Accelerant el ritme

Com diu l’Albert:

- Txabi, és que ara només competeixes, no entrenes... i “t’has deixat anar”.

I te raó: haig de sortir d’aquest cercle viciós “d’anar tirant”. I per començar, ja m’he conjurat amb el “noruec trotador” -gaire bé volador- per preparar “come il faut” la... Marató de BCN 2013 !.

Perquè sí, una marató s’ha de preparar i bé; al meu ritme, però preparar-la com Déu mana. Pel meu compta, els mesos de setembre i octubre aniré “entrant en calor”, agafant ritme, però sense tenir “desaparicions” al asfalt;  i ja hem quedat en que l’Albert m’establirà un pla de preparació i millora específic per mi i els meus 55/56 tacos aleshores, pel període novembre - desembre - gener i febrer per tal de poder encarar amb garanties i sense patiments els nous 42,195 quilòmetres que m’esperen la vigília del que serà ja el meu 56é aniversari; ell deia en principi un pla de setembre a febrer, però li he dit que “em cremaré de coco” tants mesos (6) preparant-me. A sobre, com al·licient addicional, tindré un clar objectiu “in mente” tots aquests mesos: acabar la Marató 2013 per sota de les 3:56:00; perquè, si tant m’ho curraré, ¡ què menys que intentar baixar en 7 minuts la meva MMP en marató de Donosti 2010! (sinó, p’a qué el esfuerzo ?).
El Per, com ja ha fet aquest any, seguirà també en el mateix període un pla com el meu però al seu nivell, una mica més exigent, per tal de poder millorar encara més els seus esplèndids 3:19:00 d’aquest any.

Així les coses, avui (després de resoldre un problema amb la llengüeta de “les discretes” que tant a la mitja diumenge com avui pujant a la sala, em provocava molèsties al empeny) m’he pujat a la cinta amb la intenció de començar a sortir del endormiscament en el que he caigut darrerament; així, tot i venir d’una mitja marató dos dies enrere, han caigut al sarró 5 quilòmetres ben ràpids: he fet un primer quilòmetre “d’escalfament”, i per provar-me com anava post-mitja, a ritme de 6:00, per continuar fent els 3 quilòmetres següents a 4:46 i acabant amb un darrer quilòmetre a uns exigents -per a mi- 4:26 (tot en un temps de 25:03 i una bona cremada de 433 calories, el que ha deixat completament xopa la camiseta). Continuo pensant que jo corro més ràpid “outdoor” que “indoor”.

Aquests 4:46 haurien de ser, a partir d’ara, el meu referent mínim de velocitat (per sortir del tran-tran cansino actual)... y de aquí p’abajo ir mejorando ! (per anar-me apropant als 47:00/46:00 en curses de 10 quilòmetres amb relativa facilitat).

Tot el demés, no és més que un insuls “trote cochinero” que no em porta enlloc...

(C.Q.  337  34-186-151)

Després d’una Mitja Marató…

 

 

… no és pot estar dos dies sense fer rés; així que cap al club que me n’he anat, a pedalejar en bici (… o és pedalar Joan ?) una estona; 10 quilòmetres en poc més de 27 minuts, però amb bona resistència dels pedals, amb una cremada de 212 calories. Uns estiraments.. i cap a casa.
Crec que “les discretes” em van anar bé per no acabar tenint sensació -i realitat- de sòleus adolorits durant i després de la cursa... però per contra em van provocar molèsties (en acabar, no durant la Mitja) als ossos dels talons; em diu l’Albert que és possible que sigui perquè amb aquestes noves Saucony “taloni” més perquè siguin una mica més altes de soles que qualsevol de les que he tingut abans (...i perquè si vas més a poc a poc, Txabi, talones més que quan vas més ràpid). No sé, hauré d’insistir; potser tot ha estat un miratge aquest diumenge mig maratonià.

