En “Lorenzo” i jo, enemys for ever…

Realment, jo ja hauria d’haver “plegat” a aquestes alçades de la temporada. El sol, “en Lorenzo”, i jo no som gaire bons amics.

Speedy Arantxa

I això va quedar ben pelés ahir pel matí a la Cursa de La Maquinista. Sort que aquest cop la cursa no era a dues voltes, com sempre havia estat, sinó que el 2014 han canviat el recorregut (fent-lo d’una sola volta i fent-lo “més pel barri”, i no tant “poligonero”).

Trobada prèvia i fotos, abans de sortir, amb la colla d’habituals: “les Cote”, que estrenaven nova indumentària (“Seat runners”) que ja veieu lo bé que els hi queda i lo bé que la lluïen; “la dupla inseparable”, La Rosa i la Marcela, tot i que aquesta última no va córrer la cursa; i Speedy-Arantxa, força desanimada i amb poques ganes de córrer ahir. Per allà corríem també en Polo i la Sita, que mai fallen tampoc. Aquest cop, en Rafa “ens va fer el salt” i se’ns en va anar a córrer a Pineda. Sense foto que es queda...

Cote's Seat-runners...

Suant ja des de la mateixa línea de sortida, vaig arrancar a córrer al costat de la Rosa, que poc a poc -i degut a lo estret dels primers quilòmetres- es va anar quedant enrere perquè ja em va dir que ahir anava “de tranquis”.

Calor, molta calor i xafogor... Us ho ben asseguro: si el recorregut hagués estat a dues voltes, segur, segur que m’aturo al arribar al quilòmetre 5 en passar per primer cop per meta. Però aquest cop -amb el canvi de recorregut- no podia ser, perquè meta em quedava força lluny del quilòmetre 5.

Poc abans del avituallament em vaig creuar amb Rosa en un dels 2 trams de puja-baixa, aquells on et creues amb corredors que van més endarrerits.

I en arribar al avituallament es van donar tres factors explosius per mí:

- la mica de cansament que ja portava a sobre, per la calor més que per altra cosa...

Rosa & Marcela

- el haver-me d’aturar per beure (no puc córrer i beure a l’hora, ja ho sabeu, i aquest avituallament d’ahir, per la calor, no me’l podia saltar ni de conya)...

- i el que, tot seguit del avituallament, giràvem a l’esquerre per fer l’única pujada del recorregut.

Així que vaig fer -caminant- els 300 avorrits metres d’aquesta pujada recuperant forces i bevent, tot esperant a que arribés a la meva alçada la Rosa, per poder fer junts la segona part del recorregut... però no arribava, així que “en arribar jo a dalt” (per darrera del Hipercor) em vaig tornar a posar a córrer (vaig fer aquest 300 metres caminant, molt xino-xano... en 2:35, un temps preciós el que vaig perdre).

Llarg, moooolt llarg (... per a mi i a tots) se’ns va fer el Passeig de Torras i Bages; llarg i solejat. 

A aquelles alçades de la cursa el meu únic objectiu era, evidentment, acabar-la el més dignament possible (això passava per, com a mínim, no acabar fent “el puto cinquillo”, o sigui, no arrribar a passar de 55 minuts. I podríem dir que objectiu assolit: creuava meta en...   54:29  

La gran Hasna, 2ª ahir...

(... 7 segons més que a la meva primera cursa correguda mai: la dels Nassos 2007). 

A més a més -de les 59 curses de 10 quilòmetres que porto corregudes fins ara- la d’ahir ocupa la posició... 58 només superada, precisament, per la Cursa de La Maquinista de 2009 que vaig  acabar-la en uns penosos 54:52 (la meva pitjor cursa de 10 km). 

Per cert, la samarreta groga de La Maquinista 2009 és la que li vaig regalar a aquell corredor del Bronx que em va pagar el bitllet de Metro en acabar la Mitja Marató de Nova York (cliqueu a l'enllaç)

Està clar doncs que la de La Maquinista no és “la meva cursa” : pitjor temps (el 2009), segon pitjor  temps (el 2014); el 2010 i 2013 ho vaig deixar estar en passar per primer cop per meta, fent només 5 dels 10 quilòmetres; el 2011 i 2012 no la vaig córrer. 

Però prometo tornar-hi l’any vinent “i rebentar-la” !.

I, com sempre, el millor de la Cursa, la prèvia i el post cursa...

(C.Q.   400  46-25-375)