Aquest matí li he escrit un correu a una
coneguda meva; el text començava amb un: “aquest matí, mentre m’afaitava he
pensat en què...” (l’assumpte no ve al cas). M’ha sobtat però, i m’ha fet reflexionar, el seu comentari, perquè després de dir-me “...XD me parto”, pel text
del correu que li havia enviat, m’ha escrit:
-“... lo que me perturba es que pensaras en...
(no ve al cas) mientras te estabas afeitando”.
L’afaitat... quin moment més monòton, repetitiu, solitari, insuls, normalment diari; i què és el que fas mentre t’afaites ?.
El que està clar és que t’estàs una bona
estona, de bon matí, mirant-te al mirall. Tu sol, cara a cara amb tu mateix. Cada
matí, una bona estona, ja sigui amb amb una "gilette" o amb màquina elèctrica a la ma (o amb les dues
eines en el meu cas). I què fas durant tota aquesta estona ? (que en el meu
cas és força estona, perquè tinc el pèl rebel -per això la dualitat d’estris- i
m’hi estic més del que voldria). Doncs suposo que cada cas és un mon. N’hi
haurà que ho faran encara mig endormiscats (espero, pel seu bé que siguin els
de la “elèctrica”) sense gaire bé ni veure’s reflectits en el mirall, amb la
ment en blanc o encara amb el seu “encefalograma plano matinal”, desconnectats
encara del món. D’altres, més clàssics, ho faran -possiblement també mig endormiscats- escoltant la ràdio (això ho
tenen més fotut els de la “elèctrica”); i d’altres, com jo, estaran ja
donant-li voltes al cervell a un munt de coses. I és que jo -coses dels meus bioritmes
suposo- és a primera hora del matí quan vaig com una moto, en acabar de llevar-me (per
sort, al llarg del dia aquesta marxa no decreix...). I no cal que ja m’hagi
dutxat perquè això passi, que l’aigua ja m’hagi espavilat, no: jo ja em llevo ben “revolucionat” tot solet !.
I és
afaitant-me, en aquesta llarga estona de mi amb mi mateix, cara a cara davant
del mirall, quan em passen pel cap multitud de temes, de coses, de vivències, de
projectes, de paràgrafs de textos que he
llegit, d’idees, de problemes (malauradament, massa sovint de feina, tot cal dir-ho), recordo o rememoro situacions, frases... de bon matí, el meu cap -amb una afaitadora a
la ma- és una olla bullint !.
Recordo que, de petites, les meves dues peques eren també
així (afaitar-se al marge, és clar). Com si fos ara, vint-i-pico anys
després, les recordo a l’altra casa baixant poc després de les vuit del matí
en l’ascensor ja xerrant pels descosits, a tota metxa les dues, com si ja fos mig matí, o l’hora
del pati, i portessin ja hores llevades. Si coincidíem amb algun veí, cosa
normal, em mirava -ell encara mig endormiscat- i els seus ulls mig clucs em
deien, sense dir-m’ho: “de bon matí ja estan així ?”. Però per elles també han anat passant
els anys; i ara millor que no els hi dirigeixis la paraula fins al cap d’una
molt bona estona després de que s’hagin llevat.
L’afaitat... quins moments de reflexió m’han
donat !. Hi havíeu pensat algun cop en el què feu en aquesta estona, vosaltres, els qui us
afaiteu ?.
No hay comentarios:
Publicar un comentario