¡ No hay dos sin tres !

Avui començaré pel final:

El meu penós temps a la Marató de Barcelona d’ahir va ser de 4:39.54

Però el què està clar és que soc tot un “Rain-Marathon-man”, perquè ... “con la lluvia me crezco”.

Dit això, comencem.

-Després de Berlín 2010 a finals de setembre, primera marató que corria en ma vida, i plovent, acabada en 4:13:29 sense caminar ni un sol metre...

-després de Sant Sebastià 2010 a meitat de novembre, segona marató en menys de dos mesos, i també plovent, acabada en 4:03:09 i caminant algunes estonetes en el tram final...

-després “d’anar de xulo per la vida” i punxar descaradament a la Marató de Barcelona de 2011 al quilòmetre 30 (... NO plovia)

-i després de “deixar passar” la Marató de Barcelona de 2012 (vaig tornar a fer-ne només ½ marató, des de Meridiana i fins a Pl. Espanya, com ja vaig fer l’any 2010)...

... ahir vaig completar la meva tercera Marató, amb pluja, el dia abans del meu 56é aniversari.

Val a dir, per començar, que una marató no es pot fer sense entrenar-la, ni que sigui mínimament. I això -que sembla tant trivial- és el que jo he fet... i així m’ha anat. El meu trist balanç des del mes de gener ha estat entrenar poc més de 50 quilòmetres, en quatre o cinc vegades, en aquests dos mesos. El que sí he fet ha estat competir. Vaig córrer la Cursa de Sant Antoni (10) al gener, i a la Mitja Granollers (21), la BDN Running (10) i la Maratest (30) al febrer i la Transplantrun (5) al març; en total, 76 quilòmetres “de competició”. Així que aquest és el penós panorama amb el que m’enfrontava a la Marató de Barcelona aquest any.

¡ Quins collons, Txabi !.

Val a dir que el d’ahir, per mi, era un dia “ideal” per córrer una Marató: plovia, així que bon presagi amb els antecedents que tenia de les altres dues completades a Berlín i Sant Sebastià, corregudes també sota la pluja. Als afores del guarda-roba em vaig trobar -com gaire bé sempre últimament- amb en Nacho, en la que era la seva primera marató (3:53 al final el paio); al costat de les fonts -el meeting point habitual dels Tribanda- vaig coincidir amb en Per que, com a preparació de la seva Marató de Boston, corria els últims 30 quilòmetres d’aquesta. No varem veure en Marco.

 

La Marató és una festa. I pensava gaudir-ne .

La sortida va ser esglaonada, per calaixos, molt bon organitzada, per evitar el col·lapse al entrar a la carretera de Sants. I plovent, i amb la música a tope del “Bon dia” de Els Pets, més de 12 minuts després de sortir els primers van donar sortida als del meu calaix, els del dorsal gris.

M’ho vaig prendre, aquest cop sí, amb la calma, corrent amb el cap i anant -gaire bé- “al ritme previst de marató de 6:00”, tot i que el pas pels primers 20 quilòmetres va ser de  5:23, 5:32, 5:39, 5:34, 5:38, 5:41, 6:02, 5:58, 5:36, 5:30, 5:35, 5:46, 5:51, 5:54, 6:07, 5:51, 5:42, 5:51, 6:13 i 6:33.

Temps de pas pel quilòmetre 10, 57:02

Temps de pas pel quilòmetre 20, 1:57:52

Anava bé... o malament, segons es miri.

Abans del 20, al pas pel Passeig de Gràcia (km.14), em va avançar i la vaig veure allunyar-se de mi a poc a poc, la incombustible Rosa. Ja a la Meridiana, cara amunt (km. 18), en vaig creuar -ells ja cara avall, al km.21 - amb el “trio Tribanda”( en Marco, l’Alberto i en Pau).

En arribar al 20, i fer la primera aturada en tot el que portava de cursa (sembla ser que ja “he aprés” a beure -a poc a poc- sense deixar de córrer) mentre em prenia el segon dels gels, ja vaig veure que començava a anar “tocat”; per acabar d’arreglar-ho, des del quilòmetre 7 ó 8 va reaparèixer “la meva amiga la butllofa”, la mateixa que ja em va sortir el dia de la Maratest. I això que, per tractar de que no em tornés a passar, no vaig córrer amb les Saucony sinó amb les Brooks (perquè pensava que era cosa de les “zapas”). Però no; he arribat a la conclusió de que ha estat -els dos cops- per fer-li cas a no sé qui, que em va dir: “els peus ben hidratats”. I allà, ahir, a partir del quilòmetre 7 ó 8 (... i me’n quedaven encara 35 pel davant !) vaig recordar que, les dues nits, abans de la Maratest i de la Marató, m’havia posat crema hidratant als peus; estic convençut de què és per això: la fina pell de la planta del peu, en estar tant hidratada, s’estova i em provoca, l'endemà, la butllofa. Segur que és això! (perquè, abans, no m’havia passat mai en 70 curses corregudes, 2 maratons incloses).

Cap el quilòmetre 22 em vaig creuar -ell cara amunt encara per la Meridiana- amb en Javier. Què pesada i avorrida és la Meridiana amunt i avall!.
 

