Un amor a primera vista…

Sí, realment, lo nostre va ser un amor a primera vista. Perquè realment jo, aleshores, no anava buscant parella, ni molt menys; és més, tenia parella estable des de ja feia un munt d’anys, des de 1996. I també és cert que, amb aquesta parella, també vaig viure en el seu moment un autèntic i vibrant “flechazo”, un amor a primera vista... digueu-me “enamoradís” si voleu, però què voleu fer-hi, jo soc així.

Però aquella tarda del mes de juny del 2007, accidentalment, les nostres vides es van creuar. I ens varem mirar. I va sorgir la passió. I ens varem enamorar.

Com diria en Serrat...  

-“Fue sin querer; es caprichoso el azar; no te busqué, ni me viniste a buscar. Tú estabas donde no tenías que estar, y yo pasé, pasé sin querer pasar. Y me viste y te vi....     (cliqueu aquí per l'audio-vídeo de la cançó)

I és que realment va ser així. Tant, que el primer cop que varem estar junts, jo a sobre seu, va ser real i literalment, el primer cop; sense “prèvies”, sense escarceos, sense converses banals d’apropament, de coneixença, de “romanceo”... no; el primer dia ja la vaig muntar; sense saber cóm respondria ella, tant diferent a totes les que havia conegut abans; sense saber com respondria jo, com respondríem els dos al contacte, i al tacte, l’un del altre. I això que la jugada era arriscada, perquè jo mai m’havia imaginat -ni en somnis- el estar amb una com ella; mai n’havia conegut a cap com ella, mai havia estat amb una com ella, tant diferent, tant passional, tant “salvatge”, tant desconeguda, tant desitjada... sense jo saber-ho.

Però, inexorablement, els anys passen. I com en tota parella, la passió afluixa, va perdent força, es difumina... i acaba desapareixent. I no, no és per ella, n’estic completament segur... No ha estat culpa seva, ni dels dos; sincerament crec que el culpable soc jo i només jo. I és que... ja em vaig fent gran i ella, en canvi, continua tant vigorosa com el dia en que ens varem conèixer, amb la mateixa vitalitat, amb la mateixa força, amb la mateixa passió, amb les mateixes ganes, amb la mateixa empenta... i jo ja no estic per tanta “verbena”. Ella continua sent jove, descaradament jove, atractiva, vibrant, silenciosa; la miren pel carrer amb ulls de desig... i jo, en canvi, ja no tinc forces per muntar-la com abans, ni amb la freqüència d’abans... i ella ho nota i és per això pel que ens estem allunyant l’un del altre, és pel què la nostre relació s’està refredant...  i molt. Però repeteixo, soc jo i només jo, el culpable de la situació en la que ens trobem, de la situació que ens portarà a la ruptura, a la inevitable separació.

Ella s’haurà de buscar parella aviat, s’ho mereix: algú que la desitgi com es mereix, que la valori, que la respecti, que la mimi, que la cuidi... que la faci tornar a sentir-se realment desitjada; jo ja no puc.

Després de gaire bé set anys, d’estar l’un amb l’altra, dia si, dia també, matí tarda i nit... lo nostre s’ha acabat... És trist, però és així.

 

Poso en venda la meva estimada TRIUMPH SPEEDMASTER de 900 cc.
A què és preciosa ? Es mereix una segona oportunitat, una bona nova parella.
Vols ser-ho tu ? Truca'm...