QUINA ENVEJA !!! (...sana)

Sembla ser que ahir no van anar del tot les coses com s'esperava a la Marató de Florència.

En Marco va patir una contractura al isquiotibial al quilòmetre DOS ! … però el paio va aguantar tota la marató sencera i, a més a més, TOT SOL, perquè una de les "llebres" del Alberto els va dir -erroniament- al Pau i l'Albert que s’havia retirat. Així dons que, amb contractura, sense “llebres” (i per tant, sense “empolletes” ni l’ànim d’un company al costat) en SúperMarco va acabar la marató passades les quatre hores. Tot una "machada"!.
I en Jose ? dons a mitja cursa va començar a vomitar (fins a tres vegades), però va aconseguir acabar-la en 3 hores i 20 minuts... Chapeau !.
I l’Alberto ?, dons aquest sembla ser “que se salió ” en la seva primera marató (crec que va fer 3 hores i 15 minuts)... Bestial !.

I jo aquí, amb els meus miserables 49'08''...

.

I PER COMENÇAR L'ANY 2010 . . .

Ja m'hi he apuntat... El meu temps de l'any passat en aquesta Cursa va ser de 49'48''. Així dons, "y visto lo visto" el meu nou repte personal pel 2010 serà creuar meta per sota dels... 47'48''.

Ahí queda eso... !.

.

I AVUI ...

... F E S T A ! ! !

I es què, com inicialment havia previst anar a Florència per lo de la Marató (cóm els hi haurà anat ? no en sé res...) em vaig agafar el dia d'avui com a festiu; finalment no hi he anat, però no he variat el pla festiu, perquè s'acaba l'any i haig d'esgotar les hores de vacances.

Aprofitaré per anar a fer "recaditos": portar a canviar la bateria de la BMW de la Marta, alguna compra nadalenca, arreglar-me quatre pantalons que em vaig comprar ja fa dies, anar a dinar a casa dels pares, pagar la punyetera multa del aeroport (no ha prosperat el recurs i m'han confirmat els 150 euros... i els dos punts del carnet !!!) i anar al club a fer una mica de "recuperació activa".

Apa, que treballeu força !.

.

QUATRE TITULARS...

... de quatre diaris. Qui ha dit què ?:

- "Mejoría sin premio". (1)

- "Viva Ibrahimovic". (2)

- "Ibrahimovic tumba a un buen Real Madrid". (3)

- "Ibrahimovic dinamita el clásico". (4)

(1) AS (2) SPORT (3) MARCA (4) MUNDO DEPORTIVO

.

REPTE SUPERAT AVUI…?

Bé... podríem dir-ho d’aquesta manera:
avui només he corregut 7 segons per quilòmetre (set !) més lent que l’any passat; set. Els que no hi esteu ficats en això de les curses pensareu:

-7 segons per quilòmetre ? però si això no és res...
I si ho penses fredament, és veritat; ja ho veureu, conteu amb mi: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7... això no és res en el llarg tram d’un quilòmetre, no ?.
Però... aquest “això no és res”, portat al món de les curses de 10 quilòmetres es tradueix, matemàticament, en 70 segons més al final de la cursa, o el que és el mateix, un minut i deu segons més de temps. Així que la realitat, pura i dura d'avui ha estat la de... REPTE NO SUPERAT !.
El meu temps final ha estat d’uns decebedors 49’08’’ (quarta i/o cinquena millor marca personal, perquè he fet exactament el mateix temps que en el Cros de Sants d’aquest mateix mes); i això que he passat pel quilòmetre 5 amb uns engrescadors 23’21’’ que auguraven una bona marca; però, renoi, els 2 quilòmetres del Paral·lel i el tros de pujada de Tamarit-Lleida sembla que m’han passat més factura del que em pensava.

I les Saucony ?. Cap problema; he corregut perfecte amb elles, ni una lleugera molèstia. S'han guanyat la meva confiança per continuar corrent junts.

Pel que fa a la resta de companys runners, en Juan Carlos no ha pogut abaixar el llistó dels 45', que era el seu gran objectiu a la cursa (ha fet oficialment 45’13’’), però que tot i així és la seva millor marca personal.

I pel que fa als “noruecs trotadors”: un molt més que excel·lent temps d’en Per (47’30’’... que per mi els voldria), l’Erik ha acabat en 54’52’’ i la Belén.... en uns magnífics i brillants 58’34’’ que és també la seva millor marca personal (per primer cop per sota d'una hora).

Felicitats a tots. La cursa l’han acabat finalment 5.253 corredors.

Tres curses de 10 quilòmetres aquest mes de novembre -Cros de Sants, la de Sant Vicenç dels Horts i la Jean Bouin d’avui- amb resultats discrets (49’08’’, 50’31’’ i 49’08’’ respectivament).

A hores d’ara, encara no sé cóm els hi haurà anat als “maratonians florentins”. Ja us en faré cinc cèntims en quan en tingui noticies.

I el Barça... ? Amb més patiment del que ens calia ( per la expulsió d'en Sergio Busquets) ens hem empassat “el merengue”, amb un gran gol del Ibrahimovic només sortir a la segona part. Però un gran reconeixement per en Víctor Valdés (“mal que me pese”) i, sobre tot, sobre tot, per en Carles Puyol: ha estat incommensurable !.

.

JA NO HI HA MARXA ENRERE...

.
Són les 7,23 del matí; ja he complert amb el ritual del esmorzar matiner (dos grans sucs de taronja, torrades amb pernil, cafè -doble- amb llet, mel i cereals) i estic fent temps per despertar a la Marta per anar fins a la Plaça Espanya a trobar-nos amb tota la gent que participa avui a la Cursa. Per cert, em vaig oblidar ahir d'en Juan Carlos, que també la corre avui, amb la seva “”obsesiva-manía” de baixar dels 45'.
I de tant pensar en la cursa, me'n he oblidat -o he deixat en segon pla- dos grans esdeveniments que es produiran tabé en el dia d'avui. Primer, que en acabar la cursa anirem cap a Premià de Mar a dinar a casa d'en Gelo, lleonès que és ell, a menjar... botillo com l'any passat, amb en Jaume, en Xavi, la Carme... Serà un dinar d'aquells llaaaaargs, amb una llaaaarga sobre taula que, gaire bé, “empalmarà” amb el segon gran esdeveniment del dia: el Barça-Madrid d'aquesta tarda a les set; n'estic tant convençut de que els “machacarem” que gaire bé ni hi penso (crec que serà un clar 3-1).
El temps: el dia s'ha llevat, com es preveia, ennuvolat i fred, i no plou.
El meu temps ?: jo crec que faré... 47'25''.

I, pels meus companys runners de la marató florentina d'avui... molta sort !!!.
.

UNA PREMONICIÓ... ?

.
El slogan de la Jean Bouin d'aquest any 2009 és....

UNA CURSA HISTÒRICA.

