A VEURE QUÈ FOTEU AVUI “PERIQUITOS” …

.
Només que hi aneu amb les mateixes ganes que la setmana passada, perdeu el mateix temps, us aneu tirant per terra -un darrera l’altra- aneu-li fotent patades a Roben ara un, ara l’altra… i "lo Pelat" faci el que ha de fer, ja n’hi hauria prou.
O, com sempre, us "cagareu" a sobre com cada vegada que veieu la samarreta blanca al davant ?; i es que el Reial Madrid, quan juga contra vosaltres, any rera any (menys quan esteu a Segona...) comença cada campionat de Lliga amb sis punts segurs...

Falta menys d’hora i mitja...

Lo dicho: a veure què foteu !!!

"...gloria a Dios en las alturas, recogieron las basuras de mi calle ayer a oscuras y hoy sembrada de bombillas. Y colgaron de un cordel de esquina a esquina un cartel y banderas de papel lilas, rojas y amarillas; y al darles el sol la espalda revolotean las faldas bajo un manto de guirnaldas para que el cielo no vea, que en la noche de San Juan cómo comparten su pan, su mujer y su galán gentes de cien mil raleas..." (JMS-Fiesta, 1970)
.

UNA MALA NIT LA D’ AHIR . . .

.

Ja us vaig dir que tocava sopar amb els antics companys de cole, de quan fèiem batxillerat; o sigui, companys de fa més de 35 anys i amb alguns -la majoria- no ens havíem tornat a veure -fins fa dos anys que varem fer le primer dels sopars- tot aquest temps. Cal dir que, com sempre, el sopar el vaig convocar jo fa unes tres setmanes. I es el que té el apuntar-s’ho tot que, quan no ho fas (jo al menys)... se’m oblida. Sort que en Xavi em va enviar un mail pel matí per recordar-me el sopar que jo mateix havia convocat. Té collons la cosa, oi ?.

Doncs bé, per sopar vaig prendre’m un parell de copes de vi i, com que en Xavi i jo fem anys a la primera quinzena de març, varem acabar el sopar amb cava. Total, que poc després de la una i anant en moto, em creuava (a la rotonda de la Nestlé, a Esplugues, a uns poc més de 150 metres de casa) amb una patrulla “emboscada” de Mossos d’Esquadra fent un control d’alcoholèmia. I vaig pensar:

-Txabi, l’has cagat....

Però no, no em van parar... a mi no, pero

(el 10-10-09 elimino el comentari de l'Andrea que donava títol a aquesta entrada al blog d'avui)....)

Avui divendres, ja només 15 dies per la Mitja Marató. I seguint els consells de l’Albert, he començat a forçar una miqueta el ritme.
A la sortida runner d’aquesta tarda-nit de divendres (els germans Lluis i Alexis “el cames llargues”, en Xavi, l’Albert, en Juan Carlos, la Laura -crec que es diu així- i jo) hem tornat a fer el recorregut des de Can Mèlich fins a la Creu de Pedralbes, però “variante por las cabras, montaña arriba” es a dir, trencant pel carrer Major, anar pujant, passant per davant del cole Alemany, continuant pujant fins a Finestrelles, baixar per l’Hospital de Sant Joan de Déu, Font del Cervantes, ESADE i Creu de Pedralbes; i aquí es on ja ens hem dividit:

• els “correcaminos” (Alexis, Xavi i Joan Carles) han baixat per l’Avda. Pedralbes fins a Diagonal, pujant -i creuant- el Parc Cervantes, i tornant al club pel camí tradicional.
• L’Albert i la Laura han fe un mig i mig, trencant per ESADE per anar a buscar també la Diagonal i el Cervantes i tornant per on sempre.
• I en Lluis i jo hem desfet el camí des de la Creu de Pedralbes, però amb lleugeres variacions sobre l’itinerari habitual de retorn, per fer-ho més amé.

En total, poc més d’11 quilòmetres en poc més de 50 minuts, que no ha estat gens malament per avui.

I diumenge, la Marató de Barcelona, la marató d’en Jose i en Marco.

L’Albert i en Pau acompanyaran a Marco en els seus últims +/- 15 quilòmetres; jo, no tant: jo m’afegiré a la Marató -cap a les 10,30- a les Drassanes, al inici del Paral·lel, per fer tots junts els darrers 3 ó 3,5 quilòmetres fins a la plaça Espanya.

Sort, Jose... sort, Marco !!!

“...no era como esas muñecas de abril, que me arañaron de frente y perfil. Que se comieron mi naranja a gajos. Que me arrancaron la ilusión de cuajo, y con la presteza que da el alquiler olvida el aire que respiró ayer y juega las cartas que le da el mmoento. Mañana es solo un adverbio de tiempo. No, ella esperaba en su vitrina verme doblar aquella esquina como una novia. Como un pajarillo pidiéndome: libérame, libérame... y huyamos a escribir la historia. De una pedrada me cargué el cristal... (JMS-De cartón piedra, 1970)
.

AL LORO ! ! ! . . . .

… que, vist el que s’ha vist, “no estamos tan mal”.

El “Boluda” aquest, farà bo al pitjor dels “presis” que hagi tingut mai el Madrid ( i mira que n’han tingut de dolents…) i sinó, al temps...

Avui canvio exercicis al club per sopar amb els antics companys.... de batxillerat !!!.

(... ja només queden 16 dies per la “mitja”).

COMENÇA EL COMPTE ENRERE . . .

Avui dimecres 25 de febrer, em queden exactament 17 dies per córrer la Mitja Marató del Maresme… I avui, al club, he sentit la frase “lapidaria” de l’Albert:

- doncs ja pots anar-te preparant a fons... son poc més de dues setmanes, així que -com a mínim- hauries de fer unes dues o tres tiradetes de 15 quilòmetres ...

Ja m’he cansat només de sentir-l’hi dir.

¡¡¡ 15 quilòmetres !!!. Ja os he dit més d’un cop que a mi el que m’agrada es competir, no tant el entrenar... però crec que l’Albert torna a tenir raó: una mitja marató son “palabras mayores” (per a mi, al menys) i més sent la primera que faig en ma vida, i -a sobre- 3 dies abans de complir els 52 "tacos" (que és quelcom que sovint se’m oblida).
Sempre m’he considerat molt competitiu i “patidor”, però està clar que si no vull fer el ridícul (o sigui, no acabar-la) m’hi haig de posar, i en serio.

Objectiu: no passar-me gaire de les dues hores, que és un temps similar al que fa -2h 03’ 59’’- el genial atleta i recorman mundial, Haile Gebrselassie... però ell fent la marató sencera, es clar, i que per a mi seria una molt bona mitja per quilòmetre (sensiblement inferior als 6 minuts) que ja estaria força bé.
En aquesta “mitja”, diuen que el traçat es pla, pla, pla... (espero que no apareguin, emboscats, alguns “toboganets” com els de diumenge passat); si no fa vent, es de les mitges més ràpides que hi ha (...ja no sé què més dir-me per animar-me.).

Així que, nano, ja pots anar corrent...

(per cert: ¿ ja us heu apuntat, com a voluntaris, pel proper Campionat d'Europa d'Atletisme 2010 a cel·lebrar aquí a Barcelona, del 26 de juliol a l'1 d'agost de 2010 ?; doncs, ja esteu tardant !!!). No em deixeu sol.

“...me iré despacio un amanecer que el sol vendrá a buscarme temprano. Me iré desnudo, como llegué. Lo que me diste cabe en mi mano. Mientras tu duermes deshilaré en tuyo y mío lo que fue nuestro, y a golpes de uñas en la pared dejaré escrito mi último verso..... me iré despació y sé que quizá te evoque triste doblando el faro. Después la aldea quedarà atrás, después el día será más claro; y ese día, dulce melancolía, has de arrugarte junto al hogar, sin una astilla para quemar...” (JMS-Cuando me vaya, 1970).
.

