18 de 18...

.. partit guanyat a "CescVilla".

Retrobant sensacions…

Ahir, després de 15 dies sense fer-ho, vaig tornar a sortir a córrer (i no sol, sinó amb els companys). Han estat 15 dies d’auto excuses, una rere l’altra, per tal de no sortir a córrer.  La llista, sinó interminable, sí seria extensa. Però ahir divendres “vaig sortir del cercle viciós” de la espiral negativa en la que havia entrat (i que, de pas, havia provocat el  aturar en sec el compte quilòmetres -C.Q.- a peu de pàgina del blog)  i cap a la Carretera de les Aigües que me’n vaig anar. Ens hi varem reunir aquest cop 6: l’Albert (demà diumenge té la Challenge de Calella, que espera acabar... en menys de 15 hores !), l’Enric i l’Alexis, la Nuria i en Tomás (aquests dos últims demà corren la Triatló de Gavà, en el que serà el debut de la Nuria en la especialitat, la olímpica en el seu cas; també la faran en Toni, en Xavi i l’Alberto). Com que gaire bé tots tenien competició diumenge, ho varem fer -aquest cop sí- suau, el que va ser molt bo per a mi.

Vaig fer poc més de 6 quilòmetres, però a bon ritme, retrobant les bones sensacions, i comprovant altra cop que -corrent- la punyetera fascia no m’emprenya, però que en acabar “torno a trepitjar vidres trencats amb el peu descalç”, a més d’un lleu dolor -l’endemà- al lligament intern del genoll esquerra i a la part interna del ós del taló esquerra (tot, tot, sempre a la cama esquerra... serà perquè soc esquerrà ?).

Sembla mentida cóm el teu cos “perd la forma” amb rapidesa, però també què ràpid la ment “et posa a to”, compensa la balança i t’ho compensa. Vaig fer l’anada amb ells, incrustat en el grup, xerrant i tot, fins a la corba d’abans d’arribar a la passarel·la de Vallvidrera; allà jo vaig parar (quilòmetre 3,5) i ells van seguir corrent una estoneta més (en principi anaven només fins a la passarel·la). No sé quanta estona van aturar-s’hi  en arribar-hi, però el cas és que jo, després de recuperar una mica “el resuello”, no vaig esperar a que tornessin fins on jo estava i vaig arrancar a córrer, desfent el camí. El cas és que no em van “enxampar” (però, ja dic, ells ahir anaven “de tranquis”).  

Ara ja estic “fora del cercle”; serà qüestió de no tornar-hi a entrar i recuperar un ritme normal de sortides setmanals. De moment ahir, en cotxe, vaig mesurar la distància des de casa i fins a dalt de la Plaça Mireia, amb el seu acollonidor desnivell positiu:

http://connect.garmin.com/activity/227761320

El recorregut, des de casa, es només de 2,350 quilòmetres, però els darrers 1,250 quilòmetres superen un desnivell positiu de 135 metres ! (venint ja d’una pujadeta anterior de 500 metres, superant també un desnivell de 27 metres). Serà una bona prova de resistència per tal de preparar-me per la Behòbia-Sant Sebastiá del 11 de novembre. Hauré de fer-ho, d’ara i fins a la cursa, al menysun cop per setmana .

Diuen que “la lluvia en Sevilla es una maravilla”... però no crec que ho sigui de la manera en que ho està fent des d’ahir, allà i a tot Andalusia i pel llevant espanyol. Aquí, avui, també està plovent (ja tocava...) però espero que demà no els faci la guitza als meus companys Tribanda, que tenen les Triatlons de Gavà i Calella. Sembla ser que no plourá. Aniré pel matí fins a Gavà, esperaré que acabin la seva triatló en Toni, l'Alberto, la Nuria, en Tomás i en Xavi i ens en anirem (Toni, Xavi i jo) cap a Calella a animar a l’Albert, que quan arribem creiem que ja estará acabant el tram de bici i  estará a punt d'arrancar a córrer la Marató: quina brutalitat ! (3,800 quilòmetres nedant, 180 quilòmetres en bici i, per "rematar-ho", una marató de 42 quilòmetres...).

...Ànims, companys !  ...Força Albert !   ...Bon debut, Nuria !.

( Última hora !: pel mal estat de la mar, la Triatló de Gavà passa a ser Duatló: 5 run - 40 bike - 10 run... no hi haurà doncs "bateix de mar" per la Nuria, ni en Toni podrà estrenar el seu flamant neopré... cachis !).

(C.Q.  784  95-291-493)

 

Espiral negativa...?