Ho serà realment per a mi ? Aconseguiré baixar dels 47'58'' de l'any passat ?.
Amb els maratonians del Club a Florència, crec que aquest cop -dels meus companys runner's- només correran al meu costat “els noruecs trotadors” (la Belen, en Per i el seu fill gran); però, per altra banda i per compensar, aquest cop vindrà en Manel (l'amic/soci de la Marta) amb la seva Mariona, en la que per ells serà la primera “cursa en serio” que corren.
Avui faré bondat i me'n aniré a dormir d'hora: demà és un dia important; a nivell climatològic, el dia sembla que s'aixecarà ennuvolat i amb no més de 15 graus però, això sí, sense pluja (a veure si aquest cop, els del temps l'encerten...).
.

TRENCANT AMB LES RUTINES PRE-CURSA (ay, ay, ayy... )

.
Esperem que això no em passi factura diumenge a la Cursa. Perquè el que he fet avui ha estat prendre dues decisions prou importants per a mi:

La primera és que, per primer cop abans d'una cursa, me'n he anat un divendres per la tarda al Club a córrer; no ha estat gaire cosa, però hi he anat: dos quilòmetres a ritme suau (12), per acabar fent 500 metres a bon ritme (15). Ho he completat fent els exercicis de reforçament de braços i una llarga sèrie d'estiraments.

La segona, que pot arribar a ser transcendental pel desenllaç de la cursa, és que finalment correré aquesta Jean Bouin 2009 amb les meves "no gaire estimades" sabatilles “SAUCONY”; sí, els hi donaré una última oportunitat; crec recordar que la única cursa que he corregut amb elles va ser la de Cardedeu (amb un resultat de temps desastrós per cert, però no imputable a les sabatilles, sincerament). Potser només és una mania meva però és que tinc la sensació -des de fa uns dies- de que les meves ja velles i estimades "ASICS" comencen a perdre amortiment, tot i que continuo corrent molt còmode amb elles.

No sé cóm anirà la cursa, però en principi les Saucony m'haurien de respondre bé.

47'58'' .... voy a por tí !!!

(per cert, quin "sidral" s'ha muntat a nivell nacional -d'Espanya, vull dir- amb el tema del editorial conjunt dels 20 diaris catalans d'ahir... Escoltar la ràdio aquest matí era tota una experiència si anaves canviant de dial, d'emisora...).

.

CLIMATOLOGIA...

.

Tant a Florència (pobres "maratonians") com a Barcelona, pel diumenge al matí hi ha amenaça de pluja.

I sembla ser que pitjor allà a Florència que aquí.
Jo ja he fet una cursa de 10 quilòmetres amb forta pluja (i fent -a sobre- un bon crono, en el Cross de Sants de l'any passat). Però no m'imagino el calvari que ha de representar el fer els 42 quilòmetres i pico d'una marató sota la pluja (i a finals de novembre, que no parlem d'una pluja d'estiu !). Però en Marco, el Jose i l'Alberto (sempre me'n oblido d'ell; és el nebot d'en Marco) s'han entrenat de valent per a poder fer un bon paper i no crec que la pluja -ni rés- pugui amb ells; l'únic que em fa por és que, amb la pluja, en Marco se'ns electrocuti amb l'acumulació de tots els ultrasons que porta a dins del seu cos per poder curar-se “del bicho”, com diu ell...
Per la meva part, i passi el que passi, jo sortiré a córrer la Jean Bouin amb el mateix esperit de sempre i amb un objectiu ben clar: fer caure els 47'58'' de l'any passat; pensant-hi, ara m'ha vingut un “flash” d'aquells llunyans en el temps: he recordat cóm i cóm m'agradava jugar al futbol els dies de pluja: lluitant amb la pilota “clavada” al fang o flotant sobre un bassal, el fred, el córrer -o intentar-ho al menys- pel fang, caure dins un bassal per una empenta... i, en acabar, entrar al vestidor empapat, amb fang a la cara, a les cames, a la samarreta, als pantalons, amb les botes pesant com a ploms... i sentir el plaer de l'aigua de la dutxa -sovint freda- fent marxar tot allò de sobre del teu cos (i si guanyàvem, allò ja era “la repera”).
Avui he anat a fer uns quilòmetres en bici al Club i demà hi tornaré (per consell del Albert) per anar a fer carrera suau (uns sis quilòmetres) fent l'últim quilòmetre esprintant (a velocitat 14,5 ó 15, depèn de cóm em trobi).
I rés de sauna ni jacuzzi, m'ha repetit i recordat. Ni demà ni dissabte.
Apa, que ja s'acaba la setmana i gaire bé el mes... i l'any !.

.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

.
M'adhereixo al Editorial conjunt i únic de tots els diaris catalans en el dia d'avui.
(el poso en versió castellana per a la plena comprensió de tothom... ).

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento

"Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica".

Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.
La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido. De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia. La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia. No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador. El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda: lo pactado obliga. Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa. Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum. Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

I jo ja no tinc res més a dir...

.

PER FI … ! ! !

.

… sí, per fi he pogut passar avui pel club, sí més no a “estirar les cames”. Estava encarcarat, amb l’esquena adolorida, però es que si no hi anava i començava a “funcionar”, lo de diumenge pot ser tot un desastre. Haig d’aconseguir fer 47’ i pocs, molt pocs segons... (i si és 46’, millor que millor).
He començat a la cinta, a 12, durant 750 metres, amb els 250 finals a 14; altra cop a 12, amb uns 250 finals... a 15 !; una estona amb bici, exercicis de braços, estiraments... per després, abans de dutxar-me, baixar a les pistes de soft-raquet perquè hi havia campionat “de no sé què”; he pogut veure, i veure guanyar, un llarguiíííísim partit del Oriol (l’Uri).

Parlant amb l’Albert, en Xavi i en Pau se’ls nota “l’excitació florentina”: tenen ja "a tocar" el viatge a Florència per fer de llebres-acompanyants d’en Jose i en Marco a la Marató de diumenge (tot i que en Marco segueix bastant fotut; “entre algodones” i gaire bé electrocutat que el té en Xavi Gallego...). Ells tres -i en Gilbert, que no corre- surten aquest divendres al matí, i tornen dilluns; els “corredors de veritat” viatgen dissabte.

La meva aposta particular és que cap dels dos sobre-passarà les 3 hores 12 minuts.

I diumenge, tot un clàssic: Barça – Madrid (... que aquest cop no veuré “in situ”).

A nivell de feina, avui he tingut una altra dia "gloriós"... i és que estic portant una setmaneta com la primera part del Barça d'ahir: ... per emmarcar !.

I que duri !.

I al Rafa Nadal què és el que li passa... ?.

.

UNA PRIMERA MITJA HORA...

... senzillament per emmarcar !.

I és que, quan aquests dos "menuts" es posen a tocar-la i a tocar-la, marcant magistralment el “tempo”, el ritme, “adormint” el joc, accelerant-lo vertiginosament quan cal... l'equip contrari no pot fer altra cosa que veure com se la passen, i se la passen, i se la passen, (10, 15... 20 vegades i sense poder-la ni ensumar) corrent al darrera d'ells... i ells sense gaire bé moure's !.

De tota manera, mira què n'és d'important el "obrir la llauna aviat" !. Avui ha estat en Piqué, com a tants i tants d'altres partits ens l'obria en Samu no fa pas gaire... (sortosament molt aplaudit la nit d'avui).

He estat a menys de 25 metres d'on era en Figo, assegut ell en una de les butaques de la llotja presidencial, a la mateixa filera que jo; i no se'l veia gaire distret, la veritat.