AIXÒ NO VA BÉ . . .

Em podeu dir “culé pessimista”, o el que vulgueu, però acaba ara mateix la primera part del Olympique de Lyon - Barça, i això no m’agrada gens ni mica... Crec que estem entrant en una “pàjara”, en una perillosa espiral descendent, que ens acabarà passant factura. Va començar amb el Betis, ho van rematar els “pericos” (ja està bé de posar l’escut del “negre del pito” pel davant: varem jugar de pena i prou...); i avui, segon regal consecutiu d’en Valdés (cóm s’ha empassat el paio la falta directa d’en Juninho des del lateral de l’àrea, per Déu !). Ara mateix estan al descans; no penso veure la segona part, perquè em poso de mala llet... i perquè preveig un daltabaix.

I lo pitjor del cas es que, per poder veure el partit (... i per tenir que “empassar-me” un infumable informe jurídic de 50 pàgines que hem de presentar demà al matí, tot sigui dit) no he anat al Club, on pensava fer els ja clàssics 11 quilòmetres amb bici i els estiraments/abdominals pertinent, perquè m’he de preparar, continuar preparant-me, perquè diumenge vull acompanyar -al menys en els seus últims quilòmetres- al Marco i en Jose, que corren la Marató de Barcelona. Jo ja no torno a tenir cursa fins el 8 de març (Esparraguera) i, la setmana següent, el 15 ... la meva primera Mitja Marató !!!.

“...es menuda como un soplo y tiene el pelo marrón y un aire entre tierno y triste como un gorrión. Le gusta andar por las ramas, ir de balcón en balcón sin que nadie le eche mano como un gorrión; nació libre como el viento, no tiene amo ni patrón y se mueve por instinto como un gorrión.... y le da pena el canario, pero no envidia al halcón...” (JMS-Como un gorrión, 1970).
.

UNA LLUITA DESIGUAL . . .

… i, a més a més, ben inútil.

Desigual perquè tots els corredors -com a covards aplegats en una espècie de "jauria" salvatge- anem contra ell... contra el crono. Es com una espècie de "caça de la guineu", en la que tots nosaltres som els gossos, i ell, la guineu.
1.000 contra 1, 6.000 contra 1, ó 15.000 contra 1 (com en el cas "de la dels Bombers"). Què valents !!!.

E inútil perquè ell sempre, sempre, va per davant nostre; mai no el podem enxampar; i, a sobre, sempre es ell el qui ens marca "il tempo" de cada cursa, d’aquesta "caçera"... Ningú, mai ningú en cap de les curses, ha fet menys temps que ell; i només un, tan sols un de nosaltres, l’iguala a cada cursa (i, ves per on, mai soc jo...).

(osti noi, no creia que aquesta cursa de Sant Boi m’hagués afectant tant per desvariar i divagar d’aquesta manera tan surrealista...).

- Per cert, i del "derbi" d’ahir què... ?.
- ¿ derbi... quin derbi ?.
Sort que crec que soc bo en el que faig professionalment, perquè, de "pitoniso", ho tindria ben clar.

“...amigo mío que, desde que el tiempo fue tiempo, vas sembrando guijarros por donde es plomo el sol y es tan espeso el polvo del camino que embarra el canto. Si al ir manso a doblar un recodo hacia el mar vieses los ojos de esa muchacha, pregúntale si se acuerda de mí... (JMS-Amigo mío, 1970) .
.

UNA CURSA SÚPER TÀCTICA LA D’AVUI

I es que un ja en va aprenent...

La tàctica d’avui ha estat la de localitzar -d'entre tots els corredors- a un paio que fes pinta de que faria un bon temps, això "es veu" (entre 38 i 39 minuts) corroborar amb ell que més o menys faria aquest temps, donar-li el meu xip groc, que se’l posés a la seva sabatilla i quedar a l’arribada amb ell perquè me’l tornés.
Què us en sembla ?, en vaig aprenent o no ?. Evidentment, es conya, però crec que si no faig quelcom semblant a això, mai no milloraré gaire el meus temps...

Però quelcom diferent a les altres curses sí que he fet.

Érem prop de 1.150 els corredors inscrits. I, en les meves condicions, cada segon es "or"; així que avui el que he fet ha estat sortir l’últim (i quan dic l’últim vol dir literalment l’últim), des del darrera de tot i, sense preses, m’he anat apropant a la sortida quan tots els demés ja havien engegat a córrer. I es que els segons que perdo "caminant" els primers 300 ó 500 metres després de la sortida (allà al mig, "embotit" per l’aglomeració de corredors) ja no els recupero. Així que avui ja he començat a córrer des del primer metro, perquè tenia via lliure i he pogut agafar el ritme, el meu ritme, des del principi de la cursa.

El "perfil orogràfic" de la cursa (l’altimetria) no enganyava... quasi.
En ella es deia que, fins el quilòmetre 7 "era tot baixadeta"; sí, sí, baixadeta... hi ha hagut en els quilòmetres inicials (del dos al quatre) uns tres o quatre punyeters "tobogans" d’aquells que un italià definiria clarament com de "toca-colloni": no eren gaire cosa, però de baixadeta continua, rés de rés...
De tota manera, i sense forçar (perquè jo no puc forçar, tot el que tinc és el ritme que tinc) he arribat al quilòmetre 7 amb uns esplendorosos (per a mi) 33’10’’; això vol dir que portava un supersònic promig (per a mi) de 4’43’’.
Però on sí que no enganyava gens ni mica l’altimetria era des del quilòmetre 7 i fins al 10 però -sobre tot- del 7 al 9: ha estat tot un "mini-Turmalet" per les meves cames, perquè he fet aquests dos quilòmetres (del 7 al 9) en uns inacabables 11 minuts clavats !!! (5 minuts i mig per quilòmetre, una passada de lent).
El darrer quilòmetre l'fet en 5 minuts, amb l’Estadi ja a tocar, i era un "repechoncito", amb arribada dins l’Estadi; una volta a la pista d’atletisme i... final !!!. (la foto es d’en Roy, amb el que he coincidit moments abans de la sortida i a l’arribada... gràcies).

Temps final oficial: 49’15’’, que es -però- el meu tercer millor temps fins ara (un pobre promig final de 4’56’’...), arribant en el lloc 556 dels 899 corredors que han acabat la Cursa i sent el 38é de la meva categoria.

(ho sento, “50”, un altra dia serà... però, avui, tampoc no m’has atrapat).
.

COM CADA VIGILIA DE CURSA . . .

… el mateix ritual de sempre:

Amuntegat a sobre d’una de les cadires del menjador (per no despertar demà al matí a la Marta), ja tot preparat, tot el que em cal per poder sortir a córrer:

- les meves sabatilles, amb el seu corresponent "xip groc" incorporat (quan finalment faci el canvi de les ASICS per les noves SAUCONY, no sé si sabré córrer sense elles),
- els mateixos mitjons de sempre,
- el mateix culotte negre,
- aquest cop la samarreta dels runner’s del club (ja que seré l’únic que corre aquesta cursa, al menys "que se’ns vegi"),
- el buff (que m’ajuda a subjectar-me els auriculars),
- la meva dessuadora preferida,
- el pulsòmetre-cronòmetre (per poder anar-me "atabalant" si veig que no vaig "a ritme")
- i, sobre tot... l’Ipod, perquè ja sabeu que no sé córrer sense música (ho sento, Albert, és així i sé que tu no ho entens, però per a mi, sense música no és el mateix...).

El dubte per demà matí son les ulleres de sol; depèn de cóm s’aixequi el dia em poden fer falta... però sinó emprenyen un munt, ja ho veurem; com que aniré amb cotxe fins allà, ja decidiré el què.

