ser el gran precursor -un avançat a la seva època- de tants i tants duatletes actuals; la seva especialitat era la bici, perquè lo de córrer descalç ho portava bastant malament...

CANVI DE RUTINA…

… però amb el mateix final; si es que no tinc remei !.

Avui era un dia per fer “coses noves” i no de córrer ni pedalejar. I m’hi posat, en serio que m’hi he posat: tirades de 100, en sèries de 25, d’exercicis de reforçament de braços a les màquines, i també amb peses; banqueta pujar-baixar amb barra a les espatlles i quelcom oblidat feia anys: exercicis de reforçament de cames a les dues màquines heavy (la de la sala de baix feia gaire bé 5 anys que no la tocava, des d’abans de l’operació de menisc).

Total, que he quedat bastant “tocadet” de cames (dels quàdriceps sobre tot); però quan ja me n’anava decidit cap a la dutxa, he vist de reüll la cinta i... pata-pam, tornem-hi !: m’he fet 5 quilòmetres, no previstos per avui, corrent. Els primers 4 fets “a ritme marató” (6:00) per “estovar” una mica les cames engarrotades, per acabar fent 1 quilòmetre final amb un considerable canvi de ritme (4:36) per un total de 440 calories cremades en 28:40. Paradoxalment, he baixat de la cinta en millors condicions en les que hi he pujat.

Acabaré convertint-me en un “correcaminos bip-bip” ?.

(C.Q.  894  97-478-416)

ALTRA COP UNA DUATLÓ “PRIVÉE”

Després d'un cap de setmana amb força activitat corredora dissabte i diumenge, avui no se m'acut altra cosa que tornar a fer, al club, un altra “duatló privée”, però aquest cop una mica més forçada, amb més ritme.

Han estat 10 quilòmetres en bici, a resistència de pedals 11 durant 4 quilòmetres, el cinquè a resistència 14 i els altres 5 en aquests mateixos nivells, i sempre sense baixar de 85 rpm. Total, 216 calories cremades en 23:35. M'he baixat de la bici i, sense treva, he començat a córrer a la cinta uns altres 5 quilòmetres, arrancant ja els 3 primers a ritme 5:27 i els últims 2 a uns molt ràpids 4:36. Total, aquest cop, justament 432 calories cremades (el doble que en bici, en la meitat de quilòmetres) i en una mica més de temps (24:42).

Resum: 15 quilòmetres i 648 calories cremades en 48:17.  No està gens malament per un dilluns !.

Ara que, per fer-ho bé, haig de poder acabar fent (com en el dibuix) una "duatló complerta indoor, versió Txabi": 5 quilòmetres corrent, 10 en bici i uns altres 5 corrent, i tot a ritmes semblants al d'avui. 

Toma ya!.

(per cert, haig de parlar amb l'Albert per poder fer, amb temps suficient, una bona "planificació maratoniana 2012"... però adequada a les meves possibilitats reals i als meus gaire bé 55 “tacos”, que tampoc és qüestió de tornar-se boig).

(C.Q.  889  96-478-411)

.

AQUEST ANY, NO...

Tot i que de ganes no me'n falten... aquest any no hi haurà un "Txabi" corrent a la Marató de Berlín.

I això que aquest any, i els dos següents, será una marató molt més "glamourosa", ja que BMW substituirà com a "sponsor" a la cadena de supermercats "Real".

El recorregut és, exactament, el mateix que l'any passat.

Sniff !.

.

UNA “PROPINETA”…

… per acabar aquest 3 dies de festa; perquè als 7 quilòmetres correguts ahir per Collserola els hi he afegit aquesta tarda uns altres 5 corrent des de casa i fins a la Creu de Pedralbes, i tornar, en 26:00 minutets i amb moooolta calor, tot i haver sortit a córrer a les 8 del vespre; i és que, finalment, la Marta no s’ha animat a sortir a caminar i jo, us ho ben juro, he sortit amb la intenció “de caminar una estona pels voltants de casa”; però noi, tot és posar-me calça curta i sabatilles... i no poder-me’n estar de sortir corrent; és el mateix, o semblant, que el que em passa a les curses: no puc, no sé, anar “al trote” per recuperar forces quan em cal: haig de mantenir un ritme constant.

S’acaba la setmana, en comença un altra i...  us en heu adonat de que ja “ens hem menjat”  mig any ?. Collons, collons, cóm passa el temps (...per segons quines coses, és clar).

 
Per cert, aquesta és l'entrada 1.111 d’aquest blog.

(C.Q.  874  95-468-406)
.

PLANIFICACIÓ MARATONIANA PEL 2012

Acabo de formalitzar la meva inscripció per a córrer

  LA MITJA MARATÓ DE BARCELONA 2012  (26 de febrer)

LA MARATÓ DE BARCELONA 2012  (25 de març)

   

en l’any, i en el mes, en que ja en faré 55 (la Marató de Barcelona és una "espineta” que se m’ha clavat fons, ben fons...).

