1.000 metres per la "E.L.A."...

 

 
  

TRAILWALKER 2015

A la foto hi falta l'Alba, que és qui la feia...

... una experiència brutal.

La Rosa, la Teresa, l’Alba i la Judith, companyes de “correries”, juntament amb la Marcela, van crear un equip, “Les Noies de Zenón”, per participar a la Trailwalker 2015 d’Oxfam-Intermón. En Zenón és company nostre, tant del món del córrer com del voluntariat, al qui fa un temps li van diagnosticar que patia ELA.

I elles van voler-la córrer per ell.

I jo vaig voler acompanyar-les, una estona, en la seva solidària aventura. Així que, dels 100 quilòmetres del recorregut per la Via Verda...

• ·        Olot-Sant Feliu de Pallerols (17,6 km)
• ·         Sant Feliu de Pallerols-Amer (13,8 km)
• ·         Amer-Anglès (7,4 km)
• ·         Anglès-Girona (17,2 km).... 56 km fins aquí.
• ·         Girona-Cassà de la Selva (15,3 km)
• ·         Cassà de la Selva-Llagostera (9,6 km)
• ·         Llagostera-Santa Cristina ‘Aro (9,7 km)
• ·         Santa Cristina d’Aro-Sant Feliu de Guíxols (9,4 km)

...jo, després de tenir el seu consentiment, vaig decidir fer amb elles els últims 44 km de les 4 últimes etapes. Les de les etapes de nit.

Així que (ja "vestit de corredor" i amb tot els estris que podia necessitar a la bossa) després d’anar-me'n fins a can Barça  a veure’l jugar -i guanyar- al València, vaig agafar l’AVE i... cap a Girona, on hi vaig arribar a les 19,28

Elles cinc van arribar al recinte firal de Girona a les 21,10. Després de menjar, descansar i curar les ampolles i ferides del peu a la Teresa, a les 21,57 vàrem sortir elles cinc i jo camí de la primera de les quatre etapes que encara els quedàven, la més llarga que teníen pel davant abans d’arribar fins a Sant Feliu de Guíxols. 

Varem arribar a Cassà de la Selva força bé, tot i que elles ja duien a les cames 71,3 kilòmetres. I, com sempre, l’equip de suport estava allà esperant-les, acollint-les, recolzant-les, animant-les.

La segona de les etapes es va convertir en la més anodina i insípida de totes (aquelles de les de “ni chicha ni limoná”) fins arribar a Llagostera.

En sortir cap a la tercera etapa -la que ens havia de dur fins a Santa Cristina d’Aro- la cursa ens tenia reservada una sorpresa: la pluja : 8,5 dels 9,7 km. els vàrem fer sota la pluja, molt intensa per moments.

Ben xops vàrem arribar a Santa Cristina d’Aro. Eixugar-nos, canviar-se –elles- de roba i sabatilles i... cap a Sant Feliu de Guíxols, final d’etapa i de Trailwalker. Era ja un camí sense retorn, pasés el què pasés. I vàrem arribar-hi amb intermitència de pluja per moments, però que ens va respectar a final d’etapa.

No es pot expressar amb paraules -i no ho farè- l’esclat d’alegria, d’emocions, d’aquestes cinc dones en creuar meta.

Són grans, moooooolt grans; el temps que van fer? tot i que és el de menys, poden dir amb força orgull, i amb el cap ben alt, que varen acabar els seus 100 kilòmetres per sota de les 23 hores, concretament en 22:55:53 
(i pel que fa a mi, 44 km i 11 hores i 7 minuts caminant per una inoblidable experiència)

Rosa, Teresa, Marcela, Alba, Judith... gràcies per deixar-me compartir la vostre aventura! 

Coses que pots fer quan vas per Milán...

Un lleuger entrenament matiner pels voltants del DUOMO...

Vídeo dels metres finals (MARATÓ BCN 2015)

El "Pucurull team" entrant a meta...