A partir del avituallament del 23, al Clot, ja vaig anar parant -i caminant uns 150-200 metres- a gaire bé tots els avituallaments que em vaig anar trobant (d’aquí els temps de pas fins el quilòmetre 30 de 7:26, 6:17, 6:09, 6:56, 6:23, 6:20, 7,27, 6:28, 7:51, 6:34).

Quilòmetre 30: havia arribat al punt on vaig “llençar la tovallola” dos anys enrere. Però aquest cop m’hi vaig negar, tot i les ganes que en tenia. I això que el temps de pas pel quilòmetre 30 era de 3:05:42... no anava pas del tot malament (només sis minuts més lent que a Berlín).

Abans, a meitat de la Diagonal -cara amunt- li vaig dir a un home que hi havia a la vorera si podia trucar per telèfon a la Marta -ell mateix directament, després de donar-li jo el número- per dir-li que arribaria mitja hora més tard del que els hi havia dit (perquè és patidora de mena i, entre que vaig sortir a les 8,45 en lloc de les 8,30 i que “anava una mica passat de temps”, s’hagués posat dels nervis veient que jo no arribava a l’hora prevista per mi).
Què pesada i avorrida és la Diagonal amunt i avall!.

A partir del quilòmetre 30, em vaig ensorrar; “bajón” total. Pel davant tenia encara els llarguiíííísims 12 quilòmetres finals, amb la butllofa del peu ja en carn viva i amb el sòleus i els quàdriceps durs com una pedra... sense parlar de la meva punyetera esquena, és clar. De cardio i de respiració, bé, cap problema (153 ppm de mitja, amb una punta màxima de 167.... clar que jo, en repòs ja en tinc 115).

Al·licients que em quedaven pel davant, per ajudar-me a superar-ho ?:

- al 32,5 m’esperaven la Montse i la Olga, companyes voluntàries, a l’avituallament...

- més endavant, al 34, la sempre animosa Wai-Shang en un dels punts d’animació...

- al 35, ja a Marina, el seu germà, en un altra punt d’animació...

- passar per sota del Arc del Triomf... (subidón-subidón).

- passar per Portal del Àngel i la Catedral (...aquest any havien suprimit el pas per Ferran i Les Rambles).

-... i, sobre tot, que al quilòmetre 40,5 m’esperava “la meva tribu”, el meu “harén particular”: les meves Marta, Andrea i Martona (...a les que se’ls hi van afegir també en Dani i en Manel).

 

Ni què dir que del 30 al 42 em vaig, literalment, “arrastrar”, caminant més del compte (i sinó, de què els 7:54, 8:38, 6:27, 7:59, 8:16, 8:13, 7:25, 7:10, 7:48, 7:37, 8:10  però amb un últim quilòmetre final a 6:36).
Però sabia que allà al Paral·lel estaven elles, esperant-me, i no trobava el moment d’arribar-hi, ni gaire bé les forces. Les vaig veure jo molt abans a elles que no elles em veiessin a mi.
¡Quin “subidón” en aquells moments ja tant durs de la Marató, encara amb el darrer quilòmetre i mig cara amunt pel Paral·lel !.

Després dels crits d’ànim, primer va començar a córrer al meu costat una estoneta la Marta, preguntant-me que què tal, mentre l’Andrea corria al nostre costat fent fotos. Va agafar-li el relleu la Martona, que va córrer al meu costat una bona estona, animant-me i evitant que jo tornés a caminar. Va ser l’empenta final que necessitava. Abans, mentre la Marta corria al meu costat, es va posar a la meva altura en Vicenç (que també la corria), el meu antic “company de cole, del batxillerat” amb el que vaig fer gran part del recorregut de la meva primera Marató, a Berlín (crec que mai no li agrairé del tot l’ajuda que va ser per a mi el que corres aquells primers 23 ó 24 primers quilòmetres al meu costat aquell dia tant i tant important... abans de deixar-lo enrere, és clar).Vaig poder assaborir el arribar a Pl. Espanya, el passar per entre les Torres Venecianes, a petar de gent, i el enfilar triomfant l’Avinguda Maria Cristina.

 

La meva tercera marató, correguda el dia abans de complir 56 “tacos”, ja estava al sac

 

(feta finalment a un ritme promig, gens “desdeñable” de 6:34... per “culpa”, bàsicament, dels darrers 12 quilòmetres “tortugueros”).

I com a fi de festa, en creuar meta, quin millor regal què el que et pengi la medalla la Voluntària (amb majúscules) més voluntària de totes les voluntàries què es voluntàrien  i es desvoluntàrien (des de Barcelona’92): la incombustible, simpàtica, amorosa, positiva i sempre animada Mercè Rueda, tot un exemple pel voluntariat. 

 

Que consti en acta:

Esteu legitimats i autoritzats a escopir-me, girar-me la cara, negar-me la salutació, i colpejar-me inclús, si em sentiu dir que un altra cop m’he apuntat a córrer una Marató: la meva gent no ho suportaria... i el meu cos crec que tampoc: mitges maratons, i la Maratest com a molt.

Clar que, això mateix, ja ho vaig dir després de la de Sant Sebastià

(C.Q.  197  18-0-197)