Ahir, després de 15 dies sense fer-ho, vaig
tornar a sortir a córrer (i no sol, sinó amb els companys). Han estat 15 dies d’auto
excuses, una rere l’altra, per tal de no sortir a córrer. La llista, sinó interminable, sí seria
extensa. Però ahir divendres “vaig sortir del cercle viciós” de la espiral negativa en la que havia entrat (i que, de pas, havia
provocat el aturar en sec el compte
quilòmetres -C.Q.- a peu de pàgina del blog) i cap a la Carretera de les Aigües que me’n
vaig anar. Ens hi varem reunir aquest cop 6: l’Albert (demà diumenge té la
Challenge de Calella, que espera acabar... en menys de 15 hores !), l’Enric i l’Alexis,
la Nuria i en Tomás (aquests dos últims demà corren la Triatló de Gavà, en el
que serà el debut de la Nuria en la especialitat, la olímpica en el seu cas;
també la faran en Toni, en Xavi i l’Alberto). Com que gaire bé tots tenien
competició diumenge, ho varem fer -aquest cop sí- suau, el que va ser molt bo
per a mi.
Vaig fer poc més de 6 quilòmetres, però a bon ritme, retrobant les
bones sensacions, i comprovant altra cop que -corrent- la punyetera fascia no m’emprenya,
però que en acabar “torno a trepitjar vidres trencats amb el peu descalç”, a més
d’un lleu dolor -l’endemà- al lligament intern del genoll esquerra i a la part
interna del ós del taló esquerra (tot, tot, sempre a la cama esquerra... serà perquè
soc esquerrà ?).
Sembla mentida cóm el teu cos “perd la forma”
amb rapidesa, però també què ràpid la ment “et posa a to”, compensa la balança
i t’ho compensa. Vaig fer l’anada amb ells, incrustat en el grup, xerrant i
tot, fins a la corba d’abans d’arribar a la passarel·la de Vallvidrera; allà jo
vaig parar (quilòmetre 3,5) i ells van seguir corrent una estoneta més (en
principi anaven només fins a la passarel·la). No sé quanta estona van aturar-s’hi
en arribar-hi, però el cas és que jo,
després de recuperar una mica “el resuello”, no vaig esperar a que tornessin fins
on jo estava i vaig arrancar a córrer, desfent el camí. El cas és que no em van
“enxampar” (però, ja dic, ells ahir anaven “de tranquis”).
Ara ja estic “fora del cercle”; serà qüestió de
no tornar-hi a entrar i recuperar un ritme normal de sortides setmanals. De
moment ahir, en cotxe, vaig mesurar la distància des de casa i fins a dalt de
la Plaça Mireia, amb el seu acollonidor desnivell positiu:
El recorregut, des de casa, es només de 2,350 quilòmetres, però els darrers 1,250
quilòmetres superen un desnivell positiu de 135 metres ! (venint ja d’una pujadeta
anterior de 500 metres, superant també un desnivell de 27 metres). Serà una
bona prova de resistència per tal de preparar-me per la Behòbia-Sant Sebastiá del 11
de novembre. Hauré de fer-ho, d’ara i fins a la cursa, al menysun cop per setmana .
Diuen que “la lluvia en Sevilla es una
maravilla”... però no crec que ho sigui de la manera en que ho està fent des d’ahir, allà i a tot
Andalusia i pel llevant espanyol. Aquí, avui, també està plovent (ja tocava...) però espero que demà
no els faci la guitza als meus companys Tribanda, que tenen les Triatlons de
Gavà i Calella. Sembla ser que no plourá. Aniré pel matí fins a Gavà, esperaré que acabin la
seva triatló en Toni, l'Alberto, la Nuria, en Tomás i en Xavi i ens en anirem (Toni, Xavi i jo) cap a Calella a animar a l’Albert, que quan arribem creiem que ja estará acabant el tram de bici i estará a punt d'arrancar a córrer la Marató: quina brutalitat ! (3,800 quilòmetres nedant, 180 quilòmetres en bici i, per "rematar-ho", una marató de 42 quilòmetres...).
...Ànims, companys ! ...Força Albert ! ...Bon debut, Nuria !.
( Última hora !: pel mal estat de la mar, la Triatló de Gavà passa a ser Duatló: 5 run - 40 bike - 10 run... no hi haurà doncs "bateix de mar" per la Nuria, ni en Toni podrà estrenar el seu flamant neopré... cachis !).
(C.Q.
784 95-291-493)
No hay comentarios:
Publicar un comentario