.Per no fer-ho pesat de llegir, aquí va un "adelanto" de les cròniques del viatge, des de la sortida de BCN el dijous 6, fins ahir dissabte 8.
CRÓNICA, SOBRE LA MARXA I “EN CALENT”, DEL VIATGE
A COSTA RICA, i NOVA YORK
( ”Part ONE” - 6 d'agost de 2009” )
Sortida puntual amb la companyia Continental Airlines a les 10,45 hores. Abans d'això, un bon “madrugón” per tal de no deixar rés al atzar i per tractar de no deixar-nos sorprendre per cap imprevist: toc de diana a les 05,45 perquè el taxi ens recollia a casa a les 06,30.
Sí, ja ho sé: estar a l'aeroport gaire bé quatre hores abans de la sortida de l'avió pots
er sí que és un pel exagerat... però tenint en compte “l'anècdota” del lapsus horari d'ahir i que el darrer cop em vaig presentar al aeroport amb el carnet de conduir en lloc del DNI per anar a Amsterdam, no volia tenir cap ensurt (o, al menys, sí que volia comptar amb un marge de temps sobrat com per poder superar-lo). Podeu imaginar-vos la gràcia que li ha fet a la Marta “el madrugón”.
Però es que, a més a més (i fonamental) el arribar amb marge, moooolt de marge, ens donava l'oportunitat de poder escollir els seients, i això, en un vol transoceànic de nou horetes no te preu; així que aquí ens teniu, a la Marta i a mi, a la fila 16 (una amplia sortida d'emergència) seients A i C (un seient vuit entre nosaltres, per anar encara més amples...) i fets ja 3.889 quilòmetres i a poc més de 2.730 quilòmetres de Nova York i a poc més de 3 hores 30 minuts per arribar-hi, ben be al mig de l'oceà Atlàntic.
Cambio y corto !
Ja hi som... Exactament 9 hores de vol i ja hem aterrat fa una estona al aeroport de Newark-Liberty Int., a Jersey, amb les conseqüents cues a immigració (després d'emplenar uns qüestionaris que ja et fan omplir prèviament per internet). Per cert, estava equivocat: “border”, en anglès, no vol dir “frontera”, com jo creia, sinó que vol dir: “què bordes son els d'immigració !”; després de recollir l'equipatge i deixar-lo a la nova cinta perquè l'embarquessin cap a Costa Rica, altra cop més cues pel nou cheeking (fora cinturó, fora sabates, fora rellotge, fora tot..); m'han obert la motxilla perquè deien que “sospitaven” del meu note-book (?). Evidentment, quan hem anat fins a la porta 86... ens l'havien canviat per la 71 (sort que anàvem amb temps).
Passejant per l'aeroport ja constates, certament, el mal que han fet MacDonald's i els d'altres fast-foods a la gent d'aquest país (quins culs, quins volums, quina quantitat de gent híper-grassa, deformes, gaire be mastodòntiques...!!!). Però tot i així, al costat de la porta 74 hi ha un MacDonald's i cap allà que me'n aniré d'aquí uns minutets a fotrem un Big-Mac “made in USA” (que a l'avió fins a San José només ens donaran “un aperitivo a bordo”).
Cambio y corto !
Tornem-hi... Fa estona que ja estem dalt l'avió, camí de Sant José; no seguim l'horari previst perquè, quan ens tocava enlairar-nos de Newark, al Comandant li han dit que teníem al davant nostre... 50 avions !!!; però la cosa ha anat més ràpid del que ell (i jo) esperàvem i només 55 minuts més tard del previst ens hem enlairat. Ara ja portem més de dues hores de vol, una mica menys de la meitat del trajecte que hem de fer. Així que, quan arribem finalment al aeroport de San José ens haurem “empassat” : 4 hores “fent temps” al Prat, 9 hores de vol fins a NY, 4 hores i mitja d'espera a Newark i unes gaire bé 5 hores més de vol fins arribar a destí; total: 22 hores “dansant”. Calculo que, amb sort, arribarem a l'hotel cap a les 21,30 hora local... i demà ens passen a recollir a les 06,30 per anar al Parc Nacional de Tortuguero.
Visca les vacances !!!.
Cambio y corto !
( ”Part TWO” - 7 d'agost de 2009” )Finalment ahir varem arribar ben fosc, poc després de les deu del vespre al Gran Hotel Costa Rica (que, sense estar malament, està clar que “vivió mejores triempos...” ).
Tots tenim “in mente” (alguns inclús, anotats per algun costat), els noms de llocs imprescindibles de veure o d'anar-hi; avui, en llevar-nos, he tingut clar que també podria escriure una llista de llocs “prescindibles”, i entre ells estaria la ciutat de San José de Costa Rica. Què lletja, collons !. Tot i que només té 3.000 quilòmetre quadrats (dels 51.000 que té el país), arreplega el 65% de la població.
Hem començat amb un bon esmorçar a les sis del matí per després agafar l'autobús i travessant la A-32, una relativament nova autovia que -des de San José- s'endinsa pel Parc Nacional “Braulio Carrillo”, i que uneix el centre del país (la vall central) amb el Carib. Els parcs naturals son part de la riquesa ecològica d'aquest verd, moooolt verd país: el 25% del seu territori son “parcs nacionals” i prop d'un 7%, propietats particular protegides. Durant el recorregut inicial et sorprèn lo espessa, i frondosa que és la seva vegetació. El que no havia previst era que a les vuit i quart pararíem a Guapiles a esmorzar... “gallo pinto”, una especialitat del país (arrós i frèjoles), amb ou, salsitxes, banana fregida, suc de taronja, café... i molt menys que, en retornar al autobús l'aire condicional s'hagués espatllat: quina calor i quina xafogor durant la resta del viatge que, a sobre, hem fet plovent i passant, una rere l'altra, plantacions i plantacions de banana, pinya, banana, pinya...
