ELS QUATRE “XINETES” . . .

.

… de l’Apocalipsi ? no !!!; els quatre Albert’s que han anat a sopar a un “xino” aquest vespre aprofitant que la Martona ha baixat del càmping de Malgrat (avui té el dia lliure) i que demà s’examina de cotxe (circulació); creuem els dits... (el dubte, ara mateix, es no saber si creuar-los perquè aprovi, o perquè no ho faci ... es broma).

.

DONCS ESTEM (ESTIC) BEN APANYAT... ! ! !

.

.... dixit avui:

Catalunya se enfrenta a una ola de calor con temperaturas de hasta 38 grados.
La masa cálida se mantendrá entre el miércoles 1 y el viernes 3 de julio, y comenzará a retirarse hacia el fin de semana. La Generalitat activa la fase 2 de alerta por la llegada de una ola de calor africano

El Servicio Meteorológico de Catalunya (SMC) ha alertado de que esta comunidad sufrirá a partir de mañana, y durante tres jornadas, una ola de calor en la que el termómetro podrá alcanzar los 38 grados en Lleida, los 36,5 en Girona, los 33,1 en Barcelona o los 31,3 en Tarragona. La Conselleria de Salut de la Generalitat activará mañana la fase 2 de alerta del Plan de actuación para prevenir los efectos de la ola de calor sobre la salud después del anuncio de la llegada de una ola de calor africano.

La previsión indica la llegada de una masa de aire cálido procedente del norte de África que hará subir la temperatura en toda Catalunya, especialmente en las comarcas interiores, ya que se prevé que la brisa marina frene la subida de la temperatura cerca del litoral. No obstante, ese fenómeno también aumentará la sensación de bochorno en esta zona, ha informado hoy el SMC. Esta situación meteorológica hace prever que superará el límite que establece una ola de calor, que se define así cuando se prevé una subida de las temperaturas máximas por encima del porcentaje de las máximas diarias estivales. La masa cálida se mantendrá en Catalunya entre el miércoles 1 y el viernes 3 de julio, y comenzará a retirarse hacia el fin de semana y, según las predicciones, la temperatura iniciará una bajada más clara a partir del domingo. Durante estos días se prevé además que las noches sean muy cálidas, ya que en muchos puntos del litoral las mínimas nocturnas no bajarán de los 22 grados. Ante esta situación, el SMC ha emitido un aviso de ola de calor para estos tres días que afecta a toda Catalunya.

El que em faltava !!! (jo que soc home "tardor-hivern"...)

.

DONCS SÍ QUE COMENCEM BÉ LA SETMANA !

Avui que els meus bessons (l’esquerra sobre tot) començava a deixar de donar-me la tabarra, vaig aquest matí i -aparcant la moto- poso al cavallet molt a prop del forat d’un arbre... i el cavallet que se’n va cap a dins, desequilibrant la moto i fent-me fer un gest violent par evitar caure. Resultat ? la típica-tópica contractura a l’esquena, que en el croquis adjunt la situo o be al muscle “romboide mayor” o be al "fascia toracolumbar" (la de muscles que vaig descobrint dia a dia que tinc i dels que no tenia ni idea del nom... i quins noms ! ) en fer l’esforç perquè la moto no em caigués a terra altra cop; això a part del cop que m’he donat amb l’espatlla contra l’arbre que, tot sigui dit, m’ha permès no anar-me’n per terra. Així les coses, només he anat al club a deixar als de la colla una USB amb les fotos i vídeos d’ahir de la Triatló de Calafell perquè cadascú s'agafi les seves.

Diumenge tinc la darrera cursa de la temporada i m’hauré de preparar “per no fer figa” , perquè la calor pot ser de les que fan època pel que diuen. Però ara mateix em costa inspirar, agafar aire a tope als pulmons per poder respirar, perquè de seguida em ve la punxada punyetera. Com sempre, m’encomanaré al meu miraculós relaxant muscular “Myolastan” i a veure què tal evoluciona el tema d’aquí a diumenge (un diumenge d'inici de ebaixes per cert, i la cursa és al voltant d’un centre comercial: correré amb la Visa a la butxaca !).

Pregunta: Si us oferissin, com sembla que li han fet a l’Eto’o, un salari d'11 milions d’euros nets per temporada, i durant tres temporades.... vosaltres us quedaríeu al Barça ?. Deixo la pregunta en el aire (tot i que plantejar aquestes xifres em sembla immoral “con la que està cayendo...”).

.

TRIATLÓ A CALAFELL

Ahir tocava “jornada de descanso”, així que per la tarda vaig apropar-me fins al Club a fer una bona sessió de sauna, amb immersió a la pila d’aigua freda una bona estona en sortir. I avui, amb els bessons encara queixant-se’m, i com que des de les cinc i mitja de la matinada estava despert al llit donant voltes (m’ho haig de fer mirar això de despertar-me deu mil vegades cada nit...) he intentat, cap a les set i mitja convèncer a la Marta de que m’acompanyés, “mano a mano” amb moto ella i jo, a Calafell a veure la Triatló, amb participació de 5 Tri-bandas: en Mariano i en Xavi en la primera sortida i l’Albert, en Pau i en Marc a la segona; per cert, en “Murphy” també és present a les triatló: era la primera cursa d’en Pau com a federat, així sortia en la primera de les curses.... i avui la cursa de federats ha estat la segona... toma ya !. Aixeca’t a les sis i mitja del matí (com a poc) per llençar-te a l’aigua a les 10,45.

Ho han fet bé, molt bé tots: en Mariano (1h 10'44'') era “el tapado” de la cursa i ha fet un tiempazo; en Xavi (1h 12'19) ha millorat molt el seu temps i, dels “federados”, cap queixa: semblava que en Pau (1h 12'25'') portava una bona “pájara” a la bici i en Marc (1h 12'17'') que la portava a la cursa a peu; però en Pau s’ha recuperat miraculosament (haurà fet 3 voltes en lloc de quatre...?) i ha arribat tot empaitant en Marc, que semblava que anava fos. I l'Albert, "a lo suyo", millorant-se el temps (1h 08'45'').