I un cop acabat el partit te'n recordes: collons ! ... però si no han jugat ni en Messi ni en Ibra !.

I a sobre, l'Abidal no s'havia entrenat des de feia 10 dies. Començo a creure en la “floreta” d'en Guardiola, la veritat.

Acabem com a primers de grup... i ara a jugar contra els del Dinamo de Kiev, allà; només de pensar-hi... quin fred!

.

FUTBOL EN LA MILLOR COMPANYIA…

.
Dons sí.
Malauradament (per ell), gracies a la grip no aniré jo sol a veure l’apassionant (en principi) Barça-Inter d’aquest vespre a l’Estadi. M’acaba de trucar fa una estona en Nacho per dir-me que estava malalt i que si volia que la Marta se’n aprofités del seu carnet de Tribuna.

Quina pregunta, no ?.

Evidentment li he dit que sí, que gràcies, i que ja passaria per casa seva a buscar-lo en acabar la feina (...amb mascareta, però).

A veure si cap d'aquests tres no ens "la lía" aquest nit... (parlen de que en Figo, com a "embaixador del Inter" des de que es va retirar, estarà a la llotja presidencial; també són ganes de tocar els collons, eh ?...).

.

SETMANA FINAL…

.

… i la comencem bé !

El proper diumenge la Jean Bouin i avui dilluns sense poder anar a entrenar (ni a córrer pels voltants de casa) per la punyetera reunió de la comunitat que, a sobre, ha acabat “a las quinientas”; demà, partit vital de Champions al Camp Nou i “más de lo mismo”; ja no serà sinó fins dimecres que -si no es torça res- faré acte de presència pel Club per preparar una mica la Cursa. I ja no hi tornaré a anar fins els divendres; dissabte, a descansar i diumenge... a per l’objectiu, el mateix que des de dissabte veig a la porta de la nevera en llevar-me al matí, i per la nit: aconseguir baixar dels 47’58’’.

Bonica manera de preparar una cursa tant important per a mi...

Parlant de Champions: espero que demà la culerada no xiuli a Samuel Eto’o, perquè no s’ho mereix. I esperem que en Messi no se’ns “trenqui” per forçar-lo a jugar demà (i lo fotut és que l’hem de forçar, perquè perilla la nostra continuïtat a la Champions) i que no pugui jugar diumenge contra els “merengones”, que vindran crescudets.

A nivell de feina, immillorable manera de començar la setmana... si tots els dilluns fossin com el d’avui, només treballaria els dilluns !.

.

QUÈ... ? ENCARA NO HEU ANAT...

.... a veure “El secreto de sus ojos” ?. Dons sapigueu que ja esteu tardant.
L'únic “però”, com en totes les pelis argentines, és el tema del audio en só directe: hi ha frases que no les enxampes ni a la de tres... (no tant pel argot porteño, com pel só directe): m'esgota el tenir que estar fent esforços durant tota la durada de les pelis argentines per entendre el què diuen, frase a frase.

Però, tret d'això, un tros de peli.
.

FESTA “SALSERA” LA D’AHIR…

Dons sí… independentment de perquè el Nacho (*) s’ha passat mitja vida anant i venint de Cuba per feina, com que aquesta colla de ganàpies ja fa temps que es van apuntar a “ballar salsa” (més per poder “arrambar” que per altra cosa, suposo...) la festa d’ahir va tenir un molt bon punt “salsero”.

I com que en Nachete -“l’ojomeneado”- estrenava casa, era obvi de què anaven els regals d’aniversari:
- Edredons, llençols, tovalles, cadena de música, quadres... tot per la llar, perquè pugui instaurar la seva pròpia “república independent de casa seva”. Ara ja només cal anar a visitar aquesta “república”...
Avui m’he llevat ja bastant recuperat, encara que el bessó esquerra continua fent-me la punyeta; va fent constants “amagos” d’engegar una rampa, però aquesta no acaba de fer-se efectiva... I de tant en tant, una puntxada (la sensació que tinc és de com si se m'hagués “escurçat” lleugerament el bessó i em tirés).
Aquesta tarda, per fi, anirem a veure “El secreto de tus ojos”... després de la bulla que ens ha donat l’Andrea perquè l’anéssim a veure, ves a saber tu amb què ens hi trobarem.
Per poc que pugui, en arribar del cine aniré a estirar una mica les cames pels voltants de casa.

(*) No va ser fins a molts anys després d’haver-lo conegut que me’n vaig assabentar de que es deia, realment, Paco; i es que un dia -ell tindria llavors 18 ó 19 anys- que tenia que anar a una festa “pija” a un pis del carrer Manila, va pensar que “Paco” no era un nom prou “pijo” i, com que d’aquella festa no el coneixia ningú (apart de l’amic amb el que hi anava), es va presentar con a “Nacho”... i fins ara.
.

SI HAGUÉS NASCUT DONA...

.
Si hagués nascut dona, hauria fet feliç la meva mare, que volia una nena. En record de l’avia morta el 36 em diria Joana. Joana, Joana la de la manya. La del 95 del carrer Cabanyes.

Si hagués nascut dona, per bé o mal, subtilment hauria estat alliçonada amb nines, cuinetes, agulla i didal. Eines en miniatura per una obscura vida futura. Verins embolicats amb llaminadures.

Tot és un dir, un suposar, una història en blanc i negre. Blanc era el fred, i negre el pa just acabada la guerra.

Si hagués nascut dona, hauria fet girar mansament l’antic rotlle de la patata mentre els nois jugaven a saltar i parar, s’enfilaven als arbres, penjaven pilotes, s’esbatussaven i pixaven dempeus per les cantonades.

Si hagués nascut dona, hauria estudiat fins a quart i, amb sort, potser magisteri. Submisa, discreta, que mai el veïnat pogués dir-ne ni mica. Serien de suro la clau i el duro i a casa a quarts de deu com a tard. T’ho juro.

I plorar sang un cop al mes, ocult sota una carota el voraviu dels sentiments com quasi be totes.

Si hagués nascut dona, seguim inventant... Després d’anys d’estalvis i festeig m’hauria casat per l’església vestida de blanc. La mare ploraria, diu que d’alegria, quan em duria del braç un príncep blau de guardarropía.

Si hagués nascut dona, per mal o per be, m’hauria atipat d’empassar-me penes, de preparar ranxo, de canviar bolquers, de cardar sense ganes... Joana, Joana, escurant el marro, triscant de sol a sol i tirant del carro.

O qui et diu que no m’hagués firat el sultà de la Verneda. Si es cara o creu ningú no ho sap fins que no cau la moneda.

Si hagués nascut dona, parlant amb l’espill (mirall) cada dia més vella, cada dia més grassa. Veient com s’envolen un a un els fills i sopant tota sola plors a la cassola, marcits els llavis, posant flors als records i cuidant dels avis.

O potser un bon dia me n’hauria anat més enllà del cel protector de la casa per camins indòcils lluny del meu ramat a trobar na Joana, Joana, Joana la de la manya. La del 95 del carrer Cabanyes.

(J.M. SERRAT, 2006)

.

QUINA PALLISSA !

