miércoles, marzo 31
PARTIDÁS... !!! (durant una horeta).
AVUI, UNA NIT DE CHAMPIONS BEN DIFERENT....
martes, marzo 30
PROGRESSANT ADEQUADAMENT....
Avui, amb “bonus de 10,318 quilòmetres”, perquè fent-ne 20 -en lloc dels 9,682 que “tocàven”- ja n'he fet 107,040. Així que ja estem a només 502,962 quilòmetres “d'en Santi”... (demà Arsenal-Barça; no correrem gens ni mica, així que “em menjaré” el bonus d'avui... i encara em sobraran 636 metres. Per continuar “en ritme” de 9,682 per dia, dijous n'hauré de fer 9,046.
lunes, marzo 29
ENTRENAMENT "QUALITATIU"...
domingo, marzo 28
TORNANT A CÓRRER PER LA DIAGONAL.
Després d'una reparadora siestecita, cap al club: 10 quilòmetres en bici, exercicis de braços i una llarga sessió d'estiraments (d'isquiotiobials, sobre tot). Així que els quilòmetres d'ahir -per aquest cop- no van ser “virtuals”, sinó reals.
Aquest matí, hem tornat a anar “de tradició”, però només ha estat per poder veure treballar, “in situ”, a l'Andrea; és reportera de cap de setmana a TV L'Hospitalet i avui li tocava cobrir la sortida d'un “paso de Procesión de Semana Santa” d'una de les moltes confraries que hi a la ciutat. Una curiositat que m'ha deixat “pasmao”: quan anava a sortir “el paso”, la banda ha tocat... el Himno Nacional, amb aires saeteros. M'he quedat estupefacte. La España cañí tornava a sortir a la llum...
Aquesta tarda, i sempre després de la insubstituïble “siesta findesemanera”, he decidit rescatar les meves corregudes per la Diagonal... però amb una variant aquest cop: avui me'n he emportat a la Marta: ella passejant i amb un llibre i jo, corrent. He fet, sense forçar i en menys de mitja hora, els 5,4 quilòmetres que van des de la Facultat d'Arquitectura fins a Francesc Macià i tornar. Era la primera vegada que corria des de diumenge passat a la Mitja Marató del Maresme.
..
viernes, marzo 26
EL REI DE LA “VIRTUALITAT”... !!!
uns nous 9,682 quilòmetres “virtuals”... i ja estem a “només” 552,008 quilòmetres del “gran templo blanco”.
EL MEU NOU CASC...
jueves, marzo 25
¡¡¡ VAYA SEMANITA... !!!
Si hagués d'arribar al Bernabéu amb els quilòmetres “reals” que faig, ni hi arribaria ni al desembre ! :
- Dilluns, perquè era “jornada de recuperació”, amb massatge i sauna: quilòmetres “zero”
- Dimarts, l'excepció: 10 quilòmetres... però en bici.
- Dimecres, amb l'excusa del partit, quilòmetres “zero” (... i a sobre, en foten el casc !).
- Avui dijous, reunió de la comunitat (ja "plego" com a president el mes de maig); quilòmetres, “zero”.
S'ha trastocat la sortida de cap de setmana per fer la pasejada per la muntanya amb raquetes de neu, ja que l'hem hagut d'anular per la mala qualitat de la neu i a certs “problemillas” amb l'apartament que teníem que llogar.
Fent “virtualment” els 9,682 quilòmetres que toca avui, ja en portem 48,779.
miércoles, marzo 24
VES PER ON ...
martes, marzo 23
AVUI, COM NOU !
Pel matí, vaig anar fent passar les hores entre la reclamació de la multa al RACC i anar a preguntar preus de cotxes, per si em dona per canviar-lo. I feia temps perquè a la una m'esperava al Club la Lourdes pel massatge a les cames. Quin error, quin gran error !. Hauria d'haver-me esperat a avui o a demà per a fer-me'l, perquè ahir encara tenia la musculatura engarrotada, adolorida, i el massatge va ser tot un suplici. Però, “a lo hecho, pecho”... i avui, un dia després, els resultats són excel·lents. A més a més, per la tarda, vaig tornar a anar al Club per a una llarga sessió de sauna relaxant i quedant-me després força temps mig endormiscat en una gandula a la zona d'aigües...