(C. Q.  332  33-186-146)

Txabi's runner history

Amb la meva "peculiar" mitja marató correguda ahir, la meva història com a runner des d'aquell ja llunyà    31 de desembre de 2007 , els quilòmetres correguts en curses, ja siguin en Maratons (3, encara que 1 d'elles "frustrada" al quilòmetre 30), Mitges maratons (12), Curses de 10 quilòmetres (37) i curses "rares" (4)  son en total, en aquest quatre anys i tres mesos  

 744 quilòmetres, competint contra mi mateix  corrent en  56 curses .

Per haver començat a córrer als gaire bé 51 "tacos", crec que no está gens malament, no em puc queixar.

Hi ha una punyetera línea vermella al mig de la llista dels resultats de les  37  curses de 10 corregudes fins ara, que marca el límit de "lo puto cinc" (curses corregudes per sobre dels 50'); ara mateix el marcador està en:  16 per sota de 50'   i  17 per sobre de 50'.  Per tant l'objectiu immediat és, primer, desfer aquest empat i després, "girar la truita" a favor de les sub 50 !

Puc aconseguir-ho ja el proper mes d'abril, perquè correré "Bombers" i "Nocturna L'Hospitalet" i deixar -abans del estiu- el tema de les curses de 10 quilòmetres en un digne 18-17 (i si pot ser fent MMP en alguna de les dues, millor que millor).

És important tenir un objectiu !.

(volía posar-vos aqui el full excel on vaig controlant tot aquest tema, però no hi ha hagut "pebrots" d'arribar a fer un "copiar-pegar"...).

Evidentment…

… les coses que no és preparen, no poden sortir bé.
Recapitulem.

Què coi he fet per preparar la mitja marató que he corregut aquest matí ?. Doncs des del 26 de febrer -en que vaig córrer la Mitja Marató de Barcelona- només he corregut/entrenat la “friolera” de... 27 quilòmetres (27 !); sí, d'acord, he pedalejat quatre dies, en el mateix període, 51 quilòmetres; però córrer, el que se’n diu córrer... només 27 miserables quilòmetres en tot un mes ! (5 el dia 7, 10 el dia 12, 7 el dia 15 i 5 el dia 21). D’això se’n diu: “malpreparar una mitja marató, versió Txabi”; té collons la cosa. I és clar, les coses acaben com acaben (tot i que no em puc queixar, ateses les circumstàncies).

Primera decisió d’avui: sortir a córrer amb “les discretes”; bona elecció o, sí més no, decisió no equivocada; s’han comportat (amb el que sí m’he equivocat és amb els mitjons, massa gruixuts per la calda que fotia avui).

Segona decisió, arrancar a córrer una mica més tard (volia fer-ho, a la Meridiana, a tres quarts de 10, i finalment ho he fet gaire bé a un quart d'onze); perquè ? doncs perquè m’he quedat força estona animant a la gent al quilòmetre quatre, a l’alçada de El Corte Inglés. D’allà, he agafat la moto fins a Plaça Espanya, per anar-me’n fins a Meridiana amb el metro.  M’he plantat al quilòmetre 21 i m’he arribat fins al seu avituallament, on estava la Trini (“Boixos pel running” i companya al “B-10”) que m’ha guardat el tallavents que portava... ja veurem quan ens podem trobar per tornar-me’l i sinó, tan se val.

Tercera decisió, prendre-m’ho amb calma perquè el matí s’ha llevat calorós, molt calorós, el meu pitjor enemic; i així, al tran-tran, he decidit anar-me menjant quilòmetres; he anat força bé fins a dalt de tot de la Diagonal, al girar a la Torre Agbar  (metres abans, el Per -que anava amb la “llebre” del 3’15”- m’ha avançat... anava fort el paio). I he aguantat bé, sense parar-me en cap moment fins que no portava correguts 10 quilòmetres (Diagonal Mar, quilòmetre 31 de Marató); a partir d’allà, he procurat anar caminant durant alguns dels avituallaments mentre bevia -molt necessari avui- però sense menjar rés. A partir del Arc del Triomf (passar per sota, a vessar de gent animant, continua sent tota una experiència impressionant), he anat parant un parell o tres de vegades per fer un tros caminant, uns 200/300 metres cada cop.