Veieu l’hora que posa al peu d’aquesta entrada ? doncs això vol dir que en menys d’un hora i mitja comença el derbi !!!. Me’n hi en vaig.
.

SENSE COMENTARIS . . . .

Aquesta és una foto del Nadal de 1997, al parc que hi ha enfront de la Sagrada Familia.... o sigui, de fa més de 12 anys !!!; però ja llavors, com aquest vespre, elles dues de "blau i grana".

El meu pronòstic per el derbi d'avui: 4-1

(ja veurem si em podré guanyar la vida com a "pitoniso").

"...quan el carrer dorm i el sol no ha alçat encara el vol, mare Lola ja camina amunt i avall amb el darrer badall a la gola, fent l'esmorzar pel marit, treient els fills del llit perquè vagin a escola. Comença el dia per ella i el sol no ha alçat encara el vol." (JMS-Mare Lola, 1970).
.

¿ A QUE NO SABEU PERQUÈ . . .

... seran pocs els corredors que podran veure escrit això (a l’esquena de la meva samarreta de runner del Club) aquest proper diumenge a la Cursa de Sant Boi ?. Dons està ben clar, no ?: perquè la majoria d’ells aniran per davant meu !!!

Però, tranquils, que la venjança es un plat que es serveix fred: conforme vagi discorrent la cursa -a partir del quilòmetre 7- ja els hi aniré ensenyant a un rere l’altra (això de poder tenir encara forces per anar avançant gent a mida que van passant els quilòmetres i t’apropes a l’arribada, no té preu... si es que ho pots fer i et queden forces, es clar).

La sauneta i el jacuzzi de fa una estoneta, molt reconfortants.

DEMÀ DISSABTE . . . ALTRA COP DERBI ! ! !

Per sort -i per un cop i sense que serveixi de precedent- el partit es jugarà d’hora... raonablement d’hora (perquè diumenge jo tinc Cursa, no us en oblideu...).
I m’ha agradat la sinceritat d’en Sergio Busquet, dient que en ell tan se’l hi enfot si l’Espanyol baixa o no baixa a segona divisió (perquè, entre d’altres coses, no serà per perdre aquest partit pel que baixin o no...); total, es el que quasi tothom pensa, però que ningú no diu (del cantó “culer”, es clar). A més, encara està massa viva, massa present, la “tamudada” dels collons de fa dues temporades...

D’aquí a una estoneta me’n aniré cap el Club a fer una llaaaaarga sauneta i una bona estona de jacuzzi, per estovar i relaxar muscles.

La cançó d’avui, si t’ho mires bé, sembla que parli de “culers” i “periquitos”... però rés més lluny, suposo, del que volia expressar en “juanito” quan la va escriure; es la que tocava per avui, no ha estat escollida a posta...

“...tan lluny i tan a prop com el riu i el xop. L’un caminant, l’altra quiet. Plegats, però indiferents com l’arbre i el vent. L’un dalt del puig i l’altre fuig; adéu, adéu, amor meu i sort. Quan un no vol no es pot fer un hort on hi ha un erol, ni quan és fosc fer néixer el sol, ni seda del setí, ni d’una drecera es pot fer un camí... (JMS-Adéu, adéu,amor meu, i sort, 1970).
.

AVUI ÉS EL TRET DE SORTIDA . . . .

... per les inscripcions de "la CURSA per excelència".
.

MANIES . . . ?

… o potser només son hàbits inconscients, costums ?. M’explico.

Sense proposar-m’ho, sense fer-ho “a posta”, hi ha una sèrie de gestos que faig inconscientment, però que són sempre els mateixos, inalterablement, i sempre en el mateix ordre:
-Mai, mai, mai em trec els pantalons (d’esport o de vestir) sense haver-me tret abans els mitjons (crec que l’etapa del “landisme” m’ha marcat molt i no suporto el poder veure’m amb calçotets i mitjons; es una imatge patètica, hi hagi o no hi hagi gent al voltant meu...).
-Sempre, sempre, sempre em poso (o em trec) primer el mitjó dret i la sabata dreta i després el mitjó esquerra i la seva corresponent sabata. Mai tots dos mitjons primer i, després, les sabates...
-Sempre, sempre, sempre hem poso la jaqueta primer pel braç dret i després per l’esquerra.
Son, tots tres, gestos senzills, quotidians, però que faig invariablement en aquest ordre i sense pensar-ho o proposar-m’ho.

I vosaltres.... quins feu ?. Penseu-hi.

Avui he tornat a estar per Tarragona (Reus) i Vilafranca i, en tornar, he passat una estoneta pel club, per fer 6 quilòmetres en bici i els exercicis de força de cames, seguits dels estiraments oportuns (sense abdominals però...). Em notava els quàdriceps (sobre tot) i els isquio “cansadots” i ho he enllestit tot en menys d’un hora.
Ara que ho penso, ja fa quasi més de tres mesos que no jugo a soft raquet, que només faig que preparar-me per les curses... hauré de fer un pensament i re programar-me el pla d’activitat setmanal tornant a incloure els dimarts el jugar unes partidetes... perquè no tot ha de ser córrer.

“...qualsevol dia al capvespre, darrera de la finestra sents el seu alè de tardor, dolç i trist es com un plor que el vent ens acosta i que truca a la porta; ell seu a taula, el sents allí no li cal dir una paraula per saber que ha arribat al fi el temps de pluja, temps d’estimar-se a mitja veu, de collir el que vàrem llençar a tot arreu... (JMS-Temps de pluja, 1970).
.

DE MOMENT, NO AFLUIXO . . .

… encara que no vaig al ritme que m’havia inicialment marcat.
Avui, sèries ràpides (ràpides per a mi, es clar), però poques, perquè sento els bessons una mica carregats: 250 metres a 12, 750 a 14,5 !!! (velocitat supersònica per mi), 250 altra cop a 12 i uns altres 750 a 14,5... per acabar els dos quilòmetres restants a 11. He preferit no forçar i fer uns bons estiraments i abdominals, no sigui cosa que em passi factura el diumenge.

Ha tornat a aparèixer la molèstia a la planta del peu dret.. però no quan corro (es curiós).

Aquesta nit passada he somiat amb la Mitja Marató i els seus poc més de 21 quilòmetres... arribava als primers 10 ja una mica justet de forces i, en girar i donar la volta, per tornar a córrer pel mateix camí que ja havia fet, però en sentit invers, se’m venia el món a sobre, les cames em feien “figa” i tenia que esperar al “coche escoba” perquè em recollís i em dues a meta. Quin desastre !!!. Espero que només hagi estat un somni i no una premonició.
Jo, el que crec, es que m’ho prendré amb molta calma (21 quilòmetres, per a mi, son molts quilòmetres...), i seria un gran èxit el acabar-los en 2 hores ó 2 hores i poquets minutets més (que seria un excel·lent 6 minutets per kilòmetre de promig). Tranquils, el temps ens ho dirà.

Apa, bona nit...

“...com un calidoscopi de cristalls menuts canvia de dibuix i de color si al bressol lluu el sol o ha plogut. I omple el meu món de flors... és quasi una dona, m’enreda quasi com una dona, em busca quasi com una dona, i juga quasi com una dona, com una dona que et vol com a ningú i de matí obre els seus ulls amb tu...” (JMS-Quasi una dona, 1970).
.

AIXÒ COMENÇA . . .

Avui, tot tornant de Vilafranca del Penedès, he passat pel Club per preparar la Cursa de diumenge. No he fet exactament el que pensava, sinó que finalment només han estat 4 quilòmetres (3 a 13 - 0,5 a 11 - i uns altres 0,5 a 13). Els estiraments adients i una bona sèrie d’abdominals.
En sortir m’he creuat amb en Juan Carlos... i m’ha dit que no fa la Mitja Marató del Maresme; això vol dir que la correré sol (pel que fa a companys de Club, es clar...).
Per cert : Felicitats Albert !!!! (en obrir el blog de "Tri-Banda", m’he trobat amb la sorpresa de que serà pare al Juliol... hem estat junts fa una estona i no m’ha dit rés el caxondo...).

