PERQUÈ TOTS PORTEM UN NANO DINS…

o…. avui, vigília de festa, “cauran” les aventures hollywoodienses d’en Tintin: aquest vespre anirem a veure, en versió digital:
“El secret del Unicorn”

que és en realitat -o això diuen els que ja l’han vist- una “melange Spielbergriana” de bocins de més d’un dels llibres del genial Hergé.

Per la meva generació, i juntament amb “Cavall Fort”, les aventures d’en Tintin (traduïdes del francès pel insigne Joaquim Ventalló) van ser del poc que om podia llegir en català (penseu-hi: anys seixanta, amb “lo Paco” vivito y coleando en su pleno apogeo, quan el català sobrevisqué -en gran part- en continuar parlant-se a les cases, gaire bé de portes endins; i no és que vulgui "polititzar" aquesta entrada...).

HA TORNAT EL SOL (collons... !!)

El sol, el meu “gran amic” per a les curses, ha tornat avui al Cros de Sants. A les deu del matí jo crec que estàvem a uns 24-25 graus i amb un sol espatarrant. Tot i així, aquesta cursa-entrenament selectiu no m’ha anat gens malament: he fet un simpàtic capicua final de 50:05 (*)  i acabant amb calor, moooolta calor (realment, eren gaire bé poc abans de les dotze del migdia quan creuava meta). A veure si arriba aviat el fred d’una punyetera vegada i podem començar a córrer “en condicions favorables”.

El Cros de Sants arranca primer amb una “cursa pitufina”, per a quintxalla de zero a sis anys; i allà que hi estava corrent Inés (la del mig, la dels rinxols), la filla d’Olga, que va ser voluntària, com jo, als Campionats d'Europa d'Atletisme l'estiu passat. Olga és la tia més riallera que conec; tant, que és capaç d'arribar al final d'una cursa de 10 quilòmetres, gaire bé rebentada, i fer els darrers 100 metres creuant meta -sota un sol de justícia- amb un somriure d’orella a orella.

Marta, la "pibona" que em va acompanyar ahir al futbol, avui també ens ha acompanyat a la cursa i ha fet de "reportera gràfica".

Per la tarda, després d’una “siesta reparadora”, me n’he anat cap al club a fer una bona estona de sauna i una llaaaarga sessió de jacuzzi per estovar les cames.

I ara mateix, com nou...

El proper cap de setmana, diumenge, toca "cursa solidaria": tot i que no tinc dorsal, faré els 5 quilòmetres de La Cursa de la Dona, tot un espectacle.

(C.Q.  1.284  142-589-695)

(*) Temps del meu crono, perquè oficialment no hi estava inscrit ...

LA CRISI DEL LEO…

Me n’enfoto jo de “la crisi d’en Leo Messi”.

Crisi ?, doncs tooooma, toma y toma hat-trick !. Tres gols en 18 minuts. Partit plàcid avui al Estadi. I una nova maneta al Camp Nou, en un partit al que hi he anat amb aquest autèntic “pibón”.

Demà, a córrer el Cros de Sants i, sembla ser, que sense pluja; veurem cóm és lleva finalment el dia de demà, després d’una nit en la que haurem dormit una hora més, pel punyeter canvi horari. La correré amb esperit “d’entrenament selectiu” perquè, un altra cop, no he corregut gens aquesta setmana...

AQUESTA…

… no estava prevista en el meu calendari inicial però, com a preparació de la Mitja Marató de Tarragona... la correré aquest proper diumenge !.

Es tracta del “Cros Popular de Sants”, una cursa històrica (aquesta la edició número 33 de la “nova era”). I és que el Cros Popular de Sants és una de les curses més arrelades i amb més tradició de les que es disputen a Barcelona. L’origen el podem trobar l’any 1934, quan l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va decidir celebrar el Primer Gran Premi de Sants, una prova atlètica pels carrers de Sants, evidentment. El inici de la guerra, però, va acabar amb la cursa, de la qual només es van arribar a disputar dues edicions. Posteriorment, amb la dictadura, fins i tot l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va desaparèixer.