Quarta decisió, aquesta equivocada: agafar fruits secs al quilòmetre 35, al Parc, abans del Arc del Triomf (se m’han quedat trossets al coll una bona i llarga estona entre avituallaments).

Me quedat sense música al quilòmetre 5,5 més/menys perquè no m’havia assegurat de portar carregat el iPod; se m’ha quedat sense piles al poc d’avançar-me en Per a la Diagonal (primer creia que l’havia espatllat mullant-lo en els avituallaments, perquè s'ha parat de cop). 

No, la música no m’aïlla de les curses: tinc el forat de les orelles petit; és un miracle que no em caiguin els auriculars però, per aquesta raó, aquests “no em bloquegen” el conducte auditiu, cosa que fa que pugui escoltar la música... però també escoltar, perfectament bé, l’ambient, les meves petjades i les dels companys, i tot el que passa i diuen al meu voltant. Ves per on!.

No sé que coi li ha passat avui al meu Garmin... o amb els putos satèl·lits, però el cas és que l’he engegat, exactament, al creuar per sota del arc que marcava la Mitja Marató i l’he parat, exactament, en creuar meta:  1:59:45; però m’ha marcat 20,670 quilòmetres en llocs dels 21,097 que haurien de ser (se m’han “perdut” pel camí 427 metres); el temps és correcte (1:59:45... pobre, molt pobre) però la distància... Tot i així, quelcom sí que ha passat, perquè m’ha marcat el primer quilòmetre en 7:01:20 i ni de conya he anat a aquesta velocitat, en baixada, i en el primer quilòmetre (serà cosa de la calor que també li afecta al pobre...).

El fet de sortir a córrer més tard del que pensava ha provocat que la pobre Marta s’estigués palplantada gaire bé una hora, sota el sol, a la línea d’arribada per poder fer les fotos de rigor.

Evidentment, no he deixat que em pengessin la medalla un cop creuada la meta (nobleza obliga...).

Avui, literalment, ni de conya hagués pogut córrer la Marató sencera, el que reafirma la meva pròpia incredulitat per haver pogut córrer, acabar -i sobreviure- a la Marató de Berlín (... i dos mesos després, a la de Donosti). Però, com diria en Guardiola: “aquesta te l’havies preparat eh ...”; i és que sí, aquella meva primera marató berlinesa -i aquí enllaço amb el inici d’aquest post- sí que mitjanament la vaig preparar. Però avui he sortit a córrer tot una mitja marató havent corregut només 27 quilòmetres en el darrer més precedent (... 27 miserables quilòmetres!).

Txabi, estàs ben sonat !.

Avui dissabte, jornada de tranquil·litat...

... de repós, per poder preparar bé la meva Mitja Marató de demà diumenge.

Un color lleig de collons la samarreta, no ?

Objectiu: acabar per sota de 1:49:00

I després d’una nova Mitja Marató diumenge…

 

 

... “La Cursa dels Bombers”; acabo de formalitzar la inscripció, la meva cinquena inscripció "bombera", ininterrompuda, des de 2008.

M’estic repensant el tema de les sabatilles per diumenge: en tornar avui de Girona m’he passat pel club a buscar “les discretes”: com ja vaig fer a la Marató de Donosti, finalment decidiré el mateix diumenge pel matí amb quines correré, si amb elles o amb les Brooks (qüestió de “sensacions”).

Doncs no, no hem descansat dimecres…

Continuo trobant-me “pesat”, “inflat”, cansadot, però he pensat que seria pitjor no córrer avui una estona que fer-ho, així que... cap al club!.

Amb les noves sabatilles, que anomenarem des d’ara “les discretes”, m’he pujat a la cinta per córrer 5 quilòmetres a velocitat variable: els primers 3 a 5:12, per continuar el 2 i mig següents a 5:00, per rematar la sessió fent uns últims 500 metres a 4:36, en 26:35 i cremant 431 calories (he acabat xop, xop, xop...).