Poc després de les onze hem arribat al lloc on havíem d'embarcar-nos per anar a Tortuguero. Hora i mitja amb ll
anxa a motor (i gaire bé plovent tota l'estona) hem arribat a l'Hotel “Pachira Lodge”, dinar... i a les tres estàvem creuant la gran llacuna de Tortuguero per visitar el poble i la platja (ja Carib) on desouen les tortugues. I a les cinc de tornada a l'hotel on, fa una estona, m'han confirmat que en el sorteig de torns per anar a veure a les tortugues cóm arriben per la nit a la platja per pondre els ous a la sorra, ens ha tocat el segon torn, el de les 22,00; apanyats estem, perquè demà ens hem de llevar a les 5 del matí per fer el recorregut amb barca pel Parc Nacional de Tortuguero, bàsicament veient canals, canals i més canals (altra cop a dormir poc i malament...). Ara son poc més de les sis i mitja de la tarda i em sembla que me'n vaig a la piscina a donar-me un banyet abans de, cap allà les vuit, sopar i esperar el moment “de las tortugas de los huevos”... i mai millor dit.
( ”Part THRE” - dissabte 8 d'agost de 2009” )
Quina experiència la d'ahir a la nit (amb sensacions contraposades, però...).
Abans de sortir, varem poder connectar-nos a internet des de la recepció del hotel i passar-li a les peques els telèfons dels hotels on estaríem aquests dies i fer-els-hi un “avançament” d'aquesta crònica del viatge amb un parell de fotos.
Ho tenen molt ben organitzat (el govern) això de les visites nocturnes a la platja per veure cóm arriben les tortugues a la platja, cóm fan el forat, cóm posen els ous, cóm els tapen, cóm camuflen l'amagatall.. i cóm tornen al mar cansament, lentament: ho fem en grups de 10 persones i un guia que esperen per entrar a la platja a que un “ojeador” els indiqui que una tortuga ha arribat a la platja (únic moment en que no se les pot destorbar). I cadascun dels grups es va tornant en veure cadascuna de les fases que va passant la tortuga durant la nit... o res de res, perquè és possible que paguis (30 euros per barba) i que aquella nit no arribi cap tortuga, o que arribi i marxi sense fer res de res... o que no la vegis perquè és nit tancada (les preferides de les tortugues, per raons obvies).
Doncs ahir varem estar de sort: ho varem poder veure tot, en cadascuna de les fases; impressionant. Ara que, i aquests són els sentiments creuats: la tortuga “fent la seva feina, una feina del tot íntima” i un bon grapat de borinots al seu voltant mirant-s'ho. I jo em pregunto: què passaria si les tortugues, un bon dia, prenguessin interès en conèixer cóm neixen els humans i es reuneixin en grupets de 10 ó 12 per mirar-s'ho des de dins de la sala de parts... què faríem ?. Doncs això.
I no ens va ploure ni gota i la nit era de lluna plena, que semblava que hi havia focus a la platja per poder veure l'espectacle.
Amb el bon regust de boca per la fascinant experiència “tortuguil” viscuda, cap al llit, que ja eren passades les dotze i avui tocàvem diana a les 5 del matí. I a fe que ha valgut la pena.
El “madrugón” ens ha permès veure unes imatges matineres impressionants i, si ahir vàrem fer ple amb les tortugues, la matinada d'avui no li ha anat al darrera. Amb la boira encara llevant-se per sobre el bosc plujós, els colors eren multi-verds (quina gama de verds tan absolutament innumerable). I pel que fa a les “captures visuals”, cap queixa:
monos congo cridaners, monos aranya, tucans, martín pescador, rats penats, garsa pescadora, buitres i d'altres ocells de noms autòoctons, iguanes diverses, nodries, tortugues, un “perezoso”, papallones de colors impressionants i, per acabar... un caiman tot a tocar (literalment). Ha valgut realment la pena el llevar-se tant d'hora, sense ni temps per dormir, per poder viure la sortida amb barca d'aquest matí pel Parc Nacional de Tortuguero.
Després d'esmorzar, i ja de tornada a l'hotel, recollir maletes i altra cop amb barca (amb un Sòl esplèndid, que ja no ens ha deixat en tot el dia) per desfer el camí que varem fer ahir al migdia pels canals i fins arribar a Caño Blanco on, com ahir, hem pujat al autobús per tornar a recórrer durant una llarga hora i mitja les mateixes plantacions de pinya i plàtan per l'infernal seguit de sotracs a la carretera. Arribada al “restaurant” previst, dinar i recollir el 4x4 per continuar el viatge ja tot pel nostre compte. Destí final d'avui: Puerto Viejo, gaire bé frontera amb Panamà, fent una paradeta al Parque Nacional Cahuita, una estreta franja de bosc al costat mateix de la sorra de la platja caribenya, amb tota sèrie d'animalons. I ara, ja dutxats i descansant una mica al hotel (un “cucada” d'edificacions de dues plantes, amb quatre habitacions cadascuna) a punt per sortir a donar un tomb per Puerto Viejo i sopar d'hora, que portem son acumulada.
Cambio y corto !
-
6.jpg)
