És curiós...

 

...però em preocupa més el “Maratest” de diumenge, i els seus “30 quilòmetres sense premi”, que la pròpia Marató de BCN amb els seus 42,197 quilòmetres.

És el mateix que em passa entrenant: pels qui -com jo- entrenem en solitari, és avorrit fer una "tirada llaga" com aquesta; no hi motivació, se’t fa llarg sigui quina sigui la distància que facis aquell dia, ja siguin 5, 10 ó 15. En acabar, “no hi ha premi”, només has corregut (... que no és poc).

...dies per la Marató

A La Marató serà diferent, molt diferent. Perquè La Marató és una festa. Aquesta serà la quarta que podré viure “en vivo y en directo”.

Jo vaig comenzar a córrer, en això del running, als 51 anys. La primera Marató que vaig córrer, a Berlín el setembre de 2010, va ser quelcom impressionant, emocionant: jo, que no havia corregut mai més de 21 quilòmetres seguits, chulito y echao p’alante que es uno, agafo l’avió i em planto a Berlín. Bé, jo ...i 45.000 corredors més. Pluja durant toooota la Marató (feia 10 anys que no plovia el dia de la Marató i van esperar a que jo hi “debutés” per tornar-ho a fer).

La meva primera Marató a punt de complir els 54 anys. Ambient excepcional i “gallina de piel” abans de la sortida, durant tota la Marató i en acabar-la (4:13:29) 

http://speedy-txabi.blogspot.com.es/2010/09/im-marathon-man.html

No havien passat ni dos mesos de la Marató de Berlín, i m’engresco a anar-me’n fins a Donosti a finals de novembre 2010 per córrer la meva segona Marató. Novament pluja toooota l’estona i un temps final millorat (4:03:09... 10 minuts menys que a Berlín)  

http://speedy-txabi.blogspot.com.es/2010/11/la-dura-marato-de-donosti-ja-es.html

Dues maratons, sense experiència prèvia, amb gaire bé 54 anyets... i en menys de dos mesos.

Així que, arribat el mes de març del any següent (2011) ...què menys que córrer la Marató de Barcelona, no ?. A pitjor no podia anar. Doncs sí, va anar pitjor, moooolt pitjor. Vaig fer quelcom que no pots fer mai: li vaig perdre el respecte a la distància, als seus 42,197 quilòmetres i vaig córrer per sobre del meu ritme. Per dir-ho ràpid: em vaig fotre la gran trompada contra el mur, exactament al quilòmetre 30 (a aquelles alçades anava 20 minuts més ràpid que a Donosti -2:40:00- ...i les meves cames ho van pagar).

El 2012 vaig deixar tranqui-les les Maratons... i fins ara.

Aquest any la correré amb el cap, i gaudint de la cursa.

El premi ?: Poder creuar per entre les Torres Venecianas amb els braços enlaire i amb un somriure d’orella a orella (...però fet pols, és clar).

Però no us equivoqueu: em fa molta il·lusió -tot i el molt fred que diuen que farà- córrer el "Maratest" d'aquest diumenge... i els seus “30 quilòmetres sense premi”. El meu dorsal ?: el   1 8 3 5  

 

I espero fer-ho en menys de 3 horetes: aquest és el repte !