Des de que s’han acabat les vacances, sembla ser que he entrat en una espiral viciosa, negativa,t ot i que jo diria que arranca, comença, des del rampell que em va donar el dia en que em vaig donar de baixa del club després de tants anys. No sé.

Consumada la baixa del club, vaig intentar “no abaixar la guàrdia” durant les vacances i continuar sortint a córrer com si rés, tot i la calor que ha fet aquest estiu (i aquí estan les pujades i baixades al Santuari de Puig-l’Agulla). Però va aparèixer, amb més intensitat que mai, el dolor a la fascia plantar dels collons, forçant-me a haver de descansar. Tot i així, en retornar de Sant Julià:

-vaig sortir a córrer (27-8)  amb la colla per Les Aigües, amb els 7 quilòmetres habituals;

-vaig fer una sortida (30-8) de 10 quilòmetres per la Diagonal tot sol;

-amb la colla vaig anar (5-9) fins al Cervantes, amb els seus 8 quilòmetres;

-vaig “punxar” (9-9) a la Mitja Marató de Sabadell, fent només 7 quilòmetres;

... i vaig córrer (16-9) els 10 quilòmetres de la Cursa de la Mercè.

Quin panorama!  Només cinc sortides i només 42 quilòmetres en gaire bé 1 mes; val, sí, el calendari no ha ajudat, amb les festes del 11 i el 24 i els ponts i els caps de setmana llargs sortint de Barcelona... val, sí, he hagut de descansar per culpa de la punyetera “fascia dolorosa”, que no desapareix; però crec que si no m’hagués donat de baixa del club -tot i la fascia i el repós deixant de córrer- hi hagués anat a fer bici, a fer exercicis de reforçament de cames i braços, abdominals... Ara ja no només haig de córrer sol, ara haig de fer “de motu propio”, a casa, els exercicis de reforçament. Em preocupa haver entrat en una dinàmica negativa, de “no tenir continuïtat” en fer exercici i "abaixar la guàrdia" (demà dimecres, altra cop, ja no podré tornar a sortir amb la colla, perquè arribaré tard de Girona...).

I el blog, amb tot això, també se’n resen, ves per on: el córrer, el entrenar, el anar pel club, “m’obligava” a escriure, em donava motiu per a fer-ho i en tenia ganes de fer-ho... Ara, ni això !.

El dia 14 d’octubre tinc la “Correbarri” (10 quilòmetres) i el 11 de novembre la “Behòbia-Sant Sebastià” (20 quilòmetres). Abans, durant i després hauré de córrer, de tornar a sortir a córrer.

Run, Txabi, run...! ...no afluixis !.

 

Sempre n'hi ha un...

... que es posa pel mig, parant-se, obsesionat amb el temps que ha fet !
(entrant a meta diumenge).

Un cop més...

 ... “Messi al rescate” ( ...que no se’ns constipi !).

(.... sense oblidar, però, el gol -el primer- i la gran jugada -en el segon- d'en Tello).

Aquesta és la sensació…

… que tens "quan la fascitis plantar ataca de nuevo":

És com anar caminant, descalç, sobre vidres trencats !.

I avui, després de la cursa d’ahir, jo en vaig trepitjant moooolts vidres trencats...

Collons !.

El més important d'avui era acabar-la…



...amb el dorsal d'en Nacho

... i acabar-la bé: i crec que això ho he aconseguit: gens de dolor a la fascia quan corria (...però no puc dir el mateix ara, quan ja fa 5 hores que he acabat).

Temperatura “xunga” la d’avui al matí per córrer; no, no hi havia sol, però sí una xafogor enganxosa. La sortida, molt ràpida, en haver-la canviat: hem sortit “cara avall” per María Cristina i Paral·lel, fins a Calabria, per anar a buscar després “la clàssica Gran Via” fins al Passeig de Sant Joan (he fet els dos primers quilòmetres, fins a Urgell, a 4:43 i 4:41, i la tediosa marxa de 2 quilòmetres fins acabar el tram de Gran Via a 5:20 i 5:24).

Copyright: Andrea's press

Del 4 al 8, ritme bastant constant, tot i “el falso llano” de Rda. Sant Pere (5:06, 4:58, 5:39 i 5:17). Més tediós encara Sepúlveda, per anar a buscar Viladomat de baixada (al quilòmetre 8,400 m’he creuat amb l’Andrea, a la voravia, animant i fent-me la foto). Els dos darrers quilòmetres (Paral·lel i Pl. Espanya) a ritme 5:11 i 5:33.

Total, recorregut de 10 quilòmetres en 51:52, però força defallit, després d’una setmana sencera “de no dar palo al agua” per donar repòs a la meva punyetera fascia plantar. I el millor: he rematat la jornada amb un vermouthet clàssic al Avenç d’Esplugues, per reposar forces.

