Clar i català:

Dues costelles trencades !

Aquest ha estat el diagnòstic en sortir del Hospital CIMA (*) aquest matí, després de no haver pogut dormir en tota la nit per culpa del mal que em feien les costelles, em posés com em posés al llit (boca amunt, boca avall, d’un costat, de l'altre...). No calia ser un expert metge per adonar-se’n de que allò de dilluns “... no va ser només un cop”, amb el mal que em fotia....

(continua sent un misteri, per a mi, saber el què veuen els metges a les radiografies -para muestra, un botón-... tot i que aquest cop he estat jo el qui ha vist la segona costella trencada, la 10ª, perquè el metge -en principi- només se’n havia adonat de la trencada de la 11ª costella, la “flotant”).

Els cops intercostals són molt dolorosos i de difícil solució-curació; només pots fer bondat, repòs i prendre medicació “per un tubo” (Espidifen, Nolotil i un “opiáceo” -Adolonta-) per calmar el dolor, perquè no es pot enguixar, no es pot immobilitzar... només cal fer bondat, que és el que penso fer (no n’hi ha un altre). Per tant, d’allò que pensava ahir d’acomiadar el proper diumenge “oficiosament” la temporada corrent la Cursa de la Vila Olímpica, ná de ná; i de córrer el proper dia 5 “La Nocturna de Gavà”, jo ho veurem (... però haig de sumar punts a la lliga de L’Aliança si vull apropar-me al 4art i al 3er.).

(*) Per cert, anys i anys anant a la Clínica Teknon per aquestes "urgències"... i l’atenció personal, les instal·lacions, la rapidesa, l’amabilitat i la professionalitat de la gent del Hospital CIMA m’han sorprès molt gratament (...i, a sobre, el tinc més a prop de casa). Us el recomano sens cap mena de dubte  (Passeig Manuel Girona, 29 - 935.522.700)

Pata-pam…!

Aquí vaig "aterrar"...

Algun dia havia de ser el primer. Perquè, amb el munt de vegades que he pujat i baixat del Santuari de Puig-l’Agulla... ja estava tardant en fotre'm de cap.

Dissabte la Martona em va pujar en cotxe fins dalt, per fer corrent només el camí de tornada, cara avall. Des de la Cursa de La Maquinista (el 8 de juny) no havia corregut ni un sol metre, perquè tenia unes molèsties -emprenyadores- a la part alta dels quàdriceps de la cama esquerra; així que no volia forçar després de tant de temps “aturat” (12 dies “en dique seco”). 

Vaig fer la baixada (5,200 km) en poc més de 31 minuts (no està malament... 28:28 és la meva MMP).

Com que em trobava bé, ahir dilluns hi vaig tornar, però aquest cop pujant i baixant; ho vaig fer per la variant de “La Font de La Riera”, una mica més exigent que la pujada “tradicional”. 

En arribar a dalt -i com que havia sortit de Sant Julià de Vilatorta poc després de les vuit- el restaurant encara estava tancat, així que no vaig poder beure rés. Em vaig fotre, això sí, una barreta energètica “a palo seco” i... cap avall. La idea era “provar-me” fent tot el recorregut corrent cara avall (tot i que hi ha trams que pugen).

I va ser precisament en un dels pocs trams “que pugen” (un tram que -sempre- faig caminant, després de la primera llarga baixada corrent cara avall en sortir del Santuari) quan no vaig veure unes arrels d’arbre que sobresortien del terra, vaig ensopegar  i... pata-pam ! tot lo llarg que soc va anar a parar per terra. Tot i “la croqueta” que vaig fer, voluntàriament, en caure (en plan “comando marine”) no vaig poder evitar el cop i les rascades al genoll, a l’espatlla i al maluc de la part dreta del cos... però, sobre tot, no vaig poder evitar la trompada a les costelles. I encara sort que aquest tram és dels pocs en que no hi ha gaires pedres i és un tram amb terra i sorre. 

Però tot i “l’aterratge”, vaig baixar gaire bé en el mateix temps que dissabte.

Ara mateix no tinc ni un sol blau a la zona de les costelles, però em fot un mal de collons, que espero remeti en un parell de dies (diumenge tenim "La Cursa de La Vila Olímpica" que, oficiosament al menys, "echa el telón" a la temporada). 