La tornada a Barcelona la he fet per la general i... sense jaqueta, el que ha permès al sol deixar-me la seva empremta als braços, al dret sobre tot: “moreno paleta” total, total... (bé, moreno, no, més tirant a “guiri-vermellós-lloretenc”...).

Com aquell que no vol, d’aquí a no res, un parell de dies, ens haurem cruspit ja el primer semestre d’aquest “anus horribilus”... Sis mesos que m’han passat volant.

.

HE FET EL CIM… DERO !

.
(el mític “sendero”, per la colla dels divendres).

Qui els va parir a tots plegats !; acabaré pensant que hi ha un complot muntat entre tots ells per acabar amb mi perquè... vaya con el senderito !. A la meva edat, coses com aquestes no se’m poden demanar; no tenen respecte ni a l’edat, ni a les canes... (es broma).

Però la veritat és que, caramba-carambita amb els 11 quilòmetres i mig que han arrossegat les meves cames per la muntanya. I, com passa sempre, a mitja sortida m’he quedat “en tierra de nadie”: el Jose, el José Manuel i en Juan Carlos tirant fort pel davant; jo, sol com un mussol lluny d’ells i al darrera meu, a certa distància, l’Albert esperant i acompanyant l’Enric, que anava tocat dels isquiotibials. I a sobre (xulo que és un...), m’he tragat jo solet ben be un quilòmetre i mig de més del que han fet tots els altres, perquè en arribar a la font de la carretera de les aigües, en lloc de baixar a ma dreta pel trencall que porta directa al Club, jo he baixat per l’esquerra, pel tros de carretera que baixa, baixa i baixa (només els hi faltava això als meus ja molt castigats quàdriceps a aquelles alçades de la sortida) fins al encreuament del carrer del cole alemany, seguint per aquest carrer i fins arribar al club.... tot en 1 hora 18 minuts !. He arribat fos. Però, estic content de cóm he aguantat i de comprovar que els 2 ó 3 quilòmetres del mític “sendero” son una passada per córrer-hi. És com el terreny que faig els estius, de baixada, des del Santuari de Puiglagulla fins a Sant Juliá, però aquí fent baixadetes i lleugers “repechoncitos", i altra cop baixadeta... i així fins arribar al final, on pares per descansar... i acollonir-te devant la visió del “Tourmalet” que t’espera per arribar fins a dalt de tot de la carretera. Confesso que aquesta segona pujada brutal d’uns 500 metres +/- (la primera ja l’hem trobat, i superat, abans d’entrar al “sendero”) l’he fet a molt bon ritme... però caminant: no hi ha hagut collons, ni forces, per fer-la corrent. Avui, més que mai, he necessitat els estiraments, i en arribar al Club m’hi he dedicat a fons e intensament.

Demà serà un dia dur... ho sé !. (perquè, a sobre, ahir vaig fer exercicis de força a les cames i la classe d'abdominals...).
.

EL QUATRE (4)…

.

Des de fa gaire bé 20 anys que a casa som quatre. Sempre, des de llavors, hem estat quatre. I tres dels quatre que som a casa son de lo millor que hi ha. Tinc el meu “haren” particular, ara ja tres dones totes elles, i no les canvio per cap.

Diuen que hi ha moltes maneres d’estimar, de demostrar afecte... cadascú és com és i això ningú no ho pot canviar. Pots ser molt efusiu, afalagador/a, amant -o no- de fer o rebre “mimitos”, petonejador/a, reservat/ade... tot si val perquè cadascú expressa i el seu amor, el seu afecte, a la seva manera. I aquí a casa en tenim de tot. I res no és ni millor ni pitjor.

Deia que sempre, aquests darrers gaire be 20 anys, hem estat quatre, i no ha estat ben be així. Un dia, com un “avance de temporada”, com un “vete preparando...”, l’Andrea va marxar de casa per primer cop, a la Universitat de Salamanca, a fer un quadrimestre d’Humanitats. Recordo que la vaig acompanyar amb cotxe, perquè vaig fer-ho coincidir amb un viatge de feina a Madrid. Ella va apurar fins al darrer moment a Barcelona i la vaig recollir poc abans de les sis del matí d'aquell diumenge a Major de Sarrià. Estava “fossa”, així que gaire be tot el viatge va anar dormint al meu costat i per això no varem poder parlar gaire en tot el viatge... però va ser un viatge molt dur: la meva Andrea marxava; passaria un munt de dies lluny de nosaltres per primer cop. No patia pas per ella, perquè n’estava convençut que se’n sortiria prou be. Patia per mi, per com se’m giraria el cor cada cop que entrés a la seva habitació buida, freda, sense vida. Crec que no li vaig demostrar cap moment de feblesa, per no amoïnar-la... però no li desitjo a ningú el viatge fins a Salamanca, en silenci, amb la meva nina dormint al meu costat i el viatge sol de Salamanca a Madrid un cop la vaig deixar allà. Plorar ?, sí, vaig plorar i molt, sol, dins del cotxe, aturat al voral de la carretera. I en tornar a casa d’aquell viatge es va complir el que imaginava: evitava entrar a la seva habitació, evitava posar i sentir la seva música (per aquella època “Brucespringstenejava” un munt...). I era tant per la realitat que ja tenia a sobre, com pel que representava: l’escenari que, tard o d’hora aixecaria el teló: el dia que obriria la porta, amb tots els seus “trastos” i engegaria la seva vida lluny de nosaltres. Sí, ja sé, hi ha un munt de frases fetes per això: “llei de vida”, “els joves han de fer la seva”, “han d’aixecar el vol” ... Però, què voleu que us digui, és la meva Andrea, aquella menuda “peludeta” que em va fer pujar corrent, com un boix, cridant per la clínica, des de la sala de parts aquella ja llunyana nit d'un 22 d’agost.

