JA TORNO A SER AQUÍ...

Després de quatre intensos dies amb Marta per Lisboa ja torno a ser a casa, sense preses per arribar-hi en jornada electoral perquè ja vaig sortir dijous “amb els deures fets”.

Tot i que les sabatilles, la samarreta i els pantalons va ser el primer que vaig posar a la maleta, cap d'ells no ha fet aparició aquests quatre dies pels carrers de Lisboa (per tant, i pel que diuen els de la Nike local en el seu cartell, sembla ser que m'he perdut una molt bona experiència no havent sortit a córrer ...). Però que consti que em va faltar ben poc per sortir a córrer el mateix dijous quan vaig arribar.  I és que, en una plaça del Barrio Alto, hi havia una “fragoneta” dels de Nike, no només promocionant aquestes sabatilles, sinó que estaven allà per ser el punt de sortida d'una “Moon-running Nike”, és a adir, una Cursa Nocturna d'Orientació pels carrers de Lisboa; cursa individual, amb instruccions-pistes per anar completant el recorregut (d'hora-hora i mitja de durada); la punyeta va ser que la cursa arrancava a les 20,30 i eren ja passats tres quarts de vuit quan me'n vaig assabentar, i no tenia temps de tornar al hotel, canviar-me i arribar-me fins allà altra cop. Ara que, pensant-ho bé, si m'hi arribo a apuntar igual a hores d'ara -tres dies després- potser encara estaria donant voltes per Lisboa amb el paperet de les instruccions a les mans i més perdut que en Wally en qualsevol dels seus dibuixos.

Així que córrer, el que se'n diu córrer, no hem corregut gens; ara, caminar.... deu n'hi do !.

I és que Lisboa és ciutat per caminar-la.

Lisboa, una ciutat inimaginable sense els seus vells i tronats tramvies, amb les seves pujades i baixades per qualsevol de les seves “siete colinas”.

Lisboa, un lloc on -per poc- no se'm salten les llàgrimes en pagar per un cafè 60 cèntims d'euro (i, a sobre, un bon cafè); no recordo ni haver-ho fet ni en el mateix moment de l'entrada en vigor del euro !.

Lisboa, una ciutat acaronada per un riu enorme (el “Tejo”, que en diuen ells).

Lisboa, una ciutat amb quatre línies de metro que et porten arreu, amb un sistema de targetes de transport força més avançades que les de casa nostre.

Lisboa, una ciutat “de dolços” (pastisseries a dojo).

Lisboa, una ciutat de fort mestissatge, d'acolliment de gent de color -negres, però que moooolt negres- de les seves antigues colònies (és el “peatge” a abonar per un passat de navegants-viatgers-conqueridors-evangelitzadors-sotmetedors, com els passa als anglesos, i a nosaltres amb els sud-americans).

Lisboa, una ciutat que parla “un gallec tronat”... però que s'entén força.

Lisboa, una ciutat de la que no t'has de perdre el anar a menjar a “Ruca”, un bareto dels de les estovalles de paper, a la Rua Conceiçao, on et fotràs un bacallà a la brasa i unes gambes “al ajillo” com mai no els tornaràs a tastar.

Lisboa, una ciutat de la que he aconseguit sortir-ne sense escoltar -en viu i en directe- ni un sol “fado” (em deprimeixen).

Lisboa, una ciutat que somia amb en Messi, posant-lo (un cop i un altra) al costat d'en CR-7.

... Lisboa, una ciutat de gent amable; pro-merengue, però amable.