Abans, però, hauré de mirar el Calendari de curses per tal de poder fer -entre novembre i desembre- alguna altre mitja marató, apart de les ja tradicionals curses de  “La Mercè”, “Jean Bouin”, “Nassos” i la “Mitja Marató del Mediterrani” però deixant de córrer l’any vinent  “La Mitja de Granollers” per estar massa a prop de la “Mitja de Barcelona” (5 de febrer)... tot i que m’ho pensaré, depenent de cóm em trobi per aquelles dates.

Això vol dir que, a partir de setembre, començaré un pla d’entrenament seriós i rigorós (sense passar-me) per poder afrontar aquestes dues importants fites esportives barcelonines, que procuraré que ja ho siguin de cada any... “hasta que el cuerpo aguante”.

Aquest matí, aprofitant que fotia "una caló que no se pué aguantá", he fet el més refrescant: anar-me’n al Club a fer quinze minuts de sauna !. I aquesta tarda, sortirem a caminar amb la Marta.

.

FINALMENT, SET

Sí, perquè hem sortit massa d’hora (les set de la tarda) i encara fotia una calor considerable i el sol estava encara enlairat (i per aquest costat de la Carretera de les Aigües te’l trobes ben sovint). I, a sobre, m'he deixat a casa la viseraTribanda. 
M’he polit els 7 quilòmetres en poc més de 36:00 -contant la parada a la font a mig camí- mentre que la Marta i la Paloma han fet xino-xano els seus 6 quilòmetres caminant. La propera vegada, li demanaré a Marta que em porti, em deixi allà i jo faré tota la Carretera de les Aigües, de punta a punta i... allargant-m'ho fins a casa !  ja que un cop arribat “al merendero” de l’altra costat -des d'on sortim normalment, ja tot és baixada, forta baixada, fins a casa (li calculo uns 9+2,5 quilòmetres).

(C.Q.  869  94-468-401)
.

TRENCANT TRADICIONS

Crec que avui -després de gaire bé 10 anys des de que ens varen instal·lar a la nostre nova casa d'Esplugues- és el primer cop que no esmorzo dret. Dret ?. Doncs sí, perquè des del primer dia (quan només teníem a casa els llits i la taula de la cuina, ja que varen tenir que esperar gaire bé un més a que ens portessin la resta dels mobles) he esmorzat dret, posant la tassa, les galetes -o el que fos- en aquest “murito” de separació que hi ha entre una zona i l'altra de la cuina, com si estigués a la barra d'un bar. Tant li feia que esmorzés amb la Marta, amb la Marta i les peques o que -com sovint passa- esmorzés jo sol: sempre he esmorzat a peu dret... fins avui. Coses que passen.

Ahir “varem fer un cinema” amb la Marta, una peli d'aquelles per pensar-hi després: “Sólo una noche”. Infidelitat física, real, “de facto”, consumada... o infidelitat espiritual, de ment, de pensar-hi: hi ha alguna diferència ?. Un només pot ser infidel amb el cos ?. O la nostre ment no pot també ser “infidel” ?. Pensar-hi, i no consumar-ho, et fa "menys infidel" ?.

Aquesta tarda, cap el tard, cap a la Carretera de les Aigües però aquest cop amb la Marta i, possiblement, amb la Paloma: elles dues caminaran i bla,bla,bla,bla... i jo tornaré a córrer, però aquest correré fins arribar al pont que passa per sobre la Carretera de Vallvidrera; per tant seràn un 8 ó 9 quilòmetres d'anar i tornar, no ho tinc del tot clar; després ho precisaré.

CÓM SABER SI UN JUGADOR TE, O NO, “EL PERFIL” PER PODER JUGAR AL REAL MADRID ?.

Doncs és d’allò més fàcil; posa-li a un jugador contrari al davant, tirat per terra, indefens, i comprova si aquest “aspirant a madridista” és o no un alumne avantatjat d’en Pepe: si el pataleja amb sanya (tot i havent guanyat el partit i el Campionat)... endavant, se’l fitxa !; perquè, no falla: aquest sí és un jugador “perfil Real Madrid” (si arriba a perdre, no dono ni un cèntim d’euro pel pobre jugador del Peñarol).

Neymar, últim dels mohicans brasilers: benvingut a la galàxia blanca: has aprovat amb nota alta !. Dones, a la perfecció, el “perfil Real Madrid”. 

.  

CREMAR…

… per fer lloc a les gambes!.

Perquè no, no parlo de cremar fustes ni mobles aquesta nit de Sant Joan, no; del que parlo és de que ha anat al club a córrer una miqueta, per cremar calories i deixar lloc a les gambes a la planxa que, d’aquí a una estona, ens fotrem “mano a mano” Marta i jo a la Barceloneta.

He corregut 5 quilòmetres, el primer d’escalfament a 6:00, els 3 següents a 5:27 i el darrer a 5:00 (430 calories en 27:25); i avui sí, he tornar a tancar la sessió amb una bona tanda d’estiraments; i abans de marxar l’Albert m’ha donat “la visera Tribanda”.

Per davant, tres dies de festa... sense tenir ni idea, ara mateix, del què farem.

(C.Q.  862  93-468-394)

.

NIT DE REVETLLA....

... però, aneu amb compte:

NO  ES  COCA  de  Sant  Joan  TODO  LO  QUE  RELUCE  !