Ara, l’historia es repeteix. La Martona no hi és. Passarà dos mesos fora de casa, treballant en un càmping a Malgrat. Li anirà be, ja ho sé. Però tornen els meus “fantasmes”, el entrar a la seva habitació i veure-la buida, freda i, sobre tot, endreçada... I el buit que se’m fa torna a ser dels grans. Ella també marxarà aviat...

Les meves nenes...

I un día “.... ni nada ni nadie puede impedir que sufran, que las agujas avancen en el reloj; que decidan por ellos, que se equivoquen, que crezcan y que un dia nos digan adios” que diu en JMS. I té tota la raó, però... se’m fa un nus la gola només de pensar-hi; i ho tinc tant, tant a prop... Em sap greu per elles, però voldria tenir la facultat d’aturar el temps (relativament): que continuessin creixent, tirant endavant per elles mateixes, que portessin la seva vida, que fosin felices... però que no marxessin de casa. Però els miracles em costen més d’assolir, així que des d'avui mateix aprofitaré tots i cadascun dels segons que encara tinc amb elles “aquí”, perquè com siguin tan malcriades com jo ho he estat amb els meus pares, ho passaré molt, molt malament... no podria, no sabria viure “desconnectat” de les seves vides.

.

UNA CURIOSITAT DE “MILLENIUM”…

.

Moltes vegades, de petit, quan començava a saber “una miqueta” d’anglès (.. i en aquest nivell m'he quedat), em sorprenia veure les traduccions dels títols originals de les pel·lícules de cine.

Doncs es veu que ara, en traduir el nom de les tres parts de “Millenium” a algú se li ha anat la olla. En lloc de traduir al espanyol (i/o català) directament del suec, el que han fet ha estat traduir-ho (en els tres casos) dels títols en les versions franceses. La pregunta és: perquè no van traduir-ho be els francesos en el seu moment del suec. I la següent pregunta: tant car és fer traduir directament del suec al espanyol tres senzills títols ?.

Veureu:

La primera entrega era: “Män som hatar kvinnor”... literalment, “Hombres que odian a las mujeres”; els francesos ho van traduir com a “Les hommes qui n’aimaient pas les femees”, d’aquí el “Los hombres que no amaban a las mujeres” que es com ens va arrivar la primera entrega.

De la mateixa manera, la segona era “Flickan som lekte med elden” – “La chica que jugaba con fuego”, que va “convertir-se” en “La fille qui rêvait d’un bidon d’essence et d’une allumette”, o sigui, “La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina” (aquí, a sobre, vam canviar l’ordre del llumí i el bidó...).

I ja per acabar, a la tercera, “Lufslottet som sprängdes” – “El castillo que estalló en el aire” que l’enginy francès (o un “molt col·locat” francès) va traduir com a “La reine dans le palais des courants d’air”, i d’aquí al nostre “La reina en el palacio de las corrientes de aire”.

En suec, els títols eren originals, clars i contundents i, en aquestes “pseudo-traduccions/re-titulacions” son confosos, enrevessats i, en el cas de la tercera entrega, absurd.

.

A HARD DAY'S NIGHT...

http://www.youtube.com/watch?v=XkKra3_pfBY

(Nit de Sant Joan, les 00,50)

… i em refereixo a la nit passada (la de dilluns a dimarts). Ja des de fa temps, molt de temps, que dormo poc, molt poc, a batzegades i malament. Em desperto unes 10/15 vegades durant la nit (cada nit). I, a sobre, aquesta nit, m’han donat un parell de rampes al bessons, primer en un, després en l’altra; o sigui, no he dormit i a sobre, adolorit (mira tu quin rodolí m’ha sortit).

Poc després de les set i mitja de la tarda estava al club, més que res per estirar una mica, així que el que he fet -i a tota presa- ha estat fer 5 quilòmetres molt ràpid en bici i una llarga sessió d’estiraments, per veure si m’alleugerava el bessons, encara adolorits. I ho he tingut que fer a tota presa perquè a les nou havíem quedat amb la Carolina i en Nacho per anar a sopar a casa seva i a “tirar uns petards” amb els bessons (no, amb els meus no, amb els seus dos bessons, en Jan i en Dani). I, com que sembla que tinc un “aurea” que il·lumina als Mossos d’Esquadra dient-los: “pareu-lo, pareu en aquest pringat...”, doncs no he begut més que una cervesa en tota la nit.

Altra cop, la cançó d’avui estava “cantada”...

“... un vespre quan l’estiu obria els ulls per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt d’un pam de sorra s’alçava una foguera per Sant Joan. Llavors un tros de fusta era un tresor i amb una taula vella ja érem rics. Pels carrers i les places anàvem de casa en casa per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan. Érem quatre trinxeraires, no en sabíem gaire de les llàgrimes que fan que volti el món. Anàvem entrant a la vida. Mai una mentida no ens calia i res no ens robava el son. Aquelles nits de Sant Joan. Els anys m’han allunyat del meu carrer i s’han perdut aquells companys de jocs. El bo i el que fa nosa, com si qualsevol cosa. Sembla que tot s’hagi cremat al foc de Sant Joan. I ara, aquesta vesprada un altra vegada veig els nanos collint llenya pels carrers. Corren. Com jo abans corria. Els crido i em miren com si fos un cuc estrany i passatger. Aquesta nit de Sant Joan. Doneu-me un tros de fusta per cremar, o la prendré d’on pugui, com ahir, com si no n’hi hagués d’altre. Jo he sigut com vosaltres no vull sentir-me vell aquesta nit. Que un tros de fusta torni a ser una tresor. Que amb una taula vella sigui ric. Pels carrers i les places aniré de casa en casa per fer-ho cremar tot aquesta nit de Sant Joan" .(JMS-Per Sant Joan, 1970).

.

AMB LA MORT RONDANT…

.

