... de veritat. D’acord, sí, pots anar sentint musiqueta a la radio, escoltar els teus CD’s preferits i -sobre tot- no mullar-te quan plou, això sí; però es mooooolt avorrit. I noto que, conduint amb cotxe, m’adormo, em distrec, no “estic per la feina”... cosa que no em passa quan vaig en moto (més em val !!!). I em reafirmo en que, anant amb cotxe, se’m esconya l’esquena.
M’he llevat abans que els galls aquest matí i he arribat tot “xino-xano” fins a Madrid (soc “verge” encara pel que fa al tema punts del carnet, i no tinc ganes “d’estrenar-me”).
M’ha sortit quasi tot malament: la gent que tenia que veure se m’han escapolit... així que he tingut que anar canviant el pla de feina sobre la marxa.
I a sobre avui no he estat afortunat en el tema d’hotels. Com sempre, no he reservat habitació enlloc, ja que sempre ho faig sobre la marxa. Com que demà al matí haig de començar a Alcorcón, he acabat el dia en aquesta “encantadora villa mesetaria” disposat a dormir a prop del meu client per no tenir que matinar demà i donar voltes per Madrid en hora punta. I, us ho podeu creure ?... ¡¡¡ no hi ha hotels al punyeter Alcorcón !!! He donat voltes i més voltes, he preguntat... però rés de rés. Així que, passada una bona estona, he canviat de poble i ara mateix us escrit des del Hotel Tryp de... Leganés (no, no he vist el monstre del llac... encara); i amb connexió wi-fi gratuïta, com haureu observat.
A l’hora de sopar he pogut tornar a reafirmar-me en la idea de com es de diferent la restauració a casa nostra i “a la meseta”. El tema “tapa” el tenen ben clar aquest madrilenys. He anat a fer un mos per sopar (i,ves per on, a la seu de la Penya Madridista de Leganés): una truita de bacallà. Doncs bé, el que m’han posat “de tapa” mentre arribava la truiteta m’ha afartat més que la pròpia truita: un plat amb un munt de “torreznos” i una llesqueta de pa amb tomàquet i pernil... quelcom impensable en qualsevol bar o tasca catalana (al propietari li deu donar un síncope només de pensar-ho). En serio, valia més el que m’han “regalat” que el que la truita que he pagat.
Depèn de cóm em vagi demà el dia, igual al vespre tiro ja cap a casa, arribi a l’hora que arribi.
Ja us he dit que les motos m’apassionen... però la Marta no es queda curta, com veieu. A diari va amb una Honda HS 150 (la nova Scoopy), més portable per ciutat que la seva flamant BMW GS-650; i l’Andrea va amb una Passion 125 i la Martona amb una Dylan 125 (amb la que, per cert, va “plantar una parcelita” dimarts passat, la quarta en menys d’un any).
Com veieu, “una família sobre dues rodes...”.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario