En Filípides...? un "pringao" !

 

Tot un Iron Man !

Val, sí, l’any 490 a.C. en Filípides, diuen, que va córrer els 42 kilòmetres que van des de la platja de Marató i fins Atenes, per anunciar la victòria enfront l’exèrcit persa. I que, a sobre, la va palmar en arribar.
 Val, sí…  i què ?. En Filípides, com deia en el tìtol, va ser un “pringao” al costat de gent com l’Albert, des d’ahir el nostre primer Tribanda “IronManero”.

Fer-se 42 quilòmetres corrent i palmar-la ?. “Pringao” ! perquè ahir diumenge l’Albert, disputant la seva primera Challenge, a Calella (una “distància IronMan”) se’n va fotre entre pit i esquena:
 

-3,800 quilòmetres nedant a la platja de Calella; sí, una platja menys “èpica” que la de Marató, però nedant aquesta distancia a les vuit i mitja del matí. I, segurament, el tal Filípides no sabia ni nedar !.
-180 quilòmetres pedalant en bici i...

-42,195 quilòmetres corrent, una marató com la d’en Filípides”, però l'Albert se la va fotre “de postres”.
 

I tot això en “només” 10 hores i 20 minuts, amb molt i molt de cames, molt i molt de cor i pulmons... i molt, però que molt, de fortalesa mental, per tal de superar el tremend desgast a tot nivell, físic i mental. Però tota una recompensa després d’aquests darrers 8-10 mesos entrenant i entrenant -la majoria dels cops en solitari- fent tirades de bici de 120, 150 quilòmetres... i nedant i nedant quilòmetres i quilòmetres en el silenci i la solitud de la piscina. Un gran esforç, una disciplina de ferro... un petit gran heroi.

Si en Filípides ha passat a la història per una maratoneta de no rés... què no li hauríem d’escriure al nostre Albert ?.

Com ens agrada dir a tots, quan passen coses així... jo hi vaig ser-hi !.

Primera volta i mitja de la Marató...
encara li faltaven 2 i mitja més.

I no us podeu ni imaginar el torrent d’emocions, de sensacions desbocades, desbordades, de tots els integrants del equip Tribanda que estàvem a les graderies de final de meta cridant, xisclant i aplaudint-lo, en veure’l arribar al recinte d’entrada a meta -catifa vermella inclosa- amb un gran somriure d’orella a orella, i acabant fent els seus darrers 40 metres finals corrent-los de la ma de la seva parella inseparable, la Elia. 

Per a tots nosaltres allà a les graderies, literalment, ulls plorosos i “la gallina de piel”... així que no puc ni imaginar-me, ni remotament, el que podia estar sentint l’Albert en aquells impagables moments.

Veieu el què us deia ?. en Filípides, un pringat al costat del nostre Albert !

Però això va ser per la tarda.

Pel matí vaig anar-me’n fins a Gavà amb un grapat de Tribanda’s (Tomás, Xavi, Nuria, Gerard, Toni, Alberto... i el seu amic Nacho, un Tribanda recentment incorporat al equip). Ells anaven a fer, inicialment, la Triatló; però per culpa del aiguat del dissabte, es va suspendre la natació (sincerament, no calia haver-ho fet, perquè diumenge s’hagués pogut nedar sense problemes... i així de pas la Nuria s’hagués pogut “estrenar” com Deu mana en una Triatló). Així doncs, la cosa els va quedar en una Duatló, en modalitats olímpica  -“pa los expertos”- i sprint per la Nuria i en Nacho, que “s’estrenaven” en la disciplina.

Excel·lents resultats de tots (una passada en Xavi Celma i el seu 39é lloc a la general); i impactant -però per tots ja esperat- el de Nuria en el seu debut (gràcies, sobre tot, al seu bon nivell de bici... que no de “vici”). Mai sabrem què hagués passat si entra al aigua,però -segur- que hagués estat també a un gran nivell. Anda y que no es nadie nuestra Nuria !.

Total que, per mi, va ser un diumenge realment esgotador... sense haver corregut ni un sol metre: estava ja dempeus des de dos quarts de sis del matí i arribava a casa passades les 9 del vespre, acumulant gaire bé 10 hores, literalment, a peu dret, seguint i buscant primer a Gavà als companys “duatleros” en diferents dels trams del recorregut, per tal de recolzar-los i poder immortalitzar el moment; i per la tarda (amb en César, Toni, Nuria, Xavi, Gerard i un amic d’aquest) animant -a peu d’asfalt- ja no només a l’Albert en la seva primera i duríssima Challenge-IronMan, sinó gaire bé a tots i cadascun dels herois (no se’m acut una altra paraula) que disputaven aquesta duríssima competició: perquè no sabeu cóm i cóm s’agraeix una paraula, un aplaudiment, uns crits d’ànim, gaire bé a cau d’orella, quan el cos comença a defallir per l’esforç. Quan varem arribar a Calella, cap els voltants de la una, n’hi havia que ja corrien a peu la marató (l’Albert ho va començar a fer al cap de poca estona, cap a un quart de quatre...). I des d'aleshores, vaig estar allà a peu d’asfalt -varem estar- fins gaire bé passades les set del vespre, quan l’Albert va acabar la seva marató, la seva primera distància "IronMan".

Avui estic rebentat i totalment afònic... però eufòric encara per la gran gesta humana i esportiva del meu company, del company responsable de que jo -amb 51 tacos- comencés, i que m’agradés, això del córrer.

Enhorabona Albert ! (... a tu, i a tots els altres petits-grans herois “challenge-ironmaneros” d’ahir, l’acabessin o no).