Aquesta inevitable “amiga”, que tard o d’hora ens vindrà a buscar a tots (però que no té cap presa, es pacient, te tot el temps del mon...) avui m’ha donat dos tocs, com recordant-me -com si això fos necessari- que ella està aquí, entre nosaltres, esperant, esperant... qui la va parir !.

Aquest matí, i en moto, després d’una visita a un possible client de Mollet, me’n he anat cap a Lloret a intentar “rematar” un client (un hotel) que se’m està escapolint (continua escapolint-se’m, però de moment no es un “no”) i després, per la tarda, en tenia un altra d’hotel, també a Lloret, aquest per començar converses. Entre un i l’altra tenia una estona “desocupada” així que m’he dit: “apropa’t a can Montero a saludar a la senyora Pepita...”. Montero, Perfumeries Montero, va ser (de llarg) el meu millor client de la Costa Brava en la meva etapa com a venedor a Yves Saint Laurent Parfums. M’estranyat, i mosquejat, sent ja finals de Juny, veure la botiga tancada; i, en apropar-me, el clàssic cartellet de: “Tancat per defunció de Pepita...”. Es la conya, no la veia des de feia uns set anys i el dia que decideixo anar a saludar-la, va i se’m mor el dia abans.

He fet una modificació sobre la marxa en el pla de treball i he avançat la visita del segon hotel a última hora del matí; he acabat de dinar cap a les tres i mitja i he fet una mica de temps per poder estar a les quatre al Tanatori de Lloret i donar-li el meu condol al Melcior, un dels seus fills, que era qui des de feia anys portava el tema de les compres. Però abans de que arribessin, mentre els esperava, ring-ring !! era el meu amic Jaume, per dir-me que acabava de morir el seu pare. Així que, a les set i mitja estava en un altra Tanatori, aquest cop al de Les Corts.

Té collons la cosa...

“... si la muerte pisa mi huerto ¿ quién firmará que he muerto de muerte natural ?. ¿ Quién lo voceará en mi pueblo ?. ¿ Quién pondrá un lazo negro al entreabierto portal ?. ¿ Quién será ese buen amigo que morirá conmigo, aunque sea un tanto así ?. ¿ Quién mentirá un padrenuestro y a rey muerto, rey puesto, pensará para sí ?. ¿ Quién cuidará de mi perro ?. ¿ Quién pagará mi entierro y una cruz de metal ?. ¿ Cuál de todos mis amores ha de comprar las flores para mi funeral ?. ¿Quién vaciará mis bolsillos ?. ¿ Quién liquidará mis deudas ?. A saber ¿ quién pondrá fin a mi diario al caer la última hoja de mi calendario ?. ¿ Quién me hablara entre sollozos ?. ¿ Quién besará mis ojos para darles la luz ?. ¿ Quién rezará a mi memoria “Dios lo tenga en su Gloria” y brindará a mi salud ?. ¿ Quién hará pan de mi trigo ?. ¿ Quién se pondrá mi abrigo el próximo diciembre ?. ¿ Y quién será el nuevo dueño de mi casa y mis sueños y mi sillón de mimbre ?. ¿ Quién abrirá mis cajones ?. ¿ Quién leerá mis canciones con morboso placer ?. ¿ Quién se acostará en mi cama, se pondrá mi pijama y gozará a mi mujer ?. ¿ Quién me traerá crisantemos el primero de noviembre ?. A saber ¿ quién pondrá fin a mi diario al caer la última hoja de mi calendario ?... (JMS-Si la muerte pisa mi huerto, 1970).
.

A PUNT PER COMENÇAR UNA ALTRA SETMANA “TRENCADA”…

.

Diumenge al vespre; Brasil “baldejant” a Itàlia a la “Copa Confederaciones” (arrancada la segona part, 3-0); això vol dir que tot apunta a que “La Roja” (bé, precisem: sis nois de La Masia i uns quants més) jugarà la semifinal amb... Estats Units !!! (que ara mateix, insospitadament, guanya a Egipte per 3-0).

Avui la Martona ja s’ha instal·lat al càmping de Malgrat on es passarà “currant” fins a final d’agost (ella i en Roger). Pel que es veu, la casa que els han deixat per viure tot aquest temps està feta una porcada, així que... a netejar toquen !!!.

Demà, a Lloret en moto per feina... perquè no ? Fa bon temps, anirem xino-xano...

Dimarts al vespre, berbena a casa del Nacho i la Carolina (amb no sabem qui més encara...).

Dimecres per la tarda, a recollir els pares a Caldes de Montbui, a on els hem deixat aquesta tarda instal·lats al Balneari (regal d’aniversari per a tots dos).

Ja tenim gaire be mitja setmana enllestida. Som -hi !!!

“… a salvo en tu jardín de la pereza, sólo para el peine usas la cabeza. Desvirtuando el vicio, desleal competidora, pirata del oficio. Y comprometida con no comprometerse. Encerrada en tu piel impermeable, deja el tiempo correr como el que oye llover y si ladran, que ladren. Deja ya de bailar, que se acerca el tiempo de las soledades y de los silencios. Por más que te remoces, perderás el zapato antes de que den las doce. Distante cenicienta de porcelana, el naufragio puede sorprenderte en tu amable burdel, encerrada en tu piel y sin nada que ponerte...” (JMS-Cenicienta de porcelana, 1978).

.

VES PER ON... (una curiositat, confessada, sobre el personatge de la Lisbeth Salander)

Segons va confessar en el seu moment el periodista, reporter de guerra i escriptor Stieg Larsson (mort l’any 2004 d’un atac de cor) el personatge central de la trilogía “Millenium”, el de la Lisbeth Salander, està inspirat en... “Pippi Langstrump” (la nostra entranyable -pels de més de 50 anys- “Pipi Calzaslargas”).
Deia en Larsson que, si la Pippi Langstrump hagués “crescut”, seria tal i com va recrear-la en el seu personatge de la Lisbeth: rebel, intel·ligent, independent, vestida molt a la seva manera, imaginativa, forta, solitària...

