Diagonalejant...

Val, sí, tinc ja 57 tacos. Val sí, és lògic que el temps de recuperació sigui ara més llarg després d’un esforç (i una cursa de 10 km. diumenge ÉS -per a mi- un esforç  (... i mes sense entrenar). Però no és molt normal que avui anés tant fos. I això que estava “mentalitzat”. Tan mentalitzat estava per sortir a córrer avui que, per vèncer la temptació d’arribar a casa i que, amb la fresqueta i el vent que fotia avui, em donés per “acomodar-me” i no sortir, el que he fet és agafar la roba al migdia (...avui he dinat a casa!) i en acabar la feina al despatx m’he canviat allà mateix. Abans havia fet una crida, via xarxes socials, per veure si a algú li encaixava el poder sortir a córrer amb mi (no hi ha hagut sort); així que he sortit de Badalona en direcció a la Diagonal/Francesc Macià.



Carril bici-runner a Diagonal

He trobat un lloc per aparcar allà mateix i he anat corrent des de Francesc Macià fins al Parc de Cervantes i tornar (fent caminant, a l'anada -però- el tros des de el Palau de Pedralbes fins el Parc); i és que anava fos, “desfondao”, ofegat... i amb el moc penjant, que tampoc ajudava gaire.  La  tornada, però, corrent d’una tirada. Però, insospitadament, els 5 quilòmetres que he fet corrent m’han sortit a un promig -clavat- de 5:00 (¡al loro, que no estamos tan mal!). I és que és el que jo deia temps enrere: a mi, per molt que ho intenti, ja m’és molt difícil anar a ritme de 6:00, tot i anar ofegat; el meu ritme “normal” ja és de 5:00/5:10... però no me’n sé avenir encara i tinc la sensació de que rodo lent. Però, como el algodón,”el crono no engaña”.

Ara que la reflexió que vull fer és la de que, en les mateixes condicions en les que em trobava avui, si en lloc d’entrenar hagués tingut una cursa, el meu rendiment hagués estat molt millor, rés a veure. I és que, cóm canvia -per a mi- el entrenar (sol) i el competir.

 

(C.Q.  227  24-25-202)