Doncs ja ha caigut la 97 !

Si, amb la 2ª edició de la Transplantrun d’avui  ha caigut la cursa número  97  des d’aquella primera “Cursa dels Nassos” de desembre de 2007. Vaig ja camí de la cursa número  100  (quina serà ?). Si no se’n creua cap abans en el calendari, té tota la pinta de que serà la dels Bombers a l’abril (abans, segons calendari previst “in mente”, han de caure la tirada llarga de la Marató de BCN del proper diumenge i la BDN Running el 23 de març). Sí, la dels Bombers és una bona cursa per celebrar les meves 100 curses, no ?.

Sortia avui, il·lusòriament, amb l’objectiu de baixar de 23 :00; l’any passat, i sota un sol de justícia, vaig córrer els 5 quilòmetres de la cursa en 23:54, un molt bon ritme de cursa. I dic il·lusòriament perquè altra cop m’havia plantat a la prova d’avui sense haver corregut gaire bé ni un sol metre en tota la setmana (des de “lo passeig pel riu” de diumenge passat a Tortosa).

Marta m’ha acompanyat aquest matí, llevant-se “a lo Guardiola” (ja sabeu, “ben d’hora, ben d’hora...”) igual que ja va fer l’any passat en aquesta mateixa cursa. Sé que a la gent que no corre li es difícil d’entendre el què una de les millors coses d’una cursa son els moments previs (...i la post-cursa). I a mi m’agrada gaudir, i força, dels “previs”, i és per això que arribo sempre tan d’hora a les curses.

El matí d’avui ha estat esplèndid, lluminós, radiant. És per això que, parafrasejant l’escena hilarant de la peli ”Aterriza como puedas” , en aquella escena en què diuen allò de:

   -“...creo que he elegido un mal día para dejar de fumar”...

us diré que crec (bé, no, no crec: n’estic segur)

   -“... he escollit un mal dia per no portar la meva samarreta de tirants del Tribanda”.

Quina solejada, quina calor !.

Allà estàvem Marta i jo, a les escales de la grada, quan han anat arribant els corredors. Amb les seves samarretes de “corredors.cat” la Mercè i la Teresa; més tard, però molt d’hora pel que en ella és habitual, han arribat dues supporters de luxe, la Trini i la Susanna.

I un cop ja ficat dins del meollo del calaix “dels del xip groc”, m’he trobat -com no- amb la incombustible Rosa Garrido (15 maratons ja a les seves cames, amb els seus jovenívols 58 “tacos”, i havent començat a córrer passats els 40). M’ha dit que avui anava “de tranquis”, que jo anés tirant... Avui però, i sorprenentment, no l’acompanyava la Marcela, que era a Montornés fent la Mitja.

Sense escalfar gens ni mica (una altra cosa a corretgir) s’ha donat el pistoletazo de salida i ja de cap fins el primer embús als 100 metres, i amb les rajoles del terra “ballant” o directament ja despreses del terra (molt perillós). Però els “toboganets” continus han “estirat” ben aviat la cursa. Aquest any, el recorregut era diferent (evitant el tros trist i solitari de l’esplanada de ciment); m’ha agradat molt més el recorregut d’aquest any, tot i el increment dels “tobogans”.

Tot i la calda que feia, m’he trobat bé tota l’estona, no “abaixant la guàrdia” (el ritme) en cap moment. Els meus temps de pas per quilòmetre han estat:
4:42, 4:42, 4:37, 4:51 i 4:46... per un ritme promig final de 4:43

Han anat caient ràpids els quilòmetres i, just a la corba final abans d’entrada a meta, m’he creuat amb la incansable Wai-Shan fent fotos pujada dalt de no sé on (...un dia d’aquests es fotrà de cap i prendrà mal).

Finalment, i sota un sol de justícia, he creuat l’arc de meta en uns, per a mi magnífics...

22:53

O el que és el mateix, la meva MMP en curses de 5 quilòmetres (... que era, a més a més, 1 minut i 1 segon menys que l’any passat en aquesta mateixa cursa).

La pregunta que em continuo fent, però, és sempre la mateixa:

A la meva edat, i en les meves condicions  ¿si entrenés -ni que tan sols fos una miqueta- la cosa milloraria... o la cosa millora perquè -al no entrenar- tinc totes les forces reservades per a les curses ?. Perquè la veritat és que, en els poc més de dos mesos des de que va començar l’any, només he corregut  167 quilòmetres i, d’aquests, 72 ho han estat competint (10 a Sant Antoni, 21 Mitja Granollers, 21 Mitja Barcelona, 15 Maratest i els 5 de la Transplantrun d’avui). Entrenar, no entreno, però competir sí que competeixo.

El que sí està clar és que, si un dia van fer la peli de...

“El increíble hombre menguante”,

tot i la meva edat i el pas dels anys, jo porto una bona temporada interpretant  la peli de ...

“El increíble hombre del tiempo menguante”,

doncs darrerament, carrera que corro, carrera en la que milloro els meus temps.

Curiós, no ?

Cefa's family al complert...

(però ara fora de conyes: hauré d’entrenar ni que sigui una mica més...)

Ah, per cert: "l’Spiderman" corria així per una causa solidària. Un nen de 6 anys pateix un càncer; ja li han trasplantat el fetge, però té una artresia pulmonar, amb comunicació interventricular. El seu heroi és Spiderman, d’aquí la disfressa (tot i la calor que fotia); si voleu ajudar-lo, podeu fer la vostra aportació per aquest “Héroe busca héroes” a:

https://teaming.net/yoluchoporvivir?lang=es_ES

 (C.Q.  192,3  21-25,3-167)