I es que, com jo, per l’any de naixement d’en Larsson (1954) segurament aquest també va créixer veient -i llegint- les aventures de la Pippi Langstrump, personatge creat per la sueca Astrid Lindgren, que va començar l’historia de la Pippi al hivern de 1941 quan la seva filla de set anys va agafar una malaltia als pulmons i, estant al llit, li demanava que li expliqués un conte. Lindgren va inventar-se una historia molt fantasiosa que posteriorment no només escoltaria la seva filla, sinó també els amics d’aquesta. Dos anys després, Lindgren es va trencar una cama i va començar a escriure el conte, obsequiant-li a la seva filla el manuscrit com a regal d’aniversari. Va enviar-ne una copia a la editorial Bonniers, però aquesta li va rebutjar (encara deuen estar donant-se cops de cap contra la paret). L’any 1945 va decidir participar amb la seva història al concurs literari de la editorial Rabén & Sjögren: va emportar-se el primer premi. A partir de llavors, el llibre te un gran èxit, arribant a ser traduït en 60 idiomes... i fent arribar les seves històries a molt i molt de públic de tot el món amb la sèrie de televisió (que aquí posaven els dissabtes a la tarda, després del Telediario) i, després, en pel·lícules de cinema.

El personatge de la Pippi, “la pellroja de les trenes amb la cara plena de pigues” estava interpretat per la també sueca Inger Nilsson, nascuda el 4 de maig del 59... o sigui que fa no res ja va fer-ne 50. El personatge de la Lisbeth Salander, "la Pippi que ja s’ha fet gran"... l’interpreta la fins ara desconeguda, i també sueca, Noomi Rapace

Ves per on !.
.

CRITERI, EL QUE SE’N DIU CRITERI …

.
... no sembla que en tingui gaire, no.

Avui, immediatament després de l’entrada anterior, he vist el comentari de Belén, dient-me que els de la colla (“con la que está cayendo de calor...”) sortien a córrer a partir de les 19,30, així que m’ho he repensat sobre la marxa i el que he fet ha estat trucar a l’Albert, confirmar que encara estaven al Club i demanar-los que m’esperessin, que ja anava cap allà.

Fet i dit això, haig de fer -ara- CINC reflexions en veu alta:

- Una: si dius, a les 18,30 : “...així que aquesta tarda descansarem i demà dissabte serà un altra dia... “, no estiguis a les 19,15 al Club, vestit amb calça curta i a punt per anar a córrer per la muntanyeta... perquè patiràs !!!.

- Dos: definitivament, soc corredor de “tardor-hivern” (aquesta “melange” de calor i humitat que està fent em mata).

-Tres: definitivament, soc corredor “de pla”; perquè a la que hi ha una “pujadeta” (encara que el que hi ha en aquest recorregut habitual que fem no son, precissament, “unes pujadetes”) pateixo i molt; només cal recordar el perquè em vaig apuntar al Club: per reforçar les cames. Haig de fer més exercicis de enfortiment de cames !!! (i/o sortir més per muntanya a córrer...).

- Quatre: tros de capullo, si et fa mal l’esquena, no surtis a córrer !!!

- ... i Cinc: què difícil serà superar la pèrdua (perquè algun dia les hauré de llençar, fetes pols) de les meves estimades Asics: són una pasada !!!. Per sort, amb el poc que faig mal bé les sabates (en general) encara en tinc per força temps de córrer amb elles; però arribarà el dia i llavors.... sniff !!!.

Ja ho veieu: he passat del quedar-me a casa, tranquil·let, descansant, a sortir a córrer per la muntanya; però l’esquena m’ha passat factura i aquest cop he decidit anar només fins a la Font i tornar -sol- al Club, cuidant-me molt bé de fer allà una llaaaarga sessió d’estiraments.

Està clar que criteri, el que se’n diu criteri, no sembla que en tingui gaire... Però què voleu que us digui: el sortir a córrer amb la colla els divendres m'encanta !!!.

I l’esquena ?; bé, gràcies.

.

AIXÒ NO S'HA ACABAT ...

... habemus nova Cursa !!!

Pensava que ja havia donat per acabada la meva temporada de Curses (tenint l'estiu a sobre com el tenim, i sent jo "corredor de temporada tardor-hivern"); però ja veieu que no: una Cursa més de 10 quilòmetres, amb el sempitern objectiu de baixar de 47’58’’; aquesta sí que potser que sigui la última d'aquesta temporada, encara que no vull ni imaginar-me “la calda” que fotrà el 5 de juliol, tot i començant la cursa a les 9 del matí...

Són ja pasades les sis i mitja de la tarda de divendres... i ja no arribo a temps per sortir a córrer amb els de la colla i, a més a més, continuo tenint les meves velles i conegudes molèsties a l’esquena (estic totalment convençut que és pel fet d'anar en cotxe... soc "motero", què voleu que hi faci !). Així que aquesta tarda descansarem i demà dissabte serà un altra dia...

Vinga va, una cançoneta, que fa dies que no n'escric cap...

"... Irene tiende el alma en el balcón y el viento, indiscreto, la explora, resucitando formas gorditas y habladoras. Irene, columpiándose en los alambres, Irene, convidándome a conocerla, emplazándome. No comprendo cómo puede usted pasar y no verla. Irene tiende sus trapos al sol y algo en mí se aroma y despereza, jugando a las adivinanzas y a los rompecabezas..." (JMS-Irene, 1978).

.

JA SOC AQUÍ … !!!

.

Després de quatre dies de viatge, ja torno a ser a casa; i, collons.... quina calda he passat !!!.

Dilluns no, però dimarts i dimecres he sortit a córrer per aquests mons de Déu. Dimarts a Puçol (València), 4 quilòmetres urbans per uns terrenys pels voltants del hotel, vorejant un col·legi per uns descampats solitaris, allunyats del centre, que passaven per sota l’autopista... terreny ideal perquè uns “quinquis” que m’haguessin controlat de lluny em deixessin “amb calçotets” allà tirat: adéu i-Pod, adéu Asics... Inconscient !!!.