Com que avui em trobava be, m'he apropat altra cop pel Club per fer una estrona de bici, estiraments generals i específics “p'a los dos tocacolloni” i exercicis de braços. I ara mateix em trobo perfecte, sense cansament, ni agulletes, ni dolor (ni al piramidal ni al isquiotibial, els dos que des d'ara anomenarem com els “tocacolloni”). El dolor/molèstia en aquests dos és com el Guadiana: que apareix i desapareix.
Avui s'ha confirmat que aquest cap de setmana marxem a França "amb els del cau" per a la sortida pel bosc amb raquetes de neu, sortida reiteradament aplaçada any rere any; la Marta no podrà venir perquè ahir esquiant es va fer mal en una cama (rés important) i -a més a més- aquest cap de setmana és el Mercat del Ram, i ja sabeu com són els viguetans amb les seves coses...
Així que ja porto 10 + 21,097 de diumenge + 0 d'ahir = 31,097 quilòmetres (estaria ja a punt d'arribar a Esparreguera, la terra de l'Albert). Ja “només” me'n falten 578,903 quilòmetres per arribar-hi.
Portem ja 3 dies “d'operació”, o sigui que -segons el pla de quilòmetres/dia traçat-, hauria de portar ja fets 29,046 quilòmetres. Avui encara acabo el dia amb un superàvit de 2,051 quilòmetres. Però demà la cosa pinta malament... perquè juga el Barça ! (però faré els quilòmetres del dia de modo “virtual”... és la avantatge que té el posar-te tu mateix les regles del joc, no ?.).
.
domingo, marzo 21
CÓM US HO DIRIA… ?
He acabat la meva segona Mitja Marató en quinze dies i en aquesta segona, la “Costa Barcelona Maresme”, crec que he fet un temps “més que decent”: 1h:54:36 (a un promig de 5'26'' el quilòmetre).
Sí val, no és cap tiempazo; és més: són 33 segons més que el temps que vaig fer en aquesta mateixa mitja marató l’any passat, però:
-ha passat un any (...i ja en són 53),
-l’any passat la vaig entrenar,
-aquest any “m’he columpiao” en els entrenaments (directament us ho dic: no la he entrenat gens).
-venia d’un altra Mitja Marató feta quinze dies enrere...
Així les coses, repeteixo: molt content.
I això que el dia ha començat “revuelto”; com a varies de les escenes de la peli “La boda de mi mejor amigo”, i com un Hugh Grant de pa sucat amb oli, he acabat despertant a la Marta al crit de:
Convençut de que la cursa era a les 10:30 i, "per fer temps", he encès l’ordinador per fer “la prèvia” de la cursa, com faig cada cop; i menys mal que m’ha donat per entrar primer a la web de la Mitja: la cursa era a les 09:30; així que, com l’any passat, corre corre que te pillo con las prisas !.
Hem arribat a Calella, però, molt bé de temps, encara que he comés un lapsus: he aparcat on jo creia que estava la línea de sortida... i m’ha equivocat “només” de vuit carrers !. Després de recorre’ls caminant amb la Marta, he recollit en temps el meu dorsal (el 620) i després de fotrem gaire bé l’ampolla de litre i mig d’Aquarius, he vist a uns quants “Cobardes” pels voltants de la línea de sortida. Hem escalfat junts una estona (és un dir...) i, en donar-se la sortida, com sempre, “cada uno a su ritmo”.
Aquest any ens han canviat el recorregut: en lloc de sortir directament cap al nord des de Calella i fer el pesadíssim i trist trajecte (pels voltants dels quilòmetres 9 al 11) del tram entre camps de conreu allunyats de tot i solitaris a les afores de Malgrat, avui hem fet els cinc primers quilòmetres per dins de Calella -direcció sud- per després agafar direcció nord cap a Pineda, Santa Susana i fent només un parell de quilòmetres per Malgrat... i mitja volta.
Sí, Albert, sí, aquest cop us he fet cas a tots: he passat pel quilòmetre cinc en 25 minuts, un ritme -des del mateix quilòmetre 1- suportable per a les meves cames, pulmons, cor i cap. I l’he anat mantenint gaire bé fins al final, anant perdent, això sí, segon a segon -intermitentment- a partir del 12 (pel que ja he passat a 1:04:00).
Cosa rara en mi, uns tres-cents metres abans de l’avituallament dels 10 quilòmetres m’he empassat -corrent !- un dels dos gels que portava al cinturó i després m’he parat uns 15 segons a beure’m l’ampolla d’aigua en arribar-hi (continuo sense “saber beure” mentre corro...).