“Les discretes” van fent la seva feina: van acoplant-se als meus peus; l’altra dia em va donar la sensació que se’m carregava la planta del peu dret, però, per sort, va ser un miratge. El que sí és cert és que cada sabatilla es diferent en quant a “acople” al peu i a la sensació de la petjada; altra cop, com m’ha passat en cada canvi de sabatilles, aquestes em sembla que tinguin la sola més gruixuda, però no. Crec que “m’hi faré” ràpid... però la mitja marató les correré amb les Brooks.

D’aquí a una estona, Villareal vs. “merengones”: i si ensopeguen ?. Va Txabi, desperta... que ja no recordes la segona part d’ahir “del del pito” o què ?. No, no deixaran que això passi: el Madrid, si no hi arriba, “el del pito” el farà arribar; i si no, ja ho veureu. No sé de què ens extranya.   

 

 

Messi super-star !

... lo d'aquest nano no té nom !.

... ara bé, o fotem 5 gols per partit, o amb aquests "señores del pito" ens empata fins i tot la Gramanet !. El d'avui semblava que, a la mitja part, l'hagin trucat per telèfon per dir-li:

- ¿ Però qué haces ? a ver si espabilas, que éstos se nos ponen a cinco... !

Vergonyós !.

La línea a seguir...

La llaaaaarga e inacabable línea blava, ja està pintada sobre
l'asfalt dels 42,195 quilòmetres de la Marató de diumenge...

Setmana de Marató

… i jo amb les cames d’allò més “pesades”; no és cansament, és una sensació de “piernas pesadas”. Ahir al vespre, en sortir a provar les Saucony noves, va ser patétic: entre lo constipat que estava/estic i lo de les cames no vaig fer, corrent, ni un quilòmetre i mig. I avui, al club, el que he fet ha estat pedalejar durant 10 quilòmetres per veure si “despertaven”... però no. Afluixaré una mica doncs: demà juga el Barça, i és l’excusa perfecte per no fer res; dimecres, descansaré i dijous, depenent de l’hora que torni de Girona, correré o no. Però la veritat és que no tinc gaires bones sensacions, no...

(C.Q.  296  30-176-120)

Sí, m'agrada la cervesa....

Sí, les meves filles ho saben...

Sí, se'n han recordat d'això avui...

Sí, faré una “cata privada” (jo, amb mi mateix) d'aquestes 10 cerveses diferents, de diverses parts del mon i diferents classes que m'han regalat...

He acabat sortint a córrer una estona “amb les meves discretes” Saucony noves; com cada cop que n'estreno unes, la petjada “és diferent”; caldran quilòmetres i quilòmetres junts per a “fer-nos l'un a l'altre”, perquè el peu s'acomodi a la sabatilla... i no crec que això sigui abans de diumenge i, per tant, no correré amb elles la mitja marató, sinó que ho faré amb les Brooks.

Sabatilles noves !

Avui dia del meu 55é aniversari, m’acabo de llevar fa una estona amb aquestes “peazo” sabatilles de regal als peus del llit.

Després de les meves primeres Asics del 2008, les primeres Saucony del 2009 (les “berlineses”), les segones Asics del 2010 (les “donostiarres”, ara en peus d’en Barrachina) i les primeres Brooks 2011 (les del “gatillazo” a la Marató de BCN del 2011)... m’arriben ara aquestes increïbles i meravelloses:

SAUCONY PROGRID RIDE 4

en aquest discret i fantàstic color verd-kiwi-meló-festuc-afosforinat . Ara sí que ja no tindré cap feina en trobar-me a les fotos de les curses: només tindré que anar mirant els peus dels corredors... impossible no trobar-me amb unes sabatilles d’aquests colors tan discretets !. Encara no he sortit a córrer amb elles (ho faré aquesta tarda, cap el capvespre) però posades als peus... són ben bé com uns guants !.



Alea jacta est !

... i avui dissabte, últim dia a l'estació del 54. Collons, miro enrere, molt enrere... i m'agafa vertígen !.

Com en els jocs de daus...



Ànims, Abi... !

 ... he tret un set (7) “guanyador”, i cap a casa !.