El inici de l’època actual de la cursa es remunta al 1979 quan un renascut Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va voler tornar a recuperar "la seva cursa". L’Ateneu en va celebrar dues edicions en solitari, l’any 1979 i 1980, i a la següent edició s’afegiren membres del Foment Català d’Ajut i Serveis i de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta, amb l’objectiu d’engegar la Festa Major al carrer Badal.

És aquesta una cursa que ja vaig córrer els anys 2008 i 2009 (aquest darrer any en un temps de 49:08); recordo que la del 2008 va ser la meva primera cursa correguda sota pluja; i quina pluja ! amb llamps i trons inclosos, des d’abans de començar i fins molt després d’arribar a casa (no vaig veure caigudes ni rés de gent “lliscant” a les corbes i/o amb les tapes de les clavegueres !). I pel que ha dit fa una estona “en Molina de TV-3”, per aquest diumenge más de lo mismo: aigua a dojo !. Ho sento, però m’encanta córrer sota la pluja; què voleu que hi faci, em va la èpica!.

Aquesta cursa té un cert no sé què especial per a mi, perquè transcorre per molts dels carrers per on de nano, i fins els 27 anys, hi vaig córrer, caminar, jugar (sí, sí, jugar, perquè a Sants, de petits, jugàvem pels carrers, quelcom impensable avui), passejar, comprar...

I és que jo, com tots els elegants... soc de Sants !.

RECUPERANT SENSACIONS…

Tot i continuar tenint les cames ben “tocades”, avui ja he començat a recuperar sensacions. I es que m’he arribat fins al club, no per córrer, i sí per reforçar cames i braços, com feia ja força temps que no feia (... i cóm és nota quan t’hi poses !). I no només he fet això, els exercicis de “màquines”: també m’he pujat una estona a la bici per desentumir la musculatura de les cames, per “deixar-les anar”, i he acabat fent 5 quilòmetres, però amb una bona resistència de pedals; i acabant amb unes breus sèries d’abdominals i, com no, amb una llaaaarga, i avui molt necessària, sessió d’estiraments.
En altra ordre de coses, ja tinc hora pel cardiòleg (la Dra. Rius, com l’any passat), per passar revisió (o sigui, fer-me els tradicionals electrocardiograma, ecocardiograma, prova d’esforç, analítica completa...) com ja vaig fer l’any passat abans d'anar a córrer la Marató de Berlín i com penso fer cada any. I ja que hi era, he afegit també una visiteta al uròleg pel mateix dia, el 25 de novembre... dos dies abans de la Mitja Marató de Tarragona (espero poder aplaçar la prova d’esforç com a mínim una setmaneta, passat el mega-pont de desembre...).

Des d’aquí un reconeixement, personal i esportiu, cap a una persona del nostre Club, de Can Mèlich, a la que ja vaig lloar aquí mateix mesos enrere; parlo d’en Oriol Salviá, el nostre “monstre del esquaix”: intractable, acaba de proclamar-se, per onzena vegada consecutiva, Campió de Catalunya Absolut. Onze anys seguits, un rere l’altre, sense que ningú li tussi... quins pebrots, Oriol, quins pebrots !. Enhorabona... i a per la dotzeneta, que només te’n falta un !.

(C.Q.  1.274  141-589-685)

EL PARTE DE GUERRA...

Començant pels quàdriceps, continuant pels abductors... i acabant amb el bessons i els sòleus (tots ells durs com a pedres i adolorits), tinc les cames fetes "misto" com no recordo haver-les tingut mai des de que corro.

Està clar que sortir a córrer, sense haver sortit a fer-ho en 10 dies, no és la millor tàctica.

Si és que no n'aprens, Txabi !. Està clar que, per Tarragona t'has de preparar... i ben preparat.

RECORDEU...

...aquella “sèrie rapideta” de dies enrere, del 5 d’octubre, del dia en que vaig “jubilar les Asics-berlineses” ?. Va ser una sèrie de 5,5 quilòmetres en tirades alternes de 500 metres a 5:00 i de 1 quilòmetre a 4:36, i fent els darrers 500 metres a 4:16 ?. Doncs del "post-sèrie" d'aquell dia en aquí teniu el vídeo, gentilesa d’en Pau. Està clar que s'ha de saber -i poder- recuperar l'alè i les pulsacions amb tranquilitat... i aquests esglaons del Club em van de conya després de baixar de la cinta, per descansar, hidratar-me i recuperar-me (i per aguantar, assegut, les conyes de la colla ! ).

