jueves, julio 31

Avui m'han publicat una crónica al blog dels "42k running"....


Me enteré algo tarde de que yo había “Born to run”......

Me enteré de que yo había  “Born to run” algo tarde es la historia que hoy Txabi quiere compartir con todos nosotros. Así nos la cuenta:
Sí, porque no me di cuenta de ello hasta mis 51 años. Y, ya se sabe que, en esto del correr, es como en el rascar: todo es empezar.
Un día de verano de 2005, con unos amigos de la infancia, nos propusimos -para el verano siguiente- subir al Kilimanjaro. Y yo, que tenía unas piernecitas de alambre (tipo el legendario Fido Dido) decidí apuntarme a un gimnasio (el 31 de diciembre de 2005 a las 21,15 horas, todo una declaración de intenciones) para reforzarlas. Y lo conseguí (… lo que no llegamos a hacer nunca fue ir al Kilimanjaro).
ABRIL 2014 020
Mi primera experiencia en carreras populares fue justamente dos años después, el 31 de diciembre del 2007 en “La Cursa dels Nassos” (54:22), con unas zapatillas Wilson de jugar a tenis, y sin haber corrido nunca antes más de 4 km. Pero aquello ya fue el inicio de un no parar. Antes de un año y medio ya disputaba mi primera Media Maratón (también sin haber corrido nunca antes más de 10 km) en 1:54:03. Y seguí acumulando carreras. Entrenar, entreno poco, muy poco; pero competir -conmigo mismo- eso sí.
Entre carreras de 10 km., medias maratones y maratones, “mi cosecha” hasta 2013 ha sido:
7 en 2008, 15 en 2009 (con “casi” Media Maratón de Nueva York incluida y por sorpresa) 17 en 2010, 11 en 2011, 16 en 2012… y 25 en 2013 (una pasada de año a nivel de competición y de resultados).
En mi periplo como corredor popular hay una fecha que marca un punto de inflexión: Septiembre 2010. Porque, sin haber corrido nunca antes más que medias maratones, me planté en BERLÍN para correr  MI PRIMERA MARATÓN (… y acabarla en un dignísimo tiempo de 4:13:29 para mis 53 años), una primera maratón corrida bajo la lluvia, de principio a fin.
ABRIL 2014 007
Plantarte en una Maratón, la primera, y lejos de casa, sin haberla preparado, es algo que no le aconsejo a nadie. ¿Por qué lo hice? ni yo mismo me lo sé responder aun ahora. En principio, iba a ir para vivir el ambiente y lograr hacer la mitad del recorrido (media maratón); pero el ambiente era tan y tan brutal y me encontré tan y tan bien (cada 10 km los iba corriendo cada vez más rápido que los 10 km anteriores) que fui tirando, tirando, tirando… hasta que vi, al final de la larga avenida, la impresionante Puerta de Brandemburgo. Inenarrables las sensaciones en ese momento mágico, indescriptible; otra cosa fue el creer que la Maratón terminaba al pasar por debajo de ella, por lo que -equivocadamente- das un último esfuerzo, apretando y sacando fuerzas de donde ya no quedan… cuando ves, dramáticamente ¡ que la línea de meta está todavía unos trescientos metros más adelante !.
Correr me ha cambiado la vida. Llevaba años y años “apalancado” y la frustrada expedición al Kilimanjaro me cambió la vida. Desde aquel lejano 31-12-2007 hasta abril de este año (en la Cursa dels Bombers ) 100 carreras de todo tipo acumulaban mis piernas…
TRIBANDA TEAM 4
Firmado Speedy Txabi

domingo, julio 27

Cap de setmana “trailero”

  
Si el cap de setmana és a Sant Julià de Vilatorta, és que toca canviar les habituals Saucony d’asfalt per les Trabucotraileres”.
Ben d’hora ben d’hora, dissabte me’n vaig anar a fer, a “trote cochinero”, la  preciosa Ruta dels Molins, rodejat a l’anada per la típica i tòpica boira de la Plana de Vic, per acabar completant 6 quilòmetres de puja i baixa de lleuger “toboganeo”. Però les vistes valen molt i molt la pena. I acabar la ruta de cap a la piscina, tampoc.
