.
... i per partida doble; ahir finalment vaig anar al club: exercicis de cames (sentadillas, isquiotibials i quàdriceps) exercicis de braços i, per rematar-ho tot, unes “mini-sèries” a la cinta (sèries de 500 metres a 12 i a 14... durant dos quilòmetres, perquè en tota la setmana no havia corregut gens). Vaig acabar bastant cansadot, i ressentit dels isquiotibials i amb molèsties al bessó esquerra (amb continues rampes, que em duren fins ara...).

Però... avui era divendres i tocava (volia) anar a córrer amb els “runner's”. I m'han matxacat !.

Hem anat fins a La Creu de Pedralbes... però “con aditivos”: en arribar a la Font del Cervantes, a l'Albert se li ha ocorregut “fer unes sèries”... Ell i el Xavi han sortit “volant”, fent una sèrie de 1.000 metres a uns 3'40'' com a mínim. En Juan Carlos ho ha intentat, al seu ritme, i se'n ha sortit bastant be; i jo.... jo he fet el que he pogut.

Hem arribat fins a La Creu de Pedralbes i, de tornada, altra cop sèries; aquest cop me les he pres més en serio (o amb més ganes) i he fet tirades de 200/300 metres a (suposo) a 4'35''/4'40''... fins arribar altra cop a La Font i des d'allà i fins al Club, a bon ritme tots quatre junts.
Com diu l'Albert, avui en lloc de sortit a córrer hem fet un entrenament "qualitatiu".

Resultat: estic fos !.

I demà al vespre... el festorro del 60 aniversari d'en Nachete (... justament a la mateixa hora que, per la tele, estaran fent el Athlètic de Bilbao – Barça).

.

PERÒ AVUI, AIXÓ "PINTA BÉ"...

.

Si no hi ha contratemps de darrera hora, avui sí -per fi- podré arribar-me fins el Club “a fer el que cal fer” : suar una miqueta i castigar-me el cos per no fer el ridícul més espantós d’aqui a 10 dies a la Jean Bouin. Així dons, tocarà fer exercicis de reforçament de cames amb peses i “sentadillas” (fa una eternitat que no en faig, i després se’m carreguen els quàdriceps com se’m carreguen...), continuar amb els exercicis de braços (que ”m’obren els pulmons”) i, depèn de cóm em trobi, unes carreretes en sèrie a la cinta, i es que demà -després de moltes setmanes- vull retrobar-me amb els companys “trotando por ahí” en la nostra habitual sortida dels divendres tarda.

“Cuando las barbas de tu vecino veas pelar...”, pues eso. Aquest dissabte ja vaig a la primera de les moltes festes de 60é aniversari que tindré d’amics meus. I a partir d’ara s’aniran precedint unes a les altres sense parar, com ja va passar “cuando los 50”. Osti tu, 60 tacos !. Per sort per ell, en Nachete, el primer “sesentón” de la colla dels “Millonarios F.C.”, no viu ni se sent “com un de seixanta”... però què collons, ja els té !.

.

I AVUI .... (bis)

.

... trobada i "soparet" familiar a les 20,30; poc temps per anar fins al Club, i massa temps per estar donant voltes pel carrer; per tant, m'he quedat "fent temps" al despatx, configurant el meu flamant nou ordinador portàtil (HP ProBook5310m); conclusió: que avui tampoc no foteré ni brot pel que fa a la part esportiva.

(apa que anem bé aquesta setmaneta per preparar el asalt al récord del meu millor temps per la Jean Bouin del dia 29 ... !!!).

.

I AVUI ...

.
... no he fotut res d'esport.
(reunió llarguííííísima amb l'administrador de finques de la Comunitat de veins... un rotllo considerable).
.

QUINA BRONCA....

.

... m'ha fotut l'Albert gaire bé només arribar al Club ! (avui tocava "recuperació activa", els meus ja habituals 10 quilòmetres en bici, els exercicis de força als braços i la sessió d'estiraments).

El motiu de la bronca?... les meves saunes i jacuzzis (que havia llegit aqui en el blog que feia els dies abans de les curses).

- "mai, mai, prenguis una sauna ni vagis al jacuzzi el dia abans d'una cursa, mai...".

I es que m'ha dit que, en cursa, el que necesito es masa muscular (mantenir el tó muscular) i "les aigües" el que fan és "estobar" aquest tó, la masa muscular; o sigui, tot el contrari del que jo creia que m'anava bé i que -precisament i, pel que es veu, de manera errónia- per això ho feia... Ves per on !.

Així dons, un dels meus "rituals pre-cursa" s'ha acabat.

.

JA TENIM RESULTATS ….

.

… de “l’escalada” d’ahir a Sant Vicenç dels Horts ("una cursa per fer temps", que diria l'Albert...) :

- “Speedy-Albert Barrachina” va entrar en el lloc 39º, amb un mega-temps de 39'41''.

- el va seguir l’Higinio, el 160º i fent un temps ( tiempazo! ) de 45'21''.

- darrera d’ells, en Juan Carlos, que va entrar el 205º ( com el model del Peugeot ) i amb temps de 47'22''.
- ja molt lluny d’ells, menda lerenda, que vaig entrar el 292º, amb un desastrós temps final de 50'31'';

- i sentint el seu alè al meu clatell va entrar ( en la seva primera cursa! ) el Marcial, en la posició 306º i un molt més que acceptable temps de 51'24''.

De tota manera, crec que hi ha un "decalatge" de +/- 10 segons en el temps de tots... però donarem aquests com a bons.

Van acabar la cursa 409 corredors.

(els meus mugrons van molt millor, però -menys a les pestanyes- tinc agulletes per tot el cós...).

.

COLLONS AMB SANT VICENÇ ! (...dels Horts).

.
La cosa no ha arrancat bé ja de bon matí.

En arribar al poble, ni un indicador de on començava la cursa, així que... a preguntar !. I aquí és on ja no ha començat bé la cosa ( tot i les sospites que ja tenia); perquè la resposta que m'ha donat el primer a qui he preguntat ha estat:

- Es allí ARRIBA, junto a la Piscina Municipal.

ARRIBA... paraula “mardita” per un corredor. Perquè, si la sortida era “allí arriba” volia dir que l'arribada també seria “allí arriba”, o sigui que... final de cursa en pujada (qué bien !).

Els companys han anat arribant (l'Albert, en Juan Carlos i “els Cárdenas”...). La organització, precària, encara que amb molta voluntat en ser la primera cursa que feien. El dia, lluminós, radiant, com de primavera avançada... jo crec que a les deu estaríem a uns 18 ó 19 graus i amb sol, un bon sol.

No només la sortida era “allí arriba”, sinó que només sortir hem començat amb una bona pujadeta. Però, insospitadament, els primers quatre quilòmetres els he fet en 19 minuts, els 5 en 24 (tot i la llarga “pujada fins als Mossos”) i els 6 en 29... per acabar entrant en la meva pájara habitual fins el quilòmetre vuit, però sense perdre gaire temps; però aleshores, del vuit al deu, “la cosa era cuesta arriba”; he acabat el quilòmetre 9 en 45'09''... i ja tenia la certesa de que no podia baixar dels 50' ni en conya, perquè encara quedava “la subida a meta”. Pel meu crono, he entrat en 50'21''.