AY LES PRESES… !

Està clar que ahir va ser dia de “sessions inèdites”; no tan sols va ser el primer dia en que vaig fer un “mixte” (bici i córrer) sinó que, per primer cop, vaig acabar de córrer.... i no vaig estirar !. Vaig baixar de la cinta i me’n vaig anar directe cap a la dutxa, possiblement perquè tenia ganes d’arribar d’hora a casa perquè la Martona estava bastant fotuda (tenia, i encara te, les amígdales com dues pilotes de ping-pong). I el no estirar és quelcom que no s’ha de fer mai, tot i que avui no n’he notat les conseqüències de no haver-ho fet. Però ja dic, crec que és el primer cop que acabo de córrer i no faig una llaaarga i bona sèrie d’estiraments... Que sigui l’últim cop, Txabi !.

Avui, descans; demà ja hi tornarem, tot i ser la revetlla... (a veure “cóm m’ho monto”).  

.

AVUI, UN MIXTO ...

… però, com que no estem a Madrid, el meu “mixto” no ha estat un “biquini”, no; la sessió que he fet avui al club ha estat inèdita: mai fins avui, en tants anys que fa que hi vaig, ho havia fet: un mixte de bici i córrer, com fent una espécie de "mini duatló privée".

Tenia la intenció i la plena resolució “de fer bici, sí o sí”, encara que el cos el que em demanava, altra cop, era córrer. I la veritat és que amb la intenció de fer bici m’he assegut i he començat a pedalar; m’he programat 45 minuts, i amb una resistència considerable dels pedals; però quan ja portava 26:00 i 10 quilòmetres (havent cremat 206 calories) m’he baixat de la bici, he fet una “transició ràpida” fins a la cinta i, sense estirar ni res, he començat a córrer, ja directament a ritme de 5:00, per acabar corrent uns altres 5 quilòmetres en 24:45, fent el darrer mig quilòmetre final a 4:16; calories cremades ? més del doble que pedalant -445- fent la meitat de recorregut: si voleu cremar calories... correu ! (res de pedalar ni caminar...).

(C.Q.  857  92-468-389)

DESCANS FORÇAT…

Avui la jornada laboral s’allargarà més del compte perquè, “fora d’hores”, s’ha convocat una reunió “d’estratègia” que veurem a quina hora s’acaba. I entre això, i la calor que estic passant avui sembla que avui, de córrer, rés de rés. Tot i això, i depèn de l’hora que finalment arribi a casa, igual surto a córrer per tornar a fer el recorregut “del voltant de casa” (els 5 quilòmetres de “grans desnivells” de dissabte); no sé, jo ho veurem perquè, per acabar d’arreglar-ho, avui he anat amb cotxe perquè segons els infalibles homes del temps, avui hi havia risc de ruixats al litoral barcelonès -maresme... toma ya !.

(...és només a mi a qui li sembla que ja fot molta calor o, al menys, molta xafogor ?).

.

CLARENCE CLEMONS…

… adéu !.

El mític saxofonista, de la també ja mítica E Street Band -que ha acompanyat tants i tants anys a Bruce Springsteen- i conegut també com a “Big Man”, ens va deixar ahir a Florida, víctima d‘un basament cerebral.
Anyorarem els teus "solos".

… “L’ALTRA” CARRETERA DE LES AIGÜES.

Encara que la idea inicial era d’anar amb la Marta a caminar per la Carretera de les Aigües, a darrera hora ella “s’ha rajat”, així que finalment me n’he anat jo sol cap al voltant de les sis de la tarda. Però aquest cop ho he fet “des de l’altra costat” de la carretera, perquè me n’he anat en cotxe fins una mica més enllà del final del Tramvia Blau, al pàrquing del inici del circuit traçat de la Carretera de les Aigües. He fet corrent, a bon ritme (34:30) els set quilòmetres d’anada i tornada fins a la Font del Mont. Aquest tram que he corregut avui és força més planer que el tram que normalment fem començant des de l’altra punta de la carretera, però està igualment ple de gent corrent, caminant, en bici...  

(C.Q.  842  91-458-384)

UNA BONA CORREGUDA MATINERA...

A la meva edat s’han de saber escollir els millors moments per poder fer segons quines coses amb certes garanties d'èxit (...ja hi arribareu també vosaltres i llavors ja m'entendreu). Perquè quan ets jove, qualsevol hora del dia, de la tarda o de la nit és bona per fer-ho, perquè saps que el cos et respondrà i que sempre “donaràs la talla”; però, ai, a la meva edat aquestes coses ja s’han de planificar amb molta cura, amb una bona estratègia, i aliant-te amb la “mare naturalesa”, que és molt sabia. Així que ahir divendres, abans d’anar-me’n a dormir, vaig posar el despertador perquè em sonés puntualment a les vuit del matí; i quan avui, puntualment ha sonat (encara que jo ja estava despert feia una bona estona perquè ja estava neguitós esperant el moment...) zasca, al lío !:

m’he llevat, me posat les sabatilles i he sortit a córrer (ah, que pensàveu que la cosa no anava per aquí...?).