I avui diumenge, també poc abans de les nou del matí, he fet el meu “retorn a Puig-l’Agulla” després de la trompada -amb trencada de costelles inclosa- de fa més d'un mes. 
La idea inicial era pujar caminant tot xino-xano, beure quelcom a dalt del restaurant del Santuari, i tornar a baixar pel mateix lloc, també caminant.
I dic “era” perquè la realitat ha estat que, sí, he pujat xino-xano (en 59 minuts); però en arribar a dalt del Santuari, en lloc de beure quelcom i tornar a baixar desfent el mateix camí, m’he parat a esmorzar “de poble” i, en lloc de tornar a baixar xino-xano pel mateix lloc, he agafat el trencall del camí cap a La Font de la Riera, fent gaire bé tota la baixada corren (en 37 minuts). Definitivament, a partir d’ara, la pujada i baixada a Puig-l'Agulla la faré sempre així (és molt més “entretingut” fer aquest poc més d’11 quilòmetres de trail).

Abans d’agafar el trencall de La Font de la Riera, m’he retrobat amb “unes velles amigues” i per un moment m’he sentit com en Kunta-Kinte en veure, allà al davant, al terra, les meves “Raíces”, aquelles punyeteres “raíces” que no vaig veure el dia 23 de juny i que em van fer anar pel terra, amb les conseqüències que ja coneixem.

El que jo deia, un cap de setmana “trailero. I amb la bona notícia de que les costelles continúen sense molestar-me gens ni mica per córrer, tot i continuar trencades (...que les "noto").


(C.Q.  455  54-25-430)

miércoles, julio 23

Mirant enrere, sense nostàlgia…


... tot el contrari, amb orgull, amb il·lusió, amb alegria.
Ha fet ja sis anys i mig des de la meva primera cursa (el 31 de desembre del 2007). Des d’aleshores (passades ja les més de 100 corregudes en les diferents distàncies) moltes i moltes sensacions, records, vivències, descobertes; però, per sobre de tot, la molta i molta bona gent amb la que m’he anat trobant i afegint a la meva vida. Com una "familia paralel·la".
I també, grans i grans moments:

     “EL PRE-MOMENT”   
15 de Març de 2009, MITJA MARATÓ DEL MARESME, la meva primera Mitja, i correguda en solitari, sense haver corregut mai abans més de 10 km...




















     “EL MOMENT”   
26 de Setembre de 2010MARATÓ DE BERLÍN. La meva primera marató.Indescriptible, correguda sota la pluja (4:13:29... i no havent corregut mai abans més de 21,195); i encara ho vaig "rematar", només un mes i mig després, corrent la Marató de Sant Sebastiá, també plovent... i millorant marca ! (4:03:09





















     “EL MES”   
Novembre de 2013, el més intens que he viscut mai com a corredor (i del que n'estic més satisfet), tot i que no vaig poder “posar-hi la cirereta” perquè en un accident de moto, tres dies abans de la Jean Bouin, em vaig trencar l’abductor (... i encara em dura el tema). 
La cosa va anar així:
     1- CURSA DE L’AMISTAT (18 km), 1 de Novembre, una cursa totalment diferent a totes les curses “habidas y por haber”, correguda amb dos "escuderos" de luxe que em van portar des de Montjuic i fins dalt de tot del Tibidabo.

     2- CROSS DE SANTS (10 km) dos dies després, 3 de Novembre, la cursa “del meu barri” (a la foto, semblo un "iluminattientrant a meta).
















     



     3- BEHOBIA-SANT SEBAST (21 km) el següent diumenge, el 10 de Novembre.... què no dir d’aquesta cursa -segon any consecutiu que la corria i les dues vegades plovent- i que aquest any 2014 ja farà els 50 anys! (...fins i tot van publicar aquesta foto al Diario Vasco).