Tota la cursa m’he trobat bé de cames i de resistència tot i que, des del mateix metro 1, el piramidal -i sobre tot l’isquiotibial- de la cama esquerra ja m’han estat donant pel sac. Però ja no és dolor, és una emprenyadora molèstia que ja he incorporat al meu ritme de cursa sempre. Els genolls, però, m’han respectat i no s’han començat a queixar, lleument, fins al quilòmetre 16; i ha estat també a partir d’aquest quilòmetre 16 en que els bessons (sobre tot els de la cama esquerra) han passat a convertir-se en trigèmins !. I des d’allà fins al final, intentar mantenir el ritme sense “deixar-me anar”, per poder acabar la Mitja en un temps decent.
Algunes dades, avui que per primer cop m’he posat el pulsòmetre en una cursa:
-pulsacions mitges, 168
-pulsacions màximes, 177
-calories cremades, 1.868
(ho sento, el meu senzill crono “Polar” no dona per més...).
En acabar, com l’any passat, m’he tornat a fer un massatge allà mateix, un cop passada la línea de meta. La noia que me’l feia (els dos cops “m’ha tocat” noia) ha cridat al “sheriff” dels fisios perquè jo li comentés la meva sensació “com de tenir l’isquiotibial de la cama esquerra més curt que l’altra”; ell m’ho ha descrit com de “isquio asimètric” i m’ha dit que és un “coñazo”, perquè -sent quelcom de naixement- és molt molest i només té com a lleu solució el estirar molt bé la zona, tant de l’isquio com del piramidal i m’ha ensenyat un parell d’estiraments (que jo ja coneixia per en Xavi Gallego i l’Albert); li ha indicat a la noia on i cóm tenia que fer-me el massatge per alleugerir-me el dolor a la zona (al final de la natja, buscant el naixement del isquio). Tot i amb el massatge, ara mateix els tinc igualment fets pols, tant l’isquio com el piramidal...
I amb la Mitja d’avui s’ha acabat el meu “via crucis particular dels tres diumenges de març, 7-14-21” amb la prèvia -a sobre- de la Mitja de Granollers del 7 de febrer; i cada cop estic més convençut de la decisió que vaig prendre diumenge passat de retirar-me al quilòmetre dos i mig de la cursa d’Esparreguera. Avui ho hagués passat realment malament, perquè enganyar-nos...
Sí, ja sé que ja ho vaig dir, però ara m’ho repeteixo molt seriosament:
“no tornaré a córrer mai més una Mitja Marató sense preparar-la, sense entrenar-la (...i no tan sols mínimament)”.
Per la Mitja de Granollers “no és que m’hi vagi matar”, però quelcom sí que vaig fer (i així va sortir el temps -genial- que em va sortir, 1:51:56); però va ser vergonyós el sortir a fer la Mitja de Barcelona “a pelo”, fent només 10-15 quilòmetres en tot un mes (...i fer un temps de 1:53:30); i en aquesta d’avui encara pitjor, perquè no he fet ni això (i aquí teniu el temps de 1:54:36). Està clar que aquestes tres han estat les mitges maratons “del cangrejo”: cap enrere !. Algun dia “petaré”, i amb tota la raó del món. Aquesta és una assignatura que encara tinc pendent, la de preparar-me les curses (ara que ja he “aprovat” la de no sortir com un boig a córrer els primers quilòmetres...).
Ara gaire bé un mes sense curses: “La dels Bombers” no és sinó fins el 18 d’abril i després “La Nocturna d’Hospitalet” al cap -però- de només 6 dies, el dissabte 24. Intentaré preparar-me-les aquest cop com Déu mana.
Sí, perquè el comptador ja el tenim avui en els 21,097 quilòmetres fets; per tant, avui “ja he fet” més dels 9,682 quilòmetres que cal fer cada dia per arribar a "zero" el 22 de maig (porto doncs un superàvit de 11,415 quilòmetres... van pels que no faré demà).
.
sábado, marzo 20
OPERACIÓ "9,68 QUILÒMETRES AL DIA"...
AIXÒ JA ES DEMÀ !