Estava clar que ja només obrir la taquilla avui i treure -casualment- el pantaló “de córrer” (un del tipus com el meu ja mític Saucony, el que porto des de Berlín 2010 a totes les curses... però aquest de Kalenji) avui em tocava córrer. No ho feia des de diumenge.

Mentre pujava a dalt del fitness em deia:

- Fes-ne 10, a ritme suau, però avui fes-ne 10, que la Mitja ja la tens a tocar i et veig molt “relajaito”...

I he estat en un tris de fer-ho... Però no; finalment he fet una cursa indoor “in crescendo” a la cinta: els 2 primers quilòmetres -d'escalfament- a 6:00, 2 més pujant a 5:27, 2 més a 5:00, per acabar fent 500 metres a 4:48 i forçant el ritme en els darrers 500 metres fins els 4:36. Total, 7 quilòmetres en 37:45 minuts i amb una bona cremada de 610 calories.

Demà i dissabte, descans i diumenge, per celebrar el meu aniversari, sortiré a córrer de bon matí (... si no surto gaire “tocat” de la festa del cinquantè aniversari de la Carolina, és clar).

Va, fem una juguesca pel sorteig de demà:
Hapoel-Barça  i  Madrid-Chelsea.
Els somnis son gratis!.

 

(C.Q.  286  29-166-120)

Temps de raqueta

M’ha costat anar al club avui. Mentre arribava al trencall de la carretera per anar fins a casa, o bé continuar fins el club, anava dient-me a sobre la moto “sí”,“no”,“si”,“no”... per finalment acabar enfilant el camí del club. I com sempre, he pensat en fer una cosa (exercicis de reforçament de braços i cames) per acabar fent-ne una altra de ben diferent: com “en los martes de antaño”, després de moooolt de temps he tornat a jugar unes partides a soft-raquet; avui amb la combativa, incansable i hípercompetitiva Mercedes; però de poc li ha valgut avui: un aclaparador i incontestable 6-0 per mi (només en l’últim set m’ha fet més de 9 punts). I no content amb això, en acabar he pujat a fitness i he pedalejat uns altres 10 quilòmetres en 26 minutets.

Estic bé, em trobo fort, amb ganes de fer coses... energia positiva !. Anem pel bon camí.

Ara que, comparant la meva activitat esportiva amb la del l’any passat (i per culpa del accident i el “paron” forçat) el diferencial és considerable:

2011:   491  43-280-211  (preparava la Marató).

2012:   279  28-166-113

o el que és el mateix, d’un any al altre a la mateixa data he fet, transcorreguts ja 73 dies d'aquest any: 

- 15 dies menys d’exercici,

- he pedalejat 114 quilòmetres menys,

... i he corregut 98 quilòmetres menys.

Però, cap problema... anem fent.

Propera parada: córrer Mitja marató el dia 25. Per cert, la Marató ha canviat aquest any -per l'increment a 18.000 corredors d'enguany- el recorregut dels primers 12 quilòmetres, per tal d'anar per avingudes més amples (carrer Tarragona i en pujada, per anar "estirant" la cursa des de un bon principi) i també dels darrers 4 (acabaré fent tooooot el Paral·lel, en lloc de girar per Rda. Sant Pau i carrer Sepúlveda com abans).

(C.Q.  279  28-166-112)

Estirant les cames

Després de la caminada-correguda d'ahir, avui “tocava” estirar una mica les cames; per tant, al club m'he pujat a la bici per pedalejar durant 10 quilòmetres durant 24:45 minuts i cremant 220 calories. Una bona sessió d'estiraments i cap a casa.

De moment, al club, cap més moviment... de moment.

Caminada-correguda matinal



Castell de Montjuic



Collons amb la gent... s’apunten a tot !.

A mi, la convocatòria per la “Caminada de l’Olimpisme” em va arribar via e-mail com a voluntari B-10 dels Campionats d’Europa d’Atletisme. Però pel que he pogut comprovar avui, hi ha molta gent que s’apunta a aquestes periòdiques caminades urbanes de “Barnatresc”.