Sí, perquè quan arriba aquesta època del any, o surts córrer al capvespre -a sa hora baixa, que diuen els mallorquins- amb el sol ja amagant-se pel darrera l’horitzó, o ja ho fas de nit; o, com jo avui, quan el sol encara no “enlluernava” gaire (ja sabeu que a mi la calor em mata).

He fet els, per a mi, durs 5 quilòmetres clavats “del voltant de casa”: la baixada cap a la rotonda de La Masia, per anar a buscar la llaaaaarga i punyetera pujada cap el Col·legi Alemany, fins a l’altra rotonda del final del carrer, passant després per sota el pont pujant fins a casa... i mitja volta desfent el camí, però en arribar a la rotonda de passat el pont he agafat la variant de la Via Augusta (el carrer del darrera del Col·legi Alemany); la resta, tot igual; un total de 26:50 (fent, però, un parell de “paradinhas” per recuperar “el resuello”) i cremant unes 420 calories en un circuit -repeteixo, per a mi- molt exigent; ja sabeu que soc corredor “de pla”. Aquest és el perfil de l'anada i la tornada.


Ah, i el meu estimat i vell amic Murphy ha tornat a aparèixer: ara, quan ja son les 10 del matí, el cel continua ben tapat (no hi ha sol, el meu “rival” més aferrissat...): no hem caldria haver matinat per sortir a córrer.

(C.Q.  835  90-458-377)

I NO HI CAP RÉS MÉS...

NORTH POLE MARATHON 2011



La organización del maratón más frío del mundo, el North Pole Marathon, ya lanzaba un aviso capaz de quitar las ganas de participar a los más inconscientes: "Primero tiene usted que preguntarse si tiene el nervio y el temple para viajar al Polo Norte y correr por un suelo helado de metro y medio de grosor, sobre el gélido Mar Ártico. Después si sería capaz de soportar un frío extremo, si está usted realmente en forma y quiere probarse al límite". Sólo 26 osados tuvieron agallas para decir sí a todo, entre ellos un asturiano con métodos de entrenamiento heterodoxos que logró llegar a la meta en cuarta posición.

Fernando González, de profesión estibador en el puerto gijonés de El Musel, fue la única representación española en una de las carreras más duras del mundo y consiguió un meritorio resultado a pesar de que no le resultó fácil tomar parte de la aventura. Además de sacar tiempo para entrenar 120 kilómetros a la semana y no contar apenas con esponsorización para sufragar los gastos (participar cuesta unos 12.000 euros), tuvo que agudizar el ingenio para adaptar su preparación al rigor del frío que le esperaba. La solución: correr sobre una cinta en el interior de la planta frigorífica de una empresa de conservación y almacenamiento de alimentos, a 30 grados bajo cero.

Si bien las condiciones al aire libre en el Polo Norte son mucho más complicadas, el corredor debía comprobar la respuesta de su equipo y de su cuerpo en pleno esfuerzo a muchos grados bajo cero. Y es que la carrera, con un recorrido circular de 42 kilómetros, discurre en el entorno del punto geográfico del Polo Norte, sobre la base polar Barneo, a una temperatura de entre -25ºC y -32ºC.

Desde su primera edición en 2002, el North Pole Marthon es la prueba homónima en el hielo del durísimo Marathon des Sables, que discurre por el desierto del Sahara. El precursor de la carrera, fue el maratoniano irlandés Richard Donovan, que la emprendió en solitario en 2002 y en el 2003 ya le siguieron 10 corredores. Poco a poco, la North Pole ha ido incrementando la participación. El pasado mes de abril llegó a su sexta edición.

Los corredores tuvieron que hacer frente a la distancia, el frío y las condicionantes geográficas de esta remota región, con rachas de viento helado capaces de provocar la congelación y peligros como la eventual fractura del suelo helado. De hecho, de las ediciones celebradas, la de 2010 fue la más exigente y peligrosa por las temperaturas de hasta 37º bajo cero, vientos de 45 km/h y una grieta que partió en dos la Base de Barneo, aunque sin consecuencias.

El principal problema a tan baja temperaturas incide en la posibilidad de sufrir sofocos por el exceso de ropa. En esas circunstancias el sudor se puede congelar y desembocar en una hipotermia. Por otra parte, el avituallamiento resulta vital. La alimentación debe ser a base de geles que, en ningún caso, se deben congelar, pues una ‘pájara’ a tan baja temperatura resultaría muy peligrosa.

Fernando no logró estar en el podio por apenas unos minutos pero tuvo el mérito de permanecer desde el principio en el selecto grupo de corredores que dominaron la prueba desde el principio. Ya en los 10 primeros kilómetros, la prueba se convirtió en una lucha de tres. El ruso Dmitry Mamadaliev, un ex paracaidista de las fuerzas especiales se puso primero al paso de los primeros 10 km; el húngaro Istvan Toth y Fernando González, le seguían de cerca. Pero las posiciones cambiaban con frecuencia. A medio camino Toth desarrolló una ventaja de cinco minutos sobre el ruso y el español, pero de cerca le seguían el Luxemburgués John Braun y el británico Meter Van Der Berg.