 

(C.Q.  777  94-291-486)
 

 

 

Suma y sigue...

I, per cert, demà a la Cursa de La Mercè, patiré (després de tota una setmana sencera "en el dique seco", sense córrer ni un sol metre, per culpa de la fascitis plantar).

Un any més…

 

…aquest cap de setmana torna la històrica travessa MATAGALLS – MONTSERRAT ja en la seva edició número XXXIII, amb els seus ja coneguts duríííísims i llarguííííísims 83 quilòmetres des de Collformic, amb els seus 1.145 metres en ple Parc Natural del Montseny, amb un desnivell acumulat de 5.980 metres -3.644 de positius i 4.033 de negatius- fins arribar a dalt de tot del Santuari de Montserrat; un recorregut “toboganero” de perfil trencacames... Tot i no ser aquesta una travessa “competitiva”, aquí ningú no regala rés i la gent se la prepara a fons i amb ganes (oi que sí, Trini ?).

Molta sort, i moltes forces, a tots els que aquest any faran aquest dur i exigent recorregut!.

Jo, un any -no sé quan, ni quin, ni amb qui- també faré la meva “Matagalls-Montserrat”, segur !. De moment, d’aquí a una estona sortiré a estirar una mica les cames, a veure cóm respira la meva punyetera fascia de cara a diumenge.

 

 

I finalment, diumenge....

...podré córrer la Cursa de La Mercè; m'havia "adormit" i m'havia quedat sense dorsal; però avui he fet una crida pel FB i per WhatsApp i, finalment, en menys d'una hora un amic d'un dels Tribanda me'l passa perquè finalment ell no hi pot anar.

 

Així que diumenge  16.000 + en Txabi  corrent  pels carrers de la ciutat! (esperem que, amb el repós que estic fent, la punyetera fascia plantar no em toqui el que no sona i em deixi córrer...)

La meva moto...

... "vestida com cal" per anar, ahir, fins a la gran manifestació del

11 de setembre 2012.

 

 

El que no comença bé…

 

 … no pot acabar bé de cap de les maneres.

D’entrada, he estat despert ja des de quarts de quatre, inquiet, i des d’aleshores m’he anat endormiscant i despertant fins a dos quarts de set quan, abans de l’hora en que m’havia posat el despertador, he decidit llevar-me.

Hem continuat pels mitjons: avui ho he fet amb els que ens van donar als voluntaris en el Campionat del Món d’Atletisme Junior. Aquests mitjons “tenen peu dret i peu esquerra” perfectament marcats amb una “R” i una “L”;  doncs bé, avui m’he posat la “L” al peu dret i la “R” al peu esquerra. “No passa rés”, m’he dit jo mateix...

En arribar a Sabadell i aparcar (això sí, al costat mateix de la línea d’arribada, com sempre) en recollir el dorsal no he agafat el xip; pel que es veu, i jo no recordava, aquesta cursa no la cronometrava “Champion-chip” i tenies que agafar el xip que ells et donaven: jo he corregut amb el meu xip groc personal, que no ha comptabilitzat el meu temps (sort del meu Garmin); a punt han estat de no donar-me l’armilla de regal en acabar per aquest assumpte. Després he recordat que l’any passat ja va ser així, amb un xip d’aquells de “cinta”.

En comença a escalfar, i fer les primeres corredisses abans de la cursa, he començat a sentir de seguida molèsties a la punyetera fascia plantar del peu esquerra, molèsties que ja s’han fet escandaloses a partir del quilòmetre 2 de la Mitja. Mai, fins ara, m’havia molestat corrent (sí en acabar i en llevar-me pels matins; però corrent, mai).

Total, que he aguantat com he pogut fins al final de la primera de les tres voltes i ho he deixat córrer perquè la cosa no anés a més, així que la matinal d’avui ha quedat reduïda a córrer tan sols uns tristos 7 quilòmetres en uns bons 36:28 que apuntava a un final proper a 1:49, i fent els tres primers a 4:31, 4:53, 4:59... massa ràpid per a mi, de sortida, per una Mitja (que hauria de ser, constant, de 5:10 per poder acabar-la en 1:50); i és que continuo sense saber-me controlar a les sortides!.

De tota manera, crec que -a més a més- he perdut “capacitat de sofriment, de patiment”...

I cóm odio els circuits repetitius de més de una volta, i més aquest sabadellenc, de llaaaaaaarga recta de gaire bé 3 quilòmetres i mig “en falsa baixada”, gir de 180 graus, i llaaaaaaarga recta “en falso llano” d’uns altres 3,5 quilòmetres. És avorrit, ensopit, gens motivador... i massa temptadori tens defalliment i/o molèsties (si el d'avui em pasa a la Mitja de Granollers, per exemple, no tinc més collons que continuar, perquè no m'hagués pogut quedar "penjat" allà dalt a La Garriga...).

