Adéu a Can Caralleu !

(… i no és només un rodolí).

Recordareu que no em vaig arribar a reenganxar a Can Mélich, tot i apuntar-m’hi per segona vegada. Després, aquest passat setembre, em vaig apuntar a Can Caralleu... però tampoc m’hi he “trobat”, no he entrat en la dinàmica d’anar-hi sovint, de fer-me’l meu; i a sobre, en el cas de Can Caralleu també ha estat per un tema merament logístic: no tenia taquilla i això per mi -que vaig el 95% dels dies en moto- és un gran inconvenient, perquè no puc estar arrastrant la bossa d’esport amunt i avall tot el dia. Hi havia llista d’espera de 80 socis...

Per tant, entre els gaire bé dos mesos que no hi vaig anar per la ruptura del abductor i el tema de les taquilles, aquest divendres “causaré baixa voluntària”, amb la indicació de que -si s’alliberen taquilles- m’avisin i hi tornaré.

Així que avui hi he anat per acomiadar-m’hi, sí més no temporalment. Hi ho he fet pujant-me a la bici i fent 12,3 quilòmetres en 25 minuts, no deixant que mai baixessin les rpm de 83, anant a força 8 de pedals (m’avorreix molt la bici, per cert). Una sessió d’estiraments suaus, dutxa i cap a casa. Sí més no, les 225 calories què marcava la pantalla hauran ajudat a “cremar” aquesta bestiesa que m’he pres avui per dinar, a corre-cuita, a casa aquest migdia.

(C.Q.   92   11-25,3-66,7)

Doncs ja hi tornem a ser-hi…

Avui ja és 28 de gener (per cert, “Dia Europeu de la Protecció de Dades”, gaire bé com si fos “el nostre patró” a la feina). D’aquí a 5 dies, una Mitja Marató pel davant... i com sempre, o com gaire bé sempre, la torno a afrontar sense preparar-la “como mandan los cánones”. Està clar que no tinc remei...

 

Des de que va començar l’any només he corregut 66 quilòmetres (en 28 dies! i això comptant els 10 de la Cursa de Sant Antoni de fa dos diumenges). Una bona, o mínima, preparació per una Mitja Marató, exactament no ho és, la veritat.

Però... sabeu què passarà ? que diumenge arribaré a Granollers enfundat en el meu altra alter ego, el d’en “Txabi competidor” i tot anirà sobre rodes (tot i què, com veieu en el perfil, aquesta Mitja "tira amunt"...).

Què patiré ? segur ! (però ho faria igual si anés més preparat, doncs aleshores m’exigiria molt més del que ho faré diumenge).

A mi no m’agrada entrenar ! ...el meu entrenament és la competició ! Jo no vaig a guanyar cap cursa; jo el que vull és sentir-me corredor al costat d’altres corredors al meu voltant, escoltar el soroll de les petjades pel davant, pel darrera... veure les cares de patiment, d’esforç, escoltar els ànims de la gent a les voreres (i més en una mitja com la de Granollers). Els que no correu curses no podeu ni imaginar-vos el què és sentir l’alè de la gent en moments en que “ja vas tocat” (bon encert el moment en que algú va decidir -i que ja s’ha generalitzat- el posar els nostres noms de pila en els dorsals).

 

Què 21,097 quilòmetres són molts quilòmetres ? Potser sí, però no em preocupa; a mi ja no m’ho semblen (tot i que mai entrenaria fent 21 quilòmetres, això també us ho dic): jo corro contra mi mateix, jo no em marco grans objectius: jo el que vull, el que m'agrada, és córrer !. I això és el que faig, el que faré diumenge a Granollers; i el que faré també el dia 16 a la Mitja Marató de Barcelona, de la que ja tinc dorsal assignat: 2865; són dues mitges maratons que em prepararan, de conya, per afrontar el gran repte del mes de febrer: el dia 23,  La Maratest 30 km. . Serà el millor dels entrenaments possibles. A veure si puc repetir, o millorar, "el tiempasso" de l'any passat: 2:53:10. I és què per mi, aconseguir baixar de 3:00:00 en una cursa de 30 quilòmetres és un tiempasso, què voleu què us digui (...és anar a una mitja per sota de 6:00 el quilòmetre).

Algun dia algú hauria d'analitzar cóm pot ser què, a la meva edat -gaire bé 57 “tacos”- i sense experiència prèvia, ni preparació en això del córrer abans dels 51, pugui córrer (en temps força més que acceptables) sense entrenar; bé, jo dic que per mi el competir és entrenar i que, si entreno massa, estic cansat per competir.

Crec que conec bé el meu cos i sé cóm dosificar-lo; no el porto mai al límit. Suposo que si fes un pla seriós d’entrenament, els meus resultats -en millora de temps- serien rellevants. Però, avui per avui, corro per gaudir del córrer. Què hi farem: jo soc així.