Inicialment la sortida era entre les 9 i dos quarts de 10; i és així perquè, en aquestes “trobades per caminar”, no t’hi has d’apuntar: t’hi presentes i prou. I jo, que soc previsor i m’agrada arribar amb temps per aparcar a prop de la sortida, m’hi he palplantat abans de tres quarts de nou i coi ....ja feia estona que la gent havia engegat a caminar. Quan he pogut posar en marxa el Garmin des de la plaça de Sants (...la que tota la vida post-franquista havia estat per a mi, i per a la gent del barri de Sants, la plaça Salvador Anglada, mort a Can Tunis el 19 de juliol del 36 “por los rojos”, que deien ells). Bé, al que anàvem. Quan he trepitjat abans de les nou la Carretera de Sants per començar a caminar... ja hi havia gent arribant a Plaça Espanya !. I anant amb la meva cadència constant de pas quan camino (9 minuts/quilòmetre) he anat avançant gent, i més gent, i més, i més... Hem enfilat l’avinguda Maria Cristina, Fonts de Montjuic, i amunt, amunt, en direcció al Estadi de Montjuic i al Castell.

Com que finalment no ha vingut Marta (el recorregut, de forta pujada, era força exigent pels seus malucs) he aprofitat la sortida per fer un mix: he anat caminant a bon ritme fins arribar a les primeres rampes de la muntanya i, a partir d’allà, he decidit córrer muntanya amunt, un córrer-trotar constant fins arribar a dalt del Castell de Montjuic.

De baixada, també corrent, uns quants ens hem perdut per una mala senyalització en sortir de la muntanya enfront de les Piscines Olímpiques de Salts. Retrobat el camí -i ja tot sol, sense cap companyia al meu costat- he anat corrent, corrent, corrent fins arribar al Paral·lel. A partir d’allà, el tros més “urbà i avorrit”, amunt per Entença, Avinguda de Roma i Estació de Sants altra cop: 12 quilòmetres exactes, en 1:34:11.

Un matí amb força sol, gens de fred... Un matí per un ”entrenament diferent”.

Ara mateix, minut 37 de la segona part, Racing 0 - Barça 2. I no us creieu el que diuen: no substituirem a Pinto per en Sergio Ramos, tot i les excel·lents “parades” fetes ahir pel jugador del Madrid (...quin escàndol !).

I demà, a caminar...

Doncs sí; demà al matí, en lloc d’anar a córrer aniré a caminar durant una bona (i exigent) estona: penso anar amb Marta a fer “La Caminada de l’Olimpisme” de 12 quilòmetres, sortint des de l’Estació de Sants a quarts de 10 i anant per Sants, Pl. Espanya, Montjuic ben amunt fins al Castell i baixar, Miramar, Paral·lel, Entença i acabant altra cop a l’Estació de Sants.

S’ha constituït aquest matí l’Assemblea Nacional Catalana, entitat que neix amb la intenció de pressionar als nostres partits polítics per anar cap a la independència de Catalunya; volen reclamar la convocatòria d’un referèndum pel 2014. Bé !. Anant com anem (i el que és encara pitjor, cóm anirem) està clar que millor continuar caminant sols que mal acompanyats (...i a sobre putejats, odiats, fent-nos passar per insolidaris, i saquejats i trasquilats !). Si fins i tot l'Eric Cantona ho va dir aquesta setmana:

-  Catalunya  també hagués guanyat el Mundial de futbol (d'haver-lo pogut disputar, és clar...).

Aquest és el meu nebot...

Avui, bici....

Tot i no tenir-ne gaires ganes, en arribar al club m’he enfilat a la bici i he pedalat durant 10 quilòmetres en poc més de 26 minuts, rematant la sessió amb una llaaaaarga sèrie d’estiraments, que bona falta em feien. Demà intentaré sortir a córrer, però crec que ho faré sol, perquè l’Albert té vacances i no sé si el substituiran per un dia perquè...“soplan malos vientos” al club: entre ahir al vespre i avui al matí han acomiadat a 2 persones d’administració i a 5 de recepció/atenció al soci (les pobres i entranyables Carolina i Fina entre elles). Espero, confio i desitjo que amb això hagin acabat ja amb la “sangria” de personal al carrer, perquè no crec que tinguin els pebrots d'acomiadar personal del fitness, arriscant-se a deixar només a un sol tècnic a sala a cada torn. Si ho fan, plego.