¿ MMM ?, no; MMMMM, sí…

Matí perfecte per córrer el d’avui; gens de sol, uns 17 graus de temperatura, i més de 5.000 corredors per participar-hi avui, ja fos a la cursa de 10 quilòmetres, a la Mitja Marató o bé a la Marató (sortíem tots plegats, el que ha provocat un gran "embús" en els primers quilòmetres...).

Hem quedat amb en César al costat de l’arc de sortida per donar-los els seus pitrals (el seu i del Toni, el seu germà); allà també hem coincidit amb la Maria i el seu marit... però entre els escalfaments d’uns, i els escalfaments dels altres, els quatre hem anat cadascú pel seu costat a l’hora de posar-nos a la línea de sortida.

He fet la MMM ?, doncs no, no he fet la Mitja Marató del Mediterrani.

Què és el que he fet llavors ?, doncs he fet MMMMM, o sigui, Menys de la Meitat de la Mitja Marató del Mediterrani ("speaking silver": he acabat fent només el recorregut de la cursa de 10 quilòmetres, que és una mica menys d’una mitja marató que, com sabeu, és de 21,097).

I és que no m’he trobat bé corrent ja a partir del quilòmetre 6. Tenia els quàdriceps semblant a les pedres que carregaven els bastaixos per construir la Catedral del Mar. Per sort, de cardio i de respiració sense problemes, però era com anar arrossegant les cames, un córrer sense esma, perquè no em responíen. I a partir del quilòmetre 6,5 he decidit que accelerava una mica el ritme i que plegava al creuar la línea d’arribada dels 10 quilòmetres.

Però el problema de sortir a córrer una Mitja Marató (jo al menys) és que agafes de sortida una “velocidad de crucero” per fer això, una Mitja, o sigui -en el meu cas- anar a ritme constant de 5:40/5:45 fins el quilòmetre 18 +/- i, en funció de cóm hem trobo, accelero tot el que puc aquest ritme en els tres quilòmetres finals per tractar d'anar a buscar marca; i és clar, si -com avui- decideixes deixar-ho als 10, a sobre amb el que et trobes és que has fet un temps de pena: 51:34, o sigui, a 5:09 el quilòmetre de promig (... i perquè he “apretat” una mica als 2 quilòmetres finals per tal de poder arribar a “maquillar” el penós resultat, que és el mateix temps que ja vaig fer el 2008 a la cursa de 10).

D’aquí a un mes i escaig, la Mitja Marató de Tarragona, nova per mi. I a aquesta no hi puc anar en les mateixes condicions en les que hi he arribat avui: sense preparar-la, sense entrenar-la... Haig de retornar als exercicis de reforçament de cames apart de córrer, sinó, faig figa.

A hores d’ara, no sé cóm han acabat els Roda-brothers ni la Maria.

Des d'aquí, un record per en Marco Simoncelli, mort aquest matí al circuit de Sepang, en un desgraciat accident a la segona volta del Gran Premi de Malàisia.

(C.Q.  1.269  140-584-685)

TOT A PUNT ...

Vaig a fotrem ara mateix un gran plat de pasta i una mica de fruita... i després cap al Camp Nou a veure -confio- un altra recital blaugrana; però, collons, jugant a les 10 del vespre poc dormirem avui, perquè m'he de llevar demà a dos quarts de set per esmorzar i anar-me'n cap a Castelldefels per córrer la Mitja Marató del Mediterrani (la samarreta, com veieu, més aviat penosa; sort que no haig de córrer amb ella...).

El meu temps l'any passat en aquesta Mitja Marató va ser de 1:50:19 (la meva segona millor marca personal en Mitja Marató); així que ja tinc un nou repte per demà. Bé, millor dit, en tinc dos: baixar la marca del 2010 en aquesta mateixa prova... i baixar la meva millor marca personal en Mitja Marató, que és de 1:50:04 de Granollers d'aquest 2011 (sense oblidar, però, que vinc dels penosos 2:03:52 de la Mitja de Sabadell d'aquest passat mes de setembre; el repte és important doncs...).