Que jo recordi, no he acabat tant “tocat” en cap de les curses fetes fins ara, Cardedeu i Esparreguera incloses: els quàdriceps no paren de queixar-se'm, em fan mal les natges i, cosa inèdita, m'he fet pols els mugrons, sense sagnar però. Els tinc ben “escaldats”, l'esquerra sobre tot.

Com que tenia ganes d'anar a veure la baixada dels Karts de Coixinets a Sant Just, el que he fet ha estat anar al Club a dutxar-me i a canviar-me de roba (si m'hagués anat a dutxar a casa, segur que ja no hagués sortit).

Estranyament, he fet més de tres hores de migdiada (evito fer-ho després de les curses, per no quedar-me “aplatanat”). En llevar-me m'ha passat fugaçment pel cap el anar-me'n a fer una llarga sessió de sauna, però no m'he acabat de decidir, així que aquí estic, escrivint això, amb el cul adolorit i procurant que la samarreta no em fregui gaire els meus adolorits mugrons...

A nivell de feina, setmaneta interessant la que ve; estic a punt de tancar un parell de “temazos” que ens poden ajudar a acabar “cum laude” un any tant i tant complicat com aquest, “porque yo lo valgo...”

Demà, si no em continua fent mal el cul, aniré a fer la típica i tòpica sessió de “recuperació activa” perquè...

... comença el compte enrere per la Jean Bouin del proper dia 29 !.

.

EL DOLOR DELS FILLS...

.
Com a pare, no crec que hi hagi gaires coses pitjors que el veure el dolor d'un fill (... i ara només parlo de dolor “físic”).
El primer cop que em va copsar el tema, que em va trasbalsar, va ser l'any 1990 quan a la Martona, dos dies després de néixer i un dia abans de sortir de la Clínica, en que per culpa de la icterícia li va pujar la bilirubina a nivells tan elevats que varem estar a punt de tenir que fer-li una transfusió total de sang. Varen ser dos dies llaaaaargs sense moure'm del seu costat, allà a l'altra costat del vidre que ens separava, veient-la sola en aquella sala tan freda, tan desangelada, dins de la incubadora amb aquell parell de focus grocs encesos dia i nit, boca avall, agenolladeta, amb els seus bracets lligats amb unes vendes perquè, en moure's, no s'arranqués els electròdes que portava enganxats al cap... quina mescla de sentiments, que et van i et venen com a onades, i tu allà, impotent, sense poder fer-hi rés i sentint el seu dolor silenciós... !
Aquesta no ha estat l'única vegada, només la primera. Malauradament, sense ser molt greus, n'hi ha hagut més, ja fos per la Marta o per l'Andrea: quan les tens allà al davant teu, estirades en un llit d'urgències, clínica o ambulatori, queixant-se o plorant de dolor (com l'Andrea dijous) a tu et fa mal, tant o més que a elles, perquè només pots estar allà dret, patínt amb elles però sense poder transmetre'ls-hi, sense poder deixar-lo sortir perquè no els hi afecti... i no pots fer res per alleugerir el seu dolor, només acompanyar-la, estar al seu costat, plorar en silenci.
És dur veure patir un fill; però, sense que serveixi de consol, ja ens ho deia fa anys en JMS:

“... y nada ni nadie puede impedir que sufran, que las agujas avancen en el reloj, que decidan por ellos, que se equivoquen, que crezcan y que un día nos digan adiós”.

Fa una estona he arribat del Club; com un ritual, en ser dia pre-cursa, el que “tocava” era sessió de jacuzzi, una llaaaarga sessió de jacuzzi, amb immersió final a la pileta d'aigua freda. I, seguint amb el “ritual”, d'aquí a una estona em fotré un bon plat de pasta fresca, amb un rajolínet de d'oli d'oliva.

Sensacions per la cursa de demà ? No gaire bones, la veritat; però... si hay que ir, se va !.
.

A DOS DIES DE LA CURSA...

.
Diumenge, cursa a Sant Vicenç dels Horts.

Pobre gent...! és la primera que en fan una i està sent un desastre el tema de les inscripcions (“no ho tenen gens per la mà”) i les dificultats per apuntar-s’hi són grans i diverses (en Pau, finalment, desesperat, no s’hi ha apuntat...). Ja n’aprendran, és la primera...

Setmaneta “tonta” la que he tingut: dilluns vaig anar a fer “recuperació activa” amb bici; dimarts vaig sortir a córrer pels voltants de casa; dimecres i dijous no vaig fotre “ni brot” i aquesta tarda he anat a fer 13 quilòmetres amb bici i una llarga sessió d’estiraments. El cop a la cama -de la caiguda de dissabte passat- cada cop te més “tonalitats diverses” i tinc tota la zona “endurida”, però en principi no em molesta per córrer. Veurem si continua així diumenge, perquè a sobre no l’he preparat gens bé aquesta cursa (i no deixen de ser 10 quilòmetres i, com sospito, no seran planets precisament...).

Hem quedat amb l’Albert i els altres poc abans de les nou del matí pels voltants de la zona on es repartiran els dorsals i els xips (no correm amb xip propi aquest cop, ja que suposo que en ser la primera, no l’han organitzat per mitjà dels de Champion Chip).

I quan acabi la cursa... cap a San Just, que hi ha XXXIII edició de la Cursa-Baixada de Karts de Coixinets, tot un clàssic (no perdeu de vista el dorsal 202 del nostre Edu de Can Mèlich, a la categoria “mòmies”, també anomenada “veterans”...).

..

NO ANEM GAIRE BE...

.

Ahir vaig tenir sopar amb el meu amic Albert i la seva Jimena (es cassen aquest estiu), així que per anar just de temps, de passar pel club res de res. Per tant, el que vaig fer va ser sortir a córrer una estona pels voltants de casa, una “ruta domèstica mixta”: sortir per Sometents, baixar fins a la carretera d'Esplugues, creuar el Pont, baixar pel parc inferior i anar corrent per ell fins a pujar -també corrent- el llarg tram d'escales per tornar al carrer de casa. Em vaig sentir cansat, “ofegat” però aquest mini-circuit domèstic -aixó sí, fet dues o tres vegades seguides- és una molt bona sessió d'entrenament.

Avui, descans... l'endemà de la patacada del Madrid d'ahir, eliminat -un altra cop- per un segona B de la Copa del que te dije... FRACÁS és la paraula, digui el que digui ara en Florentino.
I el Barça ? Dons el Barça va fer 5 gols (els dos primers, en només 3 minuts, del “meu petit Bojan"), els mateixos 5 gols que el Madrid hauria d'haver fet per aconseguir el “milagro” en una nit plantejada sota el anomenat (i ja moooolt desgastat) “espíritu de Juanito”. Ja !.

I es que........... El Alcorcón no engaña !.

Per cert, la “rascada” a la cuixa està donant pas a un “moretón” de collons, que va agafant aquella varietat de tonalitats que passen del lilós, al blau marí, grogós... o sigui, un hematoma considerable i del que me'n ressento en córrer; veurem què tal evoluciona d'aquí a diumenge...
-.

DIA DE RECUPERACIÓ ACTIVA...

