Doncs, així: estic content, molt content.He acabat la meva segona Mitja Marató en quinze dies i en aquesta segona, la “Costa Barcelona Maresme”, crec que he fet un temps “més que decent”: 1h:54:36 (a un promig de 5'26'' el quilòmetre).
Sí val, no és cap tiempazo; és més: són 33 segons més que el temps que vaig fer en aquesta mateixa mitja marató l’any passat, però:
-ha passat un any (...i ja en són 53),
-l’any passat la vaig entrenar,
-aquest any “m’he columpiao” en els entrenaments (directament us ho dic: no la he entrenat gens).
-venia d’un altra Mitja Marató feta quinze dies enrere...
Així les coses, repeteixo: molt content.
I això que el dia ha començat “revuelto”; com a varies de les escenes de la peli “La boda de mi mejor amigo”, i com un Hugh Grant de pa sucat amb oli, he acabat despertant a la Marta al crit de:
-“joder, joder, joder... que no arribem”.
Eran ja les 7:35 i per aleshores ja m’havia cuinat i cruspit el mega-bol d’espaguetis, regat amb un Aquarius collita del 2010, i ja m'havia ficat també entre pit i esquena un altra mega-bol de cafè (doble) amb llet i mel i amb una muntanya de cereals (avui m'he oblidat el plàtan).
Convençut de que la cursa era a les 10:30 i, "per fer temps", he encès l’ordinador per fer “la prèvia” de la cursa, com faig cada cop; i menys mal que m’ha donat per entrar primer a la web de la Mitja: la cursa era a les 09:30; així que, com l’any passat, corre corre que te pillo con las prisas !.
Hem arribat a Calella, però, molt bé de temps, encara que he comés un lapsus: he aparcat
on jo creia que estava la línea de sortida... i m’ha equivocat “només” de vuit carrers !. Després de recorre’ls caminant amb la Marta, he recollit en temps el meu dorsal (el 620) i després de fotrem gaire bé l’ampolla de litre i mig d’Aquarius, he vist a uns quants “Cobardes” pels voltants de la línea de sortida. Hem escalfat junts una estona (és un dir...) i, en donar-se la sortida, com sempre, “cada uno a su ritmo”.
Aquest any ens han canviat el recorregut: en lloc de sortir directament cap al nord des de Calella i fer el pesadíssim i trist trajecte (pels voltants dels quilòmetres 9 al 11) del tram entre camps de conreu allunyats de tot i solitaris a les afores de Malgrat, avui hem fet els cinc primers quilòmetres per dins de Calella -direcció sud- per després agafar direcció nord cap a Pineda, Santa Susana i fent només un parell de quilòmetres per Malgrat... i mitja volta.
Sí, Albert, sí, aquest cop us he fet cas a tots: he passat pel quilòmetre cinc en 25 minuts, un ritme -des del mateix quilòmetre 1- suportable per a les meves cames, pulmons, cor i cap. I l’he anat mantenint gaire bé fins al final, anant perdent, això sí, segon a segon -intermitentment- a partir del 12 (pel que ja he passat a 1:04:00).
Cosa rara en mi, uns tres-cents metres abans de l’avituallament dels 10 quilòmetres m’he empassat -corrent !- un dels dos gels que portava al cinturó i després m’he parat uns 15 segons a beure’m l’ampolla d’aigua
en arribar-hi (continuo sense “saber beure” mentre corro...).
Tota la cursa m’he trobat bé de cames i de resistència tot i que, des del mateix metro 1, el piramidal -i sobre tot l’isquiotibial- de la cama esquerra ja m’han estat donant pel sac. Però ja no és dolor, és una emprenyadora molèstia que ja he incorporat al meu ritme de cursa sempre. Els genolls, però, m’han respectat i no s’han començat a queixar, lleument, fins al quilòmetre 16; i ha estat també a partir d’aquest quilòmetre 16 en que els bessons (sobre tot els de la cama esquerra) han passat a convertir-se en trigèmins !. I des d’allà fins al final, intentar mantenir el ritme sense “deixar-me anar”, per poder acabar la Mitja en un temps decent.
Algunes dades, avui que per primer cop m’he posat el pulsòmetre en una cursa:
-pulsacions mitges, 168
-pulsacions màximes, 177
-calories cremades, 1.868
(ho sento, el meu senzill crono “Polar” no dona per més...).