Finalmente Toth se llevó la gloria y la carrera con un crono de 4 horas, 54 minutos con más de 10 minutos sobre Braun, segundo, que sólo se impuso a Mamadaliev por dos segundo. González llegó a la meta en solitario a cuatro minutos del ruso, con un tiempo de 5 horas y 9 minutos.

(font: La Vanguardia Digital, 17-6-2011)

.

PREMI MERESCUT...

- X Concurs “La foto de tus vacaciones” del Saló Internacional de Turisme de Catalunya.

- Guanyadora: Ariana C.E. , excel·lent fotògrafa amb rínxols...

- Títol de la fotografia:

The wave  (“la ola”)

Parc Nacional Vermilion Cliffs (Utah, USA), estiu del 2010
El que “surfeja en sec” per l’onada és en Joan  (llegiu-lo).
.

L' ECLIPSI ....

... o, sí més no, una miqueta d'eclipsi (però real, d'avui)

“ SPRINT SÈRIE ”… CURTA

Mentre anava cap el club pensava en si fer exercicis de reforçament de cames, o una bona tirada en bici o una sessió llarga d’exercicis del terç superior (braços, tòrax...). I amb la meva falta de criteri habitual, i tot i haver fet ahir a la cinta, “in crescendo”, una tirada corrent de 7,5 quilòmetres, avui m’he tornat a pujar altra cop a la cinta i, sobre la marxa, he decidit fer una sèrie  exigent, ràpida -per a mi- però no gaire llarga (de només 5 quilòmetres); així que, en sèries de 0,5 quilòmetres cadascuna d'elles, he corregut a:

6:00 - 4:36 - 5:27 - 4:36 - 5:27 - 4:36 - 5:27 - 4:36 - 5:27 - 4:36

No ha estat malament (en 25:30 minuts i 430 calories "xurruscades") però, renoi, quina calor i quina suada !. Ho he rematat amb una bona i llarga sèrie d’estiraments, dutxa i... cap a casa, a fer temps fins a poder veure l’eclipsi de lluna d’aquest vespre (si els núvols no ens fan la guitza).

(C.Q.  830  89-458-372)

.

"RECUPERACIÓ ACTIVA" POST-MALLORCA

Tot i que cada nit, cada nit, a Mallorca, per sopar vaig menjar amanides i més amanides (amb algun "additiu",  tot cal dir-ho) avui he continuat fent bondat i m’he “cruspit” 7,5 quilòmetres corrent a la cinta, en una sèrie “in crescendo”: he començat fluixet (2 a 6:15 d’escalfament) per continuar després amb uns altres 2 a 6:00, 2 a 5:27, 1 a 5:00 i els darrers 0,5 a 4:36; i no he volgut forçar més la màquina. Una bona suada de 43:40 minuts cremant “un dimoni” de calories (666). Mentre corria, l’Albert m’ha fet saber del Sopar d’Estiu del proper dia 8 de juliol al Club, al que -és clar- m'hi he apuntat (hi aniré amb la Marta, com els darrers dos anys).

No voldria estar en la pell d’en Florentino (quin cabreig deu portar el paio !): el BARÇA de basquet ha guanyat el tercer partit del play-off i ja és el nou... CAMPIÓ DE LA LLIGA ACB !!!  Després de la Lliga Catalana, la Supercopa i la Copa del Rei, el Regal Barça tanca la temporada amb la Lliga ACB. Què hi farem !.

(C.Q.  825  88-458-367)
.

ENTRE CAMPS DE COTÓ…

… la bona gent de Spanair ens ha dut fins a casa de tornada. I el meu bon amic “Murphy” ha tornat a ser present; veureu.

Quan la Marta va fer la reserva dels bitllets per internet és a equivocar, i en lloc de ALBERT BECA, JAVIER va posar ALBERT BECA, ALBERT. Ens en varem donar compte l’endemà i aleshores ja era tard: varem topar amb la nefasta secció de “Desatenció al client” i no va haver-hi manera de poder-ho canviar. Això deixava molt en risc el que jo pogués embarcar, doncs no coincidia el nom de la reserva amb el DNI, i tal com estant de tocacollons als aeroports, millor no jugar-se-la. Així doncs, varem comprar un altra bitllet, només per a mi, en el mateix vol tant d’anada com de tornada (a un molt bon preu, tot cal dir-ho).

Com gaire bé sempre passa en aquests casos, l’agencia ens va canviar el vol, avançant-lo, el dia de marxar. Tot i així, ho varem provar: ens presentem al mostrador; targeta d’embarcament, DNI, “comprovació visual” d’ambdós documents ...i sense cap problema: p’alante ! (quin collons de comprovació va fer ?). I avui de tornada, “más de lo mismo”: m’han demanat el DNI, l’han mirat al costat de la targeta d’embarcament... i p’alante!; i aquest cop, a l’hora d’embarcar, me l’han tornat a demanar (no ho van fer a l’anada); l’han “mirat”, i també sense problemes, p’alante !. I dic jo... de què serveixen aquest emprenyadors controls si realment no controlen rés ?.

Si no haguéssim tret l’altra bitllet segur que no em deixen passar i em quedo a terra!.