     4- CURSA DEL CLOT (10 km), al cap d'una setmana, el 17 de Novembre: quatre curses consecutives en 17 dies (59 km de competició)... i aconseguint fer la meva millor marca personal (MMP) en curses de 10 km: 47:50, gràcies, aquell dia, a una generosa llebre, la menuda, però molt i molt gran Susanna. 




















D'haver pogut córrer la JEAN BOUIN el diumenge següent... hagués estat un mes de novembre irrepetible !.
Però, n'hi hauran molts més... segur !
Però per sobre de tot l'equip, el  TRIBANDA , gent jove, grans esportistes (fenomenals triatletes) que son els que em van engrescar a córrer (i em van gaire bé "adoptar") amb l'Albert al capdavant, aquell ja llunyà 31 de desembre del 2007. 
Molt grans!.


Estrena de la samarreta TRIBANDA (Marató BCN 2011).
Aquest proper mes de setembre, la "jubilarem". La nova lluirà uns altres colors:  taronja -- negre

martes, julio 22

Muntanya amunt, com les cabretes...


Abans de...
Avui “m’ha dao un pronto” i he fet una cosa que encara no entenc com no havia fet mai encara... però que segur que repetiré una i mil vegades.
Cabritilla's road !
He decidit sortir a córrer en direcció a la Carretera de Les Aigües, però fent-ho ja des de casa (sense pujar en cotxe fins a Pl. Mireia com de costum). Però aquesta no ha estat la única novetat, perquè després de “vestir-me de runner” com cal, he agafat una tovallola, el banyador i unes xancletes i ho he deixat tot a la gespa de la piscina de casa.
Hi he anat caminant-trotant, cara amunt cap a la Carretera de Les Aigües. En arribar a dalt de tot de l’Avinguda J. Fontanet, enlloc de pujar fins a Pl. Mireia per la carretera asfaltada, m’he endinsat pel parc natural (es tot un luxe tenir-lo “tant a tocar”  de casa) lluny de l‘asfalt, cara amunt. Ja ho vaig fer un altra dia... però aquest cop m’he ben embolicat, no he seguit la mateixa ruta del altra dia (molt més suau, tot i que pujava)... i m’he anat allunyant, allunyant, allunyaaaant cap a la dreta.
I, collons, cóm pujava !. Però, ja que hi era, no era qüestió de fer marxa enrere i recular, així que, amunt, amunt, amunt... sense saber -exactament- on em portarien tots aquells corriols i corriolets empinats que anava agafant. Finalment me n’he adonat del meu destí: la corba d’abans del inici de la empinada rampa asfaltada que hi ha abans de la passarel·la de fusta del inici de la Carretera de Les Aigües (aquella que normalment pugem gaire bé sempre caminant). Un cop arribat dalt de la passarel·la he fet una mica de “trote cochinero” fins arribar al Mirador dels Xiprers, amb la immillorable vista de tot Barcelona als meus peus (la claror de la tarda d’avui era espectacular).
És bonica, oi ?
Després de...
El camí de tornada l’he fet ja d’una tirada i, com l’altra vegada, a poc de baixar corrent per la empinada cara avall carretera asfaltada de Pl. Mireia, he agafat un trencall i m’he endinsat “por el monte”, altra cop com les cabretes per camins, caminets, corriols i corriolets... fins a casa, rematant-ho fent corrent cara amunt la rampa de pujada del costat de la Nestlé i fins a casa (fent un “sprint de inclinación”, com li deia avui en Rafa a l'Arantxa). Total, que han estat uns bons 5,600 quilòmetres molt exigents per a les meves cames, que odien les pujades (...però n’haig de fer per reforçar cames precisament; què hi farem!).
He anat directe cap els vestidors de la piscina, canvi de roba, una bona i refrescant capbussada, fer “unos largos” per "deixar anar les cames"... i cap a dalt a sopar, tal i com havia perfectament planificat avui.

http://connect.garmin.com/activity/547263791 .... mireu-ho, la ruta és espectacular !

Planorro, no ?