Tant soc així que diumenge, a Granollers (on tinc la meva MMP en Mitja Marató amb 1:50:04 del 2011) possiblement millori aquest meu millor temps. Dependrà d’un munt de coses (fred, o molt fred, vent, ànims aquell matí...) però quelcom em diu que serà una bona cursa per mi. Divendres començaré a “escalfar motors” anant a recollir el dorsal (i la generalment generosa bossa del corredor d’aquesta mitja). És el primer moment “engrescador” de les curses: viure el ambient previ, amb els companys -coneguts i desconeguts- anant a buscar el seu dorsal, comentant sensacions prèvies (com a tot bon runner, sempre, o gaire bé sempre, negatives... com preparant-se pel resultat final).

 

 Diumenge serà un gran dia.... ja ho veureu ! 
 

¡ Marchando un “mixto”…!

Després d’una setmana en que, per naps o per cols, he tornat a no córrer ni un sol metre (... ja tornem “ a les “andades”: he trencat la meva mitja prevista de dia sí, dia no), avui he trencat la tendència. Divendres, però,  ja vaig sortir de la meva inactivitat. I és que després de gaire bé 2 anys sense fer-ho, vaig tornar a anar a jugar a pàdel, aquest cop amb companys del IESE. Cinc partits jugats, amb la certesa de que això del pàdel “no cansa”.  Però com en tots els esports, jugant a pàdel exercites uns músculs que, corrent, no forces tant. I “em va cascar” més del que, inicialment em pensava (ho vaig descobrir a l’endemà).

Tot i això, i tenint a 7 dies vista “La Mitja de Granollers”, avui tocava sortir sí o sí.

M’he plantejat, com diria un de Madrid, “un mixto”; és a dir: he anat caminant cara amunt, a bon ritme, fins a Plaça Mireia i un cop allà he continuat caminant -ja per la carretera de Les Aigües- fins el Mirador dels Xiprers (3 quilòmetres). Allà he arrancat a córrer, inicialment, per anar a ritme 5:55/6:00 (ritme de primer tram de Mitja Marató) però, sí, sí... què collons: han anat  caient els quilòmetres corrent a 4:59, 5:04, 5:05, 4:54, 4:48, 5:05, 5:06 i  5:16, si bé és veritat que hi ha hagut trams de “cara avall”; i és que avui he fet una variant en el meu recorregut habitual per Les Aigües. I és que avui m’interessava “fer quilòmetres”, però no “cascar-me”, així que, en arribar a la passarel·la de Vallvidrera he agafat -cara avall- la carretera de Vallvidrera (com si estès fent la Cursa de la Amistat, però al inrevés, cara avall). Un cop a baix, he agafat el lateral de Ronda de Dalt, Carretera d’Esplugues i cap a casa. Variar, sempre va bé. Tot plegat, he completat  11,700 quilòmetres en poc més de 1:12 en un esplèndid matí solejat de gener (amb una mica d’aire, això sí), amb una temperatura excel·lent per córrer.

Corro normalment sol quan entreno, ja ho sabeu; i sort que soc un paio valent perquè, a vegades, em creuo amb autèntics “monstres”; avui, a poc d’arrancar a córrer, m’he tornat a creuar altra cop amb la gran Hasna Bahom entrenant també en solitari (els seus brillants resultats i les seves contínues victòries no són fruit de la casualitat); i també m’he creuat -per primer cop- amb la menuda, però molt gran, Arantxa Suau, que ahir recollia a Terrassa, com la Hasna, el seu merescut -i lluitat- premi de la Lliga Champion Chip 2013: felicitats Arantxa ! (i, com no, a la mateixa gala la incombustible Rosa Garrido també va recollir el seu merescudíssim trofeu).

Matí de diumenge, matí molt ben aprofitat.

 

Un incís pel que fa a la Carretera de Les Aigües:
l’espai és de tothom, no és cap “territori exclusiu runner”, ni molt menys; però.... es podria demanar a la gent que va caminant en grup que no ho fessin caminant tots de costat, agafant gaire bé tota l’amplada del camí ? i, els que passegen amb els seus gossos... podrien portar-los amb la corretja més curta ?. Hi ha molta gent (sobre tot un diumenge al matí) caminant, corrent i anant en bici en les dues direccions i hauríem de pensar tots una mica més amb els altres (de moment, s’ha descartat el haver d’agafar número -com a la carnisseria- per accedir-hi i gaudir d’aquest incomparable espai de lleure). Però la convivència fa necessaris alguns esforços per part de tots.

 

Apa, i ara tota la tarda a casa i, a l’hora de sopar, toca’t els collons i surt de casa per anar, a les nou del vespre d’un diumenge, a veure el partit del Barça (serà què no hi ha hores en tot el diumenge per programar els partits !. Putes teles dels collons !).