Fa només uns minutets que ha entrat la primavera. I d’aquí a poc més de 14 hores arrancaré a córrer la meva quarta mitja marató, la “del Maresme” que li dic jo. Fa poc més d’un any em vaig estrenar, precisament amb aquesta, en la distància dels 21 quilòmetres i 97 metres. I com l’any passat, avui em fa mal tot:
- el piramidal de la cama esquerra,
- els dos genolls,
- el turmell esquerra i
- la musculatura de la part frontal dels bessons.
Espero i confio en que, com sempre, en arrancar a córrer tot això se’m passi (o sigui només una lleu molèstia); per demà hi ha previst núvols i potser algun plugim, que preferiré abans que la forta calor que vaig passar l’any passat.
M’acabo de comprar a la botiga “esportíssim” ( http://www.esportissim.com/ ) uns gels energètics Squezzy (sabor llimona i maduixa) i un cinturó elàstic per enganxar-hi el dorsal com un “pofessioná” (s’han acabats els punyeters “imperdibles” i el tenir que foradar les samarretes); el cinturó porta també peces elàstiques per poder-hi portar els gels; a veure si soc capaç d’una vegada de beure anant corrent, cosa que avui per avui encara em costa un munt. A la botiga m'he trobat al Pau i a la Carolina, emprovant-se/embotint-se (en Pau) un neopreno per a les seves triatlons.
Per cert, els “Tri-banda” ja són “equip oficial federat” a la Catalana de Triatló.
viernes, marzo 19
HO HE ACONSEGUIT !!!
Crec, però, que no hem sortit gaire mal parats: l’Arsenal (amb tots els meus respectes) ens el podem “empassar” sense gaires complicacions (encara que crec que, allà, perdrem per 1-0... ens va la èpica, què voleu fer-hi) i després ja veurem si “ens posen a taula per cruspir-nos” a l'Inter o als russos del CSKA. A l’altra banda del quadre, sembla clar que passarà el Manchester (però ojo amb els Van Gaal boys); i del duel fratricida entre gabachos qui sap qui en sortirà viu dels dos (tant me fa...).
Així, i com en el “cuento de la lechera”, el 22 de maig, i al Santiago Bernabéu...
He fet bondat. Vaig dir que dimecres i dijous descansaria i ho he fet; i vaig dir que avui divendres “estiraria una mica les cames”... i també ho he fet: després de dinar -tard- a Palafolls, he baixat directament al Club i m’he ficat a la sauna i al jacuzzi uns tres quarts d’hora (sí, ja sé Albert, em vas dir que no ho fes abans d’una cursa, però estava molt engarrotat) i després he fet uns 6 quilòmetres en bici i una llarga sessió d’estiraments... i cap a casa. Abans, m’he reservat ja hora per dilluns a la una perquè la Lourdes se’n ocupi de les meves pobres cames “post-mitja marató” (tinc festa dilluns).
... i en Murphy s'ha tornat a aparèixer: tinc el far dret del cotxe “tocat” i s’ha de canviar sí o sí (... te tota la pinta d'uns 450 euros +/-); doncs bé, avui se m’ha fos la bombeta del far... esquerra.
jueves, marzo 18
JO JA HE FET AVUI EL MEU SORTEIG...
Arribats a aquest punt qualsevol encreuament serà difícil, ens toqui qui ens toqui... però l'alicient de jugar la final al Bernabéu ens donarà ales !!.
Si els encerto tot, em donaré un homenatge (... i em compraré un dècim de loteria, és clar).
Apa, adéus, que me'n vaig a sopar “amb tot el meu harem particular” al Jardí de la Abadessa, per celebrar el meu aniversari.
.
miércoles, marzo 17
AVUI, POCA COSA MÉS A DIR...
martes, marzo 16
QUE NO SIGUI UN MAL PRESAGI...
lunes, marzo 15
EL MEU COS EM DESCONCERTA...
Així les coses, i davant de la perspectiva de córrer ( i de fer-ho bé) la Mitja Marató de diumenge vinent a Calella, durant tot aquesta setmana m'aniré provant, poquet a poquet, a veure com respon aquest cos de ja 53 “tacos” (els faig aquest proper dijous).
Acabo de veure l'entrevista d'en Montilla (el de veritat) a TV-3: sense comentaris (aquí no ha passat res, aquí no dimiteix ningú, aquí ningú del govern te culpa ni és responsable de res...) i tot això amb aquella "alegria i salero” que el caracteritza. Té collons la cosa ! Bé la Terribas, encara que ella sabia perfectament que l'entrevista començaria, transcorreria i acabaria de la manera que ha començat, transcorregut i acabat: jo et pregunto, incisiva (com volent-te arraconar, acorralar-te) que "blanc" i tu, abúlic, gris, trist, i monocorde en el tó de veu em respons que "negre"... i et quedes tan pantxo. Rés de nou.