I DIUMENGE ...

Logo de la samarreta

I sembla ser que no hi aniré sol; el César correrà la Cursa de 10 quilòmetres amb el seu germà (jo els hi recullo demà els pitrals i els obsequis).Per si vol "fer pinya", li deixaré una de les meves samarretes "Tribanda" al germà d'en César; la Maria també correrà la de 10, però ella va a buscar-se el seu pitral demà amb la canalla. Tots quatre prendrem la sortida a les nou del matí, d’un matí de diumenge que espero que -tot i la galipandria que encara porto a sobre- es llevi fresquet, perquè la fresqueta és la meva millor aliada quan corro. Sol, solet...? no, gràcies.

PROVANT-ME…

Després de no haver corregut ni un sol metre des del dilluns dia 10 (avui feia, justament, 10 dies) m’he passat pel club per “provar-me” a veure què tal estava per córrer la Mitja Marató de diumenge. Hi he anat després de passar-me tot el dia assegut a les sessions del Fòrum d’un gremi professional del que som assessors, i al que he assistit com a convidat oïdor; i en acabar a mitja tarda, i abans d’anar pel club, he anat -ja per tercer cop en quatre setmanes- al Tanatori.

10 dies sense córrer son molts dies abans d’enfrontar-te a una Mitja Marató; i a sobre, amb la galipàndria que porto  al damunt (l'avantatge, però, és que -com que ja no respiro mai pel nas- el fet de tenir el nas tapat no m'incrementa el handicap !).  

Finalment m’he “currat” 5 quilòmetres “in crescendo”: 2 a 5:27, 2 a 5:00 i el darrer a 4:36, en 26:40 i cremant 430 calories. Tornava a fer calor avui al club (i així de xopa ha quedat la roba).

Diumenge sortiré a córrer “a veure què tal”; que em trobo bé ?... faré i acabaré la Mitja; que veig que la cosa “no va fina” ?... a la que arribi altra cop al Canal Olímpic després de la primera volta i creui la línea dels 10 quilòmetres, plego i em quedo tan ample (perquè, com cada any, hi ha prevista alhora -sortint tots junts- la cursa de 10, la Mitja Marató i la Marató sencera, segons el pitral que portis).

Perquè, com deia aquell: “no hemos venido a este mundo a sufrir”; o com deia aquell altre: “Si hay que ir, se va, pero ir p’a ná...”

(C.Q.  1.259  139-584-675)

DONCS SÍ QUE ANEM BÉ !

Tinc febre, em fa mal el cap, em fa mal l’esquena, em fan mal els braços, em fan mal les cames, em fa mal tot el cos... 

¡ menudo trancazo llevas, chaval... !.

Així que avui, de sortir a córrer pels voltants de casa, ná de ná. A dormir d’horeta, a suar-la... i a veure si demà ja estic millor.

Som-hi !.

CONFIRMAT !

Una setmana sense fotre ni brot… i estic fet caldo. És ben curiós això. Contra el que cabria pensar, una setmana de repòs hauria d’anar bé; el dia que t’hi poses t’hauries de trobar fresc, amb ganes... però no: estic “xafat”, desganat, “aplatanat”. Està vist que “desacostumar” el cos no és bona cosa i si, normalment, faig activitat física tres o quatre dies per setmana, el fet de “parar en sec” em deixa, paradoxalment, “destrossat”. Haurem de posar-hi remei, perquè diumenge “toca Mitja Marató”, tot i que el calendari de la setmana no m’és gaire favorable: demà, per una petita intervenció quirúrgica familiar, no podré anar a córrer; dimecres hi ha Champions al Camp Nou; dijous sí, sortiré a córrer o aniré a córrer al club; i divendres i dissabte descansaré; així que ja veieu quina serà la preparació per la Mitja (de tota manera, intentaré sortir a córrer demà al vespre pels voltants de casa en arribar de la clínica, sigui l’hora que sigui...).

Per acabar d'arreglar-ho, no he recordat que ja m’havia endut a casa la setmana pasada les “Asics donostiarres” de la taquilla del club, així que avui no tenia sabatilles per poder córrer; per tant, m’ha tocat posar-me les “Wilson de tennis” per fer 10 quilòmetres en bici i després una sessió lleu d’estiraments.