 

(C.Q.  79,7  10-13-66,7)

Com a la peli “Love Story…”

…podria començar dient-vos directament el final, el desenllaç:

-“...qué se puede decir de una chica que muere a los 24 años?".

Sense ser, ni de lluny, tan dramàtic, ni tant tràgic, podria fer-vos un “refrito” d’aquesta primera frase que et diuen només començar la pel·lícula i dir-vos:

“...què es pot dir d’un runner -veterà ell- que, després de 62 dies de no competir, es planta a meta en 49:59 ?”.

Doncs això, que lluny dels problemes per poder baixar “d’un 52 alt” que preveia, la cursa d’avui m’ha anat de conya, per temps i sensacions. I venint de on venia...

El dia s’ha llevat “amb ganes de bronca”: trons i forta pluja a Esplugues a quarts de vuit… i no semblava que la cosa millorés mirant cap a Barcelona. Però aquest temps, per a mi, no és cap problema doncs ja sabeu que -sota la pluja- em sento “como pez en el agua” (i mai millor dit).

Així què després d’esmorzar, me n’he anat cap a la primera de les dues meves cites d’avui. La primera, a tres quarts de nou, a la línea de sortida. Allà en Rafa ens havia convocat -als que volguéssim- per a fer-nos amb ell una foto per commemorar la seva cursa número 100. I cap allà que me n’he anat. Enhorabona, Rafa, per les 100 i per l’èxit de convocatòria... 

La segona cita era, per una banda, amb els Tribanda Per i Tomàs (i Belén) i per l’altra, amb la Susanna i en Pere (amb tots cinc, al pati de l’escola on hi havia muntat el guarda-roba). Allà m’he trobat amb un munt de gent coneguda: als incansables voluntaris Iolanda, Olga, Rosa, Gregorio, Polonio (no he vist “a la xina”), a la inseparable parella Rosa-Marcela, a les “sisters de L’H”, amb la incombustible Pili... és gaire bé com dir que m’he retrobat amb la "família".

Fresqueta, però no fred; xirimiri però no pluja, abans de començar la cursa. Però com sempre, a 7 ó 8 minuts de començar a córrer, ha començat a ploure de valent.

Ni una sola molèstia en arrancar a córrer (amb la samarreta Tribanda de tirants, of course) i posant el meu “ritmo de crucero” habitual, o sigui, sortint massa ràpid (primer quilòmetre, tot i el embús de gent, a 4:28). Anava del bracet, colze amb colze, amb en Pere des de que hem sortit, i així hem anat -segons diu ell- fins el quilòmetre cinc on, pel que es veu, s’ha anat quedant una mica enrere i jo he anat tirant, al meu ritme chaca-chaca-chaca (havíem fet, fins a les hores, ritmes de 5:12, 4:50, 5:12, 5:02), que no estava gens malament. M’he saltat l’avituallament (per a mi, poques taules repartint ampolles aquest cop... o això m’ha semblat a mi).

En passar per davant de casa l’Andrea, passat ja el quilòmetre 6, la foto de rigor “por el bordillo” feta aquest cop per ella, en lloc de per la Núria a la Cursa del Clot). Quilòmetre 6 en 4:47. A partir del  7, cara amunt fins el 8,5 (el 7 en 5:07, i el 8 -on ens esperava la Susanna- altra cop en 5:12). Un cop a Gran Via m’he dit:
- Vinga va, a veure si pots apretar una mica d’aquí al final, "no et deixis anar"...

Fins aleshores, ni l’abductor ni els abdominals havien obert la boca, no havien dit ni mú; així que he posat una mica de llenya a la meva caldera i... quilòmetre 9 en 5:09 i acabant fent el darrer quilòmetre en 4:46 i sprintant, arribant a meta els darrers 120/150 metres, a... 3:24!.



I s’ha acabat, amb Susanna a la línea d’arribada immortalitzant el moment i esperant junts a que arribés en Pere (finalment, no l’hem vist entrar). El matí ha acabat amb l‘esperat i habitual post-cursa: bocata i birretes pels corredors, i el ja clàssic café amb llet “con poco café” per la nostre supporter incondicional sota la pluja d’avui.  Gràcies, Susanna.

 

Content, molt content. Més que pel temps (i no parlo de climatologia), per les sensacions i per no haver sentit cap tipus de molèstia ni abans, ni durant, ni després de la cursa. Tampoc puc dir rés malament dels mitjons compressors, tot el contrari... I bona l’elecció la de córrer avui amb les Brooks, en lloc de fer-ho amb les Saucony, que venien sent habituals darrerament (les meves Brooks estan molt “curtides” en pluja).  

Així que m’he quedat sense cap de les excuses que em vaig preparar ahir. I me'n alegro !

 

¡¡ Grande Rafa !!!


Tremoleu:  Txabi returns...!!! 