Bé, ja som a casa; vaig a donar un cop d’ull als diaris digitals, perquè no tinc ni punyetera idea del què ha passat pel món en aquests quatre dies (tret del que he anat llegint pel twitter).

.

LAST NIGHT IN MALLORCA...

... de la que “en surto ben cremat” per cert. I és que aquest matí ens hem quedat a la piscina del hotel (jo, com cada dia, totalment a l'ombra sota les palmeres), però cap a les dotze “tocava platja”, perquè havíem quedat amb la Mònica i les seves tres bestioles (en Gerard, l'Oriol i la Maria) a cala Mondragó, al sur de la illa, a uns 70 quilòmetres del hotel. I és clar, jugant a la sorra amb els nanos sense la protecció solar adequada, la cremada estava servida (a l'esquena, majorment) el que m'obligarà a “guardar ombra” demà al matí a la piscina del hotel...

I ara que parlo del hotel: és un lloc totalment RE-CO-ME-NA-BLE; si voleu passar uns dies en un ambient tranquil, de cert nivell “luxuris”, on el personal és molt, molt, amable -cambrers inclosos- i el menjar d'un nivell altíssim, l'Hotel Spa-Oasis SON CALIU **** és el vostre lloc.

Però la cremada no ha estat el únic imprevist d'avui; però així com la cremada ha estat molesta, “lo altra” ha estat genial: després de perdre-les a la sorra de la cala, he recuperat per sorpresa e inesperadament les meves velles ulleres de sol Ray-Ban, aquestes, les que em vaig comprar a Tenerife l'any 1988 (23 anys enrere) quan vivia a les illes Canàries; me n'he donat compte de que no les tenia quan ja portàvem gaire bé 20 quilòmetres de tornada cap a l'hotel. Hem trucat a la Mònica, que per sort encara no havia marxat de la cala... i al cap d'una estona m'ha dit que els del “xiringuito” on havíem dinat les havien trobat. Avui era el meu dia de sort sens cap mena de dubte.

I demà a mitja tarda... cap a casa !.

.

SEGONA JORNADA MALLORQUINA

La climatologia ens ha acompanyat avui... aixi que sol, piscina i platja... i a menjar com a verros ! (ja ho "cremarem" a Barcelona quan tornem). Després d'una necessària “spanish-siesta”, tarda de compres per Palma. I demà, jornada de platja i “chiringuito” amb la Mònica i els seus nanos.

PRIMERA JORNADA MALLORQUINA

Després d'haver sortit amb tres quarts d'hora de retard (havent-nos llevat a dos quarts de cinc del matí) Mallorca ens ha rebut amb núvols i, per tant, avui de platja i prendre el sol rés de rés: cotxe i a donar una volta per Andratx, per la costa nord de la illa (no la coneixia i és una passada) i fins a Valldemossa.

Hem dinat a mig camí de tornada i per la tarda, sí, el sol ha vingut a saludar-nos a la platja privada del nostre hotel, el Son Caliu Spa, tot i que jo al cap d'una estona me n'he anat cap a l'habitació a clapar una mica perquè, en tenir que anar al sopar “dels del cole” ahir al vespre, només havia dormit tres horetes després d'un dia en gaire bé 700 quilòmetres de cotxe al damunt. Al sopar d'ahir varem aconseguir que vinguessin 5 dels nostres antics professors, als que feia 40 anys -que és diu aviat- que no vèiem...

Hem sortit amb la Marta cap el tard -ella a caminar, jo a córrer una estoneta- i els dos hem acabat al gimnàs del hotel, on he fet 7 quilòmetres de bici per moure una mica les cames.

A veure què ens reserva la climatologia per demà.

(C.Q.  818  87-458-360)

.

JA TORNO A SER A CASA

Amb uns altres més de 650 quilòmetres de cotxe a sobre, ja torno a ser a Esplugues després de quatre dies “madrilenejant”...

Tot i que estava fet pols, ahir vaig tornar a anar a córrer pel Retiro, fent el mateix recorregut que dilluns, però en sentit invers (menys cansat, el que va reportar el poder fer-ho en gaire bé 10 minuts menys). Renoi... quina gentada -de tot tipus- que hi ha corrent pel Retiro !.

D’aquí a una estona tinc un sopar “amb els del cole”, el primer que no convoco jo després de gaire bé 7 anys... I és que vaig deixar la convocatòria del sopar de primavera-estiu “en stand by”, a veure si algú reaccionava... i finalment ho va fer la Gispi; i, pel que anuncia, hi ha alguna sorpresa. No m’hi podré quedar gaire estona perquè demà al matí a les 05,10 hem d’estar amb la Marta al aeroport perquè ens en anem fins dilluns a Palma, de mini-vacances; per tant, la Martona es queda de “reina i senyora” de la casa, amb tota la colla d’amics... que Déu ens agafi confessats !.

(C.Q.  811  86-451-360)

SI VAS A "TREURE EL NAS" ...

... per la Puerta de Sol de Madrid aquests dies, pot passar que "quedis retratat".

(foto feta ahir per la tarda, sota les carpes de l'acampada i en plena asamblea, apareguda avui a la edició de El País Digital... i crec que també a la edició en paper: semblo ben bé tot un "segurata" o un "infiltrat de la secreta", no ?).