Anem bé per diumenge...!.

(C.Q.  1.254  138-584-670)

RENOI, CÓM PASSA EL TEMPS ...

Avui fa ja 25 anys d'aquelles 5 màgiques paraules:
"A la ville de Barcelona"

QUART PARTIT A CASA...

... sense encaixar un gol (i crec que ja en son 21 a favor); ah!, i continuem sense que ens xiulin un penalty a favor.

Avui, al mateix Camp Nou, li he donat al pare de Xavi Hernández (compartim fila a Tribuna, ell i la mare uns set o vuit seients més enllá) la carta que havia preparat explicant-li i demanant-li a veure si pot fer quelcom per aconseguir-me, amb la gent d'Adidas, el "tallavents" de la Marató de Berlín de l'any passat. Ha estat súper amable i m'ha dit que no em preocupi, que ell mateix se'n ocupa.

A veure si ho aconseguim !.

REUNIÓ - SOPAR.....

... de pre-temporada del  "TRIBANDA Team ":

NO SÉ EL PERQUÈ…

… a les màquines expenedores de begudes de la Terminal 2 del Aeroport del Prat (la de sempre, la de tota la vida), no hi apareix el nom de cap Marca comercial, no hi ha publicitat de cap Marca (encara que puc endevinar fàcilment el perquè ).

Però és precisament en casos com aquest quan és demostra la importància de la Marca, el valor de la Marca i de la seva imatge, i, molts cops, el impagable valor del Disseny d’aquesta Marca, del seu codi de color. Perquè... a algú se li escapa quina Marca de refresc s’amaga a la màquina expenedora de la foto de l’esquerra ?. I, per contra, algú em sabria dir de quina Marca d’aigua en concret estem parlant en el cas de la foto de la dreta ? (o us penseu que és casual el disseny i el color de l'ampolla de "Perrier", per exemple?).

La Marca, un valor incalculable, que cal mimar. És per això que és tant important el registrar una Marca (el seu nom, el seu disseny, la seva imatge...).

Aprofito per dir-vos que si voleu registrar una Marca, des del despatx podem oferir-vos aquest servei. Si no ho feu, i després “ho peteu” amb la vostre Marca, qualsevol us la pot “birlar”... Penseu-hi !. Després no digueu que no us he avisat...   

D’aquí a una estona, sopar amb els Tribanda al Ateneu de Sant Just. Fent bondat tal i com vaig proposar-me ahir, ni avui, ni demà, ni diumenge sortiré a córrer, per deixar descansar una mica més aquesta “molèstia muscular” diagnosticada ahir.

Dilluns, ja en parlarem !.

AMB “H” DE HERNIA ?

No, per sort, no.

I és que des de fa uns 10/12 dies tinc molèsties a la part baixa del abdomen, però sense arribar a la zona engonal. No em molesta per córrer, no “fa mal”, però és una molèstia que va i ve; la sensació és la de que “quelcom s’ha endurit allà dins”. No sé, em tenia despistat el tema; i per això me n’he anat aquesta tarda a la Teknon perquè m’hi donessin un cop d’ull. Mentre hi anava, en moto, m’ha aparegut al fons del coco un “flash”: el dia de la Mercè, a S’Agaró, jo aixecant al vol, a la vegada, a tres de les meves nebodes: la Clara, la Emma i la Blanca. I m’he dit:

  - ja està, Txabi... això és que t’has herniat !.

Per sort, com he dit, no és cap hernia. Després d’exploracions, i de tactes fets pel cirurgià de guàrdia, hem descartat la hernia per deixar-ho en “molèstia muscular” (...i tan tranquil que s’ha quedat el paio); a tot això, han aprofitat per fer-me analítica de sang i orina; per cert, quan aneu d’urgències pel tema que sigui, i mentre espereu a que us cridin, NO aneu al bany per moltes ganes que en tingueu; sinó, us pot passar el que a mi avui, que un cop dins m’han dit:

- a part del anàlisis de sang, te’n farem també un d’orina per descartar que sigui cap tipus d’infecció...