(C.Q. 68 8-13-55)  

Serè un bon runner…

... així que, amb temps, vaig a començar a preparar-me el seguit d’excuses per demà.

  Primer dorsal després de molt i molt temps. .

Després de no córrer una cursa des del passat 17 de novembre (amb MMP, això sí) i d’estar-me 62 llarguíííísims dies sense competir, demà hi torno (havent entrenat, com sempre, poc o gens). Així que ja és hora de que em vagi preparant el “rosario de excusas” per deixar-me-les anar demà després de la cursa:

- Portava molts dies parat, sense competir...

- No m’he recuperat de la ruptura del abductor...
- Tenia els bessons molts carregats...
- Els quàdriceps, durs com una pedra...
- Estic molt refredat, em costa respirar...
- És que no he entrenat gens...
- No he dormit gens aquesta nit, nerviós per la “rentrée”...
- Jo, que no me’ls poso mai, avui -precisament avui- m’ha donat per posar-me els putos mitjons compressors...
- L’esmorzar m’ha sentat com el cul...
- No hauria d’haver anat tant abrigat...
- He sortit des de molt el darrera...
- Com sempre, he sortit molt fort al principi, i ho he pagat...
- Se m’ha aturat el Garmin i m’he atabalat...
- ................

 

Aquestes, i d’altres més (quan volem, els runners som molt enginyosos) son les excuses que ens auto-expliquem per “justificar-nos”. Doncs bé, jo ja les tinc; però quelcom em diu que no les hauré de fer servir perquè, ho sento però...

 

...demà, “ho petaré”!.

 

No us dic que caurà la MMP del Clot, però sí que l’esperit competitiu d’en Txabi no te rés a veure amb l’esperit runner d’en Txabi quan entrena en solitari (o al menys, així ho vull pensar).

En menys de 18 hores, el desenllaç...

 

Un propòsit és un propòsit…

... perquè si no és així, no és res!. I el meu ferm propòsit per aquest any (i més després del “parón” forçat per culpa del punyeter abductor trencat) era el de ser constant en l’exercici: arribar a fer-ne un dia sí-dia no. Doncs bé, avui és 14 i he sortit a córrer/fer bici 7 dies. El meu propòsit s’està complint. I mira que avui en tenia unes ganes...!. A sobre (el fred no em preocupa per córrer) avui fotia un vent de cara, a la primera part del recorregut, que donaven ganes de girar cua i entornar-se’n cap a casa.

Tampoc vull enganyar a ningú: no estic bé. Em canso molt ràpid, m’ofego, em pesen les cames... Tot un poema, vaja. Però no puc abaixar la guàrdia. Vull creure que el meu estat actual és fruit de la inactivitat perllongada i que això “només es cura” corrent, tornant a córrer. I córrer sol, que és com normalment he entrenat sempre (...que ja te collons la cosa).  

Avui, he sortit de casa sense saber -com d’habitual- què fer de recorregut, i he anat tirant cap a La Creu de Pedralbes. No anava bé; anava “forçat”, així que he desistit, en arribar-hi, d’allargar el recorregut fins a l’Església de Sarrià. I el que he fet -altra cop- ha estat agafar cara avall Avda. Pedralbes fins a la Diagonal i tirar Diagonal amunt cap el Parc de Cervantes. Però avui no m'he aturat per fer un “break” en arribar-hi: l’he creuat sense aturar el crono i he continuat corrent, a un ritme de passes curtes però constants (Rubén dixit) fins a dalt de la Font. I d’allà cap a casa i, com sempre, amb final en pujada, cara amunt, “p’a rematar la faena”. Estem parlant de que he fet només 6,5 quilòmetres a un ritme promig final de 5:12 que tenint en compte que era Diagonal amunt, i cara amunt el Cervantes, no està gens malament (“dadas las circunstancias”).

Diumenge, primer test de veritat: després de 63 dies tornaré a córrer una cursa. I ho faré amb molt poc bagatge d’entrenament. Se’m farà llarga, moooolt llarga. Ara mateix, no aposto ni per un 52 alt... no us dic més.

Però competiré, i això és el que m’agrada. La cursa en sí mateixa  (suposo que "per l'element psicològic i social de veure'm immers en alguna cosa “gran”", com diu el psicòleg Dr. Luis Rojas Marcos) i tot el que la rodeja, abans i -sobre tot- després.

I és que “el després” dona molt de joc als corredors. Primer de tot, la germanor, el sentir-te part d’un club “no establert”, de pertanyer a una mateixa casta de persones -incompreses "pels seus" la majoria dels cops- que fan junts el mateix, el què els agrada. És el moment de comentar, de compartir, de felicitar, d’animar, de les fotos i més fotos... I també, inevitablement, és a la post-cursa on “las menterijillas” de tot runner que se precie arriben en tot el seu esplendor:

- “...no havia entrenat gens”, - “no m’he trobat bé a partir del quilòmetre...”, -“... no he dormit gaire aquesta nit”, -“tinc la panxa remoguda”, -“he tingut molèsties als sòleus” (...o a un munt de músculs que, no fa ni mig any, ni sabies que tenies). I, curiosament, els que més es “queixen” són aquells als que millor els ha anat.