.
Dia post-cursa, així que tocava “recuperació activa” (Pau dixit...):
10 quilòmetres en bici, a ritme 10 en 20 minutets , exercicis de reforçament de braços i terç superior i, sobre tot, una llarga sèrie d'estiraments.

He estat repassant durant tot el dia d'avui les sensacions de la cursa d'ahir, i les recordava com a molt dispars. Per una banda, recordava el primer terç de la cursa com de “córrer cansat”, sense gaires ganes però, en canvi, a un ritme més que acceptable (per a mi). Del segon terç recordava cóm “es va fer sol”, sense gaires esforços i a un ritme lleugerament més ràpid; i les molt bones sensacions del darrer terç de cursa: per primer cop vaig proposar-me “anar fort fins a meta” (amb el que PER A MI representa aquest terme) i anar per sobre del meu ritme “normal” durant els darrers dos quilòmetres, mantenint-hi un ritme constant i pensant:

-collons, Txabi, ho portes bé... (però apretando los dientes, i el que era encara més reconfortant a aquelles alçades de la cursa: avançant i avançant corredors...!)

i em sentia bé, cansat, però amb forces per no abaixar el ritme i aconseguint no anar-me “arrossegant” com normalment em passa a tots els finals de cursa. I el resultat ha estat el que ha estat... estant com estava de dolorit per la caiguda de dissabte (encara que estic convençut de que podria haver “esgarrapat” uns 10 ó 15 segons en els últims cinc-cents metres...).

Del que sí me'n he adonat (he constatat novament, més bé diria jo) és de que haig de canviar la música que ara porto en el meu iPod quan corro. Com ja sabeu, jo no sé córrer sense música: m'atabala sentir el soroll de les petjades -tant les meves com les dels altres corredors- i, sobre tot, el sentir-me cóm respiro (molt exagerat, en fer-ho sempre per la boca... ja que jo el nas només el tinc perquè no em caiguin les ulleres); però està clar que inconscientment conscient, o conscientment inconscient (toma ya trabalenguas !) quan no és música “amb marxa” el que sento, el meu ritme de cursa baixa inexorablement; i és que no és el mateix córrer mentre sents “Paraules d'amor” d'en Serrat, per exemple, que mentre sents -a tot volum- el “Born to run” d'en Bruce, sense anar més lluny... Recordo, perfectament, el “bajón” que em va donar a la Mitja Marató, cap allà el quilòmetre 11, i en el que -per sort- el que va sortir pels auriculars en aquells moments va ser el “Macho men” dels Village People (m'arriba a sortir aleshores pels auriculars una balada qualsevol... i llenço la tovallola !). En aquella Mitja, i preparat expressament, el que hi havia en el meu iPod era només música disco dels 70 i 80. I una cosa semblant em va passar al final de la meva primera Cursa de Bombers (que era la meva segona cursa de ma vida): en girar per Via Laietana i enfilar ja la recta d'arribada, el que vaig sentir pels auriculars va ser el marxós “What a feeling” de la peli “Flash Dance” que em va dur volant fins a meta.

Així que toca canviar de música per córrer !.

Demà, oh, quina llàstima! no podré anar a veure el apassionant “Barça-Cultural y Deportiva Leonesa” de Copa del que te dije... perquè tinc un sopar, que per cert em ve molt de gust. No anar-hi té dues avantatges, tres millor dit:

1- no veure un partir ensopit, ple de suplents...
2- si per aquelles coses miraculoses del futbol ens eliminessin (el fúmbol es asín... son 11 contra 11... unos días se gana y otros se pierde...), jo no ho hauré patit ni viscut “en vivo y en directo”...
i 3, i més important - ... no “pelar-me” de fred, com em va passar dissabte...
I si demà no és “San Milagro Blanco” (que jo crec que no...) veurem cóm el Madrid diu adéu a la Copa un any més ( i ja en van...) eliminat pel molt potent equip de Segona B, l'Alcorcón.
.

TOMA, TOMA I TOMA… !

Tot i amb el maluc queixant-se'm a partir del quilòmetre sis, anar amb el nas tapat “i el moc penjant” des del quilòmetre zero (què dur va ser anar al Camp Nou ahir al vespre!) i amb el tram final, darrer quilòmetre i mig, per la Carretera de Sants amb el vent bufant de cara… he entrat a meta en 49’08’’. Això vol dir… prova superada! (temps millorat en 2’26’’ pel que fa al meu temps de l’any passat!). He entrat el 635 de 1.138 corredors que han acabat la Cursa.
He anat "despistat" tota la cursa pel que fa als quilòmetres que anaven passant, perquè o no veia les senyals, o no hi eren; i no ha estat fins el quilòmetre 8, ja al carrer Tarragona, abans de plaça Espanya, que he vist la primera senyal. Aleshores he pogut comprovar que portava un temps de 39’30’’ i he pensat:
“Txabi, si mantens viu el ritme i no et deixes anar (com de costum), pots baixar de 49’..”
Així que durant els dos últims quilòmetres me’ls he passat dient-me jo mateix:

- va capullo, ara no afluixis...

així que els he acabat fent en 9’34’’ que vol dir a 4’47’’ el quilòmetre (gens malament per a mi sent ja els dos quilòmetres finals i en les condicions en que anava...).

I ara... Sant Vicenç dels Horts la propera setmana (que em fa més por que una pedregada, perquè de pla, Sant Vicenç no en te res...). Ja veurem.

.

A PUNT PER SORTIR A CÓRRER...

.

Encara no són les vuit del matí i ja fa estona que m'he llevat; com totes les nits pre-cursa, no és que no hagi dormit bé, és que dormo a “batzegades” (em desperto molt sovint al llarg de la nit); ja he complert amb el ritual del esmorzar:

torrades amb oli i pernil dolç, suc de taronja, cafè (doble) amb llet, mel i cereals i, d'aquí una estona -una mitja hora abans de la cursa- el plàtan.
Per més curses que vagi fent, hi ha quelcom que no canvia: el neguit, les ganes de començar a córrer, el escalfar a a prop del lloc de la sortida, observar als companys (que no rivals...) i sobre tot, el tornar a sentir “el gusanillo” de la competició. Continua avorrint-me sobiranament l'entrenament... però les curses son una altra cosa, és un altra món.
Decididament, la rascada al quàdriceps per la caiguda d'ahir ha quedat només en això, en una rascada; però amb el que m'he llevat és amb “el despertar dels cops”: no ens oblidem que el que va caure per terra ahir era un paio de gaire bé 53 tacos i que, a diferència dels nens petits -”que son de goma” com acostumem a dir- sí que se'n ressent en els ossos quan va per terra; així, tinc adolorit el maluc i el colze, i a nivell muscular una lleugera molèstia a sobre el genoll (segurament el vaig girar malament en caure); però res de tot això m'impedirà córrer d'aquí a menys de dues hores.
Hi aniré una mica abans del previst, per veure cóm podem resoldre lo de la pèrdua del dorsal. Aquesta nit, entre son i son, ja he recordat cóm segurament el vaig perdre: en recollir-lo (crec recordar que soc el 527), ens van donar un val per bescanviar a la farmàcia de la estació per un producte “recuperador” (un “aquarius”, però de farmàcia, i unes pastilles per les articulacions); em van demanar d'emplenar un qüestionari... i deuria ser allà, sobre el taulell, on va quedar (estava dins un altra fulletó que també ens van donar). No crec que hi hagi gaire problema, inclús en córrer sense dorsal, perquè aquesta és una cursa “modalitat Champion-Chip”, o sigui, que jo corro amb el meu propi xip groc. Amb el meu xip... i amb les meves Asics que -definitivament i fins que “petin”- seran les que utilitzaré sempre a les meves curses (quin “fiasco” les Saucony !).
El dia s'ha llevat solejat, clar... però fred. I amb vent, un vent emprenyador per córrer. Com l'any passat, la Marta vindrà amb mi a la cursa (aquest any sembla que, ja definitivament, sense pluja).
Recordem: l'objectiu a batre avui són els 51'34'' del any passat.