...i aleshores, a veure de on treus tu el stock de líquid necessari per l'analítica, si te l’has deixat tot fora una hora abans...!.

Total: 3 horetes llargues a urgències per un diagnòstic “al voleo”. De moment, i per precaució, no tornaré a córrer fins dilluns que ve, per preparar la Mitja Marató del Mediterrani del diumenge 23.

ESTAREM A MITJANS D’OCTUBRE…

… però sembla que hi ha algú que no se n’ha assabentat !.

La foto és de dimarts passat, dins del cotxe, de baixada cap a Barcelona des de Girona (i no vaig arribar a temps a fer la foto quan marcava 36 graus !).

Sí, ja sé, és perillós anar fent fotos amb el mòbil conduint...

VELOCITAT “IN CRESCENDO”

Dilluns, dia “dur” per posar-se a córrer; tot i així, m’he pujat a la cinta i, improvisant com sempre, he corregut durant 7 quilòmetres, fent-ne 2 a 6:00, 2 a 5:27, 2 a 5:00 i accelerant el darrer quilòmetre fins a 4:16

Hauria d’haver fet aquest darrer quilòmetre en dos trams de 500 metres (a 4:36 i a 4:16)... però em trobava bé i "he volat"  durant tot un quilòmetre sencer després d’haver-ne fet ja 6 (perquè, per mi, anar a 4:16 és “volar”). La “cremada” ha estat de 602 calories en 37:15. Per ser dilluns, no ha estat gens malament, després dels 8 quilòmetres de dissabte al vespre.

Del que sí em faig creus és d'haver pogut córrer una Marató -la de Donosti 2010- amb aquestes Asics ! (i, a sobre, millorant en 10 minuts el temps de la de Berlín !).

Gaire bé "aparcades" dins d'un armari de casa des d'aleshores, son les que després de “jubilar les Saucony berlineses” havia portat divendres passat al club per entrenar:
- impossible, perquè els 10 dits dels peus em freguen contra la punta de les sabatilles.
Ja dic, sembla literalment impossible que corres tota una llaaaaaarga marató amb elles. La única explicació que li trobo és que aquell dia de finals de novembre feia fred, molt de fred (4-5 graus) i “els meus dits haurien estat encongits” durant els 42 quilòmetres; també és veritat que portava els “mitjons llargs micronosequé”, que impedeixen que “s’infli el peu”. Sinó, no ho entenc, la veritat !.  

Me las he endut del Club (no puc continuar corrent amb elles) i...

... les regalo a qui les vulgui.

Sí, estan usades, però només han fet una marató, cinc o sis entrenaments (amb el d’avui)... i para de comptar. No estan ni deformades, ni gastades, ni amb la forma dels meus peus (no han tingut temps). Estan en perfecte estat i son un 9 ½ (però semblen realment un 9, o que porten molt amortiment dins). Model Gel-Nimbus 1D. Si algú hi està interessat, ja m'ho dirà...

(C.Q.  1.244 137-574-670)

TIEMPAZO !

Ahir, la russa Liliya SHOBUKHOVA va guanyar la Marató de Chicago en un fantàstic temps de 2:18:20, lleugerament per sota del rècord del mon de 2:17:42 de Paula Radcliffe (que conserva, però, a més a més, la millor marca mundial de tots els temps en 2:15:25). I cóm s’explica això: molt fàcil.

La associació internacional (IAAF) diu que, per ser considerada la marca com a rècord del mon, han de ser dones corrent només amb dones. Així, la millor marca què mai ha fet la Radcliffe (2:15:25) NO es considera rècord del mon, perquè la va fer a la Marató de Londres al 2003... però corrent-la també amb homes.

Per tant, “la Paula” te, per un costat, la millor marca de tots els temps (2:15:25) i per l’altra, el rècord del mon (2:17:42, Londres 2005); la russa d’ahir, “la Liliya”, te doncs la tercera millor marca de tots els temps, amb els seus 2:18:20.

Queda prou clar ?.

SORT ?

Aquest matí de ple estiu (25 graus a les 11 del matí) hem aprofitat per “baixar a mar”, per anar una estona a peu de platja, a prendre una mica el sol tot llegint el diari. Però hem aguantat poc, perquè feia un sol i una calor espatarrant. Estàvem a la zona de la Mar Bella (a besar de gent corrent, caminant, amb bici...) asseguts a un banc i, el que deia, no hem aguantat gaire.