Però les post-curses... ay les post-curses !

(C.Q.  58  7-13-45)

B M L …. what's that ?

Doncs no, no tenia previst rés pel diumenge 2 de març… fins que la meva cunyada m’ha passat fa uns minuts un link de ”Barcelona Magic Line” (http://barcelonamagicline.org ).

...però què coi és això de “Barcelona Magic Line” ?.

SANT JOAN DE DÉU  BARCELONA MAGIC LINE

http://www.youtube.com/watch?v=HfAifOfUfsw   (vídeo promocional)

1-La BML és una travessa solidària no competitiva que recorre set turons emblemàtics de Barcelona. Els fons recaptats es destinen a projectes socials a Sant Joan de Déu.

2-Per a participar-hi cal formar part d’un equip. Cada equip pot tenir entre 3 i 25 components, sense limitacions d’edat.

3-Cada equip assumirà un doble repte: solidari i esportiu, que haurà de concretar en el moment de la inscripció.

4-El repte solidari és la quantitat de diners que l'equip es compromet a recaptar (50€, 200€, 500€, 1000€, 3000€, 10.000€...) per als projectes socials de Sant Joan de Déu.

5-El repte esportiu consisteix en triar una distància a assolir del recorregut total de la BML. Les distàncies són 10, 20 i 30km.

6-Tots els recorreguts acaben a la Plaça de la Catedral, on se celebrarà una festa final oberta a tothom.

7-La inscripció es farà on line en aquest web http://barcelonamagicline.org   i té un cost de 30€ per equip.

Què...? algú s’anima a fer-ho amb mi ?. Podem fer-ho “xino-xano”, caminant, trotant o corrent i ens ho podem passar d’allò més bé, petant la xerrada, rient, discutint, “jalant pel camí”... També, de tant en tant, ha de ser bo -i fins i tot sa- fer quelcom sense esperit competitiu (tipus “La Cursa de l’Amistat”, sense anar més lluny). Ve a ser quelcom semblant a una “Trailwalker” o “Oncotrail”, de menys recorregut, però més lúdica i amb el mateix afany solidari: Projectes Socials a Sant Joan de Déu.

A mi m’encanta la idea... ens hi apuntem ?. Serà una bona manera "d'estirar les cames" després del a Maratest 30 km. del diumenge anterior... 

Ja hi ha 26 equips inscrits. Vinga va, que ens ho podem passar d’allò més bé!. Jo m’encarrego de la logística del muntatge si decidim tirar-ho endavant.

El temps se’ns fot a sobre, així que hem de decidir-nos aviat.

Què..?  Som-hi ?.

7 + 8… 15 ! Anem sumant...

És el que jo li dic “anar fent fons d’armari de quilòmetres” després del obligat “parón” pel punyeter abductor trencat.

Divendres al vespre em vaig dir que si feia de Guardiola (o sigui, si em llevava dissabte ben d’hora ben d’hora) aniria a ”a fer unes aigües” de bon matí.

Com ja és una mala costum darrerament, vaig dormir de pena tota la nit, així que no va ser gens difícil que dissabte estès despert a les vuit del matí (.. i també a les set, i a les sis). Esmorzar frugal...i cap amunt, que fa pujada.

Un dissabte, a quarts de nou del matí... i ja no hi havia lloc per aparcar a Pl. Mireia !. Estem bojos aquests runners!.

Jo, que em creia “muy chulito” havent-me aixecat tan d’hora un dissabte per anar a córrer sol, i quan a poc d'arrancar a córrer vaig traspassar la primera de les passarel·les em vaig creuar (ella ja anava de tornada) amb la gran Hasna Bahom, entrenant en solitari. Jo vaig acabar completant 7 quilòmetres a una mitja força acceptable, en les meves condicions actuals, de 5:13, en un matí molt més plàcid del que caldria esperar d’un 11 de gener per allà dalt.

Aquesta tarda, possiblement “picat” per realment poder complir amb la mitja prevista com a objectiu d’aquest any (de sortir a córrer dia si, dia no), després de la siesta me n’he anat cap a la Diagonal fins a Francesc Macià i tornar, per acabar completant 8,250 quilòmetres ben bons.

Els primers 5 quilòmetres d’avui -inesperadament- els he fet tots per sota de 5:00 (4:51, 4:36, 4:55, 4:59 i 4:50). Cara amunt, de tornada, la cosa ha afluixat una mica... i el promig final que m’ha  sortit ha estat de 4:56 (...els primers 7 quilòmetres, perquè el Garmin “s’ha aturat” en arribar-hi i no ha comptat el darrer 1,250 quilòmetre, que he fet a bon ritme, el que fins i tot hagués millorat el promig final). I amb el crono aturat, he creuat el Parc Cervantes cara amunt “al trote”.