En acabar, com l’any passat, m’he tornat a fer un massatge allà mateix, un cop passada la línea de meta. La noia que me’l feia (els dos cops “m’ha tocat” noia) ha cridat al “sheriff” dels fisios perquè jo li comentés la meva sensació “com de tenir l’isquiotibial de la cama esquerra més curt que l’altra”; ell m’ho ha descrit com de “isquio asimètric” i m’ha dit que és un “coñazo”, perquè -sent quelcom de naixement- és molt molest i només té com a lleu solució el estirar molt bé la zona, tant de l’isquio com del piramidal i m’ha ensenyat un parell d’estiraments (que jo ja coneixia per en Xavi Gallego i l’Albert); li ha indicat a la noia on i cóm tenia que fer-me el massatge per alleugerir-me el dolor a la zona (al final de la natja, buscant el naixement del isquio). Tot i amb el massatge, ara mateix els tinc igualment fets pols, tant l’isquio com el piramidal...
I amb la Mitja d’avui s’ha acabat el meu “via crucis particular dels tres diumenges de març, 7-14-21” amb la prèvia -a sobre- de la Mitja de Granollers del 7 de febrer; i cada cop estic més convençut de la decisió que vaig prendre diumenge passat de retirar-me al quilòmetre dos i mig de la cursa d’Esparreguera. Avui ho hagués passat realment malament, perquè enganyar-nos...
Sí, ja sé que ja ho vaig dir, però ara m’ho repeteixo molt seriosament:
“no tornaré a córrer mai més una Mitja Marató sense preparar-la, sense entrenar-la (...i no tan sols mínimament)”.
Per la Mitja de Granollers “no és que m’hi vagi matar”, però quelcom sí que vaig fer (i així va sortir el temps -genial- que em va sortir, 1:51:56); però va ser vergonyós el sortir a fer la Mitja de Barcelona “a pelo”, fent només 10-15 quilòmetres en tot un mes (...i fer un temps de 1:53:30); i en aquesta d’avui encara pitjor, perquè no he fet ni això (i aquí teniu el temps de 1:54:36). Està clar que aquestes tres han estat les mitges maratons “del cangrejo”: cap enrere !. Algun dia “petaré”, i amb tota la raó del món. Aquesta és una assignatura que encara tinc pendent, la de preparar-me les curses (ara que ja he “aprovat” la de no sortir com un boig a córrer els primers quilòmetres...).
Ara gaire bé un mes sense curses: “La dels Bombers” no és sinó fins el 18 d’abril i després “La Nocturna d’Hospitalet” al cap -però- de només 6 dies, el dissabte 24. Intentaré preparar-me-les aquest cop com Déu mana.
Convençut de que la cursa era a les 10:30 i, "per fer temps", he encès l’ordinador per fer “la prèvia” de la cursa, com faig cada cop; i menys mal que m’ha donat per entrar primer a la web de la Mitja: la cursa era a les 09:30; així que, com l’any passat, corre corre que te pillo con las prisas !.
Hem arribat a Calella, però, molt bé de temps, encara que he comés un lapsus: he aparcat
on jo creia que estava la línea de sortida... i m’ha equivocat “només” de vuit carrers !. Després de recorre’ls caminant amb la Marta, he recollit en temps el meu dorsal (el 620) i després de fotrem gaire bé l’ampolla de litre i mig d’Aquarius, he vist a uns quants “Cobardes” pels voltants de la línea de sortida. Hem escalfat junts una estona (és un dir...) i, en donar-se la sortida, com sempre, “cada uno a su ritmo”.Aquest any ens han canviat el recorregut: en lloc de sortir directament cap al nord des de Calella i fer el pesadíssim i trist trajecte (pels voltants dels quilòmetres 9 al 11) del tram entre camps de conreu allunyats de tot i solitaris a les afores de Malgrat, avui hem fet els cinc primers quilòmetres per dins de Calella -direcció sud- per després agafar direcció nord cap a Pineda, Santa Susana i fent només un parell de quilòmetres per Malgrat... i mitja volta.
Sí, Albert, sí, aquest cop us he fet cas a tots: he passat pel quilòmetre cinc en 25 minuts, un ritme -des del mateix quilòmetre 1- suportable per a les meves cames, pulmons, cor i cap. I l’he anat mantenint gaire bé fins al final, anant perdent, això sí, segon a segon -intermitentment- a partir del 12 (pel que ja he passat a 1:04:00).