Al cap d’uns 10 minuts d’haver deixat aquell banc me n’he adonat que m‘havia deixat oblidada allà la meva Blackberry. Reacció immediata, tot i sabent lo inútil que ja era: córrer cap allà, tot pensant

- Sí, a tu t’està esperant... !.

Evidentment en el banc, vuit, no hi havia cap Blackberry. Tot i així, li he preguntat, càndidament, a una indigent que estava asseguda en el banc del darrera. No, ella no l’havia vist, ni l’havia agafat... però sí m’ha dit que hi havien passat els escombriaires feia una estona. Desesperadament els he buscat pels voltants i els he pogut localitzar. La primera no en tenia ni idea; però el segon al que he preguntat m’ha dit:

- Sí, la he trobat i la he guardat jo a la camioneta...

Li he agraït un munt de vegades el gest, i no he tingut present el que el “la he guardat jo a la furgoneta” realment volia dir que la meva Blackberry estava ja al fons del tot de la seva motxilla i apagada. Vull creure que la seva intenció era deixar-la a “objectes perduts” (dieu-me il·lús si voleu).

Tant ma fa: la he recuperat !.

  

SATISFET

Si fos el màgic Andreu, aquesta tarda -com fa ell- m'hauria posat una medalla tipus com aquesta, ben gran. I és que el panorama d'aquesta tarda no era ni molt menys engrescador per sortir a córrer, perquè després de dinar me n'he anat a fer una “siestecilla”... que s'ha acabat convertint en una sobirana clapada de 3 hores i mitja; total, que m'he llevat gaire bé a dos quarts de set !. I m'he llevat adolorit, mandrós, “aplatanat”. I què cal fer en moments així ? Doncs treure's la mandra de sobre i les ganes de no fer rés, posar-hi valor, ganes, i enfundar-te la samarreta, els pantalons, els mitjons i les sabatilles i sortir a córrer. Què si no ?

A les set en punt arrancava a córrer des de el quilòmetre 0 ó 9 (segons els DIR) de la Carretera de les Aigües (costat Tibidabo) i després de 43 minuts, i havent corregut 8 quilòmetres, ja tornava a ser allà (per tant, he arribat gaire bé fins el pont que creua la carretera de Vallvidrera i tornar).

He corregut amb molt bones sensacions, sobre tot durant els quatre quilòmetres de tornada fent, fins i tot, un joc: quan, a uns tres-cents metres davant meu veia un corredor (avui sí que n'he trobat un bon grapat) accelerava, arribava fins a la seva alçada, el passava i el deixava poc a poc enrere... per tornar altra cop al meu ritme normal.

Per això estic satisfet: per haver sortit a córrer (amb la mandra que portava a sobre) i per córrer com he corregut. Bé, Txabi !.

(Ah! i, com sempre, el cotxe aparcat a la mateixa linea de sortida...)

(C.Q.  1.237  136-574-663)

AHIR VAN CÓRRER LES CAMES….

"Tormenta de ideas"

… avui, descans; i demà divendres... a fer córrer el cervell !.

Sí, perquè tinc una sessió de treball, amb dinar inclòs, amb tota la gent del Grup Consultor al que pertanyo (un “off site”).



Steve Jacobs....
què dir d'ell, avui que ens ha deixat,
que no s'hagi dit ja ?.



Sempre és una bona idea... si la gent que hi participa s’ho pren amb esperit constructiu i participatiu -i perquè no reivindicatiu- i no s’estan “olorant-se uns als altres com a gossos”, donant voltes i més voltes. I sobre tot, si és toca de peus al terra i si a aquesta “tormenta de ideas/brainstorming” la gent no hi ve amb idees descabellades, “somiatruites” o de impossible realització. Participar, sí; dir ximpleries, no.

Per la tarda/nit, sortiré a córrer pels voltants de casa.

SÈRIE RAPIDETA...

Avui, després de la jornada de descans d'ahir, tocava “sèrie”.

