MÓNICA, una entre mil…

Recordo que, fa molts anys, vaig veure una peli que es deia:

WWinchester, uno entre mil   

 

El títol feia referència al famós rifle Winchester, en una edició limitada que -es veu- sortia a la venda cada cop que s’arribava a les mil unitats produïdes. Eren unes peces úniques, especials.

Nosaltres no estem al Far West; aquí -normalment- no hi ha trets pels carrers... però el que sí hi ha pels nostres carrers, pels nostres camins, son unes noies/dones úniques, especials, envejables, admirables. Úniques.

Parlo de les noies/dones en família monoparental (pel motiu que sigui i faci el temps que en faci que ho siguin);

i amb fills petits (i/o -el que és pitjor- adolescents);

i amb una,  o més feines, de vuit hores o més;

i amb una casa i una família que tirar endavant...

... i que -a sobre- son corredores (mal anomenades runners, amb lo bonica que és la paraula “corredor/corredora”).

Ser corredor no vol dir “sortir a córrer de tant en tant”. Ser corredor vol dir “viure el córrer”, “pensar en córrer”, que el córrer forma part de la teva pròpia vida; que no te’n pots estar sense, que gaire bé no parles d'una altra cosa...

Jo molts cops (més dels que voldria), i ja amb una edat per fer el que realment em roti, i amb les meves dues filles “fora del niu”, em busco sovint mil i una excuses per no sortir a córrer (...és massa tard, osties quin vent que fot, ja sortiré demà).

Aquestes noies/dones juguen en una altre lliga.

Tinc la sort de que en conec a moltes; i, via xarxes socials, he viscut per exemple aquests seus tres últims mesos de moltes d'elles en la seva dura i exigent preparació per la Marató de Barcelona, amb els seus entrenaments, les seves tirades llargues, dia sí, gaire bé dia també. Quilòmetres i més quilòmetres, sèries i més sèries, dies i més dies... 

Abans de sortir a córrer, havien anat a treballar, havien fet la compra en sortir; havien recollit als nanos a escola; havien fet els deures amb ells; els havien dutxat en molts dels casos, preparant-los després el sopar; havien recollit la casa; havien posat rentadores; havien planxat; havien preparat la roba dels nanos per l’endemà... i encara trobaven temps per sortir a córrer. O bé ho feien de molt bon matí, abans de que la seva vida es posés en marxa. Gens de “postureo” (encara que anessin d’allò més fashion, doncs una cosa no està renyida amb l’altra): sortien a córrer, necessitaven sortir a córrer... i amb ganes. Necessitaven fer-ho, volien fer-ho... ho feien !.

De on collons treuen el temps ? Cóm s’organitzen ? Cóm s’ho fan per estar a tots llocs i, a sobre, sempre amb un somriure d’orella a orella ?.

 

Sí, suposo -i està clar- que en moltes ocasions la profesión va por dentro, i només cadascuna d’elles sap el què ella realment suporta, sense un recolzament proper, diari; però a mi em tenen bocabadat, meravellat, admirat. Són tot un exemple. Està clar que estan fetes d’una altra pasta.

Em queda, però, una reflexió:

- el córrer és per elles una via d’escapament, o precisament és el córrer el que els permet fer, soles, sense cap ajuda i amb el cap sempre ben amunt, tot el molt i molt que han de fer per poder tirar endavant ?.

El meu reconeixement i la meva més sincera i profunda admiració per a totes i cadascuna d’elles (...tot i lo malament que em fan sentir quan, en dies com avui, per exemple, m’he buscat l’excusa d’escriure això per, tampoc, no sortir avui a córrer).

No era qüestió de fer-ne aquí un àlbum... entre d’altres coses perquè no m’hi cabrien totes aquestes heroïnes urbanes a les que, gràcies al córrer,  he tingut la sort d’haver conegut; així que, avui i aquí, MÓNICA -amb tot mereixement- en fa orgullosa bandera : ella és una d'entre mil corredores-lluitadores de la vida; vital, entusiasta, riallera (...i merescudament recompensada com a finisher diumenge en la seva primera marató).