S’ha posat a plorar…

Aquesta tarda me n’he anat fins a Badalona, amb la Marta, a la “Quedada de Cursa BDN Running per recaptar fons per a La Marató de TV3”.

La idea era que es podia fer corrent o caminant, fet pel qual ens hem animat a anar-hi, doncs per culpa del meu genoll, de córrer rés de rés; hi ens hi hem anat fins allà la Rambla del Gorg nosaltres i... 23 persones/runners més!  Una convocatòria amb no gaire èxit... amb la minsa recaptació conseqüent (49 euros, plasmats amb total transparència a la foto); però la voluntat de la gent és el que compte.

I mentre els altres 23, a diversos ritmes, han fet uns 8 quilòmetres corrent , nosaltres dos hem fet uns 4 quilòmetres caminant tot xino-xano; i mai millor dit, perquè hem fet el  tram inter-mig per la zona del “ Chinatown badaloní ” (polígon industrial del Grandland); la Marta ha al·lucinat amb l’activitat dels xinesos que hi havia allà, sent -com era avui- un diumenge per la tarda; i és que aquests no paren mai.

I qui és doncs qui s’ha posat a plorar?: doncs el meu pobre i abandonat Garmin que, després de gaire bé dos mesos i mig, ha tornat a anar a parar al meu canell, més que rés per comprovar “que no se m’havia mort d’inactivitat”. I no, es viu !.

7 dies només per l’artroscòpia, i menys dies per poder tornar a córrer.... som-hi Txabi !.