MARATON, PETIT RECULL DE FOTOS...

                                       

El diumenge anem de festa !.

Sí, perquè… LA MARATÓ ÉS UNA FESTA !

Aquest any tampoc la correré (“no está el horno p’a bollos… ni la rodilla para machacadas”). Però, com l’any passat, jo no puc ser un “convidat de pedra” en aquesta festa.

La Marató de 2014 em va donar l’oportunitat de poder acompanyar durant 15 km -en el seu debut en una Marató- a la bona periodista d’Onda Vasca -i millor persona- Bego Beristain, que venia acompanyada en aquesta aventura pels millors “escuderos” que podia portar:  la parella Jessica Zarkov (la meva entranyable “Heidi”) i Alfonso Vega (“el Míster”, tot un personatge). Va ser una experiència molt enriquidora. I una molt bona oportunitat per poder establir forts lligams amb aquest fenomenal “trío de vasquitos”.

Van passar els mesos, em vaig trencar dues costelles al juliol... i vaig arribar a la Cursa de la Mercè: semàfor vermell. Al quilòmetre 5 em vaig aturar perquè “quelcom no anava” al meu genoll. Allà parat, al costat del Arc del Triomf, se’m va ocórrer una cosa: esperar a que arribés fins allà “el Mestre”, el gran i admirat Miquel Pucurull i junts, al seu ritme, fer els segons 5 km. de la Cursa. 

I junts varem entrar a meta (... amb força gent darrera nostre, tot s'ha de dir, i millorant en Miquel el seu temps de 2013.

Des d’aleshores, per a mi... el desierto!.

Excepte la cursa solidaria de “L’Apel·les” de primers de febrer (...jo era un dels 21 dorsals VIP convidats, i no hi podia faltar) no he tornat, no ja tan sols a no fer cap cursa, sinó que ni he tornat a córrer. Per cert, avui s’ha fet lliurament dels 4.520€ de la recaptació de la cursa de L’Apel·les.

Però diumenge és LA FESTA... i no me la vull perdre. Ni pensar-hi de fer-la sencera, ni de bon tros. Així que, altra cop, se m’ha ocorregut que podria “acompanyar a algú”. 

I a qui millor que a Miquel Pucurull. L’acompanyaré des del kilòmetre 32 i fins els 42,195 finals, què és el tram més dur per ell (bé, per ell... i per tots els que corren una Marató). Aprofitaré per estar allà, al km.32, una horeta abans de que ell hi arribi, per recolzar i animar als corredors en aquell tram tan “desangelado” de la Marató... que -a sobre- té l’amenaça “del muro”.

I avui, per provar-me, he fet per primer cop a la cinta del gym -des de setembre- 5  kilòmetres seguits, 4 a ritme 7:08 i el darrer a 5:59 (en 34:42). El genoll ha respost bé, ni un gemec. 

Però vaig molt “falto de ritmo”, de fons...

Jo calculo que en Miquel, a aquelles alçades de la Marató, anirà a ritme 7:40/8:00... així que tots els ànims i tot i el recolzament que bonament pugui donar-li seran pocs. I, pel meu genoll, ja anirà bé el fer aquest 10 kilòmetres junts a aquest ritme: “The Young Team”... Repetirem foto, com a la Marató de l'any passat, però aquest cop, a la línea de meta.

Força Miquel !

Si voleu col·laborar amb el seu repte solidari 

(“Corre la Marató de BCN amb mi pels nens diabètics”) 

encara podeu fer la vostre aportació aquí:

( http://t.co/NaeEfcknim ); ara mateix només li falten 145 euros pels 6.000 euros que s’havia proposat aconseguir. 

Tot un campió!. 

  

I què ha passat des del 8 de febrer ?.

... doncs, que “m’he posat les piles”.