He contactat avui amb els meus fire-men-friends perquè dijous es la data d’arrencada de les inscripcions per la Cursa dels Bombers i necessito les seves claus d’accés per poder “passar pel morro” al màxim de companys runners.

Com us vaig dir, ahir al vespre tocava teatre; sí més no, entretinguda (no era una obra de teatre en sí, sinó una “lectura escenificada”, amb bons actors, això sí). Però el realment gratificant va ser el poder-ho fer junt “amb les meves dones”, la Marta, l’Andrea i la Martona; i es que cada cop més difícil –per feina, exàmens, “noviets”, boy_friends, actes varis...- el poder arribar a fer quelcom junts...

Demà, tornem-hi: toquen sèries, curtes, però ràpides. A veure quan aguanto.

“... jo no prometo res, només camino mullant la ploma al cor, que és on cal sucar l’eina. Tampoc no sé el que em proposo, perquè el tenir un propòsit no es fer feina. Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. De la divina Acràcia seré ara el glossador. De l’Acràcia impossible en la vida dels homes que no senten desig d’una era millor. I el que pensin de mi no m’interessa gens”. (Joan Salvat Papasseit).
.

SETMANA PRE-CURSA …

Després de la sortida de divendres per la tarda-nit fins a La Creu, ahir dissabte tocava descans i recuperació. Aquest matí he anat a fer exercicis d’esforç (de cames), unes bones sèries d’abdominals i 6 quilòmetres amb bici (15 minutets). I els estiraments finals, que no faltin !!!.

Comença demà la setmana pre-cursa (“la de Sant Boi” de diumenge 22). I, si vull fer bona marca -o sí més no amb cara i ulls- m’hauré de plantejar el fer les coses ben pautades seriosament d’aquí al diumenge; però, per començar, demà dilluns activitat “zero”, perquè sortiré tard i tenim sortida familiar al Teatre. Així que el que, inicialment, penso fer durant la setmana serà:

Dimarts: 6 quilòmetres de carrera continua, a uns 12,5 ó 13 de velocitat de cinta.
Dimecres: sèries curtes de 250 i 500 metres, a 12 i 14, també uns 6 quilòmetres
Dijous: exercicis de força de cames i braços.
Divendres: 6 ó 8 quilòmetres de carrera continua, a 12, per no forçar massa.
Dissabte, una sauneta llaaaaarga i jacuzzi

... Diumenge, cursa !!!.

D’aquí a una estona (... a la una de la matinada !!!) a l’Andrea l’han convidat a una festa privada amb tots els jugadors del Barça, els del primer i els del segon equip de futbol. A veure què ens explica demà.

“...si és lleuger com un colom i a la proa pintat de vermell hi ha el teu nom, es llavors quan un llaüt és el meu llaüt; si les ones són joglars i el sol mitja magrana creixent a la mar, és llavors quan jo vull ser mariner”. (JMS-Bon dia, 1970).
.

JA ESTÀ FET ! ! !

I què es el que està fet ? . Doncs dues coses:

Per una banda, el tema de “La Mitja Marató Costa Barcelona Maresme” del dia 15 de març; aquest matí ja m’he inscrit (a veure si fa el mateix en Juan Carlos, i així podem fer-la tots dos; si més no, sortir a fer-la junts...).

I, per altra banda... les sabatilles: ja me’n he comprat unes de noves (les Mizuno que em vaig comprar de rebaixes al gener les vaig tornar fa uns dies, no em pregunteu perquè, però "no m’acabaven de fer el pes”).

He fet cas a l’Albert i en Pau i me’n he anat a “J’arribu” de Cornellà. Collons, quin bon paio en Carles i què bon venedor que es; venedor amb totes les lletres, un venedor amb majúscules: et pregunta (fonamental per saber el què), t’explica, et raona, t’ensenya, et fa provar un munt de sabatilles i, fins que no estàs tu convençut, ell no para; no es dels que et vol endinyar “el que sigui”, sinó convèncer, que sápigues què es el que els teus peus necessiten (altra cosa es que t'ho puguis pagar...).

I, entre les cinc opcions finals que m’ha presentat (Mizuno, New Balance, Nike, Asics i Saucony) finalment han estat aquestes las que m’he comprat:

les SAUCONY GRID PHOENIX 3,

de 105 euritos del ala, que s’han quedat en 95 per ser del Club.

D’entre les moltes coses que m’ha dit en Carles, la més important es que “jo no talono”, sinó que la petjada la faig amb el metatars tal i com ho fan els kenyans, etíops i demés negrets voladors, que sembla que “flotin”, que quasi no toquen el terra quan corren... així que dec tenir "ancestros" africans: manda güevos !!!; es per això que jo no necessito sabatilles amb reforç d’absorció de cops al taló.
Ah ! i ni pronador ni supinador, ni res de res... la meva petjada es de lo més normaleta.

Albert... les meves estimades ASICS estan encara de putíssima mare, gens desgastades i amb molts i molts quilòmetres per fer encara; no les he desgastat gens i encara els hi queden moltes curses per fer, i més amb la meva petjada i com les cuido (Carles dixit...).

“...el meu carrer és fosc i tort, té gust de port i nom de poeta. Estret i brut, fa olor de gent i té els balcons plens de roba estesa; el meu carrer no val dos rals: son cent portals trencats a trossos i una font on van a abeurar infants i gats, coloms i gossos. Es un racó on mai entra el sol, un carrer qualsevol” (JMS-El meu carrer, 1979).
.

ME PARECE QUE VA A SER QUE NO . . . .

I em refereixo a lo de fer la Mitja Marató el 15 de març, tot i el que us deia ahir. O molt han de canviar les coses d’ara fins llavors. Veureu.

Avui divendres he sortit a córrer amb els runners del club (pocs, aquest cop): l’ Albert, en Xavi, l’Enric, jo i una parelleta jove, noia i noi; si m’haguessin dit fa un parell d’anys que, jo, quedaria amb uns amics per sortir a córrer una estoneta i acabar fent, com el que res, 10 quilòmetres, li hagués dit a qui fos que “estava sonat” (perquè, 10 quilòmetres son 10 quilòmetres, no una “passejadeta”).

Però això es el que hem fet avui. Des del Club fins a La Creu de Pedralbes i tornar (10 quilòmetres, tres-cents metres exactament). Com sempre, hem sortit plegats; en arribar a l’alçada de del servei de neteja de cotxes d’Esplugues-poble, l’Albert, en Xavi i l’Enric s’han anat separant de mi... i jo de la parelleta que portava al darrera... Poc a poc els 3 s’han anat allunyant, però sense perdre’ls jo de vista i jo allunyant-me més de la parelleta que portava al darrera. Passem per davant de l’Ajuntament, per davant de la Nestlé, se’n van allunyant progressivament, però encara els veig... fins més o menys quan ells passen pels “3 Molinos”; jo penso: “quan arribin a la font del Cervantes, com sempre, m’esperaran...”; però no... quan jo arribo, allà no hi ha ningú. El primer que penso es: “cony, si que has afluixat en aquest darrer tram...”. Com sempre, passo de llarg la font (si bec aigua corrent, em va fatal...) i segueixo fins a La Creu de Pedralbes, perquè sé que estaran esperant-me allà fent els estiraments; però, ni por esas (encara que jo ja sabia que ells no tornaríem pel mateix camí, sinó que baixarien fins a la Diagonal per creuar el Parc Cervantes). Així que arribo a la Creu, faig els meus estiraments, creu-ho a l’altra vorera, com sempre faig, i torno al Club, sol, com un mussol, com quasi sempre (i encara es pregunta l’Albert cóm es que vaig amb l’Ipod mentre corro...). El camí de tornada el faig en 27 minuts clavats, que no està gens malament.

