PUNT D’INFLEXIÓ.

No vaig comentar rés dimecres; ni tampoc dijous, ni divendres, ni ahir dissabte. No volia fer-ho “en calent”; però ara ja n’estic segur, perquè aquesta és la sensació que tinc: estic “buit”, m’he buidat completament, no tinc forces... ni lloc de on treure-les. Estic al·lucinat.

Sincerament, crec que el meu fracàs a la Marató de Barcelona ha marcat un punt d’inflexió. Primer de tot moralment (el no acabar-la ha estat un pal molt fort, la veritat); però ha anat acompanyat d’una davallada física acollonant. Ja no he tornat a fer res de bo des d’aleshores. I és que les cames no em van, les cames no em responen... em sento “buit”; és com si, de cop, m’haguessin caigut deu anys a sobre. No m’ho explico... o potser sí.

Crec que m’he passat de voltes, que he corregut massa des de setembre i fins a la Marató de Barcelona; he anat “molt sobrat” i he forçat massa la màquina, sense una bona preparació de fons... i al final el sac s’ha quedat buit i ja no hi ha rés més per treure’n. Després de la lesió a la Mitja Marató del Maresme, vaig fer el intent de descansar de córrer una setmana, per veure si “aquest sac s’omplia altra cop”... i ho vaig aconseguir; però per contra vaig tornar a jugar a soft-ràquet (però no en pla tranquil, sinó fotent un munt de partides cadascun d'aquests dos darrers dimarts). Aquest divendres vaig anar a córrer amb els companys per Collserola... i ho vaig tenir que deixar al cap de dos quilòmetres: “no anava”, les cames no anaven, em notava sense forces, "buit"... (apart del mal al dit del peu esquerra, a resultes del sangtraït).

Haig de parar; haig de donar-me un descans, un llaaaaarg descans i, quan hi torni, fer-ho amb més cap: no puc tornar a acumular, en poc més de 6 mesos, 3 Maratons, 4 mitges maratons i tres curses de 10 quilòmetres. Perquè això és el que m’ha passat: que el meu cos m’ha acabat passant factura. I el pitjor de tot és que, tant a la Marató de Barcelona, com a la Mitja Marató, com a la mateixa sortida de divendres, les sensacions en cursa han estat negatives, no he gaudit de la carrera (a la Marató de BCN, però, vaig anar molt bé fins el quilòmetre 25, però a partir d’aquí, tot va ser negativisme). I això no m’havia passat mai abans, sempre he corregut “en positiu”. I m’ha deixat “tocat” aquest negativisme que he sentit corrent; les cames “no em van”, però sembla ser que “el coco” tampoc les acompanya ni de lluny.

Així que, visto lo visto, el proper diumenge correré la Cursa dels Bombers, però per plaer, sense cap tipus de pressió... un córrer per córrer, gaudint del “ambientasso” que sempre l’envolta, com a comiat de la temporada; i, depenent de com em trobi, de les sensacions, clouré definitivament la temporada a finals de mes a la Cursa Nocturna de l’Hospitalet.

Txabi... t’has passat i ara toca parar. No ho oblidis.

.