La resta del temps d'aquest quatre dies: llegir (el primer dels 4 llibres d'aquesta sèrie, situada a les acaballes de la Guerra Civil, amb l'entrada de les tropes franquistes a BCN) i estrenar les meves primeres sandàlies (no n'havia tingut mai cap).

(C.Q.  416  48-25-391)

"Sorpresón" totalment inesperat !

Avui me n’he trobat amb una de ben bona. I és que, totalment per casualitat, m’ha donat per mirar la Classificació a la Lliga del  “Circuit l’Aliança 2014”  (...no l’havia mirat mai en ma vida) mentre buscava aquestes fotos de la cursa d’ahir. I, ves per on...

... a hores d'ara soc el  CINQUÈ  classificat  de la meva categoria !

(val, sí, és la "categoria dels gaire bé Juràsics”... pero esto es lo que hay).

... on hi arriba patint,
però amb els talons ben enlaire.

El agüelo "flotant" i encarant ja la línea de meta....

La gent que corre a la meva categoria ( “Veterans B”) són nascuts entre  1954 i 1963  (sí, ja ho sé, alguns de vosaltres encara no havíeu ni nascut); o sigui, corredors que ara mateix tenen/tenim de 60 a 51 anys; jo en tinc 57 (...però a punt ja de canviar de categoria a la de "Ara ja sí Totalment Juràsics" d’aquí a no rés).

I és que resulta que, pel sol fet de tenir xip groc de Champion Chip, puntues a les curses que composen "el circuit". Jo no en tenia ni idea de quines eren; avui me n’he assabentat; aquest any són aquestes:

- 12 de gener 2014 – Mitja de Sitges L'Aliança 10k i 21k…. NO  l’he correguda

- 2 de febrero 2014 – Mitja Granollers 5k i 21k …  SI  l’he correguda

- 2 de març 2014 – Mitja de Gavà L'Aliança 10k i 21k … NO

- 23 de març 2014 BDN Running L'Aliança 10k …  SI

- 26 d’abril 2014 – La Nocturna Sport Ciutat de l’Hospitalet 5k i 10k … SI

- 8 de juny 2014 - La Maquinista per la Integració 5k i 10k …  SI 

- 5 de juliol 2014 - Gavà Nit Run L'Aliança 5k i 10k …  SI  (la correré)

- 13 de setembre 2014 - Cursa Reentré L'Aliança Badalona 5k i 10k

- 19 d’octubre 2014 – Marató del Mediterrani L'Aliança 10k i 21k

- 26 d’octubre 2014 – El Tast de la Mitja L'Aliança 10k

- 31 de desembre 2014 – Sant Silvestre Badalona L'Aliança 5k i 10k… ó:

- 31 de desembre 2014 - Sant Silvestre Barcelonesa – Sant Cugat L'Aliança 10k

Així que, de les  6  curses puntuables fins ara jo n’he corregut, sense saber-ho,  4 . 

I ara encara em sap més greu la “punxada” d’ahir, perquè el quart i tercer no estan molt lluny de mi:

Juan Manuel PAYAN SERRANO.................. 191,76

Ángel  ALONSO ALONSO.........................189,02                 

Quirze NOHERAS VILARDAGA....................185,73

Juan Antonio CERVANTES GRANADOS..........184,34

Txabi ALBERT BECA..............................178,56

La asignació de punts es fa de la següent manera:  El temps del primer corredor inscrit a la cursa titular, que porti el xip groc, marcarà els 100 punts per categoria i sexe. L’algoritme del càlcul de punts que s’aplica a tots els participants, per a cada una de les curses és aquest:

Es divideix el temps del primer classificat a la cursa entre el teu temps, i el resultat es multiplica per 100. I així amb cada corredor amb xip groc que creui meta.

Ara ja em fot fins i tot il·lusió acabar ni que sigui tercer !

Acabaré esbrinant, però, si la majoria dels 4 primers son “de la banda alta” (de 60,59,58 ó 57 anys) o son de la “banda baixa” (de 56,55,54,53,52 ó 51 anys) ...perquè 6 anyets de diferència en aquesta categoria són tot un món.