Arribo al club i encara no ha arribat ningú; mentre faig els estiraments van arribant. I aquest es el flash-back de la cursa:

Quan els tres primers han arribat a La Font del Cervantes, aquesta no anava, així que han entrat a dins del parc que n’hi ha una altra. Està clar que mentre ells eren dins el parc he arribat jo a la Font, no els he vist i, sense parar ni estirar, he tirat cap a la Creu. Quan ells han sortit del parc, diuen que han esperat a que jo arribés (?) i han esperat també a la parelleta, i tots cinc plegats han anat tirant cap a la Creu. Jo, a aquelles alçades, ja he degut d'arribar a la Creu, fet els estiraments i començava a tornar per l’altra vorera; el cas es que ni jo ni els ells ens hem vist (?), i he tornat sol al Club, el mateix que ha fet la parelleta, desfent com jo el camí d’anada, mentre els altres tres baixaven a la Diagonal. Realment, no entenc què ha passat i cóm no ens hem vist; que no les hagi vist jo quasi ho entenc, perquè corro (mal fet, ja ho sé) amb el cap mirant al terra i amb la música a tope; però ells eren 5 !!! i algú d’ells -encara que jo anés per l’altra vorera- m’hauria d’haver vist quan ens hem creuat, forçosament, en el tram de la Font fins a la Creu... Però, no ha estat així.

Però, tornant al principi: això de fer 10 quilòmetres “com si res” (encara que acabo “tocadet” però) m’ho diuen fa un any i mig i, a qui sigui l’engego o el prenc per boix...

I, com deia al principi: molt han de canviar les coses per fer "la mitja" perquè, en arribar al Club, després d'haver fet els 10 quilòmetres i pico d’avui, m’ha caigut el món a sobre només de pensar que, a la mitja marató hauria de tornar a fer altra cop tot el que ja acabava de fer, o sigui, uns altres 11 quilòmetres fins a completar els 21 i pico de la mitja... i, ja dic, quasi se’m cau el món a sobre. L’Albert diu que el ritme a la mitja es un altra, que t’ho prens d’un altra manera... però no deixen de ser 21 quilòmetres (però, ara que ho penso, seria un bon regal de 52 aniversari que em podria fer jo mateix si aconsegueixo, no només acabar-la, sinó baixar de dues hores).
Ja veurem. De moment, diumenge 22, cap a Sant Boi, a per uns altres 10.

“...era suau com el vellut, i poregosa com un conill menut; en Snoopy era el seu heroi i li agradava jugar com un noi, i de la mà em duia amunt i avall sense parar. Com un estel, fent tombarelles pel cel. Que és maco el temps d’estimar !!. I no va ser aquell un temps perdut, conillet de vellut; però el conill, fora del niu, m’enganyava; se’m perdia en el forat d’una Nikon o una Hasselblad..” (JMS-Conillet de vellut, 1970).

.

“ DILEMA HABEMUS . . . “

A veure si m’explico.
Diumenge passat em vaig quedar amb un regust amarg; veure els companys gaudint ( i de quina manera !) de la Mitja Marató de Barcelona, i jo, a la vorera, fent-los fotos... i animant-los. D’acord, no estava en forma ni per fer ni la meitat de la mitja, o sigui, ni un quart; m’hagués “rajat” abans de la meitat de la cursa, però... què voleu que us digui: m’hagués agradat tant córrer-la !!!.

Aquesta tarda, a la sauna, allà tirat sobre las planxes de fusta, suant, deixant volar la imaginació, m’he dit:
-l’1 de març hi ha la “Marató de Barcelona”; doncs tu, Txabi, faràs la teva pròpia, personal i intransferible “mitja marató d’en Txabi” corrent només mitja marató de la marató del dia 1.

I així ho pensava fer, fins que sortint de la sauna l’Albert m’ha “desinflat”:
- que si no ho facis, que si no es el mateix, que si tal, que si qual...
I m’ha dit:
- perquè no fas “La mitja marató Costa de Barcelona-Maresme” ? (per Calella-Pineda-Santa Susana-Malgrat-Santa Susana-Pineda-Calella); es plaaaana, molt plana i molt ràpida...
Es el diumenge 15 de març (tres dies abans de que jo en faci 52, per cert...).

I aquest es el problema, el meu “dilema”: jo vull córrer, penso córrer, la Cursa de 10 kms. d’Esparraguera amb tots els runners de Can Mèlich (amb el “dinaret” posterior a “La Vinya Nova”, of course). I aquesta cursa és el dia 8 de març, o sigui, només una setmana abans de la “mitja marató de la Costa”. I no crec que jo, dues setmanes seguides, pugui aguantar-les.

L’Albert, muy chulito ell, diu que córrer la d’Esparraguera es el millor entreno que puc fer per preparar la Mitja:
- els primers 5 quilòmetres, que fan una mica de pujadeta, els fas xino-xano, sense preses, i els 5 darrers, acceleres una miqueta...
Com si em fos tan fàcil !!!.

Però, ho provarem, vaja si ho provarem !!!

Així les coses, el meu -espero- definitiu calendari de curses d’aquí als “bombers” serà el següent:

22 de febrer: 10 quilòmetres de Sant Boi
8 de març: 10 quilòmetres d’Esparraguera
15 de març: la Mitja Marató de la Costa (un munt de quilòmetres per mi, la meitat de 42,195, o sigui: 21,098 quilòmetres ... em canso ja només de dir-ho !!!).
5 d’abril: La Cursa dels Bombers.... “la cursa”.

Apa noi, ja pots anar-te preparant !!!.

“... pels voltants de setembre, abans que arribi el fred, compren el seu bitllet per al tren de l’esperança. I els hem vist allunyar-se amb la maleta al coll caminant per un moll de l’estació de França.... són gent de l’Aragó, de l’Àfrica i del sud, els veremadors.... cadascú amaga un somni, cada qui té un accent, però tota aquesta gent parla el mateix llenguatge: l’ idioma del peó. Senzill, dur i a preu fet, dels veremadors...” (JMS-Els veremadors, 1970).
.

SEMBLA QUE DIUEN EL MATEIX . . .

però no diuen exactament el mateix ¿ ... o sí ?.

(son dos cartells penjats a la porta de dos dels Jutjats de 1ª instància de Barcelona, porta per porta l'un del altre)…

A vosaltres ¿ quin dels dos Jutges voldríeu que estigués al front del vostre cas (ja sigui com a imputats o com a “víctimes”):

- L’ intransigent del:
“PROHIBIDO.... desconéctenlos”
- O el més educadet del:
“LES ROGAMOS.... Gracias” (i en el dos idiomes).

I ja que la cosa va de jutjats:
tot i amb el risc de semblar-me al “abuelo cebolleta” i les seves batalletes, us aconsello que SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE que tingueu un incident de trànsit (accident) aviseu a la patrulla de la Guàrdia Urbana (a part de per posar multes, també estan per aquests casos) ; no us en refieu mai “de la bona voluntat” del altra, ni -per no perdre temps- deixeu de “fer els papers”... Perquè després les coses es compliquen, i molt, la majoria de vegades i acaben -com jo avui al matí- als jutjats (encara que sigui com a testimoni).
I parlant de testimonis: sí, es un “conyás” quan has d’anar a declarar com a testimoni en un judici; sí. Però penseu com us agradaria, i agrairíeu, que davant d’un accident que patíssiu, hi hagués algú que refermés la vostra declaració. Pues això, “no us amagueu” davant dels accidents que presencieu.
O, pensant-t’ho bé, feu el que vulgueu. Jo no soc qui per dir-vos el què heu de fer...
.