Ahir dimecres el recorregut va ser una mica més urbà: uns altres 4 quilòmetres (“clavo” aquesta distància) pels voltants de l’hotel de Reus i fins a la sortida cap a Salou (i tornar). Els dos dies vaig acabar amb la roba “xorrejant” com mai fins ara ho havia fet, tot i que sortia a córrer passades les 9 del vespre (però és que la humitat era esclafant...).

Des de dilluns he pogut anar “retallant els timings” del pla de viatge inicialment previst, així que avui dijous poc abans de les dues ja enfilava cap a casa per anar a deixar la roba, canviar cotxe per moto i anar-me’n cap al despatx... a despatxar.

Al club m’he dedicat a fer 10 quilòmetres en bici... i acabant suant com un verro, per no trencar la tònica de la setmana; espero haver pogut recuperar, encara que hagi estat a base de cervesetes (... i d’orxates) tot el líquid perdut.

Dimecres passava per Burriana, terra de “ceràmica”... i fa una estona el Barça de basquet “ha passat per sobre” del TAU Ceràmica i ja som Campions de Lliga després de cinc anys de sequera.

.

CREVILLENTE....

.
... 16,30 de la tarda, poc abans d'entrar a veure al meu client: 38,5 graus... a l'ombra; collons, quina calda !!!
.

CATA-CRACK …!!!

.

Aquest cap de setmana, res de córrer. Dissabte al matí, després de donar-li una pallissa al ping-pong al Miquelet a Sant Julià vaig sentir el ja clàssic dolor a l’esquena (però aquest cop al costat esquerra... ) així que ni una mísera carrera en tot el cap de setmana. Encara que, per carrera, la d’en Rossi i en Lorenzo aquest matí a Montmeló: encara que no t’agradessin les motos ha degut ser impossible no excitar-se/emocionar-se amb la darrera volta que han fet els dos, amb avançaments continus l’un a l’altra. Podeu veure-la aquí:

http://link.brightcove.com/services/player/bcpid10614907001?bctid=26316495001

La propera setmana estic de viatge per Llevant fins divendres, així que al cotxe ja hi he deixat les meves velles Asics i en parell de pantalons, samarretes i mitjons; per cert, després de gaire bé “embogir” des de dijous al vespre pensant en què coi havia passat amb la meva bossa d’esport “desapareguda de casa sense haver-ne sortit de casa”, aquesta tarda en tornar de Sant Julià ha aparegut en un calaix de la calaixera de les bosses de la Marta (?); el misteri és cóm coi va anar a parar allà i qui coi la va desar allà.

Com que em feia aquest mal l’esquena, per la meva punyetera columna esbiaixada (jo soc el de l'esquerra) he anat al Club a fer una llarga sessió de sauna i jacuzzi per “estovar” la musculatura (apart d’embotir-me els meus habituals “Myolastan”, “Normulen” i el protector d’estomac); continuo pensant en que el que em provoca el mal d’esquena, per culpa de la meva columna desviada, és el anar en cotxe (doncs estic apanyat, amb els cinc dies de cotxe que m’esperen...).

No m’emporto el portàtil... així que descansareu cinc dies de mi.

QUINA SETMANETA… !!!

.
És potser la setmana en la que més fluix he estat -cada dia- i ha estat la setmana en que no he faltat cap dia amb la meva cita amb l’exercici físic, a saber:
· Dilluns, circuit “espluguenc”, corrent pels voltants de casa,
· Dimarts, soft-raquet a tope,
· Dimecres, 10 quilòmetres amb bici,
· I avui Dijous, una sèrie “forteta” (per a mi) a la cinta: he arrancat directament amb una tirada de 3 quilòmetres a velocitat 13 (4’36’’), fent una recuperació de 0,5 a velocitat 11, i acabant amb uns altres 0,5 a velocitat 14 (4’16’’); suar, el que se’n diu suar, he suat ben suat, si...

Demà la ratxa es trencarà (tot i que m'emportarè els estris per córrer per la muntanya osonenca), perquè havent dinat marxarem la Marta i jo, “mano a mano”, cap a Sant Julià a passar el cap de setmana, tractant d’esquivar “la marabunta” dels milers motos que aniran al Circuit de Catalunya aquest cap de setmana (una d’elles, la del 99 d’en Lorenzo, engalanada amb els colors del Barça).

En arribar a casa.... misteri: no trobo la bossa d’esport. Juraria que aquest migdia he trobat a sobre el llit uns pantalons, una samarreta i un parell de mitjons nets, que -com sempre- he desat a la bossa negra que faig servir. Doncs be, en arribar aquesta nit del gimnàs a casa, la bossa no apareix per enlloc (i casa meva no és Buckingham Palace precisament com per no trobar-ho...). Repeteixo, tot un misteri. I es que la bossa només l’agafo els dissabtes o diumenges quan vaig al Club, ja que durant la setmana està sempre en el mateix lloc de casa i la vaig omplint dia a dia amb la roba neta que vaig fent servir i es que es va rentant durant la setmana; i el cap de setmana el que faig és “reposar els stocks” de roba neta a la taquilla. Doncs bé, la bossa no apareix per enlloc (?).

.

D’aquest portuguès, millor no dir ni mú: i és que em sembla totalment immoral llençar 96 milions d’euros d’aquesta manera... quinze mil nou-cents setanta tres milions de pta. de les d’abans !!! (con la que está cayendo... !!!). I si li sumen els d’en Kaká ... vint-i-cinc mil nou-cents cinquanta sis milions de pta. Repeteixo, em sembla IM MO RAL !!!.

.

.

ÉS QUAN NO EN TENS GENS DE GANES…

.