Per cert... i el Madrid ?. Dons ahir nit es va passejar pel Manzanares (0-3 fins a uns dotze minuts del final) però en Forlán i el Kun Agüero els hi van posar la por al cos amb un ràpid 2-3... i no va ser un 3-3, o fins i tot un 4-3 perquè després de fer el segon, en Simao va penjar una pilota fora l'Estadi, quan lo més fàcil era fotre-la dins, i després perquè en Casillas -en l'últim sospir del partit- “va fer de Casillas” i va salvar al Madrid en un ma a ma amb el Kun ("Victoria dramática", diu el propi diari "AS" de Madrid...).

I el 29 d'aquest mes... Barça – Madrid !

.

COLLONS QUIN FRED A CA'N CULÉ !

.

Partit gens lluit el d'aquesta nit... però el que compta és el resultat: 4-2 (punyeter segon gol del Mallorca...). És de videoteca el cop d'esperó/assistència d'en Ibrahimovic a Pedro en el primer gol. En Guardiola s'ha marcat una xulería de les seves i ha deixat a la banqueta en Xavi, a l'Iniesta, a l'Alves i en Messi i, amb ells a la banqueta, el Barça ha sentenciat el partit a la primera part (3-1, amb dos gols d'en Pedro i un del Henry).
Però... collons quin fred hem passat al camp aquesta tarda/nit ! Dels de sortir amb el “moquillo” penjant, tot i lo abrigat que anava.
És curiós amb la facilitat en que ens fan gols aquesta temporada; el segon d'avui del Mallorca els ha agafat a tots adormits, ja camí de les dutxes (amb lo important que serà -si segueixen les coses com ara- el gol average).
La cama esquerra, la del cop del matí quan he caigut, va bé, no fa mal. Sort que no ha estat un cop, sinó una rascada, una bona rascada.
He anat a buscar el dorsal per la cursa de demà... però no sé cóm, ni on, l'he perdut !. No sé on collons l'he deixat.
Ah!... i també he perdut les ulleres, una de les quatre que tinc (llastimosament, les que millor em quedaven, segons la Marta). Darrerament, no faig més que perdre (o, sí més no, no trobar) les coses...

.

NO EN TINC PROU EN FER UNA CURSA, NO…

.

… jo m’haig de posar -a sobre- “handicaps” addicionals, perquè sinó no hi ha emoció.

Aquest migdia he agafat la Scoopy de la Marta per anar a fer la ”reposició d’estocs” a la taquilla del Club, com faig la majoria de caps de setmana (omplo la taquilla de samarretes, pantalons i mitjons i m’ho vaig enduent cap a casa a mida que ho vaig utilitzant, així no carrego la bossa d’esport amunt i avall cada dia).

Dons bé, en sortir del pàrquing... patapam, a terra !. I es que la sortida del pàrquing és en angle de 90 graus, i el terra de ciment pòrtland, d’aquell que rellisca tant; però aquest, en el fons, no és el problema: el problema és que quan un veí baixa per la rampa d’entrada i veu la porta oberta, creu que això ha estat per “inspiració divina” i que pot entrar tranquil·lament... sense pensar que hi ha hagut algú, des de dins del pàrquing, que ha obert la porta i que es disposa a sortir. I això és el que ha passat aquest migdia: quan ja anava a sortir i enfilar la rampa... un espavilat que ha vist la porta (oberta per mi) ha entrat i me’l he trobat a sobre en començar jo a fer el gir de 90 graus de sortida i... patapam, al terra !. Menys mal que era la moto de la Marta (no vull dir que “menys mal que no ha estat amb la meva”), que pesa menys i per això aquest cop no he quedat “atrapat a sota” com em passa amb la meva Triumph.

Però no tot tenien que ser avantatges en haver caigut amb la Scoopy: en caure (això sí, com sempre, pel costat esquerra) el cargol -rovellat- que hi ha al final del manillar per enganxar-hi el “pitón” de seguretat m’ha fet aquesta ferida a sobre del ben mig del quàdriceps.

Així que... ja tenim handicap per la cursa de demà. Però amb handicap i tot, espero baixar el meu temps de la cursa del 2008 i deixar-lo en poc més de 48’.

.

.

I AVUI.... FESTA !

.
Conseqüentment amb la màxima que diu:

“qui guarda quan té, té sempre que li convé...”

avui tinc festa, perquè em queden dies de vacances (bé, mitja festa, perquè els divendres -des de ja fa mooooolts anys- no treballo mai per les tardes). I, en principi, tindré també festa el divendres 28 i el dilluns 30, ja que estava previst que me'n anés a Florència a acompanyar als companys que correran la Marató florentina... però finalment no hi vaig perquè ho he canviat pel repte d'intentar superar la meva millor marca personal, la de la Jean Bouin del 2008 (cursa que aquest any es corre el 29).

Matí festiu ocupat en anar a fer-li una gestió a Tràfic a l'Andrea i en “anar a fer la compra”, com faig cada setmana... amb la diferència de que -avui- en fer-ho a les onze del matí, he anat molt ràpid.

M'ha despertat aquest matí una “súper rampa” al bessó de la cama esquerra, cap allà les set i mitja del matí. I ja han passat sis horetes des d'ençà, i encara tinc la cama ben adolorida. L'esquerra, seeeempre l'esquerra. Aquesta tarda (després de fer “el canvi d'armaris” aprofitant el dia de festa, que ja toca...) aniré al club a estirar les cames: una mica de bici i a “jacuzzi't-zar-les”, per estovar-les... que diumenge tinc Cursa.

Demà, partit al Estadi... i esperem que els culerots espavilin i que finalment no ens acabi sentant malament “l'ensaïmada mallorquina” que ens prendrem a partir de les vuit del vespre (excel·lent començament de temporada del equip d'en Gregorio Manzano, sobre tot al Ono Estadi).

Per cert... quins collons els de “la patronal del futbol” ! (la Lliga de Futbol Professional). Volen convocar -si no l'han convocat ja a hores d'ara- una vaga perquè no estan d'acord en que els pobres jugadors estrangers, que cobren tants i tants milions d'euros l'any, paguin com la resta de mortals. Fins ara, gràcies a la “entente Florentino-Aznar” de ja fa uns anys a ran del fitxatge d'en Beckham, paguen un 24% i la resta -en les mateixes condicions, les de cobrar més de 600.000 euros l'any- paguen un 43%. Què hi ha al darrera de tot això ? Dons que, normalment, els impostos d'aquestes “figuretes” els paguen el Clubs...