TOT TORNANT DE GIRONA ...

Vaja amb els gironins... ahir un dia quasi de primavera i avui, que arribo jo, a poc més d’1 grau i mig a les nou del matí.
He arribat tard a Barcelona al vespre, i amb la intenció de “tirar p’a casa”... però finalment he anat cap el club, i he fet els ja habituals 11 quilòmetres amb bici estàtica en mig horeta, cremant 260 calories.
Es curiós (o potser es senzillament normal): suo més -però que molt més- anant mig hora en bici, que corrent a la cinta el mateix temps... però també es cert que cremo més del doble de calories corrent que anant en bici.

M’haig de fer amb una d’aquestes dues “perles” ASICS:
o la Gel Nimbus 10 TN840, com les d’en Marco,
o les GT 2130 Lighten blue
(que he vist avui a Platja d’Aro, però de les que no tenien el meu número; eren 120 euritos del ala -no estaban rebaixades- però espero que el meu bon amic Santi de Platja d'Aro em doni un cop de mà i me les tregui quasi a preu de cost; sí mes no, ho lluitaré... sinó, res de res a aquests preus...).

Dues fotos per il·lustrar aquesta entrada: la del cartell del Carnaval de Platja d’Aro d’aquest any (tot un clàssic, juntament amb el de Sitges ), i una foto d'en Bambi, amb una de les seves “promeses”. Ai senyor, que Déu ens agafi confessats amb aquest paio !!!

Avui me’n explicaven un:

Es troben en ZP i en Jaimito, i en ZP li diu:
- vaya, tu eres el de los cuentos, no ?.
I en Jaimito li respon:
- no, el de los cuentos eres tú... yo soy el de los chistes.

Us sona allò de:
-“Pasqual, apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Catalunya" ?
Pues, eso...

Avui, una de sencere...

“... soplaban vientos del sur y el hombre emprendió viaje; su orgullo, un poco de fe y un regusto amargo fue su equipaje. Miró hacia atrás y no vio más que cadáveres sobre unos campos sin color, su jardín sin una flor y sus bosques sin un roble. Y viejo y cansado a orillas del mar bebiose sorbo a sorbo su pasado. Profeta, ni mártir, quiso Antonio ser. Y un poco de todo lo fue sin querer.
Una gruesa losa gris vela el sueño del hermano. La hierba crece a sus pies y le da sombra un ciprés en verano. El jarrón que alguien llenó de flores artificiales, unos versos y un clavel y unas ramas de laurel son las prendas personales del viejo cansado que a orillas del mar a orillas… (JMS-En Colliure, 1969).
.

LA LLARGA “TACA” D’ASFALT . . .

Els que no feu curses de competició (encara que, com nosaltres, sigui en pla amateur) no sabeu el què es aquesta sensació: caminar, córrer, trepitjar el gris asfalt, mirar endavant, i no veure altra cosa que asfalt i més asfalt… Aixeques el cap, mires endavant, i continues veient aquesta taca “gris-negre” que es perllonga fins el que et sembla l’infinit (sobretot, depenent de cóm vas de forces...).
I què voleu que us digui si el que estàs fent es la Mitja Marató (de Barcelona, per exemple), i aquesta “taca” s’estén davant teu per la solitària i llarguíííísima recta de la zona del Fòrum i encara et queden els darrers 5 ó 6 quilòmetres. Es per això que tant s’agraeix el veure gent per les voreres mentre corres, encara que no et diguin res... et fan una mica menys gris l’asfalt.

Sigui aquest el meu homenatge a tots els companys runners de la mitja marató de diumenge, uns autèntics “reis (i reina) de l’asfalt”.

Avui hi he tornat; després de l’agre/dolça sensació amb la que vaig sortir ahir amb la mini sèrie feta, he pensat que millor tornar-hi avui.
La idea inicial era fer “carrera continua” a velocitat 12 uns 8 quilòmetres; però, com sempre, he canviat sobre la marxa (i mai millor dit): he estat a la cinta 29 minutets clavats, fent 6 quilòmetres: els tres primers a 12 i els tres finals a 13. He notat que se’m carregaven una mica els bessons (el sòleo d’ambdues cames) i he preferit no forçar. Demà descansaré, perquè vaig per feina a Girona i arribaré tard. I dijous no sé encara el què faré (possiblement sauna i jacuzzi) perquè ja tinc ganes de tornar a sortir el divendres amb els companys “a córrer per aquests mons de Déu” i no vull que em deixin gaire enrere, tot i la diferència d’estat de forma i dels quasi gaire be entre 25 i 30 anys “d’avantatge” que els hi porto a la majoria d’ells... (quelcom que sovint se’m oblida quan jutjo els meus temps en comparar-los).

Però cada cop estic més convençut que el meu temps mínim en curses de 10 quilòmetres no serà mai inferior a 47’30’’ com a molt... per això estic tant cofoi del meu “tiempazo” a la Jean Bouin.

“... el sol nos olvidó ayer sobre la arena, nos envolvió el rumor suave del mar; tu cuerpo me dio calor, tenía frío; y allí, en la arena, entre los dos nació este poema, este pobre poema de amor para ti” (JMS-Poema de amor, 1969).
.

AIXÒ NO VA BE …

Està clar que no es pot afluixar… D’acord, vaig tenir l’incident amb la moto i m’ha deixat tocat, però està clar (i més ja a la meva edat, a punt de fer-ne 52) que o ets constant, metòdic... o la força se’t en va.

Avui, amb aquest handicap de la moto de la setmana passada, només he fet una “mini-sèrie” de 3 quilòmetres en 14 minutets, en fragments de 500 metres a 12 i a 14, i els estiraments i els abdominals, que no faltin.

Continuo amb molèsties per la caiguda (ara, al cap del fèmur esquerra, cop que encara no havia “descobert”) i, des de dissabte, tinc una estranya sensació al genoll dret: segons com i quan “em fa figa”, em falla (pujant escales, normalment). Està clar que, avui per avui, no passaria la ITV !!!.

He començat ja a rebre noticies del e-mail que he enviat avui als runners del Club (per apuntar-los “pel morro” a la Cursa dels Bombers d’abril); espero poder aconseguir que al menys 10 d’ells no hagin de pagar la inscripció, gràcies als meus “fire-men-friends”, en Jordi i en Lluis.

La meva propera cursa.... Sant Boi, el dia 22 de febrer (em sembla que jo solet, sense que ningú del Club corri amb mi...).

I dieu que aquí fa fred … si estiguéssiu a Londres ja no se què diríeu…

"... jugando ayer desnudo por la arena mi niñez poco a poco vi pasar; se me escapó sin darme cuenta apenas soñando con volar. Irme jugando con el viento, caer sobre el agua un momento. Crecí soñando cerca del mar, junto a las rocas un día aprendí a volar como mis gaviotas; y me fui, lejos de allí, aquel día, sin mirar atrás, creí que jamás volvería" (JMS-Mis gaviotas, 1969)..

RESULTATS OFICIALS MITJA MARATÓ….

* L’ALBERT - Lloc 546 - Temps 1 H.28’48’’ - Promig 4’13’’
* En JOSE - Lloc 796 - Temps 1 H.32’29’’ - Promig 4’23’’
* En PAU - Lloc 1184 - Temps 1 H.37’05’’ - Promig 4’37’’

* MENCIÓ ESPECIAL per la MERCEDES :
La 2ª de la seva categoría, i uns temps de:
- Lloc 1392 - Temps 1 H.38’30’’ - Promig 4’41’’

* En J.CARLOS - Lloc 2330 - Temps 1 H.46’44’’ - Promig 5’04’’
* En RAMÓN - Lloc 2826 - Temps 1 H.52’29’’ - Promig 5’20''

Realment, uns “tiempazos”, sobre tot els d’en Pau i la Mercedes…

Runners... esteu en forma !!!.
.

