I quatre mesos i mig després…

... avui, per fi he tornat a córrer. 

127 dies després de La Cursa de la Mercé (què és on van “saltar totes les alarmes”) avui ja m’he pogut pujar a la cinta per córrer (gaire bé em costa fins i tot dir-ho: “córrer”).

I ho he fet amb més cap que cor: tot i que m’he trobat bé des dels primers metres, no he forçat gens la màquina. 

Primer dos-cents metres escalfant trotant mooolt suau a ritme 6 km/hora (per veure si “petava” alguna cosa), per passar a ritme 8,5 fins a completar aquest primer km. en 7,42 minuts (...trote “cochinero-cochinero”); m’he mantingut a 8,5 fins els segons 750 metres, en que he pujat a ritme 10. En completar el segon km. he tornat a ritme 8,5 i altra cop fins els següents 750 metres, en que he tornat a posar ritme 10 fins completar aquest tercer km. (per acabar fent-t’ho tot en 21:20). He vençut la temptació de continuar fins els 5 km. i he acabat fent un darrer km. a 6,5 caminant, en 9:40, i allargant mooooolt les passes (per estirar els meus endormiscats i encongits, i ja de per sí molt curts, isquiotibials).

Molèsties? gens ni una.

Només han estat 3 km.... però després de més de quatre mesos "en barbecho". 

Ja no recordava lo avorrit que és córrer a la cinta... i a aquestes velocitats de vertigen com les d'avui,  “ya ni te digo”: la vida et passa moooolt a poc a poc. Però la sensació de tornar a empapar la samarreta de suor és indescriptible.

Veurem demà “les agulletes” i si hi ha alguna “secuela”... Ara, a posar-m'hi gel de modo preventiu.

Comptador a zero; gener no compte (ni tampoc els 8  km. que he fet caminant a la cinta entre diumenge i avui).

(C.Q.  13   2-10-3)