(C.Q.  437,6  52-25-412,6)

domingo, julio 20

De diumenge a diumenge... (entrada 1.700 al blog)


"El trío maravilla", amb Arantxa i Rafa en acabar la cursa.
Després d'una setmana altra cop "al pairo", sense córrer ni un sol metre, avui m'he plantat a la XVIII Cursa del Poble Sec (de 5 km); primer cop que la feia. És una cursa "de barri", però molt intensa, molt "treballada" per tot l'equip organitzador.
Hi arribava sense dorsal, cosa que s'ha resolt a les 4 de la matinada quan en David J.G. m'ha dit que no estava en condicions d'anar-hi i que em pasava el seu (fins i tot, he pogut canviar el seu nº de xip pel meu -gràcies Xavi- i he pogut tenir temps oficial). Per cert, temps final de  25:10  corrent -els segons 2.500 metres- 1 minut més ràpid que els primers. I les costelles, no han dit ni mú!. Veurem demà.
A punt de completar la primera volta....

Hi ha hagut un moment "d'esperit totalment runner" (de part del què representa aquest esport) quan, a falta d'uns 150 metres, he vist que Rosa "anava un pel tocada" (ahir va córrer la durísima cursa de La Floresta); li he allargat la meva má, per agafar la seva i així hem acabat entrant junts a meta (per primer cop, després de tantes i tantes curses com hem corregut junts).
Dona'm la ma, Rosa...

Va, som-hi...

... ara sí que ja hi som !

Avui "no he anat en moto" precissament...
(fotos de Carles Sánchez -com sempre, llarg i boníssim reportatge- i de Wai-shan Tang).

domingo, julio 13

Després de la calma..


... 6,300 kilòmetres fent gaire bé -però a l’inversa, en sentit contrari- la cursa "AFNE, Units per Etiòpia" del altre dia a la Carretera de les Aigües. I dic gaire bé, perquè he acabat arribant fins el Pla d’en “no recordo el nom”, que m’ha obligat a baixar per la carretera de Molins de Rei cap a Vallvidrera fins a la cruïlla del desviament d’aquestes dues i per anar a buscar la passarel·la de Vallvidrera per reprendre la Carretera de les Aigües i fins i Plaça Mireia. I tot això arrancant a caminar, córrer i trotar a les dotze del migdia, sota un sol de justícia. Però havia de trencar amb 7 dies de no fotre ni brot (per tal de deixar descansa a les meves costelles).


(C.Q.  427  50-25-402)

lunes, julio 7

Cachis ! … una molt bona ocasió feta malbé !


Així estaven, i així han quedat, les posicions després de la Cursa Gavà Nit Run:

    Pre-Gavà            Post-Gavà
J.M. PAYAN SERRANO           191,76  -        2º   191,76... no hi va anar.
Á. ALONSO ALONSO               189,02  -           189,02... no hi va anar.              
Q. NOHERAS VILARDAGA         185,73  -       1º   250,76... va puntuar.
J. A. CERVANTES                   184,34  -        5º   184,34... no hi va anar.
Txabi ALBERT                      178,56  -        6º   176,56
J.J. MULERO                                 ?                  186,20... va puntuar.

Així doncs... quina bona ocasió feta malbé !.

El fet de no acabar la cursa dissabte al vespre ha tingut aquesta conseqüència: 
passar del 5é al  6é lloc de la classificació
I deixar passar una gran oportunitat, perquè ni el que anava primer, ni el segon, ni el quart hi varen anar a Gavà, el que m’hagués donat l’oportunitat de “pegar un buen hachazo” i, més que possiblement, passar -destacat- a la segona posició, perquè el actualment primer, el tal Quirze Noheras (amb un discret temps final a la cursa de 50:01) se’n va endur 65,03 punts, el que vol dir que jo, havent fet 51:30, per exemple, podria haver “esgarrapat” (com a mínim-mínim) uns 35 puntets (com a mínim) el que m’hagués deixat avui amb 211,56 punts i, per tant, ara ocuparia la collonuda 2ª posició
Però vaig posar pel davant el no forçar les meves costelletes trencades a puntuar (...apart de no anar gaire bé de forces, tot cal dir-ho).