Ara feia dies que no “em feia la Diagonal” i no recordava lo “trenca ritme” que és, amb tantes i tantes aturades pels semàfors. Però tot i això, no em puc queixar del resultat final.

 La Cursa de Sant Antoni ja és aquí mateix. Aquest any, el seu recorregut és lleugerament diferent, arribant fins el Passeig de Gràcia per exemple... i passant per la porta de casa de l’Andrea, al carrer Manso. I contra el que estava previt i dessitjat, no la podré fer amb la meva llebre perquè, malauradament, esquiant fa uns dies s’ha trencat el cúbit i el radi del braç esquerra. Ànims, Susanna!  en un tres i no rés ja tornaràs a estar corrent... però no aquest diumenge. 

(C.Q.  51,5  6-13-38,5)

I a tu, què et diu el número 261 ? (la història de Katherine Switzer).

És només un número com qualsevol altre ?. No, és molt més que això.

El  261  era el dorsal de Katherine Switzer, la primera dona que va córrer la Marató de Boston, l’any 1967, trencant la regla no escrita de “la maratón es sólo cosa de hombres”.

Ella es va dir: “Si no acabava aquesta carrera, ningú creuria que una dona pogués córrer una marató”.

No us perdeu aquest vídeo: http://bcove.me/vnpehegf

El proper 30 de març, a Mallorca, es disputará la:

261 Women´s Marathon by Runner's World

Fins ara només es corrien cinc maratons femenins en tot el món, i cap d’ells a Europa.

I si voleu més informació, i teniu ganes de “pujar-vos-hi al carro”, noies, només teniu que entrar a:

http://www.261wm.com/es/

A mi no m’és del tot aliena aquesta marató:

una “guerrera amiga” debutarà en la distància; serà la seva primera marató... i quina millor manera d’estrenar-se !. Ella és la meva “Heidi de les muntanyes” del País Vasc, la incansable, riallera, d’ulls blaus immensos, la més “correcaminos muntanyencs” que conec...  és la Jessica   (@volvoreta12  a twitter, si voleu seguir el seu pla d’entrenament).

No li desitjo sort, perquè en una marató la sort no existeix; en una marató tot és preparació, preparació i preparació, tant física com -sobre tot- mental... i patiment, molt patiment, patiment que s’esvaeix en creuar -exhaust el primer cop que la corres-  la línea d’arribada.

El 30 de març l’asfalt de Mallorca serà tot un espectacle !.

Cóm m’agradaria ser-hi !.

Al rico “trote cochinero”….

(m’acabaré fent soci numerari d’aquesta “Cofradía” si la cosa no canvia...)

 

Jo no parlava en conya quan deia que això, el tornar a agafar la forma, em costaria… però no creia que tant !. Estic a anys lluny del Txabi del 20 de novembre !.

El diumenge, vigília de Reis, vaig anar a Can Carelleu (CC a partir d’ara), sense saber ben bé què fer. I vaig optar per la bici: finalment, 13 quilòmetres en 25 minutets i cremant 250 calories, que després del “pasotes culinaris” de les festes no anaven del tot malament. Cap molèstia ni al abductor ni als abdominals en pedalar; no puc dir el mateix al fer els estiraments amb la cama esquerra: fa pupa.

Descans dilluns i dimarts... sortint a córrer fa una estona avui dimecres. Lo de sortir a córrer és un dir: puro “trote cochinero”, del més miserable, des de casa i fins a Can Mèlich i tornar (a l’anada m’he creuat amb els companys del Tribanda, perquè no he arribat a temps per sortir amb ells... i menys mal!); si a sobre li afegim que estic constipat, ja teniu el quadre sencer del meu patètic ritme i estat de forma actual. És totalment inviable, avui per avui, el que pugui   completar una cursa de 10 quilòmetres  fent-ho per sota de 55 minuts (55!); és literalment impossible. Exagerat ? Gens ni mica. O em poso  les piles i persevero d’aquí al 19 (tinc 10 dies) o faré el ridícul més espantós a la cursa de San Antoni. Per sort, corrent, no tinc cap molèstia pasats els primers 50 metres.

(el ritme de “fer quelcom” sí que l’he agafat des d’inici d’any: he sortit l’1, el 3, el 5 i el 8; en 8 dies d’any m’he exercitat en 4, o sigui, el 50%, dia si-dia no, que era l’objectiu/any inicial; ara, a mantenir-ho, que m’espera un febrer “de muerte”!).