El que està clar és que, córrer les “clàssiques” apart (Mercè, Jean Bouin, L’Amistat , Behòbia-Sant Sebastià) hauré d’acabar corrent les 5 que encara falten. Per sort al novembre -quan es corren L’Amistat i la Behòbia- no n’hi ha cap que puntuï.

Propera cita doncs, el 5 de juliol, dissabte, GAVA NIT RUN L'ALIANÇA.

En “Lorenzo” i jo, enemys for ever…

Realment, jo ja hauria d’haver “plegat” a aquestes alçades de la temporada. El sol, “en Lorenzo”, i jo no som gaire bons amics.

Speedy Arantxa

I això va quedar ben pelés ahir pel matí a la Cursa de La Maquinista. Sort que aquest cop la cursa no era a dues voltes, com sempre havia estat, sinó que el 2014 han canviat el recorregut (fent-lo d’una sola volta i fent-lo “més pel barri”, i no tant “poligonero”).

Trobada prèvia i fotos, abans de sortir, amb la colla d’habituals: “les Cote”, que estrenaven nova indumentària (“Seat runners”) que ja veieu lo bé que els hi queda i lo bé que la lluïen; “la dupla inseparable”, La Rosa i la Marcela, tot i que aquesta última no va córrer la cursa; i Speedy-Arantxa, força desanimada i amb poques ganes de córrer ahir. Per allà corríem també en Polo i la Sita, que mai fallen tampoc. Aquest cop, en Rafa “ens va fer el salt” i se’ns en va anar a córrer a Pineda. Sense foto que es queda...

Cote's Seat-runners...

Suant ja des de la mateixa línea de sortida, vaig arrancar a córrer al costat de la Rosa, que poc a poc -i degut a lo estret dels primers quilòmetres- es va anar quedant enrere perquè ja em va dir que ahir anava “de tranquis”.

Calor, molta calor i xafogor... Us ho ben asseguro: si el recorregut hagués estat a dues voltes, segur, segur que m’aturo al arribar al quilòmetre 5 en passar per primer cop per meta. Però aquest cop -amb el canvi de recorregut- no podia ser, perquè meta em quedava força lluny del quilòmetre 5.

Poc abans del avituallament em vaig creuar amb Rosa en un dels 2 trams de puja-baixa, aquells on et creues amb corredors que van més endarrerits.

I en arribar al avituallament es van donar tres factors explosius per mí:

- la mica de cansament que ja portava a sobre, per la calor més que per altra cosa...

Rosa & Marcela

- el haver-me d’aturar per beure (no puc córrer i beure a l’hora, ja ho sabeu, i aquest avituallament d’ahir, per la calor, no me’l podia saltar ni de conya)...

- i el que, tot seguit del avituallament, giràvem a l’esquerre per fer l’única pujada del recorregut.

Així que vaig fer -caminant- els 300 avorrits metres d’aquesta pujada recuperant forces i bevent, tot esperant a que arribés a la meva alçada la Rosa, per poder fer junts la segona part del recorregut... però no arribava, així que “en arribar jo a dalt” (per darrera del Hipercor) em vaig tornar a posar a córrer (vaig fer aquest 300 metres caminant, molt xino-xano... en 2:35, un temps preciós el que vaig perdre).

Llarg, moooolt llarg (... per a mi i a tots) se’ns va fer el Passeig de Torras i Bages; llarg i solejat. 

A aquelles alçades de la cursa el meu únic objectiu era, evidentment, acabar-la el més dignament possible (això passava per, com a mínim, no acabar fent “el puto cinquillo”, o sigui, no arrribar a passar de 55 minuts. I podríem dir que objectiu assolit: creuava meta en...   54:29  

La gran Hasna, 2ª ahir...

(... 7 segons més que a la meva primera cursa correguda mai: la dels Nassos 2007). 

A més a més -de les 59 curses de 10 quilòmetres que porto corregudes fins ara- la d’ahir ocupa la posició... 58 només superada, precisament, per la Cursa de La Maquinista de 2009 que vaig  acabar-la en uns penosos 54:52 (la meva pitjor cursa de 10 km). 