(C.Q.  247  25-146-101)

Diguem-ho ben fort...

(perquè, a més a més, és la pura realitat):

SER DEL BARÇA ÉS EL MILLOR QUE HI HA !.

I un respecte, si us plau, que el que jugava avui al Estadi era l’actual Campió d’Europa, el Barça i, amb el Campió d’Europa, juga el millor jugador del mon, el tres vegades consecutives “Pilota d’Or”. Un respecte.

  7-1  ... i poc més a dir, tret dels cinc (5) gols d'en Messi (cliqueu aquí per veure'ls).
Quans jugadors creieu que, en tota la història de la Champions (inclosa la Copa d’Europa “de firetes” que es jugava abans, en blanc i negre, a la prehistòria) han marcat 5 gols en un mateix partit ?: segons els merengons de Marca, cap jugador no ho ha fet en tota la història d’aquesta competició, la de la Copa d'Europa i la Champions.

Avui, abans del partit, encara m’ha donat temps per anar a córrer una mica al club... després de no haver corregut gens des de diumenge a la Mitja Marató (... 9 dies sense córrer !). Per no carregar massa les cames, després d’aquesta inusual inactivitat, m’he fet a la cinta un  3+1+1 , és a dir, 5 quilòmetres a diferents velocitats: els tres primers, suaus, a 5:27, un quart a 5:00 i el cinquè a 4:36, en 26:10 i una cremada de 432 calories. Divendres, si tot va bé, sortiré a córrer amb la colla. I és que la “meva” marató (el fet de córrer 1/2 marató de la marató del dia 25) s’apropa ràpidament: Ja només falten 18 dies ! 

(C.Q.  237  24-136-101)

És possible, creieu-me !

He estat, voluntàriament, tres dies sense mòbil, sense Facebook, sense Twitter i sense posar ni una coma al blog... i no ha passat rés !. He viscut quatre dies “com abans” (...gaire bé se’m salten les llàgrimes en recordar-ho).

I també és possible viure sense cotxes !. Me n’he adonat avui, en tornar amb el “vaporetto” de torn des de Venècia fins al aeroport: un cop desembarcats, i en el curt trajecte a peu des de l’embarcador i fins a la terminal, m’ha “espantat” un taxi que ha passat a tota llet; feia gaire bé quatre dies que, de cotxe, no en veia cap, que no en sentia cap, que no en tenia que esquivar a cap pels carrers, ni estar pendent d’ells... però és curiós, no me n’he adonat de que “no hi eren” pel meu voltant fins que no m’he tornat a topar físicament amb ells quatre dies després.

Si vaig sortir de Florència amb la sensació de “...pues no había p’a tanto”, de Venècia no n’esperava gaire, la veritat; i confesso que m‘ha sorprès molt (realment impressionant el Palau Ducal, on queda encara perfectament reflectit “el poderio” de la Venècia d’aquella època, en una clara demostració, en fets i construccions, del “aquí estoy yo, y esta es mi choza”).

Abans de que s’ensorri, aneu-vos-en a descobrir Venècia els que encara no ho hagueu fet !

Ara, això sí: porteu calerons i, sobre tot, no porteu al vostre costat a una dona amb gust i amb estil (i, sobre tot, que sigui de les que “se pirre” per les sabates i les bosses) perquè ho passarà realment malament davant de tots els Prada, Versace, Moschino, Ferragamo, Fendi, Gucci i companyia que la bombardejaran i assaltaran per totes les cantonades de la ciutat, amb els seus encisadors i impactants aparadors...     

Veieu com és bo el córrer... ?