(C.Q.  36,5  4-13-23,5)

Això em costarà, ja ho veureu…

Val sí, d’acord, vinc de 40 dies parat (i quan dic “parat” vull dir parat, sense fotre absolutament res, només fent exclusivament “bondat”). Però és alarmant la pèrdua de forma física que m’ha caigut al damunt. Impensable venint de on venia, d’un esplèndid mes de novembre amb Cursa de la Amistat (millorant temps), el Cross de Sants, la Behobia - San Sebastià (millorant temps)  i amb el “remate final” de fer MMP a la Cursa del Clot (...i tot això en només 17 dies). Estava "on fire", que dirien avui "els modernos". Però, com ja sabeu, el dia 21 tot es va esgarrar.

Cansat i fart de no fer rés, vaig sortir diumenge per “estirar una mica les cames”, per tornar a sentir-me corredor... i vaig acabar fent 5 bons quilòmetres, i a un ritme més que acceptable. I no vaig deixar passar tres dies i, per Cap d’Any, dimecres, em vaig fer gairebé tota la CDLA, amb força estona corrent (12,5 quilòmetres), i a un ritme molt més que acceptable.

Presumint de cosina...

Avui he tingut els meus dubtes. El dolor al abdomen persisteix quan hi ha pressió sobre la zona i durant els primers minuts de córrer, però després -en calent- desapareix i no em molesta gens ni mica corrent . A més a més, avui he tingut un agradable i molt amorós  “dinar-sorpresa”, inesperat i planejat a molt darrera hora,  amb part de la meva família, del que ens hem aixecat de taula passades les quatre.

Ja dic, no les tenia totes perquè només havia descansat un dia... però en arribar a casa he agafat una samarreta de màniga curta (la de la JB d’aquest any, no correguda, i que encara no havia estrenat), uns pantalons curts (no els “pirates” com diumenge i dimecres), el stop-wind, l’iPod shuffle... i cap avall que fa baixada ! (i mai millor dit, perquè, surti en la direcció que surti des de casa, sempre és cara avall... el que inexorablement vol dir que, la tornada, sempre, sempre, és cara amunt).

Me n’he anat cap a la Creu de Pedralbes, fent una primera “paradeta recupera-resuello” (*) a la Font del Cervantes, per continuar després cap a la Creu de Pedralbes (segona “paradeta recupera-resuello”), baixant després per Avda. Pedralbes i fins la Diagonal (tercera “paradeta recupera-resuello”). Diagonal cara amunt fins a l’entrada del Parc de Cervantes (quarta  “paradeta recupera-resuello”) i creuant caminant (completament a les fosques, tot val a dir-ho) el Parc Cervantes cara amunt. Un glopet d’aigua a la font i ja, d’una tirada altra cop, fins a dalt de casa. 6 quilòmetres en 31:26 en moviment, a 5:14 de ritme promig (gens malament tenint en compte el molt “cara amunt” que he tingut que fer).

http://connect.garmin.com/page/activity/activity.faces?activityId=423956103&actionMethod=page%2Factivity%2Factivity.xhtml%3AuserSwitcher.switchSystem&cid=41426162

Susanna, creuant meta en
40:19 (MMP) a la Cursa dels Nassos

(*) quan parlo de “paradeta recupera-resuello”, parlo d'aturar-me 15/20 segons... és més una qüestió mental que una necessitat real de fer-ho... però ara mateix, tal i com estic, ho agraeixo.

Però el problema és que “em noto buit”, sense forces... em costa molt mantenir el ritme (tot i que els meus temps semblin desmentir-me). No sé, és una sensació de “no llego”, “me faltan fuerzas”...

Confio i desitjo que tot serà qüestió d’anar fent quilòmetres (...i de passar pel gym algun que altra cop a fer bici i alguns exercicis de reforçament de cames, que no tot ha de ser córrer).

Us deixo aquí el meu merescut petit-gran homenatge a una personeta que ho dona tot sempre; competitiva com pocs, amb un gran esperit de superació constant molt més que envejable... és la més gran, sempre lluitant "entre gigantones".
Què us pensàveu, que la meva llebre era una llebre qualsevol ?.
 

(C.Q.  18,5  2-0-18,5)

Txabi-Jones protagonitza: “En busca de la forma perdida”

Si és que ja m’ho deia el meu pare des de ben petit:

-“escolta’m bé, nano: recorda sempre que la confiança costa molt de guanyar, i que costa molt, i molt poc de perdre...”

 

Doncs bé, diumenge -i avui ho tornat a constatar- la confiança té una cosina-germana: la Forma.

I és que aquesta, la forma -al igual que la confiança- només tu saps el que et costa de guanyar... i el poc, molt poc que et costa de perdre-la.