QUINA ENVEJA ! ! ! !

No fa ni tres hores que ha acabat la ½ Marató de Barcelona, amb la participació de l’Albert, en Pau, el Juan Carlos, el Jose, el Marco, en Roy, la Mercedes, en Ramón, en Jordi …
(i que jo sàpiga, ningú mes). I aquí teniu les primeres fotos (si cliqueu a sobre d'elles, les veureu "en gran").

Tots en molt bons temps... (la progressió d’en Pau continua sent acollonant... i sospitosa: crec només durarà fins que s’instaurin els controls anti-doping, perquè estic segur que deu anar “fins a les tranques” del que sigui que pren...); encara que millor no saber el què pren el guanyador, un kenia que ha fet... menys de tres minuts per quilòmetre !!!

Felicitats a tots i... quina enveja, nois; l’any que ve igual la correm junts perquè, el que és avui per avui, el meu cos -les meves cames- no estan encara preparades per “una mitja” (amb prou penes, per un mitjó...).

"... a cualquier hora, en cualquier lugar, siguiendo otras pisadas, el camino no se acaba en el encinar..." (JMS-En cualquier lugar, 1969).
.

S’ ACABA LA SETMANA … LABORAL

No es per posar-me pesat, que consti, però ja ens hem “menjat” la primera setmana de febrer !!!. Si el que diuen de que aquest any serà “catastròfic”, al menys està (se m’està) passant volant, fins ara al menys.

Ahir, per moure una mica les cames, vaig anar al Club a fer els ja habituals 11 quilòmetres amb bici estàtica i, després, els estiraments i abdominals. I, després, sopar amb els "Millonarios".

Diumenge, Mitja Marató de Barcelona; que jo sàpiga, dels runners del Club la corren l’Albert i en Pau. La cursa acaba a l’Arc del Triomf i anirem a veure’ls arribar amb la Marta amb les motos, si fa bon dia (sinó, hi aniré tot sol...).

Pensava anar un ratet al Club (es divendres i tenim l'habitual “sortida runner”), però he quedat amb l’Esteve per tractar del viatje a Costa Rica d’aquest estiu. Arribat a aquest punt, tres cosetes a destacar:

- Un: Encara tinc molèsties a la cama esquerra (del cop/ferida al quàdriceps de la caiguda en moto) i no em veig amb ànims de correr amb tots plegats. Si acabo d’hora amb l’Esteve, igual vaig a fer una mica de cinta.
-Dos: L’Esteve es un dels “Millonarios”, del equip de futbol-sala de la prehistòria, de "cuando éramos jóvenes"; i es precisament per ell que varem muntar el sopar d’ahir (dissabte es el seu “cumple”, 59).. però el tipus (que no sabía el motiu del sopar) no va venir, perquè va canviar d’idea i va preferir quedar-se a casa per veure el Barça-Mallorca. I jo que, igual que en Nacho, vaig deixar d’anar al partit per anar al sopar... !!! (qüestió de prioritats, suposo). Es per això que em quedat per d’aqui una estona a L'Illa, perquè en no venir ahir no em va poder explicar les característiques del viatge.
-I tres: aquest estiu farà 25 anys que ens vam casar la Marta i jo (¿ vosaltres no us haguéssiu casat amb una nina així... ? ara ja sabreu perquè, durant molts i molts anys vaig ser el més envejat de la colla...). Volem fer un viatge per celebrar-ho i Costa Rica -donant la volta al país en 4x4- amb extensió de 3 dies a Nova York, pot ser una bona opció... A veure què m’ofereix l’Esteve.

Estic a punt d’acabar “La chica que soñaba...” i es encara millor que el primer. En serio, no us perdeu aquesta trilogia.

“... te podría contar que está quemándose mi último leño en el hogar; que soy muy pobre hoy, que por una sonrisa doy todo lo que soy, porque estoy solo y tengo miedo. Si tú fueras capaz de ver los ojos tristes de una lámpara y hablar con esa porcelona que descubrí ayer y que por un momento se ha vuelto mujer. Entonces, olvidando tu manyana y mi pasado, volverías a mi lado...” (JMS-Balada de otoño, 1969).
.

COM VA DIR EN JACK "EL DESTRIPADOR”…

(... que per cert, i que quedi aqui entre nosaltres, no va esbudellar mai a cap de les seves víctimes): “vayamos por partes”...

- Seqüeles del mamporro d’ahir: molt millor del esperat, ja que no hi ha hematoma, no supura la ferida, no s’ha inflamat... tan sols una lleugera molèstia (em refereixo al cop/ferida al quàdriceps, perquè els altres cops encara estan millor).

- Seqüeles a la moto ? irrellevants; abans d’anar a casa a buscar la Martona per anar al metge, he passat un moment pel taller perquè m’adrecessin la palanca del canvi de marxes i em fixessin el retrovisor; de la maneta del embragament, lleugerament desviada, ja me’n ocuparé -o no- d’aquí a quatre mil quilòmetres, quan em toqui la revisió dels deu mil.

- Partit de Copa del Rei avui ?, doncs "va a ser que no", anava errat: el partit es demà. I a que no sabeu a qui se li va ocórrer planificar un soparet amb els “Millonarios” precisament per demà ?: doncs a mi !!! (creient que el partit era avui). De tota manera, anirà be aquest sopar per celebrar l’aniversari del Esteve, que es aquest dissabte.

- La Martona i els seus marejos...? Una súper contractura molt heavy a cervicals i espatlla... Ens han fet fer una radiografia (ipso-facto allà mateix) i, apart del antiinflamatori de torn, ha de fer 10 sessions de recuperació (apart de, com no, recomanar-li de fer esport, natació sobre tot).

Per cert: propera cursa, la XXIV Cursa de Sant Boi, el 22 d’aquest mes (a veure si algún dels runners s’hi apunta; jo vaig a fer-ho en quant acabi d'escriure això).

- Feina ?, per ara, no em queixo, l’any no ha començat malament... creuem els dits, que la cosa be torçada... !!!.

Si algú dels qui em llegeix es “teatrero” (que li agrada anar al teatre, vull dir), que m’ho faci saber: sovint tinc mega-chollos per anar-hi, a 5 ó 6 euritos l’entrada, sempre però entre setmana. Així que, ja ho sabeu...

La cançó d’avui, amb foto inclosa (no us perdeu les cametes del "Nano"):

"...en Pelé era en Pelé, i Maradona un i prou. Di Stéfano era un pou de picardia. Honor i glòria als qui han fet que brilli el sol del nostre futbol de cada dia. Tots tenen el seus mèrits, lo seu a cadascú, però per a mi ningú com en Kubala... permeteu-me glossar la glòria d'aquests fets com ho feien els grecs uns anys enrere, amb la joia de qui ha jugat al seu costat i du el seu retrat a la cartera..." (JMS-Kubala, 1989)
.

PATAPAM, A TERRA… !!!

… la caiguda tonta de la setmana, del mes i -possiblement- de l’any !!!.
En sortir del despatx he anat a recollir a la Marta perquè aquest matí plovia i l’he dut a la feina amb cotxe; després al migdia ha sortit el sol i he canviat cotxe per moto quan he anat a dinar a casa. Així que es amb moto que he anat a recollir la Marta. Doncs be, arribo a la cantonada de Diagonal amb Casanova, poso el cavallet lateral, inclino la moto... i patapam !!! moto i jo a terra, a càmera lenta, però a terra, al ben mig del lateral de la Diagonal (sort, moooolta sort, que no vingués ningú, ni cotxe ni moto, pel lateral en aquells moments). Motiu d’aquesta caiguda tan tonta: realment NO havia posat el cavallet !!!; i es clar, en agafar la Triumph un cert grau d’inclinació ja no hi ha qui freni la caiguda lateral (i menys si t’agafa desprevingut com m’ha passat a mi).
Resultat: me quedat atrapat a sota la moto, amb la cama allà baix enganxada, i com veieu, amb un fort cop -amb ferida- a la part baixa del quàdriceps (se m'ha clavat el canto de la bateria, que en aquesta moto va “a la vista”, per fora), una “pelada” -amb cop també- al genoll i un cop al colze, però lleugeret, això sí; tot a la banda esquerra. El més graciós de tot es que només s’han acostat a ajudar-me a aixecar (i es un dir) dues dones i una noia i, es clar, entre les tres no podien ni aixecar la moto, ni treure’m a mi de sota... un número.