Per cert, la samarreta groga de La Maquinista 2009 és la que li vaig regalar a aquell corredor del Bronx que em va pagar el bitllet de Metro en acabar la Mitja Marató de Nova York (cliqueu a l'enllaç)

Està clar doncs que la de La Maquinista no és “la meva cursa” : pitjor temps (el 2009), segon pitjor  temps (el 2014); el 2010 i 2013 ho vaig deixar estar en passar per primer cop per meta, fent només 5 dels 10 quilòmetres; el 2011 i 2012 no la vaig córrer. 

Però prometo tornar-hi l’any vinent “i rebentar-la” !.

I, com sempre, el millor de la Cursa, la prèvia i el post cursa...

(C.Q.   400  46-25-375)

Aquí la meva esquena, aquí uns amics…

Finalment divendres (després d’esperar més de 50 minuts de l’hora fixada a la sala d’espera de la consulta del traumatòleg) vaig tenir el resultat de la radiografia i de la ressonància magnètica.

Per parts:

... un ja té l’edat que té, i això ja no hi ha qui ho mogui.

... un ha passat molts anys, a peu dret, a un dels costats del taulell “lluitant” amb perfumistes de tot el país (amb Yves Saint Laurent primer i després amb Versace, Dolce&Gabbana, Van Cleef&Arpels, Roger&Gallet, Moschino...). I això carrega, i molt, l'esquena.

Dit això, la meva esquena “no anda mú fina” que diguem; aquest va ser el diagnòstic:

-La curvatura i desplaçament a un costat de la columna és obvia,

-Artrosis a, al menys, a 4 ó 5 vertebres dorsals,

-5 ó 6 discos “aplastadets”,

-1 vertebra dorsal desplaçada,

-1 petit tumoret sanguini a una vertebra dorsal,

-Totes les vertebres lumbars massa “horitzontals”,

-La última vertebra dorsal, oberta (bífida) i soldada a coxis,

-Alguns “aplastaments” de medul·la, sense importància.

Total, que si ho sé no hi vaig... No és preocupant, però sí que  s’han de fer cosetes:

-Un parell de mesos de fisioterapeuta, per fer un bon i necessari reforçament de la musculatura abdominal i lumbar,

-Estiraments d’isquiotibials.

Dimarts mateix, m’hi poso !.

(... però demà, “Cursa de la Maquinista”). 

LLEGAR A VIEJO...

La lletra d'una cançó que cal escoltar i interioritzar, per tal d'intentar respectar una mica més a la gent gran, als vells.

L'estrofa final és lapidant: 

... en lugar de arrinconarnos en la  historia, convertidos en fantasmas con memoria; si no estuviese tan oscuro a la vuelta de la esquina, o simplemente si todos entendiésemos que todos llevamos un viejo encima.

Aquesta és la Cati…

Sí, aquesta és la personeta de la que parlava l’altra dia, la personeta de la que deia que dignificava el seu treball, i no sabeu de quina manera...

I és que ahir pel matí, a la mateixa hora de sempre, i al mateix lloc de sempre, la vaig tornar a veure i, aquest cop sí, aquest cop vaig parar la moto al seu costat i m’hi vaig apropar per parlar-hi. I, és clar, la pobre noia es va quedar anonadada. 

Li vaig dir, tot i esperant alguna reacció adversa per part seva, el mateix que vaig escriure d'ella en el blog, i el perquè ho havia fet. Tot el contrari. Hauríeu d’haver vist la seva cara mentre li explicava, encuriosida mentre li parlava, la seva expressió, el seu desconcert inicial, la seva cara d'alegria... Evidentment, no s’esperava res d’això d’un perfecte desconegut per ella, d'un tipus que baixa d'una moto “trajeado” i que -literalment -“la va assaltar pel carrer”, el seu espai natural, "el seu lloc de feina"; molt sorpresa i al mateix temps molt i molt agraïda per les meves paraules, vergonyosa gaire bé pel meu reconeixement, fins ahir anònim, cap a ella (tot i que, en un primer moment, em va dir que “...pensaba que eras un Inspector del trabajo”).

I avui, a la mateixa hora de sempre, i al mateix lloc de sempre, me l’he tornat a creuar. M’he tornat a parar on ella estava i li he donat -impresa- l’entrada del blog que li havia dit ahir que havia escrit. Més sorpresa i més agraïda encara. 