.
domingo, marzo 14
MENYS MAL QUE HE PARAT...
I jo la vull córrer... així que esperarem esdeveniments. I, de moment, descans.
PER A TOT HI HA SEMPRE UN PRIMER COP ...
... i el primer cop per abandonar una cursa ha estat avui; portava 2 quilòmetres i quatre-cents metres i m'he dit:
-“prou, no segueixis Txabi, deixa-ho estar...”.
I és que des del primer moment de la sortida “no m'he trobat bé corrent”; sentia les cames pesades, engarrotades, amb els quàdriceps molt carregats i, sobre tot, amb un “despertar” del intens dolor al muscle piramidal de la cama esquerra com mai; crec que tot això no era més que fruit del esforç de la Mitja Marató del diumenge passat, que m'havia castigat més del que jo em creia; però, sobre tot, perquè ja a pocs metres de la sortida m'ha passat quelcom que fins ara no m'havia passat mai: flat. Anava pel quilòmetre dos i la punxada ja era forta, insistent... però és que, a sobre, les cames no em responien; així que al cap de quatre-cents metres més (i coneixent, per l'any passat, els 3 quilòmetres en pujada que encara em quedaven en aquest inici de cursa) he parat i m'he dit:
-”ja n'hi ha prou... no cal patir”,
Però, tot i amb tot això (amb dificultats també per respirar pel constipat a perpetuïtat que duc a sobre) en el fons en el que pensava era en la Mitja Marató del Maresme de diumenge vinent: abans d'abandonar, i mentre corria, ho he posat tot en una balança i aquesta s'ha decantat cap el costat de la Mitja Marató i deixar estar aquesta cursa "esparregueril"
Jo corro per plaer, perquè m'agrada; un punt d'esforç (més que de patiment) està bé... però el d'avui era un cas clar de “córrer per córrer”, i amb un gran desgast físic. I crec que he optat per la millor solució, la més intel·ligent: abandonar la cursa abans d'arrossegar-me durant vuit quilòmetres amb un patiment innecessari.
Sí, per a tot hi ha sempre un primer cop.
I a la resta de runner's cóm els hi ha anat ? molt bé a tots; l'Alberto com una bala, en Pau aquest cop trepitjant-li els talons, l'Eric molt ràpid, en Juan Carlos una mica per sobre dels seus maleits 45' i l'Albert “a su aire”, perquè no anava fi dels quàdriceps (abans de la cursa s'ha marcat uns 40 quilòmetres en bici...) i la Belén per sota de l'hora, tot i el dur recorregut.
I el dinar a la Vinya Nova ?... a tope de gent -com sempre- i be, també com sempre. El dia, un any més, ens ha acompanyat dinant pel que fa al sol, encara que feia un ventet bastant emprenyadoret...
.
COM CADA MATÍ DE CURSA...
Sí, aquest cop amb bossa, perquè la Cursa és a Esparreguera a les 10,30 i me'n hi en vaig en moto “vestit de carrer”, però ben abrigadet perquè, a peu de Montserrat, en moto i a aquestes hores (8,30 del matí) fotrà una bona rasca... Ens canviarem al poliesportiu, com l'any passat (“peazo bocata” que ens van donar en acabar !) i després de la cursa ens podrem dutxar i tornar a canviar per anar-nos a dinar a La Vinya Nova, verdader motiu i incentiu real per a fer “aquesta cursa de poble per fer temps” (eh, Albert ?); els 48'24'' de l'any passat continua sent el meu segon millor temps: a veure si aconsegueixo rebaixar-lo (i a veure cóm van els "mitjons-llargs- correcaminos" que avui estreno).
Apa, me'n vaig cap allà.
(per cert, en tornar, Barça-València... i jo encara amb el carnet de soci de l'any passat: a veure si aconsegueixo que no se'n adonin a l'entrada...).
.
viernes, marzo 12
THE DAY "AFTER THE MARATHON"....
jueves, marzo 11
MANTENIMENT PUR I DUR...