Els meus pobres dígits del irregular 2013,que ahir varem deixar enrere, són aquests:

89 dies d’activitat esportiva en tot l’any (...dels 365 dies que té l’any! penoses estadístiques: gaire bé 1 dia fent quelcom d’exercici...i uns altres 3 descansant)

he fet 900 quilòmetres (exactes):

-175 en bici estàtica,

-i uns altres 725 corrent, ja fos competint o entrenant (sí, sí, entrenant, perquè algun cop sí que he entrenat durant el darrer any, què us pensàveu?).

Així que he decidit que aquest any no em passarà el mateix; i tot i que “la cosa encara no va bé” (no em molesta per córrer, però hi ha quelcom "aquí dins", als abdominals inferiors, que no rutlla del tot i que, entre d’altres coses, no em permet estirar bé en acabar de córrer) aquest matí 1 de gener, i com deia en Pep Guardiola (“ben d’hora, ben d’hora”) he posat a zero el compte-quilòmetres d’aquest any i me n’he anat cap a la Carretera de les Aigües (CDLA, en endavant).

Tot i que me’n vaig anar a dormir cap a les dues i “pico” i que m’he despertat un parell o tres de cops durant la nit, m’he llevat ja a un quart de nou; un esmorzar lleugeret i anar fent una mica de temps a casa, per no començar a córrer amb el suc de taronja, el cafè amb llet i les galetes -les 8 Maria Dorada Marbú de sempre (ni  6, ni 7 ni 9: sempre 8)-  pujant i baixant.

Constatació de fets: NO puc/NO sé, córrer amb samarreta de màniga llarga; i molt menys amb la meva estimada tèrmica CRAFT (tot i que, quan poc abans d’un quart de deu, he arribat a Plaça Mireia la temperatura era -i s’ha mantingut tota l’estona- a només 1 grau, i amb un ventet lleuger, no gaire emprenyador). Avui, com diumenge, portava la Craft i el stop-wind... i anava fregit!.

Ben bé no sabia què havia pujat a fer a la CDLA. Però improvisant com faig sempre (i aquest cop amb l’iPod Shuffle a tota castanya a les orelles) per  tal d’escalfar en lloc d’estirar, m’he posat a caminar a bon ritme cap a la primera de les passarel·les, en un matí fresc, molt solejat i preciós. Un cop he arribat a la passarel·la (a les 09:31) he posat en marxa el meu Garmin i he començat a córrer, a un ritme suau de +/- 5:10 durant els tres primers quilòmetres i fins a la passarel·la de la Carretera de Vallvidrera. Un cop allà, m’he tornat a posar a caminar en direcció al Pla dels Maduixers, per tal de completar la CDLA. Però havia quedat amb Marta per marxar de casa d’hora, així que al cap de uns 3 quilòmetres caminant he girat cua... i m’he posat a córrer de tornada a Plaça Mireia.

La meva intenció era la d’anar a ritme de trote “mucho más que cochinero” (per sobre de 6:30, per tal de no forçar la màquina) i he anat fent esforços per a complir-ho... però no he pogut: i és què quan em poso a córrer “no controlo”, així que els 6,5 quilòmetres de tornada -fets d’una tirada, sense parades- els he acabat fent a 6:23, 5:46, 5:44, 5:39, 5:28, 5:48 i 5:05.

http://connect.garmin.com/activity/422615354

Bones sensacions, gens de molèsties ni a la zona del abductor ni a la zona abdominal en córrer (no així en fer els estiraments a la cama esquerre)... però una absoluta sensació/realitat de “falta de forma, de ritme, de fondo”, tot i que aquests segons 6,5 quilòmetres els he fet sense defalliment, ni sensació “d’anar-me arrossegant” (que no està gens malament després del puto llarg parón per l’accident de moto). Hauré de plantejar-me, seriosament i sense excuses, el fer (dia sí-dia no) alguna que altra sortideta i/o anada al gym (per enfortir les cames sobre tot) confiant en què “el fondo”, la resistència, l’aniré agafant altra cop corrent. No n’hi ha un altra, perquè d’aquí a 18 dies, “La Cursa de Sant Antoni” amb l’objectiu de “fer marca”. Així què no me'n queda un altra....

 

El ja tradicional dinar de Cap d'Any m'ha ajudat a recuperar les forces i les energies deixades aquest matí a CDLA (si demaneu la seva "Cazuelita de Pescado y Marisco", feu-los cas quan us diguin: "recomendable como plato único", perquè, de "cazuelita", ná de ná...).

Us deixo l’enllaç de la retransmissió del “piro-aqua-musical” de Cap d’Any des de Montjuic, emès ahir per TV3; rés a veure amb la “casposa” retransmissió immobilista, any rere any, des de la Puerta del Sol de Madrid. I és què, “la Marca Barcelona”, és molta “Marca Barcelona” (amb, o sense “relaxing cup” dels collons...).  

http://www.tv3.cat/videos/4837091/Campanades-de-Cap-dAny--31122013

Engego el compte quilòmetres d’aquest 2014:

(C.Q.  12,5  1-0-12,5)