(encara que, en principi, la normativa coneguda popularment com “llei Beckham” era per atrau-re gent al país, però pagant menys impostos, i tractar d'evitar “la fuga de cerebros espanyols” i fer atractiu -fiscalment- el que vinguessin bons investigadors ... i ja sabeu que “cerebro” i “jugador de futbol” no van precissament de la mà...).

Repeteixo... quins collons !.
.

EL MEU " TRIPLET " ...

... del mes de novembre:

- diumenge 8, la de Sants

- diumenge 15, la de Sant Vicenç dels Horts

- i diumenge 29, ... la Jean Bouin.

A veure què tal em responen les cames (... i el cap, i els pulmons, i el cor, i. l'esquena...)
.

NO HE POGUT...

.

... no, no hi ha hagut “sèrie”; he començat fortet, directament arrancant amb 500 metres a 13, seguits d'uns altres 500 a 14, he baixat durant 1 quilòmetre a 12... i ho he deixat: m'ofegava, començo a estar “carregat” amb amenaça de “trancazo”. I es que estic rodejat de gent esternudant tot el dia i és clar, acabaré caient, segur.

Com que no he completat la sèrie, he fet exercicis de reforçament de braços, que falta em fa.

I als culerots també els ha donat "la flojera"... i no han pogut passar d'un trist empat a zero a la nevera dels tártars del Rubin Kazan. Comença a ser preocupant la falta de gol, tot i que en els darrers partits hem tornat a ser “els reis de la possessió de la pilota”... com si això servis de gaire.
.

I EN CANVI JO M’ENSUMO…

... que aquest any no la podré córrer, per temes de “calendari”: el 31 de desembre cau en dijous i parlàvem amb la Marta de marxar ella i jo de viatge -“on sigui”- el 31-1 i 2... així que aquest migdia, quan anava a omplir la inscripció abans d’anar-me'n a dinar, me’n he tornat enrere i no l’he fet... encara. Seria ja el tercer cop que la faig i per mi aquesta cursa és “especial” perquè, la dels Nassos, va ser la meva primera cursa de 10 quilòmetres.

No sé, ja veurem finalment què faig/fem...

.

AVUI... DESCANS.

.
Aquesta tarda/nit he tingut que anar a fer de “suport moral” a un company del despatx que donava una xerrada sobre normativa de Prevenció de Blanqueig de Capitals al Col·legi d'Economistes, així que d'anar a jugar a soft-ràquet amb Susanna, rés de rés.
El plá per aquesta setmana dons ha canviat:

- demà faré “la sèrie”, la que apuntava de 6 quilòmetres i mig, amb uns 500 metres finals a velocitat 15, a veure què tal ho aguanto..., perquè diumenge tinc Cursa.

- dijous faré bici, braços i abdominals,

- divendres, carrera sense forçar a la cinta

- i dissabte, sauna i jacuzzi.

1-1: “El Milán geriátrico empata con el Madrid galáctico”... (genial titular de El Mundo Deportivo).

.

L'HE TROBAT GENIAL....

Fins ara només es parlava dels "irreductibles gals"... Ara els ha sortit competència: els "irreductibles arenyencs"...

(molt bó, Rosa, molt bó....).

QUIN ENSURT ... !

--

Com estava previst, he anat al Club a fer una classe d'abdominals amb l'Albert, els meus exercicis de reforçament pels braços i una estoneta amb bici (5 quilòmetres). Cap problema, encara que em sento la cama esquerra una mica “amb amenaça de rampa”, aquella sensació de que sembla que ve, però que no ve (segur que aquesta nit, dormint, em dona la rampa als bessons...).
La sorpresa ha vingut en marxar del Club: enfront de la porta de sortida, abans de baixar per les escaletes, parat davant de la porta -oberta- que dona accés al carreró del darrera, quiet, desafiant... hi havia un senglar ! i no dels petits, precissament; abans de veure'l, primer l'he sentit (amb el seu oink, oink! ronc, profund... que és el que m'ha fotut el susto i el que m'ha fet mirar cap on ell estava) i després l'he vist, mirant-me, fixament, enmig de la foscor... però sense moure's. He girat cua per anar a avisar a les noies de recepció, perquè també el poguessin veure, i m'ha sorprès la frase:
-però... ha tornat a venir?.
Pel que es veu, no és el primer cop que s'apropa pels voltants del Club. I es que cada cop es tornen més “descarats”... no tenen gens de por del ésser humà.
No ha passat res, però l'ensurt (per lo inesperat) no me'l ha tret ningú.
.

ELS HE DONAT UN ALTRA OPORTUNITAT...

.

Aquesta tarda he anat altra cop al Club; després dels 5 quilòmetres d'ahir volia comprovar que -possiblement- el dolor al solear podia ser degut només a que feia dies que no corria... Així que m'he calçat altra cop les Saucony i he arrancat a córrer a la cinta, amb la intenció de fer uns altres 5 quilòmetres. I és que haig de començar a recuperar la resistència, el fons, davant del mes de novembre que m'espera... (Cros de Sants, Cursa a Sant Vicenç dels Horts i la Jean Bouin).

He fet sèries de 500 metres fins al quilòmetre quatre, a ritme altern de 11 i 13; però el darrer quilòmetre l'he fet: 500 metres a 14 i els darrers 500 metres... a 15 ! (a 4' al quilòmetre...). Una passada !.

Vist com ha anat la cosa, crec que prendré el costum d'accelerar el ritme quan corri en cinta, per anar-me acostumant a córrer a un ritme un pel més alt, agafant fons i resistència. Crec que estic en condicions de poder fer (sense morir en l'intent) una sèrie de 6,5 quilòmetres semblant a aquesta:

0,5 a 13 1 a 14 0,5 a 13 1 a 14 0,5 a 13 1 a 14 0,5 a 13 1 a 15 0,5 a 13

no sé, ho provarem dimecres (demà faré bici, braços i abdominals i dimarts soft-ràquet).

I avui s'ha corregut la Marató de Nova York; ha guanyat un “americà” (realment, un eritreu nacionalitzat, en Meb Keflezighi), amb un temps de 2 h 09'15'' ; la primera noia ha estat una etíop la Derartu Tulu (2h 28'52''); la “meva” Radcliffe (no oblideu que “varem córrer junts” la Mitja Marató de NY d'aquest estiu i ens varem fer íntims...) ha acabat quarta, amb un temps de 2 h 29'27'', queixant-se de la cama esquerra (com a l'estiu, cosa que ja li va impedir córrer la Marató de Berlín).
.

I UN ALTRA MÉS ...

... i amb aquesta ja seran 3 les curses a les que ja estic inscrit per aquest mes de novembre:

El proper diumenge, el 8: Cros Popular de Sants (amb un temps personal a batre de 51'34'')

El diumenge següent, el 15: Sant Vicenç dels Horts (sense temps a batre, perqué és el primer cop que la fan).

El diumenge 22, descanso...

... i el diumenge 29, la Jean Bouin, amb el repte de batre el meu millor temps fins ara en curses de 10 quilòmetres: els meus 47'58''.