Davant de la perspectiva de la cursa de diumenge a Esparreguera (ni en conya us penseu que, al final, me la prendré en pla “tranquil”: no en sé), el que he fet altra cop avui és fer una estoneta de bici (12 quilòmetres), exercicis de braços i estiraments... però de córrer, res de res. Tinc molèsties al genoll dret, i s'ha “despertat” el dolor al piramidal esquerra i no vull forçar. Per no forçar, ni jugaré el partit de futbito amb els del despatx demà a la tarda, no fos cosa que tinguem un “disgustet” i no pugui córrer ni diumenge ni el que és pitjor, el 21 a la Mitja Marató del Maresme; faltaria plus !.
Per cert que està fotent des de dilluns un fred considerable; avui he anat en moto per la tarda i, collons, se t'arronsa tot...
I el Madrid ?... doncs suposo que llepant-se les ferides del desastre d'ahir; perquè invertir el pastón que van invertir i caure -per sisè cop consecutiu- a vuitens de final, és un desastre es miri com es miri, i digués el que digués en “Floren” al inici de la temporada (“si el Madrid no gana nada, no seria ningún desastre...”). Ja !. I això va passar ahir, justament un any després del frustrat “chorreo” que li tenien que fotre al Liverpool. Si es que...
.
martes, marzo 9
TORNEM A LA FEINA !
THE DAY AFTER de... “LA GRAN NEVADA”.
I, neu apart... cóm segueix el meu cos el “day-after-day-after” cursa ?; doncs amb un sever dolor al soleu de les dues cames; ahir era més cosa dels bessons, però el dolor s’ha traslladat al soleu. Per contra, els piramidals van a millor, amb una lleugera molèstia tan sols; de braços, totalment recuperat; però tinc una sospitosa molèstia-punxada sobre del genoll dret en pujar-baixar per les escales.
lunes, marzo 8
domingo, marzo 7
TEMPS DELS "TRI-BANDIDOS"...
ALBERTO ... 3H:26'13''
MARCO ... 3H:27'27''
XAVI ... 3H:28'39''
ALBERT ... 3H:29'09
JOSE ... ¿ ?
"PARTE DE GUERRA" DEL MEU COS, onze hores després d'acabada la Cursa:
¡ QUÉ SUBIDÓN LA MARATÓN... !
- Trobar-me amb la colla al costat de les fonts de Montjuic, on sempre quedem.
- No agafar gaire fred abans de començar a córrer.
- Solucionar el tema “logístic” de la “samarreta-desuadora per llençar” mentre feia temps per començar a córrer.
- Sortir del lloc exacte ½ marató i fer-ho en hora.
- Mantenir un ritme “dièsel” durant tot el recorregut, sense “pájaras”.
- Gaudir del recorregut i viure intensament la cursa “des de dins”
- Acabar-la en un temps “decent”...
- ... i que cap de tots aquells (ni Tri-bandes, ni “Cobardes”, ni en Joan...) m’enxampés abans de que jo creués la línea d’arribada.
- Solucionar el tema “logístic” de la “samarreta-desuadora per llençar” mentre feia temps per començar a córrer. I l’he solucionat gràcies a un dels corredors que, abans d’entrar a plaça d’Espanya després del tret de sortida, ha llençat una dessuadora “Lee” una mica trotada, però “mullidita i calentona”. L’he airejat una bona estona, me’n he anat cap a la moto, he deixat les meves prendes i m’he “enfundat” la dessuadora Lee.
- Sortir del lloc exacte de la ½ marató i fer-ho en hora. Des de plaça Espanya he agafat el metro per anar fins a Sagrera, lloc on es trobava situat el punt de “mitja marató”; dins del vagó, molts corredors “llebre” o acompanyants de companys que feien la Marató sencera per “tirar d’ells”; el meu cas era diferent: jo anava a la meva. He coincidit en el vagó amb Graciela, una florentina que també faria ½ marató, però esperant una amiga (sortiria molt més tard que jo). Els primers (tots africans, en un grup compacte de 10 ó 12), han passat per aquell lloc a l’hora i 14 minuts. Visita a ca’n Roca per “alleugerir-me de líquids” i, a les 10 en punt, després d’escalfar una bona estona, he llençat la dessuadora “prestada” i ... he arrant a córrer.