EL HIPOCAMPO (que no és el mateix que un "camp amb singlot")

El saber sí ocupa lugar

-El hipocampo debe resetear la información que contiene para poder almacenar más.

-Hacer ejercicio físico favorece el "vaciado" de recuerdos en esta estructura.

-El constante recambio de neuronas en esta área está detrás de este fenómeno.

Para que se formen nuevos recuerdos, es preciso borrar los antiguos. No significa que para aprender a conducir haya que olvidar la tabla del dos, porque este fenómeno no es generalizado. Sólo ocurre en una pequeña estructura del cerebro, donde el continuo recambio de neuronas es esencial para que las viejas memorias desaparezcan y dejen sitio a las nuevas.

En los primeros compases de la formación de ciertos recuerdos es crucial la función del hipocampo, una estructura del cerebro situada en el lóbulo temporal, que interviene en los procesos de aprendizaje y memoria. Cuando al poco tiempo de adquirir un miedo lo evocamos, su recuperación depende de la actividad de esta área del sistema nervioso central. Pero, con el paso del tiempo, su activación se reduce sin que, por el contrario, dicho miedo desaparezca.

¿Qué ha sucedido entonces con ese recuerdo? Numerosos estudios indican que nuestro cerebro desplaza la memoria de unos compartimentos a otros, y acaba almacenada en estructuras superiores como el neocórtex. Este reseteo de la información del hipocampo tiene lugar "para preservar su capacidad de aprendizaje", explica un trabajo publicado en la revista 'Cell'.

Junto a este fenómeno del decaimiento de la actividad hipocampal durante la recuperación de recuerdos, los científicos han constatado otro sorprendente hallazgo: la continua regeneración neuronal en esta estructura. Esta neurogénesis se ha relacionado con procesos antidepresivos, algunas enfermedades del sistema nervioso central, el aprendizaje y la memoria. Tal vez, se aventuraron los autores del citado trabajo, también fuera responsable de mantener el hipocampo como una hoja en blanco.

Cada nueva neurona, para ser funcional, debe establecer conexiones con los circuitos que la rodean. Esta integración constante de células nerviosas en las redes hipocampales "podría alterar la información preexistente en ellas", señala el estudio, lo que explicaría por qué los recuerdos desaparecen de esta área.

Correr para aprender

Los investigadores, procedentes de la Universidad de Toyama (Japón), diseñaron dos experimentos. Trabajando con ratas cuya capacidad de neurogénesis había sido drásticamente limitada –bien mediante radiación, bien genéticamente- comprobaron que la activación del hipocampo al evocar un determinado recuerdo se mantenía en el tiempo sin que parecieran debilitarse los circuitos que lo contenían.

Al inhibir la formación de nuevas neuronas, el periodo en el que las memorias permanecen en el hipocampo se prolongó. Hecho que sugiere cierta conexión entre ambos fenómenos.

Después, sometieron a otro grupo de ratas a una rutina que estimula la neurogénesis: el ejercicio físico. Tras dos semanas corriendo en una rueda, "la proliferación celular en el hipocampo aumentó marcadamente", explica el estudio. Al contrario de lo observado antes, el debilitamiento de la actividad del hipocampo se había acelerado en estos roedores sin que, por ese motivo, hubieran desaparecido los recuerdos.

Estos datos sugieren "la existencia de un mecanismo que coordina la pérdida de memoria en el hipocampo y su traslado a otras estructuras", señalan los autores. En ese trasvase de información, la neurogénesis del hipocampo desempeñaría un papel central, al desplazar a las viejas neuronas y alterar los circuitos nerviosos.

"El aumento de la neurogénesis causado por el ejercicio aceleraría la pérdida de memoria en el hipocampo y, al mismo tiempo, facilitaría su transferencia al neocórtex", ha explicado Kaoru Inokuchi, quien ha dirigido el estudio. "La capacidad de almacenamiento de recuerdos del hipocampo es limitada, pero el ejercicio puede incrementar (de este modo) la capacidad total del cerebro", añade.

(Cristina MARTOS - El Mundo.es Salud, 13-11-2009).

Així doncs.... a córrer !