Me'n vaig a córrer una mica altra cop pel Retiro, ara que ja és fosc, que demà torno a tenir uns altres 600 i pico quilòmetres per davant per tornar a casa...

(bones jornades -i profitoses- de feina aquests tres dies a Madrid).

.

QUILÒMETRES... I QUILÒMETRES

He posat el cul al seient del cotxe a un quart de set del matí; he fotut d'una tirada els primers 400 i pico primers quilòmetres camí de Madrid; parada per un esmorzar “lleuger”: una enoooorme ració de truita de patates -impressionant de bona-, amb uns pebrots verds fregits, una cervesa i un tallat. I, d'una altra tirada, directe cap a Madrid. He arribat als voltants de dos quarts d'una; he passat per l'hotel, he deixat la roba i me n'he anat cap a Les Rozas/Les Matas. Dinar, visita client, tornada a Madrid, entrevista amb un futur proveïdor/col·laborador... i altra cop cap a l'hotel, ja passades les sis.

L'hotel el tinc molt aprop del Retiro, així que m'he canviat i me n'he anat a fer corrent tot el perímetre interior del parc -uns cinc quilòmetres mal comptats- sense idea del temps en que ho he fet, perquè no duia rellotge. El temps -el climatològic- m'ha respectat, perquè ha estat plovent gaire bé tot el dia a Madrid, però no ho feia quan he sortit a córrer; i no ho ha tornat a fer fins que ja tornava caminant a uns 20 metres d'arribar al hotel.

Avui necessitava sortir a córrer: estava “encarcarat” de tantes hores i quilòmetres tancat dins del cotxe. Demà no, però dimecres hi tornaré.

(C.Q.  806  85-451-355)

.

SENSE PARAULES

QUATRE MAL COMPTATS…

Ahir vaig viure una experiència nova: córrer per la Carretera de les Aigües amb la Marta. Sortosament (per ella, és clar) ara li ha donat -per fi- per fer exercici, i ho fa en forma de “caminar”. I s’hi ha posat en serio; i quan dic “en serio” vull dir "amb continuïtat". I ahir per la tarda varem pujar tots dos cap a la Carretera de les Aigües, a fer-ne “un troçet”. Varem anar junts una estona caminat -fins a la primera font- i després jo vaig arrancar a córrer fins a completar els tres primers quilòmetres; però com que del que es tractava era “de passar l'estona junts”, en arribar-hi vaig girar cua i vaig esperar que arribés fins al lloc des de on llencen els avions teledirigits. I un cop va arribar-hi varem tornar, jo corren i ella caminant; per no quedar-me parat suant, en arribar jo a la font vaig tornar a fer marxa enerere corrent fins a torbar-la, per acabar fent, ja junts, caminant tot el camí de tornada fins el cotxe. Per això encapçalava amb aquest “quatre mal comptats”.  

A Marta li va agradar “les Aigües”, cosa que vol dir - inequívocament- que hi tornarem...

(C.Q.  801  84-451-350) 

Parlem de Vic. I només “ho deixo anar”: actualment "és una població que et permet viatjar per tot el món sense moure’t del país". Ahir al matí hi varem anar amb la Marta (quin xàfec ens va caure al damunt, pedregada inclosa!). Varem entrar a un supermercat i, us ho ben juro, de les 45-50 persones que hi havia (dependents inclosos) érem els únics, no ja catalans, sinó espanyols. Podies fer l’exercici de tancar els ulls i, al obrir-los, imaginar que estaves de vacances comprant queviures a Guinea, o a un dels molts països sot saharians, o al Marroc, a Romania, a Albània, a Xile, Perú, l’Equador, a l’Índia, a Bangladesh... No sé, va ser una sensació ben estranya... I, de veritat que no dic més que això: una sensació ben estranya.

.

PER UNA ÚNICA COPA ...

… que guanya en Florentino en cinc anys al front del  Real Madriz, mireu cóm la van deixar; és exactament el mateix número de Copes que, en el mateix període de temps, han guanyat Betis, Espanyol i Saragossa i menys que les que han guanyat Sevilla i Atlético de Madriz (...però sense gastar-se, cap d’ells, l'esgarrifosa xifra de 720 milions d’euros !) com s’ha encarregat avui de recordar-li/refregar-li per la cara l’expresident Ramón Calderón

Està exposada, “para mayor escarnio”, al Museu de la Federació Espanyola de Futbol.

DONCS AVUI…

… una bona pedalada de 20 quilòmetres en bici !. 52:50 minuts fotent-li als pedals (verbigràcia: “se m’ha adormit el cul”, és clar...) amb una bona resistència de pedal, i per acabar cremant 425 calories.

