Tot “driblant” a la calor...

Després de dos dies de “descanso talonero” (les butllofes als talons gaire bé ja se m'han refet) i tot i que ahir al vespre ens van tornar a amenaçar amb una altra onada de calor, avui he tornat a pujar fins el Santuari de Puig-l'Agulla. I si dimarts ho vaig fer el capvespre-nit, avui m'he llevat a les set del matí tractant de “driblar a la calor”; així que a dos quarts de vuit del matí, i fins i tot amb una mica de “fresqueta”, he arrancat a córrer pel camí habitual cap a la carena. La idea era pujar tot xino-xano fins al Santuari, fer-hi allà dalt un esmorzar d'aquells de “forquilla i ganivet”, fer el rotet, i tornar a baixar corrent fins a Sant Julià.

I sí, he fet el tram de pujada en format “mixt” (caminant, al trote i corrent segons el desnivell) i ho he acabat fent (els 5,140 quilòmetres de pujada) en uns bons 41:36 (contra els gaire bé 55:00 de dimarts, fets només caminant). Però “mi gozo en un pozo”, perquè passaven onze minuts de les vuit del matí quan hi he arribat... i el restaurant no obria fins a les 10 !. Així que sense poder beure (com que la intenció era esmorzar allà, avui no m'he pujat la motxilla-camell) he girat cua i he tornat a baixar, però aquest cop corrent gran part del trajecte (4,840 quilòmetres en 29:35). Total recorregut d'avui: 9,980 en 1:11:21.

Definitivament, les sabatilles -aquestes Saucony al menys- em provoquen les butllofes quan camino, en talonar, però no pas quan corro (verbigracia: avui he corregut més que no pas caminat i, per tant, menys molèsties avui, menys butllofes avui).

Reconfortant i reparador el peasso bocata de fuet i la gerra de cervesa gelada que m'he fotut en arribar al Bar Catalunya (ex-Can Cuca) de Sant Julià. Perquè no tot ha de ser patir !.

Avís d'expert de l'Albert Barrachina... al que tampoc avui no he fet cas:

- Txabi, abans de córrer no beguis suc de taronja, o te vas a cagar patas p'abajo...

I dit i fet... o gaire bé; perquè avui en llevar-me no he menjat rés i només he begut... un gran got del meu Granini de suc de taronja !. I quan portava poc més d'un quilòmetre caminant-trotant-corrent cara amunt per la carena, el suquet de taronja a començat a fer de les seves. Així doncs, i com deia la part final d'una de les estrofes d'aquella vella cançó post colpista del 23-F de La Trinca -“La dansa dels sabres”- he acabat fent tota la resta del recorregut (més 8 quilòmetres) “... i amb el cul apretat” per evitar mals majors. Desagradable (ja em va passar el mateix -però sense que en tingués la culpa cap suc de taronja- a la Marató de Sant Sebastià de fa dos anys, quan encara em faltaven gaire bé 12 quilòmetres per acabar-la; què llargs que se'm van fer !).

(C.Q.  699  80-291-408)