I li he demanat poder-li fer una foto (però, vergonyosa i novament sorpresa, se l'ha deixat fer, però amb una amiga seva al seu costat... que jo aquí he "retallat"). I, com no, se l'ha volgut fer amb la seva eina, amb la seva escombra, orgullosa com n'està ella.

(si no sabeu del què parlo, mireu l'entrada dels 23 de maig)

ASICS training-time…

Si dijous passat va ser amb la gent de Nike amb vaig fer l’entrenament, avui m’he apropat  fins a la botiga d’ASICS a la Diagonal de Barcelona per anar a entrenar una estoneta amb ells. Estava eufòric, després del “pelotazo” que vaig poder donar ahir, rematat amb una altra molt bona comanda signada avui, poc abans d’anar-me’n fins allà. Volia deixar anar la tensió acumulada, tot i el cansament i el adoloriment que tenia als bessons i sòleus de la carrereta de diumenge.

Si dijous passat érem prop d’una trentena... avui érem la Marta (una runner “tardía”, segons ella mateixa, però molt engrescada) i jo.  No m’ha importat gens ni mica, ens el contrari: gaire bé ha estat com córrer amb un personal-trainer al costat.

Amb en Manu (el nostre personal-trainer d'avui, valencià, molt eixerit i molt bona gent) hem anat carrer Entença avall en direcció a Montjuic; pujada pel circuit, pel davant del Poble Espanyol (punyetera pujadeta), fins a la font de la rotonda; gir a l’esquerra cap el MNAC i un cop allà (uns 3,5 quilòmetres mal comptats, perquè altra cop el meu Garmin “ha fet de les seves”) en una llarga explanada de sorra, hem fet una bona sessió d'exercicis de força i millora de carrera, enfrontats a dos trams d’escales, que hem anat pujant corrent d’un amb un els esglaons; amb una sola cama després i amb l’altra; amb els dos peus junts; de costat amb els dos peus junts; de l’altra costat... Un bon tute, però força divertit. I tornada cap a la botiga, cap a la Diagonal. Sessió d'estiraments i punt i final. 

7 quilòmetres i escaig. Repetiré!.

ASICS, la marca de les meves primeres sabatilles “de córrer”; hi tinc debilitat per la marca (la samarreta que portava diumenge ho era, i el stop-wind que portava avui, també). I les meves “Trabuco”, evidentment, també són ASICS. Avui a la botiga he vist un parell de models de samarreta sense mànigues que, quan facin rebaixes, “cauran”. Segur ! (igual que caurà, si encara els hi queden aleshores, alguna de les samarretes commemoratives de la Marató BCN d’aquest any).
ASICS.... Anima Sana In Corpore Sano.

(C.Q.  390  45-25-365)

Sobre todo, sé siempre tu mismo…

Intenta siempre ser lo mejor que puedas (… o lo peor, si es que ésta es tu elección), pero sé siempre tu mismo. Porque no hay nada más triste, más patético, que “querer vivir la vida de otro”... o lo que es peor: que otros quieran que vivas como tu realmente no eres. Puedes tener referentes, sí; puedes escuchar consejos, recomendaciones, sí… pero siempre debes procurar ser tu mismo, mostrarte tal como eres, vivir como eres, y no aparentar nunca lo que no eres… ni mucho menos que te obligue nadie a aparentarlo.

Quizá no siempre es fácil, pero debes esforzarte. Debes ser siempre capaz de reconocerte cuando te mires en el espejo… y, por supuesto, no llegar nunca al punto ridículo-patetizante (me acabo de inventar el término) de avergonzarte de lo que un día ves en él.

Me viene al pelo esta vieja canción de J.M. Serrat. No es tan solo una canción de amor, de pareja: es perfectamente extrapolable a una relación entre amigos, entre compañeros de trabajo, entre compañeros de afición…

Recuerda siempre que tu eres tu (...no una mala copia de nadie).

(...clica sobre el oso si quieres oirla)

No escojas solo una parte, tómame como me doy, entero y tal como soy, no vayas a equivocarte. Soy sinceramente tuyo; pero no quiero mi amor ir por tu vida de visita, vestido para la ocasión: prefería con el tiempo reconocerme sin rubor.

Cuéntale a tu corazón que existe siempre una razón escondida en cada gesto; del derecho y del revés uno sólo es lo que es y anda siempre con lo puesto.