… quan més t’has de capficar en fer-ho, i fer-ho bé, complir com un "homenet". Fer-ho quan en tens ganes, no té mèrit: el cos t’ho demana, i li dons plaer; per contra, quan no vols, quan no en tens gens de ganes ni et ve de gust, és quan se’t valora l’esforç que fas.

No, no parlo de sexe... parlo de córrer (i no juguem ara amb el doble sentit de les paraules...). I es que ahir en sortir del despatx estava fet caldo, amb unes ganes enormes d’anar-me’n cap a casa, jeure al sofà i posar-me a llegir. Estava fos, i no em pregunteu el perquè. Però... vaig calçar-me les meves velles Asics, em vaig enfundar la samarreta dels Campionats d'Europa d’Atletisme Barcelona 2010 (una altra “naranjito”) i vaig sortir al carrer a córrer. Vaig fer la baixadeta de casa fins la rotonda, passant per sota el pont de l’autopista fins l’altra rotonda i amunt, amunt, amunt (...collons, cóm puja !!) fins al carrer de dalt de tot; gir a l’esquerra, passant pel davant del Cole Alemany i fins la rotonda i baixada cap a sota l’altra pont, gir a l’esquerra i cap a casa, que fa pujada (altra cop). Son només 2 quilòmetres i mig però, collons... !!.

El proper repte: poder acabar fent dues voltes completes a aquest “circuit particular”, una volta en un sentit i una altra en sentit contrari, per completar 5 durs quilòmetres.

Avui, dimarts, així que... toca soft-raquet (en principi, aparaula’t amb Susana... a veure si ho recorda).

(4 hores més tard...):

Bona sessió de soft-raquet aquesta tarda/nit, pero no amb la Susana (tenia partit de campionat) sinó amb en Jordi Castro: gaire be 5 intenses partides (2-2, i amb el cinquè set només començat quan s'ha apagat el llum...).

L'Edu m'ha demanat d'escriure (?) "alguna cosa" per la revista del Club d'aquest mes

-"..però tranquil, Txabi", m'ha dit, "que ho necessito per demà...".

Així que ho deixo aquí per avui i vaig a veure què m'en surt...

(2 hores més tard...):

"l'article" ja està llest; a veure què li sembla a l'Edu i si és el que ell s'esperaba... Escrit i enviat està, i "que salga el Sol por Antequera"...

.

FUERA CARBONILLA !!!

Finalment aquest matí m’he despertat a les 6 i quart i ja no m’he pogut tornar a dormir; així que poc abans de les set li he dit a cau d'orella a la meva endormiscada Marta:

- Ep, que me’n vaig a la Triatló de Salou; estaré de tornada per dinar.

I dit i fet; m’he llevat, m’he dutxat, he esmorzat i, a dos quarts de vuit ja estava dalt la moto camí de Salou. La meva Triumph ja feia dies que m’ho deia:

- Collons d'en Saura i la seva punyetera velocitat controlada i variable...!!! treu-me a córrer de veritat un dia Txabi, va, només un dia, porfa...

I jo, que en el fons soc un dèbil, no m’he pogut negar i, en lloc d’anar per la general a marxa moderada, he enfilat l’autopista i directe fins a Salou; tampoc és que haguem “volat” (una mitja de 130 sí que hem acabat fent, tant d’anada com de tornada) però “la carbonilla” de la moto si que l’hem acabat traient (collons, que eren les vuit del matí d’un diumenge i no hi havia ningú a l’autopista !!!). Bon comportament de la moto a velocitat constant: no es mou, no vibra, és còmoda, hi vaig be; llàstima que la pugui gaudir tan poc en aquestes condicions. Abans de les dotze del migdia ja estava altra cop a Esplugues, comprant el pa i el diari.

Pel que fa a la triatló en sí, bona presència dels “Tri-banda”, però amb canvi d’actors: hi eren, com sempre, l’Albert i en Pau però el “mosso”, en Celma, no ha pogut canviar el seu torn de guàrdia d’avui, així que per completar el trio ha vingut en David Gallego. Els temps ? així per sobre, una hora i uns tretze minuts per l’Albert i en David i una hora vint per en Pau. Bons temps, encara que l’Albert diu que "no ha anat be" (la mar estava “picada”, un dels trams en bici era una bona putadeta i, per contra, el tram de córrer tenia ombres on poder “amagar-se” del sòl). Per cert: ni una miserable foto: la meva càmera sense estava sense bateria...

I per la tarda, a votar (sí, dec ser dels pocs que -pel que sembla- ha anat avui a votar...). Preocupant gir a la dreta i extrema dreta a Europa pel que diuen els primers sondejos (ara son poc més de les deu del vespre). Per cert: no podríem estalviar-nos tots plegats els “programes especials immediatament post-tancament dels col·legis electorals”, amb els seus inútils resultats d'enquestes a peu d'urna, aventurant pronòstics, resultats, estimacions, escoltant entrevistes “standard” on tots guanyen, siguin del partit que siguin ?. Avui en dia, i gràcies als avanços informàtics, en només dues o tres hores com a màxim ja tenim resultats definitius en un 99% dels casos la majoria de les vegades, així que no tenen gaire sentit aquest programes, la veritat. No creieu ?.

Arranca ja la segona setmana de juny... Quines preses !!!.

.

CON QUE “VAMOS A IR TRANQUILITOS”, EH… ?

.