(C.Q.  797  83-451-346)

Avui vull portar-vos “un luxe”; perquè per un club com el nostre, el tenir entre nosaltres a un paio com l’Oriol Salviá és tot un luxe (a les imatges, amb samarreta taronja). Perquè si posem en una balança la seva vàlua esportiva i la seva vàlua com a persona, la cosa està força equilibrada; i això diu molt de l’Oriol com a persona, perquè estem parlant del actual campió d'Espanya i del nº 2 actual del ranking nacional d’esquaix, guanyador dues vegades del Campionat d’Espanya (disputant altres 5 o 6 finals) i sent nombroses vegades nº 1 espanyol.
El porto avui aquí perquè, fins avui, no me n’he adonat de que l’Oriol, “l’Ori”, és la única persona del club que em diu, des de sempre, “Xavier”, quan tota la resta del club em coneix com a Txabi. Fins i tot en això és únic. Aquesta que hi ha aquí baix reproduïda és part d’una entrevista que li van fer fa pocs mesos: és una passada la seva trajectòria professional.

Endavant, llegiu, llegiu...

UN EJEMPLO DE SACRIFICIO Y PROFESIONALIDAD

A sus casi 36 años, es el actual campeón de España absoluto y es el jugador que más torneos del circuito nacional ha ganado en los últimos 10 años. Víctor Montserrat: El día 29 de Abril cumplirás 36 años. Llevas mucho tiempo, no?
Oriol Salvia:  Madre mía!  Empecé a jugar a los 8 años y hasta la fecha son casi 28 años.
V.M:  Porqué el Squash?
O.S:  Si te soy sincero, por casualidad. Mi padre jugaba al tenis y en Can Mèlich Club, muy cerca de dónde vivíamos. Se construyeron pistas de Squash y era un deporte en ese momento desconocido, pero al que poco a poco toda mi familia se aficionó. De hecho mi madre sigue jugando 2 veces por semana a Squash y mi padre juega a Softracket.
V.M: Tu hermana también fue una gran jugadora..
O.S: Si, si, mi hermana, Núria, jugó muchos años en el equipo español absoluto y fue campeona de España en categorías inferiores.

V.M: Que recuerdos aquellos eh?
O.S: Y tanto, tú lo sabes igual que yo. Tengo unos recuerdos magníficos de esa época. Vivíamos 24 horas, 7 días de la semana por y para el squash. Me pasaba el día en el Club jugando.... Por Can Mèlich pasaron jugadores de la talla de Jahangir Khan, Jansher Khan, Ross Norman,.... En 1985 Can Mèlich organizó el Campeonato de Europa por países !!!
V.M: Cómo te fuiste metiendo en la competición?
O.S: Poco a poco fui jugando torneos. Quedé campeón de España de todas las categorías inferiores (sub-10, 12 ,14 y 16) y 2 veces campeón de España Júnior.
V.M: Cuál es tu mejor resultado o recuerdo en una pista?
O.S: Con total seguridad, fue en 2001 cuando gané el Campeonato de España absoluto. El torneo más preciado y soñado por cualquier jugador.
Nueve años después, en 2010 repetí. Seguramente un regalo a mi trayectoria. Jugué el mejor torneo de mi carrera!
V.M: También has competido internacionalmente. Cómo fue?
O.S: A nivel internacional en 1995 empecé a jugar el circuito internacional PSA hasta 2003. Fueron 8 años increíbles. En menos de 1 año me coloqué el número 82 y estuve siempre en el top 100. Fue una experiencia de por vida.
He ganado 2 torneos PSA (Barcelona 2008 y 2010), 1 final en el Open de Macao 1997, y varias semifinales (en especial Cincinnati Open 1998). He sido más de 150 veces internacional con la selección española (2 europeos júnior, 9 europeos absolutos, 1 mundial junior y 3 mundiales absolutos). También conseguí la medalla de bronce en los juegos del mediterráneo (Bari, Italia 1997) juntamente con Albert Codina, Salva Miró y Natalia Meneu.
V.M: A nivel internacional solo compites en los torneos que se hacen en Barcelona. Porqué?
O.S: Quizás ese fue el momento más difícil de mi carrera deportiva, cuando dejé de jugar torneos PSA en el extranjero. Tenía claro que quería dejar de viajar y de jugar torneos en el extranjero, pero aún tenía y tengo muchas fuerzas e ilusión para seguir compitiendo. Hasta ese momento había tenido dedicación absoluta al squash de competición. En pocos meses encontré lo que yo le llamo el equilibrio perfecto: “estoy trabajando en Can Mèlich Club -el Club de toda mi vida-, puedo seguir entrenando y jugando los torneos nacionales”. Y sobretodo puedo estar con la familia mucho tiempo (además en 2 meses seré padre por segunda vez !!!!). Me considero un afortunado y un privilegiado de todo lo que he podido hacer gracias al squash y de poder vivir del squash.
V.M: Y este año qué?
O.S: Este año 2011 me centraré en hacer un buen Campeonato de España absoluto, en intentar revalidar el título de campeón de Cataluña y en conseguir un buen resultado en el Open PSA "Ciutat de Barcelona" a celebrarse en pista de cristal en el centro comercial Illa Diagonal. Mis próximos torneos serán Copa Gijón (18-20 marzo), Copa de España en Tenerife (8-10 abril) y Open Torrevieja (15-17 abril).
Del 25 al 27 de marzo iré como entrenador al Campeonato de España su-13 y sub-17 de Pontevedra con 5 jóvenes jugadores de mi Club. Me encanta poder transmitir mis conocimientos a los futuros campeones.
 .