- Mantenir un ritme “dièsel” durant tot el recorregut, sense “pájaras”. Tenia que ser aquesta una cursa feta més amb el cap que amb les cames, així que l’objectiu era el d’anar com un dièsel, chaca-chaca-chaca... Però els primers quilòmetres, com sempre, els he fet massa ràpid i el recorregut no era gaire “glamourós”, encara que -a trams- amb força gents a les voreres: Felip II, Pont de Calatrava, Bach de Roda, Gran Via (aquest tram, ensopit), Rbla. Prim... i la llarga travessia per la Diagonal amunt, fins a la Torre Agbar (allà he vist -i han pogut fer-me fotos- tant en “joia” com el pare d’en Marco) i Diagonal avall; pas per Pl. Llevant, carrer Taulat, Selva de Mar.... i el tediós recorregut per l’avinguda del Litoral, a ran de mar (això sí, amb força gent) i fins al carrer de Marina. Fins aleshores, les cames aguantaven bé i portava bon ritme (5’-5’10''). Avda. Icària, Passeig la Circumval·lació... i l’èxtasi.
- Gaudir del recorregut i viure intensament la cursa “des de dins”. El pas per Passeig Lluís Companys i creuar per sota l’Arc del Triomf ha estat quelcom impagable. A vesar de gent, cridant, animant, fent sorrolls de tot tipus, fent-nos un passadís molt estret (com els passa als corredors de bici en els ports de muntanya). M’he sentit amb la síndrome Cruyff: “amb la gallina de piel”. Hem continuat pel “falso llano” de la Ronda de Sant Pere, plaça Urquinaona i fins a la Plaça de Catalunya -continuats sempre envoltats de gent molt cridanera i engrescada. Hem bixat pel Portal del Àngel, Plaça de la Catedral, Via Laietana, entrant després pel carrer Jaume I i fins a la Catedral (ja, des de Plaça Catalunya, no hi ha hagut ni un sol buit de gent pels les voreres). Baixada pel carrer Ferran per endinsant-nos a la Rambla, continuant pel Portal de la Pau, Drassanes... (aquí jo ja començava a anar “tocat”, però sense afluixar el ritme dièsel que portava). Enfilada per sempre punyeter Paral·lel (lloc on l’any passat vaig “recollir” a Marco i Albert per acompanyar-los fins a meta). Gir a la Ronda de Sant Pau cap amunt. Quilòmetre 40, molt a prop ja d’acabar, molt a prop... i “ligero bajonazo”; em sento les cames pesades, els bessons endurits i els dos rotors de les caderes i les natges -les dues- “grinyolant i amb dolor”. I cada cop, la gent fent-nos molt estret el passadísmés, engrescant-nos a acabar, amb els típics “ja falta poc...”, “això ja s’acaba...”, “menys de dos quilòmetres i ja ho teniu al sac...”. Jo anava encara en temps per aconseguir baixar del meu récord de 1h:51:56, però el cansament m'ha fet prendre una sàvia decisió: “acaba-la Txabi, gaudeix-la... els temps en la que l’acabis tant li fa ara que ja has arribat fins aquí”. Així que des d’una mica més enllà del 40 (en girar pel sempre llarg carrer de Sepúlveda i el seu "falso llano") i ja fins al final, he acabat trotant a bon ritme més que corrent.
- Acabar-la en un temps “decent”... I jo crec que ho ha estat: 1h:53:30 segons (temps no oficial, perquè no estava inscrit, però que és el temps que marcava el meu crono (he passat per meta a les 3 hores, 23 minuts i escaig...).
- ... i que cap de tots aquells (ni Tri-bandes, ni “Cobardes”, ni en Joan...) m’enxampessin abans de que jo creués la línea d’arribada. Però m’ha anat de ben poc... perquè la “bèstia parda” de l'Alberto (el paio “ha volat”) ha creuat meta en 3:26 i pocs segons (això vol dir que, tres minuts abans, i el paio m’enxampa abans de que jo creués meta). Fora de l'Alberto, no he vist, ni em consta, que cap altra Tri-banda, ni “Cobarde”, ni en Joan arribessin abans que jo, així que, en aquest aspecte: ...“prova aconseguida”.
sábado, marzo 6
LA MARATÓ ARRIBA UN DIA TARD…
viernes, marzo 5
JA NOMÉS FALTA UN DIA !
