Ahir, d’estrena !

Com que “lo prometido es deuda”, ahir ben d’hora ben d’hora vaig sortir a fer una mica de trail per muntanya per estrenar la flamant nova samarreta tècnica que la bona gent del “42km running” em van regalar per haver-los enviat la petita crònica de "corredor popular" que veieu a l’anterior entrada al blog.

I si ahir estava a Sant Julià de Vilatorta -que ho estava- “tocava” fer trail. Abans de sortir havia esmorzat al Bar Núria i li havia demanat al Pep que em preparés un bocata per prendre-me’l a mig camí.

En principi, anava fins el Castell de Sant Llorenç de Munt i tornar. En principi.

El trajecte és cara amunt, cara amunt -continuo- des de que surts de Sant Julià de Vilatorta passant pel Puig-Sec. Són exactament 3 quilòmetres de pujada contínua fins arribar al trencall, a mà esquerra, sortint-te ja del “camí bo”, a uns 350 metres del Castell.

Trencall del Puig-Sec

Avui, per primer cop, anava amb la motxilla “camel” (amb el bocata, l’aigua, el mòbil i uns calerons) i també avui, per primer cop, he esbrinat i he pogut posar en pràctica cóm cony va lo de “beure en marxa” a través del tubet-vàlvula (torpe què és un, què voleu fer-hi...!).

Un cop dalt no m’he menjat el bocata i he tirat cap avall. En arribar al doble trencall “Vilanova de Sau-Folgueroles”, he agafat el de ma esquerra, el que anava cap al poblet de Mossèn Cinto Verdaguer. I un cap allà, sense arribar a entrar-hi, cap a Sant Julià de tornada altra cop.

Quan ja hi era, he vist que només havia fet escassament 9 quilòmetres; em trobava bé “...y me he venido arriba”, tot i la calor, així que en lloc de tirar cap a casa, he girat cap el camí del cementiri i novament cap amunt, amunt, per anar a buscar altra cop el primer trencall de dalt de tot del Puig-Sec. I d’allà, ja cap avall, fent la variant cap a Les Set Fonts i ara sí, ja des d’allà, cap a casa.

2 horetes i escaig, per fer 13 quilòmetres de trail molt suau de ritme (per sota inclús de “trote cochinero) però exigents (al menys per a mi)... i arribant a casa encara amb el bocata a la motxilla, que em vaig acabar prenent a peu de piscina al jardí de casa...

La samarreta, genial. No es xopa (“empapa”) gens ni mica; i això que ahir feia calor de la bona; i el seu tacte a la pell és molt i molt bo. I, despistat que és un, no només les mànigues son d’un altra color, més fosc: la part del darrera també és del mateix color que les mànigues. Molt xula! (però, compte! que el seu tallatge és dels petits, “justet”: aquesta és la primera samarreta XL que he portat mai, quan jo porto sempre L).

(C.Q.  468  55-25-443)