Cosa rara en mi, uns tres-cents metres abans de l’avituallament dels 10 quilòmetres m’he empassat -corrent !- un dels dos gels que portava al cinturó i després m’he parat uns 15 segons a beure’m l’ampolla d’aigua
en arribar-hi (continuo sense “saber beure” mentre corro...).Tota la cursa m’he trobat bé de cames i de resistència tot i que, des del mateix metro 1, el piramidal -i sobre tot l’isquiotibial- de la cama esquerra ja m’han estat donant pel sac. Però ja no és dolor, és una emprenyadora molèstia que ja he incorporat al meu ritme de cursa sempre. Els genolls, però, m’han respectat i no s’han començat a queixar, lleument, fins al quilòmetre 16; i ha estat també a partir d’aquest quilòmetre 16 en que els bessons (sobre tot els de la cama esquerra) han passat a convertir-se en trigèmins !. I des d’allà fins al final, intentar mantenir el ritme sense “deixar-me anar”, per poder acabar la Mitja en un temps decent.
Algunes dades, avui que per primer cop m’he posat el pulsòmetre en una cursa:
-pulsacions mitges, 168
-pulsacions màximes, 177
-calories cremades, 1.868
(ho sento, el meu senzill crono “Polar” no dona per més...).
En acabar, com l’any passat, m’he tornat a fer un massatge allà mateix, un cop passada la línea de meta. La noia que me’l feia (els dos cops “m’ha tocat” noia) ha cridat al “sheriff” dels fisios perquè jo li comentés la meva sensació “com de tenir l’isquiotibial de la cama esquerra més curt que l’altra”; ell m’ho ha descrit com de “isquio asimètric” i m’ha dit que és un “coñazo”, perquè -sent quelcom de naixement- és molt molest i només té com a lleu solució el estirar molt bé la zona, tant de l’isquio com del piramidal i m’ha ensenyat un parell d’estiraments (que jo ja coneixia per en Xavi Gallego i l’Albert); li ha indicat a la noia on i cóm tenia que fer-me el massatge per alleugerir-me el dolor a la zona (al final de la natja, buscant el naixement del isquio). Tot i amb el massatge, ara mateix els tinc igualment fets pols, tant l’isquio com el piramidal...
I amb la Mitja d’avui s’ha acabat el meu “via crucis particular dels tres diumenges de març, 7-14-21” amb la prèvia -a sobre- de la Mitja de Granollers del 7 de febrer; i cada cop estic més convençut de la decisió que vaig prendre diumenge passat de retirar-me al quilòmetre dos i mig de la cursa d’Esparreguera. Avui ho hagués passat realment malament, perquè enganyar-nos...
Sí, ja sé que ja ho vaig dir, però ara m’ho repeteixo molt seriosament:
“no tornaré a córrer mai més una Mitja Marató sense preparar-la, sense entrenar-la (...i no tan sols mínimament)”.
Per la Mitja de Granollers “no és que m’hi vagi matar”, però quelcom sí que vaig fer (i així va sortir el temps -genial- que em va sortir, 1:51:56); però va ser vergonyós el sortir a fer la Mitja de Barcelona “a pelo”, fent només 10-15 quilòmetres en tot un mes (...i fer un temps de 1:53:30); i en aquesta d’avui encara pitjor, perquè no he fet ni això (i aquí teniu el temps de 1:54:36). Està clar que aquestes tres han estat les mitges maratons “del cangrejo”: cap enrere !. Algun dia “petaré”, i amb tota la raó del món. Aquesta és una assignatura que encara tinc pendent, la de preparar-me les curses (ara que ja he “aprovat” la de no sortir com un boig a córrer els primers quilòmetres...).
Ara gaire bé un mes sense curses: “La dels Bombers” no és sinó fins el 18 d’abril i després “La Nocturna d’Hospitalet” al cap -però- de només 6 dies, el dissabte 24. Intentaré preparar-me-les aquest cop com Déu mana.
. . . . . OPERACIÓ: “Camino del Bernabéu”:
ja només manquen 588,903 quilòmetres per arribar-hi.
Sí, perquè el comptador ja el tenim avui en els 21,097 quilòmetres fets; per tant, avui “ja he fet” més dels 9,682 quilòmetres que cal fer cada dia per arribar a "zero" el 22 de maig (porto doncs un superàvit de 11,415 quilòmetres... van pels que no faré demà).
.
Sí, perquè el comptador ja el tenim avui en els 21,097 quilòmetres fets; per tant, avui “ja he fet” més dels 9,682 quilòmetres que cal fer cada dia per arribar a "zero" el 22 de maig (porto doncs un superàvit de 11,415 quilòmetres... van pels que no faré demà).
.
Felicitats, clar que estàs content, amb raó!
ResponderEliminarEns veurem a bombers!