Nunca es triste la verdad: lo que no tiene es remedio.

Y no es prudente ir camuflado eternamente por ahí; ni por estar junto a ti, ni para ir a ningún lado.

No me pidas que no piense en voz alta por mi bien; ni que me suba a un taburete: si quieres, probaré a crecer. Es insufrible ver que lloras y yo no tengo nada que hacer…

Cuéntale a tu corazón que existe siempre una razón escondida en cada gesto; del derecho y del revés uno sólo es lo que es y anda siempre con lo puesto.

Nunca es triste la verdad: lo que no tiene es remedio.

De sis en sis, com en Marc Márquez !

Dues novetats aquesta setmana.

Després de la sortideta de dissabte passat pujant fins a Puig-l’Agulla, no havia tornat a fer res ni diumenge, ni dilluns, ni dimarts, ni dimecres. El dijous, sense preavís, ni pensar-m’ho molt, em vaig apuntar per primer cop al entrenament del Nike+ Run Club, amb sortida a les vuit del vespre des del Passeig de Gràcia.

En principi havíem d’anar “todos juntos” (érem una trentena) així que quan varem arrancar a córrer jo vaig sortir amb els de davant. Digueu-me agosarat, però al cap de poca estona ja vaig veure que “aquello iba muy rápido” i que la gent s'anava "despenjant". I cara amunt: Consell de Cent-Rambla Catalunya-Aragó-Avinguda de Roma-Urgell-Diagonal-Francesc Macià i fins al Turó Parc. 

Innocentment (doncs, com em passa sovint, no vaig engegar el meu Garmin), vaig preguntar-li al monitor:

  -Hemos ido rapidito, no ?

I la seva resposta...

  -Bueeeno, a +/- 3:40

Ara entenia el perquè jo anava tant “petat”; sort que, en ser un circuit urbà, els semàfors ens anaven fent aturar, i així jo podia “recuperar el resuello”. I no contents amb això, i mentre esperàvem que anessin arribant els que venien despenjats, “de tranquis” (que és el que jo hauria d’haver fet), ens va proposar donar una o dues voltes (jo només en vaig fer una) al Turó Parc, per fora, però... “a muerte”. Anar a "muerte", per a mi, va ser el aconseguir fer-la a ritme promig de 3:24... què per a mí és moooolt! (penseu que el meu ritme normal és -com a molt- de 4:50 ...quan corro molt i molt ràpid).  

Després de la volteta, i ja amb tots arribats a l’entrada del parc, varem fer uns quants exercicis de força... rematant-ho amb una altra volta, aquest cop per dins del parc, per tot seguit enfilar Pau Casals-Diagonal-Rambla Catalunya-Diputació-Passeig de Gràcia, altra cop a bon ritme 3:44. 6,600 quilòmetres ben suadets.

Resultat?: divendres i dissabte fet pols de bessons i quàdriceps (... i és què ja anem tenint una edat, Txabi, per anar fent "xuleries"). Va ser un ritme massa fort per a mi; però content, molt content d’haver pogut aguantar aquest ritme tan alt (per a mi).

Però, tot i havent dormit "de pena", aquest matí m’he llevat amb ganes de gresca i, suposo que degut a la proximitat de la sortida (Pl. Mireia) m’he inscrit presencialment a la II Cursa solidària AFNE (Associació de Familiars amb Nens Etíops).

I allà estaven -com no- les meves germanetes favorites, Montse i María José, amb els seus respectius marits, que aquest cop no corrien. Ja és també tot un clàssic la nostre foto junts.

Cursa curta (5,600 quilòmetres) però “duriya” en haver de fer la pujada, poc abans d’arribar a la passarel·la de Valvidrera, cap el corriol en direcció a Sant Pere Màrtir (fet el corriol -gaire bé tot, de pujada- caminant a bon ritme, no corrent). I duriya també pel sol, pel molt de sol que feia aquest matí a la Carretera de Les Aigües. Com he enyorat avui la meva samarreta de tirants del Tribanda!. 

Però ha estat un bon entrenament, sí senyor !.

33:33 temps final, sense crono oficial perquè anava sense xip.

(C.Q.  383  44-25-358)