Vaig córrer el 8 de febrer els 5 km. de la Cursa “Corre amb l’Apel·les” (de la que vaig sortir sorprenentment content); però després d’això, i passat ja justament un mes des d'aleshores, córrer encara no corro (com m’agradaria). El que sí faig és anar reiteradament al gym (...pel que en mi era freqüent). Mínim tres cops per setmana I no tan sols això: m’he agafat un entrenador personal, l’Alfonso. I és que fa tres setmanes em va fer una demostració del que podria fer per mi per poder recuperar més ràpid, i controlat, tant la fortalesa i la resistència a les cames, com l'equilibri del cos, i el reforçament de tota la zona lumbar i abdominal. I em va convèncer. I ja porto dos sessions (...on em deixa "baldat, però content"). I així cada dijous per la tarda fins a finals de maig.

Pel mig, dissabte passat em vaig llevar ben d’hora per anar-me’n  ja cap a les vuit al gym (per aprofitar el matí)... però els cachondos aquests de "Diagonal p'arriba" no matinen gaire: els dissabtes no obren fins a les nou; i, per variar una mica i per "provar-me", aquest dilluns passat, per la tarda, “em vaig cruspir” els 18 km de la Carretera de Les Aigües (anada i tornada) caminant tota l'estona -les gaire bé tres hores- a un bon i constant ritme (https://connect.garmin.com/activity/709776281). 

I aquest matí de dissabte (apart dels ja habituals 10 km a la bici, però aquets cop ja a resistència 12,13 i 14 en 24:26) a la cinta ja he pogut fer els meus primers kilòmetres a ritme per sota de sis, sense cap tipus de molèstia però amb una evident “falta de fondo”... que només es recupera corrent.

Així que: 

¡ ...corre Txabi corre !  http://goo.gl/d4tJDC

EL MILLOR DE LA CURSA D'AHIR....? RETROBAR-ME AMB LA MEVA GENT !

 

Y VOLVER, VOLVER, VOOOOOLVEEEEEER…..

… qué jodidamente duro va a ser !.

Però no, no em queixo. Perquè si dimecres vaig córrer 3 quilòmetres a la cinta en 21:20, avui “n’han caigut” 5 en 36:58 (amb una prèvia d’uns altres 5 quilòmetres en bici, amb bona resistència de pedals els 250 metres finals de cada quilòmetre).

De dimecres, després de quatre mesos i mig “en barbecho” sense córrer ni un sol metro i amb una artroscòpia de pel mig,  vaig “heretar” unes delicioses agulletes en llevar-me dijous, i que es mantenien fins avui mateix quan m’he pujat a la bici; però he decidit que combatria les agulletes fent exercici. Així que, primer en bici, m’he cascat 5 quilòmetres (en 13:50), buscant més la resistència que la velocitat.

I de la bici a la cinta, però sense saber realment què volia, o podria, acabar fent. Així que, escalfant a ritme 6,5 km/h els primers 250 metres caminant, he posat la cinta a velocitat de creuer 8,0 (buscant també, per tant, resistència i retrobar sensacions) fins passar el primer quilòmetre i mig; he passat després a 8,5 -com veureu, lent, mooooolt lent- fins arribar (trobant-me bé, amb dolor “zero” al genoll) fins arribar al quilòmetre 4,750 en que he fet un canvi a 10,0 fins arribar al quilòmetre 5.

Se’m fa “pesadot” la cinta però, fins que no agafi “fons d’armari” a les cames, no sortiré a córrer per fora. Això vol dir que -malauradament- no podré fer diumenge la cursa “Corre amb l’Apel·les”, perquè no estic gens en condicions: m’arriba, com a mínim, una setmana abans del que voldria. Però hi aniré, perquè aquesta gent es mereix tot el nostre recolzament. Avui, mentre era a la cinta, anava pensant que aquests 5 quilòmetres els corria per ells.

El meu estat de forma, actual, es més que lamentable... però això s’arregla corrent.