El cop-ferida del quàdriceps (ara ja en fred em fot un mal de collons) anuncia hematoma dels bons ja per demà matí mateix, amb no gaires intencions de voler marxar aviat. Estronxat doncs el pla d’entrenament per aquesta setmana... Pel que fa a la moto, quasi be res, impoluta: una mica torçada la palanca d’embragament i lleugerament torçada la palanca del canvi; ni una ni l’altra m’impedeixen el conduir amb total normalitat (ah! i una rascada al retrovisor, que s’ha entregirat tot en la caiguda...).

Ja m’estic imaginant el despertar de demà al matí, amb “ais” i “uis”... com els que tenia “de jove” tots els dilluns al matí, després d’haver-me estat rebolcant pel terra, cada dos per tres “los duros defensas fajadores, pero nobles” en el decurs del partit de futbol del dia anterior (els que han jugat a futbol a Tercera Regional “por estos campos de Dios” ja saben el què es caure per terra en aquests camps...).

La Martona està “chunga”... ja fa dies que es mareja, li volta el cap, perd l’equilibri, i sembla que no hi sent gaire be... no sé, no m’agrada...; tenim hora demà amb el traumatòleg i la setmana que ve amb l’otorrino (per si fos cosa de vertigen). Els nervis pels primers exàmens “de noia gran” a la Facultat suposo que tampoc l’ajuden gaire. Veurem què diuen els que en saben.

“... ella guardaba un hijo en sus entrañas; nunca nada fue suyo, nada tuvieron, por eso lloró tanto cuando murieron; él, con sus propias manos, cavó una fosa sepultando sus sueños junto a su esposa...” JMS-Manuel, 1969.
.

CANVI DE DATES … I DE RITME.

Canvi de dates:
Avui m’ha dit l’Albert que la Cursa d’Esparraguera (10 quilòmetres i després, el millor, anar a dinar tots els “Can Mèlich Runner’s” junts a “La Vinya Nova”), s’ha avançat: serà el 8 de març en lloc del 22. I m’han fet la guitza, perquè una setmana després, el 15, n’hi ha un altra de 10 quilòmetres també que volia fer, a Vilanova i la Geltrú, i que es mixta: mig asfalt, mig “campo a través”... Veurem, ja que amb el canvi de dates, serien dues curses seguides en dues setmanes... “y no creo yo que el cuerpo aguante tanto trote tan seguido”...

Canvi de ritme:
Ja sabeu com tenia l’esquena aquest cap de setmana; però les drogues produeixen miracles insospitats: el dos “chutes”, els de Myolastan sobre tot, i avui l’esquena com nova. Tot i així no he volgut forçar, però tampoc deixar de fer “les meves sèries”; però el que no he aconseguit -com sempre- es repetir una mateixa sèrie: el que he fet avui, alternant-ho en sèries de 500 i 1.000 metres, ha estat velocitat 10 (per escalfar) seguit de velocitat 14, 12, 14 i 12. Total: 3,5 quilòmetres a bon ritme (13’20”), i 200 calories a prendre vent, ja que no volia ressentir-me de l’esquena (no ho ha fet); he acabat amb els estiraments pertinents una bona estona.

Per cert, “el Bambi” es reunia aquesta tarda “amb la Banca”... serà il·lús !!!. Ja els hi pot dir missa en aquests, ja, que fotran el que els roti. I si no, al temps... Per cert, parlant de temps, la punyetera pluja que s’anuncia per aquesta setmana m’obligarà a agafar el cotxe, amb la gràcia que això em fa.

“... tu nombre me lleva atado en un pliegue de tu talle y en el bies de tu enagua. Porque te quiero a ti, porque te quiero, aunque estés lejos yo te siento a flor de piel; porque te quiero a ti, porque te quiero, se hace más corto el camino aquel” (JMS-Tu nombre me sabe a hierba, 1969).
.

NADAL NO ÉS NOMÉS LA FESTIVITAT DEL 25 DE DESEMBRE …

No. Nadal es també aquest paio mallorquí que, des de fa ja no sé quan, ens/em té al·lucinats: ha passat de ser “el rei de la terra batuda” a ser “el rei en totes les superfícies”... Un cop guanyat Wimbledon l’any passat i superat el “trauma de no saber guanyar a l’herba”, ja res se li ha resistit. I la darrera fita, la d’aquest matí davant (altra cop) del excel·lent contrincant que sempre es el suïs Roger Federer (gran jugador, millor persona encara, gran amic d’en Rafa a més a més...). Després d’haver tingut que jugar cinc llarguísims sets en més de cinc hores davant Verdasco a la semi-final, avui li ha tocat jugar uns altres cinc sets, i més de quatre hores de joc, per guanyar el seu primer Open d’Austràlia (primer cop que ho guanya un espanyol). El dia que superi el seu particular trauma del “calçotet a la regatera del cul” ja serà la repera...

I pel que fa a mi, doncs, ja m’estranyava tants mesos sense ocórrer, i avui ha tornat a passar-me: aquest migdia, en intentar pitjar el botó d’encendre la tele... zas !!! “latigazo a l’esquena". Osti noi quin mal... Ara feia uns quatre o cinc mesos que no em passava, i ho atribuïa al fet de fer exercici continuat, però sembla que no te res a veure: hi ha un punt, a la meva columna, en que depenent d’un grau exacte d’inclinació-torsió que... zas !!! “latigazo”. Jo crec que la culpa la té “la vèrtebra de més”; i es que a la zona baixa lumbar jo tinc una vèrtebra més del compte i, a més a més, es bífida (o sigui, que no es va acabar de tancar) i es veu que hi ha algun nervi rondant per allà que, depèn de com es torça la columna, em fa veure no ja les estrelles, sinó unes quantes constel·lacions a la vegada. Aquest cop, però, he pres remei d’immediat: un relaxant muscular (Myolastan) i un antiinflamatori (Normulen) i després, fa una estona, unes fregues lleugeres de Flogoprofen, per “rematar”; a veure si aconsegueixo que em passi en 2 ó 3 dies.

I del Barça, què ?. Doncs un partit molt travat, en que s’ha avançat el Racing ja a la segona part... i que no s’ha arreglat fins que ha sortit (qui si no) en Messi al minut 60 i ha marcat el seu gol al cap de cinc minuts, per acabar de rematar la feina, també ell, al minut 81 amb un gol “de la factoria Messi”, que no només ha estat un gran gol, sinó que ha estat el gol 5.000 del Barça en el Campionat de Lliga (però com que la felicitat mai no es complerta, ens han expulsat en Marquez –minut 85- i en Piqué, minut 95). Per tant, “la taca blanca" la continuem tenint a 12 punts...

“...te levantarás despacio poco antes de que den las diez y te alisarás el pelo que con mis dedos deshilé, y te abrocharás la falda, y acariciarás mi espalda con un “hasta mañana”. Y te irás sin un reproche, te perderé con la noche que llama a mi ventana, y bajarás los peldaños, de dos en dos de tres en tres. Ellos te quieren en casa poco antes de que den las diez. Vete, se hace tarde, vete ya...” (JMS-Poco antes de que den las diez, 1969).
.