¡ Cachis ! ... quina bona ocasió feta malbé !.

domingo, julio 6

Gavà Nit Run


Retrobada de les meves pobres costelles trencades amb la competició altra cop, només 12 dies després del “aterratge muntanyenc”.
Comencem pel final: de les dues voltes al circuit, finalment només en vaig donar una (amb una “propineta” de 400 metres). 
5 quilòmetres en 26:18, ritme promig d’uns 5:15. Per tant, no vaig poder puntuar a la Lliga del Circuit L’Aliança 10 km... (espero que els que m’avançaven a la classificació no hi anessin a aquesta cursa).
Calor, molta calor i una humitat altíssima. Vaig coincidir amb en Joan de Tribanda... i amb una bona colla de la bona gent del “No Te Pares Team” (Sergi, Raúl, Juanjo...).


La inactivitat d’aquest dotze dies (dijous vaig sortir “a provar” pels voltants de casa, però gaire bé rés) i la “precaució” amb les costelles em va ben aconsellar de deixar-ho estar en completar la primera volta, tot i que no vaig agafar el trencall del recorregut dels 5 km sinó que vaig continuar pel de 10 km (d’aquí la “propineta”).


El millor de tot ? Que les meves pobres mal tretes costelles no van dir ni mú!. Com si rés m’hagués passat 12 dies abans. No em van molestar gens ni mica per respirar en cursa, ni tampoc avui en tinc cap “seqüela”. Però les continuo notant, “escoltant a dins”, trencades, amb aquest anguniós “cre-crec” interior...

Tot i que és estiu, i ja fot molta calor i molta humitat per córrer, intentaré mantenir a partir d’ara un ritme més/menys constant d’entrenament. Provaré de sortir “guardiolàriament”, o sigui, ben d’hora ben d’hora pels matins (de 6:00 a 7:00, per exemple). 
Ahir “vaig fer figa” per falta de preparació, no per rés més...


(C.Q.  421  49-25-396)




miércoles, julio 2

Per dissabte…


...espero poder estar en condicions de córrer  “La Cursa de La Lluna”  (la Gavà Night Run). 
Si aquesta no estès inclosa dins de les curses del Circuit de L’Aliança, ni m’ho plantejaria. Però em fa molta il·lusió el “poder escalar llocs” a la classificació de la meva categoria (vaig 5è, i tenint -com tinc- el 4art i el 3er “a tiro de piedra”).
De les cinc curses corregudes fins ara aquest any (de les que puntuaven per la classificació) els meus resultats han estat:

* Mitja Marató de Granollers.....   1:58:26  fluixot, doncs la meva MMP és 1:50:04 (però aquesta no m'ha puntuat per la Lliga de 10km).
* BDN Running.....  51:44  podria haver anat millor... doncs la meva MMP 47:50.
* Nocturna de L’Hospitalet.....  50:27  ...el mateix dic.
* La Maquinista.....  54:29  com me’n penedeixo "d'haver-me deixat anar" i posar-me a caminar en arribar al avituallament; van ser 3 minuts preciosos llençats, que em van fer perdre forces punts... punts dels que jo no en tenia ni idea, doncs me'n vaig assabentar d'això del Circuit de L'Aliança al dia següent a la cursa, buscant les fotos a la web. D'haver-ho sabut abans, també hagués corregut les Mitges Maratons de Sitges i Gavà, que també puntuaven (o sí més no, la cursa de 10 km. en aquestes, que també puntua).

I per aquest dissabte, què ?. No espero grans coses, amb el nivell de preparació que porto. Però jo sempre -normalment- competeixo bé. Calculo que puc fer 51:00 (...que ja estaria prou bé).

Ara, d’aquí a una estona quan marxi el sol i foti menys calor, sortiré “a trotar” una mica, a veure què tal responen les meves costelles trencades... que només em molesten quan estic al llit. Jo crec que no m’impediran el córrer, que no em faran mal; però... “esto habrá que verlo, chaval!”.