Pata-pam…!

Aquí vaig "aterrar"...

Algun dia havia de ser el primer. Perquè, amb el munt de vegades que he pujat i baixat del Santuari de Puig-l’Agulla... ja estava tardant en fotre'm de cap.

Dissabte la Martona em va pujar en cotxe fins dalt, per fer corrent només el camí de tornada, cara avall. Des de la Cursa de La Maquinista (el 8 de juny) no havia corregut ni un sol metre, perquè tenia unes molèsties -emprenyadores- a la part alta dels quàdriceps de la cama esquerra; així que no volia forçar després de tant de temps “aturat” (12 dies “en dique seco”). 

Vaig fer la baixada (5,200 km) en poc més de 31 minuts (no està malament... 28:28 és la meva MMP).

Com que em trobava bé, ahir dilluns hi vaig tornar, però aquest cop pujant i baixant; ho vaig fer per la variant de “La Font de La Riera”, una mica més exigent que la pujada “tradicional”. 

En arribar a dalt -i com que havia sortit de Sant Julià de Vilatorta poc després de les vuit- el restaurant encara estava tancat, així que no vaig poder beure rés. Em vaig fotre, això sí, una barreta energètica “a palo seco” i... cap avall. La idea era “provar-me” fent tot el recorregut corrent cara avall (tot i que hi ha trams que pugen).

I va ser precisament en un dels pocs trams “que pugen” (un tram que -sempre- faig caminant, després de la primera llarga baixada corrent cara avall en sortir del Santuari) quan no vaig veure unes arrels d’arbre que sobresortien del terra, vaig ensopegar  i... pata-pam ! tot lo llarg que soc va anar a parar per terra. Tot i “la croqueta” que vaig fer, voluntàriament, en caure (en plan “comando marine”) no vaig poder evitar el cop i les rascades al genoll, a l’espatlla i al maluc de la part dreta del cos... però, sobre tot, no vaig poder evitar la trompada a les costelles. I encara sort que aquest tram és dels pocs en que no hi ha gaires pedres i és un tram amb terra i sorre. 

Però tot i “l’aterratge”, vaig baixar gaire bé en el mateix temps que dissabte.

Ara mateix no tinc ni un sol blau a la zona de les costelles, però em fot un mal de collons, que espero remeti en un parell de dies (diumenge tenim "La Cursa de La Vila Olímpica" que, oficiosament al menys, "echa el telón" a la temporada). 

La resta del temps d'aquest quatre dies: llegir (el primer dels 4 llibres d'aquesta sèrie, situada a les acaballes de la Guerra Civil, amb l'entrada de les tropes franquistes a BCN) i estrenar les meves primeres sandàlies (no n'havia tingut mai cap).

(C.Q.  416  48-25-391)