He estat, voluntàriament, tres dies sense mòbil, sense Facebook, sense Twitter i sense posar ni una coma al blog... i no ha passat rés !. He viscut quatre dies “com abans” (...gaire bé se’m salten les llàgrimes en recordar-ho).
I també és possible viure sense cotxes !. Me n’he adonat avui, en tornar amb el “vaporetto” de torn des de Venècia fins al aeroport: un cop desembarcats, i en el curt trajecte a peu des de l’embarcador i fins a la terminal, m’ha “espantat” un taxi que ha passat a tota llet; feia gaire bé quatre dies que, de cotxe, no en veia cap, que no en sentia cap, que no en tenia que esquivar a cap pels carrers, ni estar pendent d’ells... però és curiós, no me n’he adonat de que “no hi eren” pel meu voltant fins que no m’he tornat a topar físicament amb ells quatre dies després.
Si vaig sortir de Florència amb la sensació de “...pues no había p’a tanto”, de Venècia no n’esperava gaire, la veritat; i confesso que m‘ha sorprès molt (realment impressionant el Palau Ducal, on queda encara perfectament reflectit “el poderio” de la Venècia d’aquella època, en una clara demostració, en fets i construccions, del “aquí estoy yo, y esta es mi choza”).
Abans de que s’ensorri, aneu-vos-en a descobrir Venècia els que encara no ho hagueu fet !
Ara, això sí: porteu calerons i, sobre tot, no porteu al vostre costat a una dona amb gust i amb estil (i, sobre tot, que sigui de les que “se pirre” per les sabates i les bosses) perquè ho passarà realment malament davant de tots els Prada, Versace, Moschino, Ferragamo, Fendi, Gucci i companyia que la bombardejaran i assaltaran per totes les cantonades de la ciutat, amb els seus encisadors i impactants aparadors...
No hay comentarios:
Publicar un comentario