(C.Q.  767  93-291-476)

Tres voltes !

Me’n acabo d'adonar de que -contra el que jo creia- seran 3 i no 2 les voltes que haurem de donar diumenge en el recorregut de la Mitja Marató de Sabadell; amb el que m’emprenya repetir recorregut en una cursa !. Serà "bonic" el poder comprovar, en acabar, els temps que hauré fet finalment en cadascuna de les tres ! (jo aposto perquè serà més ràpida la segona que la primera, i que la tercera serà la més lenta de totes... o no).

Si ja es molt temptador per a mi, quan només son 2 voltes, el retirar-me després del primer pas per meta si vaig una mica “tocat”, imagineu-vos cóm ho ha de ser havent de passar-hi dues vegades abans d’acabar !.
Sí, d’acord, és un circuit força planer (més inclús que el del any passat), però no deixen de ser 21,097 quilòmetres! (i estem a principi de temporada).

Mentalitza’t, Txabi, mentalitza’t... va, que tu pots !.

“La vuelta al cole”

Avui, primer dimecres després de vacances, ha estat com un “tornar al cole” dels d’abans: al pàrquing de Can Mèlich retrobar-se amb els companys després del llarg estiu, comentar cóm ens ha anat… i posar-se a córrer. I com que avui era com “el primer dia de classe” hi érem gaire bé tots: la Nuria, la Belén, la Maria, l’Albert, en Per, en Xavi  l’Enric, jo, en Gerard,  l’Albert-2.... I, com sempre, cadascú ha anat al seu ritme (i avui n’hi havia de molt diversos... l’estiu ha fet estralls !). Per davant, els 8 quilòmetres habtuals dels dimecres.

A mi, cosa que no em passa gaire bé mai, m’ha donat "flato" en arribar a la benzinera a prop de casa (i l’esquena, com sempre en els primers quilòmetres, m’ha donat força pel sac); també és veritat que m’he posat a tirar a ritme del trio Gerard-Albert-Nuria; he hagut que parar i caminar una estona... però després de reprendre la marxa, he hagut que tornar a parar passada la Nestlé perquè la cosa no afluixava. Però tot i així he pogut tornar arrancar a córrer i he arribat, com tots, fins a la font del Parc Cervantes (avui, sense aigua) ... i mitja volta cap el club altra cop. La tornada l’he fet d’una tirada (3,860) en 20:43, a un bon ritme de 5:22, que per ser “arranque de temporada”, no està gens malament.

Si la Mitja Marató de Sabadell fos aquest divendres en lloc de diumenge, ja dic ara mateix que no la feia. Perquè avui m’he trobat molt fora de forma (apart de la calor -28 graus- i la sensació de xafogor de 31); així que ho decidiré el mateix dissabte (haig d’intentar superar la temptació d’anar-hi i deixar-ho córrer en començar la segona de les voltes al circuit: si hi vaig, és per acabar-la, i acabar-la en un temps digne, als voltants de 1:50).
No sé, ja ho veuré d’aquí a dissabte..
 

El que sí he fet també avui és inscriurem per córrer el CORREBARRI del 14 d’octubre (una cursa per la Barceloneta i la zona portuària). Com que soc d’Esplugues, “correré” pel barri de Sants, el meu de tota la vida (es veu que donen una samarreta de diferent color per a cadascun dels barris de BCN).

 

 

 

(C.Q.  760  92-291-469)

Plas, plas, plas...!!!

Excel·lent participació, tant a nivell individual com per equips, de 6 dels “mosqueteros” del  Tribanda Triatló (Xavi Celma, Gerard Rams, Albert Barrachina, David Gallego -a dalt- Albert Plans i Jordi Riera -a baix) a la XXVII edició del Triatló de Catalunya a Banyoles el dissabte passat (classificats per equips per sobre de la meitat de la taula, de entre els més de 60 equips inscrits).

Menció especial per en Gerard que després de dues “intentonas” prèvies frustrades -per incidències alienes a la seva voluntat- va poder acabar, per fi i en un molt bon temps- el seu primer “triatló olímpic”. I lamentar “el pinchazo” d’en Plans a la roda de la seva bici, que va minvar un excel·lent temps que tenia al seu abast. La resta, molt i molt bé.

La prova la va guanyar un atleta junior del C.N. Olot, en Nan Oliveras; la participació va ser la màxima permesa, 1.000 atletes.

Enhorabona, equip !