Per "preparar-la", avui he fet un “extra”: acabo d’arribar del club de fer-me un massatge a les cames amb la Lourdes; feia dies que l’Albert em deia que ho fes si es que sentia les cames tan “pesades” i, realment, les tenia i me les sentia així. I aquest matí he trucat al club, al Edu, perquè em digués cóm reservar-me hora per avui mateix i amb qui podria fer-ho i, sens dubte, m’ha recomanat a la Lourdes que, un cop “catadas en mis propias piernas”, puc assegurar-vos que te unes mans divines tot i que m’ha dit que, per un altra cop, no em faci el massatge tan a sobre de la cursa (per anar bé, hi hauria d’haver anat ahir) i és per això que l’Albert m’ha dit que li digués que tenia la mitja marató diumenge, per tal de que no “en castigués massa”.
Demà dissabte descans total, amb la tarda repartida entre la meva Lisbeth Salander, visita a Diagonal Mar i partit del Barça amb soparet a casa d’en Nacho... i adormir d’horeta que l’endemà hi ha cursa !.
jueves, marzo 4
JA ESTÀ DECIDIT !
Encara que “soc de lletres”, calculo que a aquella hora passaran per aquell punt -després dels primers corredors d'èlit- els no professionals que portin un bon ritme de 45 minuts als 10 quilòmetres, que no està gens malament per una Marató. I a ells m’enganxaré, però al meu ritme.
El meu repte “personal” de diumenge ?. Primer de tot, intentar acabar per sota de 1h. 50’’; i l'altra, acabar fent els meus 21 quilòmetres 97 metres -“la meva mitja”- sense que ni l’Albert, ni en Xavi, ni en Marco, ni el Jose, ni l’Alberto, ni en Joan “m’enxampin” abans de creuar jo la línea de meta...
Falten ja només 3 dies. I jo, sense fotre ni brot pel que fa a la preparació física: només el dilluns classe d’abdominals i bici... i para de comptar. Així que en arribar aquest vespre a casa el que he fet ha estat canviar-me i sortir corrent... i he acabat arribant fins al Club; he xerrat una estoneta amb en Pau... i he tornat corrent altra cop fins a casa.
Com patirem diumenge !!! (el “piramidal” m’està donant pel sac, potser degut “a la proximitat zonal”...).
.
miércoles, marzo 3
I AQUESTA NIT....
(que em fot més por que una patada al entrecuix... espero equivocar-me).
martes, marzo 2
I UN COP JA HAGI PASSAT AQUEST DUR MES DE MARÇ …
… a l'abril -el dia 18- arriba, com cada any,
I també, com cada any, amb un repte solidari :
Fent una aportació addicional de 4 euros a l'hora de fer la teva inscripció (... els meus 4 ja els tenen), pots recollir uns cordons vermells com aquests al anar a buscar la teva samarreta-dorsal, per córrer amb ells la Cursa
"Cordar-te'ls, salva vides..." / "Atártelos, salva vidas..."
( 4€ x 18.000 inscrits = 72.000 € ... si tothom ho fés )..
lunes, marzo 1
JA TENIM SENTÈNCIA . . . !
- “Això és un problema del rotor dels malucs (la “cadera” pels mesetarios) per una mala posició del ós sacro” que incideix en un muscle bastant desconegut: el piramidal.
PIRAMIDAL, un músculo pequeño, localizado en la pelvis utilizado sobretodo en el gesto de correr (zancada, impactos, fuertes ritmos) y es el causante de los síntomas del SÍNDROME PIRAMIDAL O PIRIFORME. El piramidal es un músculo de la cadera muy utilizado por el corredor de fondo. Las causas que provocan dolor a nivel de este músculo del sacro son numerosas (conducir durante mucho rato, estar sentado con las piernas cruzadas, estar de pie apoyado sobre una pierna... : jo, de tot això, ho faig tot !).
Toma ya !.
No és tant un tema només muscular com jo creia, sinó també un tema d’ossos. En fer el moviment de la cama en córrer -o en caminar- el rotor dels malucs “tira”, se’n ressent per culpa del sacro e incideix en tres dels músculs de la zona. I m’ho ha dit ben convençut. La solució, fer exercicis laterals de rotació (que no massatges), extensions... Ara, al menys, ja sé de què he de morir: l’esquena és el meu tendó d’Aquiles i la seva part més baixa, el sacro, el seu botxí. I ho ha acabat de refermar quan li he dit que, a sobre, tinc una vertebra lumbar de més i que per acabar d’arreglar-ho, és bífida. Això, o es que vaig massa de cul !.
SIS (6)