I és el que penso fer!.

(C.Q.  23  3-15-8)

I quatre mesos i mig després…

... avui, per fi he tornat a córrer. 

127 dies després de La Cursa de la Mercé (què és on van “saltar totes les alarmes”) avui ja m’he pogut pujar a la cinta per córrer (gaire bé em costa fins i tot dir-ho: “córrer”).

I ho he fet amb més cap que cor: tot i que m’he trobat bé des dels primers metres, no he forçat gens la màquina. 

Primer dos-cents metres escalfant trotant mooolt suau a ritme 6 km/hora (per veure si “petava” alguna cosa), per passar a ritme 8,5 fins a completar aquest primer km. en 7,42 minuts (...trote “cochinero-cochinero”); m’he mantingut a 8,5 fins els segons 750 metres, en que he pujat a ritme 10. En completar el segon km. he tornat a ritme 8,5 i altra cop fins els següents 750 metres, en que he tornat a posar ritme 10 fins completar aquest tercer km. (per acabar fent-t’ho tot en 21:20). He vençut la temptació de continuar fins els 5 km. i he acabat fent un darrer km. a 6,5 caminant, en 9:40, i allargant mooooolt les passes (per estirar els meus endormiscats i encongits, i ja de per sí molt curts, isquiotibials).

Molèsties? gens ni una.

Només han estat 3 km.... però després de més de quatre mesos "en barbecho". 

Ja no recordava lo avorrit que és córrer a la cinta... i a aquestes velocitats de vertigen com les d'avui,  “ya ni te digo”: la vida et passa moooolt a poc a poc. Però la sensació de tornar a empapar la samarreta de suor és indescriptible.

Veurem demà “les agulletes” i si hi ha alguna “secuela”... Ara, a posar-m'hi gel de modo preventiu.

Comptador a zero; gener no compte (ni tampoc els 8  km. que he fet caminant a la cinta entre diumenge i avui).

(C.Q.  13   2-10-3)

Cursa de Sant Antoni 2015... i marxa enrere en el temps.

2015 amb la Montse i la María José

2015 amb en Rafa, Hasna, Arantxa, Hernán i Gustavo

No l'he corregut aquest any, però sí què hi he anat per animar els companys... 

És una clàssica: l'havia fet el 2009, 2010, 2012, 2013 i 2014:

2009, amb l'Albert, en Pau i en Jordi

2010... sí, altra cop amb elles (la primera de moltes fotos 
que ens hem fet junts els tres en curses)

2012... amb Xavi i Tomás

2013... amb en Tomás i en Per

2014... amb les entranyables Rosa i Marcela

Això és nou...

Des del 22 de desembre en que em vaig fer l’artroscòpia al genoll, en cap moment havia sentit dolor ni molèstia de cap tipus.

Però des de dijous al vespre, en tornar del fiso, em fot mal a la part del darrera del genoll en estirar del tot la  cama, i després d’estar assegut una estona (no, en canvi, quan camino). Crec que va ser en fer l’exercici de pressionar la piloteta amb la part del darrera el genoll. Solució: gel a canto!.

Ahir divendres (no tinc fisio els divendres) no vaig fer rés per precaució (excepte més gel); i avui me n’he anat al Club a fer els meus habituals 10 quilòmetres a la bici (28:45... gens malament), abdominals, peses i l’exercici de reforçament de quàdriceps. Abans, però m’he passat per la Ciutat Esportiva Joan Gamper per poder estar una estoneta amb alguns dels companys del Tribanda, que tenien sortida en bici.

Demà, Cursa de Sant Antoni i, tot i no poder-la córrer, allà hi seré per animar als companys.

I la meva rendida admiració per Laia Sanz, que avui ha acabat en NOVENA posició a la Classificació General al  rally “Dakar”. Enoooorme!. I també per el guanyador, en Marc Coma (5é Dakar ja per ell). Però és que lo de la Laia...