Qui els va parir als de la colla dels divendres... amb l’Albert i el seu “jo aniré molt tranquil·let, que diumenge tinc Triatló a Salou…” ; en Juan Carlos i en José Manuel amb el seu “ se puede hacer bien, sube un poquito pero…”. Repeteixo: qui els va parir !!!. I es que divendres, del que anava la cosa era de sortida per muntanya, muntanya amunt, per ser més exactes. Un xic més de 9 quilòmetres pels voltants de can Mèlich, pujant i baixant, pujant i baixant; sense rubor confesso que uns 400/600 metres (en dues tirades) els vaig fer gaire be caminant, a bon pas, però gaire be caminant, perquè anava “esbufegat”, amb les pulsacions disparades i els pulmons descontrolats (de cames, per contra, bé...). I per acabar de rematar-ho, en el darrer quilòmetre/quilòmetre i mig -de forta baixada- vaig poder descobrir que -en baixades empinades- les Saucony em fan mal al pont del peu, a la banda interior. Però bé, una sortida satisfactòria i gratificant en la que -excepte en aquells 400/600 metres- vaig trobar-me bé. I es que és el que em diu l’Albert:

- Quan sortim per muntanya no saps dosificar-te, surts molt fort, i més sense saber el què t’espera al davant, sense conèixer el recorregut; vas a un ritme massa fort per tu, com si anessis “en pla”, i això no pot ser.

Avui al matí, per “estovar” el tema cames ha tocat sauna i jacuzzi, que m’han anat força be...

I aquesta tarda, la meva estrena com a voluntari del Campionat d'Europa d’Atletisme Barcelona 2010; es tractava d’acompanyar en “Barni” (la mascota dels campionats) mentre els nanos es feien fotos amb ella. L’acte eren unes “Jornades Esportives” a Esplugues.

Demà els “Tri-banda” tornen a triatlonar, aquest cop a Salou. Encara no sé si podré anar a veure’ls (i això que són ja més de les onze de la nit de dissabte); depèn de com em llevi demà.

Apa, siau !!!

.

QUÈ POQUES GANES EN TENIA AHIR DIMECRES….

.

Per la tarda, després de “solejar-me” per Segur de Calafell (collons, quina calor que ja comença a fotre) de baixada a BCN vaig anar a veure en Siscu a casa seva a Cubelles: nano, quan jo sigui gran vull ser com tú, bandarra !!!. i es que la paraula “jubilació” té dues definicions, a saber:

- “muerte anticipada”, quan la societat t’arracona i t’oblida després de la teva intensa, llarga i, sovint, putejada vida laboral, i amb una pensió de pura misèria...

- i la més sensata: “júbilo”, en el sentit d’alegria, satisfacció, de saber i poder- gaudir de la vida; i està clar que la teva, Siscu, és la segona de les definicions... bandarra !!!.

Passades les vuit del vespre vaig arribar al club; el dia abans, amb la Susana, ens varem donar una bona pallissa de soft-raquet (4 partides) i ahir, la veritat, gaires ganes de córrer no en tenia; però seguint amb la meva màxima de la constància, m’hi vaig ficar: vaig arrancar a la cinta, fort, amb velocitat 13 durant 2 quilòmetres, però vaig haver de parar en sentir una punxada inquietant a la part interna del genoll esquerra; vaig completar la jornada amb 5 quilòmetres en bici a bon ritme i la pertinent sessió d’estiraments i abdominals.

En arribar a casa, la solitud més absoluta: el meu “harén particular” sen havien anat al teatre amb la sogre, la cunyada i la meva fiola a veure un espectacle de “Tango” (que, per cert, els va encantar). Per primer cop en molts i molts anys, i sense saber ben be el perquè... no vaig sopar: em vaig fotre un parell de gots de Cacaolat ben fred, vaig revisar el correu i me’n vaig anar al llit, sense encendre la tele, a llegir.

A mitja tarda m’havien trucat del Comitè Organitzador del Campionat d'Europa d’Atletisme Barcelona 2010. Estic apuntat com a voluntari i em demanaven si aquest proper dissabte puc fer de voluntari en un acte esportiu que es farà a Esplugues de 18,30 a 20,30. Evidentment els hi he dit que sí... sense saber que, del que es tractava, era d’acompanyar en “Barni” (la mascota dels campionats de BCN 2010) quan els nanos es vulguin fer fotos amb ell. Toma ya !!!. Pero, si ets voluntari, ets voluntari per a tot (podria haver estat pitjor: per exemple, que m’haguessin demanat de ser el propi Barni, embotit en la seva disfressa !!! jejeje).

.

PERÒ QUÈ FÀCIL ÉS FER-LOS SOMRIURE !!! ( ...i més després d’el anyet "gloriós" que han tingut).

JA S’ACABEN AQUESTES “MINI-VACANCES”….

.

... i ja de tornada a casa; divendres passat, cap a dos quarts d’onze del vespre i després del concert a Razzmataz d’en Roger i els seus “TRY-AGAIN”, la Marta i jo varem enfilar cap a Sant Feliu de Guíxols per passar-hi dissabte, diumenge i dilluns:

· de “panxing total”, sense fotre ni brot, i ben alimentats per la sogre...
· una mica de sol a la piscina de casa (el suficient per “cremar-me”, com sempre...),
· sense trepitjar la platja,
· començant a llegir, i ja gaire be acabant, “La Apelación” d’en Grisham,
· corroborant dissabte el que em deia en Per de la peli “Millenium 1-Los hombres que NO amaban a las mujeres”, que va dir que m’agradaria si em va agradar el llibre, i així ha estat...però després de una mica més de dues hores i mitja de pel·lícula; “clavada” la imatge de la Lisbeth Salander, interpretada per una desconeguda actriu sueca que broda el paper,
· engolint un “peazo paella” espectacular a “Rosa María”, a la platja de Sant Pol diumenge,
· sortint a córrer diumenge al matí -d’horeta per no agafar massa sol- des de dalt de tot del Cap Ducal i fins a la platja de La Conca, passant per tot el Camí de Ronda a vora la mar, i tornar (calculo que uns 5 quilòmetres mal contats, amb la “putadeta” de tenir que acabar tornant a pujar fins a dalt de tot altra cop...
· i tornant avui dilluns a mitja tarda a BCN, amb trànsit però lleugerets.

La meva solidaritat amb la gent del Betis (a qui crec que a tots ens cauen be, siguem nosaltres del club que siguem); però es que... vaja creu tenir “el Lopera” de president i màxim accionista.

Arranca avui ja el sisè mes del any ... collons, com passa el temps !!!
.