Sí, una bona sèrie, com a “merescut comiat” a les meves velles i estimades Saucony berlineses (que avui, després de córrer, ja he “jubilat i retirat” de la taquilla del vestidor). I ja els he trobat un destí més que honorable, rendint-lis l'homenatge agraït i sincer que és mereixen: els hi portaré al pare perquè -”manitas” que és ell- em faci una bonica caixa de fusta, amb vidre pel davant, per poder-les tenir guardades “cerimoniosament” amb la medalla de finisher de la Marató de Berlín 2010, i penjada la caixa en alguna de les parets de casa, a la del despatx per exemple. Encara que, això de tenir-les penjades, ho haurem de “negociar”...

La sèrie ha estat força interessant:

he arrancat amb un escalfament de 0,5 quilòmetres a 6:00; un cop “escalfat”, he fet una tirada de 5,5 quilòmetres “seriats”:

0,5 a 5:00 / 1 a 4:36 / 0,5 a 5:00 / 1 a 4,36 / 0,5 a 5:00 / 1 a 4:36 / 0,5 a 5:00... i acabant amb uns ràpids 0,5 a 4:16,

cremant (... i suant de valent) 517 calories en 29,15 minutets.

A partir d'ara, correré al club amb les “Asics Donostiarres”, les de la Marató de l'any passat, que gaire bé no he fet servir des d'aleshores; i pel carrer, amb les Brooks.

(C.Q.  1.228,5  135-574-654,5)

TORNANT A LA RUTINA...

Després de fer de “granjero busca esposa” pel Pallars Sobirá aquest cap de setmana, emulant de pas a la Heidi, pujant i baixant muntanyetes (per cert, haig de “jubilar” ja les meves velles Salomon de treaking, perquè el dit gros em toca a la punta a les baixades, i és molt molest) avui he tornat “a la civilització”:

10 quilòmetres pedalant a la bici, durant poc més de 26 minuts i cremant 205 calories.

Comença ja avui el compte enrere per la Mitja Marató del Mediterrani: d'aquí a 20 dies em toca fer uns altres 21,097 quilòmetres corrent. Espero, confio i desitjo que aquesta punyetera calor que encara fa (i que sembla que ens acompanyarà tota aquesta setmana... d'octubre !) hagi ja passat pel dia 23, el dia de la Mitja, la que serà ja la segona d'aquesta temporada, després de la de Sabadell.  Després, si tot va bé, arribaran:

-la Mitja Marató de Tarragona (al novembre i a la que, ara quan acabi, m'hi haig d'inscriure, que ès nova per a mi),

-la Mitja Marató de Sitges (el 8 de gener, encara però amb les inscripcions tancades i que també serà el primer cop que la corro),

-la Mitja Marató de Barcelona (al febrer, i a la que ja estic inscrit);

-i per rematar-ho, al març (complerts ja els 55)... la MARATÓ de Barcelona ! (a la que ja també hi estic inscrit...i que m'agradaria poder acabar aquest cop).

Pel mig de tot això, pel mig de tanta “mitja”, potser faci “alguna coseta” al desembre, ja sigui “la Sansi de Lloret” altra cop, o tornar a fer “la Cursa dels Nassos”, que l'any 2010 no vaig córrer.

(C.Q.  1.223  134-574-649)

CAP DE SETMANA MUNTANYENC

No hi ha hagut corregudes aquest cap de setmana, però sí caminades per alta muntanya. Una de bona i “duriya” dissabte, i avui pel matí una de més light, però preciosa, rematada al final amb la vista d’aquesta cascada. Cap de setmana amb una temperatura envejable, amb calor, força calor, amb el cel del Pallars Sobirà esplèndid, sense ni un sol núvol al cel... Tardor ?, ni de conya.

Jo, que soc corredor “de pla”, agraeixo, i molt, aquestes sortides per muntanya, amb desnivells, pujades, baixades, tarteres, camins de terra, amb gespa/herba... m’ajuden a reforçar cames, quelcom molt necessari per mi. A part de caminar amunt i avall per la muntanya, he tingut temps fins i tot “de fer de paleta”, ajudant al meu cunyat a rebaixar el nivell del terra al jardí del lloc on vol fer-hi una “llenyera”; això vol dir aixada, pala, carretó...